Petit terratrèmol a la hisenda local.

Des d’ahir que es va saber la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’anomenat Impost de plusvàlues, ”Impost Municipal sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana”, un fort neguit s’ha instal·lat en els electes i gestors locals. De cop i volta, una sentència, de dalt de tot, a posat definitivament en qüestió aquesta figura impositiva i l’ha esborrat en la seva caracterització actual de l’ordenament normatiu.

El tema ve de lluny i es veia a venir. Des de fa temps hi ha plets sobre determinats aspectes d’aquest impost  i sentències varies que els anaven posant en qüestió. Ara ha caigut del tot, i amb els pixats al ventre tothom cuita correm a veure com es pot resoldre l’esvoranc que la sentència ocasiona a les hisendes municipals.

La normativa existent sobre el tema té la darrera actualització en el REAL DECRETO LEGISLATIVO 2/2004, DE 5 DE MARZO, POR EL QUE SE APRUEBA EL TEXTO REFUNDIDO DE LA LEY REGULADORA DE LAS HACIENDAS LOCALES. («BOE» núm. 59, de 9 de marzo de 2004).

Les primeres ratlles del text del R.D. L. 2/2004 ja ens indiquen per on va el tema: es tracta de refondre les correccions (petites, o no) que s’han anat fent a la Llei 39/1988

“La disposición adicional quinta de la Ley 19/2003, de 4 de julio, sobre régimen jurídico de los movimientos de capitales y de las transacciones económicas con el exterior y sobre determinadas medidas de prevención del blanqueo de capitales, añade una disposición adicional decimotercera a la Ley 51/2002, de 27 de diciembre, de reforma de la Ley 39/1988, de 28 de diciembre, reguladora de las Haciendas Locales, estableciendo que el Gobierno elaborará y aprobará en el plazo de un año a partir de la entrada en vigor de esta ley el texto refundido de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales.”

És a dir, 10 anys desprès de la Constitució del 78 es dotava de nou marc normatiu -adaptat al nou règim polític- les finances locals. Pressa, no gaire. El món local era el petit de la colla i per entremig li havia sorgir competència –el sistema autonòmic- que li barrava el pas per créixer i el deixava on sempre, de minyona. I la darrera actualització, important en alguns aspectes (les dèries del ministre Montoro), i irrellevant en els temes fonamentals, és del 2004, 17 anys!, amb dues sotragades socioeconòmiques molt fortes per entre mig, la crisi del 2008 i la de la pandèmia del 2020.

No, no ha estat en el cap del sistema polític espanyol contemporani una consideració especial cap a l’administració local (municipal i provincial) i molt menys una reconsideració en profunditat de la seva existència tal com està: extensió, competències, organització,...

Ara, un “apanyu” i a continuar. Tinc la impressió que el moviment municipalista ha desaparegut del mapa, no en sento dir res i no el sento dir res. El parits polítics, en aquest tema, ja ni “boquilla” que és el que han fet sempre. I qui dies passa anys empeny.

He recuperat de les tripes del ordinador el que vaig dir sobre el tema de les hisendes locals ara fa 11 anys, la darrera vegada que vaig parlar del tema, del que havia estat molts anys el “meu” tema. El moment era diferent, estàvem al mig de la crisi del 2008, però ja vaig preveure que no hi hauria moviments en la qüestió i el temps m’ha donat la raó. Maleïda la gràcia d’encertar-ho!

Hi ha una pàgina al meu blog que ho recull: 

https://magrinyar.blogspot.com/p/2-2010.html

27 d’octubre.

No, no és per desesperació. És per impotència.

Vaig veure per primera vegada de cua d’ull aquest anunci en una botiga de Llinars del Vallès passant per la carretera de Dosrius (Av. Comas i Masferrer). Ahir el vaig tornar a veure, ara de cara, en forma de pancarta penjat al pont de la Riera de Giola a la vella C-251 i em vaig aturar a retratar-lo.

