1-2021.Episodis

Condol a la família d'en Josep Maltas Estrems en el seu traspàs.

Benvolguda Anna M., filles i família d’en Josep Maltas Estrems.

En el traspàs d’en Josep vull en nom meu i de la M. Antònia fer-vos arribar les nostres condolences. Sé que els darrers mesos han estat durs i comprenc el vostre estat d’ànim.

Amb en Josep vaig coincidir a l’escola, uns quants anys a Valldemia. Després, érem de la mateixa edat, ens vam anar veient per Mataró. Cadascú va fer la seva vida, ell dedicat al tèxtil, la feina, i crec també a l’afició marinera. Coincidirem novament a l’Ajuntament on ell va ser regidor del 1995 al 1999. Ben cert que no estàvem a les mateixes rengleres, però vam compartir treball per la Ciutat. La vostra família, els grans, o les germanes Porta, ja sabeu, no ens és pas desconeguda. Tot plegat feia que ens continuéssim relacionant quan ens trobàvem en algun indret de Mataró. Ara ens ha deixat, un altre element dels nostre paisatge que desapareix, com ho farem nosaltres quan ens toqui. És la vida.

En aquest temps de pandèmia no és convenient moure’s i relacionar-se més  del compte. Entenc  les restriccions a les costums habituals que es donen en aquestes circumstàncies. Ens agradaria acompanyar-vos, però no ho farem. Estic segur que passats uns dies, ens trobarem ocasionalment pels carrers i les places de Mataró, com ens passa tantes vegades, i tindrem ocasió, esperem-ho, de fer-vos una forta abraçada i tenir uns moments de record per en Josep (e.p.d.).

Amb el nostre afecte.

Sobre les presentacions de llibres sota l’aixopluc de Federalistes d’Esquerres.

 

Ahir vam fer la presentació del llibre d’en Josep Burgaya “La manada digital”, ed. El Viejo Topo, VD-2021. La conducció de l’acte va anar a càrrec d’en Ferran Ruiz que se la va preparar a consciència, però que la tecnologia li va fer una mala passada ja que l’equip amb el que va començar la sessió no li va respondre i va d’haver de canviar d’equip i d’ubicació (a efectes de la senyal) perdent-se i perdent-nos els participants una bona estona de la mateixa.

El tema era interessant. El món digital del s. XXI, com funciona, què controla, i què se’n deriva. El llibre és treballat i la presentació prometia pel nivell dels ponents. Crec que va anar bé.

No obstant l’assistència va ser escassa (no sé pas si presencialment hi hagués hagut més gent). Alguns dels habituals, altres que no tant, més els de casa i poc més. Hi ha molts factors perquè això passi.

En Joan Rangel em va comunicar que havia d’acompanyar a la Rosa a vacunar-se. En Pep Puig i en Pep Comas em van dir que tenien Consell del Nomenclàtor. La Pili presentava  el seu darrer llibre sobre la Plaça de Cuba. Va haver-hi dues persones que em van demanar per mail l’enllaç i desprès no es van presentar. La Pilar Figueras (de BCN) em va dir que assistiria  i no ho va fer. Aquesta vegada, alguns habituals de Barcelona, Manresa, Vilassar no s’hi van apuntar, potser perquè el tema no els anava o perquè tenien altres coses. Érem pocs, la família s’hi va apuntar al complert perquè el tema els interessava, els joves estan a l’ona.

La propaganda de l’acte va ser la de sempre, tampoc disposem de més mitjans ni recursos per posar anuncis. El meu mailing (més de 200 adreces. Val a dir que ningú s’esborra, em deuen posar a spam) i la presència a les xarxes Twitter i Facebook dues vegades, la primera uns dies abans i la segona el mateix dia o l’anterior. Curiosament aquesta presència a les xarxes va ser replicada unes quantes vegades per alguns seguidors (de Barcelona, de Mataró, d’Argentona...) que desprès ni van participar a l’acte. Dels mitjans de comunicació local no n’espero gaire, malgrat que els ho comunico també. Alguna vegada, si l’autor és mediàtic, em truquen per demanar-me que els faciliti un contacte per entrevistar-lo (la ràdio, dels escrits res de res).

Tot i que ho faig sota l’aixopluc de Federalistes d’Esquerres i que aquests se’n fan ressò en les seves comunicacions ni aconsegueixo aixecar l’interès dels afiliats (que són poquets) del Maresme.

