Penúria versus frugalitat.*

 * Article per la revista Valors de desembre del 22.

Penúria (DIEC): “extrema escassetat”

Frugalitat (DIEC): “qualitat de frugal”. Frugal: “que s’acontenta amb aliments simples, moderat en el menjar”.

En el món d’avui, al lloc on la humanitat ha aconseguit col·locar la seva existència, parlar de penúria, o pensar en termes de penúria, és totalment inacceptable des del punt de vista ètic. No sé si hi ha gaire gent que aspiri com a ideal de vida viure com un eremita (DIEC: “persona que viu en un erm”) de l’antigor. No és necessari, ni convenient. Ara bé, un comportament frugal (sobri, mesurat) en el consum de béns i serveis (més enllà de l’alimentació) és absolutament necessari i convenient si no volem portar a la humanitat a la seva extinció. Ja avanço que soc pessimista respecte a l’acceptació generalitzada d’un aital comportament.

Malgrat que en el que portem de segle anem ja per la tercera crisi del sistema econòmic “occidental”: la financera del 2008, la pandèmica del 2020, i l’energètica (amb la inflació) derivada de la guerra d’Ucraïna, ara al 2022, no estem al fons de cap pou. Si anem pel carrer i mirem al nostre voltant, si agafem estadístiques de qualsevol cosa, ens adonarem de la situació real. Cert, hi ha un 25% de conciutadans nostres que estan per sota la mitjana, però això vol dir que hi ha un 75 %, 3 de cada 4, que estan per sobre. Potser sí que alguns, o molts, del 25% estan al fons d’un pou, però crec que cal matisar-ho molt. El 75% dels que estan per sobre, viuen bé? Oh, i tant!, sols cal veure’ls les cares (també calen matisacions).

Hi ha un conjunt de necessitats bàsiques de les persones que estan pràcticament resoltes a les nostres societats i alguna no. Les resoltes: el menjar, p.e., mercès a la voluntariosa i abnegada actuació de molta gent i col·lectius socials. No es veuen desnodrits o famèlics pels carrers, si n’hi ha, que n’hi ha, és un derivat d’un altre problema que parlaré més endavant. El vestir, p.e., això no cal ni parlar-ne, els magatzems de roba de les institucions que en recullen d’aquell 75% que dèiem abans van desbordats, en sobra de roba sobrera. Tampoc es veuen gent amb vestits esparracats, llevat d’aquells que s’apunten a comprar-ne ja així per seguir una estrafolària tendència (com tantes altres n’hi ha a la nostra societat benestant), ni gent que no disposi de roba d’abric suficient. L’atenció sanitària, p.e., ara és universal (deixem de banda les situacions irregulars), millor o pitjor, més eficient o menys, però les dades d’esperança de vida -més grans en les dones que ens els homes- i les dades de mortalitat infantil són ben expressives. L’ensenyament, p.e., també hi té accés tothom, pràcticament dels 3 anys, o menys en alguns casos, fins els 16. Que caldria millorar les beques menjador, les activitats extraescolars, l’atenció especial que precisen col·lectius determinats,..., segur, però ja ningú es queda sense saber llegir ni escriure, ni saber fer anar un ordinador.

La qüestió que no està resolta és l’habitatge, per incúria de les administracions públiques. Segrestades per una munió d’interessos parcials de col·lectius que incideixen sobre elles no són capaces de prioritzar i resoldre el problema que abans portava al “barraquisme” i ara al infra habitatge o al sense llar. Les necessitats que es plantegen no són una quantitat inabordable; una qüestió de temps, sí, però amb constància i perseverança es podria resoldre. També amb algunes polítiques més encertades respecte als actius de les entitats financeres, ah!, però aquí toquem os. Quan em parlen de l’experiència de Viena, els contesto que hi estan al sobre des del 1919, més d’un segle de treball continuat abordant el problema.

