...
i un bon dia per rellegir a Pere Calders "Aquí
descansa Nevares", un conte de l’època mexicana de l'autor.
2 de novembre.
En Joan Manuel
Serrat s’acomiada dels escenaris. D’aquí pocs dies farà 79 anys, canta en
públic des de 1965, quasi bé 60 anys. Hem anat al Sant Jordi al penúltim
recital (ja no vam poder obtenir -fa un any- entrades per l’últim). No podíem
perdre’ns aquest esdeveniment. Ell ha fet la cançó, les cançons, de les nostres
vides.
Vam anar-hi d’hora
per poder aparcar el vehicle a prop. Vam entrar al Palau del primers i tinguérem
temps llarg per veure com s’anava omplint fins dalt de gent, molts, la gran
majoria, de la nostra generació. Al costat nostre un matrimoni argentí que ens
van dir que fa vint anys que viuen a Londres i que havia vingut expressament a
Barcelona per ser-hi. Caps blancs; dificultats per baixar els esglaons de les
galeries; parles, potser no d’idiomes diferents. Disposat tothom a ser-hi. A
poder dir, el temps que ens pugui quedar, que vam anar a veure la darrera
actuació sobre l’escenari d’en Serrat, en el nostre cas, la penúltima.
N’ha fet moltes de
cançons, el recital de més de dues hores en va incloure unes quantes, les que
va triar. Tots, suposo, cadascú de nosaltres, n’hagués afegit alguna altre que
ens agrada molt i que no va ser el repertori d’ahir nit. “No son todas las
que están, però están todas las que son”. Va començar amb “Temps era
temps”, de 1980. I va acabar, després de fer-nos cantar “Paraules d’amor”,
del 1969, amb “Fiesta”: Gloria a Dios en
las alturas..., de 1970/1976.
“Pare” és de fa 50 anys, “Mediterraneo”, del 1971, és un himne
generacional, “La Tieta” del 1967, quant deia que tenia vint anys. No
van faltar a la cita Miguel Hernández, “Nanas de la cebolla”, del
1972, Antonio Machado, com no, “Cantares” del 1969. “Mala mar”,
del 2006, de Joan Margarit, d’un dels discs que més em plau, “Mô”.
És la música, com
he dit ja, de la meva generació. Ja fa dies que hi penso: també ara és el moment del comiat de la nostra
presència pública a l’escena. Que Déu, o qui sigui, ens doni encara més
temps per viure la vida en plenitud. Però ja no hem d’estar dalt l’escenari
cantant una i altra vegada la “Cançó de matinada” (1969), un temps que ja se’n
ha anat, que ja s’ha fos. L’hem viscut, sí, l’hem construït entre tots una
mica, també, però ja no hi és.
Penso què els deu
dir les lletres d’en Serrat a les generacions dels nous temps que no han
viscut els espais i moments que elles expliquen. El món, el nostre també, ha canviat
molt en els darrers cinquanta anys i potser fins hi tot les seves cançons més
icòniques han quedat anacròniques. Queden a la història, les seves cançons i
les d’altres autors que ell ha cantat, les col·laboracions amb altres grans de
la seva (nostra) generació, les altres veus que han cantat peces seves o que l’han
acompanyat. Queda un enregistrament immortal del seu especial homenatge a la Nova
cançó: “Banda sonora d’un temps d’un país”, fet el 1996. Queda la
seva obra per nosaltres i pels que la vulguin continuar fent seva.
Potser, ahir nit,
algú honorable va poder copsar, o el va copsar, que hi ha una altra Catalunya
que la que s’entesten alguns a fer veure que no veuen, a no voler considerar
com a tal. Per ell, i pels seus antagonistes, va el pollastre. Ho va deixar escrit
i cantat ja el 1978, “Por las paredes (mil años hace)”: “... que no trafique el mercader con lo que un pueblo
quiere ser”.
Gràcies, Juan
Manuel, per fer-nos la melodia de la nostra vida.
Me'n
vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.
De petit moltes tardes dels diumenges havent dinat s’omplien escoltant la ràdio, entre el “Carrusel Deportivo” i els “Discos dedicados”. Aquest darrers ens fan fornir de tot un repertori de cançons que hores d’ara després de tants anys emergeixen de la memòria quan en queda poc rastre en la vida quotidiana actual.
Eren coples, fragments de sarsueles, ranxeres i boleros que
de tant en tant es revifen, alguna sardana, ..., dedicades a la “petita gent”
que se’ls felicitava pel sant o l’aniversari, que se’n anaven a fer el servei
militar, es casaven o feien la primera comunió. Les peticions eren presencials,
s’havia d’anar personalment a l’emissora i pagar (poc, però pagar). A vegades les
dedicatòries duraven més que la cançó dedicada, especialment si eren “hits”
(encara que llavors no se’n deia així). “Los sitios de Zaragoza”, “Cumple con
tu obligación soldado español”, “Cartas a Eufemia”, “La Santa espina”, “Volare”,
“Fumando espero”,...
Repeteixo, de gran emergeixen a la memòria i penses: “Estaran
encara en algun lloc?” Evidentment, sí! Ara tot està a Internet, Sant Google.
Poses el títol, si el saps, o un fragment de la lletra que records amb més o
menys exactitud i... allà ho tens, versions originals, antigues, adaptades,
modernes, amb imatges o sense, el que vulguis.
Em ve al cap, no sé perquè, “el último bridis de un bohemio
con una reina”, el títol de la cançó és “Ella (me cansé de rogarte)” La cantava
Pedro Infante, Miquel Aceves Mejía, el mateix autor José Alfredo Jiménez...? És
curiós que en ple franquisme sense relacions diplomàtiques amb Mèxic que sols reconeixia
a la República fos durant un temps tant popular sentir ranxeres per les ràdios
espanyoles. Algú en deu saber l’explicació.
Allá va, ¡ándele mi cuate!
4 de desembre.