Desesperats.

"Crec que per entendre una comunitat cal preguntar-se d’entrada: ¿De què viuen aquesta gent?. A grans trets: Del seus recursos naturals? El sector primari. Del seu enginy transformador? El sector secundari. Dels seus atractius, de la seva importància administrativa o la seva ubicació geogràfica? El sector terciari. Mataró en els darrers segles XIX i XX era una ciutat industrial com és ben conegut."

Aquest és un paràgraf de la conferència que vaig dictar fa pocs dies: “A batzegades. La construcció de la ciutat.” . És un tema que sempre m’ha preocupat, suposo que per deformació professional d’economista.  El tema és candent, de candent actualitat. La gent de molts llocs, aquí i arreu, es llença al carrer a manifestar-se, o al mar travessant mig continent fugint de la misèria, desesperats, reclamant trobar una sortida al seu negre futur. Perquè d’això es tracta, de que no veuen que tinguin futur.

A Espanya, més concretament, va començar ja fa temps: Soria i Terol, ara s’hi ajunta Lleó i també la pagesia de més de mig país: La “España vacia”. Que possiblement hi ha espuris interessos polítics o de politiqueria al darrera?, segurament. Però que hi ha gent espantada pel que el depara el futur, potser no a ells directament, però si a la seva comunitat, fills, néts, ..., també és ben cert.

¿De què viuen aquesta gent?, és la pregunta. O millor, ¿De què viuran en els propers temps? Tot s’està dislocant. Els sectors primaris, que van ocupar secularment a les poblacions, fa temps que han deixat de ser rellevants. La industria s’ha traslladat a altres indrets més barats seguint el camí que no fa pas gaire vam recórrer nosaltres. El sector dels serveis necessita d’uns mínims de concentració que requereixen volum i recursos que no es poden proporcionar a qualsevol lloc. Si hi afegim que no podem continuar malbaratant o exhaurint els recursos naturals de la forma que ho estem fem avui veurem que estem davant un panorama molt complex. Així, tal com ha passat en altres indrets i moments de la història, es produeixen dinàmiques demogràfiques que són imparables, no tenen aturador.

Cal començar explicant a la gent el que passa. No se’ls pot enredar a la recerca de preteses solucions que ja se sap que no existeixen. El declivi de la pagesia tradicional és imparable. La reconversió industrial en molts indrets no ha estat possible. Quan va tancar la fàbrica de Suzuki a Linares van creure que podrien trobar substituts. Encara els busquen. A Astúries el tancament de les mines i de la indústria pesada s’ha pal·liat fins ara amb les pensions de la gent que va plegar, però que cada dia –per pura desaparició- en queden menys i aquest fet aboca a la comunitat a un futur deplorable. Si l’oli que es produeix tradicionalment en terrenys costeruts no mecanitzables  és més car que el que surt de tècniques de regadiu o espais més favorables, mitja província de Jaén se’n va en orris. El mapa que vaig incloure a l’entrada de no fa pas gaire sobre l’estat d’ànim generacional és prou eloqüent.

Però desprès d’explicar el què passa cal oferir alternatives, i això és molt difícil en el marc del sistema econòmic en que ens movem, el pur i dur capitalisme financer, i en el marc mundial de la globalització. No m’agradaria estar pas en la pell dels governants, encara que tampoc en la pell d’aquells poderosos lúcids que no tenen cap dubte que estan sobre un barril de pólvora amb una metxa encesa que va cremant-se. Sí que em fa molta por l’egoisme i la inconsciència generalitzada dels poderosos que porten a la humanitat a la desesperació i amb ella a la revolta. D’aquí pouen els populismes: solucions simples a problemes complexos.

25 de febrer.

Carnestoltes

Wilhelm Marstrand (1810-1873)

El Carnestoltes al corso a Roma, 1848

Kopenhagen Ordrugaard Museum

22 de febrer.

Una batzegada.

Ahir, els “Amics de la Ciutat de Mataró” em van donar la possibilitat de dictar  una conferència-col·loqui de les que organitzen mensualment. Quan m’ho van proposar els vaig dir que m’agradaria parlar d’una particular visió que tenia de la feina que havíem fet a l’Ajuntament temps enrere. Els vaig proposar titular-la “A batzegades. La construcció de la ciutat”.

