29 de setembre del 2014

Espectador.

Ahir al matí, a punt per la pedalada dominical, vaig penjar aquest tweet:



Aquests dies són febrils. L’ambient és d’esverament. Tothom parla de jornades històriques (o, són histèriques?) Res, res, això ja marxa, fins i tot ja hi ha un comptador que fa el compte enrere del temps fins a la consulta. Si hi ha suspensions cautelars o preventives, farem actuacions cautelars o preventives. Esteu convocats!

Sembla, doncs, que anem cap a la revolta ja que desprès d’estirar tant la goma aquesta es trencarà, no podrà a tornar enrere. A l’altra banda, el mateix: la rigidesa del ferro fred, que també té el seu punt de trencament, malgrat allò de picar sobre ferro fred.

És l’hora d’agafar la cadira i mirar l’espectacle. No passa pas cada dia això d’intentar un trencament de l’ordre existent. Caldrà veure-ho. M’ha vingut al cap: Dix jours qui ébranlèren le monde”, de John Reed (Perdó, en el meu record el vaig comprar en francès ja fa molts anys, potser més de quaranta), algun “plumilla” s’hi anima? Segur que ja n’hi uns quants.

Fa uns anys va haver un intent de re formular les relacions de Catalunya dins d’Espanya modificant l’Estatut del 79, fent-ne un de nou seguint els procediments establerts per la normativa vigent. Amb més o menys il·lusió, vàrem ser molts els que ens hi vam apuntar. El resultat és prou conegut: es va considerar l’intent, d’una forma bastant unànime, encara que no sé si gaire equànime, com un fracàs. Sembla, encara que jo no ho tinc tant clar, que aquest és el punt de partida de la situació actual. Els propulsors de la iniciativa, lògicament, fracassats i bandejats; i els contraris a la mateixa, els que o no la volien, o volien una altra cosa, al Govern, als governs. Els contraris aquí -cal recordar la seva sortida del Govern precisament per ser contraris a la proposta- aconsegueixen convèncer a d’altres formacions polítiques i a amples capes de la població, de que cal anar més lluny. Més lluny, hem d’anar més lluny, dels arbres caiguts que ara us empresonen... Els contraris allà -precisament arriben al Govern fent-ne bandera de ser-ne contraris- impertèrrits en el compliment de les disposicions vigents. Bé, ara han de resoldre la situació que han generat, i estan ambdós en una posició complicada. Però, és el seu torn.

Quin ha de ser el capteniment dels que vàrem fracassar temps enrere, progressivament arraconats i malvistos –quan no blasmats- per uns i altres? Ja sé que seré políticament incorrecte, però desprès de fer molts oferiments que han caigut en sac buit i menyspreats crec que el que hem de fer és assentar-nos i veure com resolen el tema. La nostra posició és coneguda, els nostres intents estan a la vista, evidentment hem d’estar atents de no rebre algun cop perdut que s’escaparà segur, però ni amb els uns ni amb els altres. No se’ns pot demanar que participem en les sortides que proposen tan els d’aquí com els d’allà. Ara, la responsabilitat davant la ciutadania és seva.


Agafem una cadira i preparem-nos a veure un espectacle que potser serà tan sanguinari com les corrides de toros, molt hispàniques. Si fereix la vostra sensibilitat sempre podeu anar a fer un tomb i admirar els colors de la tardor que ara comença.




29 de setembre.

26 de setembre del 2014

S’han begut l’enteniment.

No ho sabia, no sé si em va passar per alt o els mitjans no en varen parlar massa,  i me’n vaig assabentar indirectament per un altre article. El Consell d’administració de Telefònica va substituir el blindatge que tenia incorporat el càrrec de President (vaja, la indemnització per si el fotien fora) per una aportació equivalent al seu Pla de Pensions de 35,5 milions d’euros!!, No, si fins ara ja tenia al seu Pla de pensions, diu la noticia, més de 13,3 milions d’euros, és a dir que ja n’acumula 48,8!! Traduït a les antigues pessetes són més de 8.000 milions!! Però, que s’ha venut l’enteniment? A què obeeix aquesta retribució? Quina aportació de valor fa aquest senyor per donar-li aquesta assignació? Cony, que li donin el Premi Nobel d’economia, no?

