González Casanova.

“Quan els records arriben a constituir-se en memòria, un desig instintiu de servar-la de l’oblit històric ens du a deixar-la en testament i donar testimoni d’allò que, per inoblidable, és de record perenne.”

Amb aquest paràgraf comença el Prof. González Casanova la introducció del seu llibre “La meva gent d’esquerres” que acaba d’editar la Fundació Rafael Campalans. Titula aquesta introducció, “El perquè d’aquest llibre”, que és un recull de retrats periodístics que l’autor ha publicat en diaris i revistes al llarg dels anys sobre figures i companys de lluita socialista i progressista a Catalunya.

Aquell qui escriu en pren deguda nota d’aquesta intenció introductòria. Cal pensar en deixar constància escrita d’altres temps i dels seus dies.

Tornant al llibre de González Casanova, el clou amb un article de la primera Diada del primer Govern Maragall. “Una Diada para el futuro”, en castellà, publicada a El País el setembre del 2004. Cal estar atent a la síntesis històrica política que un català d’adopció, plenament integrat a casa nostra, però, no ho oblidem, nascut a Madrid, fill dels vencedors, escriu:

“Hay una Cataluña medieval, belicosa y monárquica, y otra moderna, pacífica y republicana. La primera es heredera de un gran condado que rompió en 1640 con la casa de Austria por abusos de la soldadesca sin sueldo de Olivares (“Visca lo rei, mori lo mal govern!”) y se entregó al rey francés para volver al español por el maltrato galo. Episodio típico de una Europa de reinos preestatales. También esa Cataluña nutre su herencia desde 1714 de una guerra civil que la dividió entre dos coronas que litigaron por el trono de España y optó por la que, al retirarse, la traicionó y que era la misma que en 1640 la llevó a preferir la protección francesa. En ambos casos no fue una lucha nacional ni entre estados (inexistentes aún) sino de unos súbditos avasallados (los segadores) o de un apartido catalán austriacista que esperaba de un germano y no de los borbones mejores negocios con América. Algo de éstos les concedieron hasta 1898, cuando perdidas las colonias, nació el nacionalismo conservador de la Lliga Regionalista, que trocó las armas por el greuge inacabable y el mercadeo con el Estado, base de un populismo sentimental de grandes réditos electorales mediante la manipulación interesada de los hechos históricos y una belicosidad verbal y estéril que sirve siempre para provocar la reciprocidad española y que no decaiga el falso status quo. Frente a esta Cataluña está la de un Estado moderno, federado en el español y en el europeo futuro; republicana por democrática o popular; que no reivindica sus derechos como un lobby presionante y fenicio, sino que busca en su estatuto de pequeño Estado y en la constitución federante del Estado plurinacional la garantía jurídica estable y clara que suprima greuges y conflictos para vivir en paz, amor y concordia con todos los pueblos, próximos o sobrevenidos.”

Tot un mestre. Gràcies pels teus records, Profesor.

25 de febrer.

Liquidació de deutes.

El Govern, per boca del ministre d’Hisenda, anuncia una propera proposta de solució per tal que les Comunitats Autònomes i les Corporacions Locals puguin disposar de liquiditat per pagar els deutes pendents amb els seus corresponents proveïdors.

D’entrada sembla que serà un bescanvi de deutes: dels proveïdors a entitats financeres. És a dir, el Govern sembla que vol establir la possibilitat que a través del ICO, o d’entitats financeres privades, les corporacions autonòmiques i locals deutores puguin complir amb els seus proveïdors de tota mena que estan al límit, al límit de tallar-los els subministraments. Això comporta sols un trasllat del deute i a més, amb interessos reconeguts, fet que fins ara s’estalviava. Sols coneixem l’anunci de la mesura proposada, veurem com s’articula.

Ara bé, el tema que sempre es planteja en aquesta mena d’operacions és si no s’estarà solucionant el tema dels mals gestors contraposant-lo als que ho han fet bé. Sí clar, els proveïdors no en tenen cap culpa, encara que... bé, deixem-ho. A veure, aquelles corporacions que tenen “factures al calaix”, com es coneix col·loquialment a les despeses que no estan pressupostades, però realitzades, les hauran d’aflorar per que es pugin acollir a aquesta solució? Seria normal i just, oi? Aquelles altres que tenen dèficits, més o menys grans i/o crònics, hauran de fer, com a contrapartida per acollir-se a aquesta possibilitat de liquiditat, el corresponent pla econòmic financer amb tot el que representa? Per últim, aquelles corporacions que tenen desajustaments de tresoreria, hauran de justificar que són reals presentant convenientment depurades les seves resultes d’ingressos? Són escenaris previsibles.