Segurament hi ha masses convocatòries d’actes. Segurament hi ha interessos diversos i variats. Segurament no sé fer la publicitat adequada. Segurament....

En relació a l’eficàcia del que faig, com que no és el meu intent la cerca de cap benefici de retorn personal, sols penso en col·locar en l’espai públic el coneixement de temes que crec que poden ser d’interès per a mi i per més gent (no sé fins a quants). Potser no m’hauria de preocupar massa, encara que no puc defugir pensar si val la pena l’esforç. A mi –de moment- em compensa i m’ocupa.

27 de maig de 2021.

Els ha perdut la supèrbia i ara s’escolen pel desguàs de l’aigüera.

I a més, ...després de veure el “Salvados” d’ahir.

 

L’experiència de Ciutadans (més tard Ciudadanos) va començar a Catalunya quan manava el primer tripartit. Un grup de gent, més o menys en l’òrbita progressista, o d’esquerres,  però profundament convençuts antinacionalistes, la posen en marxa.

No comencen amb gaire bon peu per fundar un partit ja que d’entrada cap dels fundadors vol posar-se al capdavant (liderar, donar la cara) de l’experiment. Trien el cap per ordre alfabètic (bon sistema, oi?), però com que el que li tocaria per cognom diu que no el trien pel nom, i així surt l’Albert Rivera.

La seva primera performance és posar nu per un cartell electoral que queda penjat a la retina de la gent dalt de les faroles. És maco i s’ho creu. Imagineu-vos al altres candidats quina guenya farien “à poil”. Ell no són com els altres: lletjos, bruts, tèrbols, amb coses a amagar, ... Ells són joves, ben plantats, són millors i cal que els ho reconeguin.

Ja veuran tots aquests de la “política”, nosaltres –vénen a dir- ho regenerarem tot en base als nostres coneixements (són il·lustrats, emprenedors, guanyadors, ...), la nostra desimboltura i la nostra parola. En Rivera tenia el mèrit d’haver guanyat un concurs dialèctic en els temps dels seus estudis i era un prometedors (potser) advocat de La Caixa.

A Catalunya no avancen gaire fins que els “indepes” i els partits de sempre els ho posen en safata. Amb l’1-O de 2017 esquincen el país (els uns provocant als altres i viceversa) i es col·loquen al capdavant del Parlament com a primer grup parlamentari de la Cambra. Ara és el moment de fer “política” amb la “vella política” i el fracàs és estrepitós. No saben què fer. No ofereixen res a fer, pactes, vaja. De fet, què haurien d’oferir si són els millors? La seva voluminosa presència resulta estèril. La política no es fa amb cares boniques que llencen espurnes per la boca però que són incapaces de bastir un projecte compartit. Però, tornem-hi: Perquè s’haurien d’esforçar en compartir res si tenen la veritat i els altres són uns “trinxeraires” menyspreables?

Ja havien traspassat l’experiència a la resta d’Espanya. Són, Ciudadanos. No cal construir una organització, tenir paciència, definir clarament uns principis ideològics, prendre un rumb. De què? Això és la “vella política”, això és el passat. El món d’avui vol guanyadors, gent que vagi pel dret. La “vella política” està plena de “losers”, de corruptes, de lletjos i incapaços. Fitxen a Marcos de Quinto que ha venut moltes Coca-coles i va engomat. També a algun economista de prestigi al que li faran poc cas. Ens podem menjar a aquests “paletos” del PSOE i a aquests corruptes desprestigiats del PP! Si som els millors i més bonics i els mitjans  (interessats) ho certifiquen!

Les coses no són així, són més complicades. Joe Biden arriba a la presidència dels USA a 78 anys. La Merkel fa 16 anys que mana i encara mana molt. A Itàlia han d’anar buscar a en Dragui. Macron es desfà com un sucre dins del cafè. La “vella política”, amb totes les seves mancances i defectes, aguanta, encara hi és. Quan el Govern del PP (Mariano Rajoy) cau corcat per la corrupció no hi ha espera. Ho tenim a tocar! Els millors, els més guapos, els més preparats (preparats no se sap de què) hem d’estar al davant! Ara ho veureu!

Sí, ja ho estem veient. Aquesta esbojarrada història feta a cuita corrents, sense fonaments organitzatius ni ideològics, sense formigó ni pedra picada, amb materials d’aparador i revistes de disseny per a ser fotografiats se’n va en orris, s’està escolant pel desguàs de l’aigüera.

