Els temps que ens ha tocat viure i els dies que hi vivim. Notes i apunts d'en Manel Mas Estela
30 d’octubre del 2012
29 d’octubre del 2012
Converses de savis.
Els bons amics, i especialment les bones
amigues, a la convalescència et porten llibres perquè et distreguis. Res de
complicat, novel·la negra que saben que m’agrada, però també algun assaig
distret com el del mestre Fabián Estapé, “Deu gran catalans. Un
homenatge personal a deu figures històriques.” RBA-La Magrana, B-2006.
M’ho he passat d’allò més bé amb les sucoses anècdotes
que explica. A l’humor intel·ligent de Martí de Riquer, explica el que
li va dir en sortir “d’una festivitat al Palau de Sant Jaume en què el
Govern de la Generalitat va voler solemnitzar un esdeveniment que havia de ser
sorollós, perquè es tractava ni més ni menys que del Mil·lenari de Catalunya
(1989).”
“Escolta, Estapé, tenint en compte com
funciona actualment el servei de correus, ¿a tu et sembla que perquè el compte
de Barcelona va deixar d’enviar l’escrit de vassallatge al compte de Narbona
hem de muntar tot aquest rebombori?”. Sincerament, em va convèncer, i ens en
vam anar dient que a Catalunya,
quan ens deixen fer, muntem els pastorets.
28 d’octubre del 2012
Reprendre la marxa.
Quasi bé dues setmanes aparcat. De vegades,
sense esperar-ho, es produeix algun terrabastall.
-" Assegui's en aquella cadira (de rodes) i no
es mogui. Queda ingressat ara mateix.”
-“Com diu?, però si he vingut pel meu propi
peu?”
-”El seu cas, el resultat que dóna la prova d’esforç,
és de llibre. Li pot passar alguna cosa greu en qualsevol moment.”
-“Carall...”
I durant uns dies, estirat al llit o assegut
en una butaca veus el paisatge a través de l’ample finestral de l’habitació de
l’hospital. Anàlisis, controls, pastilles, menjar contingut, fins arribar a les
intervencions, subtils això sí, molt tecnificades, res de les antigues taules d’escorxador;
repòs, fins arribar a l’alta, que ho és a mitges ja que la recuperació a casa
no és pas bufar i fer ampolles. Caldrà medicar-se fins a la mort, mai tant ben
dit, no passar-se en algunes menges, les xarcuteries i formatgeries perdran
clients. Oblidat, noi (bé, potser ja no tant noi) dels “callos” a la
madrilenya ... Bona gent aquests de la sanitat, del primer al últim:
professionals, entregats, pacients (de paciència, amb el personal que corre), soferts,
...
Però, de què et queixes? Si t’han refet els “manguitos”
del carburador i d’aquí uns dies podràs trescar de nou per les muntanyes i
tornar a pedalar per les carreteres! A més, has aprofitat per llegir un munt. Sols
t’han posat tres “molles” entrant-les pel canell! Ah! I no pateixis per les “relacions”,
sols és com pujar dos pisos, que no és res, podràs tornar-hi! (Sí, a la
vejez, viruelas.)
Desprès de la tamborinada, torna a sortir el
sol i provoca un lluent arc de Sant Martí. Apa!, som-hi!
28 d’octubre. Festa de Sant Simó.
13 d’octubre del 2012
12 d’octubre del 2012
L’estat de l’esverament.
Potser sí que el “pinyol”
de CDC ho venia preparant de temps enrere, tampoc era tant difícil no
veure-ho. Potser si que el President i el Govern de la Generalitat
s’han posat al davant de l’exitosa manifestació del 11-S, tant mateix no van
pas amagar gaire l’empenta que li varen donar. Sembla, però, que el detonant va
ser-ne un altre que també s’ha explicitat prou aquests dies: el neguit de gestionar una
administració en fallida només amb la preocupació de com arribar a pagar els
compromisos a finals de mes. Res de govern, evidentment ni d’obra de
govern, no són els temps per pensar-hi ni hi ha les “virolles” per fer
res. Res per lluir, sols les retallades amb la gent en contra al carrer.
