Mobilitat.

 

Avui, aquest matí he anat a Masquefa a fer una xerrada de l’EFEC al seu institut. Ha estat molt agradable i profitós, penso jo, fins i tot els alumnes -que eren de 4art. d’ESO- m’han regalat una planta.

He travessat pràcticament la Regió Metropolitana de costat a costat. Masquefa és el primer municipi de la comarca de l’Anoia tocant al Baix Llobregat. Hi he anat amb el meu cotxe i m’he fet un embolic a la sortida de Martorell ja que he passat de llarg del trencat a la carretera a Capellades, la B-244. He donat alguna volta de més pel complicat conjunt de carreteres i autopistes que creua aquell punt (amunt i avall del pont del Diable) i he arribat deu minuts tard a la classe que era a les 10h del matí.

Havia sortit de Mataró a 2/4 de 9 pensant que tindria prou temps i no ha estat així (pel meu mal cap de no usar el navegador, coses de gran). A la tornada m’he tornat a embolicar, però menys i en una hora i deu minuts he estat ja a casa.

Mataróà, túnel de Parpers, AP7 (E15) fins a Martorell i allà, per la sortida cap a l’A-2, la vella N-II, trencat per la B-244, direcció Capellades i passat per Sant Esteve Sesrovires arribar a Masquefa. Tot entrant he preguntat a un noi pel carrer on era l’Institut i no era gaire lluny, allà mateix. Tenir el mapa al cap desprès d’haver-hi fet una ullada ahir i preguntar, no tinc remei sóc un gran amb ja tronats procediments per anar pel món.

Ara, he pensat, com ho hauria d’haver fet si hagués agafat els mitjans de transport col·lectiu? Per Masquefa hi passa una línia del Catalans (FGC), la línia d’Igualada que surt de la Plaça d’Espanya de Barcelona. Per ser-hi a les 10h. hauria d’haver agafat el tren de les 8h. 12m. que tarda una hora en arribar-hi. Amb el posterior ja no hi hagués arribat a temps, surt una hora després. Bé, per ser a la Plaça d’Espanya a les 8h. 12m. hauria d’haver sortit, com a mínim, una hora abans de Mataró, una mica -no gaire- més tard de les 7h (la freqüència és molt sovint). Són uns 40m. fins a la Plaça de Catalunya (tant li fa amb tren o amb autobús, les parades estan a cinc minuts de casa) i desprès agafar el metro que pots comptar entre tot, connexions i trajecte, uns 20m. més. Per la tornada, comptant que hagués pogut agafar el tren que surt de Masquefa a les 11h. 29m. (la classe ha durat una hora), dues hores més de trajecte, a casa a 2/4 de 2h., anant tot bé.

Bé, 7 del matí a 2/4 de dues del migdia (passat), transport públic. 2/4 de 9 del matí, ¼ d’una del migdia, amb cotxe propi. 5 hores pel viatge en la primera alternativa, 2h. 45 m. en la segona.

Cert, no hi ha comptat el cost, segur més car amb gasolina, 140 km. anar i tornar (no sé a quan es compta ara la despesa per kilòmetre, no sols la gasolina)  més la contaminació produïda, més la tensió i el risc de la conducció per uns trams de carreteres molt concorregudes.

Acabem: cal diferenciar els desplaçaments, la mobilitat, ocasionals com és el cas que jo he fet avui, dels recurrents, per motius laborals, professionals, de producció o distribució. Cal valorar les alternatives existents, cal valorar les circumstàncies i les causes (potser avui jo em hagués pogut fer un passeig ja que són un jubilat), cal valorar les disposicions de temps i de feina de cadascú, cal valorar els indrets i contrades. És a dir, a l’hora de definir polítiques públiques en les complexes societats actuals com les nostres, cal evitar els apriorismes (tant d’un costat com d’un altre) i matisar molt les propostes en funció de totes les variables possibles.

El meu cotxe dorm al garatge de sota casa i molts dies ni es mou. Ara té 100.000km recorreguts, diu el comptador, en uns deu anys. És una eina que em puc permetre en determinats moments per atendre les meves necessitats en el meu estat, condicions i condicionants. Visc en una ciutat dels 15 minuts fora del rovell de l’ou metropolità.

La propera xerrada de l’EFEC la tinc Avinyò (a la comarca del Bages, hi ha uns 170 km anar i tornar i és més complicat d’arribar-hi amb transport públic), cap al migdia, i en acabar hi he vist una fonda que té bona pinta per quedar-s’hi a dinar.  Hi aniré amb el meu cotxe.

27 d’abril. La Moreneta.

Primero hacíamos la cuadra.

 

“Primero hacíamos la cuadra y luego comprábamos la burra”. Aquesta frase ens la va explicar una veïna -ja gran, que havia vingut des del poble a la ciutat- al començament de la democràcia municipal, quaranta anys enrere. Estàvem parlant de l’ocupació dels carrers per estacionar automòbils, fet que havia començat força anys abans amb la motorització del país, els anys del “600”. Mai ningú als pobles havia pensat en deixar la burra al carrer més o menys a prop de la seva casa.

Ningú ho va qüestionar, ans al contrari, es van reduir les voreres als carrers, es van tallar els arbres de les carreteres, es van fer viaductes (no pas encara rotondes), es van multiplicar els semàfors. Els ciutadans estaven guanyant una eina que democratitzava el seu comportament social. Ja tothom podia anar en cotxe, fer de “dominguero”, anar al poble de vacances, pensar en una feina allunyada de l’habitatge, moure’s sense la cotilla dels horaris del deficient transport públic.

Poca gent va pensar, i les administracions menys, que calia primer fer el garatge per guardar el nou utensili amb el que ens podíem dotar. Els automòbils van començar a omplir els carrers que esdevingueren espai a cel obert per aparcar-los. Mica en mica, l’estacionament -deixar el vehicle al carrer per un breu espai de temps- es va anar fent més i més complicat ja que l’aparcament residencial l’impedia. Respostes: zones blaves, zones restringides, “parkings” subterranis, descampats curulls de ferros, multes, grues municipals, ... Però ja estem davant d’un problema enquistat de impossible solució.  Sí, a veure qui ara és el valent que diu que a cada vehicle li ha de correspondre un lloc a cobert per guardar-lo, “Primero hacíamos la cuadra...”

Vaig intentar adequar la fiscalitat municipal en les meves mans per considerar-ho. No tenia, ni té sentit avui més encara, que els que guarden els vehicles a resguard paguin una taxa, provinent del vell concepte d’ “entradas de carruajes y utilización de aceras” i els que els deixen al carrer no paguin res més. (l’IMVTM els paguen tots per igual). Vaig proposar i aconseguir suprimir la taxa. Amb la crisi del 2008 l’experiència va decaure, els interventors municipals a la recerca de recursos va aconseguir fer-la tornar a implantar. És que els que tenen garatge són els rics. Sí, i els que no en tenen carreguen a la comunitat els costos de la seva propietat. La peatonalització és cosa de trenta anys enrere, així com els aparcaments subterranis i l’augment de l’arbrat pels carrers. Ah, l’adamisme!

Em sembla que avui hi ha una tendència a anar contra el cotxe, així, ras i curt, sense pensar gaire on rau el problema i veient-ho solament des de l’espai metropolità. D’acord, el seu ús exagerat és nociu per la salut, dels que el fan servir i dels que el pateix en forma de soroll, contaminació i neguit. En determinats indrets és evident, en les concentracions urbanes. Però ha estat i continuarà sent per molt temps una eina necessària per a moltes coses i per molts moments de la nostra vida. Viure sense mobilitat, i sense mobilitat privada, individual, no és possible ni té sentit. Cal regular-la?, certament. Però tot això que alegrement i frívolament es diu de guanyar espai pels ciutadans és forasenyat. Els vehicles són ja autònoms i van sols?, o els seus usuaris són extraterrestres que ens han envaït? No hi ha ciutadans que porten vehicles? Tenim a Espanya més de 500 vehicles per 1000 habitants, més o menys com en el nostre entorn, ens els mengem?