No, no és per desesperació, és per impotència. No es pot recriminar als possibles compradors les seves decisions. En la pancarta no hi ha una pregunta, hi ha una afirmació-acusació. El que cal es reflexionar sobre les causes que porten als compradors a fer aquelles decisions denunciades  i quines d’elles són degudes a l’oferta que se’ls fa. El primer que ha de fer el que ven és entendre (o fer entendre) al que compra. No ha de fer una queixa als compradors (que sempre tenen raó) sinó una crítica als propis venedors. L’Associació de Botiguers i Comerciants de Llinars s’equivoca de ple, com tants Ajuntaments –grans i petits- que fan campanyes en favor del comerç local. Diners i esforços llençats.

Potser els venedors no tenen potència física. Alguns s’han fet grans, o còmodes, i no poden o no volen aguantar l’esforç que representa portar una botiga o un comerç: horaris, condicions de treball, exigències de la clientela, retorn,...

Potser no tenen potència econòmica per afrontar les conseqüències de portar un negoci. Fora interessant conèixer els comptes d’alguns botiguers i comerciants, com els va el compte de resultats, quines implementacions hi carreguen, com porten les amortitzacions, a què destinen els beneficis,...

Potser no tenen potència tècnica per encarar els reptes de l’activitat econòmica d’avui. Cal posar-se al dia tècnicament, cal reconvertir-se, cal adequar els establiments, cal fer atractiva la coneixença dels productes (bens i serveis) oferts,...

Potser no tenen potència psicològica per adaptar-se a les esbojarrades dinàmiques del complicat i complex món d’avui i de les velocitats en que es produeixen.

Potser... Tot plegat és impotència i d’aquí la desesperació.

El fet del comerç no és res més que la trobada entre compradors (la demanda) que volen, o els fan voler, una determinada cosa, producte o servei, i els venedors (l’oferta) que tenen, o són capaços de tenir, aquelles coses volgudes.

Avui en dia el comerç està en un moment formidable. Els compradors, la demanda, troben de tot, de tot el que volen, o els fan voler, en preu, en quantitats brutals i en qualitats diverses, en assortiment, en proximitat o en llunyania. En complerta llibertat per decidir què, quant, quan, com i a on poden adquirir el que precisen (o no). No hi ha les restriccions d’altres temps. Hi ha de tot, a tot arreu i sempre.

Els venedors, l’oferta, els ho permeten i faciliten. Botigues de proximitat a cada cantonada i a cada poble. Establiments especialitzats. Basars on es troba de tot. Grans equipaments comercials on la varietat i la complementarietat amb l’oci hi és present. Noves formes de mercats ja no ambulants, sinó fixes. Ah, i l’Internet que permet portar a la porta del comprador el que desitja en un santiamén, de verdura per la cuina a la darrera novetat editorial.

El que ho té malament és el botiguer tradicional, espècie en vies d’extinció (que va per sectors i àrees geogràfiques), al que s’ha d’ajudar ja sigui acompanyant-lo en la seva gradual desaparició o facilitant-li la seva reconversió. Com s’ha fet amb altres sectors econòmics.

No caiguem en la nostàlgia de “Los lunes al sol”. Els compradors es mouen poc per impulsos morals, es mouen per conveniències personals.

25 d’octubre.

Fem la llengua amable.

Guió per la intervenció al Fòrum Obert que organitza Òmnium Cultural el 22/10/21 al c.c. de Pla d’en Boet.* 

*Vull agrair a les persones que els vaig donar a conèixer prèviament aquest escrit els comentaris, aportacions i valoracions que em van fer.

Agraïment a l’Òmnium de Mataró-Maresme per convidar-me a participar en aquest acte. Gràcies Carles Estapé per acceptar una proposta que et vaig fer temps enrere al acabar l’acte de celebració a Mataró del cinquanta anys de l’Òmnium i del reconeixement a l’Anna Comas.

Malgrat que són qui sóc, i continuo sent-ho, aquí no represento res ni a ningú, sinó a mi mateix, encara que certament, indirecta i en genèric a allò que sóc.

