Nadal

25 de desembre
 

 Bon Nadal !!

24/25 de desembre.

Me’n vaig a peu.

 

En Joan Manuel Serrat s’acomiada dels escenaris. D’aquí pocs dies farà 79 anys, canta en públic des de 1965, quasi bé 60 anys. Hem anat al Sant Jordi al penúltim recital (ja no vam poder obtenir -fa un any- entrades per l’últim). No podíem perdre’ns aquest esdeveniment. Ell ha fet la cançó, les cançons, de les nostres vides.

Vam anar-hi d’hora per poder aparcar el vehicle a prop. Vam entrar al Palau del primers i tinguérem temps llarg per veure com s’anava omplint fins dalt de gent, molts, la gran majoria, de la nostra generació. Al costat nostre un matrimoni argentí que ens van dir que fa vint anys que viuen a Londres i que havia vingut expressament a Barcelona per ser-hi. Caps blancs; dificultats per baixar els esglaons de les galeries; parles, potser no d’idiomes diferents. Disposat tothom a ser-hi. A poder dir, el temps que ens pugui quedar, que vam anar a veure la darrera actuació sobre l’escenari d’en Serrat, en el nostre cas, la penúltima.

N’ha fet moltes de cançons, el recital de més de dues hores en va incloure unes quantes, les que va triar. Tots, suposo, cadascú de nosaltres, n’hagués afegit alguna altre que ens agrada molt i que no va ser el repertori d’ahir nit. “No son todas las que están, però están todas las que son”. Va començar amb “Temps era temps”, de 1980. I va acabar, després de fer-nos cantar “Paraules d’amor”, del 1969, amb “Fiesta”: Gloria a Dios en las alturas..., de 1970/1976.

“Pare” és de fa 50 anys, “Mediterraneo”, del 1971, és un himne generacional, “La Tieta” del 1967, quant deia que tenia vint anys. No van faltar a la cita Miguel Hernández, “Nanas de la cebolla”, del 1972, Antonio Machado, com no, “Cantares” del 1969. “Mala mar”, del 2006, de Joan Margarit, d’un dels discs que més em plau, “Mô”.

És la música, com he dit ja, de la meva generació. Ja fa dies que hi penso: també ara és el moment del comiat de la nostra presència pública a l’escena. Que Déu, o qui sigui, ens doni encara més temps per viure la vida en plenitud. Però ja no hem d’estar dalt l’escenari cantant una i altra vegada la “Cançó de matinada” (1969), un temps que ja se’n ha anat, que ja s’ha fos. L’hem viscut, sí, l’hem construït entre tots una mica, també, però ja no hi és.

Penso què els deu dir les lletres d’en Serrat a les generacions dels nous temps que no han viscut els espais i moments que elles expliquen. El món, el nostre també, ha canviat molt en els darrers cinquanta anys i potser fins hi tot les seves cançons més icòniques han quedat anacròniques. Queden a la història, les seves cançons i les d’altres autors que ell ha cantat, les col·laboracions amb altres grans de la seva (nostra) generació, les altres veus que han cantat peces seves o que l’han acompanyat. Queda un enregistrament immortal del seu especial homenatge a la Nova cançó: “Banda sonora d’un temps d’un país”, fet el 1996. Queda la seva obra per nosaltres i pels que la vulguin continuar fent seva.

Potser, ahir nit, algú honorable va poder copsar, o el va copsar, que hi ha una altra Catalunya que la que s’entesten alguns a fer veure que no veuen, a no voler considerar com a tal. Per ell, i pels seus antagonistes, va el pollastre. Ho va deixar escrit i cantat ja el 1978, “Por las paredes (mil años hace)”: “... que no trafique el mercader con lo que un pueblo quiere ser”.

Gràcies, Juan Manuel, per fer-nos la melodia de la nostra vida.

Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.

23 de desembre.

Penúria versus frugalitat.*

 * Article per la revista Valors de desembre del 22.