Comencem pels tipus de motor, bé. Però no està clar, vaja gens clar, que podrem i hauríem de tenir tants vehicles elèctrics com ara els tenim amb motor d’explosió. Continuem per tenir millors transports col·lectius, també molt bé. Però hem d’acceptar que hi ha indrets o destinacions o moments de fer-les que això no és possible. Si no volem veure els carrers convertits en garatges a cel obert caldrà fer llocs per desar vehicles. Qui els ha de pagar? El comú? Vaja, abans les quadres les feia cadascú, no tinc coneixement d’estables col·lectius als pobles.

La vida de la gent ha canviat molt cent anys cap aquí. La vida a peu, la ciutat dels quinze minuts que es parla ara, ja hi era. Però els mapes d’isòcrones de mobilitat, per feina, per esbarjo, per consum, per educació i cultura, per vacances han variat molt i ara són -no poden ser d’altra manera- molt més extenses i variades, moltes més enllà dels 15 minuts. Els hospitals generals per exemple, on neixen, creixen i es moren els humans, com tot “bitxo” vivent. No ens podem plantejar la vida sense mobilitat i per això hi hem de posar els elements que la facin possible. Ens l’hem de plantejar des de la realitat que és la que és. Concentració urbana per una banda i dispersió urbana també. Despoblació i món rural. Punts neuràlgics de comerç i de serveis: sanitaris, educatius, administratius. Dispersió de les xarxes de creació física de productes i la seva distribució.

Algunes propostes que es repeteixen “papanàticament”, i acríticament, estan fetes des de punts concrets i situacions concretes. Hi ha gent que encara no ha entès la diversitat de tots els aspectes del món d’avui i continua pretenen una uniformitat que ha fracassat allà on s’ha intentat aplicar. La bicicleta és una bona eina de mobilitat? Segurament sí, però no a tot arreu i per totes les edats. L’electrificació ajudarà molt  a la seva extensió, però cal resoldre on guardar-les a casa i a on aparcar-les quan es fan servir. El transport públic és una solució? Per molts llocs sí, però per anar a Sant Jaume de Frontanyà a veure l’església romànica el dia que pots, en tens ganes o et ve bé, no. Arribar als rovells de l’ou de les metròpolis ha de tenir el seu cost, un peatge.

Sorprèn la requesta que ara té un teòric de la ciutat dels 15 minuts venint d’on bé:  Bogotá, capital de Colòmbia. Tot un altre món, en el temps i sobre tot en l’espai (alguna cosa en sé per vivències familiars). Mirin la seva descripció a la Wikipèdia: és una metròpoli:  Bogotà té una població de 7.467.804 habitants. Té una longitud de 33 km. de sud a nord, i 16 km. d'orient a occident. És com tota la Regió Metropolitana de Barcelona! I aquí estem parlant del carrer de Consell de Cent i de la mobilitat intermunicipal en bicicleta. Ens quedem a la superfície i en la imatge, no volem enfrontar-nos amb la complicada realitat. Totes les ciutats mitges de Catalunya són pràcticament ciutats de 15 minuts i seva realitat és evident més enllà de Barcelona.

La mobilitat s’ha de regular amb totes les càrregues que comporta, no constrènyer. La seva racionalització, la seva adequació a la voluntat lliure dels seus usuaris, anirà “de soi” si això es té en compte. I no té res a veure amb la necessitat de “verd urbà”, les ciutats necessiten “naturalesa”, però no en són de naturals. Aquest és un altre tema.

25 d’abril.

Ara que ve Sant Jordi.

Els llibres que conec d’ Éric Vuillard no són gaire gruixuts, però per mi són formidables. Molt ben documentats -ha tocat tecles històriques variades- descriuen moments importants: “La guerra dels pobres”, 2020, les revoltes camperoles a començaments de l’edat moderna amb els seus dirigents Bíblia en mà. “La batalla d’Occident”, 2012, sobre la Gran Guerra. “L’ordre del dia”, 2017 (Premi Goncourt), el recolzament burgés a la pujada de Hitler.

Ara, amb “Una sortida honorable”, 2022, s’atreveix amb la desfeta francesa de Diên Bên Phu i qui hi guanya a més dels annamites del general Giap. Per entendre què hi ha darrere les noticies que cada dia llegim als diaris. Em sembla que ara en diuen d’aquesta forma d’explicar la història “novel·la de no ficció”. M’ha agradat molt, està molt aconseguida. És un retrat lacerant de la IVª República francesa. Els debats parlamentaris i els seus protagonistes, l’exèrcit i els seus alts comandaments, les connexions amb els americans germans Dulles, el cru colonialisme i els seus beneficiaris. El final, dos capítols: en l’un els pensaments del President Minost quan  surt del 96 del boulevard Haussmann; l’altre, la caiguda de Saigon amb la retirada dels americans el 1975.