El Govern central es veu literalment apressat per les patronals de sectors varis de proveïdors públics: farmacèutics, de neteja, d’electricitat, ... Cada dia als mitjans surt o una Corporació a la que li han tallat els subministrament d’algun bé o servei, o alguna organització empresarial que anuncia que ja ha arribat al límit. Però, el Govern ha sospesat ben bé el que representa la seva decisió? Pot representar traspassar al sector financer, o a la pròpia administració central, la càrrega de la situació en que s’han instal·lat algunes administracions, amb les conseqüències corresponents que no són innòcues, per exemple trasllat del deute públic al privat, o el deute d’una administració a una altra.  On és la responsabilitat de cadascú? Quina serà la contrapartida? Pilota endavant i a seguir...?

Pot ser l’inici de pressupostos de liquidació de deutes com els que es varen fer al començament dels Ajuntaments democràtics a començaments dels vuitanta, però llavors eren altres temps, altres quantitats, i, sobre tot, altres responsabilitats.

22 de febrer.

Un nou Port Aventura.

Ja ho va pronosticar, més o menys, el President Pujol fa temps: Acabaríem sent un país de cambrers i senyores de la neteja. Tot, un parc temàtic.

Sempre he pensat que un dels nostres punts forts en matèria econòmica, no l’únic, venia donat per les condicions geogràfiques i el clima de que gaudim, especialment arran de mar, sense menysprear el nostre interior. Uns països tenen la laboriositat dels seus habitants, la seva història emprenedora, els seus recursos naturals, les condicions climatològiques per l’agricultura o la ramaderia o la pesca. Nosaltres tenim el sol. Sí, ja ho sé, també d’altres indrets del món el tenen, però nosaltres podem oferir amb el sol un nivell de desenvolupament econòmic acceptable que fa que els serveis complementaris aquí donin molta seguretat. Serveis públics i privats d’un nivell considerable, semblants als que tenen, a casa seva, els que poden venir a gaudir del sol. Això ho hem d’aprofitar a fons, és el que la naturalesa ens ha donat i nosaltres ho hem atès.

Ara bé, anar al darrera de qualsevol instal·lació de tipus lúdic o d’esbarjo que pretengui assentar-se a casa nostra ha de tenir uns límits.

Sembla que un magnat americà (nord americà, és clar)  voldria construir un complex fabulós d’oci a tocar a Barcelona. Sembla que Madrid també se’l disputa. Però, pel turisme de masses, no hi ha color. El clima mediterrani és millor que l’estepari continental de l’interior. Diuen que per establir-se, l’inversor vol determinades rebaixes de la normativa existent en el nostre país que regula certs aspectes de la nostra vida col·lectiva. Seria molt fort que per aconseguir una milionària inversió rebaixéssim per aquesta instal·lació les condicions generals de funcionament social que en hem dotat per a tothom. Espero que no s’arribi ni a plantejar.

Ens diuen que el Govern de la Generalitat està negociant el tema. Segona versió, vint-i-cinc anys desprès, de Port Aventura? Clar, molta feina. Ocupació, que en necessitem. Però és en aquest sector en el què hem de posar tots els ous? No ens omplim la boca, i els de CiU cada dia, en l’economia productiva? La indústria, la indústria, però a la primera que passa, anem a lo fàcil. Ja sé que la situació és molt dura, està tot molt magre, com per no fer rosegons de cap pa, però ens mereixem acabar tots de cambrers i dones de la neteja? A curt termini tot poden ser avantatges, però no caldria esforçar-se un temps en treballar, a costa de sacrificis, ja ho sé, dels de sempre, en altres fonaments?

21 de febrer.

Això s’escalfa.

