(fotografia feta el desembre de l'any passat a Olost desprès d'un bon àpat a la fonda del Restaurant Sala)
El tema fa temps que s’arrossegava. L’any 2010 una colla
d’Ajuntaments, 12, dels 13 del territori històric del Lluçanès van
demanar al Govern de la Generalitat (encara amb govern del Tripartit) la
creació de la comarca del Lluçanès.
Desprès de pertinents tràmits, una moció del
Parlament de l’any 2014
va instar al Govern a iniciar els treballs corresponents a la tramitació de la
iniciativa legislativa corresponent.
El març del 2023 el Govern aprova l’avantprojecte de creació de la
comarca del Lluçanès a presentar al Parlament i aquest acorda a l’abril tramitar-lo com a
projecte de Llei pel procediment exprés de lectura única i en quinze dies, a
primers de maig
(3/5/23) s’aprova, rebutjant el Ple una esmena de totalitat de retorn i amb
algunes lleugeres esmenes de caràcter tècnic. El dictamen rep 80 vots
favorables i 49 contraris (62%/38%).
Un Parlament majoritàriament “essencialista” aprova un nou disbarat en l’ordenació
territorial de Catalunya. Dels 12 ajuntaments inicials, 9 crearan una
Mancomunitat provisional fins que desprès de les eleccions del 2027 es
constituiran en comarca, separant-se uns de l’Osona i altres del Bages.
3 ajuntaments en resten al marge, més el que ja mai va demanar ser-hi, 4. N’hi
ha un dels 9 integrants que encara no està clar si al final s’hi quedarà i té
temps fins el 2026 per aclarir-ho. Potser al final 2/3 del total de municipis.
La nota de premsa del Parlament diu que “La llei també modifica la Llei de vegueries, del 2010,
per incorporar la nova comarca a la vegueria de la Catalunya Central.” Això no ho he sabut veure enlloc, ni en la part expositiva ni
en la dispositiva del projecte de llei, encara que com que això de les
vegueries és un altre “zombie” que fantasmagòricament corre per
Catalunya ja no sorprèn, com tampoc de la comunicació del Parlament. Suposo,
potser és, que l’autor/a de la nota de premsa deu donar per fet que la
disposició final primera que autoritza al Govern a dictar les disposicions
reglamentaries corresponents així ho farà.
Alpens (Osona): 281 habitants, 13,8 km2
Llucà (Osona, amb dues entitats de població): 279 habitants, 53 km2.
Olost (Osona, amb dues
entitats de població): 1.206 habitants, 29,4 km2.
Oristà (Osona, amb tres entitats de població): 573 habitants, 68,5
km2.
Perafita (Osona): 418 habitants, 19,6
km2.
Sant Feliu
Sasserra (Bages): 611 habitants, 22,4 km2. (Aquest és el que està en
dubte hores d’ara)
Sant Martí
d’Albars (Osona): 119 habitants, 14,7 km2.
Sobremunt (Osona, amb tres entitats de població): 83 habitants, 13,8 km2.
Prats de
Lluçanès (Osona): 2.627 habitants, 13,8 km2.
És a dir, anem cap a la
constitució després del 2027 d’una nova entitat administrativa que hores d’ara
té entre 6.197 i 5.586 habitants i d’entre 249 km2 i 226,6 km2 (segons com acabi
la incorporació de Sant Feliu Sasserra).
Els ajuntaments de Santa
Maria de Merlès (amb tres entitats de població), Sant
Bartomeu del Grau, Sant Boi
de Lluçanès (amb quatre entitats de població) i Sant
Agustí de Lluçanès van decidir en els seus
plenaris acordar demanar no formar part de aquesta futura comarca. Tenen
plegats 1.762 habitants.
Les característiques físiques,
socials, econòmiques i polítiques del territori marquen la seva reivindicació
històrica d’esdevenir una comarca més. Contrada d’altiplà, territorialment marginal,
entre els corredors del Ter (Osona) i el Llobregat (Bages); amb una munió de
nuclis poblacionals petits i també amb disseminats puntuals que actualment té
la mateixa població que fa cent anys, puja fins al 1950 i baixa des de llavors;
de base predominantment agrícola; vescomtat medieval i d’una forta ascendència
carlina (llavors tenia un 50% més de població que ara). Els ingredients
complerts per aixecar -per qui ho ha sabut fer- un sentiment ancestral que
incomprensiblement, o no tant, ha estat recollit de cop i volta per les forces “essencialistes”
de la política catalana actual, degudament recolzat per l’acriticísme dels
mitjans, o el seu cofoisme, sense parar esment en cap mena de racionalitat administrativa.
