30 de setembre del 2021

Ara fa deu anys.

 

Just ara fa deu anys vaig plegar. Convocades eleccions generals, les del novembre del 2011, deixava de ser diputat a Corts i me’n anava a casa.

El 1977, desprès de les primeres eleccions generals de la democràcia recuperada, vaig abandonar la feina que tenia a la Companyia Roca Radiadors, feina interessant ja que es tractava de l’expansió internacional de l’empresa, i vaig anar a ajudar a la construcció del sindicat, llavors socialista, la UGT, per la insistència recordo d’en Rafael Madueño, de qui fa temps que no en sé res. Ens vam aplegar a Catalsa, als serveis tècnics, un heterodox i bigarrat grup humà del que en conservo bons record i amistats. Per començar, a un sindicat, no hi havia ni fulles de salaris i cobràvem en “negre”, pagava en mà Paco Rubio “Tribulete”.

Després vaig centrar-me i concentrar-me a la vida de la política local. De les primeres eleccions democràtiques, a l’abril del 1979, fins al 30 d’abril del 2004 a l’Ajuntament de Mataró. Els primers anys, quasi bé sis, sense estar donat d'alta la Seguretat Social, fet que em va repercutir negativament a l’hora de demanar la pensió de jubilació.

25 anys a la vida local, en varies i diferents talaies, algunes ben altes, van ser suficients perquè els companys del partit, gràcies Pepe (President Montilla), veiessin la conveniència de canviar-me d’aires ja que estava ben espremut, com una llimona espremuda, ja sols em quedava la pell,  i em portessin a fer de diputat a Madrid.

Vaig viure i veure les dues legislatures del President Rodríguez Zapatero, exultant la primera als temps de la bombolla immobiliària, patint molt en la segona per la crisi del 2008. Des del “callejón”, a primera fila. Amb responsabilitats, potser poc valorades i no sé pas si ben exercides, de les que n’estic molt satisfet. No tothom pot dir que ha estat “Padre de la Patria”. Aquesta part la tinc molt ben explicada ja que vaig obrir el primer blog el maig del 2005 i allà es pot trobar tota la trajectòria d’aquells anys salpebrada de fets i anotacions diverses (el diari d'en Manel Mas). De l’etapa local hi ha material a dojo a l’hemeroteca que l’explica.

Fa deu anys, ara justos, cap a casa, “amortitzat”, ben amortitzat. Mitja vida al servei públic i a l’aparador. Amb alts i baixos, com sempre a la vida de tothom. No he estat pas passiu, m’he ocupat força: els néts hi han ajudat, la curiositat que no perdo, les inquietuds que no deixo, la bicicleta ara ja elèctrica, .... Una feinada això d’estar jubilat! Bé, no em vaig jubilar de seguida, vaig haver d’esperar complir l’edat corresponent, ja que vaig plegar, no em va fer fora ningú, abans de tenir-la i lògicament encara no tenia cap dret a pensió, ans al contrari em vaig haver de pagar la cotització en el conveni especial que hi ha per aquest casos fins arribar als 65 anys i dos mesos. ¿On havia d’esperar trobar feina a aquella edat sense que tingués enlloc a on reclamar que em readmetessin? Poca gent, de la que xerra barat, sap el que són les sortides de la política.

Després, al 2015, l’Alcalde Bote em va demanar si podia responsabilitzar-me de presidir el Consell d’administració d’AMSA, feina representativa, no de gestió, i sense retribució. Vaig acceptar-la pensant que podia continuar donant un servei a la meva comunitat que tant mateix s’ocupa –entre tots els que estan en actiu- de que cobri la pensió el dia 25 de cada mes. En ella encara estic.

Precisament, quan em vaig acomiadar dels companys del Consell de la Federació del Maresme del PSC vaig acabar la meva intervenció amb aquestes paraules: 

Vull acabar amb una petita metàfora. En els anys 60 els Plans de Reconversió tèxtil estimulaven la destrucció de maquinaria obsoleta per modernitzar les indústries. El meu pare va recuperar de cal drapaire, de la ferralla, una màquina per bobinar fil que recordo el vaig ajudar a tornar a muntar peça a peça i que va servir després uns quants anys més. Sí, molt marginalment, però encara va ser ben útil.”. 

Gràcies, Alcalde Bote, amic David, per treure’m de cal drapaire.