Això és un desori, no té cap sentit, ni cap ni peus. Alguns alcaldes han hagut de passar davant d’un jutge per cobrar uns escadussers centenars d’euros al mes imputats per corrupció, i aquest “pajaru”, no em mereix altre qualificatiu, fa que el Consell d’Administració de l’empresa que presideix li atorgui aquesta exorbitant quantitat de diners. Sí, és una empresa privada que té uns accionistes que li accepten aquestes decisions. Però, quina moral i quin capteniment tenen aquests accionistes? El de que la rapinya és justa? Mentre a ells els hi reparteixin el dividend, si n’hi ha que foten las mà al calaix d’una forma legal, que no noble, tal els fa. La Caixa, ah, La Caixa!, (tu) ets l’estrella! Qui? L’Alierta?

Clar que és normal que sorgeixen veus que diuen que ja està bé, que ja n’hi ha prou, que cal capgirar les coses. És que alguns amb la seva cobdícia els ho posen en safata.


20 de setembre.

Sopes de pa.

En els meus records d’infantesa estan les sopes de pa. Fer bullir pa sec amb aigua amb un pessic de sal i un raig d’oli que no crec pas que fos gaire verge. Molts dies per sopar com a entrant, desprès les patates i una mica de tall. Era una menja normal dels treballadors, els sous donaven pel que donaven. Ara crec que deu ser pràcticament un plat desconegut. És evident que avui la reproducció de la força de treball també es fa amb pa, però potser en forma de pizza. Els que no tenen feina, ni ingressos, més difícil, potser pa amb pa si n’hi ha.

Amb això vàrem créixer, i la majoria, a catorze anys a treballar. Jo vaig ser un privilegiat que se’n va escapar per atzars de la vida, però sempre ben convençut de ser en aquell temps una excepció.

No sé pas com s’ho agafaria la gent si no hi hagués per on passar i haguéssim de tornar a menjar sopes de pa. Com  a alimentació, doncs mira, serviria, però mentalment, anímicament, ara que portem ja un llarg període havent superar les estretors de les societats industrials i en el nostre cas de la postguerra civil, com s’ho agafaria la gent? No dic pas els que ara no tenen més remei ja que estan aturats sense ingressos, que són forces però no són majoria, sinó que això es tornés a generalitzar. No, ara entre les organitzacions caritatives, els bancs d’aliments, els ajuts públics, es pot amb decisió política resoldre el tema del menjar, ja que les societats occidentals encara són riques i poden alimentar d’una forma bàsica als seus components necessitats. Es tracta de fer la hipòtesi d’un retrocés fort de les rendes de la majoria de la gent.

Hi ha la pretensió d’estendre el dret de vot cap els 16 anys. Precisament ara que s’ha allargat l’esperança de vida i que els anys de més la societat els ha col·locat en la joventut allargant-la fins a la trentena. Just al acabar l’educació obligatòria als 16 anys, si no s’allarga aviat fins els 18, sense cap contacte amb la vida, amb el treball, amb la responsabilitat personal, amb l’autonomia vital, posem en les seves mans que puguin participar sobre la col·lectivitat. Què els passaria si tinguessin que tornar a menjar sopes de pa? Els hem pujat amb que tot és alegria i els fem decidir. Amb quins coneixements? Amb quina percepció de la realitat? Amb quines eines per construir el seu futur?

No, no em val la comparació amb la consecució del vot femení. Elles eren persones fetes i dretes que treballaven, infantaven, portaven una llar, construïen la societat, tenien tot el dret a tenir veu. No és el mateix que els i les joves d’ara de 16 anys que els pugem entre coto fluixos i que somien viure en la irrealitat molt temps. No ho tinc gens clar i penso com entomarien que fos normal tornar a menjar cada dia sopes de pa.


No estem tots plegats construint el futur molt alegrement?

24 de setembre del 2014

Com està el pati!

Tothom pendent de quin conill sortirà del barret: blanc, negre, marró, ... o potser serà un colom, un pardal o un ratolí. Bé, estem a l’espera d’una decisió anunciada que es produirà properament, imminentment, amb l’escenari per la seva presentació ja preparat a Palau i amb la periodista-estrella a punt.

Res, res, hi haurà consulta tant si com no. Quan publiquin les decisions legals seran impugnades. La Llei de consultes és constitucional. Veurem, de moment a la nevera! No es pot fer aquestes preguntes amb aquesta Llei. Cal fer trampes legals (sic) ja que no ens ho deixen fer d’altra manera.

Tot això és el que llegim i sentim hora darrera hora aquests dies. Enfervorits molts, expectants la majoria, escèptics forces, incrèduls bastants. Sembla que aviat s’acabarà el misteri. Ara bé, què és el més probable que passi al meu mode de veure, derivat de com fins ara s’ha portat el “procés”?

