Sobre el funcionament de l’Administració Pública.

 

A la finca n.00 del carrer XXXX la meva senyora esposa hi té un departament en règim de propietat horitzontal.

La Comunitat d’aquesta finca, ja fa temps, va decidir en Junta General instal·lar una plataforma mecànica elevadora que salvés el desnivell que hi ha entre el carrer i la porta d’entrada a la finca, una barrera arquitectònica de sis esglaons que en dificultava l’accés a les persones amb mobilitat reduïda, en aquella finca bàsicament gent gran.

La Comunitat va fer la corresponent petició a l’Administració municipal perquè els atorgués permís per fer la instal·lació que comportava la invasió de la vorera del comú d’un pam d’amplada ja que es recolzava en la façana exterior.

La resposta de l’Administració fou negativa. No podia ser que la petició comportés ocupar l’espai públic que permetria el funcionament de la plataforma. Estira i arronsa amb els serveis tècnics municipals. Els veïns -la comunitat de propietaris- al final van optar per demanar-me ajuda. “Tu que havies estat Alcalde, no trobaries alguna forma de desencallar el tema?”

Vaig agafar el telèfon. Coneixia al funcionari responsable d’aquestes coses. Havia estat un bon col·laborador meu en el seu temps, encara teníem relació (ara, ja fa temps que es va jubilar). “Escolta, Fulano, aquest tema de la plataforma elevadora del carrer XXXX, no es podria arreglar?”

“Ah!, bé..., sí..., veurem...”

No sé pas què va veure, el cert és que als pocs dies la Comunitat de propietaris de la finca va rebre el permís favorable per la instal·lació de la plataforma elevadora. Per cert, un dels principals veïns afectats per superar la barrera arquitectònica que representaven els esglaons de l’entrada de la finca era un conegut militant local d’un grup polític de l’oposició  (ja traspassat també ).

Així és com funciona en determinats temes i en concrets moment l’administració pública, per lo gros i lo petit. Evidentment per lo gros, jo us ho podeu imaginar. No sé si cal llençar gaires esgarips i estripar-se massa les vestimentes, depèn de magnituds. Els contactes, fortuïts o buscats, per sobre els procediments reglats.

A los amigos, el culo.

A los enemigos, por el culo

Y a los indiferentes, la legislación vigente.

Res de nou sota el sol arreu del món i qui digui el contrari i s’escandalitzi és un estruç. Què us penseu què son sinó les relacions públiques, la Responsabilitat Social Corporativa, els patrocinis, els mecenatges i les llotges dels camps de futbol, ...? De tant en tant, algú (policia, jutge, periodista,...) exclama com el capità Louis Renault a Casablanca: Òndia, aquí es juga! I llavors, correm-hi tots a aixecar la forca a la plaça pública. Cal sang per acontentar i a l’ensems atemorir al poble, els romans ja ho sabien.

25 de maig.

Troballes o re troballes

Remenar entre les lleixes repartides per indrets varis on hi tinc els llibres i les publicacions acumulades al llarg dels anys, un quants anys ja, produeix una certa malenconia.  

D.I.E.C. Malenconia: Tristesa vaga, ombrívola i duradora.

Primer, sorpresa i alegria de retrobar-me amb textos i imatges agradables o que m’havien sigut plaents en el seu moment. Després, una certa nostàlgia de recordar com havíem arribat a les meves mans, adquirides o obsequiades. I també tristesa per pensar a on acabaran en el inexorable  futur i quin valor els hi podran o voldran  donar els que les rebin, especialment en un món que ja ha deixat enrere Gutemberg.

Haver passat per diverses responsabilitats públiques ha comportat la recepció de moltes publicacions, llibres et al: reflexions i estudis d’accions, espais i moments concrets; imatges -no necessàriament visuals, que també,- que volien fixar i eternitzar algun esdeveniment o indret; edicions especials d’autors clàssics, locals o no, o encàrrecs concrets;...

Les administracions públiques van ser molt prolífiques en els moments posteriors a la recuperació de la democràcia local. Calia guanyar auto estima, col·locar-se en el mapa, remarcar el que podia afegir valor a l’acció política. En el cas que ara m’ocupa l’ Ajuntament de Barcelona, s’endú la palma. També la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Igualment, amb més o menys intensitat, de tot arreu.

La Nadala de 1993 de l’alcalde Maragall, l’any després dels JJ.OO. reprodueix un grapat d’obres d’ ”Il·lustradors de la Barcelona Vuitcentista i Noucentista” del Fons del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Joan García Junceda (Junceda), El terrat. Ploma, tinta xinesa i aquarel·la sobre paper Canson. No datat.

 

Perquè ara ja no es fan publicacions com aquelles? Érem noucentistes i ara son post-moderns? O..., bé, deixem-ho.

21 de maig

Dels meus temps a la U.G.T.

 

L’amic Josep (Pep) Molsosa ens demana als que vam treballar plegats als serveis tècnics de la U.G.T. als anys de la seva reconstrucció, (1977-1978), un breu text personal per completar un treball que està fent sobre aquells temps, la seva gent i les seves circumstàncies.

En el període de la meva vida que vaig estar al sindicat no vaig participar directament en les lluites polítiques internes que s’hi estaven produint, que en Molsosa ha explicat a l’abast ja fa temps, i per tant la meva relació amb l’organització va ser més aviat de contingut merament tècnic, encara que evidentment no vaig poder sostreure’m de l’ambient que vam viure tots plegats.

 Li he enviat això.

En la historia (burocràtica, de la “Tesorería General de la Seguridad Social”) de la meva vida laboral hi consten dos períodes buits, un període mal qualificat i com a resultat d’això uns resultats i unes conseqüències quantificables monetàriament.

Els períodes buits:

El primer, entre el 31-10-1977 (data en la que vaig causar baixa a l’empresa Roca Sanitario S.A. (Roca Radiadors) per incorporar-me als  serveis tècnics de la Unió General de Treballadors de Catalunya per insistència del company -ja traspassat, D.E.P.- Rafael Madueño, fins al 1-03-1978 en que vaig ser donat d’alta a la “As. Jur. Lab. De Trab.” I posteriorment, a partir del 01-07-1978 a la U.G.T. de Catalunya. En aquest període, a més, vam cobrar en “negre”. És el què hi havia, segurament els diners venien de la social democràcia alemanya.