“Ara el cotxe aparcava sota l’emparrat, els nens s’acostaven tímidament per rebre’l; va recollir el cèrcol que una nena encantadora amb un vestit rosa acabava de perdre a la gespa, i es va dir que havien fet bé les coses, amb èxit, la banca havia instigat la guerra, i havia portat a terme, sense escrúpols inútils, la missió col·lectiva que se li havia assignat: afermar les seves posicions, augmentar els seus actius, equilibrar els seus comptes, però sobretot conquerir i guanyar com més diners millor.”

“Quina atmosfera de fi de món, quin desastre! Amb l’esperança irrisòria d’ ”una sortida honorable”, hauran calgut trenta anys, i milions de morts, i vet aquí com acaba tot! Trenta anys per aquesta sortida d’escena. Potser hauria valgut més el deshonor.”

19 d'abril.

Territori “comanche”.

 

La gent de “Convivència i progrés” de Banyoles em van convidar a tenir una xerrada pública amb ells sobre l’estat del municipalisme avui i la seva relació amb el federalisme.

L’Alfons Martinell, un dels seus components, va ser el ponent inicial de la redacció del document de Federalistes d’Esquerres:“Fer federalisme des dels Ajuntaments” que va ser aprovat per l’entitat l’any passat com a element de debat per qui el volgués aprofitar en les properes eleccions municipals. Jo hi vaig fer algunes aportacions i vaig participar amb comentaris i suggeriments a la redacció del que en va sortir. 

https://federalistesdesquerres.org/wp-content/uploads/2022/07/DOCUMENT-FINAL-FEDERALISME-I-MUNICIPI.pdf

Vaig trobar-me molt a gust tant en l’acte i amb els assistents, un dissabte al migdia, com en el dinar posterior que vam fer al restaurant del Club Natació Banyoles, en un espai privilegiat davant l’estany. Quina trajectòria i perquè està a on està el municipalisme. Què caldria endreçar primer. Qui hi posa obstacles o no hi ajuda. Hi ha recursos suficients. L’activitat federativa per superar les diferències de mida i d’activitat. Millorar les respostes a les noves demandes cíviques.

https://twitter.com/pscbanyoles/status/1647219205014429702

Val a dir que el “procés” ha marcat la vida de moltes poblacions a Catalunya. A Banyoles, per exemple, l’any 2015 sols va haver-hi candidatures “nacionalistes”; al 2019, gent que no ho era va organitzar “Convivència i progrés” i van aconseguir col·locar un representant al Consistori, 1 de 17, els altres de la “ceba”. La cúpula gironina del PSC dels primers anys del segle, i més gent, té una gran responsabilitat de tot el que ha passat, penso que n’hauran de rendir comptes en la seva història.

17 d'abril.

Reflexió.

 

Fa dies que ho vaig escriure. Seria en un moment de desànim per les noticies (la polarització política, la guerra, les guerres, la intel·ligència artificial, el canvi climàtic, els moviments migratoris, les desigualtats, les queixes per qualsevols cosa, les revoltes, l’economia, ...). Endreçant papers ho he retrobat, ho vaig fer a mà. No sé com penjar-lo, si convé o no, si no és pas molt catastròfic.

En Raimon Obiols en els seus apunts del dia escrivia fa poc: “ L’optimisme porta a la passivitat (el millor ja vindrà per si sol), de la mateixa manera que el pessimisme indueix a l’apatia (tot és inútil). En canvi l’esperança empeny a l’acció, fins i tot quan les perspectives semblen poc prometedores. És el començament de l’acció, la seva base.”

--------------------------

 

El món està canviant i molt de pressa. Fins i tot, ves a saber, si el món que coneixem hi serà a molt curt termini. No hem d’oblidar que hi ha armes nuclears que ens poden anorrear a tots. I encara que això sigui impensable, pot passar, i si no passa, encara que no passi, el que està venint portarà a un món diferent al que coneixem.

