29 d’octubre del 2012

Converses de savis.


Els bons amics, i especialment les bones amigues, a la convalescència et porten llibres perquè et distreguis. Res de complicat, novel·la negra que saben que m’agrada, però també algun assaig distret com el del mestre Fabián Estapé, “Deu gran catalans. Un homenatge personal a deu figures històriques.” RBA-La Magrana, B-2006.
 
M’ho he passat d’allò més bé amb les sucoses anècdotes que explica. A l’humor intel·ligent de Martí de Riquer, explica el que li va dir en sortir “d’una festivitat al Palau de Sant Jaume en què el Govern de la Generalitat va voler solemnitzar un esdeveniment que havia de ser sorollós, perquè es tractava ni més ni menys que del Mil·lenari de Catalunya (1989).”
 
“Escolta, Estapé, tenint en compte com funciona actualment el servei de correus, ¿a tu et sembla que perquè el compte de Barcelona va deixar d’enviar l’escrit de vassallatge al compte de Narbona hem de muntar tot aquest rebombori?”. Sincerament, em va convèncer, i ens en vam anar dient que a Catalunya, quan ens deixen fer, muntem els pastorets.
 
 

 

 
28 d’octubre.

28 d’octubre del 2012

Reprendre la marxa.


Quasi bé dues setmanes aparcat. De vegades, sense esperar-ho, es produeix algun terrabastall.
 
-" Assegui's en aquella cadira (de rodes) i no es mogui. Queda ingressat ara mateix.”
-“Com diu?, però si he vingut pel meu propi peu?”
-”El seu cas, el resultat que dóna la prova d’esforç, és de llibre. Li pot passar alguna cosa greu en qualsevol  moment.”
-“Carall...”


 

I durant uns dies, estirat al llit o assegut en una butaca veus el paisatge a través de l’ample finestral de l’habitació de l’hospital. Anàlisis, controls, pastilles, menjar contingut, fins arribar a les intervencions, subtils això sí, molt tecnificades, res de les antigues taules d’escorxador; repòs, fins arribar a l’alta, que ho és a mitges ja que la recuperació a casa no és pas bufar i fer ampolles. Caldrà medicar-se fins a la mort, mai tant ben dit, no passar-se en algunes menges, les xarcuteries i formatgeries perdran clients. Oblidat, noi (bé, potser ja no tant noi) dels “callos” a la madrilenya ... Bona gent aquests de la sanitat, del primer al últim: professionals, entregats, pacients (de paciència, amb el personal que corre), soferts, ...
 
Però, de què et queixes? Si t’han refet els “manguitos” del carburador i d’aquí uns dies podràs trescar de nou per les muntanyes i tornar a pedalar per les carreteres! A més, has aprofitat per llegir un munt. Sols t’han posat tres “molles” entrant-les pel canell! Ah! I no pateixis per les “relacions”, sols és com pujar dos pisos, que no és res, podràs tornar-hi! (Sí, a la vejez, viruelas.)
 
Desprès de la tamborinada, torna a sortir el sol i provoca un lluent arc de Sant Martí. Apa!, som-hi!

 
 

28 d’octubre. Festa de Sant Simó.

12 d’octubre del 2012

L’estat de l’esverament.


Potser sí que el “pinyol” de CDC ho venia preparant de temps enrere, tampoc era tant difícil no veure-ho. Potser si que el President i el Govern de la Generalitat s’han posat al davant de l’exitosa manifestació del 11-S, tant mateix no van pas amagar gaire l’empenta que li varen donar. Sembla, però, que el detonant va ser-ne un altre que també s’ha explicitat prou aquests dies: el neguit de gestionar una administració en fallida només amb la preocupació de com arribar a pagar els compromisos a finals de mes. Res de govern, evidentment ni d’obra de govern, no són els temps per pensar-hi ni hi ha les “virolles” per fer res. Res per lluir, sols les retallades amb la gent en contra al carrer.
 