El segon, entre el 31-01-1979, en que vaig causar baixa als serveis de la U.G.T., i el 01-02-87, en que llavors vaig ser donat d’alta oficialment per l’Ajuntament de Mataró on hi era treballant des del 19-04-1979, primer com a Regidor i després com Alcalde.  Fins al 23-05-1983, segons certificat del Secretari General de l’Ajuntament de Mataró, no consto en la documentació municipal (si que deu constar en la premsa de l’època) i que des d’aquella data del 12-05-1983 fins el 01-02-1987, consto amb el règim de dedicació exclusiva, però sense cotització tampoc a la Seguretat Social.

D’aquesta darrera omissió vaig poder participar en la seva tardana reconsideració i reconeixement tal com vaig explicar en les dues entrada que vaig fer al meu blog :

 https://manelmas.blogspot.com/2005/10/lantoni-farrs.html, Va per tu, Toni!

https://manelmas.blogspot.com/2006/11/els-drets-dels-electes-locals.html

El període mal qualificat (de Grup de Cotització)

Tota la meva vida laboral, des que em vaig llicenciar en Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona el 1972, vaig constar en el grup de cotització 01, el dels tècnics i professionals. L’excepció la tinc entre el 01-03-1978 i el 31-01-79, el temps que vaig ser donat d’alta a la U.G.T., en que vaig constar en el grup de cotització 05 que és els dels auxiliars administratius.

 

El resultat d’aquests fets:

L’exposat anteriorment va comportar que a l’hora de la jubilació, deixant al marge que com que vaig plegar de Diputat a Corts sense que ningú m’acomiadés no vaig poder-me prejubilar com era la meva intenció amb 63 anys i mig, em faltaven anys de cotització per aconseguir el que em podria correspondre. Ho podia haver solucionat reclamant a l’Ajuntament de Mataró les cotitzacions no efectuades al seu moment, ja que pels tràmits legislatius que es van fer -explicats anteriorment en les entrades citades del meu blog- ho permetien. Vaig optar per no fer cap reclamació per estalviar un possible rebombori mediàtic (la relació cost/benefici no pagava la pena i som tan aficionats a polemitzar sobre aquesta mena de situacions...) i completar el temps que em faltava de cotització amb un conveni especial que lògicament vaig haver de pagar jo i acceptant una pensió una mica inferior a la que m’hagués pogut correspondre.

 

Les conseqüències quantificades monetàriament.

En el moment de la jubilació, ara farà 13 anys, vaig comptar que deixava de percebre uns 50,-€ de pensió al mes. Això dona uns 700,-€ a l’any (cal comptar les pagues dobles), el que representa en 13 anys uns 9.100,-€ (sense les revaloritzacions que s’han anat produint). La importància de la quantitat depèn de la consideració que tingui cadascú de les seves necessitats o desitjos. En el meu cas, tothom pogués plorar amb els meus ulls, les dono per ben deixades de percebre -per perdudes-, com una petita aportació més, en aquest cas monetària, al redreçament democràtic del país treballant primer en un històric sindicat de classe (dels meus), i després per la meva comunitat, la meva ciutat.

 

Mataró, 15 de gener de 2026.

P.S. Aquest escrit ha estat modificat atenent a consideracions de l’editor. S’han suprimit els apartats tercer i quart sent substituït per un més sintètic:

Les conseqüències:

No és aquest el lloc per explicar petites misèries personals, que poden deduir-se fàcilment, però si que cal deixar paleses les mancances que va representar l’aportació -per molts o pocs, gran o petita- al redreçament democràtic del país i el que va costar superar-les.

 

Acompanyant  al Secretari General de la UGT, Nicolás Redondo, i al cap de la UGT de Catalunya, Justo Domínguez, pels carrers de Mataró cap a l'acte central del centenari de la creació del sindicat (1988), flanquejats pels Tinents d'Alcalde Remigi Herrero i Ramon Manent.

 

Mataró 17 de gener.

Nova addenda:

Avui en Pep m’ha fet arribar el llibret que ha editat sobre les seves vivències a la UGT de Catalunya aviat farà 50 anys. "Ajudant a la reconstrucció de la U.G.T., juny 1977/ maig 1979"

De la col·laboració que em va demanar, consta més amunt d’aquesta entrada el que vaig escriure i posteriorment reduir, ell n’ha fet una particular versió. En el cap. 7 de l’obra, “Les vivències dels companys”, ja deixa clar que “Potser aquella vivència queda molt lluny,..., i potser per alguns no va tenir tanta transcendència, no va ser gaire significativa”.

Extrec del llibret la imatge d’aquesta versió publicada.

 

Aquest Sant Jordi m’ha arribat una altre imatge que no em resisteixo a penjar.

27 d’abril de 2026.

Plaça d’Itàlia

Repassant el llibre d’en Jordi Buscà (Mataró, 1933-2024) “El creixement subterrani d’una ciutat” MTR-2004, em fixo en la imatge d’una vista aèria de la ciutat en forma de cercle que encapçala cada capítol sota el seu corresponent títol.

Aquesta imatge de la plaça d'Itàlia, correspon al Capítol V: “Les clavegueres com a element bàsic de la transformació de la ciutat”. En aquest capítol, l’autor, explica el treball fet en aquest tema en el primer període del nou ajuntament democràtic. Recordo que en la inauguració del nou col·lector que passa sota la Ronda Ramon Berenguer vaig explicar a la ciutadania que estaven trepitjant Europa (la U.E.) que era qui ens havia ajudat a pagar aquelles obres que no es veien però que eren importantíssimes pel funcionament dels immobles i consegüentment dels qui els estatjaven, els ciutadans del barri de Cerdanyola.

La Plaça d’Itàlia és el nus central de la Via Europa, la clau de volta del funcionament de les Rondes que permeten la integració dels barris del nord de la ciutat: la continuïtat de les Rondes de Sant Oleguer, Frederic Mistral, Dr. Ferran, Dr. Turró, Roca Blanca i Bellavista, en confluència amb la pròpia Via Europa des de la plaça de Granollers- antic límit del teixit urbà dibuixat al nou-cents (Pla Cabanyes)-  amb l’entrada Mataró -O, sortida 100 de l’autopista C-32, que clou ara la ciutat per dalt.

La pròpia Via Europa es va anar inaugurant per trams a mesura que s’anava fent realitat. La inauguració de la Plaça d’Itàlia, el 1999, va comptar amb una demostració de “Sbandeiatori” en presència de les autoritats de Corsico, ciutat italiana prop de Milà agermanada amb Mataró des de l’any 1993, encapçalades pel seu “Onorevole Sindaco” Giorgio Perversi, fa temps ja traspassat: Giorgio Perversi 25 anni fa lasciava questo mondo.