Les construccions de la “vella política” potser són lletges, incòmodes a estones, els hi cauen teules del terrat amb qualsevol tamborinada, però tenen una història (tant en un costat com en l’altre) de llarg recorregut. Semblava que al món d’avui això ja no era important i resulta que sí.

La supèrbia els ha perdut. Uns altres s‘han hagut de tallar la cua.

Suposo que mai van sentir parlar de Salvador Espriu, 1913-1985 (quan va traspassar alguns d’ells encara anaven amb calça curta o ni havien nascut).

                                            

Oh, que cansat estic de la meva

 covarda, vella, tan salvatge terra,

 i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

 nord enllà,

 on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

 desvetllada i feliç!

 

 17 de maig de 2021.

 

La T.A.M.

La feina que vaig aconseguir al poc d’obtenir el títol de llicenciat en Econòmiques va ser entrar al departament d’estudis de mercat a l’empresa Igoda-Merck. Aquesta era una empresa propietat de la farmacèutica Merck alemanya (Darmstadt), hi havia la Merck americana, que quan la 2ona Guerra Mundial va posar-se sota una nominal denominació espanyola per no ser confiscada pels aliats. Manaven, però, els alemanys a la direcció general. Com a anècdota curiosa vaig coincidir en aquest període amb que el Director Farmacèutic era el Dr. Ponsatí, arenyenc, emparentat amb la família de Raimon Obiols, pare de la Clara Ponsatí, ara perduda en les boires escoceses.  L’especialitat de Merck eren les vitamines que veig que encara, tants anys després, encara continua fabricant. També els corticoides,  algun antibiòtic i altres coses que sols tenien sortida al Marroc (si mal no recordo era un antecedent de la Viagra).

Allà em vaig dedicar a estudiar l’evolució de les vendes dels productes de l’empresa i també les de la competència i establir les corresponents comparacions i situacions que permetien després prendre per la direcció comercial les oportunes tàctiques i estratègies de vendes. Val a dir que encara no hi havia ordinadors, ni personals ni dels altres, les dades es tractaven externament en el Centre de Càlcul de Sabadell, pel que no hi havia treballs en temps real i les que obteníem del mercat encara venien en més retard ja que es feien amb enquestes de les vendes a les farmàcies i es publicaven obertes a totes les empreses que es subscrivien a aquesta informació. Per treballar les estadístiques feia servir paper mil·limetrat, llapis de colors, regla, goma d’esborrar i una voluminosa calculadora elèctrica que permetia fer alguns càlculs alhora. Estic parlant de quasi cinquanta anys enrere, 1973.

Em va servir per la feina els estudis d’estadística que anaven dins del currículum de la carrera. Una assignatura a tercer curs, entre les dues matemàtiques i l’econometria de quart. Generalment a l’empresa sempre s’analitzava la relació de les vendes respecte al mes anterior i respecte al mateix mes de l’any anterior. Jo vaig introduir una variat que em va fer guanyar molts punts en el meu comés. Es tracta de fer estadístiques en base a la taxa anual mòbil (TAM) que no era altra cosa que establir una sèrie mensual amb els acumulats dels últims dotze mesos, amb el que s’homogeneïtzaven les dades al incorporar sempre totes les variants estacionals que es produeixen en un any. El fet tenia, en l’anàlisi de les vendes de productes farmacèutics (vitamines, antibiòtics, corticoides, ...,) l’avantatge  d’incorporar les conseqüències de les “temporades” de les malalties. Recordo que va ser molt celebrada l’exposició que vaig fer en una reunió de vendes de la correlació desfasada en un mes entre la venda de vitamines desprès d’una tanda de venda d’antibiòtics. El fet ja era intuït i conegut pels metges i informadors  (visitadors) mèdics, però ara hi havia confirmació estadística.

La utilització de la TAM m’ha acompanyat tota la vida a l’hora de fer estadístiques ja que crec que mostrar l’evolució d’un determinant element amb la visió que et dona la sèrie confegida d’aquesta manera és força explicativa. La vaig usar molt quan pretenia correlacionar les vendes d’automòbils que donaven els venedors amb el cicle econòmic. En aquest cas sempre hi havia una Setmana Santa, un final d’any, unes vacances o uns mesos anormals introduïts dins de la sèrie anual (sols quedava fora de l’ajust els mesos de febrer dels anys de traspàs) i això si es combinava la seva presentació amb números índex, agafant un data base per des d’ella anar desenvolupant la sèrie, permetia una visualització ràpida del que passava.

