Tinc algunes idees, potser prefixades. Abans,
però, d’escriure alguna cosa, tinc temps, busco referències per ancorar-les.
Portem ja alguns
anys del segle XXI, 22 ja. És a dir, tota una generació: en diuen els “centennials”,
o la generació Z.
Els nascuts més o menys amb el segle ja han pogut, si han volgut fer-ho, votar
unes quantes vegades, generals, municipals i europees, autonòmiques. Des
que van poder entendre alguna cosa del món ja han viscut dues crisis, o potser
si són ben conscients, ara ja tres, en tant poc temps. El 2008 la crisi
financera que va començar per l’ensulsida del Lehman Brothers, el
2020 per la pandèmia Covid i ara el 2022 per la guerra d’Ucraïna. El món
no està en les nostres mans, o les nostres mans ja no controlen el món, però en
patim tots les conseqüències, i sembla que aquesta generació i l’anterior, la Y, se’ls presenta
unes perspectives de futur peludes.
Prec com a base per
afermar el que em sembla que penso el creixement del P.I.B. espanyol des del
primer trimestre del 2008 fins a la darrera dada publicada i revisada que és la
del 2on. Trimestre del 2022. Les notes de premsa del
INE són una bona font d’informació.
El P.I.B. (Producte interior
brut) d’un país és un flux, és el que es produeix en un determinat espai en
un determinat temps: un país, un any, p.e. Un flux és diferent d’un estoc
(primeres lliçons d’economia), que és el que tenim fix i que hi anem posant o
treien components (coses, bens o
serveis, de més o de menys). La riquesa que tenim és un estoc, la renda és un
flux.
Aquí contemplarem les
dades trimestrals espanyoles. La sèrie és ben llarga, 14 anys i mig, 58
registres. Però les dades s’acostumen a expressar en percentatge de creixement
d’un trimestre sobre l’anterior. Si l’anterior era 100 i el creixement és d’un
1,1% vol dir que aquest trimestre és un 101,1 i si el següent el creixement és
del -0.5% vol dir que el valor d’aquest segon trimestre és 100,59. Si volem
saber què és el que ha passat en el conjunt d’un període ho hem de referenciar
tot a un punt i relacionar cada valor trimestral a aquest punt. Això és el que
he fet en la taula adjunta. Llavors podem veure com ha anat evolucionant la sèrie des del
punt de partença i què ha representat acumuladament.
El punt de partença
és la darrera dada del 2007, que convencionalment la fem 100. A partir d’aquí
anem veient que produïm cada trimestre i la seva evolució.
La gràfica següent
és clara del que ha passat: (Com es pot veure, queda també clar allò de les
veritats, les mentides i les estadístiques). Segons com es construeixi la
gràfica es veurà millor o pitjor el que ha passat.
Gràfica 1.
En aquest període
de 58 registres n’hi ha 18 de negatius (de decreixement respecte al trimestre
anterior), dels quals 13 corresponen a la crisi financera del 2008, 4 que
corresponen a la pandèmia i 1 (de moment) a la crisi energètica provocada per
la guerra d’Ucraïna. Val a dir que hi ha en la primera crisi uns quants
trimestres de creixement zero. La segona crisi, la pandèmica, presenta un
desgavell notable, i de la tercera estem a veure què en surt encara.
Aquí també es veu
la primera reacció, comú a tots el governs de la nostra àrea, d’intentar aturar
el cop de la crisi financera del 2008, el seus resultats i les polítiques
d’austeritat que finalment emprenen. També s’evidencia la diferència de
polítiques econòmiques en front la pandèmia portades a terme el 2020, i la
incertesa provocada pel moment actual.
Però si traslladem les dades relatives trimestrals a dades absolutes (en índex 100 a finals de 2007) veurem que la producció trimestral comença a ser inferior a la meitat de l’any 2008 i no aconsegueix el mateix volum fins al darrer trimestre del 2016, més de vuit anys després.
Gràfica 2.
Si volem comprendre
quina és la situació actual d’amples capes de la població no podem deixar de
tenir en compte aquest fet, vuit anys produint cada vegada menys que el període
anterior. A partir de finals del 2016 comença un remuntada notable fins el
2019. Notable a més en atenció a les turbulències polítiques d’aquests anys,
fins que arriba la pandèmia que provoca la pèrdua del que s’havia guanyat. Com Sísif, tornem
a començar com estàvem produint (remarco, produint, no el que teníem) a finals
del 2007. I ara no sabem on ens deixarà la crisi energètica provocada per la
guerra, estem segons la darrera dada al 105,4% del que produíem a finals del
2007, pràcticament 15 anys enrere. Començament de segle XXI estancats i ves a
saber el que ens ve ara al sobre.
Hi ha una darrera
consideració. Què és el que hem produït de menys durant aquest temps?
Gràfica 3.
La sèrie ens diu que
fins a finals del 2016 havíem deixar de produir l’equivalent al 156,09% del que
havíem produït el darrer trimestre del 2007. Llavors comencen a remuntar i a
recuperar, fins la pandèmia. Quan ja estàvem tot just al 99,22%, arriba el Covid
i ara la guerra, retrocedim en el rescabalament que estàvem aconseguint,
continuem amb unes pèrdues de producció de bens i serveis del 109,50% de la
darrera producció trimestral del 2007.
Si no he fet malament els càlculs, uns 307.220 milions d’€.
Aquesta explicació
segur que ja deu haver estat feta per mans més destres que les meves i caps més
clars i preparats. Hi ha moltes coses a matisar i a millorar segurament d’aquesta
presentació, potser fins i tot fer-ne una esmena parcial o total, però m’ha
servit per començar a situar-me en l’escrit que com deia al començament m’ha
estat demanat. A veure si me’n surto.
La clau del
malestar està en el que ens pensem que no tenim i/o podríem tenir? Tenim, per
dispendi o per gaudi, poc, o pensem que volem -com sigui- tenir més? Si no
produïm més, més que abans, no podrem gastar o acumular més. Ara bé, gastem o
tenim poc? És necessari més, o potser la pregunta més important és: És
sostenible gastar o tenir més? Nosaltres, ja que n’hi ha que voldrien plorar
amb els nostres ulls.
24 d'octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada