4-2020. La història de l’Hospital de Mataró.

L’any passat es van complir 375 anys de l’origen de la Fundació de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró. Segle XVII, Mn. Jaume Sala.

La Fundació Hospital va commemorar-ho amb la celebració d’una exposició de documents històrics a la capella de l’antic Hospital, amb unes conferències sobre el seu passat històric i un debat sobre les seves actuals perspectives. També va ser coeditora juntament amb l’editorial Efedós i l’Arxiu Comarcal del Maresme del llibre “L’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. 375 anys al servei de les persones”, VV.AA. amb un pròleg de l’Alcalde de la ciutat, un prefaci del Director de la Fundació i una justificació del Director de l’Arxiu. En aquesta justificació –sorprenentment- s’explica que “aquesta edició és, per tant, la publicació oficial i formal, que han promogut la Fundació Hospital i l’Ajuntament de Mataró juntament amb l’Arxiu Comarcal del Maresme, custodi dels seus fons respectius,...” (Suposo que el Sr. Joaquim Llovet es deuria remoure en la seva tomba).

El llibre molt ben editat i amb fotografies i textos de reconeguts especialistes en la història local és un bon recull pel 375 anys en la història de la Fundació, llevat que no explica (ignora, desconeix, oblida, no hi dóna importància, ...) al període més transcendental per l’actualitat de l’assistència hospitalària a Mataró i rodalies que és el dels anys del darrer quart del segle XX.

Com a llibre històric està bé, malgrat alguna explicació fora de lloc: la història de la Llar Cabanelles que poc té a veure amb la Fundació llevat dels breus anys que aquesta la va gestionar; algun error important: la darrera reforma de la capella de l’Hospital que no la va pagar ACESA sinó TVR (Entrecanales); i un oblit monumental: el Consorci Sanitari de Mataró, constituït entre l’Ajuntament, la Fundació i la mutualitat l’Aliança Mataronina a començaments dels anys 90 del segle passat que va permetre la construcció del nou Hospital de Mataró i superar les deficiències que tenia la ciutat en aquest tema.

A les “batzegades”, conferència que vaig dictar el febrer d’aquest any a les xerrades que organitzen els Amics de la Ciutat en vaig dedicar tota una a “l’aposta del Conseller Xavier Trias”, i també tinc recollit el discurs que vaig pronunciar el dia de la inauguració del nou Hospital que va ser publicada íntegrament a la premsa local. Aquell dia, en el meu discurs, portava tres barrets a l’hora: el d’Alcalde, el de President de l’Hospital i el de President del Consorci Sanitari de Mataró.

Amb motiu de la efemèrides dels 375 anys vaig fer unes notes privades comentant alguns aspectes dels actes celebrats i delimitant molt bé les tres etapes, que al meu mode de veure, ha passat la Fundació de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. Les publico a continuació corregint-ne alguns punts que crec convenient.

Sobre la Fundació Hospital Sant Jaume i Santa Magdalena.

 

Un moment per comentar el lloc de les sessions: la capella barroca de l’Hospital. Em va semblar inadequat (el barroc pobre el trobo tètric). Sí, van voler recolzar-se en la història, però això sols és això, història. Potser sí que per la primera xerrada d’en Gimenez Blasco, però desprès crec que s’hauria d’haver fet en un lloc més actual. No sé de qui va ser d’idea, però sempre és mirant enrere i no cap endavant. La història és per superar-la no per entretenir-nos-hi i viure’n d’ella.

Els 375 anys de la Fundació Hospital tenen tres etapes ben diferenciades:

1.       La Històrica: que dura des dels inicis al segle XVII fins els anys 70 del segle passat. Hospital de beneficència, gestionat amb els criteris arcaics dels temps antics, predomini al final de la mateixa dels metges que el feien servir al seu gust. Aquesta etapa és ja sols història, no és referent de res més. Que algun historiador s’hi dediqui per fer-ne un Premi Iluro, però no hem d’encaparrar-nos-hi gaire.