Jean Monnet i Robert Schuman deuen regirar-se a les seves tombes. El que volien evitar amb la seva proposta de construcció europea està tornant. La cargolada que els alemanys estan fent als seus socis comunitaris, avui són els grecs, demà potser nosaltres, pot acabar rebentant l’invent i estavellar-lo amb gran satisfacció de les potencies emergents que veuen com les antigues potències colonials van camí de la inanitat.

A Grècia es cremen banderes alemanyes, ... del tercer Reich. Es desenterren velles deutes no pagades. Es fan retrets a la història, torna la memòria, somorta fins ara, però amb les brases ben vives. El nacionalisme, d’un i altres, cavalca de nou.

Escoltem el què diu Daniel Cohn Bendit aquesta mateixa setmana: “Les Allemands, qui rechignent à financer un second plan de sauvetage pour la Grèce, devraient se souvenir de tout ce qu’ils on pillé dans ce pays pendant la Seconde Guerre mondiale (…) Avec les intérêts, ce sont 81 milliards d’euros qui sont dus à Athènes. C’est là une autre façon de voir l’Europe et son histoire.”


I ja col·locat en pla moral: “Les Allemands qui se disent vertueux, estiment que les Grecs ont péché et qu’ils doivent payer. Or, deux qui ont péché, ce sont tout de même les Allemands, dont la dette a pourtant été effacée parce que les Américains y voyaient un intérêt stratégique. Pourquoi ne pas considérer que sauver la Grèce est stratégique, au lieu de mettre ce pays à genoux?”

Hauríem de reflexionar més sobre el futur superant el passat, deixar les pròpies misèries enrere i ser més generosos, amb les renúncies i reconeixements corresponents. Aquí també.

Per cert, el deute grec a meitat de l’any passat pujava 339.975 milions d’€, el 3,35% del total de l’U.E.; l’espanyol, 702.806 milions d’€, el 6,94% del total de l’U.E; l’alemany, 2,052.370 milions d’€, el 20,27% del total de l’U.E. Què han finançat els alemanys en aquests anys per anar donant lliçons d’austeritat als demès? La seva unitat, els seus bancs en fallida, la seva prosperitat,...?

18 de febrer.

Una W?

Ahir es va publicar per l’INE la dada del creixement de l’economia espanyola el 2011.

Quan es va començar a veure l’abast de la crisi, allò que ara ja se’n diu la Gran Recessió, els analistes varen especular sobre quin tipus de sortida es produiria. ¿Seria una sortida en V, en L, en W,…? L’any passat pensàvem que seria en V. Tot el 2008 caient, tocant fons el 2009, cap a munt fins el 2010 i estancats el 2011, tal com si fos el signe de l’arrel quadrada.

En efecte, les mesures expansives dels primers moments, 2009, van aconseguir aturar la davallada i propiciar una remuntada. Però la impossibilitat de mantenir aquelles mesures pels dèficits fiscals que van produir va començar a alentir el creixement. Darrerament, l’obsessió per assolir ràpidament l’equilibri fiscal amb fortes retallades a les despeses públiques, mentre no s’augmenten els ingressos, porta a una contracció que ja és evident en el darrer trimestre de l’any passat i que pronostica la seva continuïtat aquest any 2012. Tornem a decréixer. La temuda W.

Sent les dades d’Espanya un xic per sota de les del conjunt europeu, segueixen la mateixa tendència. Sense creixement, quina reforma laboral pot tenir èxit? Cap. La darrera, la de la fa pocs dies del nou Govern del PP, sols pot comportar intentar distribuir el treball que hi ha entre la força de treball existent, la ocupada més l’excedentària aturada. Amb aquests factors és clar quin és el resultat: baixa de les retribucions i condicions de treball. Això no animarà el consum, hi haurà el mateix volum més repartit, ni la inversió, per a què? si hi ha mà d’obra de sobres i capacitat productiva excedentària. Les perspectives dels sector exterior, per la similitud de les tendències, tampoc fan preveure la sortida per aquest cantó.

Cap avall en la segona V. Veurem si amb un terra tan baix com en la primera. Esperem que no.

17 de febrer.

Un altre cop a l’autonomia local.

Escolto a les noticies que el President del Govern anuncia el control dels emoluments del càrrecs electes locals. És la resposta que dóna a una pregunta que li formula el grup parlamentari de UPyD.