Primera alternativa improbable y certament impossible: Que el govern espanyol accepti la petició de “mirar cap una altra banda” i permeti fer la consulta. Que es tingui en compte “la legalitat catalana i no l’espanyola”. No sé pas com els que diuen aquestes coses, especialment si són responsables governamentals o partidaris, les diuen sense enrojolar-se. Això literalment no pot ser i ho saben, cap govern, ni el seu si fos el cas, pot acceptar-ho, per tant abandonem la plausibilitat d’aquesta alternativa. Anem a la més possible.

És la segona alternativa: que el govern espanyol impugni la decisió. Bé, es dona per fet que això atura el “procés”, tothom ho diu. Veurem què passa quan passi i com s’articula tot plegat, tots ho deuen tenir ben estudiat. Suposem que sigui així, llavors...?

Aquí s’obren un ventall de possibilitats, algunes més possibles, o impossibles, que d’altres. Que el govern català acati i es rendeixi a la primera es força inversemblant  amb l’esverament que hi ha al carrer. Se’ls menjarien de viu en viu, sense ni coure’ls amb patates. 

Que el govern català faci una DUI, és a dir directament un altre 6 d’octubre, també és impensable, ningú a fora i molts a dins no ho reconeixerien i sense això no es va enlloc, o a l’Uruguay

Anem a fer la consulta sense empara legal: cap govern pot acceptar que l’organitzi la societat civil, l’ANC o l’Òmnium per exemple, fora l’acceptació de la seva impotència, i cap govern, de pretendre fer-la directament, pot fer una actuació il·legal ja que aquest vici d’origen emmascararia tot el procés. És a dir, tampoc és versemblant aquesta possibilitat. 

Sols queda una darrera, perfectament legal que suposo que els estrategues (també sic) d’ambdues bandes deuen haver pensat: que és convocar eleccions al Parlament i que tothom s’hi presenti amb les cartes cap en l’aire. Què volen fer i com pensen assolir-ho si la ciutadania els dona la seva confiança. Junts, barrejats, per separat, com vulguin, això no és pas cap problema. És l’única possibilitat de intentar trobar una sortida del final del laberint en el que estem tots plegats. Sí, encara que ens hi han portat alguns, hi estem tots plegats. Clar que potser la sortida proposada per la ciutadania lliurement expressada ens portaria a entrar en un altre laberint, i no sé pas si amb les forces minvades per l’esforç d’haver arribar a aquest punt. El sistema de partits centrals ensorrat, la ciutadania crispada i fracturada, l’acció de govern paralitzada un temps, l’estupefacció de propis i estranys,... Però és, sembla, o em sembla, l’única possibilitat que s’albira. Pot ser passar de “Guatemala a Guatepeor”.

Ah!, i els “altres”, els de “Madrid”? no han de moure cap fitxa? Compte, que aquesta possibilitat perfectament legal, la de les eleccions, es repetirà, aquesta també tant si es vol com si no es vol, dues vegades més l’any que ve, a la primavera i a la tardor, eleccions municipals i generals amb una previsible repetició de la jugada, com els gols del futbol a la tele, des d’altres angles. Pretenen aguantar impassibles com si res amb tres estrebades fortíssimes en un any? Que s’ho facin mirar, ja que això no ho aguanta ni Déu, ni Déu Nostre Senyor.

Va, empassin-se els uns i els altres el seus “principis”, el seu orgull, els seu amor propi, aturin-se, retrocedeixin una mica si cal, expliquin-ho a la gent aquí i allà i facin el favor de treure’ns d’aquest atzucac.

24 de setembre.


Post escriptum: Potser seré jo que demà m’hauré de menjar aquest escrit amb patates, però no ho sé veure diferent.

19 de setembre del 2014

Un resultat.

Amb l’esverament que hi ha al carrer, silenci. Desvetllat, encara al llit, de matinada, no sento cap soroll notable que trenqui a fora la quietud habitual. Deu haver guanyat el No a Escòcia. De no ser així, l’aire estaria ple del petar dels coets, com en els dies del futbol.

Ens vàrem anar al llit just quan tancaven els col·legis electorals i deuen tenir allà un capteniment diferent del d’aquí ja que no hi havia als mitjans els resultats d’enquestes de vot a peu d’urna amb les primeres tertúlies de bocamolls a les que estem tant acostumats. Se’ns diu que no hi haurà resultats fins la matinada.