Tot això ara ho miro, deu anys després.

“Amb més records que projectes,

Amb més passat que futur,

amb un present prim, com sempre,

amb una vida que fuig.

Mentre s’acosta la nit

Alguns records em fan viure,

Alguns records em fan viure,

Mentre s’acosta la nit”

Raimon. “Mentre s’acosta la nit” (2011)

Per recordar les hores passades junts pels diputats del PSC de la 9ena. legislatura al Congrés, la seva Presidenta actual, la companya Meritxell Batet, que era d’aquella colla, ens va aplegar (els que van poder o voler anar-hi) fa uns dies a un dinar de germanor i nostàlgia. Gràcies, Presidenta!

 


30 de setembre.

28 de setembre del 2021

La Catalunya buida.

 


Vam  travessar Catalunya des de la Regió Metropolitana de Barcelona fins als confins del Pallars Sobirà, al peu de La Bonaigua, on a dalt, al pla de Beret,  les aigües vesen unes cap al Mediterrani i altres cap a l’Atlàntic. Quan deixes Terrassa enrere comença a esvair-se la població del territori. Passat Manresa, entrant a Lleida et fiques a la Catalunya buida.

Fas carretera cercant aquells punts de població que l’articulen, força separats els uns dels altres: Calaf, Torà, Ponts, la ruta dels andorrans, Artesa de Segre, per la collada de Comiols cap a Tremp, La Pobla de Segur, Sort, i a partir d’aquí hom s’adona que estem ja en terreny de segona residència, segurament hivernal, per les moltes noves construccions ara somortes.

La senyalització a la ruta dona compte de l’existència de pobles, llogarrets, masies, ... Dels nuclis principals citats cap d’ells està entre els més poblats de la província de Lleida. El partit judicial de Tremp que abasta tres comarques: Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça, és el més extens de la província però té la més baixa densitat de població:  8,3 hab./ Km2.  (la densitat de població de la província de Soria és de 9,18 hab./km2, la Terol és de 9,01, la del conjunt de la província de Lleida, 33,46 hab/km2, la de Catalunya, 222,17.)

Tremp amb 5.911 hab. és la tretzena població més habitada de la província (al 1900 era la tercera); Calaf (a l’Alta Segarra, però encara Barcelona), 3.656; Torà, 1.237; Ponts, 2.644; Artesa de Segre, 3.400; La Pobla de Segur, 3.043; Sort, 2.154; fins arribar a destinació, Esterri d’Àneu, 804. (dades IDESCAT) A primer cop d’ull sembla que allí, a Esterri, hi ha més cases que habitants, fet comú a molts pobles de segona residència.

Com sempre, penso: de què viuen la gent d’aquí? Agroindústria, però clar, els potents tractors que ara llauren aixecant polsegueres i les granges de bestiar que puntegen el territori ocupen poca gent. Els serveis, minsos i principalment de l’administració pública: sanitat, educació, seguretat, cura de l’espai, ... I el turisme complementat amb la restauració, crec que nacional i estacional: La munió d’habitatges nous a l’estil pirinenc (?) arrenglerats ho palesa. La segona residència segurament de una majoria metropolitana barcelonina. No crec que aigües amunt el “rafting” doni tampoc per massa.

Políticament, pel que es veu, molt “encebellats”. En alguns llocs, La Pobla p.e., és abassegador. En aquest ordre de coses, no sé pas si tenen massa consciència de què viuen.

Una nit en un acollidor petit hotel familiar, un bon sopar de “tapeo” que no ho haguéssim pas mai dit regat amb vi de Rialp (del que no en sé trobar cap informació per la xarxa). També a Gavet de la Conca n’he tastat i ... pas mal. (interessant, com a explicació de la Catalunya buida, l’article de Gavet de la Conca a la wiquipèdia)

L’anada treia cap a intentar pujar pedalant (amb el reforç del motor elèctric) fins dalt La Bonaigua. A les 9 ja érem a la carretera abillats amb equipament d’hivern (del nostre hivern maresmenc). D’Esterri a València d’Àneu i a buscar la carretera nova. Aquí, desastre, el motor va tornar a fallar. Ja vaig intentar posar-hi cames, però la ruta puja i sols érem al començament. A La Bonaigua de Baix, a meitat del recorregut, vam girar cua, baixada freda i ben emprenyat. “Au, no pateixis, l’any que ve ho tornarem a intentar quan tinguis la bicicleta ben arreglada” em digué el meu company de fatigues. “Sí, l’any que ve...” li vaig contestar, “vés a saber qui serà viu”. Ja no tinc edat per pensar gaire en “exploits”  més endavant.



