Final del 14.

S’escolen les darreres hores de l’any. Mirant enrere: la tabarra dels nacionalistes, la incompetència i la irresponsabilitat dels dirigents, l’egoisme dels rics,... No pas res de nou, però accentuat, cada cop pitjor. L’any que ve s’albira més o menys semblant. Serà any de processos electorals, començants pels de Grècia. Aquí n’hi haurà dos o tres, vés a saber. Probablement la gent passarà comptes amb aquest sistema, malgrat que sols sigui per esbafar-se més que per pensar que se li ofereixen sortides. Cal posar les cartes cap per munt i n’hi ha molts que les volen continuar mantenint amagades. Res, espectador, a veure-ho, encara que..., que no ens posin gaire incòmodes.

L’any que se’n va ens ha donat moments d’alegria: l’arribada d’en Joan, el primer de setembre

L’ocupació quotidiana més important, l’atenció als altres dos menuts.

El poder viatjar a variats indrets, i anar a Ìtaca  a començaments de l’estiu.

La bicicleta, els llibres i la lectura, les presentacions i activitats varies. Els amics, amigues, companyes i companys. El to general de la màquina es manté més o menys, atenent el desgast que ja porta acumulat. Res, allò de que qui dies passa, anys empeny. En tanquem un altre, a cuidar-se per poder tancar-ne encara uns quant més. Ei, si pot ser!

31 de desembre.

Nadala '14

Economia col.laborativa

Fa pocs dies, d’una forma intuïtiva, vaig anar a la presentació del llibre “Vivir mejor con menos. Descubre las ventajas de la economia colaborativa.” de l’Albert Cañigueral, ed. Conecta, B-2014. Intuïtivament, però esperonat per la confiança que em mereixia els que em varen fer coneixedor de l’esdeveniment, la gent d’Alternativas Económicas i més en concret en Pere Rusiñol qui era el que presentava el llibre.

Ho vaig encertar. En un àmbit desconegut per a mi, l’acte es va fer a l’espai Makers of Barcelona (MOB), un centre de coworking a la zona dels antics magatzems tèxtils de Barcelona (Bailén/Trafalgar) reconvertit al efecte; en mig de gent de la generació dels meus fills, de fet, junt amb els pares de l’autor, nosaltres érem els més grans; i amb la sorpresa de que l’autor, l’Albert, era de la meva ciutat i del que no en sabia res malgrat que alguna presència ja hi ha fet.

Es tracta d’explicar què és i quines avantatges té l’economia col·laborativa. Com s’exposa a les pestanyes del llibre l’autor és un enginyer multimèdia que va fundar el blog ConsumoColaborativo.com el 2011 i que s’ha convertit en tot una referència d’aquest tema dedicant-s’hi de ple. Vaig notar que estava davant una cosa que desconeixia però que em va atreure de seguida malgrat generar-me algun que altre dubte. Encara que als mitjans se’n parla contínuament d’experiències varies d’aquesta naixent i recent forma d’organització social, desconeixia, o no m’havia parat mai a pensar, la volada que pot arribar a prendre. Crec que hi ha tot un recorregut que probablement és molt més interessant i fàcil d’adoptar per les generacions joves plenament digitalitzades que pels més grans amb les coses més establertes i menys propensos als canvis. Els dubtes són de caire polític, en relació a les resistències que pot trobar o generar el seu desenvolupament, i la possible assimilació, o no, d’aquest fenomen disruptiu en el sistema econòmic. Penso molt en aquella asseveració marxista de la relació entre el desenvolupament dels mitjans de producció i les relacions de producció. Serà part del sistema, coexistirà amb el mateix o el canviarà del tot? 

Ara, he acabat de llegir-me el llibre, cal dir que és curt, senzill i amè. Com va arribar l’autor a aquest tema; quines són les bases o els principis en que es basa; quines experiències i en quins sectors està més desenvolupat; i per últim, fins on pot arribar tot això. Aquest darrer apartat és el que m’ha interessat més, pels meus dubtes. Dubtes que també té l’autor i que planteja tot dient que no sap si disposa de les respostes correctes. Però,  a tenir present:

1.    Això no té aturador. (És imparable)

2.    El futur no serà centralitzat.

3.    Cal mesurar les coses d’una altra manera.

4.    La reputació serà la nova moneda.

5.    Cal reinventar empreses i institucions. (tingueu-ho clar)

6.    Hi hauran resistències al canvi i reptes regulatoris.

7.    Es tindran set treballs a l’hora. (Important)

8.    Què passarà amb els desempoderats digitals. (Més important)

9.    Les paradoxes de les grans plataformes.

10. La ciutat serà col·laborativa. (segurament, o no serà)

“Depositamos la confianza en gobiernos, multinacionales, bancos, partidos políticos, etc..., que con la crisis nos han decepcionado y han perdido nuestra confianza. Las plataformas de consumo colaborativo se han convertido en la infraestructura digital para que esta confianza se redistribuya de manera directa y horizontal entre los ciudadanos.