Tinc bones anècdotes de la relació derivada de l’agermanament entre les nostres ciutats: Vaig assistir una vegada a la Sagra de Corsico el dia del “rincontro de la Chiesa e il Comune”. Sortim de l’ajuntament amb els membres del Consistori en comitiva acompanyats per la banda municipal i enfoquem la Via Cavour que dona front la Chiessa dei Santi Pietro e Paolo on a la porta ens esperava el rector darrera d’un micròfon de peu. La comitiva municipal s’atura i el rector ens llença un sermó sobre la feina de l’església a la comunitat, aplaudiments. A continuació el “sindaco” s’avança, es col·loca darrera el mateix micròfon de peu que no s’ha mogut i fa un discurs sobre la feina dels serveis socials de l’Ajuntament, nous aplaudiments. Tot seguit, al pati de la rectoria un piscolabis compartit entre la “Chiesa e il Comune”, tal com de les pel·lícules de Don Camilo e Peppone.

Recordo la primera vegada que ens vam trobar (la memòria és molt traïdora i fantasiosa). Se’m avança, mà per davant, i es presenta “Io sonno Pervesi”, al que jo li contesto (al menys sempre ho explico així): “io sonno Piú”. Més (Mas) en italià és piú. "Se non è vero, è ben trovato", oi? 

 

18 de desembre. 

Un vell veí que tanca.

 

A la porta de l’establiment, el senzill restaurant Cava 86 hi ha un rètol, res, un escrit dins d’una carpeta transparent, sense data, que explica que han tancat després de 40 anys d’activitat. Si mal no recordo aquí va començar l’any 1981 el restaurant Caminetto, hi va estar poc temps, després va ser al Cava Cuba antecessor de l’actual Cava 86. Per mí no era només un veí. Va ser molts anys el cau que encara estava obert quan s’acabaven els Plens municipals els dijous al vespre i els membres que volien del Grup Municipal Socialista anàvem a refer-nos una mica amb una pizza i unes cerveses de la tensió que havíem patit (al menys jo ho recordo així) a la corresponent sessió del Consistori.  

Em diuen, no en tinc certesa, que els propietaris proposaven un augment del lloguer de la casa que l’actual responsable, en David, nebot d’en Pep i la Maria, que s’havia fet càrrec de l’establiment, no pot (o vol) assumir. El propietari deu haver pensat que en l’indret cèntric que està la casa en podrà treure’n més, refent-la o no, llogant-la o venent-la. Bé, no és que s’obri un buit ja que el carrer està ple d’establiments de restauració de tota mena.

En el mateix carrer de Cuba també acaba de tancar “La dolça temptació”, una botiga de llenceria i roba interior que ha durat poc temps. La competència és molt dura en aquest tipus de comerç i més tenint al costat setmanalment la venda de “DELMER: del mercadillo” que té molt d’èxit a la veïna a tocar plaça de Cuba. Més avall, en aquest mateix carrer, l’efímera xurreria que va obrir fa poc ja ha estat substituïda per un centre de fisioteràpia i cura del cos. Hi ha molt moviment, és un bon carrer a prop de tot.

Altres cases de tot el centre de Mataró estan patint el mateix procés. Hi ha una forta renovació en el teixit històric urbà tradicional que no és pas cap cosa dolenta, ans al contrari, la rehabilitació permet que no es degradi el casc antic. En tenim a molts carrers bons exemples.

Sols a la cruïlla (més o menys a la cruïlla) del Cardo màxim i el Decumanus de la trama urbana del temps de la Iluro romana, hi ha l’insòlit espectacle de les degradades ruïnes de l’illa de Can Cruzate. Sí, “entre l’ordi i la civada...”* comporta que la indecisió municipal mantingui aquesta trista imatge que tira per terra tot l’esforç de particulars i administració en la rehabilitació d’aquesta zona. Valentia, nois! Sols els que no fan res no s’equivoquen mai.  

14 de novembre.

* Entre l’ordi i la civada, per no saber què escollir, una mula es va morir de fam en una porxada. Així, si alguna vegada el negoci o l’interès en un cas tan compromès han vingut a conduir-nos, per no saber decidir-nos ens hem quedat sense res.

Errada. Errada?

 

Avui he anat al que ara  (des de fa temps, però no al començament) és la seu de l’ Arxiu Comarcal del Maresme que  depèn del corresponent Departament de la Generalitat de Catalunya.

Era la presentació del treball en forma de llibre que la filla d’en Vicenç Bonàs i Pahisa, la Noemí, ha impulsat en record de la memòria del seu pare mort tràgicament ja fa molts anys. L’acte ha estat molt reeixit, en Vicenç Altaió, primer i en Pere Fradera després, han glosat i contextualitzat els treballs i vivències d’en Vicenç, quedant penjada a l’aire la qüestió de com hagués pogut evolucionar si no hagués estat tant curta la seva vida. En Vicenç, nascut a Santa Perpètua de Mogoda va fer la seva activitat professional com a publicista i dissenyador a Mataró on dissortadament va finir massa jove encara.

En el vestíbul de l’edifici que conserva encara les restes de la casa d’un rics propietaris agrícoles, hi ha una explicació del que és l’Arxiu Comarcal. Hi ha un text amb una errada, (errada?, potser sí, malgrat que diu poc d’un arxiu). S’explica que l’edifici, conegut com a can Palauet, va ser adquirit per l’Ajuntament de Mataró gràcies a uns ajuts ministerials relatius a la commemoració del cinquè centenari de la descoberta d’América. Un cop adquirit l’immoble, se’n va oficialitzar la cessió al Departament de Cultura, que amb l’Ajuntament, es va cuidar de donar forma al projecte del nou arxiu.

No és la meva memòria dels fets, hi vaig estar molt pel mig com és conegut. Sempre penso que aquella cessió encara deu fer remoure les restes d’en Joaquim Llovet de la seva tomba, ja que mai va estar-hi d’acord. Els ajuts ministerials que es van aprofitar eren relatius a una commemoració, però no de la descoberta d’América, que fou el 1492, sinó la commemoració de de l’aniversari de la “Unidad de España” derivada del tractat de Alcazobas en el que es reconeixia a Isabel de Castella, casada al 1469  amb Ferran d’Aragó, com a legítima reina de Castella. Tractat ratificat pels reis de Castella i Aragó a Toledo, el març de 1480.