29 de setembre.

22 de setembre del 2021

Problema, irresoluble?

Hi ha gent que entra il·legalment al país? Sí, molta i per mitjans diversos fins i tot arriscats. Alguns d’ells, però, amb un senzill bitllet de transport com a turistes. Sembla que la majoria de les entrades es produeixen pels aeroports. Vinc de turista i em quedo.

Com aconsegueixen habitatge gent que està en situació irregular? És possible que alguns vagin de rellogats, entaforant-se de qualsevol manera en cases particulars, altres “okupant” el que poden o aprofitant el que troben, altres sent carnassa de màfies que els hi fan un contracte fals estafant-los.

Qui ha d’entomar el problema quan es posa de manifest una situació de persones il·legals i s’ha de resoldre (i restablir) el dret a la propietat?:  L’última baula de la cadena administrativa, la més feble, l’administració local (l’Ajuntament), la que té menys responsabilitat de les causes del problema i la que té menys recursos per fer-hi front.

Evidentment, tots aquells que pensen que els “sistema” és injust i en voldrien un altre, que estan contra la propietat (mentre no sigui la seva), que creuen que no hi ha persones il·legals i que s’ha atendre a tothom que vulgui venir aquí, lluiten o aixequen la veu perquè s’atengui als qui ells creuen afectats resolent-los la situació. Plataformes, sindicats, associacions, entitats caritatives o polítiques. Els “sistema” contra les cordes. Aturem, impedim, endarrerim, reclamem, ... situacions que no tenen fàcil sortida, si no és que no en tenen cap.

El control de les entrades..., deixem-ho per un altre dia. La lluita policial contra les màfies explotadores, bé... és difícil. Els “nadius, o no, indignats” sempre tenen a mà un Alcalde.  Com voleu que no creixi el vot a l’extrema dreta? Estem obrint més l’aixeta del combustible de la caldera.

Això és una malaltia que està gangrenant el cos social. O hi posem un bisturí o l’acabarà matant.

22 de setembre. Comença la tardor.


Sobre l’ampliació de l’aeroport.

He fet moltes entrades en aquest blog exposant el meu neguit davant el creixement descontrolat i potser innecessari de l’economia. Tota crítica s’ha de contextualitzar en l’espai i en el temps. Estem parlant de l’avui i de l’aquí, i des de la posició que un ocupa. No és intemporal, ni sideral ni  abstracta. Tinc l’edat que tinc, visc on visc i en aquest temps, no en altres circumstàncies.

Des d’aquesta posició penso que en algunes coses, o moltes, ens estem passant, no en tenim tanta necessitat. Per això el debat sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona m’ha interessat. D’entrada no ho vaig veure clar. Desprès he atès a veus diferents que encara avui em fan pensar. Vaig fer una piulada al Twitter: “No és de La Ricarda del que hem de parlar. Hem de parlar de si ens convé o no”. I llavors m’he endinsat en el terreny de la política, deixant a banda els grans principis. Pot ser convenient? En quines condicions? Poden haver-hi contrapartides? Hi ha guanys, per a qui?

El que m’ha anguniejat es veure tornar a créixer el front del No. No a això, no a allò, ..., no a res. Això m’ha posat en guarda. Ja hi som, els de sempre fent oposició de blanc o negre, sense fer un debat acurat, seré, dels pros i contres. Els grans principis. Ja sabem on acaben, per un costat i per l’altra, els grans principis. Malament.

Se’m pot dir que potser el tema s’ha posat tot sobre la taula precipitadament o sense gaire temps per pensar-hi. Però sembla que n’estaven parlant des de feia dos anys. Ah!, però, qui n’estava parlant? Representants governamentals. I aquí surt la clau que ho esgarria tot. En aquest moments, amples sectors de l’opinió que es fa sentir –no és nou en la història- posen en qüestió que els representants escollits per la ciutadania –estem en una democràcia- prenguin decisions després de parlar-ne i debatre possibilitats i alternatives. No, segons el “poble” no en tenen dret, no se’ls vol donar aquest dret. La veu del “poble” ha de ser escoltada! I es produeix la deslegitimació dels únics que tenen legitimació per prendre decisions, en favor dels que “realment” (?) tenen legitimitat, que a l’hora de la veritat defensen les seves posicions que són tan defensables com qualsevol altra , però –i aquí està la clau- no tenen cap més legitimitat que la seva pròpia veu que no ha estat –faltaria més, si és la veritable- referendada per ningú.