Un cambio en los mecanismos de confianza en la sociedad es probablemente el cambio más potente que puede darse y trae consigo un cambio en lo que es posible en la economía.”

Pawel Kuczyński 

4 de desembre.

L’espectacle hores d’ara.

El que està passant a la pista del circ: Hi ha funàmbuls, equilibristes, trapezistes, pallassos, mags, domadors de feres, amb una sorollosa i ben conjuntada orquestra animant l’espectacle. Cada dia un número nou. Cada dia, més enllà.¡Más difícil todavia! Aviat veurem l’home bala – tan de bo no sigui una bala per l’home- i potser a la dona barbuda, que des de lluny se la saluda. El què està passant als nostres ulls és sorprenent, dóna per tot.

Ahir va tocar l’actuació del mag. Res per aquí, res per allà. Expectació, molta expectació. Posa el barret sobre la taula i en surt... un colom! (o potser era una cotorra?). Res, farem una llista única dels que ens volem anar, llavors convocarem eleccions que no ens ho pot impedir ningú, les guanyarem (o, potser no?), i començarem a negociar amb els d’allà com ens repartim la convivència desprès d’haver deixat clar amb aquesta elecció que ja està trencada. Aquesta llista única la composarà gent diversa de pensament i/o procedència però que té ben clar que ja n’hi ha prou i que ja està. Desprès, els components d’aquesta llista es retiraran, ja amb la feina feta, perquè tinguin el reconeixement etern de la ciutadania ja lliure i feliç que tornarà a disposar d’alternatives partidàries per fer el procés constituent de la nova República Catalana.

Delirant! Delirant? De més verdes se’n maduren! Més trencadissa, ara en el sí dels propis que hauran d’acomodar-se. Més enllà dels que era evident que ja havien quedat arrambats, hi haurà noves víctimes. Però, què li fa que hi hagin més destrosses si és pel fi suprem de la Nació? Tot procés revolucionari comporta aquesta mena de danys, sempre s’ha vist al llarg de la Història. Estarem uns quants mesos més parlant del “procés”, del procés cap a la independència. Tant li fa si durant aquests mesos no es governa, si hi ha gent que pateix problemes immediats, si s’augmenta la divisió i la crispació social. També ens aprofitarem de totes les eines que ens serveixin per aconseguir el que pretenen, des de la normativa electoral pre-constitucional, si d’abans d’aquella Constitució dels “altres”, que ens proporciona una certa supremacia del vot carlí, fins al control dels mitjans d’informació públics que paguen tots, els nostres i els que no ho són, en els que abnegats i entregats personatges ens piconen cada dia tant com poden i més.

En la retina ens han quedat alguns números menors (o potser són “numerets”) de l’espectacle que han passat més desapercebuts. L’un, el d’una reconeguda economista que ens ha dit que fora manies, que cal disposar dels efectius policials propis per prendre el control i fer passar per l’adreçador a les eines de l’administració del antic Estat per posar-les al servei del nou. Se suposa que ningú piularia si passés això, ja que una topada entre la Guardia Civil i els Mossos d’Esquadra pot ser de pel·lícula, de pel·lícula de por. La reconeguda economista és ni més ni menys que la degana de la Facultat d’Econòmiques de la UB, algun senderi deu tenir, oi?, el que no sé si de política en sap gaire.

L’altra, la d’un reconeguts o mediàtic jutge que diu que sí, clar, tindrem dificultats de numerari (de peles, o d’euros, en fi) durant alguns mesos i que tindrem que buscar algú que ens el solucioni. Diu que potser els israelites o els alemanys ens els deixaran! Deu ser tot un crack en lleis aquest personatge, encara que potser l’economia no sigui el seu fort. No sé pas en quin món viu, potser caurà de la maroma i si no té xarxa a sota s’estavellarà. Ah!, que té xarxa? Sí, home, és un magistrat de l’Audiència provincial de Barcelona.

Continuarem mirant l’espectacle, qui és el proper actor que sortirà en les següents escenes, algunes ja tenen data anunciada, i quin paper representarà. Algun triple salt mortal, amb xarxa o sense, veurem. O potser, aquell dels trapezistes que es llencen al buit i a l’altra punta dalt de la carpa troben un company que els recull. Emoció a tope! Redoblen els timbals, el cor en un puny...!

No sé pas si estem veien el Circ du Soleil, o acabarem veient el Teatro Chino de la Manolita Chen.

26 de novembre.

Descoberta.

Pawel Kuczyński 

17 de novembre.

Els viatges.