No sé si als que han estat resposables de la seu d’un edifici d’un Departament de la Generalitat de Catalunya els grinyola, o grinyolava, una mica que l’edifici provingui d’un ajuts derivats de la commemoració de la “Unidad de España”, però aquesta -a menys que la meva memòria em falli- és la realitat. Clar que venim d’uns temps d’una realitat desitjada però irreal.

Espero que l’errada es corregeixi.

11 de novembre.

20 anys al ciberespai.

 

Sí, el 20 de juliol del 2005 em vaig estrenar publicant la primera entrada al blog que acabava d’obrir. La intenció: https://manelmas.blogspot.com/2005/07/la-intenci.html

Llavors estava en actiu, tenia un càrrec públic, Diputat a Corts, i vaig creure que aquella eina que estava molt “a la page” em serviria per explicar a qui pogués estar interessat la meva activitat pública, els meus pensaments i vivències varies. Transparència i comunicació. Aquella decisió, perseverada fins avui, ha tingut dos recorreguts. El primer mentre vaig tenir càrrec públic: “El diari de Manel Mas”, https://manelmas.blogspot.com/ que em sembla recordar que va canviar de nom durant els mes de sis anys i mig que va ser viu i el segon, a continuació del primer, tot seguit, “Els temps i els dies” https://magrinyar.blogspot.com/ que encara és viu.

Del primer, el comptador diu que hi vaig penjar 1.532 entrades, suposo que hi deuen ser, encara que amb el temps crec que algunes han estat eliminades o han perdut el seu contingut (bàsicament imatges) per alguna causa tècnica del servidor que desconec. Del segon, el comptador em diu que n’hi ha 1.151 més. Al estar ja passiu la necessitat d’explicar i comunicar-me ja no hi és i ha tingut alt i baixos en la seva continuïtat. Vaig intentar tenir un blog en castellà en el que traduiria algunes coses o hi posaria temes pensats per mantenir ponts oberts: “Hay otros más”, https://hayotrosmas.blogspot.com/ que diu que té unes 321 entrades, pràcticament està mort des del 2013. Hi ha un apartat del blog, entrant a la dreta, que em fa especial goig que és el d’escrits, xerrades, record i vivències. Aquí hi ha cosses repetides o agrupades del propi blog i altres que estan disseminades, ves a saber per on, que penso que és interessant recollir. L'apartat de les fotografies està abandonat de fa temps.

Sumant-ho tot, sembla que hi ha més de tres mil entrades. Déu n’hi do! Em diuen que he d’escriure un llibre..., amb aquest material que ho faci la IA. En aquests vint anys he explicat de tot. Activitat política, aficions, viatges, pensaments, opinions, lectures, acudits,... Vaja, qui vulgui saber de mi ho té molt fàcil, soc un llibre obert... al ciberespai. Ah, perdoneu, hi deuen haver moltes faltes d'ortografia i de sintaxi.

Aquella entrada va ser saludada per alguns amics i coneguts, llavors joves, que també patien la febre d’estar al que se’n va dir la blogoesfera.

En Ramon Bassas, que encara està en actiu: https://ramonbassas.blogspot.com/ que va ser el que em va insistir més en que em fiqués en aquesta aventura. Incansable i més ara amb la seva actual responsabilitat política.

En Joan Salicrú que em sembla que atrafegat com va amb diversos projectes a les mans i al cap, té el seu aturat fa un parell d’anys: https://joansalicru.blogspot.com/ encara que continua molt actiu al ciberespai.

En Miguel Guillen, ara més ocupat en el seu futur universitari, però que encara va publicant intermitentment coses interessant d’història local: https://miguelguillen.blogspot.com/

La Judith Vives, molt activa a les xarxes en la que ens posa les dents llargues explicant-nos la seva activitat cultural pública i privada, que manté al dia la seva pàgina pròpia: https://judithvives.com/sobre-mi/

En Joan Safont que no sé veure si encara té pàgina pròpia però té entrada a la Wiquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Safont_i_Plumed . Jo, que sé d’alguna de les seves vicissituds personals, he vist admirat com anava creixent el seu reconeixement com a periodista i escriptor.

Llevat d’en Ramon, els altres són de la generació dels meus fills. Avui, vint anys després, tots ens hem fet grans, fa temps que soc avi, també està registrat al blog: https://manelmas.blogspot.com/2011/08/en-gerard-ja-es-aqui.html

Des d’aquells temps, avui llunyans, quasi prehistòrics, el ciberespai ha canviat molt. El microblogging ho ha canviat tot, son les xarxes socials, i no sé pas sí per bé. També hi estic, però darrerament passo del X i al Facebook parlo d’alguna que altra activitat que faig i de temes més epicuris: menjar, paisatges, imatges, ...  hi trobo amics que em fan agradable estar-hi. Ja no necessito per res la confrontació política però hi deixo també el que escric al blog, sigui o no polític. Els més joves estan en altres xarxes. Tots aquells que em van animar a entrar en aquest món hi son força actius també, estan “a la page” d’avui.

Moltes gràcies a ells amb qui mantinc un vincle d’amistat i moltes gràcies a tots aquells que entren a casa meva per veure’m si en tenen curiositat o afició. A la capçalera del blog hi mantinc aquell gadget que vaig copiar de no sé qui que diu “Eres lo que escribes. Eres como escribes.”

No sé pas quant durarà més aquesta activitat de mantenir el blog, tampoc sé pas quant durarà el que l’escriu. Veurem... son els temps i els dies que ens ha tocat viure.

20 de juliol.

Manel de Torres.

 

Avui hem acomiadat a en Manuel de Torres. Arquitecte, urbanista, catedràtic universitari, ciutadà.

Vaig treballar amb ell als començaments dels 70 i després, quan es maldava per fer urbanisme a les nostres ciutats llavors mal girbades, l’Anna, la seva filla m’ho ha recordat avui. Vam coincidir un temps al Consistori mataroní. Quan vaig plegar de la feina política vam somiar en potser poder tornar a treballar plegats però els meus condicionants ho impediren.

Trobaré a faltar veure’l per la Rambla o per la Riera on feia una volta cada dia fins a tocar ratlla. Temps enrere alguna vegada havíem “comentat la jugada”, darrerament ja no. La seva abnegada esposa, la Roser Calsapeu, havia mantingut la costum de fer, ara de fer-li fer, la volta cada dia.