La qüestió està al carrer en el darrers temps, i molt especialment a la xarxa. El desprestigi de la política i dels polítics té en aquest element, les retribucions, un gran motiu per enganxar-s’hi. Que si cobren massa, que si cobren més que el President del Govern, que si se les estableixen ells mateixos, … Cal, doncs, controlar aquesta pretesa disbauxa. Els d’UPyD són hàbils aprofitant aquests esbiaixats estats d’opinió i els del PP, i ara el Govern, no es volen quedar enrere.

Però resulta que en tot aquest tema s’amaga el que les retribucions dels electes locals es fixen, generalment a començaments de cada mandat, pels Plens de cada Corporació municipal a partir d’una proposta que fa l’Alcalde, generalment també amb l’establiment del cartipàs municipal, juntament amb les assignacions pecuniàries als grups municipals existents pel seu funcionament. És una decisió en l’àmbit de l’autonomia local, feta pels seus components i amb càrrec exclusiu als seus pressupostos, vaja, als pressupostos de la seva Corporació. No cal recordar que el electes ho són recent sortits d’un democràtic procés electoral, és a dir que els acaben de posar allí els seus propis conciutadans.

Ja fa molt temps, a Catalunya, les dues organitzacions municipalistes es varen posar d’acord en fer una proposta de marc de retribucions segons mides de les poblacions, pressupostos i responsabilitats assumides. No sé si s’ha fet mai un seguiment d’aquelles indicacions i si han estat massa acordades, d’una forma prudent o no. Probablement, el pas del temps, deu fer quasi vint anys de les recomanacions, i l’escàs interès demostrat pels partits i organitzacions polítiques en aquest tema pot haver comportat alguna que altra, o moltes, desviacions del que es pretenia, i consegüentment potser més d’una disbauxa, com a vegades en fan ressò els mitjans.   

Al marge de la qüestió de fons de quin nivell retributiu volem que tinguin els nostres polítics (cal recordar allò de que si paguem amb cacauets tindrem micos), la pretensió de controlar o determinar el sous dels electes  locals atempta contra la seva autonomia, una altra vegada, la segona, en els encara no dos mesos que porta el nou Govern del PP.

El municipalisme hi té res a dir? Suposo que hauria de dir alguna cosa, però com que em penso que el seu desprestigi comença per ells mateixos, no diran pas gran cosa i els tornaran a engaltar un clatellot, ben merescut.

16 de febrer.

Frarets.

Diu que a dalt de tot, al cap Nord, a la reserva d’aus de Gjesvaerstappan, hi ha a l’estiu unes colònies espectaculars de frarets com aquests, amb milers d’individus. M’agradaria anar-hi.

15 de febrer.

Propaganda.

14 de febrer.

Sant Valentí.

14 de febrer.

Anar plegats.

12 de febrer.

De vergonya.

La Margarita Robles diu que la sentència condemnatòria del judici contra Baltasar Garzón és impecable jurídicament. Potser sí que ho és. Però el tema no és aquest.

Sí tot el sistema judicial espanyol fes totes les sentències impecables jurídicament, sí fos exemplar en aquest sentit, o sí sols fes totes les sentències que hauria de fer, aquesta consideració seria del tot correcte. Però no és el cas.

És ben coneguda la clamorosa deficiència dels sistema judicial. Llavors, que sigui impecable en aquest cas i que dicti una sentència implacable no és de rebut. Impecable i implacable en determinades causes, i laxa, vel·leïtosa, arbitraria, en moltes altres, comporta que la sentència contra (és evident que és contra) Garzón grinyola per tot arreu, és incomprensible per molts ciutadans, i enfonsa, encara més si és possible, la percepció que hi ha de l’administració de la justícia.

Suposo que Garzón pot haver fet coses molt incorrectes, i que molt n’hi tenien ganes pel seu protagonisme. De fet, se’l va jutjar per un tema cridaner (torpedinar els drets de la defensa jurídica) però, que malgrat totes les possibles consideracions al seu favor, fos condemnat implacablement no deixa de ser sorprenent i susceptible de ser interpretat molt malament.

(El Roto, a El País)

Mentre tant, en Millet a casa seva. Sensacional!

11 de febrer.

Patètic.