Llavors, amb totes les excuses raonables i raonades que es vulguin, carregats de raons fins i tot, sols quedava el recurs de la fugida endavant. Amb una ample base de la gent del país il·lusionada, fem el pas. Diguem-ho? Diguem que ja n’hi ha prou! Obrim camins nous, proposem metes somniades!
 
Val a dir que parlant i escoltant la gent al teu voltant les reaccions no són totes unànimes, encara que potser són cadascuna minoritàries Se’n troben de perplexos, generalment de fora, que estan estorats; se’n veuen de calculadors i cínics, pels que sols es tracta d’una jugada de pòquer per canviar la relació de forces; et creues amb escèptics que s’ho miren incrèduls pensant que és impossible; ni ha d’esverats que tenen tota mena de cabòries ratllant a la paranoia; n’hi ha d’ingenuament convençuts sense gaires complicacions, amb senzillesa; també d’exaltats d’un costat i de l’altre que provoquen preocupacions vàries;... El cert és que l’olla bull i cada dia amb una excusa o altra i tothom hi diu la seva tant li fa si alhora afegeix més llenya o gasolina al foc.
 
El tema és que hi ha unes eleccions convocades de les que en sortirà una expressió del moment polític català i a continuació un arc parlamentari determinat que triarà un nou, o vell, Govern. Sembla que per alguns, més o menys, qui sap, el full de ruta que es proposarà, o ha de proposar, serà molt clar: A veure com ens ho fem per decidir, per exercir, d’una forma o altra, el “dret a decidir”. Valenta i feixuga feinada! Però aquesta és per la que sonen els tambors i repliquen les campanes.
 
Si clar, però mentre tant caldrà arribar a finals de mes i pagar les nòmines i les obligacions peremptòries, i ... estarem allà mateix a on estem ara, demanant a Madrid, a punt de ser intervingut el Regne d’Espanya, que ens avancis els diners que ens calen. I s’haurà de fer un pressupost i escatir, entre d’altres coses tant o més importants, com s’han de mantenir els aparells de propaganda, i fer totes aquelles coses tant prosaiques que es demanen a tota administració i a les que ha de donar resposta tot govern.
 
Això té cap sentit? Pels exaltats i convençuts no gaire. Per la ciutadania, molt.
 
11 d’octubre.

10 d’octubre del 2012

La espada de Damocles.


D’una forma un xic oportunista s’editen en un llibret un grapat d’articles sobre la crisi grega que Petros Márkaris ha escrit en els darrers temps per la premsa alemanya. Alguns ja ens eren coneguts, havien estat reproduïts aquí ,  i segurament la seva acceptació és la que ha impulsat a l’editorial a fer aquest recull. No aporten gaires coses més del que ja és conegut de les seves opinions. Més enllà de la crisi financera, Márkaris, creu que a Grécia hi ha una crisi política i més:
 
“Desde principios de 2010, cuando estalló la crisis, sostengo el argumento de que la crisis griega tiene principalmente un caràcter político. El país ha llegado a una quiebra económica, que en estos momentos la mantiene al borde del abismo, por los errores y fracasos de sus dirigentes políticos. Un aparato estatal corrupto, que se revela incapaz de poner en práctica, con o sin rapidez, reformas y leyes críticas, y que es, al mismo tiempo, el resultado de los errores de la élite política griega.”
 
“Sin embargo, confieso que tengo mucho miedo, porque en la época de la falsa riqueza tiramos por la borda no sólo nuestra pobreza, sino también nuestros valores, porque pensábamos (¡qué error!) que estos valores eran parte de nuestra miseria.”
 
¿Sólo una crisis financiera?, 29/2/2012.
 
“Grecia era un país pobre que sabía vivir decentemente con su pobreza. Después de su experiencia de años con el ahorro, incluso había desarrollado una especie de “cultura de la pobreza”. Entonces llegó el año 1981, y un flujo de dinero comenzó a circular por el país. Los griegos ya no necesitaban la “cultura de la pobreza”, pero tampoco habían desarrollado ninguna “cultura de la riqueza”. El consumo se convirtió en la fuerza motriz de la sociedad.”
 