Avui, crec, que en el comiat hi érem molts dels que ens vam fer per una o altra causa als anys seixanta i setanta del segle passat a Mataró. Anirem desfilant per allà mateix, el grup s’anirà aprimant.

Una abraçada a tota la família de Torres - Calsapeu, i un record per en Manel. D.E.P.

25 d’abril.

Avergonyit.

 

Vaig ser Diputat a Corts en dues legislatures consecutives, la VIII, de 2004 a 2008, i la IX, de 2008 a 2011, que es va escurçar mig any per avançament electoral. En total uns set anys i mig anant i venint de casa a la Carrera de San Jerónimo (Plaza de las Cortes) on hi tenia la feina i l’apartament que vaig llogar (van ser diversos a la mateixa adreça) pels dies que hi estava.

Generalment els diputats i diputades dels grups nombrosos (llavors sols n’hi havia dos, el socialista i el popular) érem poc coneguts (en el carrer i als mitjans), llevat dels que tenien càrrec a la direcció del grup que freqüentment, cada setmana, havien de pujar a donar la cara al faristol de la sala de Plens i als mitjans de comunicació. Jo vaig ser dels poc coneguts. Els dels grups petits tenien més feina i presència, havien d’actuar més.

Però no per escassa presència pública la “tropa” teníem menys feina. Hi ha moltes comissions en la vida del Parlament: Permanents legislatives i no legislatives; d’investigació; mixtes (Congrés-Senat); i els portaveus dels grup parlamentaris en elles són els que tenen la feina, més que els que estaven de components a les Meses.

En el temps que hi estigué vaig ser primer portaveu de Comerç i Turisme, en que vaig tenir l’honor de portar la primera llei que es va fer en aquella legislatura: Ley 1/2004, de 21 de diciembre, de Horarios Comerciales.

Cap al final d’aquesta primera legislatura em van fer, sorprenentment, d’un dia per l’altre sense cap preparació, portaveu de Pressupostos, el del 2008. L’anterior portaveu, el company, col·lega i amic murcià, Pedro Saura, va ser designat cap de llista a les autonòmiques següents a la seva regió i em va passar (em van passar?) els “trastos” a mi. Me’n vaig veure “un bull” i crec que me’n vaig sortir amb més pena que gloria, però amb l’ajut dels companys, especialment de la Tere Cunillera i del Fernández Marugan, vaig fer el fet.

A la segona legislatura que hi vaig ser, la IX, em van donar la responsabilitat de ser el portaveu de la Comissió Mixta Congrés Senat pe les relacions amb el Tribunal de Comptes. Vam fer molta feina en aquella Comissió i jo com a portaveu del grup governamental en vaig ser impulsor. Crec que vam veure, discutir i dictaminar més de un centenar d’informes del Tribunal de Comptes. Els més importants, els Comptes Generals de l’Estat, els dels partits polítics, anaren al Ple. Vaig fer des del faristol forces intervencions, encara que l’interès que van mostrar tant el col·legues parlamentaris com els mitjans de comunicació va ser descriptible (escàs). La feina d’aquesta Comissió és cabdal per anar controlant i proposar millores en el rendiment dels comptes públics, encara que passa força desapercebuda. Aquí, unes quantes ressenyes d’aquella feina.

A què ve que ara m’hagi vingut al cap escriure sobre aquells temps i aquella feina? A l’any d’estar al Congrés vaig obrir un blog (era la tendència de comunicació en aquells dies) en que diu que hi ha més de 1500 entrades. Hi ha de tot, la feina, les vivències, els viatges: https://manelmas.blogspot.com/.

Després van venir les xarxes socials que crec que ho han enredat tot. Algunes d’elles han traslladat les converses de la barra del bar i els darreres de les portes dels WC públics al ciberespai, a tothom.

Crec que vaig complir, n’estic content i des del faristol de la Cambra ho vaig deixar dit: https://manelmas.blogspot.com/2011/09/ultimes-lletres-des-de-lesco.html

Doncs que estic avergonyit, emprenyat, molt emprenyat de l’espectacle que a través dels mitjans de comunicació estan donant les sessions del Congrés. Sí, ja sé que la feina que no es veu continua fent-se, les comissions, els estudis,..., però això no arriba a la ciutadania. El que arriba és la bronca, el “y tú más”, els insults, la desconsideració que crec que han de tenir unes persones que es fan dir “senyories”, perdent així tota “auctoritas” . No, la imatge que s’està transmetent a la ciutadania és per plorar, és decebedora. Que temps enrere no tot eren flors i violes? Cert. Però ara els nivells de baixesa freguen l’insòlit.

Vivim temps complicats al món. Crisis demogràfiques, energètiques, mediambientals. Capgiraments de les formes i els procediments que havíem vist fins ara. No sé pas quin món deixarem als que ens succeiran sobre la Terra, no sé si els de la meva edat tindrem un final gaire tranquil. No, no serà esplendorós com havíem cregut sempre.

Mentre tot això passa, està passant, els nostres representants parlamentaris o els que surten més als mitjans ens donen una paupèrrima imatge. Ningú pot, està en condicions, de revertir la situació? No s’adonen de que la desafecció cívica pot anar en augment? Encara més?

Vaig deixar un Robafaves a Madrid quan me’n vaig anar. Espero que encara hi sigui.

 

14 de març.

Les Figueretes.

 

Fa dies vaig assabentar-me del tancament de l’escola bressol les Figueretes per problemes estructurals de l’edifici que l’acull.

https://www.capgros.com/ca/successos/escola-bressol-figueretes-tanca-dia-altre-en-detectar-s-problema-estructural_814681_102.html

Aquesta escola bressol va ser la primera que va fer l’Ajuntament en el començament de la recuperació democràtica.  Ja en funcionaven algunes d’escoles bressol, llavors encara anomenades guarderies, en instal·lacions precàries, més per la voluntat de la gent que les havia impulsat en els darrers temps de la Dictadura que per les característiques adequades dels equipaments: El Tabalet 1 i 2, en l’edifici dels pisos de mostra del polígon “Espartero”, al Pla d’en Boet; El Xumet, en uns baixos de la Cooperativa Laie al carrer Gibraltar a Rocafonda; a Cerdanyola, “Els bons amics”; Cirera, en el Centre social del carrer Muntanya; que es van agrupar en un incipient Patronat Municipal.