Em va sobtar veure el ministre García Margallo sortint als mitjans de comunicació (en nom del Govern, com a membre evident que n’és) per manifestar que havia demanat explicacions al Govern Francès per de la conya que un programa d’humor de una televisió privada d’aquell país feia dels nostres més destacats i reconeguts esportistes de resultes del cas Contador.

En tenia bon concepte del ministre pel que li havia llegit. Veig que ara l’ha guanyat, o ha cedit a les pressions de, l’esperit “patrioter” i “nacionalero” que alguns estimulen per galvanitzar a la ciutadania.

Clar, s’ha posat en qüestió un dels elements que per causes diverses: econòmiques, emocionals, de cohesió social,…està més present en la nostra vida col·lectiva: l’esport. No és una cosa gents fútil l’esport a casa nostra. De fet deu ser l’element que millor vertebra el país (o els països del país): El equips (alguns), les seleccions (d’alguns esports), algunes individualitats (d’altres esports),…

M’ha recordat, malgrat la distància i el relleu del tema, la reacció musulmana (d’alguns musulmans) arran d’unes vinyetes sobre Mahoma en un mitjà satíric danès.

Què s’han pensat els dels guinyols del Canal Plus francès ficant-se amb els nostres “ídols”? Casus belli!

Però, quin país i quins governants que es deixen atrapar en semblants paranys!

10 de febrer.

Un error no pot portar a un altre error.

Sembla que és qüestió establerta que Catalunya ha de tenir concert econòmic. Com el País Basc o Navarra. Les últimes eleccions autonòmiques les va guanyar CiU portant com a bandera el “pacte fiscal” i el llarg any que fa del seu Govern ha girat una i altra vegada sobre aquest tema modulat per les expectatives de les darreres eleccions generals i el seu resultat. Als mitjans de comunicació el tema ja no es discuteix, en tot cas s’especula sobre aquells que encara, encara, no s’hi ha sumat. La societat civil (?) en fa actes reivindicatius en els que no hi falta ningú, des dels sindicats a la patronal i quasi bé totes les forces polítiques. Res, que “és un clam”, tot el camp és un clam! Pocs s’atreveixen a enfrontar-s’hi contra aquest clam. Por a ser titllats de poc o mals catalans, o antipatriotes. I no obstant...

Això no va enlloc, és impossible. Lo de dalt hauria d’anar a baix per què es produís. Si s’hi arribés, no seria un pacte, seria un trencament.  No es donen pas les condicions per que això pugui raonablement passar. Tenen raó els que diuen que sols amb la independència això serà possible. En els marcs administratius i polítics actuals, i més en les actuals circumstàncies socioeconòmiques, això no va, això no va enlloc. Sols serveix per ventar el foc sagrat de les essències pàtries, i perdoneu, escalfar braguetes nacionalistes, i poc més.

Si els bascos i navarressos el tenen, perquè nosaltres no el podem tenir? Clar, i si nosaltres el tenim, perquè d’altres no el poden tenir al seu torn? És que nosaltres som diferents! Ah, sí? Sí, tant diferents com qualsevulla d’altres.

Les vicissituds històriques en que es va fer la Constitució espanyola del 1978 van comportar l’establiment d’unes regions privilegiades en el conjunt espanyol. Privilegiades fiscalment. N’han tret profit del privilegi, cal dir-ho. Ens fan molta enveja a tots els altres. Molts voldríem ser com ells. Ah, el que faríem si poguéssim ser com ells! Però, cal reconèixer que allò va ser un error. Error que mantenim impertèrrits, sense parlar-ne massa, però que en algun moment es posarà sobre la taula i s’haurà de revisar. En el món d’avui no són pas possibles illes fiscals. En el d’abans, potser sí, en el d’ara en algun moment caldrà dir prou. En tot cas, la seva pervivència, si continua o mentre duri, serà un anacronisme, avantatjós pels que en gaudeixen, però anacronisme que no té res a veure amb els vectors generals. N’hi ha exemples de situacions semblants en el món d’avui, però són marginals i irrisoris. Clar que potser alguns volen ser així, però que ho explicitin bé.