Els viatges turístics els faig tres vegades. La primera és virtual: es tracta de recollir informació, seleccionar el que m’agradaria, preparar-lo acuradament i fer-ne una planificació. Guies, consultes, recorreguts i trajectes possibles, bitllets i reserves. Quan surto de casa ja sé el que, llevat dels imprevistos que puguin sorgir, faré i a on aniré. La segona és la real, la que transcorre més o menys segons el previst. Algunes vegades, molt poques, la climatologia pot esgarriar la previsió i cal improvisar una alternativa o fer-ne alguna de prevista, un pla B. D’altres vegades algun error en la planificació, lleuger o no, t’obliga a modificar o canviar de plans. En general, però, el viatge surt força tal com estava previst. Algun amic se’n riu de tanta planificació, però a mi m’agrada així. La tercera és contemplativa, rememorativa. Ja a casa, a la tornada, no cal que sigui immediatament, pot ser alguns mesos més tard, toca ordenar tots els records gràfics i fotogràfics amb els que he tornat i disposar-se a fer-ne un recull en forma d’àlbum. Tot una feinada. Sí, ja sé que segurament més enllà dels que hem fet el viatge això no té pràcticament interès per ningú, però evidentment en té per nosaltres.

Ara he acabat la tercera vegada del viatge a Ítaca d’aquest passat estiu. N’ha sortit un àlbum força gruixut, un recull del que estic content. Servirà per què alguna vegada podem tornar a rememorar-lo i ensenyar-lo a algun parent, amic o conegut que potser s’interessarà per ell o que potser pensarà que li estem donant la tabarra. Ara sí que caldrà veure si cal guardar o no aquelles restes del viatge segon que han servit per fer el tercer. Segurament lo millor serà llençar-les, ja han permès fer-ne el testimoni, no tenen gaire més utilitat ja que difícilment repetirem el viatge i seran una nosa més acumulada en un racó de casa.

Al matí, al port de Sami, a Kefalonia, amb l’illa d’Ítaca al fons a punt d’agafar el ferry que ens hi va portar el dia 3 de juliol. (la foto és de la M. Antònia)

Cal posar-se a fer la primera vegada del que ens queda per aquest any, el de la tardor, que promet ser diferent. Algun material ja he recollit. Encara queda just un mes per fer-lo (aquest any anem tard), però no val adormir-se. Malgrat tot, ja tinc al cap el que m’agradaria fer, ara cal concretar-ho una mica més. A la tornada, a més de fer-lo per tercera vegada més endavant , caldrà començar a pensar en els viatges de l’any que ve.

11 de novembre.

Avui. Desprès del 9, el 10.

Comptat i debatut estem allà mateix. Descomptats els elements que poden emmascarar més o menys la manifestació d’ahir, que poden ser uns quants, no hi ha sorpreses a destacar. Tot es va desenvolupar com era previsible que passés. L’organització, que ja ha donat proves anteriorment de la seva eficàcia; la participació, que no ofereix gaires novetats, ni en nombre ni en llocs; el capteniment de gairebé tothom durant la jornada, d’una tranquil·litat notable; els resultats, talment esperables; la informació, delerosa abans i desprès, tenen teca. Les dades estan a la vista de tothom.

Estem allà mateix? Tant mateix, no. S’ha produït una acció de força contraria a l’ordenament vigent, lleis i tribunals, encapçalada pel mateix Govern de la Generalitat que en boca del seu President n’ha assumit tota la responsabilitat, per si algú en tenia dubtes. Una revolta en tota regla. Per tant estem allà mateix on érem: la demanda d’una part de la ciutadania –ja coneguda però ara comptada- que vol independitzar-se del marc polític existent, però en un escenari diferent: l’escenari de la revolta amb el suport explícit del Govern de la Generalitat que hi està al capdavant.

Ara a veure, expectants altra vegada, quins seran els actes posteriors a la manifestació d’ahir. En el tauler polític  –en primer lloc, perquè li toca-  quina peça mourà el convocant de la protesta, el President de la Generalitat i en quina direcció ho farà. Desprès, en segon lloc, quina serà la resposta, si és que n’hi ha, està per veure, del Govern central que ha de decidir si accepta o no l’envit. En tercer lloc, què farà el moviment independentista, quin protagonisme pretendrà tenir desprès d’aquest èxit, segons quins siguin els moviments del primer i del segon. En quart lloc, què diran i què faran altres actors, interns i externs,  interessats és de suposar en el tema.

El panorama resultant de tot plegat no deixa de ser esfereïdor. Res, però, sorprenent en els processos de revolta: L’ordre jurídic menystingut i sobrepassat; les organitzacions polítiques, moltes d’elles, esventrades; la societat escindida; molts espectadors, de dins i de fora, estupefactes. Com s’administra tot això? Si tot surt bé, bé pels revoltats, la història en parlarà lloances. Si surt malament, ara o desprès, qui se’n responsabilitzarà de tot plegat?