A partir dels records (pura memòria) del meu pas per l’administració municipal, llargs anys, vaig voler desenvolupar una idea: Les batzegades que van representar algunes actuacions fruit dels temps en que es van desenvolupar els primers ajuntaments democràtics, els del 1979, durant els anys vuitantes i norantes del segle passat.  Temes, qüestions, problemes que s’arrossegaven de temps o que sorgien de la seva pròpia dinàmica i que es van afrontar i que al meu mode de veure van representar batzegades segons la definició que en fa el diccionari: Canvi brusc en l’estat de repòs o moviment d’un cos, degut a una causa externa.

Donant per obvi el canvi que va representar el nou sistema polític, vaig parlar de sis temes: El port; la Planta de la Brossa; el nou Hospital; el cementiri de Les Valls; la Nova Ciutat; el Tecnocampus.

En el torn de col·loqui, ben escàs (potser com que era Dijous Llarder la gent tenia ganes d’anar a menjar la truita i jo m’havia allargat força), sols dues preguntes. La segona d’un vell conegut sindicalista local que em va preguntar pel tancament de can Gassol, els de les mitges Glory. En la meva exposició m’hi havia referit subreptíciament:

“Els anys 80 i 90 dels segle passat van veure la desindustrialització de Mataró. El tèxtil s’acabava, anava desapareixent, subsector a subsector, per l’envestida de la globalització. Alguns empreses no s’hi van adaptar ja d’entrada, van ser les primeres en plegar. D’altres van lluitar de valent per intentar sobreviure. Una empresari molt important em va dir que enlloc de vendre mitges venia capses per embolcallar les mitges. Van sortir intents per adaptar-se a les noves circumstàncies: el “pronto moda”. Alguns van reeixir i encara són vius (ben pocs), però la majoria no van arribar a surar en mig de la gran tamborinada que s’ha endut l’industria de mig món, concentrar-la en l’altre mig.”

Aquesta tarda he anat a cercar alguna referència que tenia del tema: el llibre que em van obsequiar en el seu moment i que promocionava el seu producte quan maldaven per sortir-se’n de la davallada que els portaria al tancament de la centenària empresa que havia donat molta feina a mataronins i mataronines, molts d’ells i elles encara en el nostre record proper. “Elogio de la pierna femenina”. El tinc fins i tot dedicat pel seu autor que és en Màrius Carol, ara director de La Vanguardia. És editat l’any 1996. Sembla que encara se’n troben per Internet en algunes llibreries de vell.

La desaparició d’aquella  fàbrica va representar una petita batzegada per l’economia local. El llibre crec que seria impensable que es pogués fer en els temps actuals, no gaire més de vint anys desprès.

21 de febrer.

El comiat d’en Remigi.

Dissabte passat a la tarda es va fer un acte de comiat al company i amic Remigi Herrero a la sala del Tanatori de Mataró. No va ser un funeral, ell no en volia. Va ser un acte que vam ajudar a fer uns quants amb la família, i amb el seu acord, per trobar-nos, consolar-nos plegats,  tenir un record  i fer el comiat de l’amic que ens ha deixat.

L’acte va començar amb el primer fragment de la Missa de Glòria de Les Santes. Era un homenatge. En Remi no era de missa, però a Mataró la Missa de Les Santes és més que una missa convencional i ell ho sabia. Es tractava de reconèixer públicament la seva implicació a la festa i a la ciutat en la que va residir més de quaranta anys vingut de fora i per la que va treballar tant: professionalment, cívicament i institucionalment.

L’acte, conduit per la Pilar González Agàpito,  companya d’en Remigi, i que ja té la mà trencada de fer aquesta mena de comesos,  va continuar amb la lectura i declamació per part d’en Manuel Patricio d’un poema que havia fet per la ocasió: “Tu vaso de sombra”. És una conversa entre la Cruz, la seva dona, i en Remigi. Un fragment:

Sabe Cruz, desde la angustia,

Que es tu corazón el que se ha ido,

Que tus ojos de azul se han desteñido

Y tus manos de explicar se han derrumbado.

Una suerte mentirosa te ha tocado

Y tu gorra está caída por el suelo.