Penúria (DIEC): “extrema escassetat”

Frugalitat (DIEC): “qualitat de frugal”. Frugal: “que s’acontenta amb aliments simples, moderat en el menjar”.

En el món d’avui, al lloc on la humanitat ha aconseguit col·locar la seva existència, parlar de penúria, o pensar en termes de penúria, és totalment inacceptable des del punt de vista ètic. No sé si hi ha gaire gent que aspiri com a ideal de vida viure com un eremita (DIEC: “persona que viu en un erm”) de l’antigor. No és necessari, ni convenient. Ara bé, un comportament frugal (sobri, mesurat) en el consum de béns i serveis (més enllà de l’alimentació) és absolutament necessari i convenient si no volem portar a la humanitat a la seva extinció. Ja avanço que soc pessimista respecte a l’acceptació generalitzada d’un aital comportament.

Malgrat que en el que portem de segle anem ja per la tercera crisi del sistema econòmic “occidental”: la financera del 2008, la pandèmica del 2020, i l’energètica (amb la inflació) derivada de la guerra d’Ucraïna, ara al 2022, no estem al fons de cap pou. Si anem pel carrer i mirem al nostre voltant, si agafem estadístiques de qualsevol cosa, ens adonarem de la situació real. Cert, hi ha un 25% de conciutadans nostres que estan per sota la mitjana, però això vol dir que hi ha un 75 %, 3 de cada 4, que estan per sobre. Potser sí que alguns, o molts, del 25% estan al fons d’un pou, però crec que cal matisar-ho molt. El 75% dels que estan per sobre, viuen bé? Oh, i tant!, sols cal veure’ls les cares (també calen matisacions).

Hi ha un conjunt de necessitats bàsiques de les persones que estan pràcticament resoltes a les nostres societats i alguna no. Les resoltes: el menjar, p.e., mercès a la voluntariosa i abnegada actuació de molta gent i col·lectius socials. No es veuen desnodrits o famèlics pels carrers, si n’hi ha, que n’hi ha, és un derivat d’un altre problema que parlaré més endavant. El vestir, p.e., això no cal ni parlar-ne, els magatzems de roba de les institucions que en recullen d’aquell 75% que dèiem abans van desbordats, en sobra de roba sobrera. Tampoc es veuen gent amb vestits esparracats, llevat d’aquells que s’apunten a comprar-ne ja així per seguir una estrafolària tendència (com tantes altres n’hi ha a la nostra societat benestant), ni gent que no disposi de roba d’abric suficient. L’atenció sanitària, p.e., ara és universal (deixem de banda les situacions irregulars), millor o pitjor, més eficient o menys, però les dades d’esperança de vida -més grans en les dones que ens els homes- i les dades de mortalitat infantil són ben expressives. L’ensenyament, p.e., també hi té accés tothom, pràcticament dels 3 anys, o menys en alguns casos, fins els 16. Que caldria millorar les beques menjador, les activitats extraescolars, l’atenció especial que precisen col·lectius determinats,..., segur, però ja ningú es queda sense saber llegir ni escriure, ni saber fer anar un ordinador.

La qüestió que no està resolta és l’habitatge, per incúria de les administracions públiques. Segrestades per una munió d’interessos parcials de col·lectius que incideixen sobre elles no són capaces de prioritzar i resoldre el problema que abans portava al “barraquisme” i ara al infra habitatge o al sense llar. Les necessitats que es plantegen no són una quantitat inabordable; una qüestió de temps, sí, però amb constància i perseverança es podria resoldre. També amb algunes polítiques més encertades respecte als actius de les entitats financeres, ah!, però aquí toquem os. Quan em parlen de l’experiència de Viena, els contesto que hi estan al sobre des del 1919, més d’un segle de treball continuat abordant el problema.

El que hi ha és molta indigència (DIEC: “mancat de les coses necessàries per la vida”). Aquí, perdoneu, sí que parlarem d’ètica. No vull confondre indigència amb penúria. Crec que per la vida cal salut, coneixement i consciència. Les tres coses per viure la vida, per viure-la.