En aquestes situacions ja no cal pensar que hi haurà seny, la història també ens ho explica, sinó que hi haurà força. De quina manera es manifestarà aquesta força, per part dels uns i dels altres? Aquesta serà la trama de les següents escenes.

Ho vaig escriure fa dies i ara ho torno a repetir:

10 de novembre.

Demà.

Demà jo no me’n sento de cridat. No em sento cridat a res. Demà hi haurà una altra manifestació ciutadana dels que pensen d’una determinada manera, però no tothom en una societat oberta pensa igual. 

Una característica nova d’aquesta manifestació és que els participants seran llistats. Sí, se’n farà una llista amb les seves dades, al menys les necessàries per la seva plena identificació. Aquesta gent se les empesca totes, en sap. Aquestes llistes, llargues segurament, molt llargues, juntament amb els papers que es dipositaran dins les capses serviran per fer política, no per decidir res, com les llanternes que enfocaran el cel aquesta nit per que siguin vistos pels satèl·lits que van girant entorn la Terra. No se sap pas qui guardarà tota la paperassa que es produirà demà, i per cert, a quin magatzem es desaran les capses utilitzades? Però, vaja, això no té pas gaire importància, el cert serà que s’haurà fet un pas més no sé pas cap a on. El participants convençuts de que ara és l’hora pensen que cap endavant, endavant cap al que volen. Potser sí, o potser no. Potser serà un nou pas no en fals sinó estèril. 

Desprès del 9 ve el 10 i hi haurà nous fotogrames a la pel·lícula. Veurem quins seran, cal esperar que no siguin sols per omplir minuts amb més coreografia. Les “pelis” d’abans eren més èpiques.

Demà, si fa bo, sortiré com cada diumenge a fer cames amb la bicicleta.

8 de novembre.

La revolta en marxa.

Encuriosit i expectant. No pensava pas que fos versemblant  la possibilitat de que el Govern pretengués fer la consulta directament sense empara legal i això és el que anem a veure –sembla del cert- els propers dies. Com que s’ha de votar, o fer-ho veure, sí o sí, o sí i sí, el Govern convoca de paraula qual una entitat qualsevol de la societat civil, a la ciutadania a un Nou 9N en els mateixos termes de la consulta legal que volia fer i que no es pot fer.

Ja se sap –ho ha dit el mateix President- que això no té cap força legal. No hi ha cap acte administratiu que ho recolzi ara per ara, i per tant això no té cap efecte jurídic ni possibilitat de reconeixement exterior. I polític? Evidentment que tindrà efectes polítics, és una prova de força front l’ordenament jurídic vigent. El Govern es llença de cap, encapçala, la revolta. Una munió de gent convençuda i excitada davant la possibilitat de fer una acte de força contra l’ordre establert sense els costos com a mínim d’una bullanga anirà a dipositar un paper –que no una papereta- en una capsa –que no una urna- en una taula –que no un col·legi electoral- en una declaració de la seva voluntat –que no un referèndum- amb una llista que es farà en el moment –que no un cens- desprès d’uns dies -que no seran de campanya. Serà una altra manifestació com les dels darrers 11-9. Sí, faran un 11-9-11 que esdevindrà un 11-9-11-9.

Pot sorprendre que un Govern, amb el que això vol dir, es comporti com una Plataforma qualsevol d’afectats per. Però hi ha un munt de decisions preses per l’administració catalana que no s’estan subjectant a cap procediment regular conegut. Des de posar anuncis als mitjans de comunicació, a informar en dependències administratives, a pretendre usar edificis públics, a imprimir “paperetes” i contractar “urnes”, a utilitzar eines informàtiques del comú i suposo com a traca final anunciar els resultats per algun càrrec públic en algun edifici oficial. Tot el que va fer el MAPA (Moviment Arenyenc per l’autodeterminació) fa cinc anys fet des d’un Govern, fer passar bou per bèstia grossa. Pot sorprendre, però és així. El Govern s´ha col·locat al cap davant de la revolta.

Com que ja s’ha de descomptar l’èxit de l’acció, en seguiran d’altres, algunes previsibles aprofitant les venidores conteses electorals de l’any que ve, d’altres sorprenents que s’aniran covant o potser explotaran sobre la marxa. Encuriosit i expectant de com es va desenvolupant l’espectacle d’una revolta a casa, ben a tocar.

Ja la campana sona,

Ja lo canó retrona.

Anem catalans, anem,

Cap a la victòria anem!

Mentre tant, el Conseller dels números explica públicament als mitjans de comunicació que per fer el pressupost de l’any que ve caldrà anar a cercar els ingressos a Madrid.

23 d'octubre.

Uns tweets.

(Pieter Brueguel "el joven". Construcción de la Torre de Babel. h. 1595. Madrid. Museo Nacional del Prado.)

21 d'octubre

Metafòrica i mataroninament parlant.