El que hi ha és molta indigència (DIEC: “mancat de les coses necessàries per la vida”). Aquí, perdoneu, sí que parlarem d’ètica. No vull confondre indigència amb penúria. Crec que per la vida cal salut, coneixement i consciència. Les tres coses per viure la vida, per viure-la.

Sense salut no podem viure. No penso pas amb la salut física, que també però menys, sinó en la mental. Hi ha situacions de penúria derivades desgraciadament per la indigència mental. Es pot resoldre però cal dedicar-hi recursos. Sense coneixement no sabem com viure. Si no tenim un mínim coneixement que ens permetin comprendre a on estem, què passa al nostre entorn, com poden afrontar-lo, no entendrem què som. Hi ha algunes situacions de penúria que es podria resoldre si forníssim als que la pateixen de coneixements concrets. Sense consciència no hi pot haver-hi convivència i en les societats obertes i barrejades d’avui en dia no tenir consciència, o fomentar no tenir-la, ens pot portar a un desastre.  I aquesta consciència ens porta a l’ètica.

Superat el tribalisme, “la ciutat ens fa lliures”, creix la tendència d’anar cadascú a la seva, sense mirar gaire a l’entorn, o despreocupar-nos de l’entorn, tan humà com natural. Sí, ho reconec, hi ha voluntariosos col·lectius que s’afanyen en pensar en la comunitat i el medi, però cal admetre que són minoritaris. La secularització hi ha ajudat com també l’increment del benestar que permet un cert “hedonisme”, fa pocs anys impensable. Pensar en el “comú” no té gaire prestigi si ens atenem al que ens porten els vells i els nous mitjans de comunicació. La pèrdua d’una concepció transcendent de la nostra existència fa que pensem sols en el gaudi i les avantatges que podem fruir ara. El més enllà, el demà, la nostra nissaga, l’habitat, ... ja se’n cuidarà “algú”, o “indigentment” no hi pensem.

Tornem a la frugalitat, viure amb senzillesa, amb moderació, amb “mesura”. Què vol dir? Pensar si tot el que ara “necessitem” per viure és necessari i convenient, per nosaltres i per la comunitat. He exposat al començament el meu pessimisme. Quina autèntica revolució comportaria en el nostre sistema econòmic! Crec que és impossible. Hem bastit un gran castell, sobre uns arenys, que si en toquem alguna peça pot ensorrar-se mica en mica o potser fins i tot de cop.

Tenim dos grans vectors de ample abast a les nostres societats sobre els que hem de reflexionar: la digitalització i la transició energètica. Deixo de banda, potser no hauria de fer-ho, el trasbals demogràfic. Repensar la digitalització, llençada a tota velocitat, amb les seves coses bones i les que no ho són tant, és repensar la societat que hem bastit en el que portem de segle. Repensar la transició energètica és repensar les bases del creixement dels 100 anys  darrers. Tenim uns comportament socials interioritzats de no fa pas gaire, però com que ens han vingut donats (o imposats) sense que hi penséssim molt ara tot seran esgarips si es qüestionen. Em sorprèn la sorpresa de la gent quan els dius que si estiguéssim col·lectivament al nivell de l’any 2000, al començament del segle, fa poc més de vint anys, podríem viure molt decentment, còmodament i tranquil·lament.

Però per viure més frugalment necessitaríem desprendre’ns de la indigència de consciència que portem al sobre. Ben mirat no fora pas gaire difícil individualment encara que hauríem d’enfrontar-nos a conseqüències col·lectives importants que hauríem de resoldre i fora molt més difícil. Viure més frugalment no vol dir viure pitjor, segurament seria tant mateix millor per nosaltres i la natura, però hauríem de deixar de fer, de viure, moltes coses que ara són de general hàbit i cada dia més esteses. Les estructures de convivència, de treball, d’oci, estan portant nous costums que potser caldria abandonar amb el que té consegüentment l’efecte sobre la seva causa. Hauríem de bastir noves estructures  adaptades a una nova realitat. Difícil tot plegat, difícil.

2 de novembre de 2022.