Ara l’he tornat a utilitzar per recapitular els kilòmetres recorreguts en bicicleta en els darrers anys. He constatat dos fets: que anava de baixa des de mig 2019, constatació de la que ja en sé l’explicació, i que la pandèmia m’ha estimulat a sortir més portant un creixement sostingut que crec que ara començarà a estabilitzar-se.

Amb l’edat i el decreixement de les forces físiques la lògica era que s’imposés una lleugera i continuada baixa, que per ara no es dona. Ara, a més, amb la incorporació de la bicicleta elèctrica tinc una eina potent per mantenir la tendència si vull aprofitar-la. No sé si sóc més ambiciós del compte en pensar que amb l’ajut addicional podré fer els recorreguts que m’il·lusionaria fer, especialment fer trajectes de pujada més llargs que els que fins ara encara faig habitualment: Coll Fòrmic, Montserrat, tornar als Àngels, fins i tot intentar atrevir-me amb algun port pirinenc com La Bonaigua. Veurem. No sé pas si se’m ha passat ja el temps de somiar en fer el camí de Sant Jaume o quelcom semblant, però en cara tinc el desig, potser irrealitzable, de la baixada del Danubi per terres austríaques.  Tenir il·lusions i somiar en coses senzilles com aquestes és molt be i no cal angoixar-se .

L’actualització de les dades fins a finals d’any ens dirà alguna cosa al respecte.

5 de maig de 2021

Anem a fer-ho fort.

Escenografia:

Hemicicle del Parlament de Catalunya. Sessió d’investidura del proper President de la Generalitat de Catalunya. Sembla que els grups “indepes” s’han arribat a posar d’acord al menys en votar al candidat Aragonés.

Personatges:

Presidenta el Parlament:

-Té la paraula el Sr. Illa (cap del principal grup parlamentari, el socialista)

El Sr. Illa es col·loca al darrera del faristol sota la Mesa i de cara als diputats assentats a l’hemicicle.

Sr. Illa:

-Sra. Presidenta*, Sres. Diputades i Srs. Diputats.  No cal que perdem el temps, massa ens en han fet perdre ja a tots nosaltres i al país. Vostès, vostè Sr. Aragonès al capdavant, no van enlloc, ens porten a la decadència. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tots, no s’ho mereixen. Hi ha alternativa política i personal.

-El nostre grup parlamentari, el dels socialistes de Catalunya i Units per avançar, votarà en contra. Bona tarda.

El Sr. Illa deixa el faristol i se’n torna al seu seient sense que els diputats i diputades dels seu grup facin cap gest**, ni pronunciïn cap paraula.

*(no cal que li agraeixi res ja que no n’és mereixedora de respecte)

**(és a dir, quiets, sense cap aplaudiment. No s’aplaudeix en els actes fúnebres)

Evidentment poden suscitar-se torns per al·lusions i torn de rèplica. En el primer cas, el Sr. Illa no es dona per al·ludit, es fa l’orni. En el segon cas, davant la petició de la presidència de concedir-li la paraula, el Sr. Illa respon:

Sr. Illa (des de l’escó):

-No tinc res més a dir que el que he manifestat en el primer torn i que consta en acta.

A l’escena de la votació per la que són cridats els parlamentaris, els del grup socialista –Units per avançar fan entrega dels seus corresponents vots negatius al secretari de la Mesa i van abandonant l’hemicicle.

 

Apa, vinga! Ens atreviríem a protagonitzar una situació així?

Mataró, 30 d’abril de 2021. N’estic fart!

Una societat binaria, de blanc i negres, no és democràtica.

Apropant-se les eleccions autonòmiques, els “indepes” entren en un clímax, els que no ho són també. O la victòria o el cant del cigne per uns, o la victòria i la decadència pels altres. Cal posar tota la carn a la graella per veure quants n’hi ha a cada banda. Tant li fa que a les brases (del procés, mai tant ben dit) s’hi posin botifarres blanques o negres, xistorres, xoriços, xai, porc, pollastre o conill. Cal deixar clar qui són els “bons” i qui són els “dolents”, els que estimen la “pàtria” (sigui quina sigui aquesta) i els que no se l’estimen. Els que volen ser “lliures, ara mateix” i els que no els fa res, o volen, ser sotmesos a un jou “estranger”.