Quan vàrem inaugurar l’ampliació del Parc Central, el Nou Parc Central, ara fa ja més de 14 anys, vaig proposar que el passeig que el creua en diagonal s’anomenés Passeig dels Ciutadans. Més endavant, suposo que pels imperatius del llenguatge políticament correcte, es va batejar oficialment com a Passeig de la Ciutadania.  Vaig explicar en aquell dia que els ciutadans anirien per aquell passeig des de l’escadussera Plaça d’Espanya, on s’acabava l’eixampla del s. XIX, fins a la Via Europa, majestuosa arteria vertebral i vertebradora de la Nova Ciutat que havíem bastit, amb la Plaça d’Itàlia com a ròtula central dels barris mal girbats que ens va deixar el franquisme. En Salvador Milà va tenir bon encert, un altre, en escollir un conjunt escultòric ben simple que era una al·legoria del mite clàssic del rapte d’Europa per guarnir aquesta plaça. D’una plaça escadussera a una majestuosa Via per un passeig entre mig d’un parc amb més de deu mil arbres, plantes i vegetació per gaudi dels mataronins i les mataronines. Tot un símbol, una potent imatge, del que teníem al cap en aquell moment com a projecte polític.

Ara, també metafòricament i mataroninament, potser alguns somien en un tortuós camí que ens porti de la Plaça d’Espanya a l’anodí i escarransit carrer de Catalunya, tornant a raure al vell eixample que ens varen deixar els nostres higienistes Melcior de Palau i Emili Cabanyes fa més de 140 anys. De l’escadussera plaça a un anodí i escarransit carrer entre cases de cos centenàries sense cap gràcia, passant això sí, pel carrer de Guifré el Pilós. Podria ser tot un símbol, una trista imatge, del retrocés que tenen al cap alguns com a projecte polític.

16 d'octubre.

Prova d'esforç

Dos anys desprès m’han fet fer una altra prova d’esforç, ara amb contrast radioactiu. Aquesta vegada, però, no se’m han quedat. Veurem els resultats i quin és el diagnòstic. Seguirà.

(em sembla que la foto és d'en Ramon Manent)

15 d'octubre. Santa Teresa, Teresita

21 d'octubre: El resultat és satisfactori, no hi res d'especial de nou que no hi fos.

Sortint de la boira.

Poc a poc, pas a pas, anem sortint de la boira. Això es va clarificant i decantant. Dels que varen aprovar la Llei de Consultes, que ja no eren tots, de seguida se’n va despenjar  un, el PSC, dient que el “procés” no era recolzat per la Llei. Ara, un membre de la Comissió de Control –el proposat per ICV- diu que això no va, que no hi ha garanties democràtiques en el “procés” i se’n retira. Quanta ingenuitat!

Mentre, els que segueixen entossudits van gesticulant essent molt curosos, però, de no fer cap pas administratiu en fals. Propaganda de cara a la galeria. Que si reprenen l’anunci publicitari, retallant-lo i en negre. Que si publiquem un acord sense fixar-ne la data del començament de la seva vigència. Que si fem reunions clandestines no publicades. Que si posem en marxa un registre per si cal confegir un cós electoral ...

Tot sigui per fer veure que tot va, per guanyar temps. I el temps corre, en queda poc, alguns dies. I quant s’acabi el temps? Bé, ja ens empescarem alguna cosa per continuar entretenint el personal.

La propera aclarida tocarà al Govern. Els departaments de Presidència (que ha d’implementar el “procés”) i la de Governació (que té els elements per fer complir l’ordre: els mossos) estan en mans d’Unió!

Bé, potser aviat diran que com que ara no es pot fer la consulta ja la farem més endavant, quan sigui possible... I qui dies passa, anys empeny.

Arribarà el dia en que es decantaran els partidaris de la revolta dels que no la volen. Els marxaires cap a no sé on s’aniran reduint. Faltarà veure quants en quedaran, amb quina esma i amb quina determinació. Quedarà clar que el viatge a Ìtaca encara no ha arribat a la seva fi, que potser encara estem a la cova de Polifem, que caldrà superar aquest escull i tornar a embarcar-se a fer una nova etapa. Si mai arribem a l’illa serem molt rics del que ens haurà donat la travessia, ... i calbs!

A Galicia, la “Santa Compaña” va desaparèixer amb l’electrificació rural. El temps i les circumstàncies ajuden a esvair la boira.

7 d’octubre.

Espectador.

Ahir al matí, a punt per la pedalada dominical, vaig penjar aquest tweet:

Aquests dies són febrils. L’ambient és d’esverament. Tothom parla de jornades històriques (o, són histèriques?) Res, res, això ja marxa, fins i tot ja hi ha un comptador que fa el compte enrere del temps fins a la consulta. Si hi ha suspensions cautelars o preventives, farem actuacions cautelars o preventives. Esteu convocats!

