Sí, la vida és molt dura...

 

Prou m’hagués agradat a mi que el Sr. Navarro Fargas, director del diari Mataró, acceptés publicar mai un escrit de les meves idees i propostes quan “militava” als G.C.R. Però el diari de Mataró era un mitjà de la premsa del Movimiento i a la seva portada hi lluïa el jou i les fletxes emblema del règim franquista i els G.C.R. era un grupuscle d’extrema esquerra, eren els “Grupos Comunistas Revolucionarios” (en castellà).

De tot això ja en fa més de cinquanta anys, en un altre temps i país que ja no és el nostre d’avui. En Pepe Manté va explicar la història dels moviments (del que es movia) polítics a Mataró en els anys 60 i 70 del franquisme en una comunicació publicada als Fulls de M.A.S.M. (https://raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/view/115967/146569)

Érem quatre gats, enfrontats amb altres grupuscles tant inoperants com nosaltres, fruit del big bang que es va produir al F.O.C.(Front Obrer Català) al finals dels seixanta tal com explica Isidre Molas en “Quan tot ens semblava possible”. La deriva esquerranista va ser considerable, no sols dels epígons del F.O.C., als fususú (F.S.F.) també els passà el mateix i a les escissions del PSUC també. Vist en la distància i amb benevolència allò va ser fruit de la impotència, la ràbia, la inconsciència i el sectarisme d’una generació que ja no havia viscut la guerra civil ni era hereva directa del que la va provocar i protagonitzar. Els temps havien canviat.

Com tots els que estàvem en aquelles misèrrimes històries, jo tenia un malnom (un àlies), encara que en el petit món local ens coneixíem tots pel propi, llevat, però, en el meu cas d’una noia que venia de Barcelona a reunir-se a la nostra “cèl·lula”  i que jo retornava allà deixant-la a l’entrada d’una estació de metro seguint els comportaments clandestins. Molts anys després, ella ja traspassada, vaig saber qui era: Mercè Soler Regàs, històrica activista, que era una de les “jefas” d’aquell col·lectiu.

Els soviètics i els xinesos ja havien quedat a la dreta. Calia seguir a l’Enver Hoxha!! Les publicacions que fèiem, poquetes, eren editades per “La hormiga roja”. Vaig rebre una reprimenda orgànica per fer un paper que m’havien encarregat sobre la lluita universitària basant-me en el que hi havia a mà: “Cuadernos para el dialogo”, una consistent publicació de reformistes democratacristians. El meu treball va ser considerat dretà. Les nostres referències intel·lectuals eren, a part dels clàssics ( Marx -poc llegit- i Engels, Lenin, Stalin, Mao, ...) la xilena Marta Harnecker i en el meu cas, pels estudis, els economistes americans Paul Sweezy i Paul A Baran lligats a la Monthly Review. Quan el debat va anar pujant de to i es va plantejar, crec sense massa entusiasme, la lluita armada, ho vaig deixar. Sincerament, no m’hi veia. N’hi havia fet la “mili” per no tenir condicions per fer-la.

“Afanys de joventut, de fer rodes quadrades...”, que cantava en aquells temps en Quico Pi de la Serra. És coneguda aquella frase que diu més o menys: “Qui no és revolucionari als vint anys, no té cor. Qui ho continua essent als quaranta no té cap”. Cada generació ha de fer les seves pròpies descobertes i els joves d’ara fan les seves. Ara també, alguns s’indignen, s’esveren, s’aixequen, protesten, i s’organitzen més o menys per lluitar contra el que no els agrada, com ha passat sempre.

“Sí, la vida és molt dura

I no porta confitura:

Les coses són com són,

Aquí, i a la fi del món”

Del Romanç del Procés d’en Pep Lligades.

 

29 d’agost.

La paziencia del ragno.