La cultura de la pobreza, 30/12/2009.
 
Ara  està a punt de sortir la traducció de la segona entrega, Περαίωση, 2011, de la trilogia de novel·la policíaca que està escrivint amb el seu personatge del comissari  Kostas Kharitos. El primer títol, Amb l’aigua al coll”, ja fou celebrat, a veure què ens depararà aviat el segon.
 
Mentre tant, aprofitem per afrontar les imatges del desastre aquí: Ruinas modernas. Una topografía del lucro, Julia Schultz-Dornburg. Ed. Àmbit, B-2012,  on entre molts d’altres hi ha el cas de Vallfosca Mountain y Golf Resort a Espui.
 
10 d’octubre

9 d’octubre del 2012

Sobre tòpics i "mantras".


La part del programa del diumenge del “Salvados” on és entrevistat l’economista liberal Jürgen Donges portarà cua . De fet tot el programa, com molts altres d’aquesta sèrie, serà polèmic. Però hi ha dos “mantras” que en els debats político-econòmics que s’estan donant sobre la situació que vivim es repeteixen contínuament. L’un és que varem viure per sobre de les nostres possibilitats, l’altre que els afectats no són responsables del que els està passant. Anem-los a veure.
 
Sobre el viure per sobre de les possibilitats. No és el mateix utilitzar el crèdit per satisfer les necessitats, els desitjos, les il·lusions, si es vol, i anar pagant-lo amb els interessos corresponents, que utilitzar el crèdit saben que no el pots retornar i fer-te l’escàpol. Quan les vaques eren grasses probablement varem ser més cigales que formigues, però la taxa de morositat era baixíssima. La gent s’endeutava però complia els compromisos que contreia. Clar, desprès va esdevenir que a molta gent se li va reduir o va perdre la feina i va ser llavors que no varen poder fer front als deutes que havien contret. Si no s’hagués rebentat abruptament la bombolla immobiliària per culpa de la fallida del sistema financer, i la roda hagué continuat girant (esbojarradament, tot cal dir-ho), molta gent hagués continuat pagant religiosament els seus compromisos. Per tant, ara no val desviar l’atenció dels veritables culpables fent creure a la gent que es varen passar. Els que es varen passar varen ser els responsables del sistema financer que varen ser uns complets irresponsables. Són ells els que varen facilitar a la gent el que s’endeutessin fent anar el conjunt de l’economia en un miratge que es va esvair. És lògica, doncs, la percepció de la gent de que els varen ensarronar, i que ara els ensarronadors fugen d’estudi sense assumir la quota de responsabilitat que tenen. Clar que la gent del carrer hagués pogut ser més prudent, però el sistema no estimular pas gaire aquesta virtut, ans al contrari, especialment si algú en treu benefici a costa dels incauts. Clar que els governs de totes les administracions vivint sobre l’ona de la prosperitat haurien d’haver controlat, o temperat un xic, la voràgine malgrat que no hi va haver gaire rebuig cívic a la situació (no oblidem aquest fet, especialment en l’ordre mediàtic). Però no desviem l’atenció dels veritables causants d’aquest desori que fou el sistema financer en el seu conjunt. El crèdit que facilita el sistema financer és normal i necessari pel funcionament de l’economia, sigui dels particulars, empreses o administracions. Sinó, com aconseguiríem mai ser propietaris d’una casa (llevat que ens toqui la rifa), fer anar el circulant d’un balanç d’una empresa o bastir per les administracions de les infraestructures que necessita una col·lectivitat? Però és un mitjà, no un fi en si mateix com varen pensar alguns que ara traspassen les seves responsabilitats a la pobra gent que varen engatussar.
 
Sobre la no responsabilitat dels afectats, especialment per les retallades. Evidentment, no en són els causants, però algú els ha d’explicar, les organitzacions polítiques, les sindicals, les cíviques, com s’havia aconseguit tot el que disposaven. Sí, ara són retallades les prestacions que havia assolit una col·lectivitat, Estat, Autonomia, Ajuntament,..., però com s’havien assolit? Tornem a les vaques grasses. Les administracions no els cauen els recursos del cel, o tenen una màquina de fer bitllet sota una taula o amagada a un racó. Les administracions disposen dels recursos que els hi proporciona (de grat o per força) la comunitat. Quan els recursos que es posen a la seva disposició minven, i minven molt, no queda més remei que adequar les actuacions als recursos disponibles. Cert, es podrien compensar temporalment per recursos aliens, per crèdits. Aquesta va ser la gran aportació a la ciència econòmica del keynesianisme. Però va ser una aportació d’un altre moment de l’economia, la de les monedes nacionals, la dels Estats sobirans, que ja no existeixen. Podríem recórrer al crèdit o al Tresor públic, però malauradament no està en les nostres mans que ens donin del primer i fer anar el segon. Aquest és el gran debat de la austeritat: no tenim instruments per superar-la, o si es vol dir millor, els que tenen aquests instruments no els volen fer servir en la direcció que necessitaríem. Llavors, cal pensar en com varem aconseguir el que ara està en perill i veure què podem salvar, quines són les prioritats que decidim mantenir, sabent que malgrat no ser els causant i responsables de les retallades varem ser els beneficiaris d’una situació que ja no existeix i que potser, fins i tot, serà irrepetible. És ara, més que mai, quan calen eines col·lectives de debat i decisió per enfocar la situació. És ara més que mai, que hem de fer esforços per trobar punts d’entesa entre les diferent visions de la col·lectivitat per intentar trobar comuns denominadors abans de que esclati el desconcert de la bona gent que no entén perquè els passa el què els passa. Em temo, però, que això és somiar truites. Els que ho haurien de fer, o estan molt espessos o s’hi juguem masses coses pròpies per entomar aquest punyent repte.
 
8 d’octubre.

8 d’octubre del 2012

L’opinió política d’un jurista.


Sembla que a la darrera entrada penjada en aquest blog ja existeix una resposta (evidentment no a les seves humils lletres) de per on pot, o podria, continuar el tema. Una resposta no des d’aquí, sinó d'una veu sensata de l’altre costat, del costat dels “altres”. Un jurista de prestigi més que reconegut que no es planteja el tema de debat avui a Catalunya, i consegüentment a Espanya, des de les lleis existents i en vigor, sinó des de la necessitat política de trobar-hi una sortida política que hauria de comportar els canvis legals precisos.
 
 
“Si una minoría territorializada, es decir, no dispersa por todo el territorio del Estado, como sucede en algunos países del Este de Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada administrativamente y con las dimensiones y recursos necesarios para constituirse en Estado, desea la independencia, el principio democrático impide oponer a esta voluntad obstáculos formales que pueden ser eliminados. Si la Constitución lo impide habrá que reformarla, pero antes de llegar a ese extremo, hay que averiguar la existencia, y solidez de esa supuesta voluntad. Una doctrina que hoy pocos niegan y cuya expresión más conocida puede encontrarse en el famoso dictamen que la Corte Suprema de Canadá emitió en 1999 sobre la legitimidad de la celebración de un referéndum en Quebec (que, dicho sea de paso, los independentistas perdieron por poco más de 50.000 votos).
La Generalidad de Cataluña no puede convocar un referéndum, pero nada le impide pedirlo e incluso colaborar en su convocatoria.”
 
Sembla, però, que el Govern d’Espanya no està, encara, per aquesta tessitura. Mentre tant, tots plegats inflant el gos.
 
 
 
 
8 d’octubre.

4 d’octubre del 2012

El dret a decidir.


"Me asombra la facilidad y simplicidad con la que algunos comparan esta situación con el de un divorcio matrimonial."
 

Ja fa temps, pel gener del 2010, em varen convidar a debatre en públic amb el polític del PNV, Iñaki Anasagasti, sobre el “dret a decidir”. Val a dir que, malgrat l’intenció dels organitzadors de l’acte, no hi va haver debat entre nosaltres. Conduits pel periodista calellenc Saul Gordillo, cadascú es va limitar a exposar les seves posicions i desprès sotmetre’s a les preguntes del públic assistent que era prou nombrós. Crec que l'entrada que vaig fer al blog que feia servir llavors amb els seus comentaris és prou expressiva de com va anar.
 
He tornar a llegir el que vaig dir aquell dia. Té ara plena actualitat, sembla que ho hagués intuït. Tampoc calia ser cap “lince” per veure com podien acabar les coses tal com anaven. Bé, ja estem a l’escenari hipotètic que llavors vaig dibuixar, ara cal perllongar la reflexió des d’allà on la vaig deixar. Però ja no és la meva feina, i possiblement ... tampoc del meu interès (Wait and see).
 
En tot cas, no serà dolent penjar a la xarxa el contingut de la meva intervenció ja que llavors ningú, ni els meus, la va voler recollir.


Debat s/ el Dret a decidir. Calella, 21 de gener de 2010.

 
En Xavi Ponsdomènec, en nom de la Plataforma Calella decideix, em va convidar a participar en aquest acte. He de reconèixer que m’ho vaig pensar. Crec que els que em coneixen saben perfectament les meves opinions sobre el tema que ens ocupa ja que són públiques i notòries. Sempre he manifestat que no sóc nacionalista i suposo que comprensiblement molts fins hi tot em deuen considerar antinacionalista. Sobre aquests temes he escrit força al meu blog i en concret sobre les consultes sobiranistes vaig publicar un article a “El Punt” amb motiu de la consulta d’Arenys de Munt.
 
Malgrat tot això, per cortesia respecte als organitzadors que varen creure convenient convidar-me a ser aquest vespre aquí, com també per normalitat democràtica de poder expressar els meus punts de vista i escoltar els dels adversaris, em fico en un esbarzer del que espero no sortir-ne gaire esgarrinxat.
 
Sí que una cosa vull deixar ben clara de bell antuvi. No pertanyo a la Direcció del PSC, del meu Partit, sols sóc un càrrec institucional, Diputat a Corts per la circumscripció de Barcelona. Per tant no vinc aquí a parlar oficialment com a PSC. Dubto que m’haguessin autoritzar per a fer-ho (no els ho vaig preguntar), malgrat que evidentment defensaré les que crec són les posicions del meu Partit. Ho dic, perquè també és força conegut , fins i tot reconegut pels meus propis companys, que sóc bastant heterodox i que de forma encertada o no expresso les meves particulars opinions.
 
Sobre el dret a decidir. En una societat democràtica qualsevol posició, totes les posicions, són acceptables, no cal que m’hi estengui en el concepte i en els límits del seu exercici, crec que són temes de poca discussió. Per tant, si hi ha a Catalunya, o en d’altres indrets, qui pensi que el marc polític en què s’ha de moure no és el que li agrada més i vol canviar-lo té tot el dret i legitimitat per intentar canviar-lo i fer les propostes adients per a aconseguir-ho. Suposo que lo del límits està ben clar i no cal estendre-s’hi més.
 
En aquest marc, el que hi hagin ciudatans/es que es plantegin demanar opinions, sobre el tema de la independència, o sobre qualsevol altre assumpte, dels seus conciutadans/es és perfectament normal. De fet totes les opcions polítiques fan, fem, propaganda de les respectives posicions i procuren que siguin el més esteses possibles per tal que es tradueixin, pels procediments establerts, en possibilitats de ser aplicades i exercides. També, és habitual que els mitjans de comunicació i tota mena d’entitats i associacions demanin el parer, dels que el voguin donar, en els temes més inversemblants que els semblin convenients.
 
Per tant, consultes populars n’hi ha habitualment sobre tota mena de temes. Ara, el que ens convoca a parlar avui són les consultes populars sobre el dret a decidir que traduït vol dir demanar l’opinió, a qui vulgui donar-la, de si volem ser independents com a col·lectivitat de l’organització administrativa i política estatal en la que fins ara estem.
 