El debat s’està plantejant cada cop més cruament entre els que volen ser-hi i els que no. Es força que el debat estigui centrat aquí, pels nacionalistes és normal, és el seu joc. Legítim. Encara que no sé veure que hi juguen alguns aquí i quins perversos interessos tenen. Caldria explicar millor totes les conseqüències de la jugada. Cap a una nova frustració, o cap una situació de tensió insuportable? Per frustració i tensió la d’ara, direu. Si sols pensem en l’ara, potser. N’hauríem de parlar molt més. Si mirem més enllà, no n’estic tant segur. Un error no hauria de portar a nous errors.

8 de febrer.

El cel és blau,...

He recorregut un llarg camí,

el fred penetra la meva roba gastada.

El cel està seré aquesta tarda,

quin dolor que sento al cor!

És un poema de Seihaku Irako que el mestre ens va ensenyar un dia. Sola en la meva habitació, llegeixo en veu alta poemes que ell recitava, i també d’altres que no va tenir temps d’ensenyar-me. “Des que vostè va morir he estat estudiant” xiuxiuejo.

Hiromi Kawakami: “El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor”. Quaderns crema, B-2011.


7 de febrer.

En record i solidaritat.

Día Mundial Contra el Cáncer

4 de febrer.

El Congrés del PSOE.

Aquests dies els socialistes faran Congrés a Sevilla per decidir el seu futur desprès de ser descavalcats del Govern en les darreres eleccions del novembre, una altra patacada rere la de les municipals i autonòmiques del maig passat. Pràcticament estan fora de combat.

Bé, el seu futur, o potser sols la direcció del seu futur, qui els dirigirà. El tema hauria d’anar més enllà de l’elecció d’una nova direcció, però es de témer que sols es quedarà aquí. Cal esperar, però, que això sigui sols ara per ara i que poc a poc siguin capaços de bastir també noves politiques i noves propostes.

En el temps que ha durat el procés congressual s’ha escrit i parlat molt sobre què fer i què tenien que fer. Tant pels propis socialistes com per gent de fora de la seva organització. Com que a més es presenten dues candidatures a encapçalar aquest temps futur també hi ha hagut controvèrsia interna i posicionaments públics per una o altre candidatura.

La darrera aportació que he llegit a aquest debat crec, potser estic equivocat, que trenca la dinàmica existent. Avui, a El País, José Antonio Maturana -un veterà dirigent socialista basc que ara era poc visible, no sé si està un xic retirat de la vida política activa- publica un escrit a favor d’una opció trencadora del tot, d’un nou començament de veritat: “Carta al tercer candidato del PSOE”. Certament, aquest candidat és inexistent, no hi és, no s’ha donat, i el que podria representar seria un verdader foc nou en una organització anquilosada que precisa una profunda renovació, al ensems que tot el pensament socialista d’arreu.

Al final de l’article, els sis punts que proposa com a actuació per aquest hipotètic, i pràcticament impossible, tercer candidat estan molt bé, però que molt bé. Però abans fa una demolidora crítica a la situació actual.

“Te recuerdo que desde hace muchos años nos hemos acostumbrado, en el PSOE, a no pedir responsabilidades cuando se pierden las elecciones, tanto a los candidatos como a los dirigentes. El verbo dimitir no se conjuga y eso que llevamos desde los noventa perdiendo Ayuntamientos, Diputaciones y CC AA. ¿Y qué decir de las últimas debacles de mayo y noviembre? ¿Alguien ha dimitido? Todos estos perdedores nacionales, autonómicos y locales son los que van a decidir el Congreso entre dos candidatos perdedores. ¿Y esta es la perspectiva de renovación y cambio?

Dicen unos y otros que van a abrir el partido a la sociedad y a los simpatizantes, pero ¿no sería, de entrada, más sencillo y práctico comenzar a abrir el PSOE a los militantes que hoy están olvidados y preteridos?, lo que ha convertido a la mayoría de los mismos a ser afiliados, pero no simpatizantes del actual PSOE.

Como bien conoces la disidencia y la crítica han sido yuguladas en estos últimos años de zapaterismo. La reflexión ha sido sustituida por la sumisión y la genuflexión. “

Veurem que en surt d’aquest cap de setmana a Sevilla. Tant de bó, per bé de tots, en surtis una cosa de profit.

3 de febrer.

Maternitat.

Pablo Picasso, "Mare i fill". 1921.

3 de febrer.