Per especular (amb base).

A partir del resultat (provisional) publicat oficialment de les eleccions del passat diumenge a Mataró http://resultats.parlament2015.cat/09AU/DAU0908912199_L2.htm?d=3922

m’he entretingut a elaborar un quadre per fer-ne una presentació i a partir d’aquí fer la meva interpretació.

El que m’interessava veure no era tant qui ha quedat primer (que no guanyar, ja que en política això és una altra cosa, no una classificació de futbol) i en quin ordre  havien quedat les candidatures presentades (les més rellevants), quin percentatges havien tret de vots i quants, això ja està als mitjans, sinó comparar que ha passat en valors absoluts entre les darreres eleccions autonòmiques del 2012 i les d’ara el 2015.

Era d’esperar que desprès de la tensió que sembla que viu la societat catalana per la seva situació política es notés alguna cosa notable en el resultat electoral. Bé, aquí hi ha el quadre de les dades elaborades i a continuació un gràfic que expressa la variació dels valors absoluts, és a dir en nombre de vots, ocorreguda. Cal dir que per poder fer les degudes comparacions m’he permès algunes hipòtesis que no són altres que les s’estan fent als mitjans de comunicació: l’agregació del vot del CDC i ERC en les dues conteses, l’assimilació del vots d’ICV al 2012 a CSQEP ara, i la desconsideració de les candidatures marginals i irrellevants.

Més possibles electors, descens fort de l’abstenció -sumant aquestes dues coses, augment del nombre de votants en un 12,7%, més de 7500 votants més que la darrera vegada-, desaparició de PxC i presència d’UDC ara per separat, baixada de les candidatures marginals (amb la curiosa excepció del PACMA, els pro animalistes, que augmenten de 326 vots a 564, un 73%), descens considerable dels vots nuls i en blanc..., i ja en l’àmbit dels que han obtingut a nivell general representació parlamentària, doncs el gràfic és prou expressiu: Pujada considerable de C’s i notable també de les CUP (els extrems del "procés"?), lleugeríssims augments de JpS, PSC, CSQEP, i descens notable del PP.

A partir d’aquí una primera i ja molt explicada constatació: els que han fet el pic, repic i repicó són els de C’s que s’han presentat a la plaça cridant ben fort la seva presència. Eren les eleccions del Sí i s’ha presentat el No. Per tenir-ho en consideració d’ara en endavant. Serà sols un crit d’atenció que cal prendre en compte o s’afermarà una alternativa, o contrapart, que fins ara estava somorta? Ja ho anirem veien, però em sembla que la guerra està servida.

30 de setembre

Ex-vot mariner.

Al meu amic Josep M. Raurich.

Entrant al bigarrat museu que Santiago Rusiñol va muntar al Cau Ferrat de Sitges, just a la dreta, hi ha un ex-vot mariner en el que he pensat molt aquests dies passats. Aquí està.

28 de setembre.

Paisatge després de la batalla.

Quan la llum pujada des del fons de mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu.

Aquest matí, al llevar-me, he pensat en el panorama que ens deixa les eleccions celebrades ahir. He intuït un paisatge desolat, devastat. La construcció inclusiva que vàrem fer des del retrobament de la democràcia -fa quasi bé quaranta anys- ha saltat pels aires desballestada. Ara, avui, he vist els “uns” i els “altres”. Els “uns” que volen ser una cosa i els “altres” que no ho volen ser, o en volen ser una altra. No sé pas si tothom, i especialment els responsables de que això hagi passat, ho veuen així. Es tractava de fer un sol poble. Ara n’hi ha dos. S’ha permès l’emergència d’un monstre que sempre havíem volgut mantenir enterrat. Les dues comunitats, les dues “cultures”, les dues llengües. Ara, quan la segona força més votada pels ciutadans, amb la seva força emergent, s’aixequi a parlar al Parlament de Catalunya en castellà ho veurem plasmat amb tota la seva cruesa. Els que vàrem lluitar per la inclusió som ja pocs, han reeixit els excloents.