Tampoc no hi ha res a dir d’aquesta pretensió de consulta. És un exercici que és pot fer i del que no cal extreure’n més significat que el que té. És una consulta privada organitzada per particulars amb els procediments que creuen convenients i que no té més transcendència pública, és a dir jurídica i imperativa. Això vol dir que no té transcendència política? Clar que la té. Com tota acció política, posa de manifest l’actuació d’unes determinades línies de pensament que en democràcia són, com ja he deixat clar, perfectament legítimes, que pretenen fer-se escoltar i estendre’s, però que no té resultats imperatius per la comunitat.
 
*********************************
 
Bé, arribats aquí jo ja podria acabar i concloure la meva intervenció. No tinc cap intenció de perllongar-la cap a manifestar el que jo penso particularment sobre el contingut de la consulta. Si mai hi ha debat públic, no en el sentit de fet en públic, sinó en una convocatòria pública amb els requisits generalment acceptats en les societats democràtiques d’aquesta mena de convocatòries, ja ho faré.
 
En tot cas vull portar el debat d’aquest vespre cap a la possibilitat o impossibilitat en una societat democràtica de fer legalment la pregunta que es demana ens les consultes privades que estan sobre la taula a casa nostra.
 
Els ciutadans/es podem manifestar la nostra opinió cada vegada que se’ns la demana públicament a traves de les opcions que se’n ofereixen. Hi ha eleccions locals, autonòmiques, generals, europees, a les que es presenten formacions polítiques que fan les seves ofertes electorals que desprès es tradueixen en governs i alternatives de governs.
 
Hi ha, avui i aquí, propostes polítiques que proposen la independència de Catalunya? Ben cert que sí. És ben palès que hi són i cada dia en parlen pels mitjans, convoquen actes, fins i tot participen o han participat de Governs, i/o han contribuït a la governabilitat de tots els nivells de l’administració pública de la comunitat més propera o més llunyana.
 
Aquestes opcions polítiques fins al dia d’avui són majoritàries? Sembla que no. Que ho poden ser? Doncs mira, tots lluitem per fer-nos l’espai polític per les nostres idees el més ample possible. Ja ho veurem en el futur.
 
Bé, situem-nos en un hipotètic futur en que aquestes opcions polítiques siguin majoritàries a l’espai català. Suposo que és ociós plantejar aquesta possibilitat en l’espai espanyol, no? La majoria dels ciutadans/ es d’aquest espai ja ho són d’independents, bé, del que s’entén per aquest concepte. Què passaria llavors?: Que caldria articular la forma de fer efectiva aquesta proposta.
 
Cal dir prèviament, ja que he donat per suposada molt ràpidament aquesta possibilitat, que el procés per arribar a aquesta majoria hauria de fer-se a través dels procediments i les conteses electorals públiques convenients i confrontar aquesta pretensió amb les altres pretensions que existeixen i coexisteixen en aquests moment a Catalunya. El Sr. Joan Puigcercós, per exemple, ha manifestat darrerament que sols acceptarà que la seva formació estigui en un Govern que defensi el dret a decidir, és a dir, si no entenc malament, que sigui un Govern que plantegi a la ciutadania una consulta sobre el fet. Bé, posició legítima que crec que dóna automàticament per suposat que no repetirà amb l’actual Govern del que forma part ja que no crec pas que el meu partit, el PSC, estigui pel tema. De fet, nosaltres diem que estem amb l’Estatut que tenim des del 2006 i punt. Crec que tots som coherents i d’aquesta coherència se’n deriven les possibilitats que se’n deriven.
 
Però, també és evident, que en una tessitura semblant no és aquesta, l’actual del tripartit, la única possibilitat existent. N’hi poden haver d’altres. I pot ser que es donin, oi? Bé, situem-nos-hi, malgrat que els que no hi estem d’acord no ho posarem pas fàcil. Lluitarem per les nostres posicions. Normal, oi? Com tothom.
 
Quin és el marc? El Parlament de Catalunya és una institució derivada de l’Estatut que a la seva vegada és un derivat de la Constitució espanyola que és la font de la seva legalitat i legitimitat. Caldrà parlar de com es supera aquest escull. I aquí es planteja el problema fonamental. És evident que estaríem parlant de capgirar-la – la Constitució - ja que no s’escapa a ningú que amb aquest marc no es podria fer res. Crec que l’exemple més proper que tenim, i més evident i semblant, es va donar amb el anomenat Pla Ibarretxe. El lendakari es va presentar amb un mandat davant les Corts espanyoles a explicar que volia una relació diferent de l’existent entre el País Basc i Espanya. El Congrés dels Diputats li va dir que no,... i se’n va anar. I llavors, què? De moment, res.
 
Així, no és possible capgirar l’ordenament en el que fins ara estem? Anem a la Història. Com hi ha canvis? Com es produeixen els canvis? (I quan? Però aquesta és una altra història). Hi ha canvis quan els que detenen el poder per les causes que sigui, convenciment o impotència, renuncien a ell, o quan els que volen un poder diferent aconsegueixen conquerir-lo. No cal anar gaire lluny per veure-ho. La nostra història d’Espanya ens dóna bons exemples. L’adveniment de la Primera República i les seves formes diverses, unitària i federal. La Restauració monàrquica a cops de sabre. La Segona República sorgida d’unes eleccions municipals, amb l’abdicació de Alfons XIII. El franquisme, la Dictadura franquista, sobre un milió de morts. La Transició, amb l’harakiri dels procuradors franquistes el 1976 i l’audàcia d’en Suárez. I aquí estem, amb la Constitució del 78 a coll.
 
Els que es vulguin plantejar anar cap a una altre sistema polític o cap una altra vertebració de les comunitats de la “pell de brau”, suposo que s’ho plantegen això. No els veig pas per la via violenta, tant per les pròpies manifestacions públiques com per les nul·les possibilitats existents. Queda, doncs, la hipotètica via de la renuncia de l’actual status quo pels que en són avui els seus dipositaris. I certament, no hi veig gaires possibilitats tampoc per aquesta via. Els tinc ben a tocar. No seré jo, perquè no hi estic interessat, el que digui o esbrini quins són els camins de sortida que caldria cercar. Els que volen els canvis són els que s’han d’espavilar.
 
Clar, no ens deixen! Evident! Perquè ells (els d’allà) també tenen les seves opcions que són tant legítimes, per democràtiques, com les d’aquells (d’aquí) que els hi volen arrabassar. De la mateixa forma que aquí, a Catalunya, hi ha qui pensa en ser independents hi ha molta gent allà, a les Espanyes, que no volen, no creuen, o no els preocupen aquests sentiments que es tradueixen en opcions polítiques, i defensen lògicament les seves d’opcions.
 
Bé, no cal que parlem gaire de marcs administratius i polítics més enllà dels espanyols que tampoc estan per la tasca que se’ls pot proposar. Però no cal escarrassar-s’hi massa per aquest cantó. Continua sent tant llunyà això d’Europa ..., tant mateix ja estem amb la mateixa moneda amb catorze estats més (U.E.M.), i els que s’hi afegiran.
 
Aquesta és la meva reflexió d’aquest vespre. Aquí la deixo.
 
Gràcies per la seva atenció.
 
 
3 d'octubre.
 
 

3 d’octubre del 2012

Un altre motiu per tornar-hi.


Aquesta tardor els museus de Bilbao ens fan dues propostes per tenir en compte:

 El Guggenheim porta obres d’ Egon Schiele


mentre que el Bellas Artes fa una gran exposició sobre Fernando Botero

 
 
tot aprofitant-ho per tornar a veure obres dels seus fons permanents i, a més, anar de pintxos per las Siete Calles. Veurem com anem de pressupost.
 
2 d’octubre.