Llevat, engego l’ordinador per saber els resultats que encara no són oficials però són quasi els definitius. Doncs si, ha guanyar el No amb un marge més ample que el que deien les darreres enquestes. La meva intuïció a partir del silenci de la matinada es confirma. Ara, tothom a treure’n conseqüències a partir de les pròpies certeses, els que han guanyat han perdut, els que han perdut han guanyat, però els resultats objectius són els que són. Esmorzat, torno a l’ordinador i vaig a la bústia de correu, i algun diari (no tots) que m’envia la seva edició de les set del matí queda retratat. La deriva dels seus periodistes els fa ensenyar el “plumero”. Volien, sembla, una altre resultat. Desprès es queixen de que els tinguem poca credibilitat. Caldrà que siguin més cautelosos en la seva interpretació de les tendències, o de les tendències que creuen que són les reals. En el món d’avui costa diferenciar les imatges de la realitat, de la mateixa realitat. Tot està molt enterbolit pel fum de les flamarades, i de les piulades.

Com que tothom ha guanyat, com sempre, potser serà bo en el dia d’avui de treure aquella ampolla de whisky de les terres baixes reposat durant quinze anys en botes de roure francès amarades d’olorós de Xerès i fer-ne una copeta a la salut dels escocesos, de la seva flegma versus el nostre atabalament i mal de ventre.


 (del New Yorker d'ahir)

Ah!, però estem en sessió continua. No us aneu de la sala, aquesta tarda en fan una altra de pel·lícula. No cal tornar a pagar entrada. Veurem si en surt gaire esgarrinxat el protagonista que és el que l’està veient.


19 de setembre. 

15 de setembre del 2014

Va, de "La llibreta amagada".

Ja fa molt temps, quasi bé nou anys, vaig escriure un petit conte. Llavors no vaig considerar convenient publicar-lo al blog que feia ja que jo tenia un notori càrrec públic de representació partidaria. El vaig donar a conèixer a algunes persones, molt poques. Ara, que ja no sóc ningú, estic jubilat i passiu, crec que no farà cap mal obrir alguna pàgina de “La llibreta amagada” per, donada la seva actualitat encara, deixar constància de la seva existència, la de la llibreta, sense altra pretensió.

Va, de “La llibreta amagada”: Un conte.

Hi havia una vegada... un traginer que li havien encarregat transportar una mercaderia molt valuosa (un altre dia parlarem de la mercaderia).

 


Ja era gran, havia estat ric, i encara tenia força prestigi. Però ja no disposava de les cavalleries necessàries per poder acomplir ell sol la comanda. Va demanar ajut als seus veïns que li van donar l’un un bou, l’altre una mula, un altre un ase (català, per Déu) i el darrer una euga de senyoreta. Amb tant diversos components va muntar la rècula i va començar el camí. Per anar més de pressa va agafar una drecera per la muntanya que era força costeruda, travessant una tartera. Allà, des de baix, miraven passar l’extravagant caravana els senglars. Des de dalt, amb les cabres trescant, hi havia algun ós. D’entre les pedres saltaven els escurçons. I pel cel, rondaven els voltors que sentien l’olor de carnassa.

Del poble estant, als bancs assolellats de la plaça, els jubilats i els ancians s’ho miraven. “Què li hagués costat esperar-se a tenir quatre cavalls perxerons?”. L’altre va dir: “I no podia anar per la plana, camí més llarg però més reposat?”. “I com és que no porta escopeta per defensar-se?” afegí un tercer. “Oh!, exclamà el darrer, li falta un gos per espantar les bèsties!”. Tots ensems, dins seu, van pensar si el risc que corria el carreter compensaria el benefici que en podria obtenir.

Dalt del campanar, el rector de la parròquia resava per ell. Malgrat tot, segur  que si s’estavellava tindria el reconeixement etern (?), ja que l’havia confessat i beneït a la seva partença.

Aconseguirà passar el brau traginer la tartera? Quines penalitats l’esperen més enllà?

Estigueu amatents al proper capítol d’aquest conte que esperem no sigui tant llarg com “El cor de la ciutat”.

Doncs, “esto es lo que hay”... Continuarà.




(No són voltors sinó falcons ensinistrats per cruspir-se els pardalets que es posen a l’antena d’espais profunds de l’ESA a Cebreros).


Mataró, 8 d’octubre de 2005. 



Doncs sí, el conte ha resultat més llarg que la telenovel·la, i encara no s’ha acabat! Anem pel capítol 4327 (més o menys) i no s’albira el desenllaç.

Mataró, 15 de setembre.