Sense salut no podem viure. No penso pas amb la salut física, que també però menys, sinó en la mental. Hi ha situacions de penúria derivades desgraciadament per la indigència mental. Es pot resoldre però cal dedicar-hi recursos. Sense coneixement no sabem com viure. Si no tenim un mínim coneixement que ens permetin comprendre a on estem, què passa al nostre entorn, com poden afrontar-lo, no entendrem què som. Hi ha algunes situacions de penúria que es podria resoldre si forníssim als que la pateixen de coneixements concrets. Sense consciència no hi pot haver-hi convivència i en les societats obertes i barrejades d’avui en dia no tenir consciència, o fomentar no tenir-la, ens pot portar a un desastre.  I aquesta consciència ens porta a l’ètica.

Superat el tribalisme, “la ciutat ens fa lliures”, creix la tendència d’anar cadascú a la seva, sense mirar gaire a l’entorn, o despreocupar-nos de l’entorn, tan humà com natural. Sí, ho reconec, hi ha voluntariosos col·lectius que s’afanyen en pensar en la comunitat i el medi, però cal admetre que són minoritaris. La secularització hi ha ajudat com també l’increment del benestar que permet un cert “hedonisme”, fa pocs anys impensable. Pensar en el “comú” no té gaire prestigi si ens atenem al que ens porten els vells i els nous mitjans de comunicació. La pèrdua d’una concepció transcendent de la nostra existència fa que pensem sols en el gaudi i les avantatges que podem fruir ara. El més enllà, el demà, la nostra nissaga, l’habitat, ... ja se’n cuidarà “algú”, o “indigentment” no hi pensem.

Tornem a la frugalitat, viure amb senzillesa, amb moderació, amb “mesura”. Què vol dir? Pensar si tot el que ara “necessitem” per viure és necessari i convenient, per nosaltres i per la comunitat. He exposat al començament el meu pessimisme. Quina autèntica revolució comportaria en el nostre sistema econòmic! Crec que és impossible. Hem bastit un gran castell, sobre uns arenys, que si en toquem alguna peça pot ensorrar-se mica en mica o potser fins i tot de cop.

Tenim dos grans vectors de ample abast a les nostres societats sobre els que hem de reflexionar: la digitalització i la transició energètica. Deixo de banda, potser no hauria de fer-ho, el trasbals demogràfic. Repensar la digitalització, llençada a tota velocitat, amb les seves coses bones i les que no ho són tant, és repensar la societat que hem bastit en el que portem de segle. Repensar la transició energètica és repensar les bases del creixement dels 100 anys  darrers. Tenim uns comportament socials interioritzats de no fa pas gaire, però com que ens han vingut donats (o imposats) sense que hi penséssim molt ara tot seran esgarips si es qüestionen. Em sorprèn la sorpresa de la gent quan els dius que si estiguéssim col·lectivament al nivell de l’any 2000, al començament del segle, fa poc més de vint anys, podríem viure molt decentment, còmodament i tranquil·lament.

Però per viure més frugalment necessitaríem desprendre’ns de la indigència de consciència que portem al sobre. Ben mirat no fora pas gaire difícil individualment encara que hauríem d’enfrontar-nos a conseqüències col·lectives importants que hauríem de resoldre i fora molt més difícil. Viure més frugalment no vol dir viure pitjor, segurament seria tant mateix millor per nosaltres i la natura, però hauríem de deixar de fer, de viure, moltes coses que ara són de general hàbit i cada dia més esteses. Les estructures de convivència, de treball, d’oci, estan portant nous costums que potser caldria abandonar amb el que té consegüentment l’efecte sobre la seva causa. Hauríem de bastir noves estructures  adaptades a una nova realitat. Difícil tot plegat, difícil.

2 de novembre de 2022.

Un tal González.