Llavors, amb totes
les excuses raonables i raonades que es vulguin, carregats de raons fins i tot,
sols quedava el recurs de la fugida endavant. Amb una ample base de la gent del
país il·lusionada, fem el pas. Diguem-ho? Diguem que ja n’hi ha prou!
Obrim camins nous, proposem metes somniades!
Val a dir que
parlant i escoltant la gent al teu voltant les reaccions no són totes unànimes,
encara que potser són cadascuna minoritàries Se’n troben de perplexos, generalment de
fora, que estan estorats; se’n veuen de calculadors i cínics, pels que sols es tracta d’una
jugada de pòquer per canviar la relació de forces; et creues amb escèptics que s’ho miren incrèduls
pensant que és impossible; ni ha d’esverats que tenen tota mena de cabòries ratllant a la paranoia;
n’hi ha d’ingenuament convençuts
sense gaires complicacions, amb senzillesa; també d’exaltats d’un costat i de l’altre que
provoquen preocupacions vàries;... El cert és que l’olla bull i cada dia amb
una excusa o altra i tothom hi diu la seva tant li fa si alhora afegeix més
llenya o gasolina al foc.
El tema és que hi
ha unes eleccions convocades de les que en sortirà una expressió del moment polític
català i a continuació un arc parlamentari determinat que triarà un nou, o vell,
Govern. Sembla que per alguns, més o menys, qui sap, el full de ruta que
es proposarà, o ha de proposar, serà molt clar: A veure com ens ho fem per decidir, per exercir, d’una
forma o altra, el “dret a decidir”. Valenta i feixuga feinada!
Però aquesta és per la que sonen els tambors i repliquen les campanes.
Si clar, però mentre tant caldrà arribar
a finals de mes i pagar les nòmines i les obligacions peremptòries, i ... estarem
allà mateix a on estem ara, demanant a Madrid, a punt de
ser intervingut el Regne d’Espanya, que ens avancis els diners que ens
calen. I s’haurà de fer un pressupost i escatir, entre d’altres coses tant o més
importants, com s’han de mantenir els aparells de propaganda, i fer totes
aquelles coses tant prosaiques que es demanen a tota administració i a les que
ha de donar resposta tot govern.
Això té cap sentit?
Pels exaltats i convençuts no gaire. Per la ciutadania, molt.
11 d’octubre.
10 d’octubre del 2012
La espada de Damocles.
D’una forma un xic oportunista s’editen en un
llibret un grapat d’articles sobre la crisi grega que Petros Márkaris
ha escrit en els darrers temps per la premsa alemanya. Alguns ja ens eren
coneguts, havien estat reproduïts aquí
, i segurament la seva acceptació és la
que ha impulsat a l’editorial a fer aquest recull. No aporten gaires coses més
del que ja és conegut de les seves opinions. Més enllà de la crisi financera, Márkaris,
creu que a Grécia hi ha una crisi política i més:
“Desde principios de
2010, cuando estalló la crisis, sostengo el argumento de que la crisis griega
tiene principalmente un caràcter político. El país ha llegado a una quiebra
económica, que en estos momentos la mantiene al borde del abismo, por los
errores y fracasos de sus dirigentes políticos. Un aparato estatal corrupto,
que se revela incapaz de poner en práctica, con o sin rapidez, reformas y leyes
críticas, y que es, al mismo tiempo, el resultado de los errores de la élite
política griega.”
“Sin embargo, confieso
que tengo mucho miedo, porque en la época de la falsa riqueza tiramos por la
borda no sólo nuestra pobreza, sino también nuestros valores, porque pensábamos
(¡qué error!) que estos valores eran parte de nuestra miseria.”
¿Sólo una crisis financiera?, 29/2/2012.
“Grecia era un país
pobre que sabía vivir decentemente con su pobreza. Después de su experiencia de
años con el ahorro, incluso había desarrollado una especie de “cultura de la pobreza”.
Entonces llegó el año 1981, y un flujo de dinero comenzó a circular por el país.
Los griegos ya no necesitaban la “cultura de la pobreza”, pero tampoco habían
desarrollado ninguna “cultura de la riqueza”. El consumo se convirtió en la
fuerza motriz de la sociedad.”
La cultura de la pobreza, 30/12/2009.
Ara està
a punt de sortir la traducció de la segona entrega, Περαίωση, 2011, de
la trilogia de novel·la policíaca que està escrivint amb el seu personatge del comissari
Kostas Kharitos. El primer
títol, “Amb l’aigua al coll”, ja fou celebrat, a veure què ens depararà
aviat el segon.
Mentre tant, aprofitem per afrontar les imatges
del desastre aquí: “Ruinas modernas. Una topografía del lucro”, Julia
Schultz-Dornburg. Ed. Àmbit, B-2012,
on entre molts d’altres hi ha el cas de Vallfosca
Mountain y Golf Resort a Espui.
10 d’octubre
9 d’octubre del 2012
Sobre tòpics i "mantras".
La part del programa del diumenge del “Salvados”
on és entrevistat l’economista liberal Jürgen Donges portarà cua .
De fet tot el programa, com molts altres d’aquesta sèrie, serà polèmic. Però hi
ha dos “mantras” que en els debats político-econòmics que s’estan donant sobre
la situació que vivim es repeteixen contínuament. L’un és que varem viure per
sobre de les nostres possibilitats, l’altre que els afectats no són
responsables del que els està passant. Anem-los a veure.
Sobre el viure per sobre de les possibilitats. No és el
mateix utilitzar el crèdit per satisfer les necessitats, els desitjos, les
il·lusions, si es vol, i anar pagant-lo amb els interessos corresponents, que
utilitzar el crèdit saben que no el pots retornar i fer-te l’escàpol. Quan les
vaques eren grasses probablement varem ser més cigales que formigues, però la
taxa de morositat era baixíssima. La gent s’endeutava però complia els
compromisos que contreia. Clar, desprès va esdevenir que a molta gent se li va
reduir o va perdre la feina i va ser llavors que no varen poder fer front als
deutes que havien contret. Si no s’hagués rebentat abruptament la bombolla
immobiliària per culpa de la fallida del sistema financer, i la roda hagué
continuat girant (esbojarradament, tot cal dir-ho), molta gent hagués continuat
pagant religiosament els seus compromisos. Per tant, ara no val desviar
l’atenció dels veritables culpables fent creure a la gent que es varen passar.
Els que es varen passar varen ser els responsables del sistema financer que varen
ser uns complets irresponsables. Són ells els que varen facilitar a la gent el
que s’endeutessin fent anar el conjunt de l’economia en un miratge que es va
esvair. És lògica, doncs, la percepció de la gent de que els varen ensarronar,
i que ara els ensarronadors fugen d’estudi sense assumir la quota de
responsabilitat que tenen. Clar que la gent del carrer hagués pogut ser més
prudent, però el sistema no estimular pas gaire aquesta virtut, ans al
contrari, especialment si algú en treu benefici a costa dels incauts. Clar que
els governs de totes les administracions vivint sobre l’ona de la prosperitat haurien
d’haver controlat, o temperat un xic, la voràgine malgrat que no hi va haver
gaire rebuig cívic a la situació (no oblidem aquest fet, especialment en
l’ordre mediàtic). Però no desviem l’atenció dels veritables causants d’aquest
desori que fou el sistema financer en el seu conjunt. El crèdit que facilita el
sistema financer és normal i necessari pel funcionament de l’economia, sigui
dels particulars, empreses o administracions. Sinó, com aconseguiríem mai ser
propietaris d’una casa (llevat que ens toqui la rifa), fer anar el circulant
d’un balanç d’una empresa o bastir per les administracions de les
infraestructures que necessita una col·lectivitat? Però és un mitjà, no un fi
en si mateix com varen pensar alguns que ara traspassen les seves
responsabilitats a la pobra gent que varen engatussar.
Sobre la no responsabilitat dels afectats, especialment per
les retallades. Evidentment, no en són els causants, però algú els ha
d’explicar, les organitzacions polítiques, les sindicals, les cíviques, com
s’havia aconseguit tot el que disposaven. Sí, ara són retallades les
prestacions que havia assolit una col·lectivitat, Estat, Autonomia,
Ajuntament,..., però com s’havien assolit? Tornem a les vaques grasses. Les
administracions no els cauen els recursos del cel, o tenen una màquina de fer
bitllet sota una taula o amagada a un racó. Les administracions disposen dels
recursos que els hi proporciona (de grat o per força) la comunitat. Quan els
recursos que es posen a la seva disposició minven, i minven molt, no queda més
remei que adequar les actuacions als recursos disponibles. Cert, es podrien
compensar temporalment per recursos aliens, per crèdits. Aquesta va ser la gran
aportació a la ciència econòmica del keynesianisme. Però va ser una aportació
d’un altre moment de l’economia, la de les monedes nacionals, la dels Estats
sobirans, que ja no existeixen. Podríem recórrer al crèdit o al Tresor públic,
però malauradament no està en les nostres mans que ens donin del primer i fer
anar el segon. Aquest és el gran debat de la austeritat: no tenim instruments
per superar-la, o si es vol dir millor, els que tenen aquests instruments no
els volen fer servir en la direcció que necessitaríem. Llavors, cal pensar en
com varem aconseguir el que ara està en perill i veure què podem salvar, quines
són les prioritats que decidim mantenir, sabent que malgrat no ser els causant
i responsables de les retallades varem ser els beneficiaris d’una situació que
ja no existeix i que potser, fins i tot, serà irrepetible. És ara, més que mai,
quan calen eines col·lectives de debat i decisió per enfocar la situació. És
ara més que mai, que hem de fer esforços per trobar punts d’entesa entre les
diferent visions de la col·lectivitat per intentar trobar comuns denominadors
abans de que esclati el desconcert de la bona gent que no entén perquè els
passa el què els passa. Em temo, però, que això és somiar truites. Els que ho
haurien de fer, o estan molt espessos o s’hi juguem masses coses pròpies per
entomar aquest punyent repte.
8 d’octubre.
8 d’octubre del 2012
L’opinió política d’un jurista.
Sembla que a la darrera entrada penjada en
aquest blog ja existeix una resposta (evidentment no a les seves humils lletres)
de per on pot, o podria, continuar el tema. Una resposta no des d’aquí, sinó d'una
veu sensata de l’altre costat, del costat dels “altres”. Un jurista de prestigi
més que reconegut que no es planteja el tema de debat avui a Catalunya,
i consegüentment a Espanya, des de les lleis existents i en vigor, sinó
des de la necessitat política de trobar-hi una sortida política que hauria de
comportar els canvis legals precisos.
Francisco Rubio Llorente
avui a El País: “Un referéndum para Catalunya”
“Si una minoría territorializada, es decir, no
dispersa por todo el territorio del Estado, como sucede en algunos países del
Este de Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada
administrativamente y con las dimensiones y recursos necesarios para
constituirse en Estado, desea la independencia, el principio democrático impide
oponer a esta voluntad obstáculos formales que pueden ser eliminados. Si la
Constitución lo impide habrá que reformarla, pero antes de llegar a ese
extremo, hay que averiguar la existencia, y solidez de esa supuesta voluntad.
Una doctrina que hoy pocos niegan y cuya expresión más conocida puede
encontrarse en el famoso dictamen que la Corte Suprema de Canadá emitió en 1999
sobre la legitimidad de la celebración de un referéndum en Quebec (que, dicho
sea de paso, los independentistas perdieron por poco más de 50.000 votos).
La Generalidad de Cataluña no puede convocar un
referéndum, pero nada le impide pedirlo e incluso colaborar en su convocatoria.”
Sembla,
però, que el Govern d’Espanya no està, encara, per aquesta tessitura. Mentre
tant, tots plegats inflant el gos.
8 d’octubre.
4 d’octubre del 2012
El dret a decidir.
"Me asombra la
facilidad y simplicidad con la que algunos comparan esta situación con el
de un divorcio matrimonial."
Ja fa temps, pel gener del 2010, em varen
convidar a debatre en públic amb el polític del PNV, Iñaki
Anasagasti, sobre el “dret a decidir”. Val a dir que, malgrat l’intenció
dels organitzadors de l’acte, no hi va haver debat entre nosaltres. Conduits
pel periodista calellenc Saul Gordillo, cadascú es va limitar a exposar
les seves posicions i desprès sotmetre’s a les preguntes del públic assistent
que era prou nombrós. Crec que l'entrada que vaig fer al blog que feia servir llavors amb els seus comentaris és prou expressiva de com va anar.
He tornar a llegir el que vaig dir aquell dia.
Té ara plena actualitat, sembla que ho hagués intuït. Tampoc calia ser cap “lince”
per veure com podien acabar les coses tal com anaven. Bé, ja estem a l’escenari
hipotètic que llavors vaig dibuixar, ara cal perllongar la reflexió des d’allà
on la vaig deixar. Però ja no és la meva feina, i possiblement ... tampoc del
meu interès (Wait and see).
En tot cas, no serà dolent penjar a la xarxa el
contingut de la meva intervenció ja que llavors ningú, ni els meus, la va voler recollir.
Debat s/ el Dret a decidir. Calella, 21 de
gener de 2010.
En Xavi Ponsdomènec, en nom de la Plataforma Calella decideix,
em va convidar a participar en aquest acte. He de reconèixer que m’ho vaig
pensar. Crec que els que em coneixen saben perfectament les meves opinions
sobre el tema que ens ocupa ja que són públiques i notòries. Sempre he manifestat
que no sóc nacionalista i suposo que comprensiblement molts fins hi tot em deuen
considerar antinacionalista. Sobre aquests temes he escrit força al meu blog i en concret sobre
les consultes sobiranistes vaig publicar un article a “El Punt” amb motiu de la
consulta d’Arenys de Munt.
Malgrat tot això, per cortesia respecte als organitzadors
que varen creure convenient convidar-me a ser aquest vespre aquí, com també per normalitat democràtica de
poder expressar els meus punts de vista i escoltar els dels adversaris, em fico
en un esbarzer del que espero no sortir-ne gaire esgarrinxat.
Sí que una cosa
vull deixar ben clara de bell antuvi. No pertanyo a la Direcció del PSC, del
meu Partit, sols sóc un càrrec institucional, Diputat a Corts per la
circumscripció de Barcelona. Per tant no
vinc aquí a parlar oficialment com a PSC. Dubto que m’haguessin autoritzar
per a fer-ho (no els ho vaig preguntar), malgrat que evidentment defensaré les
que crec són les posicions del meu Partit. Ho dic, perquè també és força
conegut , fins i tot reconegut pels meus propis companys, que sóc bastant heterodox i que de forma
encertada o no expresso les meves particulars opinions.
Sobre el dret a decidir. En una societat democràtica qualsevol posició, totes les posicions,
són acceptables, no cal que m’hi estengui en el concepte i en els límits del
seu exercici, crec que són temes de poca discussió. Per tant, si hi ha a Catalunya, o en d’altres indrets, qui
pensi que el marc polític en què s’ha de moure no és el que li agrada més i vol
canviar-lo té tot el dret i legitimitat per intentar canviar-lo i fer les
propostes adients per a aconseguir-ho. Suposo que lo del límits està ben clar i
no cal estendre-s’hi més.
En aquest marc, el
que hi hagin ciudatans/es que es plantegin demanar opinions, sobre el tema de
la independència, o sobre qualsevol altre assumpte, dels seus conciutadans/es
és perfectament normal. De fet totes
les opcions polítiques fan, fem, propaganda de les respectives posicions i
procuren que siguin el més esteses possibles per tal que es tradueixin, pels
procediments establerts, en possibilitats de ser aplicades i exercides. També,
és habitual que els mitjans de comunicació i tota mena d’entitats i
associacions demanin el parer, dels que el voguin donar, en els temes més
inversemblants que els semblin convenients.
Per tant, consultes
populars n’hi ha
habitualment sobre tota mena de temes. Ara, el que ens convoca a parlar avui són
les consultes
populars sobre el dret a decidir que traduït vol dir demanar
l’opinió, a qui vulgui donar-la, de si volem ser independents com a
col·lectivitat de l’organització administrativa i política estatal en la que
fins ara estem.
Tampoc no hi ha res a dir
d’aquesta pretensió de consulta. És un exercici que és pot fer i del que no cal
extreure’n més significat que el que té. És una consulta privada organitzada per particulars amb els procediments
que creuen convenients i que no té
més transcendència pública, és a dir jurídica i imperativa. Això vol dir
que no té transcendència política? Clar que la té. Com tota acció
política, posa de manifest l’actuació d’unes determinades línies de pensament
que en democràcia són, com ja he deixat clar, perfectament legítimes, que
pretenen fer-se escoltar i estendre’s, però que no té resultats imperatius per
la comunitat.
*********************************
Bé, arribats aquí
jo ja podria acabar i concloure la meva intervenció. No tinc cap intenció de perllongar-la cap a manifestar el que jo penso
particularment sobre el contingut de la consulta. Si mai hi ha debat públic, no en el sentit de fet en
públic, sinó en una convocatòria pública amb els requisits generalment
acceptats en les societats democràtiques d’aquesta mena de convocatòries, ja ho
faré.
En tot cas vull portar el debat d’aquest vespre cap a la possibilitat o impossibilitat en
una societat democràtica de fer legalment la pregunta que es demana
ens les consultes privades que estan sobre la taula a casa nostra.
Els ciutadans/es
podem manifestar la nostra opinió cada vegada que se’ns la demana públicament a
traves de les opcions que se’n ofereixen. Hi ha eleccions locals, autonòmiques, generals, europees, a les que es
presenten formacions polítiques que fan les seves ofertes electorals que
desprès es tradueixen en governs i alternatives de governs.
Hi ha, avui i aquí,
propostes polítiques que proposen la independència de Catalunya? Ben cert que sí. És ben palès que hi són i cada dia en
parlen pels mitjans, convoquen actes, fins i tot participen o han participat de
Governs, i/o han contribuït a la governabilitat de tots els nivells de
l’administració pública de la comunitat més propera o més llunyana.
Aquestes opcions
polítiques fins al dia d’avui són majoritàries? Sembla que no. Que ho poden
ser? Doncs mira, tots lluitem per fer-nos l’espai polític per les nostres idees
el més ample possible. Ja ho veurem en el futur.
Bé, situem-nos en
un hipotètic futur en que aquestes opcions polítiques siguin majoritàries a
l’espai català. Suposo que és ociós plantejar aquesta possibilitat en l’espai
espanyol, no? La majoria dels ciutadans/ es d’aquest espai ja ho són
d’independents, bé, del que s’entén per aquest concepte. Què passaria llavors?:
Que caldria articular la forma de fer efectiva aquesta proposta.
Cal dir prèviament,
ja que he donat per suposada molt ràpidament aquesta possibilitat, que el
procés per arribar a aquesta majoria hauria de fer-se a través dels
procediments i les conteses electorals públiques convenients i confrontar
aquesta pretensió amb les altres pretensions que existeixen i coexisteixen en
aquests moment a Catalunya. El Sr. Joan
Puigcercós, per exemple, ha manifestat darrerament que sols acceptarà que
la seva formació estigui en un Govern que defensi el dret a decidir, és a dir,
si no entenc malament, que sigui un Govern que plantegi a la ciutadania una
consulta sobre el fet. Bé, posició legítima que crec que dóna automàticament per
suposat que no repetirà amb l’actual Govern del que forma part ja que no crec
pas que el meu partit, el PSC, estigui pel tema. De fet, nosaltres diem que
estem amb l’Estatut que tenim des
del 2006 i punt. Crec que tots som coherents i d’aquesta coherència se’n
deriven les possibilitats que se’n deriven.
Però, també és
evident, que en una tessitura semblant no és aquesta, l’actual del tripartit,
la única possibilitat existent. N’hi poden haver d’altres. I pot ser que es
donin, oi? Bé, situem-nos-hi, malgrat que els que no hi estem d’acord no ho
posarem pas fàcil. Lluitarem per les nostres posicions. Normal, oi? Com tothom.
Quin és el marc? El
Parlament de Catalunya és una institució derivada de l’Estatut que a la seva
vegada és un derivat de la Constitució espanyola que és la font de la seva
legalitat i legitimitat. Caldrà parlar de com es supera aquest escull. I aquí
es planteja el problema fonamental. És evident que estaríem parlant de
capgirar-la – la Constitució - ja que no s’escapa a ningú que amb aquest marc
no es podria fer res. Crec que l’exemple més proper que tenim, i més evident i
semblant, es va donar amb el anomenat Pla
Ibarretxe. El lendakari es va
presentar amb un mandat davant les Corts
espanyoles a explicar que volia una relació diferent de l’existent entre el
País Basc i Espanya. El Congrés dels Diputats
li va dir que no,... i se’n va anar. I llavors, què? De moment, res.
Així, no és
possible capgirar l’ordenament en el que fins ara estem? Anem a la Història. Com hi ha
canvis? Com es produeixen els canvis? (I quan? Però aquesta és una altra història).
Hi ha canvis quan els que detenen el
poder per les causes que sigui, convenciment o impotència, renuncien a ell, o
quan els que volen un poder diferent aconsegueixen conquerir-lo. No cal
anar gaire lluny per veure-ho. La nostra història
d’Espanya ens dóna bons exemples. L’adveniment de la Primera República i les seves formes diverses,
unitària i federal. La Restauració
monàrquica a cops de sabre. La Segona República
sorgida d’unes eleccions municipals, amb l’abdicació de Alfons XIII. El
franquisme, la Dictadura franquista,
sobre un milió de morts. La Transició,
amb l’harakiri dels procuradors franquistes el 1976 i l’audàcia d’en Suárez. I
aquí estem, amb la Constitució del 78 a coll.
Els que es vulguin
plantejar anar cap a una altre sistema polític o cap una altra vertebració de
les comunitats de la “pell de brau”, suposo que s’ho
plantegen això. No els veig pas per la via violenta, tant per les pròpies
manifestacions públiques com per les nul·les possibilitats existents. Queda,
doncs, la hipotètica via de la renuncia de l’actual status quo pels que en són avui els seus dipositaris. I certament,
no hi veig gaires possibilitats tampoc per aquesta via. Els tinc ben a tocar. No seré jo, perquè no hi estic
interessat, el que digui o esbrini quins són els camins de sortida que caldria
cercar. Els que volen els canvis són els que s’han d’espavilar.
Clar, no ens deixen! Evident!
Perquè ells (els d’allà) també tenen les seves opcions que són tant legítimes,
per democràtiques, com les d’aquells (d’aquí) que els hi volen arrabassar. De
la mateixa forma que aquí, a Catalunya,
hi ha qui pensa en ser independents hi ha molta gent allà, a les Espanyes, que no volen, no creuen,
o no els preocupen aquests sentiments que es tradueixen en opcions polítiques,
i defensen lògicament les seves d’opcions.
Bé, no cal que
parlem gaire de marcs administratius i polítics més enllà dels espanyols que
tampoc estan per la tasca que se’ls pot proposar. Però no cal escarrassar-s’hi
massa per aquest cantó. Continua sent tant llunyà això d’Europa ..., tant mateix ja estem amb la mateixa moneda amb catorze
estats més (U.E.M.), i els que s’hi afegiran.
Aquesta és la meva
reflexió d’aquest vespre. Aquí la deixo.
Gràcies per la seva atenció.
3 d'octubre.
3 d’octubre del 2012
Un altre motiu per tornar-hi.
Aquesta tardor els museus de Bilbao ens
fan dues propostes per tenir en compte:
El Guggenheim porta obres d’ Egon Schiele
mentre que el Bellas Artes fa una gran exposició sobre Fernando Botero
tot aprofitant-ho per tornar a veure obres dels
seus fons permanents i, a més, anar de pintxos per las Siete Calles.
Veurem com anem de pressupost.
2 d’octubre.
2 d’octubre del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)