La història es fa per acumulació i a benefici d’inventari. Sabem que en alguns moments de la història aquest benefici va ser negatiu. Ara potser ens podem enfrontar amb un d’aquest moments.

Hem vist que l’intent de construcció d’un sistema econòmic i social diferent -en temes de propietat, d’organització de la producció, àdhuc de la vida quotidiana- va fracassar. En algun moment va semblar possible. Ara, ja no ho és. Potser pot sorgir, o hi ha brots, d’algun altre sistema però no hi ha -almenys encara- materials suficients per construir-lo.

El sistema d’organització basat en el benefici individual està molt implantat, no sols en l’economia i l’organització social, sinó en la mentalitat de la gent. Amb aquest sistema -no hem de negar-ho- hem avançat molt, però ara se’ns ha anat de les mans, ha esdevingut incontrolable.

Les senyals de descontrol són múltiples. Ara la guerra a prop, però també la demografia o millor, els moviments demogràfics, imparables, i el medi ambient.

Caldria un nou ordre, però no hi serà. Els que tenen poder no ho volen i els que no en tenen no poden, tot va cap el descontrol.

Sobre la Terra, manada pel Faraó, s’abatran les plagues d’Egipte. Els genets de l’apocalipsi cavalquen rabents.  Ens ho podem mirar de moltes maneres: cínicament, resignadament, o no volent-ho veure.

Hem d’explicar què passa per intentar tenir alguna esperança, poca, de capgirar la situació. No, no és començar per un mateix, individualment. Acció estèril. És fer veure a la gent que això no pot seguir així. Que hem de cedir. Cedir? Sí, fer marxa enrere de les nostres aspiracions de ser com Déus De pretendre més i millor. D’anar sempre endavant. Cal aturar-nos i fer un llarg replà o potser baixar alguns esglaons per no estimbar-nos. Ho veig difícil. No és això el que s’ha venut -i s’està venent- a la gent.

En cent anys, vuitanta potser?, hem fer un recorregut formidable, impensable per les generacions que ens han precedit als que ara ja som grans. Si alcessin el cap...!, pensarien que ens hem tornar boixos. Certament, estem anant esbojarrats.

Cal explicar que hem arribat molt amunt i que convé aturar-nos. Cal valorar i molt, el molt que hem assolit. Cal gaudir-ne, assaborir-lo, però no pretendre’n més.

Venen temps difícils. Ens anirem tots al carall, i cal dir-ho. No, no serà el mateix i haurem d’aprendre, o desaprendre, a viure d’una altra manera. Cal dir que no necessàriament pitjor sinó segurament diferent i fruir-la convençuts de que és millor per a tots, sense resignació, amb valentia.

La vida és molt bonica per perdre-la.

Primavera de 2023.

Per entendre el que passa.

Des del començament de la lectura d’aquest llibre d’Orlando Figes, “La historia de Rusia”, ed. Taurus, B-2022, he tingut el dubte de si havia estat escrit, les seves tesis, des de la figura de Putin, un autòcrata, cap enrere, o al revés era la història de Rússia la que configurava la seva figura.

No obstant, el dubte té poc recorregut, és una lectura recomanable per intentar entendre la guerra actual a Ucraïna i el paper de tots els agents implicats i la no implicació de molts altres.

“¿Cómo acaba la historia de Rusia? ¿Hasta qué punto estará su futuro determinado por su pasado? En muchos sentidos, el país parece atrapado en un ciclo en que la historia se repite. El Estado autocrático se derrumbó dos veces en el siglo XX, en 1917 y en 1991, y en ambas ocasiones volvió a renacer con una forma distinta. Las fuerzas públicas que se activaron a partir de la crisis del Estado han resultado demasiado débiles y estar demasiado divididas como para sostener un Gobierno democrático. Este ha sido el patrón recurrente en toda la historia de Rusia. El Estado autocrático se ha visto muchas veces retado por revueltas populares, pero siempre ha conseguido restablecer su poder.”

Però qui va veure ja en el 1998 què podia passar al traspassar els territoris de l’antic Pacte de Varsòvia i ho va advertir: “seria un tràgic error”, va ser George Kennan, el famós redactor del “telegrama llarg”.