Continuo tenint dubtes sobre moltes coses dels nostre temps, l’aeroport entre una d’elles. Wagensberg deia que sols hem de tenir certesa en el dubte. Per tant em preocupa molt la gent que té certeses i les defensa a tort i a dret. M’agradaria esvair els meus dubtes desprès de veure debatre’ls per persones capacitades per a fer-ho i resoltes, decidides, acordades, per representants que tinguin manifestada representació també per a fer-ho. L’alternativa entre “els carbassons i els avions” no em genera cap certesa, ans al contrari. Al contrari respecte als qui la proposen. Potser alguns haurien de començar a explicar més de què treballen i cobren i com molta gent podria treballar i cobrar el que ells. Potser es tracta que tots deixem de cobrar d’alguna cosa, aquesta és la pregunta i el debat del decreixement. Exposem-ho clar i net sense amagar-ho, i després, actuem en conseqüència.

22 de setembre.

18 de setembre del 2021

Romà i Rossell, altra vegada.


 


Acte de presentació del llibre “Romà i Rossell, el primer de tots”

Vilassar de Mar, 18/9/21

 

1.     Bon dia a tothom. Gràcies als companys i companyes de l’agrupació socialista de Vilassar de Mar que han tornat a pensar en mi en l’arrencada de curs polític en la que aprofiteu per recordar a l’enyorat Ernest Lluch.

 

2.     Estic content de tornar a trobar-me a casa. Els meus lligams aquí són molt estrets. Hi vinc sovint. Cabrils- Vilassar de Mar- Mataró. Aquí, a la biblioteca Ernest Lluch, on hi ha la seu de la Fundació que porta el seu nom, de la que en sóc patró a la que avui represento també, i que col·labora òbviament amb aquest acte.

 

3.     També m’omple de goig tornar a compartir amb l’amic, company i col·lega Joan Armangué  la presentació del llibre que ha editat tot presentant-lo. Ja ho he fet una altra vegada, telemàticament, encara que llavors amb problemes tècnics de realització.

 

4.     He parlat en aquest mateix lloc altres vegades sobre la figura de l’Ernest al que vaig conèixer molt aviat, el 1968, jo sols tenia vint anys, i a qui vaig tractar amb interrupcions fins gaire bé pocs dies abans del seu assassinat per terroristes l’any 2000.

 

5.     Generalment es recorda a l’Ernest per moltes de les seves múltiples facècies, era un home polièdric, un intel·lectual agitador en feliç descripció d’en Joan Esculies, i moltes vegades s’oblida la principal de les seves ocupacions i preocupacions. Ell era abans de tot un professor universitari amb tot el que aquesta categoria professional comporta: la docència (el meu fill en va ser alumne), la investigació (d’això en parlarem avui) , i la divulgació (que mai va descuidar).

 

6.     El seu camp d’estudi principal va ser el de la història de les idees econòmiques a Catalunya. Per  excel·lir en aquest camp com ell va aconseguir, calia tenir una sòlida formació en la història de les doctrines econòmiques, en l’economia i en la pròpia història, i ell la va conrear tota la vida, compaginant-ho amb les altres activitats més conegudes polític, publicista, tertulià, xafarder, futboler, ...

El pròleg que Lluch fa a la reedició el 1988 de l’obra de l’agustí Eudald Jaumandreu “Rudimentos de economia política” és una bona mostra d’aquella sòlida formació. Com també l’estudi Introductori que fa al Memorial del contador  Luis Ortiz a Felipe II, “Cómo quitar de España toda ociosidad e introduir el trabajo”, recentment reeditat.

 

7.     Del llibre que avui es presenta en parlarà en Joan Armangué, però cal dir algunes coses per entendre la importància del  seu treball.