En aquesta dinàmica els mitjans de comunicació (i ara les xarxes) tenen molt paper, gran. Ho hem vist arreu del món en el temps i l’espai. Els mitjans controlats pels poders públics són cabdals, els paguem tots els ciutadans i si sols estan al servei d’ ”uns”, dels que tenen la paella pel mànec, es poden convertir en una eina diabòlica i potser mortífera.

És el cas de la CCMA, la Corpo, amb els seus mitjans. Sense manies, a per totes. Aquesta és la consigna. Si guanyem (els “uns”) haurem aconseguit els objectius. Si perdem, qui s’atrevirà amb nosaltres?

Doncs és el moment de fer propostes. Els cossos gangrenats no tenen solució, cal “tallar”. No és una feina de bisturí, és de destral. No té cura. Tot està podrit, de dalt a baix. Desenganyem-nos, com a ens públic no té solució. No es pot reconvertir, és impossible. Cal deixar-la en tot cas sols pels “seus”, pels “uns”, tota seva, privada. Si es vol fer un serveis públic no hi pot haver els “uns” i els “altres”. Les societats democràtiques són plurals i a aquesta pluralitat ha d’obeir (sí, obeir) el serveis públic. Que se’ls quedin, però que se’ls paguin!

 

7 de gener de 2021.

 

En el comiat d’en Pascual.

 

La gent no és, són, som. Hi ha qui pensa que la gent es fa. La gent es fa si és pot fer, si es donen les condicions per fer-se. És evident, primer la genètica i després –ja a la vida- els condicionants externs de l’espai i el temps. La genètica prèvia també ha sorgit dels condicionants externs. És la història de l’evolució humana.

En Pascual, quedarà sempre per tots nosaltres com en Pascual solament, oi?, en Pascual va néixer lluny d’aquí però aquí va anar a raure i se’n va fer.  La seva difícil infantesa, els temps de la guerra, la condició dels seus, treballadors... Va començar –quasi un infant encara- a treballar en un lloc mític: El Forn del vidre, on es va formar com a treballador i com a persona. Les circumstàncies –els condicionants externs- el van portar a desplaçar-se havent ja format una família a Bèlgica: és el Pla d’Estabilització del 59, són els 30 gloriosos europeus de després de la 2ona. gran guerra. Allà es fa del PSOE i ja no deixaria mai més les fileres socialistes. Torna a casa, a Mataró. Treballa al ram de l’aigua, al tèxtil fins a jubilar-se. Participa a la creació del PSC, una altra circumstància, un altre moment històric irrepetible. La vida, els orígens, la feina, la consciència de classe, la militància, el porta a tenir presència pública, discreta però constant. És regidor de l’Ajuntament i té altres representacions institucionals, està al sindicat, llavors socialista. Ni de jubilat para la seva activitat. Ajuda, aconsella, en segon terme, però sempre hi és, mai falla. Ara que ens deixa ens queda els seu record que hem de guardar.

Avui estic aquí davant vostre perquè també sóc. Com tots vosaltres també, som. Som fruit de la vida, de la genètica i de les circumstàncies que ens han fet com som.

En les meves circumstàncies, com en les vostres, hi ha la figura d’en Pascual. Devem moltes coses a la vida, en devem alguna no sé si gran o petita, cadascú és diferent, cadascú ho sap, a en Pascual. Ell ha estat entre nosaltres, ens ha acompanyat en el camí. Ara que ens ha deixat ens haurem d’espavilar el que ens quedi de trajecte sense ell, amb els que quedin. Però li hem d’agrair la seva presència, la seva companyia, els seus consells, el seu exemple, la seva lleialtat i honestedat, la seva vida amb nosaltres.

Gràcies, amic, company. Gràcies, Pascual.

 

3 de gener de 2021.

Mail a Pep Puig Pla

 

Hola Pep, bon tarda:

Ahir em vas neguitejar molts en dir-me (no si retreure’m), primer per telèfon i després per whatt’s, que no havia de “patrimonialitzar” vers la meva persona la figura dels morts que glossava (en Remigi, l’Anna, ara en Pascual)

Em va sobtar i sincerament em vaig irritar. Entenia que si era cridat, o acceptat, a parlar en el solemne moment dels seu comiat era per expressar el que sentia envers ells. I el que sentia, el que sento, és la meva vida amb ells. No sóc un xerrameca aliè a la persona glosada que diu quatre tòpics per l’ocasió. Sóc un amic, un company, un deutor, dels que se’n van i així ho expresso.

Cert, tinc més coses per explicar potser que molts d’altres, o potser no, ja que la història m’ha donat una prevalença de la que ara algú pot pensar que aprofito.

M’has fet tornar a llegir –i mira que quasi bé me’ls sé de memòria- els escrits que vaig fer pels actes de comiat d’en Remigi i de l’Anna. Els escrits del meu blog són més personals, és el meu diari, públic, ja que està a la xarxa, però diari completament personal. No són iguals als que vaig pronunciar davant la gent. Crec que aquells parlaven molt de la persona que acomiadàvem, des del meu punt de vista, des de la coneixença que en tenia. No sé si he  “patrimonialitzat” res. Em tot cas, no me’n desdic.

Res més, amic, company, així som, tu i jo.

3 de gener de 2021.

L’ús de l’espai públic.

 

Als anys noranta del segle passat l’Ajuntament va tirar endavant el desenvolupament urbanístic de la part nord-est de la ciutat. Els sectors de Camí de la Serra, Can Solaret, Figuera Major, Vista Alegre est,... Aquest actuació va permetre dotar a la ciutat de nous espais públics i equipaments, a més del sòl privat corresponent. Així van néixer dues artèries circulatòries importants: la Ronda Frederic Mistral que completava a llevant les rondes intermèdies i la Ronda dels Països Catalans que tancava la ciutat per dalt a tocar de la variant de l’autopista. També van sorgir nous parcs, del Nord, de Créteil, del Camí de la Serra, places, i espais d’equipament que han servit per ampliar l’oferta escolar.

Can Solaret era un espai en forma de lluna (creixent o minvant) entre la Ronda dels Països Catalans i la variant de l’autopista qualificada per ser ocupada per serveis terciaris, és a dir: comerç, magatzems, i serveis varis (distribució de combustible, mèdics, ...), a més de permetre la continuïtat de l’equipament esdevingut llavors públic que dóna el nom al sector i d’amples espais verds. Des de la seva posta en marxa ha estat ben utilitzat i s’hi han assentat instal·lacions diverses i canviants, 25 anys de la vida d’una ciutat en aquest temps donen per força.

Una  de les primeres instal·lacions en establir-s’hi, en l’extrem occidental del sector, va ser el Jardiland. La família Passi de Llavaneres va tancar, si mal no recordo, l’espai comercial que tenia allà i es va traslladar a Mataró agafant la franquícia de la marca que llavors semblava potent del Jardiland. Val a dir que van muntar un bon establiment, agradable i adequat a la funció dels serveis que volien proporcionar. Amb el temps les coses canvien. Jardiland, o els Passi, van deixar la franquícia i va continuar el negoci amb les mateixes premisses que al inici ja sols com a Passi Garden. Però com en tants altres negocis, vés a saber les causes –no és aquest el tema-, l’any passat van decidir plegar i després s’ha conegut que en el seu lloc l’ocuparà un Mercadona.

L’explicació d’aquesta instal·lació la van donar els mitjans d’informació locals amb l’argument plausible de que la firma de distribució comercial minorista mirava de millorar el seu assentament a la part alta de la ciutat, fet comprensible i d’entrada l’espai ocupat reunia aquest requeriment.

Quan es va obrir el Jardiland a la Ronda del Països Catalans es va establir una senzilla regulació semafòrica al mig del carrer per permetre el gir a l’esquerra venint de la plaça França i accedir així a l’aparcament que tenia l’equipament comercial. Potser vam ser massa poc curosos en aquella decisió tota vegada que a poca distància, una mica més endavant, hi havia la rotonda de la cruïlla de la Ronda amb el Torrent de les Piques.

Ara l’ajuntament ha decidit fer una nova rotonda a la cruïlla del carrer Hèl·lade amb la Ronda dels Països Catalans allà on abans hi havia un senzill semàfor. La intenció és evident, no calen masses explicacions. Es tracta de facilitar l’entrada a l’equipament comercial que s’obrirà a la part de muntanya de la Ronda, el nou Mercadona. Per fer aqueta nova rotonda no hi ha hagut més remei que “mossegar”, sí, mossegar, una queixalada, a la punta occidental nord del parc del Camí de la Serra canviant la configuració que tenia l’espai i el dels carrers circumdants.