“Può un omo, arivato oramà allà fine della sò carriera, arribbillarsi a uno stato di cose che ha contribuito a mantiniri?” Il commissario Montalbano senti il peso degli anni. E della solitude. Si intenerisce, mentre cerca le parole e i gesti che lo nascondano agli altri; le parole che facciano barriera. Ascolta la voce di dentro. Si interroga: “Era solo un omo che aviva un pirsonale criterio de giudizio supra a ciò cge era giusto e ciò era sbagliato. E certe volte quello che lui pinsava giusto arrisultava sbagliato per la giustizia. E viceversa. Allura, era megliu essire d’accordo con la giustizia, quella supra i libri, o con la pròpia cuscenza?” Il dilema è da tragèdia greca.

“Pot un home, ara al final de la seva carrera, fer front a un estat de coses que ha contribuït a mantenir?" El comissari Montalbano sent el pes dels anys. I de la soledat. S'emociona mentre busca les paraules i els gestos que l'amaguin dels altres; les paraules que fan de barrera. Escolta la veu interior. Es pregunta: «Només era un home que tenia un criteri personal de judici per sobre el que era just i el que no ho era. I a vegades el que pensava que era just era errat per a la justícia. I viceversa. Doncs, ¿era millor estar d'acord amb la justícia, la que s'escriu a sobre dels llibres, o amb la pròpia consciència?». El dilema és de tragèdia grega.

Altra vegada no me’n vaig poder estar. Vaig entrar a una llibreria i vaig comprar una edició en italià d’una obra de l’Andrea Camilleri. M’hagués agradat que no fos de la sèrie del comissari Montalbano, però en edició barata sols en vaig saber trobar títols d’ella. Ni la llibreria era gran, al mig d’un carrer ple de turistes, ni  hi vaig dedicar gaire temps.

L’anterior vegada va ser a Pisa temps enrere. Llavors vaig trobar una edició, també de butxaca de “La concessione del telefono” de 1998. Ara, a Siena, va ser “La pazienza del regno” del 2004, Sellerio editore, Palermo.Trentesima edizione, 2019. No sé perquè, suposo per pensar que podria llegir un llibre en italià i entendre’l tot, fet que no és cert. Del temps de les pel·lícules d’art i assaig, finals dels 60 i començaments dels 70 del segle passat, m’ha quedat una afició italiana que ara encara continua amb la literatura: Camilleri et altri. Tampoc amb grans pretensions de  saber-ne per la meva part, però m’agrada. En el fons dec fer un petit homenatge a les meves ancestrals arrels llatines i mediterrànies.

L’adquisició de l’altra vegada no me la vaig quedar. Vaig aprofitar per regalar-la un dia a la porta del Congrés a la Cristina Narbona, que llavors era ministra, i que havia passat la seva joventut per motius familiar a Roma. Aquesta compra d’ara acabarà segurament en mans d’algun amic que ell sí comprengui l’italià.

Per cert, a la 2 de TVE tornen a reposar els dimarts -programació d’estiu- la sèrie del comissari Montalbano.

24 d’agost.

El Poder

 

Leonardo Sciacia va publicar “Il conteso” al 1971. Veig que l’Editorial Bruguera en va fer una edició en castellà el 1981. Tusquets editores el va tornar a editar el 1991 i una nova edició el 2022, 51 anys després de sortir a l’original italià.

Va sobre el Poder, sí en majúscules, de qui mana i com mana de veritat. El protagonista, l’inspector Rogas, prou que vol aclarir la trama que li han encarregat escatir però quan la sap se’l treuen de sobre. No interessa a ningú que se sàpiga què passa, a ningú, ni als possibles afectats. Aquests tampoc els interessa. És el funcionament del Poder, del poder de veritat.

La translació de la història que presenta Sciacia fa més de cinquanta anys podem fer-la avui i aquí crec sense massa dificultat. Tots els poders de l’Estat, de qualsevol Estat, hi estan embolicats. Jutges, policies, mitjans de comunicació, partits polítics. Intentar desembolicar el cabdell d’interessos, concomitàncies, corrupteles, ideologies, ... és, o potser arribar a ser, perillós. És enfrontar-se de veritat al Poder.

23 d'agost.