Va, de "La llibreta amagada".

Ja fa molt temps, quasi bé nou anys, vaig escriure un petit conte. Llavors no vaig considerar convenient publicar-lo al blog que feia ja que jo tenia un notori càrrec públic de representació partidaria. El vaig donar a conèixer a algunes persones, molt poques. Ara, que ja no sóc ningú, estic jubilat i passiu, crec que no farà cap mal obrir alguna pàgina de “La llibreta amagada” per, donada la seva actualitat encara, deixar constància de la seva existència, la de la llibreta, sense altra pretensió.

Va, de “La llibreta amagada”: Un conte.

Hi havia una vegada... un traginer que li havien encarregat transportar una mercaderia molt valuosa (un altre dia parlarem de la mercaderia).

 

Ja era gran, havia estat ric, i encara tenia força prestigi. Però ja no disposava de les cavalleries necessàries per poder acomplir ell sol la comanda. Va demanar ajut als seus veïns que li van donar l’un un bou, l’altre una mula, un altre un ase (català, per Déu) i el darrer una euga de senyoreta. Amb tant diversos components va muntar la rècula i va començar el camí. Per anar més de pressa va agafar una drecera per la muntanya que era força costeruda, travessant una tartera. Allà, des de baix, miraven passar l’extravagant caravana els senglars. Des de dalt, amb les cabres trescant, hi havia algun ós. D’entre les pedres saltaven els escurçons. I pel cel, rondaven els voltors que sentien l’olor de carnassa.

Del poble estant, als bancs assolellats de la plaça, els jubilats i els ancians s’ho miraven. “Què li hagués costat esperar-se a tenir quatre cavalls perxerons?”. L’altre va dir: “I no podia anar per la plana, camí més llarg però més reposat?”. “I com és que no porta escopeta per defensar-se?” afegí un tercer. “Oh!, exclamà el darrer, li falta un gos per espantar les bèsties!”. Tots ensems, dins seu, van pensar si el risc que corria el carreter compensaria el benefici que en podria obtenir.

Dalt del campanar, el rector de la parròquia resava per ell. Malgrat tot, segur  que si s’estavellava tindria el reconeixement etern (?), ja que l’havia confessat i beneït a la seva partença.

Aconseguirà passar el brau traginer la tartera? Quines penalitats l’esperen més enllà?

Estigueu amatents al proper capítol d’aquest conte que esperem no sigui tant llarg com “El cor de la ciutat”.

Doncs, “esto es lo que hay”... Continuarà.

(No són voltors sinó falcons ensinistrats per cruspir-se els pardalets que es posen a l’antena d’espais profunds de l’ESA a Cebreros).

Mataró, 8 d’octubre de 2005. 

Doncs sí, el conte ha resultat més llarg que la telenovel·la, i encara no s’ha acabat! Anem pel capítol 4327 (més o menys) i no s’albira el desenllaç.

Mataró, 15 de setembre.