Sembla, doncs, que anem cap a la revolta ja que desprès d’estirar tant la goma aquesta es trencarà, no podrà a tornar enrere. A l’altra banda, el mateix: la rigidesa del ferro fred, que també té el seu punt de trencament, malgrat allò de picar sobre ferro fred.

És l’hora d’agafar la cadira i mirar l’espectacle. No passa pas cada dia això d’intentar un trencament de l’ordre existent. Caldrà veure-ho. M’ha vingut al cap: “Dix jours qui ébranlèren le monde”, de John Reed (Perdó, en el meu record el vaig comprar en francès ja fa molts anys, potser més de quaranta), algun “plumilla” s’hi anima? Segur que ja n’hi uns quants.

Fa uns anys va haver un intent de re formular les relacions de Catalunya dins d’Espanya modificant l’Estatut del 79, fent-ne un de nou seguint els procediments establerts per la normativa vigent. Amb més o menys il·lusió, vàrem ser molts els que ens hi vam apuntar. El resultat és prou conegut: es va considerar l’intent, d’una forma bastant unànime, encara que no sé si gaire equànime, com un fracàs. Sembla, encara que jo no ho tinc tant clar, que aquest és el punt de partida de la situació actual. Els propulsors de la iniciativa, lògicament, fracassats i bandejats; i els contraris a la mateixa, els que o no la volien, o volien una altra cosa, al Govern, als governs. Els contraris aquí -cal recordar la seva sortida del Govern precisament per ser contraris a la proposta- aconsegueixen convèncer a d’altres formacions polítiques i a amples capes de la població, de que cal anar més lluny. Més lluny, hem d’anar més lluny, dels arbres caiguts que ara us empresonen... Els contraris allà -precisament arriben al Govern fent-ne bandera de ser-ne contraris- impertèrrits en el compliment de les disposicions vigents. Bé, ara han de resoldre la situació que han generat, i estan ambdós en una posició complicada. Però, és el seu torn.

Quin ha de ser el capteniment dels que vàrem fracassar temps enrere, progressivament arraconats i malvistos –quan no blasmats- per uns i altres? Ja sé que seré políticament incorrecte, però desprès de fer molts oferiments que han caigut en sac buit i menyspreats crec que el que hem de fer és assentar-nos i veure com resolen el tema. La nostra posició és coneguda, els nostres intents estan a la vista, evidentment hem d’estar atents de no rebre algun cop perdut que s’escaparà segur, però ni amb els uns ni amb els altres. No se’ns pot demanar que participem en les sortides que proposen tan els d’aquí com els d’allà. Ara, la responsabilitat davant la ciutadania és seva.

Agafem una cadira i preparem-nos a veure un espectacle que potser serà tan sanguinari com les corrides de toros, molt hispàniques. Si fereix la vostra sensibilitat sempre podeu anar a fer un tomb i admirar els colors de la tardor que ara comença.

29 de setembre.

S’han begut l’enteniment.

No ho sabia, no sé si em va passar per alt o els mitjans no en varen parlar massa,  i me’n vaig assabentar indirectament per un altre article. El Consell d’administració de Telefònica va substituir el blindatge que tenia incorporat el càrrec de President (vaja, la indemnització per si el fotien fora) per una aportació equivalent al seu Pla de Pensions de 35,5 milions d’euros!!, No, si fins ara ja tenia al seu Pla de pensions, diu la noticia, més de 13,3 milions d’euros, és a dir que ja n’acumula 48,8!! Traduït a les antigues pessetes són més de 8.000 milions!! Però, que s’ha venut l’enteniment? A què obeeix aquesta retribució? Quina aportació de valor fa aquest senyor per donar-li aquesta assignació? Cony, que li donin el Premi Nobel d’economia, no?

Això és un desori, no té cap sentit, ni cap ni peus. Alguns alcaldes han hagut de passar davant d’un jutge per cobrar uns escadussers centenars d’euros al mes imputats per corrupció, i aquest “pajaru”, no em mereix altre qualificatiu, fa que el Consell d’Administració de l’empresa que presideix li atorgui aquesta exorbitant quantitat de diners. Sí, és una empresa privada que té uns accionistes que li accepten aquestes decisions. Però, quina moral i quin capteniment tenen aquests accionistes? El de que la rapinya és justa? Mentre a ells els hi reparteixin el dividend, si n’hi ha que foten las mà al calaix d’una forma legal, que no noble, tal els fa. La Caixa, ah, La Caixa!, (tu) ets l’estrella! Qui? L’Alierta?

Clar que és normal que sorgeixen veus que diuen que ja està bé, que ja n’hi ha prou, que cal capgirar les coses. És que alguns amb la seva cobdícia els ho posen en safata.

20 de setembre.

Sopes de pa.