 

8.     Ernest Lluch va publicar un primer escrit sobre Francesc Romà i Rossell el 1965, a Serra d’Or. Tenia 28 anys i ja deuria estar treballant en la que seria la seva tesi doctoral que va defensar i guanyar el 1970. “El pensamiento económico de Cataluña entre el renacimiento económico y la revolución industrial”. En ella exposava la idea de la inexactitud de la decadència de Catalunya del segle XVIII, entre l’ensulsida del 1714 i la Renaixença de ben entrat el segle XIX. Que entre Narcís Feliu de la Penya de 1680, el Fènix de Catalunya, i Bonaventura Carles Aribau al 1833, Oda a La Pàtria,  hi havia hagut desenvolupament econòmic i propostes intel·lectuals, desmuntant el que la historiografia tradicional havia establert. Era la seva tesi.

 

9.     El tribunal que va jutjar la seva tesi, pels que som del ram (de l’economia) i ja grans d’edat, és espectacular: Pedro Schwartz, Juan Velarde, Sebastián Martín Retortillo, i Joan Sardà, i la corrua de noms als que agraeix l’ajut per fer-la és fenomenal, Vicens i Vives, Estapé, Fontana, en Cinto Ros, els “lluquerus”, els valencians, ...

 

10  Al 1973, en la magnífica col·lecció “Estudis i Documents” d’Edicions 62, aparegué en forma de llibre: “El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840). Els orígens ideològics del proteccionisme i la presa de consciència de la burgesia catalana”. El primer de tots: Romà i Rossell. Després vindrien Antoni de Campmany, Caresmar, les Acadèmies i Societats, Amat, Llàtzer Dou, Oliver, fins el frare agustí Eudald Jaumandreu. Va haver-hi base teòrica –lligada al pensament que s’estava desenvolupant a fora- del canvi que va representar superar l’Antic Règim i anar cap a la industrialització.

La coneguda sornegueria de Lluch queda plasmada en el comentari que fa en la nota de treball que obre el llibre que publica la tesis: “Haig de subratllar a continuació que el Tribunal de la meva tesi va llegir-se-la (cosa que faig constar per a estranyesa dels del milieu)...”

                                                                                      

11.  Romà i Rossell no va deixar d’estar present en el treball d’Ernest Lluch. Al 1998, 33 anys desprès del primer article i dos anys abans del seu vil assassinat per ETA, va pronunciar una conferència a l’Ajuntament de Figueres amb motiu de la commemoració de l’11 de setembre sobre el personatge aprofitant el coneixement ja cert de que havia nascut a la capital de l’Empordà.

 

12.  Ernest Lluch, amb un exemple d’incansable treball acadèmic, va anar donar-li voltes al coneixement de Romà i Rossell. Va fer una introducció –estudi preliminar- a la publicació de “Las señales de la felicidad de España y medidas para hacerlas eficaces” que va editar Altafulla el 1988 en l’estupenda col·lecció Clàssics del Pensament Econòmic Català que va impulsar la Diputació de Barcelona i que ell co-dirigia.13

 

13. Tots aquests treballs els ha recollit i editat ara en Joan Armangué  en un excel·lent llibre de l’editorial Cal·lígraf de Figueres amb el mateix títol que li va donar Ernest Lluch“Romà i Rossell, el primer de tots”. Felicitacions i agraïment a l’autor de la compilació per posar-nos a l’abast –ordenadament- l’estudi sobre un personatge reformista dins dels sistema imperant efectuat per un professor –intel·lectual agitador- tenaç i constant que mai deixava un os per rossegar fins al final quan el tenia ben pres.

 

14.   Ja és hora de que jo calli i passi la paraula a en Joan perquè ens parli del llibre. Gràcies per la vostra atenció.



16 de setembre del 2021

Ahir, tot un goig amb la Care Santos.

Ahir a la tarda vaig tenir el goig de presentar a l’escriptora mataronina Care Santos i el seu llibre d’aforisme “Atrochar”




Aquest és el guió que vaig fer servir.


Atrochar.


Presentació llibre de Care Santos.(15-9-21)

  

1.       Benvinguda:

1.1. Tornem-hi amb les presentacions, gràcies per acompanyar-nos novament.

1.2. Sistema Zoom. Avantatges i inconvenients. Haurem de trobar maximitzar-les i reduir-les.

1.3. Comencem amb autors mataronins o lligats a Mataró.

 

2.       Presentació de l’autora. Breu. Salutació.

Mataronina, professional, prolífica, reconeguda i premiada (Nadal, 2017), traduïda, versionada (TV). Té una web personal on podreu trobar la seva activitat literària. Web de Care Santos

També té entrades a altres indrets, wikipèdia, p.e. Care Santos - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org)

Care Santos recuerda que el premio más importante fue el ganado en el (viuvalencia.com)

 

3.       Presentació del llibre.

3.1. Atrochar. Un llibre d’aforismes.

 

3.2. ¿Què és un aforisme?:

3.2.1.        Aforismo (DRAE)

Del lat. aphorismus, y este del gr. ἀφορισμός aphorismós.

1. m. Máxima o sentencia que se propone como pauta en alguna ciencia o arte.

        3.2.2. Aforismo (Wikipedia)

 

Un aforismo (del griego ἀφορίζειν, ‘definir’) es una sentencia que pretende expresar una idea de manera concisa, coherente y en apariencia definitiva.1


La variedad de autores que practicaron el “arte del aforismo”, va desde Madame de Sevigné a Simone Weil o María Zambrano, desde Confucio a Santiago Ramón y Cajal, desde Benjamin Franklin a Cioran, desde Baudelaire a Borges, desde Mark Twain a Oscar Wilde, desde Pessoa a Machado, o desde Platón a Camus.

 

Erasme en va recopilar més de 4.000 dels clàssics grecs i llatins.

 

3.3. ¿Què és atrochar? (DRAE) 

1. intr. Andar por trochas o sendas.

2. intr. Dicho de una persona: Ir por la trocha o a campo traviesa para llegar más pronto que por el camino al sitio adonde se dirige.

És a dir, fer drecera.

 

4.       Entrant en matèria, abans de parlar de la matèria pròpiament : Com, quan i perquè un llibre d’aforismes? Comparació i/ o diferències:  Epigrames, piulades a les xarxes

 

5.       El llibre és curt i petit. 50 pàgines, en 11 capítols (ara en parlarem), desiguals de nombre d’aforismes de cadascun  i un total (si no he comptat malament) de 258. Característiques de la col·lecció i de l’editorial.

 

 

6.     Aquests llibres són per llegir a poc a poc i de tant en tant, d’agafar i prendre. Per pensar uns moments abans d’anar a dormir.

 

7.       Un aforisme de cada capítol: el comentem? Comentar-los un a un cal deixar-ho al possible lector/a

 

 

7.1. Recordar (12)

(¿Añoranza?). “La nostalgia nos confirma que algo valió la pena.”

7.2. Regresar (11)

(D’on? ¿De dónde?). “Vivir es traicionar a los muertos”

7.3. Amar (18)

(¿La diferencia?). “Dejar de querer a quienes te importa es difícil. Quererles, más aún.”

“Allá dónde me esperes estará mi casa”)

7.4. Morir (21)

(La vida). “Hasta los armarios más primorosos esconden cadáveres descompuestos”

7.5. Callar (13)

“Calla cuando prefieras hablar y habla cuando prefieran que calles”

7.6. Ir (24)

(Has viatjat, oi?). “Hay ciudades que existen mejor en los libros que en los mapas”

“TIEMPO: enemigo que siempre gana”  (¿Qué le pasó?: el tiempo)

7.7. Medir (27)

“Para siempre nunca significa lo mismo” (Espléndida!)

7.8. Soñar (13)

¿(Soledad?). “Temo a la noche porque me deja sola conmigo”.

7.9. Ser (54)

(Ufff!). “El día que te resignes a dejarlo todo como está comenzarás a ser innecesaria”

7.10.         Estar (23)

(Viure?). “Lo que habría ocurrido arruina lo que ocurre” Principi de realitat.

7.11.         Escribir (42)

(L’ofici, el que t’agrada). “Escribimos con todo lo que somos”. “La vida es una novela muy ordenada”

 

8.       Els assistents tenen la paraula.

9.       Moltes gràcies, Care, moltes gràcies als assistents. Dimecres que ve tindrem una nova presentació amb el llibre que va escriure Jorge Carrión: “Lo viral” que serà presentat per l’Eloi Aymerich. Fins llavors, doncs. Bona tarda.


16 de setembre.

14 de setembre del 2021

Volatilitat i vacuïtat. El cas de Leganés.