Explica Pilar González en el llibre “Fàbriques de Mataró 02. El gènere de punt”, parlant de Can Marfà:

“Al 1874 (Gaietà Marfà) construí i posà en marxa una fàbrica de nova planta al carrer de les Figueretes, on actualment hi ha l’escola bressol del mateix nom. La fàbrica era de planta baixa i pis. Al davant hi havia una casa pels masovers, amb pati i dos pous que extreien aigua per a la fàbrica amb motors. En sortia un gran doll, que emmagatzemaven als dipòsit que hi havia instal·lat al pati.”

Per la seva part, Francesc Costa en el llibre “Mataró liberal, 1820-1856. La ciutat dels burgesos i proletaris.”, dona compte de la creació el febrer del 1780 de la societat Josep Riera i Cia., per fer indianes i teixits. A la fàbrica, bastida a les Figueretes, també s’hi va realitzar la filatura de cotó en diferents anys.  La fàbrica tanca l’any 1812 i es dissol la companyia. De tota manera, sembla que l’establiment va continuar,..., dedicant-se a la filatura, però no arriba als anys vint.”

No sembla pas que l’edificació d’en Gaietà Marfà sigui continuadora de la primera d’en Riera i Cia., malgrat que en el llibre d’en Costa, en l’apèndix III, “Les fàbriques avui: pervivència arquitectònica” en la fotografia n.11 la descriu com a fàbrica de Riera i Cia., a les Figueretes, l’obra primera de la qual va ser el 1780.

No recordo com aquest edifici va passar a mans de l’Ajuntament, potser en el moment del tancament de Can Marfà l’any 1984, no ho sé amb certesa. El fet és que el Consistori va decidir dedicar-lo a col·locar-hi l’escola bressol que necessitava el Centre. La ubicació de la nau en un terreny complicat, un espai en desnivell accentuat; la necessitat de pati per l’escola; l’acabament dels darreres de les cases de la baixada de Sant Simó; els mínims condicionants pel seu ús, feien que l’aposta fos arriscada com el temps ha demostrat.

L’encàrrec de resolució del què hi havia i del què es pretenia es va fer, si mal no recordo a dit com era habitual llavors, a l’arquitecte mataroní Manuel Brullet Tenas, que ja tenia un prestigi professional força consolidat. Encàrrec que va resoldre amb habilitat pel que fa al tancament dels darreres de les cases del carrer Sant Simó, i salvant el desnivell amb unes graonades esglaonades, aprofitant llambordes que es treien dels carrers al asfaltar-los, al pati de l’escola que a més havia de ser d’ús obert fora de l’horari escolar, fet que des de l’inici va resultar ser una font de problemes.

L’obra, presentada a més com una mostra de l’inici d’un procés de regeneració del vell casc històric, va merèixer l’ajut del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, per tal motiu la seva inauguració a la tarda el dia de Sant Jaume de 1985, prèvia  a la crida a la Festa Major, va ser presidida pel Honorable Conseller Francesc Xavier Bigatà i pel director General d’Arquitectura i Habitatge, el col·lega Joan Ràfols.

(d’esquerra a dreta: Ramon Manent; Remigio Herrero; Joaquim Esperalba; conseller F. Xavier Bigatà; Manuel Mas; D, Gral. Joan Ràfols; Diputat Ramon Camp; Anna Comas; Pep Puig; Manuel Brullet, Pascual Fernández.)

 

Quaranta anys més tard les exigències en aquesta mena d’equipaments són unes altres, els exemples, per citar-ne alguns de vint anys després, del nou Tabalet, al Pla d’en Boet, de la Riereta a Cirera, són ja més adequats. Però hi havia els recursos, les necessitats i els propòsits, potser contradictoris entre la part educativa i la de l’aprofitament patrimonial, que hi havia. Amb el temps, amb polèmica continuada sobre la seva virtualitat, el judici que pot merèixer aquella actuació pot semblar desencertada i ara cal repensar-la. És bastant difícil l’adequació de les velles baluernes que ens ha deixar la història industrial de la ciutat per a usos contemporanis diferents als inicials. Els materials i les tècniques de les que són fetes, les necessitats de aïllament tèrmic i acústic, les mesures per solucionar les barreres arquitectòniques, les mides dels espais necessaris, els generalment quantiosos recursos econòmics precisos,... fan que molts d’aquests edificis siguin de complicada rehabilitació. Tenim alguns exemples reeixits i altres a l’espera de que algun dia ho pugin ser. El cas de l’escola bressol de les Figueretes comporta una reflexió.

En Parés de Mataró que tenia el seu estudi a una de les cases de la baixada de Sant Simó, pocs mesos després d’inaugurada l’obra, va obsequiar-me amb un dibuix a la ploma que tinc penjat al meu despatx degudament emmarcat amb una dedicatòria que sempre l’hi he agraït:

Parés de Mataró, XI 1985, a en Manuel Mas i la seva ciutat tendra.

Temps era temps...

 

12 de març.

El transvasament del Roine.

Remenant vells papers n’emergeix un de l’any 2000 que em crida l’atenció. És una felicitació de Nadal. Bé, com que és francesa és un desig de “meilleurs voeux” per l’any vinent que és la forma de salutació nadalenca que comporta la laïcitat dels veïns.

Els desitja Mn. François Imbert, ara no li poso cara però el recordo. Recordo de què parlàvem llavors: del transvasament del Roine.  La felicitació és conjunta de BRL (Compagnie d’aménagement du Bas-Rhône et du Languedoc) i de SEPA LCR (Société d’Études et de Promotion pour l’Aqueduc Languedoc-Roussillon- Catalogne).

Sorprenentment, per mi, hi ha tota una entrada a la Wiquipèdia sobre el tema: https://fr.wikipedia.org/wiki/Projet_de_transfert_d%27eau_Rh%C3%B4ne-Barcelone  on ve força ben explicat en el que jo en sé.

Jo era membre del Consell d’administració de l’Ens d’abastament d’aigües ATLL (Aigües del Ter Llobregat) -antecessor de l’actual empresa pública ATL- creat el 1990 per assumir les competències d’abastament d’aigua a l’àrea de Barcelona, nomenat entre els que corresponia directament al Govern de la Generalitat al marge del representants locals de l’AMB i de les organitzacions municipalistes, excepció de la que sempre en vaig fer gala i que ara deu ser impensable.