En els meus records d’infantesa estan les sopes de pa. Fer bullir pa sec amb aigua amb un pessic de sal i un raig d’oli que no crec pas que fos gaire verge. Molts dies per sopar com a entrant, desprès les patates i una mica de tall. Era una menja normal dels treballadors, els sous donaven pel que donaven. Ara crec que deu ser pràcticament un plat desconegut. És evident que avui la reproducció de la força de treball també es fa amb pa, però potser en forma de pizza. Els que no tenen feina, ni ingressos, més difícil, potser pa amb pa si n’hi ha.

Amb això vàrem créixer, i la majoria, a catorze anys a treballar. Jo vaig ser un privilegiat que se’n va escapar per atzars de la vida, però sempre ben convençut de ser en aquell temps una excepció.

No sé pas com s’ho agafaria la gent si no hi hagués per on passar i haguéssim de tornar a menjar sopes de pa. Com  a alimentació, doncs mira, serviria, però mentalment, anímicament, ara que portem ja un llarg període havent superar les estretors de les societats industrials i en el nostre cas de la postguerra civil, com s’ho agafaria la gent? No dic pas els que ara no tenen més remei ja que estan aturats sense ingressos, que són forces però no són majoria, sinó que això es tornés a generalitzar. No, ara entre les organitzacions caritatives, els bancs d’aliments, els ajuts públics, es pot amb decisió política resoldre el tema del menjar, ja que les societats occidentals encara són riques i poden alimentar d’una forma bàsica als seus components necessitats. Es tracta de fer la hipòtesi d’un retrocés fort de les rendes de la majoria de la gent.

Hi ha la pretensió d’estendre el dret de vot cap els 16 anys. Precisament ara que s’ha allargat l’esperança de vida i que els anys de més la societat els ha col·locat en la joventut allargant-la fins a la trentena. Just al acabar l’educació obligatòria als 16 anys, si no s’allarga aviat fins els 18, sense cap contacte amb la vida, amb el treball, amb la responsabilitat personal, amb l’autonomia vital, posem en les seves mans que puguin participar sobre la col·lectivitat. Què els passaria si tinguessin que tornar a menjar sopes de pa? Els hem pujat amb que tot és alegria i els fem decidir. Amb quins coneixements? Amb quina percepció de la realitat? Amb quines eines per construir el seu futur?

No, no em val la comparació amb la consecució del vot femení. Elles eren persones fetes i dretes que treballaven, infantaven, portaven una llar, construïen la societat, tenien tot el dret a tenir veu. No és el mateix que els i les joves d’ara de 16 anys que els pugem entre coto fluixos i que somien viure en la irrealitat molt temps. No ho tinc gens clar i penso com entomarien que fos normal tornar a menjar cada dia sopes de pa.

No estem tots plegats construint el futur molt alegrement?

Com està el pati!

Tothom pendent de quin conill sortirà del barret: blanc, negre, marró, ... o potser serà un colom, un pardal o un ratolí. Bé, estem a l’espera d’una decisió anunciada que es produirà properament, imminentment, amb l’escenari per la seva presentació ja preparat a Palau i amb la periodista-estrella a punt.

Res, res, hi haurà consulta tant si com no. Quan publiquin les decisions legals seran impugnades. La Llei de consultes és constitucional. Veurem, de moment a la nevera! No es pot fer aquestes preguntes amb aquesta Llei. Cal fer trampes legals (sic) ja que no ens ho deixen fer d’altra manera.

Tot això és el que llegim i sentim hora darrera hora aquests dies. Enfervorits molts, expectants la majoria, escèptics forces, incrèduls bastants. Sembla que aviat s’acabarà el misteri. Ara bé, què és el més probable que passi al meu mode de veure, derivat de com fins ara s’ha portat el “procés”?

Primera alternativa improbable y certament impossible: Que el govern espanyol accepti la petició de “mirar cap una altra banda” i permeti fer la consulta. Que es tingui en compte “la legalitat catalana i no l’espanyola”. No sé pas com els que diuen aquestes coses, especialment si són responsables governamentals o partidaris, les diuen sense enrojolar-se. Això literalment no pot ser i ho saben, cap govern, ni el seu si fos el cas, pot acceptar-ho, per tant abandonem la plausibilitat d’aquesta alternativa. Anem a la més possible.

És la segona alternativa: que el govern espanyol impugni la decisió. Bé, es dona per fet que això atura el “procés”, tothom ho diu. Veurem què passa quan passi i com s’articula tot plegat, tots ho deuen tenir ben estudiat. Suposem que sigui així, llavors...?

Aquí s’obren un ventall de possibilitats, algunes més possibles, o impossibles, que d’altres. Que el govern català acati i es rendeixi a la primera es força inversemblant  amb l’esverament que hi ha al carrer. Se’ls menjarien de viu en viu, sense ni coure’ls amb patates. 