 

Sergio del Molino és un escriptor -que va començar com periodista i encara en fa - que va cridar l’atenció del públic i del país l’any 2016 amb el seu llibre “La España vacía. Viaje por un país que nunca fue.”. Va encunyar un concepte que ha fet fortuna, desvirtuat després pels mitjans al traspassar-lo a “La España vaciada” que em sembla que no és el mateix

Ara, acaba de treure un llibre d’això que se’n diu novel·la de no ficció sobre la figura de Felipe González: “Un tal González”, Ed. Alfaguara, B-2022. He de confessar que m’ha agradat molt. No, jo no conec personalment al personatge de l’obra, sols vaig tenir l’ocasió de donar-li la mà a La Moncloa en una entrevista que tinguérem la Comissió Executiva de la FEMP (1991) amb ell i res més.

L’autor és nascut el 1979, és a dir, és de la generació Y, entorn als quaranta anys amunt o avall, els que ara manen. Bé, els que vàrem manar, més o menys, a la Transició, quan vam començar érem una mica, no gaire, més joves. El relat del llibre va sobre el personatge. No és el que m’ha interessat més. El que m’ha agradat sobre tot és l’explicació del temps, del context, de l’espai, el nostre, i el seu canvi. Comença amb la sacsejada a les velles estructures anquilosades del socialisme del l’exili i acaba a la taula de la Fundació que avui recull els papers del protagonista.

L’autor és de part, no se’n amaga i explica el perquè ho és:

“Es incomodo escribir sobre alguien que puede observarte por encima del hombro mientras tecleas -...-, pero la refutación de la transición es un cliché tan poderoso y extendido entre la gente de mi edad que siento que reivindicarse como hijo de la democracia es hoy imperativo para quien valora un poco el suelo que pisa y no quiere que lo infesten los chacales. La urgencia ética compensa el pudor”.

Gràcies.

Tres moments del llibre:

1.       Palacio de Buenavista, Madrid, finales de diciembre de 1982. És l’entrevista del nou ministre de Defensa, Narcís Serra, amb el cap de la Junta de caps de Estat Major,  general Álvaro Lacalle, per preparar la Pasqua Militar. “Le digo que no habrá más discursos que el del rey y el mío, como ministro de Defensa”.

2.      Palacio del Elíseo, París, 20 de diciembre de 1983. Reunió a soles de Felipe Gonzalez amb el President Mitterrand: “No, François, no he venido a París para resolver hechos concretos, sino para explicarte que significa el terrorismo de ETA, porque no lo sabéis, no tenéis ni idea, y yo necesito que el Presidente de Francia me escuche, que comprenda la gravedad de lo que sucede.”... “Deja que te enseñe algo.”

3.       Estadio Olímpico de Montjuic (actual Lluís Companys), Barcelona 25 de julio de 1992. “No solo en Barcelona, por toda España maullaron los nostálgicos de ese país sacrificado al anochecer de aquel 25 de julio. Algunos tan solo lloraban su juventud. Otros, simplemente, no se encontraron en el paisaje nuevo. Pero casi nadie negaba que la mayoría vivía mucho mejor en esa España que ya no reconocía ni la madre que la parió”.

I una darrera explicació del que va representar el treball fet del 1982 al 1996:

Palacio de Congresos. Madrid, 20 de junio de 1997. Discurs d’anunci de Felipe González de que abandona la Secretaria General del PSOE:

“La clave -dijo- consistió en no vindicar el pasado, en concentrar los esfuerzos en reivindicar el futuro. Consistió en no quedar atrapados, una vez más, en el laberinto de una historia que no hicimos bien en el siglo XIX y una buena parte del XX.”

Sí, va ser això, no es tractava de mirar al passat sinó de construir el futur. És el que vam fer, cadascú des del seu lloc, amb més encerts que errors, amb majors o menors responsabilitats. És el que reivindiquem el grans que veiem amb sorpresa com davant dels reptes del món d’avui -i des d’on hem aconseguit arribar, Déu n’hi do-  hi hagi qui encara s’entesti a mirar un passat que ja sols ha de ser història i no ha de ser encara present.

1 de desembre.