Una batzegada.

Ahir, els “Amics de la Ciutat de Mataró” em van donar la possibilitat de dictar  una conferència-col·loqui de les que organitzen mensualment. Quan m’ho van proposar els vaig dir que m’agradaria parlar d’una particular visió que tenia de la feina que havíem fet a l’Ajuntament temps enrere. Els vaig proposar titular-la “A batzegades. La construcció de la ciutat”.

A partir dels records (pura memòria) del meu pas per l’administració municipal, llargs anys, vaig voler desenvolupar una idea: Les batzegades que van representar algunes actuacions fruit dels temps en que es van desenvolupar els primers ajuntaments democràtics, els del 1979, durant els anys vuitantes i norantes del segle passat.  Temes, qüestions, problemes que s’arrossegaven de temps o que sorgien de la seva pròpia dinàmica i que es van afrontar i que al meu mode de veure van representar batzegades segons la definició que en fa el diccionari: Canvi brusc en l’estat de repòs o moviment d’un cos, degut a una causa externa.

Donant per obvi el canvi que va representar el nou sistema polític, vaig parlar de sis temes: El port; la Planta de la Brossa; el nou Hospital; el cementiri de Les Valls; la Nova Ciutat; el Tecnocampus.

En el torn de col·loqui, ben escàs (potser com que era Dijous Llarder la gent tenia ganes d’anar a menjar la truita i jo m’havia allargat força), sols dues preguntes. La segona d’un vell conegut sindicalista local que em va preguntar pel tancament de can Gassol, els de les mitges Glory. En la meva exposició m’hi havia referit subreptíciament:

“Els anys 80 i 90 dels segle passat van veure la desindustrialització de Mataró. El tèxtil s’acabava, anava desapareixent, subsector a subsector, per l’envestida de la globalització. Alguns empreses no s’hi van adaptar ja d’entrada, van ser les primeres en plegar. D’altres van lluitar de valent per intentar sobreviure. Una empresari molt important em va dir que enlloc de vendre mitges venia capses per embolcallar les mitges. Van sortir intents per adaptar-se a les noves circumstàncies: el “pronto moda”. Alguns van reeixir i encara són vius (ben pocs), però la majoria no van arribar a surar en mig de la gran tamborinada que s’ha endut l’industria de mig món, concentrar-la en l’altre mig.”

Aquesta tarda he anat a cercar alguna referència que tenia del tema: el llibre que em van obsequiar en el seu moment i que promocionava el seu producte quan maldaven per sortir-se’n de la davallada que els portaria al tancament de la centenària empresa que havia donat molta feina a mataronins i mataronines, molts d’ells i elles encara en el nostre record proper. “Elogio de la pierna femenina”. El tinc fins i tot dedicat pel seu autor que és en Màrius Carol, ara director de La Vanguardia. És editat l’any 1996. Sembla que encara se’n troben per Internet en algunes llibreries de vell.

La desaparició d’aquella  fàbrica va representar una petita batzegada per l’economia local. El llibre crec que seria impensable que es pogués fer en els temps actuals, no gaire més de vint anys desprès.

21 de febrer.