Que el govern català faci una DUI, és a dir directament un altre 6 d’octubre, també és impensable, ningú a fora i molts a dins no ho reconeixerien i sense això no es va enlloc, o a l’Uruguay. 

Anem a fer la consulta sense empara legal: cap govern pot acceptar que l’organitzi la societat civil, l’ANC o l’Òmnium per exemple, fora l’acceptació de la seva impotència, i cap govern, de pretendre fer-la directament, pot fer una actuació il·legal ja que aquest vici d’origen emmascararia tot el procés. És a dir, tampoc és versemblant aquesta possibilitat. 

Sols queda una darrera, perfectament legal que suposo que els estrategues (també sic) d’ambdues bandes deuen haver pensat: que és convocar eleccions al Parlament i que tothom s’hi presenti amb les cartes cap en l’aire. Què volen fer i com pensen assolir-ho si la ciutadania els dona la seva confiança. Junts, barrejats, per separat, com vulguin, això no és pas cap problema. És l’única possibilitat de intentar trobar una sortida del final del laberint en el que estem tots plegats. Sí, encara que ens hi han portat alguns, hi estem tots plegats. Clar que potser la sortida proposada per la ciutadania lliurement expressada ens portaria a entrar en un altre laberint, i no sé pas si amb les forces minvades per l’esforç d’haver arribar a aquest punt. El sistema de partits centrals ensorrat, la ciutadania crispada i fracturada, l’acció de govern paralitzada un temps, l’estupefacció de propis i estranys,... Però és, sembla, o em sembla, l’única possibilitat que s’albira. Pot ser passar de “Guatemala a Guatepeor”.

Ah!, i els “altres”, els de “Madrid”? no han de moure cap fitxa? Compte, que aquesta possibilitat perfectament legal, la de les eleccions, es repetirà, aquesta també tant si es vol com si no es vol, dues vegades més l’any que ve, a la primavera i a la tardor, eleccions municipals i generals amb una previsible repetició de la jugada, com els gols del futbol a la tele, des d’altres angles. Pretenen aguantar impassibles com si res amb tres estrebades fortíssimes en un any? Que s’ho facin mirar, ja que això no ho aguanta ni Déu, ni Déu Nostre Senyor.

Va, empassin-se els uns i els altres el seus “principis”, el seu orgull, els seu amor propi, aturin-se, retrocedeixin una mica si cal, expliquin-ho a la gent aquí i allà i facin el favor de treure’ns d’aquest atzucac.

24 de setembre.

Post escriptum: Potser seré jo que demà m’hauré de menjar aquest escrit amb patates, però no ho sé veure diferent.

Un resultat.

Amb l’esverament que hi ha al carrer, silenci. Desvetllat, encara al llit, de matinada, no sento cap soroll notable que trenqui a fora la quietud habitual. Deu haver guanyat el No a Escòcia. De no ser així, l’aire estaria ple del petar dels coets, com en els dies del futbol.

Ens vàrem anar al llit just quan tancaven els col·legis electorals i deuen tenir allà un capteniment diferent del d’aquí ja que no hi havia als mitjans els resultats d’enquestes de vot a peu d’urna amb les primeres tertúlies de bocamolls a les que estem tant acostumats. Se’ns diu que no hi haurà resultats fins la matinada.

Llevat, engego l’ordinador per saber els resultats que encara no són oficials però són quasi els definitius. Doncs si, ha guanyar el No amb un marge més ample que el que deien les darreres enquestes. La meva intuïció a partir del silenci de la matinada es confirma. Ara, tothom a treure’n conseqüències a partir de les pròpies certeses, els que han guanyat han perdut, els que han perdut han guanyat, però els resultats objectius són els que són. Esmorzat, torno a l’ordinador i vaig a la bústia de correu, i algun diari (no tots) que m’envia la seva edició de les set del matí queda retratat. La deriva dels seus periodistes els fa ensenyar el “plumero”. Volien, sembla, una altre resultat. Desprès es queixen de que els tinguem poca credibilitat. Caldrà que siguin més cautelosos en la seva interpretació de les tendències, o de les tendències que creuen que són les reals. En el món d’avui costa diferenciar les imatges de la realitat, de la mateixa realitat. Tot està molt enterbolit pel fum de les flamarades, i de les piulades.

Com que tothom ha guanyat, com sempre, potser serà bo en el dia d’avui de treure aquella ampolla de whisky de les terres baixes reposat durant quinze anys en botes de roure francès amarades d’olorós de Xerès i fer-ne una copeta a la salut dels escocesos, de la seva flegma versus el nostre atabalament i mal de ventre.

 (del New Yorker d'ahir)

Ah!, però estem en sessió continua. No us aneu de la sala, aquesta tarda en fan una altra de pel·lícula. No cal tornar a pagar entrada. Veurem si en surt gaire esgarrinxat el protagonista que és el que l’està veient.

19 de setembre.