Quan estàs fora de cosa i adquireixes la premsa del lloc on estàs tens ocasió de conèixer noticies de fets que no arribes quotidianament  a saber i que moltes vegades t’ajuden a comprendre fets més generals que no acabaves de dilucidar amb precisió o que sols intuïes.

Em va sobtar al diari de diumenge passat a Madrid un extens reportatge (pàgina i mitja) sobre un acord entre el PSOE i C’s per apuntalar el segon l’alcaldia de Leganés pel primer.  Més que l’acord entre aquestes dues forces polítiques (que temps enrere potser s’hagués considerar plausible i ara és veu amb una certa sorpresa)  el que em va sobtar era la causa que havia portat a que s’hi arribés.

Leganés és un municipi important del sud de la Comunitat de Madrid pràcticament enganxat a la capital, del seu cinturó roig. Buscant per la xarxa, no cal anar gaire lluny, a la Wikipedia hi ha tot el que volia saber:  població, quasi 200.000 habitants (impactant la gràfica que explica la seva evolució demogràfica), té equip de futbol a Primera, el seu camp és el Butarque (el nom del rierol que passa pel municipi), Universitat Pública, la Carlos III, i ha tingut alcaldes socialistes pràcticament sempre, llevat del període 2011-2015, que ho va ser del PP.

El PP ja havia quedat primer a les eleccions del 2007, però va tenir l’alcaldia efímerament al posar-se d’acord el PSOE i IU per fer majoria i foragitar-lo uns dies després de ja constituït el Consistori. Indicatiu de com eren ja les relacions entre els dos parits de l’esquerra. Al 2011, el PP aconsegueix tornar a guanyar sense majoria, però una candidatura d’independents impedeix que l’esquerra pugui sumar i ser alternativa com quatre anys enrere. La força de la candidatura independent és també indicativa de moviments en l’electorat.

Els “embolics” del PP madrileny expulsen a l’alcalde dretà a les eleccions del 2015, amb el consegüent desgast per la formació blava, i amb l’ascens a la vida pública de Podemos  es capgira completament la composició del Consistori. Triple empat a 6 regidors entre  PSOE, Leganemos (marca local de Podemos, quanta imaginació!), els independents, ULEG, i  el PP. Els de C’s en treuen 2 i es manté una candidatura de IU amb 1. Deuria ser un mandat complicat per la governabilitat municipal.

A les darreres eleccions locals, les del 2019, nova recomposició del panorama. IU ja va amb Podemos, però aquests es trenquen i surt MásMadrid (la candidatura és Leganemos-Más Madrid, més imaginació!). Resultat de l’esquerra “veritable”: si el 2015 n’havia tret entre tots 7, ara en treuen 5. Les candidatures dels independents i del PP en perden dos cadascuna que es reparteixen entre PSOE que en guanya 4, C’s que en guanya 1 i VOX que n’assoleix 1. Però no hi ha cap majoria i el caïnisme de l’esquerra, que sumats en són 15 de 27, no suma, Podemos es queda al marge i es fa un govern en minoria amb MásMadrid.

I ara ve el darrer embolic. MásMadrid es trenca. Els seus dos regidor que havien estat parella sentimental i professional  es barallen i una denuncia a l’altre d’abusos per violència masclista. Embolica que fa fort! Una mostra més (ja n’he vist unes quantes) de que la pretesa renovació de l’esquerra “veritable” és una filfa. Les alternatives sorgides de l’ensorrament del agostat comunisme mostren les seves febleses: manca d’organització, promiscuïtat (o endogàmia), quadres insuficients i poc preparats, lluites pel protagonisme, baralles continuades.  

Fa uns dies, arran d’un article d’Ignacio Sánchez-Cuenca (precisament catedràtic a la Carlos III) a El País, vaig fer una piulada a Twitter que deia:

Sobre l’article d’en Sánchez Cuenca al diari d’avui penso que l’autor ha llegit molts papers i ha trepitjat pocs carrers. Per les dretes Podemos i els indepes catalans els han anat força bé, els d’esquerres els hi vam veure el “plumero” ben aviat. Camins cap enlloc. Signe dels temps arreu i en això sí, desencert / desconcert de l’esquerra.”

No crec pas que jo sigui de les elits de la Transició, però si em considero, orgullós, de ser-ne un dels paletes que va contribuir a fer-la.

Els diaris de tant en tant, de tant en tant, donen de sí. Avui, Victor Lapuente el contesta.

14 de setembre.