Fa poc vaig participar en una trobada
del PSC del Maresme sobre els Consells Comarcals. Alguna de les
coses que vaig dir:
“Una administració, la que sigui, viu d’una part
de l’excedent que produeix la seva comunitat. Els impostos i les taxes que paga
la ciutadania són el combustible que la fa anar. Si no hi ha ingressos
suficients no es pot obrir la porta de la Casa Gran. Quins pressupostos tenen
les administracions locals? Depèn de la seva mida i situació (geogràfica i/o
econòmica): del que li poden proporcionar els seus contribuents, o el que li
poden donar d’altres (administracions). De què viuen els Consells Comarcals?
Per mi sempre ha estat un misteri per estudiar: taxes de serveis que donen,
ajuts d’altres administracions, participacions en projectes... però, com es finança
el nucli de la seva administració? Polítics, serveis generals, propaganda,...
Tot això s’hauria de repensar, s’hauria ja
d’haver repensat, però és impossible, hi ha massa en joc. La reforma Duran-Roca
(l’informe Roca) dels
anys noranta va durar el temps de cremar un llumí. No se’n ha parlat mai més i
no sé pas si algú, els nostres tampoc, està per la labor.
Ara, s’haurà
de mantenir una entitat administrativa més, provisionalment una Mancomunitat i
després, a partir del 2027, una comarca. Caldrà buscar una seu (cedida,
llogada, comprada,...), equipar-la (instal·lacions, mobiliari, comunicacions,
...), mantenir-la (energia, neteja, manteniment, ...), algú que se’n cuidi del
quefer quotidià, personal tècnic i/o qualificat, despeses varies dels responsables (fixes,
esporàdiques, circumstancials,...) , més les derivades de l’activitat
del nou ens, ja que d’algun afer s’encarregarà, o deuria d’encarregar-se de fer.
En la Llei de
creació del nou Consell alguna cosa hi ha prevista, ja que sinó el nou ens no començarà a caminar. Diu que rebrà un
finançament transitori.
“Les
futures lleis de pressupostos corresponents als exercicis 2024 a 2027
incorporaran una previsió relativa a l’assignació a la Mancomunitat de
municipis de la comarca del Lluçanès d’un import de lliure disposició per
garantir que disposi dels recursos necessaris per treballar en la implementació
de la comarca del Lluçanès segons la distribució següent:
Anualitat Assignació
2024 200.000,-€
2025 250.000,-€
2026 300.000,-€
2027 350.000,-€
“Set camises té en Joan, tres que n’hi volen fer i
quatre que n’hi faran”. Sí, amb alguna cosa s’ha de començar, encara que
aquestes engrunes pressupostaries de l’administració autonòmica no és pas que
donin per gaire. ¿Hi haurà traspassos de competències i recursos (de tota mena)
dels ajuntaments inicialment mancomunats cap al nou ens? Veurem, no crec pas que en tinguin gaires. De moment d’això
no se’n diu res. Potser està en l’ànim del lluçanencs impulsos de la iniciativa,
seria lògic. El que hauria de dir una llei d’aquesta mena, de creació
administrativa, és què ve a superar, és a dir a substituir. Res d’això, però,
està en l’ànim dels nostres polítics “essencialistes”. Una “carlinada”,
una més, en terreny propici.
Una expressió més del disbarat està continguda a la
part expositiva de la Llei (apartat IV):
“La voluntat dels municipis que conformen el
Lluçanès és que es configuri com una comarca específica, singular, adaptada al
territori i a la societat en xarxa, àgil, flexible, eficient, poc burocràtica i
amb els pressupostos necessaris i els costos mínims de funcionament, i que
tingui en compte els reptes del món local i de la població d’avui dia, en
benefici de tots els habitants.”
M’ha
vingut al cap de seguida l’expressió
francesa “langue de
bois” que he descobert que té traducció catalana (i castellana) i
entrada a la Wiquipèdia, és la Novaparla:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Novaparla
L’entrada s’ajusta com un guant a la mà al paràgraf anterior. Sols un bocí
del que hi ha escrit :
“Usa la sofisticació per construir frases
voluntàriament poc clares i la veu passiva que permet no mencionar al
responsable. Les màximes són parlar molt sense dir res i evitar a tot preu una
llarga llista de conceptes tabú.”
I quin és el tabú?, doncs que no es pot parlar a
Catalunya (tampoc a Espanya) de la racionalització de l’administració en la seva
funció de servei als administrats. Sempre l’administració està al servei dels
administradors.
Ho deia també en la xerrada que vaig fer que he
explicat anteriorment:
“Semblaria,
en una utopia, que l’administració és l’organització que ha de servir per
regular i dirigir els temes, problemes, qüestions, afers, que atenyen als
administrats. He dit en una utopia, ja que res més lluny de la realitat.
L’administració és l’organització que serveix per regular i dirigir els temes,
problemes, qüestions, afers, que tenen els administradors. Tota la història ha
estat així i ara, encara, no és diferent. Que els administradors ha anat
variant acostant-se cada cop més als administrats és evident, és la lluita per
la democràcia. Però és una lluita inacabada i que no es veu precisament que es
pugui concloure demà passat.”
Que tinguin, que tinguem tots plegats, sort.
5 de maig.
.PNG)