Desprès em va tocar a mi. Havia preparat un text en català. Vaig pensar que pels seus orígens castellans i per deferència a la seva família que s’havia desplaçat per la ocasió calia fer alguna cosa en castellà. Primer vaig pensar anar traduint paràgraf per paràgraf, però un cop fet ho vaig  trobar feixuc i vaig optar finalment per fer un tros en una llengua i un altre amb l’altra. El text, el seu contingut, no era gaire diferent al que havia publicat a la premsa i al blog. Vaig acabar dirigint-me als seus néts, “nietecillos”, que lògicament per la petita edat que tenen eren absents en l’acte:

Pero te llevaremos dentro porque nos has atrapado para siempre y estaremos contentos, y yo orgulloso, de haberte conocido y que fueras pariente, compañero o amigo nuestro.

Iker, Enzo, Íñigo, cuando seáis mayores os contarán de vuestro abuelo Remigio, que vino de fuera y contribuyó a hacer esta Ciudad. Podréis, también, estar muy orgullosos de ser descendientes de él.

Desprès va intervenir en Rafel Mitjans, sempre tindré a la memòria la seva imatge amb el flabiol, glosant la figura d’en Remigi en la seva vesant de treballador i estimulador de la cultura popular i de com sabia, malgrat les possibles diferències ideològiques, mantenir l’amistat amb tothom.

“...jo voldria parlar de les persistències, del que, em sembla, ha estat el tarannà que va fer d’en Remi el que fou, i que ha permès, per exemple, que pensant molt diferent en moltes coses, hàgim pogut no sols treballar plegats en molts projectes compartits sinó ser amics corals.”

L’alcalde, David Bote, va començar amb uns versos de l’Apollinaire que no sé pas d’on va treure però que venien com anell al dit a la seva relació:

Venid hasta el borde, les dijo.

Tenemos miedo, podríamos caer.

Venid hasta el borde les dijo. Ellos fueron.

Los empujó..., y volaron.

El fill d’en Remigi i la Cruz, en Fidel, va tancar els parlament amb unes paraules d’agraïment en nom de la família.

Per acabar l’acte la música triada va ser la cançó d’en Labordeta “Ya sé”. Crec que encertada.

A la sortida els amics i companys, en Ciller, en Kiko Verjano i altres, van tenir la bona pensada de donar als assistents un clavell vermell tal com tantes vegades ell havia fet en els actes públics en que participava.

En Ramon Manent es va encarregar de col·locar una fotografia seva (la de la darrera campanya electoral en que va participar, la de les municipals del 2019) emmarcada convenientment a la presidència de l’acte amb dos rams de roses vermelles al seu peu, un de la família i l’altre dels amics. En Salvador Guarro va cuidar-se de que la música funcionés a la perfecció.

Érem molts els assistents, la sala curulla a baix i a dalt amb les portes obertes i gent al defora. Vam estar una bona estona a l’explanada del Tanatori parlant, consolant-nos, abraçant-nos, recordant a l’amic que ens ha deixat. Van passar pel davant dels meus ulls moltes històries viscudes temps enrere. Històries dels anys que vam treballar plegats. Persones que representaven coses per nosaltres.

Ho va expressar en una piulada al twitter la Consol Prados:

I el comiat començà amb el Kyrie de Les Santes i va acabar amb una cançó de Labordeta i clavells vermells. Però no vam marxar de pressa. Salutacions, abraçades, converses... estiràvem el temps entre tanta gent diversa, clavell en mà. Ho diu tot.

https://mataroaudiovisual.cat/noticia/societat/%C3%BAltim-ad%C3%A9u-remigi-herrero

11 de febrer.

La dalla de la mort, o de la vida, altra cop. Ara en Remigi.

Vaig anar a casa teva per demanar-te que t’incorporessis a llista socialista de les eleccions municipals del 1983 que jo encapçalava. Sempre m’has explicat que com a activista veïnal ja havies anat a veure’m al meu despatx a l’Ajuntament quan jo exercia de regidor d’Hisenda i volies algun ajut econòmic  per les activitats que promovies llavors per la AA.VV. del  Pla d’en Boet. Són molts anys, Remigi, des que em vas dir que sí. Em vas acompanyar fins el 2003, quan et vam retirar de la llista. 20 anys! Jo ja no duraria gaire més a l’Ajuntament.