A finals del segle passat, donat que estem (o hem de dir estàvem?) regits pel cicle hídric mediterrani, ja hi havia registrats episodis de sequera extrema de tant en tant. El campanar de l’església de Sau ja era un indicador de la situació. Es buscaven solucions a llarg termini que resolguessin el problema, i una de les que es va remenar força va ser la del transvasament del Roine. Una delegació d’ATLL i de l’AMB, en la que jo vaig participar, va desplaçar-se al sud de França, a Nimes a la seu de BRL, per connectar amb les promotors de l’obra i veure “in situ” el que pretenien vendre’ns. D’aquesta visita en va néixer la relació amb el Sr. Imbert que desprèn la felicitació que deurien rebre, amb les respectives i particulars consideracions, altres membres d’aquella delegació.

Com és conegut aquell projecte no va tirar endavant. Està força ben explicat a l’entrada de la Wiquipèdia ressenyada més amunt, els pros i els contres, els recels polítics, les consideracions des de tots els angles tècnics i d’opinió i la solució adoptada finalment: les dessalinitzadores del Prat i de la Tordera. Els canvis de govern -de conservadors a progressistes- tant a Madrid com a Barcelona en la primera dècada del segle també hi té a veure.

Ara tornem a estar en una altra situació d’emergència degut a la sequera, no sé si sols imputable al cicle hídric mediterrani o més al evident canvi climàtic. Tampoc sé pas, encara que me les imagino, les posicions que es donarien ara entorn a un possible revifament d’aquella operació. Em ballen pel cap algunes idees i consideracions al respecte però no tinc els elements prefiguratius sobre el tema que tenia llavors ni la responsabilitat de tenir-los.

Alguna explicació i solució raonada ens han de donar els que la tenen.

(En Pepito Beltran (a.c.s.) feia unes Nadales molt aconseguides)

5 d’octubre.

En temps de descompte. Final d’etapa.

 

Després de les eleccions municipals de maig d’enguany, correspon al nou Consistori mataroní constituït el passat 17 de juny reunir-se en Junta General de la seva Societat Anònima municipal, Aigües de Mataró S.A., per anomenar nou Consell d’administració de la societat.

Ja abans de les eleccions, i independentment del seu hipotètic resultat, vaig manifestar al Sr. Alcalde, President de la Junta General d’AMSA, la meva voluntat de no continuar ostentant la presidència del seu Consell d’administració, al marge de la possibilitat o interès que pogués haver-hi al respecte, voluntat que també vaig comunicar informalment als membres del Consell sortint tots ells representants de les forces polítiques llavors presents a l’anterior Consistori.

Vam celebrar el darrer Consell d’administració el passat 13 de juny i a hores d’ara no s’ha celebrat encara la Junta General que ha de renovar el Consell. Sembla que es farà a començaments de setembre, passat vacances. Per tant, es dona una situació d’interinitat en el Consell d’AMSA que no és problemàtica pel període estival en que estem i per haver estat resolts convenientment els possibles temes pendents.

Com cada any s’ha elaborat la Memòria anual de la companyia corresponent a l’exercici anterior, el de l’any 2022, i que enguany abasta també tot el període 2019-2023. Per motius de les normatives existents reguladores dels temps electorals successius que hem travessat no s’ha pogut fer pública. Ara ja ho és:

https://www.aiguesmataro.com/sites/default/files/downloadables/memoria_activitats_2022.pdf

 

Aquest publicació és cabdal per qui vulgui conèixer què és, què fa i com es fa, el servei d’abastament en baixa, la distribució als usuaris finals del servei, d’un element tant vital com és l’aigua i també la seva evacuació pel clavegueram i tots els controls i anàlisis inherents. També permet conèixer altres activitats de la companyia com és el Tub verd, subministrament de calor i fred a domicilis, empreses i equipaments públics, i la participació en la gestió del sistema de depuració aigües residuals de tots els municipis de la comarca.

L’any 2015, en una situació de governabilitat complicada a l’Ajuntament, l’Alcalde, President de la Junta General de l’empresa, em va demanar si podia fer-me càrrec del seu Consell d’administració. Vaig accedir, encara que estava jubilat, ja que el tema m’agradava (i encara m’agrada), no era executiu (aquesta feina recau en la gerència), ni era retribuït (fet que potser caldrà repensar en un futur). Al 2019, amb una situació de governança més estable, la Junta General va creure convenient renovar-me la confiança.

Ara, però, sóc jo el que plantejo que cal relleu. El jubilats podem donar algun un cop de mà, donar algun consell si ens ho demanen, però la responsabilitat ha de ser assumida per les generacions que en la flor de la vida, s’estan llaurant el seu futur. Els grans ja vam llaurar-nos-el en el seu moment i tenim unes perspectives ja finites de les que hem de gaudir-ne mentre puguem.

En aquesta segona etapa de responsabilitats públiques en la vida col·lectiva de la meva comunitat, confesso que m’ho he passat bé (algun mal moment, “pelillos a la mar”). Crec que la feina d’aquests vuit anys ha estat profitosa, al menys a mi m’ho sembla. En la presentació de la memòria que vaig redactar per encapçalar-la (curiosament hi falta de la del President de la Junta General) explico la celebració del centenari de l’empresa, l’any 2022, l’activitat de l’exercici darrer i un resum dels principals fets d’aquest període 2019-2023. Aquí hi ha l’enllaç per si algú li pot interessar.

 

https://magrinyar.blogspot.com/p/1-2023-presentacio-de-la-memoria-damsa.html

 

Tanco un altre capítol de la meva vida. Estic content i satisfet.

 

3 d’agost.

Una nova experiència

 

Me’n va assabentar la meva amiga i col·lega Montserrat Colldeforns. “Dono classes voluntàriament d’educació financera als joves estudiants del darrers cursos de la ESO i de batxillerat”, em va dir. Aquest tema m’interessa, ja en vaig parlar el 2008 quan la crisi financera https://manelmas.blogspot.com/2008/05/educaci-financera.html. Cal formar, o donar les primeres nocions, al jovent sobre aquesta matèria. També fora interessant donar-ho a la ciutadania en general, a centres cívics, casals d’avis, per exemple. No sé si existeix un programa semblant.

A partir de la noticia, vaig conèixer de l’existència de l’IEF https://www.iefweb.org/, una fundació creada per les entitats financeres, l’administració pública i els col·legis professionals que aprofitant un projecte europeu sobre la matèria amb bastit el programa, “Educació financera per les escoles de Catalunya” https://efec.cat/, que crida a voluntaris que sàpiguen del tema a anar als instituts i escoles de secundaria que ho demanin a fer les classes adients.