Bé, ens trobem davant una nova agressió a l’espai públic, petita si voleu, potser per a molts imperceptible o de “no n’hi ha per tant”, per interessos i conveniències privades. Quan Mercadona tramita la seva ubicació a l’antic Jardiland, ¿va demanar expressament millorar l’entrada de vehicles a la seva futura instal·lació?  Més encara, ¿l’Ajuntament facilita aquesta pretensió per demanda o de “soi”? Qui paga les obres de la rotonda? El comú? No hi ha cap panell que ho indiqui. Si les paga Mercadona pitjor m’ho poseu. Des del punt de l’administració urbanística de la ciutat, ¿com s’ha d’entendre aquesta actuació?

Vaig escriure fa poc a Twitter: “Una conseqüència negativa de la pandèmia (n’hi ha i n’hi haurà moltes més) és l’ocupació privativa de l’espai públic de forma abusiva (sembla que amb el vist i plau de tothom). Liberalisme o llibertarisme?”

Ara ja és un pas més. No és una ocupació privativa de l’espai públic en forma abusiva (substituir circulació rodada per terrasses de bars i restaurants, cotxes per taules), és la utilització directe de l’espai públic per part dels interessos privats forçant a l’administració pública a consentir-la i permetre-la.

El més gros, per mi, és que ningú piula, en un temps en que es piula de tot i força.

Sr. Roig: ¡“Usted sí que puede”!

 

5 d’octubre de 2021

Més sobre l’ocupació de l’espai públic.

 

 

Segons els mitjans, el Gremi d’Hostaleria i Turisme acaba de treure un comunicat explicant que l’experiència (prova pilot) de l’ocupació de la via pública al carrer de Cuba per part d’uns quants establiments de restauració el vespres dels caps de setmana (divendres i dissabtes) és ben valorada pels establiment que hi han participat i ja plantegen que es repeteixi l’any vivent durant el període que les temperatures són agradables, de mig abril, a mig octubre.

A hores d’ara no sabem, no sé si s’han fet públiques, les valoracions de l’Ajuntament i dels veïns del carrer i dels propers. Suposo que la valoració municipal tindrà en compte altres temes més enllà dels que fan referència als comptes de resultats dels establiments comercials.

D’això es tracta. Es tracta principalment d’una ocupació privativa de l’espai públic que tal com bufen els vents dels desitjos de la ciutadania després del temps constrets de la pandèmia era bastant plausible que tingués acceptació. Ho estem veient arreu, en altres carrers de la ciutat i en altres pobles i contrades. No sé pas si les conseqüències derivades d’un període excepcional comporten una “nova normalitat” en aquest sentit. Potser  va sent hora de reconsiderar i reconduir algunes de les decisions preses derivades d’un moment excepcional. O potser, resignats, cal convertir en definitives les normes excepcionals.

Dona tota la impressió que el domini de l’espai públic torna a la iniciativa privada. No és pas el primer cas que veiem en els darrers temps. Hi ha qui -des de les seves necessitats privades- considera que l’ocupació de l’espai públic que els sembla que no és d’utilitat pràctica immediata és perfectament possible de demanar i que els no els serà difícil d’obtenir. Tot plegat... són espais morts o modificables lleugerament o amb ocupacions esporàdiques. I així, van “gambant”.

Queden enrere els temps en que els Ajuntaments democràtics intentaven fer valer la seva llei i tornar al comú tot el que era seu. Ara sembla que el pèndol ha anat a l’altra banda. Amb l’excusa (ben vista) de la necessitat de “ajudar” el desenvolupament de l’activitat econòmica s’han de fer concessions públiques. L’activitat privada hi ha de posar la voluntat i empenta i si necessita envair l’espai públic sols ha de demanar-ho.

Potser sí que cal “ajudar” a la iniciativa privada, però llavors caldria saber quin són els resultats concrets d’aquest ajut i quines repercussions també concretes té pel comú. Estaria bé que fossin públics, per exemple,  els comptes de resultats, les condicions laborals dels seus treballadors i les liquidacions d’impostos d’aquestes “empreses” ajudades. Segurament guanyaríem en eficiència econòmica i política.

 

3 de novembre.de 2021.