Algú en deu ser responsable d’això. Vaja, si és que algú vol assumir cap responsabilitat ja que pensi que no pot ser bo. Si creu que sí, que això és bo, que tant li fa, doncs, endavant!, ja ens ho trobarem tots plegats. La irresponsabilitat d’ERC, històrica, ja era coneguda i descomptada. De l’assumpció d’aquesta irresponsabilitat per part de CDC hi ha la causa de l’actual situació. La frivolitat de molta gent informada i formada, també hi ha contribuït molt. L’existència d’uns quants caragirats n’ha fet la resta. D’una ventada, tots els ponts construïts se’n han anat en orris. Els pontífexs, els que fan ponts, destruïts o debilitats. Fixeu-vos-hi: desaparició de la històrica UDC; difuminació del que era CDC; reeixit l’afebliment socialista català; fracassat el darrer “camaleonisme” dels “psuquerus”. Guanyen els constructors de trinxeres, uns davant dels altres. Anem a una estil de guerra llarga com totes les d’aquesta mena, a una guerra de posicions, bombardejos de cortina, mines i contramines, feixuga, amb molta carn de canó que els “generals” enviaran a deixar-s’hi la pell fins al sacrifici si cal amb una samarreta i molta il·lusió.

Trist panorama el que deixa aquesta batalla. La guerra, a més, continua. Ploreu pels infants.

 28 de setembre.

Tortosa- Horta de Sant Joan.

Feia temps que tenia il·lusió per fer el trajecte entre Tortosa i Horta de Sant Joan en bicicleta per la via verda. El recorregut del tren, o trenet, que havia de servir per portar el carbó –entre altres coses- del Baix Aragó fins als Alfacs va quedar desafectat ja fa temps (1973) i ara està força ben arreglat dins la xarxa de les vies verdes. Més o menys, des del pont de ferro de Tortosa fins al poble d’Horta de Sant Joan, una mica més enllà de la seva estació, són uns 50km.

El bon amic José Mª, company de pedalada de molts diumenges, va convèncer al seu grup dels “Arrepechucos” per tornar a fer-la (ells ja l’han fet varies vegades anant fins i tot més enllà) permetent que els acompanyés. Sí, per ells va ser una sortida de “verano azul”, en la seva pàgina la qualifiquen de cicloturística, ja que són dels de pujar i baixar trescant per les muntanyes, però per mi –en les meves condicions físiques- era tot una prova.

La ruta té dues parts ben diferenciades: la primera, pràcticament plana, que discorre paral·lela al Ebre fins a l’estació de Benifallet, d’uns vint quilòmetres, i la segona que s’enfila cap a dins Els Ports, tot pujant contínuament fins a atendre els 440m d’alçada.   Evidentment, al ser un camí ferroviari no pot tenir pendents pronunciades, però són una trentena de quilòmetres tota l’estona cap amunt. El ferm està ben arreglat –per aquest tipus de circulació-; ja sortint de l’assut de Xerta comencen els túnels que s’aniran multiplicant a la segona part del trajecte alternant-se amb ponts i viaductes, algun d’ells força espectaculars per la seva alçada i construcció. Gairebé tots el túnels, els més llargs, estan il·luminats per unes bombetes escadusseres que fan el seu servei servides per unes bateries que s’aprovisionen amb energia solar. Malgrat això, els meus companys -més habituats i preparats per aquesta mena de sortides- portaven a les seves bicicletes unes modernes llanternes escaients. Sembla mentida –als ulls d’avui- que més de cent anys enrere es poguessin portar a terme semblants obres d’enginyeria d’aquesta envergadura pràcticament a pic i pala (les obres van començar el 1882).

El vent no ens va ajudar gaire, encara que penso que les meves cames tampoc fan meravelles. Al arribar a Bot, la penúltima estació abans del final, ja no podia amb la meva ànima, o el meu cós. En José Mª va aturar-me ja a punt d’una “pájara” i em va fer menjar, beure i reposar una curta estona per refer-me. El pulsòmetre que em controla el ritme dels batecs del cor ja feia estona que anava xiulant que sobrepassava els límits que em són recomanats pel cardiòleg.

I endavant, tornem-hi, fins l’estació –aquesta abandonada del tot, algunes estan rehabilitades per usos turístics- d’Horta de Sant Joan. Arribats allà, però, deixant la via verda faltava pujar fins al poble on teníem reservada taula al restaurant per dinar. Ah!, aquest tram dels darrers pocs quilòmetres per la carretera convencional és mortal ja que és molt pronunciat cap amunt.

Desprès de dinar emprendre el retorn. Ara alegria, tot era baixada amb els colors de la tarda dels primers dies de tardor il·luminant el paisatge que, a més, amb la tranquil·litat de la manca d’esforç es podien gaudir millor que abans. Ja en el pla, seguint l’Ebre altra vegada, el cansament pels quilòmetres fets era palès. A Tortosa ens esperava una bona cervesa, l’havia merescut.

27 de setembre.

Presentació de "Las cuentas y los cuentos de la independencia"*

*A la sala d’actes de la Fundació Iluro, dins la campanya del PSC a les eleccions del 27/9

"Una Catalunya independent serà una potència 

geopolítica a la Mediterrània occidental" 

Héctor López Bofill.