----------------

àTinc un germà casat amb una brasilera d’ascendència alemanya. Parlen entre ells en una barreja de català, castellà i portuguès. Com em va dir l’Ernest Lluch una vegada a Donosti mentre sentiem un discurs d’una autoritat d’allà: “Escolta aquesta llengua, Mas. Tot lo nostre són dialectes.”

àSurto cada diumenge en bicicleta amb un castellà de Valladolid: ell em parla en català i jo li contesto en castellà.  Tots dos fem exercicis idiomàtics, ens corregim, i anem conreant el coneixement d’una llengua diferent a la pròpia materna. (a mi m’és més fàcil ja que sóc bilingüe)

àTinc dos néts que tenen doble nacionalitat, espanyola i colombiana. Amb els seu pare parlen en castellà i amb la seva mare en català. Per ser petits són ja molt rics idiomàticament.

--------------

àEl món d’avui és així, de barreja. Nosaltres estem al cul del Món (mapa mundi centrat abans en l'Atlàntic, ara en el Pacífic), a l’extrem occidental. Els portuguesos estan més lluny. Som una minúcia.

àLa nostra llengua, el català, és una llengua petita. No devem passar més enllà dels 5 milions els que la parlem habitualment, molt poca gent. Com totes les llengües petites en la història és una llengua marginal i irrellevant en termes de comunicació global. Tots els imperis que han deixat petjada han exportat la seva “cultura”: llengua, religió, costums, ... Tant de bo que la tercera llengua nostra aconsegueixi ser l’anglès. La quarta serà el xinès (no sé si el mandarí o el cantonès, depèn del que decideixi el PCX)

àCom veieu estic parlant en termes de temps i espai molt amples, no d’ara i aquí.

àLa pervivència del català dependrà de la voluntat dels poders públics i de l’habilitat dels poders públics d’aconseguir aquesta pretensió... si la tenen.

àEls Estats que es pretenen forts busquen arguments per uniformar la parla: França, els USA, Canadà, ... N’hi ha que ho pretenen però quan no són, o eren, forts no ho aconsegueixen.

àA Espanya com que la dictadura franquista va ser un Estat (quan parlo d’Estat em refereixo al conjunt de les seves institucions governants) feble no va aconseguir que el català desapareixes (paper determinant de l’Església i de les famílies), la democràcia ha fet un favor innegable en la pervivència i el manteniment de la llengua (les administracions, l’escola, els mitjans de comunicació,...).

àA França, gran part de la seva “malaise” ve donada per la pèrdua de paper, a través del seu idioma, en el món. Intenten surar, però ja no se’n surten, ni se’n sortiran. Suïssa és un Estat plurilingüe, però els seus habitant no ho són pas, gens. La segona llengua que ensenyen a les escoles de les respectives regions idiomàtiques és l’anglès.

àL’allargament de la pervivència, i ves a saber si la subsistència, en el temps de la nostra llengua dependrà de fer-la amable.

àCom a tot arreu del món les migracions, en aquest cas immigracions i emigracions -(no obliden que ara fa cent anys Catalunya era un poble d’emigració, L’Emigrant. Ara d’immigrants, Despacito.)- produiran molta barreja de conciutadans i de cultures, (Malamente). Com sempre, però ara molt més accentuat i amb uns models de transmissió social d’altres cultures molt fort. Exemple dels powers point.

àL’esqueixada que s’ha produït en la societat catalana en el darrers deu anys no ajuda, ans el contrari, a que la llengua sigui amable per amples capes de la població. Els resultats electorals ho palesen i la pretensió d’imposició de majories i minories ho accentua.

àCal entendre i acceptar la realitat i a partir d’ella actuar. Si l’objectiu és la pervivència del català de quan més temps millor no es va per bon camí, al contrari. Si es pretén mantenir l’aldea de l’Astèrix, ... allò és un conte. Juli Cèsar va escriure la Guerra de les Gàl·lies en llatí, les havia guanyat. Alèsia, Alèsia...

22 d'octubre.

Els colors de la tardor.

 

Malgrat que anunciava temps plujós ens hem arriscat i hem seguit el llibre de ruta que ens havíem marcat, i ens ha sortit bé. A les 9 esmorzàvem a Ribes de Freser i a 2/4 de 10 cap amunt. 25kms fins dalt la collada de Toses i 25 km més per baixar a Puigcerdà.

No hi havia tornat des que van obrir el túnel del Cadí. Fins llavors era la ruta habitual per anar a la Cerdanya i d’allà a Andorra. Deu fer d’això més de 35 anys.

Cap amunt creixia la boira. A l’alçada dels 1400m ha esdevingut a estones pixanera, sort que anàvem previnguts. Pujant, el motor ha respòs bé ja que no l’he exigit més del compte, no mires gaire el paisatge, mires al terra a la roda del davant de la bicicleta. Hem parat a mig camí, el cul dolia, aprofitant per fer algunes fotos dels colors de la tardor. A dalt la boira ja era tancada, una patrulla de la Guardia Civil tenia aturat i revisava un cotxe andorrà. Però noi, a la baixada, rebent cap a la Cerdanya, la boira s’ha esvaït i fins i tot hem tingut solet. Quina meravella els colors que ara sí sense esforç podíem delectar-nos a mirar encara que fos fugisserament.  El verds que van esdevenint grocs, els marrons, els vermells forts, ... a clapes, dispersos, sorgint en un revolt,... Pels d’arran de mar sempre  ens sorprenen els paisatges de muntanya.

A Puigcerdà de dret a l’estació. El primer tren que ha passat ens ha tornat al Ripollès a l’altra banda. La revisora, amb sorna, ens ha dit perquè no tornàvem en bicicleta. Un bon dinar ens esperava als Caçadors de Ribes. Jornada complerta.

21 d’octubre.

Colzes, colzes,...

De resultes de Francesc Romà i Rossell, en mig del fragor del debat que s’origina darrerament en aquestes dates d’octubre, he rescatat d’un racó de les estanteries de casa un llibre no llegit adquirit ja fa temps.

Es tracta de “El apogeo del Imperio. España y la Nueva España en la era de Carlos III, 1759-1789”, Stanley J. Stein y Bárbara H. Stein. Ed. Crítica B-2005.

Els autors eren hispanistes nord-americans, professors a Princeton, i els editors espanyols em mereixen tot el respecte: Josep Fontana i Gonzalo Pontón. Suposo que aquesta va ser la raó de l’adquisició del volum en qüestió.

Crec que la política, o les declaracions dels que pretenen fer política, es dediquin o no a ella, guanyarien de nivell si fossin més llegides. Però, en temps de “piulades” no podem esperar gran coses.

Colzes, colzes, ens falten. Encara que de resultes de fer-ne en surti alguna vegada una bursitis aguda.

En Josep M. Fradera acaba de publicar fa pocs dies un excel·lent article sobre el tema del debat.

Detall de la volta de l’església de Sant’Ignazio de Roma. Andrea Pozzo (América)

14 d'octubre.

Preparar-se pel que ve.

“Más allá de la presente, otras pandemias resultan posibles.”

D’entre la pila de llibres mig llegits, sols començats i pendents d’obrir he rescatat i acabat un altre treball sobre la pandèmia. Jacques Attali, “La economia de la vida. Prepararse para lo que viene”. Libros del Zorzal, B.A.-2021.

El tenia començat des de l’estiu, encara que ja he llegit força sobre el tema i des de diferents angles. Segueixo a l’autor, no en tot el que ha fet, des de fa temps. Tot una personalitat a França. No m’ha decebut, encara que al final m’ha deixat, a dia d’avui, més preocupat.

El llibre està escrit l’any passat en els moments més durs  de la pandèmia. Els anàlisis són doncs dels moments primerencs.  Les causes: “la crisis actual se desencadenó por una falta de respeto a la naturaleza” (sempre he pensat que aquesta era la tesis correcta). Explicacions de les estratègies seguides, les xines, les sudcoreanes, les europees, les americanes. L’impacte principalment a l’economia, la societat, la política i les persones. Tot seguit les propostes: “... es hora de pasar de la economia de la  supervivència a una economia de la vida”, sense amagar els perills que ens poden succeir, ja sigui el desig de que tot torni a ser com abans, la manca de previsió del que ens pot tornar a passar, fins als extrems del bio terrorisme o els més possibles de la vinguda de la política obscura: dictadures que preconitzen obertament la xenofòbia i l’absolutisme.

Algunes coses que m’han interessat especialment. El tema de la mort: “La lección es muy clara: si la muerte sigue siendo íntima y previsible, se la tolera; cuando vaga por las calles y puede golpear a cualquiera en cualquier momento, se vuelve intolerable”. Un tema per deformació professional, el del deute públic: “la deuda pública mundial aumentará hasta el 101,5% del PIB, cuando en 2019 era del 83,3% y la deuda mundial, pública y privada, se acercará al 300% a fin del 2020. Y sin embargo nadie se preocupa”. Val a dir que les dades econòmiques pel 2020 que estima en els annexes finals del llibre van quedar superades per les dades reals que ara ja coneixem. Y un darrer tema, el turisme: un apartat del capítol de “La economia de la vida” es titula: “Rescatando al soldado turismo” parafresejant el títol d’una famosa pel·lícula bèl·lica. “Tendremos que admitir que un destino turístico solo es viable y duradero economicamente si lo es ecològica, cultural y socialment.”

Deia que al final m’ha deixat preocupat. “Querer volver a lo anterior es condenarse a sufrir con más fuerza aún el próximo incidente grave que afecte a la humanidad”. I aquí una frase genial: “La ciencia ficción nos será de mayor utilidad que los manuales de economia.”  No es veuen grans intencions i decisions del governs: “Ninguno se ha puesto en economia de guerra democràtica”, aquesta democràcia de combat ha de ser: Representativa, protegir la vida, modesta, justa i tenir present l’interès de les futures generacions. Ho faran, ho farem?

“Pensar en lo que vendrà después es pensar de manera amplia, pensar en la vida y la condición humana.”

9 d'octubre.

10 anys d’evolució del PIB. 2011-2021.

Va ser l’amic, company i col·lega Alain Cuenca qui em va aixecat la llebre per la xarxa al retwiitejar una piulada d’un altre persona (que desconec) en la que aquesta deia que calia llegir atentament la nota de l’INE sobre el creixement del PIB en el segon trimestre d’aquets any per entendre ben bé el que havia passat.

El tema venia a tomb de la polèmica, de poca volada com correspon a l’actual debat polític a Espanya, derivada de que aquesta nota de l’INE establia una correcció important a la nota de l’estimació avançada del PIB que s’havia publicat anteriorment corresponent a aquell període. La correcció era substancial ja que reduïa el creixement estimat a més de la meitat, del 2,8% al 1,1%. Sobre aquest tema l’INE publica una nota avançada al mes després d’acabar cada trimestre i després, quasi bé dos mesos més tard, al final ja del trimestre següent, publica la nota definitiva que corregeix o puntualitza l’anterior, en aquest cas amb una correcció com ja ha quedat dit molt substancial.

Donat el miserable nivell de la polèmica política pública, la primera dada va ser saludada i magnificada per uns a cops de titular, mentre que la seva correcció posterior a la baixa va servir per altres per blasmar a dojo i rebregar l’anterior valoració i posar en qüestió la tasca de l’INE. Val a dir, que malgrat la polèmica, en les circumstàncies actuals, la dada final no és pas dolenta ja que un creixement trimestral del 1,1% del PIB no es produïa des del mateix trimestre de l’any 2017, quatre anys enrere (llevat de les espectaculars oscil·lacions dels trimestres centrals de la pandèmia).

Al tornar a mirar una nota de premsa de l’INE sobre l’evolució de l’economia espanyola vaig recordar el molt que havia treballat amb les dades que s’hi oferien en els meus temps de parlamentari i em vaig animar a repetir-les.