M’hi vaig apuntar de seguida. Crec que me’n puc sortir ben bé i tinc temps per dedicar-hi. Sembla que està força organitzat. Demanes, explicant les teves condicions, que t’inscriguin a una sessió telemàtica on expliquen com funciona i després ja et pots apuntar a una o varies de les propostes que ofereixen i triar allà on vol anar a impartir-les.

De forma prudent, per començar a veure com responc com a “professor” davant aitals “alumnes” en aquests temes, m’he apuntat a fer una classe cada més de dos programes: “Els impostos i tu” i “Administra els teus diners”. Serà de gener a abril, el maig suposo que els estudiants estan per altres coses. Les del impostos, al Vallès i la de d’administrar al Maresme.

La setmana passada vaig tenir el meu “baptisme de foc”. A aquestes alçades de la meva vida no és que em faci pas cap inquietud parlar en públic i dirigir una classe, però mai se sap. Institut Alba del Vallés, a Sant Fost de Campcentelles, https://agora.xtec.cat/insalba/. El dia i l’hora no és que fossin els millors, divendres, últim dia de la setmana, a darrera hora, 13,40h, alumnes de 4art. d’ESO.

“En ma terra del Vallès...” vaig començar i desprès de presentar-me vaig dir-los que eren els meus “conillets d’índies” ja que amb ells estrenava aquesta nova experiència personal. Dels meus temps d’alcalde havia fer moltes vegades explicacions varies a escoles i per tant no em venia de nou enfrontar-ne a una classe d’adolescents. Em sembla que tinc recursos per a fer-ho i fer aquest comés sempre se’m ha donat bé i m’ha agradat. Crec que me’n vaig sortir, al menys m’ho va semblar i ho vaig corroborar amb el professor que havia tingut la iniciativa de proposar l’experiència.

L’organització del programa et proporciona tot el material per fer la classe, sols has d’adaptar-lo -com suposo que fan els professionals de l’ensenyament- a les circumstàncies de temps i lloc que et trobes. Em sembla que hi ha massa matèria pels 40 minuts d’una sessió, algun innecessari i fins i tot inadequat, i cal veure de seguida el conjunt juvenil al que et dirigeixes i garbellar-ho.

Una nova, interessant i gratificant experiència.

23 de gener.

Un tal González.

 

Sergio del Molino és un escriptor -que va començar com periodista i encara en fa - que va cridar l’atenció del públic i del país l’any 2016 amb el seu llibre “La España vacía. Viaje por un país que nunca fue.”. Va encunyar un concepte que ha fet fortuna, desvirtuat després pels mitjans al traspassar-lo a “La España vaciada” que em sembla que no és el mateix

Ara, acaba de treure un llibre d’això que se’n diu novel·la de no ficció sobre la figura de Felipe González: “Un tal González”, Ed. Alfaguara, B-2022. He de confessar que m’ha agradat molt. No, jo no conec personalment al personatge de l’obra, sols vaig tenir l’ocasió de donar-li la mà a La Moncloa en una entrevista que tinguérem la Comissió Executiva de la FEMP (1991) amb ell i res més.

L’autor és nascut el 1979, és a dir, és de la generació Y, entorn als quaranta anys amunt o avall, els que ara manen. Bé, els que vàrem manar, més o menys, a la Transició, quan vam començar érem una mica, no gaire, més joves. El relat del llibre va sobre el personatge. No és el que m’ha interessat més. El que m’ha agradat sobre tot és l’explicació del temps, del context, de l’espai, el nostre, i el seu canvi. Comença amb la sacsejada a les velles estructures anquilosades del socialisme del l’exili i acaba a la taula de la Fundació que avui recull els papers del protagonista.

L’autor és de part, no se’n amaga i explica el perquè ho és:

“Es incomodo escribir sobre alguien que puede observarte por encima del hombro mientras tecleas -...-, pero la refutación de la transición es un cliché tan poderoso y extendido entre la gente de mi edad que siento que reivindicarse como hijo de la democracia es hoy imperativo para quien valora un poco el suelo que pisa y no quiere que lo infesten los chacales. La urgencia ética compensa el pudor”.

Gràcies.

Tres moments del llibre:

1.       Palacio de Buenavista, Madrid, finales de diciembre de 1982. És l’entrevista del nou ministre de Defensa, Narcís Serra, amb el cap de la Junta de caps de Estat Major,  general Álvaro Lacalle, per preparar la Pasqua Militar. “Le digo que no habrá más discursos que el del rey y el mío, como ministro de Defensa”.

2.      Palacio del Elíseo, París, 20 de diciembre de 1983. Reunió a soles de Felipe Gonzalez amb el President Mitterrand: “No, François, no he venido a París para resolver hechos concretos, sino para explicarte que significa el terrorismo de ETA, porque no lo sabéis, no tenéis ni idea, y yo necesito que el Presidente de Francia me escuche, que comprenda la gravedad de lo que sucede.”... “Deja que te enseñe algo.”

3.       Estadio Olímpico de Montjuic (actual Lluís Companys), Barcelona 25 de julio de 1992. “No solo en Barcelona, por toda España maullaron los nostálgicos de ese país sacrificado al anochecer de aquel 25 de julio. Algunos tan solo lloraban su juventud. Otros, simplemente, no se encontraron en el paisaje nuevo. Pero casi nadie negaba que la mayoría vivía mucho mejor en esa España que ya no reconocía ni la madre que la parió”.

I una darrera explicació del que va representar el treball fet del 1982 al 1996:

Palacio de Congresos. Madrid, 20 de junio de 1997. Discurs d’anunci de Felipe González de que abandona la Secretaria General del PSOE:

“La clave -dijo- consistió en no vindicar el pasado, en concentrar los esfuerzos en reivindicar el futuro. Consistió en no quedar atrapados, una vez más, en el laberinto de una historia que no hicimos bien en el siglo XIX y una buena parte del XX.”

Sí, va ser això, no es tractava de mirar al passat sinó de construir el futur. És el que vam fer, cadascú des del seu lloc, amb més encerts que errors, amb majors o menors responsabilitats. És el que reivindiquem el grans que veiem amb sorpresa com davant dels reptes del món d’avui -i des d’on hem aconseguit arribar, Déu n’hi do-  hi hagi qui encara s’entesti a mirar un passat que ja sols ha de ser història i no ha de ser encara present.

1 de desembre.