Dins del llibre L’endemà de la independència. 

VV.AA. Ed. L’esfera dels llibres, B-2006.

Dues grans corrents de pensament han guiat a l'home modern del nostre entorn cultural: l'idealisme i el racionalisme.

La preponderància d'una o altra ha variat en el temps i en els llocs. La Il·lustració, el Romanticisme, arreu. La revolució, la reacció, en tots els temps,... però:

Els somni de la raó produeix monstres. El somni del somni porta a la malenconia. El principi de realitat s'imposa. ¿Quina és, però, la realitat? ¿Tenim intel·ligència per escatir-la?

Aquí, malgrat els uns i els altres, cal recórrer a l'empirisme. Sí, ja sé que hi ha visions diverses, però cal comptar, cal llegir, cal comprovar, cal tocar. Som donats a pensar en un temps que potser ja no hi és, o que potser encara no hi és: no és cert que estiguem al segle XIX, sinó en el XXI, començant-lo tot just. Les construccions de tota mena, fins i tot les mentals, són unes altres, o encara són unes altres. No som el centre del món, sinó sols un racó de món. Sembla mentida, amb el que veiem, pensar encara en termes d'eurocentrisme. No som més feliços o infeliços que d'altres, potser diferents en alguns aspectes, tampoc en tants.

Cal mesurar molt més tot. Hi ha ideal, cert o fals. Hi ha raó encertada o equivocada. ¿En podem mesurar el grau i la barreja, el mix, de tot plegat? D'eines en tenim a esplet, de gent per treballar amb elles en disposem forces, de possibilitats de transmetre’n els resultats també en disposem moltes.

Però l'empirisme no té bona premsa ni dels racionalistes ni dels idealistes, ja que no mostra el que voldrien que fos ni els uns ni els altres. És feixuc, cal posar-hi colzes, en el llibre que es presenta ara, cal posar-hi colzes. És més simple construir un futur o rememorar un passat a partir de supòsits potser impossible o potser fal·laços. No podem exigir a la gent corrent que conegui els conceptes per elaborar les balances fiscals o el dèficit fiscal si en especialitzats cercles acadèmics no hi gaire acord.

Josep Borrell i Joan Llorach s'ho han plantejat així.

Hi ha un discurs que persistent, voluntàriament persistent (el llarg procés), ha anat calant com a pluja de pastor i amb el pati ben assaonat ha esclatat no fa pas tant amb la convicció rotunda -entre gran part de la ciutadania amb la que compartim espai geogràfic- de que cal trencar amarres, tot emulant la revolta el té del Boston del segle XVIII i començar una altra revolta. Aquest discurs, o la seva culminació més recent, té unes bases reals o són inventades?

En Josep Borrell i en Joan Llorach ens ho expliquen.

25 de setembre.

 25 de setembre.

No me’n puc estar.

When in the course of humans events it becomes 

necesary for one people to disolve the political bands 

which have connected them with another...

Em sembla que ningú entén, o vol entendre, què està passant. La gent viu tranquil·la. Malgrat l’esverament d’una campanya electoral, sembla que tothom té el resultat descomptat. Fa l’efecte que ja està, que passi el que passi no passarà res de particular, ni de greu.

Tanmateix, estem al mig de la revolta del té, el Boston Tea Party al 1773. Aquesta vegada en lloc de llençar el té al mar es llencen, o es posen, paperetes a les urnes d’unes eleccions pretenent obtenir amb el resultat de la consulta electoral ordinària i autonòmica l’assumpció d’una sobirania que ara per ara no es té. Si guanya la proposta independentista comença el procés tal com ja s’ha explicat.

Bé, a la revolta del  té va seguir la Guerra de la Independència americana. La Corona anglesa no volia perdre les seves colònies i va lluitar per conservar-les. Home!, aquests paral·lelismes no tenen sentit en el món d’avui, em direu.  Un cop manifestada democràticament (sic) la voluntat popular aquesta ja no és discutible i tothom ho acatarà, serem reconeguts internacionalment i podrem procedir a adoptar una Constitució pròpia convertint-nos en un nou estat, en la República Catalana.  Així de fàcil, i serem feliços, pròspers i lliures sense el dogal que ara ens empresona (sic també). Ja ho veureu. No cal fer cas de  declaracions cridaneres. Tot s’adreçarà.