Però, per sorpresa d’alguns que potser pensen que en política no es fan lligams perdurables, vam continuar sent molt amics i compartint moltes coses. Aquell mateix estiu vam fer plegats en bicicleta la ruta del Canal de Castilla, per les teves terres d’origen. Recordes?, vam entrar assedegats cap al migdia en un poblet sota un sol de justícia i vam preguntar a un veí  ja gran que vam trobar a on era el bar per anar a prendre alguna cosa: “El bar se murió”, ens va contestar.

Vam fer molta bicicleta plegats, els diumenges. Servia, a més de fer exercici que no sé sí esport, per xerrar de tot i més, per arreglar el món, per concertar trobades amb la família o amb d’altres. Més endavant, la teva salut es va deteriorar i ja no vas poder pujar a la bicicleta, però vam trobar la forma de continuar veient-nos. Com que érem ciclistes de fonda –no de fondo- et dèiem a on aniríem a esmorzar i allà ens trobàvem i continuàvem parlant com sempre. No fa quinze dies vam fer, sense saber-ho tots plegats, el darrer esmorzar amb tu.

Entre tot, mitja vida doncs al costat meu, o jo al costat teu. Érem diferents, per orígens, per tarannà. Però ben complementaris. A l’ajuntament es va veure, ara ho està destacant tothom. Vas ser el meu contacte amb la gent, amb el carrer. Manel: “no cinc cerveses en un sol bar, una cervesa en cinc bars diferents!”. Però també, desprès. 

Les teves arrels et van portar a buscar un tros per fer-hi un hort, a Òrrius. Jo també vinc de pagès, però tinc les arrels perdudes. En vas dir Ca La Creu, en honor ben merescut a la teva muller. La teva generositat em va proporcionar de tot: de tomàquets fins a llenya per la llar de foc; una gallina pel caldo de Nadal; bolets a la tardor, aquest any un parell de cistells. I veure la teva satisfacció de com ensenyaves als teus néts les troballes que ells descobrien en mig de les feixes i el galliner. Allà deu estar aquell “tàndem” que et vaig regalar quan vas plegar de polític per simbolitzar que continuaríem pedalant junts i que m’explicaves que feies servir a la teva escola per portar a fer voltes els alumnes pel patí en dies d’esbarjo.

Perquè vas tornar a l’escola, al teu Tomás Viñas. La teva feina de mestre sempre et va captivar. Vocacional, arremangant-te per les activitats de l’escola com l’hort, o per les de la professió com les del MEM. La d’anècdotes que m’has explicat de la teva vida professional! Va ser un cop dur per tu haver-te de jubilar ja que no et responia el cos. Sí, en parlàvem, ara tot canviava i també el funcionament de les institucions, dels partits polítics, de les aules, del món. Ens anem fent grans i ens costa seguir la dinàmica dels temps, però intentàvem comprendre-la. D’això anaven moltes de les nostres converses dels diumenges al matí davant un plat amb una truita a la francesa i un got de vi amb gasosa.

En han quedat moltes coses per parlar. Sempre m’explicaves coses que havíem fet junts, o per separat quan treballàvem plegats, que jo no recordava. Te’n has anat massa aviat. No tocava encara. Però  els fets imprevistos  de la vida porten això: de cop i volta un mal vent ens arrossega. A tu, la vida. A nosaltres, a mi, la teva companyia i amistat. No queda més remei que acceptar-ho, m’hi hauré d’acostumar a no tenir el teu temps, la mida del teu temps, tant diferent del meu. De les teves coses. Ara, dels teus néts dels que explicaves embadalit les seves facècies com fem tots els avis. De les preocupacions compartides, de les esperances o neguits que vivim.

Vas ser molt lleial, Remigi.  Amb mi molt. Però també amb tota la societat que t’envoltava, amb els teus, família, parents, amics i coneguts. La reacció ciutadana en aquests moments en dóna mostra.  Has deixat un gran record. Un “castellano viejo”, de Rueda (Valladolid) vingut a Catalunya, al Maresme,  a fer de mestre, i integrat completament a la seva societat. Lo teu no era de mirar-s’ho des de fora, era ficar-s’hi, fos la política, Les Santes, o el Tomàs Viñas. O els amics.  Et recordarem sempre i haurem de fer perquè la memòria que tenim de tu perduri a la ciutat. Gràcies per tot, Remigio.

Mataró 9 de febrer de 2020.