“Demuestra muy poco entendimiento de la historia rusa -lo dijo al New York Times en 1998-. Claro que va a provocar una mala reacción por parte de Rusia, y después (los autores de la expansión de la OTAN) nos dirán que ya nos habían advertido de que así son los rusos, pero esto es un completo error.”

17 d’abril. 

Fora de circuit.

 

De jove, 18-19 anys, em va agafar la dèria del romànic. No sols a mi, també a alguns dels meus amics. No sé explicar la raó hores d’ara, potser la proximitat del de casa. La impactant austeritat de les esglésies de les muntanyes pirinenques i prepirinenques. La seva brutal bellesa ornant el paisatge. La història bèl·lica i repobladora que hi havia al darrere dels primers comtats catalans. Una certa idea religiosa, mística, que ens atreia. En poc temps, però, passaríem de catòlics “progres” a progres a seques i fent via.

El meu pare en seguí la vena i m’acompanyà algunes vegades. Al setembre del 1967, amb en Ferran i en Toni, bons amics llavors i encara ara, vam anar a dormir a la fonda de Borredà i l’endemà, recordo que fent camí a peu, anàrem a Sant Jaume de Frontanyà. Els desplaçaments i les carreteres no eren pas com ara. 

Per Molló i el coll d’Ares, a Cuixà i dormir al càmping de Vernet les Bains, sota les pomeres, per anar a peu a Sant Martí del Canigó i tornar passant per l’abadia de Serrabona, a Boule d’Amont.

No he abandonat mai aquella dèria, l’he perseguit en molts indrets, aquí i a fora. Encara m’atrau.

Avui, 55 anys després, he tornar a Sant Jaume de Frontanyà. Ara hi ha una excel·lent carretera per arribar-hi. Caminants, ciclistes, que van fent camí com el vaig fer jo fa molts anys. El poble és molt petit, encara que ja no és el més petit sinó el segon; la fonda que hi havia va tancar fa uns anys per jubilació dels qui la portaven, l’anterior vegada no n’hi havia. Les poques cases de la sagrera estan arreglades, fins i tot l’ajuntament on hi ha un avís que atenen els dijous laborables de 16 a 20h.

El conjunt de l’església fa patxoca, la porta és poca cosa però quan hi entres la volta de canó de l’única nau impressiona. Amb un euro encens la il·luminació que la fa lluir, encara que estic acostumat a veure les construccions d’aquest estil amb la pobre llum natural que tenen. Els rosetons i els vitralls vindran més endavant.

M’he fet fer una fotografia al graó de la porta tal com estàvem de joves, des del mateix lloc que ens la devia fer el meu pare.

El pantà de La Baells, la nostra preocupació d’aquests dies, fa pena.

7 d’abril. Divendres Sant. Gràcies Ferran per conservar la fotografia del 1967.

Beatus ille.

 

Fotografia de la reconstrucció, potser idealment, d'una cel.la de la cartoixa d’Escaladei al Priorat.

Sembla ser que alguns segles enrere, durant molts anys, algun cartoixà d’Escaladei en aquest oratori-estudi  de la seva cel.la llegia i meditava havent fet senzills treballs manuals, orar en col·lectivitat, menjar quasi sempre en soledat i tot això en complert silenci. “Beatus ille...”, (feliç aquell que...)

La temàtica del “beatus ille” és una de les quatre aspiracions de l’home del Renaixement, que són: el “beatus ille”, el “carpe diem” (gaudeix del moment), el “locus amoenus”, (lloc idíl·lic), i el “tempus fugit” (el temps s'escapa), i la consciència de tot això. De la Wikipedia.

Que lluny estem ara d’aquelles aspiracions. Avui estem en temps d’infelicitat, d’insatisfacció i de neguit, volent atrapar el temps i vivint en indrets més aviat vulgars.

Encara que cal denotar que eren pocs els que podien acomplir aquella forma de vida, la riquesa de les possessions de la cartoixa mantenia les seves escasses necessitats personals, les del conjunt devien ser força més importants. En general però, abans i ara, la vida és més prosaica.

6 d’abril. Dijous Sant.

Especialmente en abril.1 d'abril

 1 d'abril