He agafat (evidentment de l’INE) les dades de la variació trimestral del PIB des del 1er. Trimestre del 2012 i les treballat a la meva manera (segurament fent una feina que algú altre ja deu haver fet). Sí, en aquelles dates les conseqüències de la crisi del 2008 estaven en el seu apogeu i havien comportat un canvi de Govern. Políticament començava una nova etapa de la mà el PP, encara que com es veurà en l’exposició de les dades la superació de la situació de la Gran Depressió tardaria encara un temps. El 2012 va ser encara molt dolent. El 2013 es va estabilitzar la situació. Al 2014 va començar a redreçar-se i no va ser fins al 2015 que es va tornar a assolir el nivell del PIB del 2011. Si el punt de partida hagués estat el 2007 els resultats segurament serien pitjors.

Però el forat acumulat en la producció nacional no es va tancar fins el 2017 i es va tardar més d’un any en compensar-lo. A partir d’aquí, malgrat la inestabilitat que hi va haver en la governabilitat: moció de censura, caiguda del Govern del PP, dues conteses electorals en un any, semblava que s’havia aconseguit deixar enrere els estralls de la crisi del 2008. Llavors va arribar la pandèmia.

El dos primers trimestres del 2020 van ser horrorosos, especialment el segon amb una caiguda de més de dos dígits, fet inaudit, mai vist per quasi be totes les generacions actuals. A final del 2019 s’havia assolit un nivell del 113,45 respecte al 100 del fort de la crisi anterior del 2011, El PIB, a meitat del 2020 havia caigut al 88,33, esfereïdor!

La segona crisi, aquesta no econòmica ni política (al menys directament), en 12 anys. L’economia de mig món, o la meitat de l’economia de tot el món, aturada.  La mobilitat, el transport, les transaccions, el turisme, l’oci (important en les societats riques i per les pobres), en orris. Deixem a part les conseqüències directes, de tot ordre, a les persones. Hi ha hagut efecte rebot, el 3er. Trimestre del 2020, seguit d’un vacil·lant creixement posterior. El resultat: estem ara, amb la darrera xifra coneguda, al 103,88 respecte al 100 del final del 2011, un creixement escadusser en tota una dècada.

Aquest anàlisi de pinzellada gruixuda s’hauria de corregir amb la variació del preus, la demografia del període, la comparació amb altres economies, properes i/o llunyanes, les afectacions intergeneracionals, territorials, de classe. No és la meva pretensió llevar la feina dels analistes competents dels serveis d’estudis que hi ha al país. És un entreteniment més en la meva activitat de passiu.

Darrera reflexió. Els decreixements negatius que van haver-hi fins ben entrat el 2013 es van superar el 2015 i compensats ja al 2018. Des de llavors hi ha hagut un creixement que ha permès absorbir el sotrac de la pandèmia. Cal tenir-lo present per valorar mesuradament on estem. Hem passat una prova terrible, però no estem a fons de cap sot, ni a l’infern.

El treball:

 

4 d’octubre.

La darrera d'en Brunetti.

 

“Són fràgils, els joves, va pensar Brunetti, la seguretat que tenen en si mateixos és una capa tan prima... Havia crescut tota una generació després d’en Brunetti i els seus coetanis, i molts d’aquells joves s’havien criat en nius de cotó fluix construïts i encaixonats pels seus pares, sovint amb carreres exitoses, per a aquells hereus de la generació que va crear el gran boom econòmic dels seixanta.”

Amb un final trepidant, com sempre, Donna Leon torna a bastir una història aquesta vegada col·laborativa entre cossos policials, amb personatges diferents potser dels habituals: Carabinieri (la capitano Nieddu), Guardia Costiera (el capitano Alaimo), policia (altra cop la comisaria Griffoni). Venècia i l’aigua, barques i tràfics clandestins. S’endinsa una estona entre les particularitats de venecians i napolitans, curiós. En aquesta història Brunetti es disfressa per treure informació, no ho recordo d’altres vegades. D’un incident desgraciat però anecdòtic, l’autora en treu un fil que porta al nostre comissari a viaranys inesperats. La història dels joves protagonistes, peculiar, d’ells i les seves circumstàncies, o no tant en el temps que vivim.

En Brunetti i la seva família, la dona i els fills, es van fent grans. Com ho resoldrà l’autora? Veurem.

4 d’octubre.