2.       La Moderna: des dels anys 70 fins al nou Hospital de la carretera de Cirera. De la mà del Dr. Esperalba (l’oncle d’en Joaquim Esperalba) s’incorporen els metges joves: Teniente, Diloy, Balanzó, ... el mateix Pim Esperalba i tants d’altres, intentant fer un hospital modern amb les paupèrrimes eines que tenien. Cal no oblidar en aquesta etapa a la Comissió de Sanitat, el paper d’en Carles Manté i la seva gent. És el temps en que encara no hi ha administració autonòmica i es pensa que la sanitat pot ser feina del món local. Els primers anys de democràcia municipal estan plens d’iniciatives en l’àmbit sanitari: els estudis epidemiològics dels Dr. González (era argentí), el centre d’atenció a la dona i a la parella, l’Institut Municipal de la Salut,... Tot això s’acaba desfent amb l’embranzida que pren la Generalitat de Catalunya a través de l’assumpció de les competències en aquest àmbit. L’empenta municipal es deriva cap a la creació i consolidació del Consorci Hospitalari de Catalunya, inicialment l’agrupació d’hospitals municipals i comarcals que intenta exercir de “lobby” front el nou poder que té tota la força, el Departament de Salut: El paper del Dr. Laporte, de la Dra. Aguilera, d’en Trias i d’en Pomés,... sense oblidar els treballs previs del Dr. Espasa i de l’Acarin, vaja, d’una potent estructura administrativa que de la mà de la sociovergència (la centralitat del moment) construeix el sistema sanitari que coneixem avui: hospitals cada 30 kms. I CAP’s a tot arreu. La deriva posterior del CHC, de la mà d’en Carles Manté, en Ramon Bagó, en Pep Abelló, ... és un altra tema, però deixem-lo pel que fa a nosaltres, encara que en la relació de la gerència del vell i del nou Consorci hi té a veure (per explicar si cal). El resum d’aquesta etapa a Mataró passa per el treball conjunt de l’Hospital i l’Aliança (mutualitat privada que volia també tenir el seu lloc a l’estructura sanitària local) en el Consorci Sanitari de Mataró format al “dictat” del Conseller Trias per l’Ajuntament i les dues entitats hospitalàries (desprès de l’anècdota dels negres de Moçambic). La construcció d’un nou hospital és l’esquer per que això vagi endavant i quan s’inaugura el nou centre de la carretera de Cirera es clou aquesta etapa, deixant als seus impulsors pràcticament fora de joc. En aquesta etapa, que va durar uns quinze anys, vaig tenir el paper protagonista de portar tres barrets: el d’Alcalde (Ajuntament), el de President de la Fundació Hospital (un dels components dels Consorci) i el de President del Consorci (l’eina instrumental), feia tres reunions per tractar el mateix tema. Quan s’obre el nou Hospital el meu protagonisme s’acaba: el nou Hospital es constituirà com un Consorci, en el que manarà la Generalitat que és qui ha pagat l’obra i qui finançarà el funcionament i qui anomenarà un nou President, en Manuel Corredor, restant l’Ajuntament sols de comparsa (la vicepresidència “honoraria”), incorporant aquest nou artefacte administratiu que és el Consell Comarcal, i desapareixent la Fundació Hospital i la Mutualitat l’Aliança. I aquí és on comença (o hauria de començar) la tercera etapa de la Fundació Hospital.

3.       L’actual etapa de la Fundació Hospital. A la inauguració del nou Hospital de Mataró podíem donar per tancada la història (el discurs que vaig fer el dia de la inauguració és expressiu del que dic) i procedir a la dissolució de la vella Fundació de Mn. Jaume Sala, però no ho vam decidir així: vam optar per la seva continuïtat. Tenia algun patrimoni per administrar, el vell edifici del carrer Hospital, algunes cases (que vàrem vendre a PUMSA), els dispensaris del carrer Sant Pelegrí, i –amb el creixement dels temes sòcio-sanitaris- vam pensar que podria tenir un lloc, de la mà de l’administració municipal, en aquest àmbit. D’alguna manera vam pensar que potser podríem tenir una nova PUMSA, o una AMSA, dels temes assistencials no necessàriament hospitalaris i vam decidir mantenir-la. D’això ja fa, però, un grapat d’anys, uns vint.

4.       Com han estat aquests anys de la darrera etapa de la Fundació? Poc puc explicar, més enllà d’algunes coses superficials que sé. D’entrada, jo me’n vaig anar de l’alcaldia i quasi bé de Mataró al començament d’aquesta nova etapa i la impressió que tinc –potser equivocada- és que els meus successors no van agafar els temes sanitaris i sociosanitaris amb l’empenta i la visió que ho vaig fer jo en els temps dels meus mandats. Potser és agosarat afirmar les dues coses: el meu gran interès i el seus posterior escàs interès, el cert és que els meus successors no varen creure necessària la meva presència o assistència. Sí, van traslladar a la cap dels serveis socials del meu temps, l’Àngels Cantos, a la direcció de la Fundació, però pel que em va explicar ella no és que li fessin gaire recolzament. Va haver-hi el desastrós assumpte dels deutes fiscals –que jo havia vetllat molts anys- que no sé si encara és viu o com s’ha resolt. Sí que l’entitat ha anat fent coses, però jo no sé, no recordo, si als primers anys o amb posterioritat es va fer un programa director del què volia ser la Fundació. Alguna cosa deu haver-hi, però la desconec o la tinc oblidada. Certament, la composició de la Junta del Patronat s’ha vingut fent a través de les propostes que han presentat els grups polítics del Consistori. Pel que vaig entendre ahir de l’explicació de l’Assun Muñoz, cap dels serveis socials de l’Ajuntament, no és que vagin gaire coordinats. Em va semblar que parlava d’un ens aliè al seu treball, una altra “cosa” que hi ha a Mataró que potser cal coordinar, però no una eina al servei directe de l’administració municipal (Per cert, perquè no està al Patronat aquest càrrec?). En fi, que em sembla –potser estic equivocat i potser sóc injust per desconeixement- em dona la impressió que la Fundació no està massa en el cap de l’Ajuntament.

5.       Quina hauria de ser la feina actual de la Fundació? La que determini els seu “propietari”, és a dir l’Ajuntament. Aquesta no és una Fundació privada que té els seus objectius immodificables. És una Fundació que sí, té molts anys, però de la seva història ja no se’n infereix res, sinó trobar-li una adaptació si es vol mantenir viva, a les necessitats del món d’avui, en l’aspecte de les necessitats assistencials sòcio-sanitàries. Ara, desprès de les etapes que ha passat, si es vol mantenir (una altra cosa seria tancar-la) cal adequar-la al que pugui ser atenent a les necessitats socials (ahir se’n van dir algunes) en les que pot ser útil. No sé –ho desconec- si hi ha documents en la Fundació que hagin tractat aquest tema. No sé pas si hi ha al Consistori propostes consensuades i aprovades per dirigir la seva activitat. No sé si els regidors o regidores que hi ha estat al davant han impulsat o proposat coses concretes en aquest aspecte. La meva impressió –repeteixo, potser equivocada per desconeixement- és que és una Fundació que va fent (té un bon pressupost, oi?) però no sé si se sap massa cap a on va o quin paper ha de tenir en el si de l’administració municipal, no com un bolet que té 375 anys d’història, i consegüentment a la ciutat i al servei dels ciutadans/es que els pugui ser útil.

Mataró, 20 de març de 2019.

Ara, en Manuel Cusachs Corredor fa la història de la primera i la segona etapa de la Fundació: “Història de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. (Mataró, 1644-1998)”, MTR-2020 (la pandèmia del Covid i les seves conseqüències ha impedit fer-ne la presentació obligada i ha convertit aquesta edició fins ara en quasi bé clandestina). Arriba fins el 1998 en que la Fundació deixa de tenir l’assistència d’aguts hospitalaris pròpiament dits ja que traspassa aquesta funció al Consorci Sanitari del Maresme. La tercera etapa, l’actual de ja més de vint anys, no és hospitalària encara que ben cert continua al servei de les persones en l’àmbit sanitari, crònics, i assistencial.

En el llibre d’en Manuel Cusachs la primera part, la històrica pròpiament dita, 326 anys amb períodes ben delimitats i amb les seves vicissituds fins els anys 70 del segle passat, comprèn 245 pàgines. La part moderna, 28 anys, n’ocupa les 102 restants.

Aquets llibre és ben diferent de l’anterior. Hi ha història, però de la part moderna hi ha política, molta política: de la beneficència pública a la autoorganització mutualista, de l’aprofitament per la medecina privada a la lluita per la pública, del franquisme a la democràcia, de les batalles partidàries al consens per aconseguir un millor futur. És la política la que ens ha portat ha tenir les instal·lacions de les que gaudim, que reconeix els treballs i els esforços de la gent, personal sanitari i polítics, que va portar a superar el vell règim d’atenció hospitalària als ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat i rodalies.

La història si no te l’escrius te l’escriuen.

21 de setembre.