La Corona, en aquest cas, espanyola, és a dir, l’Estat, no farà res i ho acceptarà tal qual? Això no és Txèquia i Eslovàquia que es van separar de mutu acord. Això és un trencament que hi ha una part que no accepta, ni pot acceptar, sense lluitar-ho. Quines forces s’enfronten? No, no cal al començament que siguin militars, sinó sols jurídiques i econòmiques. Ja veurem -si cal arribar a “palabras mayores”-  el ferro que s’hi ha de posar.  Quina força política, moral o coercitiva disposaran els revoltats per convèncer a la gent, al conjunt,  de la justícia inexorable i obligatòria de les seves pretensions? Especialment rellevant és si disposaran d’algun aparell judicial que els doni la raó. Les nostres “tietes” empenyoraran les joies de l’àvia per sostenir la lluita que s’espera? Hi haurà cap general Lafayette d’alguna potència que vindrà a sostenir-ne  el combat? Aconseguirem amb tenacitat i constància superar tos els entrebancs que es posaran a la llarga continuació del “procés”?

Em sembla que hi ha poca gent, dels uns i dels altres, que es mou en aquests paràmetres. Per això tothom viu tan feliç. Potser si hi pensessin una mica molts es farien enrere del que estan fent i dient. Sí que hi ha caps calents, esventats, frívols o calculadors, a una i altra banda que saben de què va la cosa i estan disposats, tot sabent-ho, a tirar endavant  rebenti el que i el qui rebenti. Engalipadors!

La Guerra de la Independència dels Estats Units va començar el 1775 i va durar fins a la Pau de Paris, el 1783.

La única alternativa assenyada a aquesta situació és la via del diàleg, llarga i costosa tal com estan les coses, de la negociació, que implica cessions, concessions,  de totes dues bandes i d’un nou pacte que amb lleialtat ens asseguri un nou període de convivència, junts, en pau.

24 de setembre, dia de la Verge de la Mercè, redemptora de captius.

Canvi d'estació.

Em sap greu. L'estiu s'en va. Els dies s'escurçen, fresquejen ja als matins i als vespres. Ja no dona gust d'estar-se a fora, a la terrassa. Caldrà fer-se a la idea de tornar entrar a redòs, de deixar de mirar l'estrelles tot agafant el primer son a la gandula.

Ben pensat cada estació té el seu encant. La que vé permet aprofitar més les hores centrals del dia tot guaitant els colors tardorencs. Sí, aquestes hores es poden gaudir molt més, la temperatura convida a aprofitar-les. Però la melàngia dels dies curts sols es pot suportar per l'esperança de la reneixença passat l'hivern.

Però cada any és un any menys. Va girant la roda, no pas més o menys de pressa que sempre, però ja no s'albiren amplis horitzonts. És el retorn a les ilusions senzilles que s'escapen o aquelles més amples que ja no es podran assolir.

22 de setembre.

In memoriam. Txiki Benegas.

Fa uns dies es va morir en José Mª (Txiki) Benegas. En tinc alguns records de fa molt temps. Malgrat que no s’ha destacat gaire, durant un temps va ser responsable de la política municipal del PSOE com a Secretari de Relacions polítiques i institucionals. En tant que responsable municipal dels socialistes era el contacte orgànic amb els representants socialistes a la FEMP i per aquesta raó vaig mantenir alguna relació amb ell. Més endavant vàrem tornar a coincidir al Congrés del Diputats ambdós com a diputats rasos.

L’any 1996 vaig participar en un programa de formació municipalista a Veneçuela, a Caracas, per càrrecs locals d’aquell país organitzat  per les fundacions dels partits socialistes corresponents, la Fundación Raul Leoni, i la Fundación Pablo Iglesias. A mi, com sempre, em tocava parlar de la Hisenda local a casa nostre per si a ells els hi podia servir d’alguna cosa.

Els records que em queden d’aquella estada, curta, són ja llunyans i diversos. El trajecte des de l’aeroport a la capital amb les muntanyetes atapeïdes de “ranchitos” que a la nit des de l’hotel, amb les seves llumetes, donaven una impressió fantasmagòrica al paisatge. La congestió de les autopistes urbanes que creuaven la metròpoli caraquenya. L’organització de territori metropolità amb municipis diferents semblant a la nostra àrea barcelonina. El whisky com a beguda en els àpats. El neguit dels assistents al seminari per la proximitat de les festes nadalenques (érem a principis de desembre) que fins i tot va portar a suspendre el darrer dia del curs per la deserció del personal que no volia estar lluny dels seus territoris.

Era ja al final de l’època dels gran partits tradicionals que havien dominat la vida política d’aquell país durant un cert temps, els democratacristians i els socialdemòcrates. S’ensumava un final de cicle, Hugo Chávez guanyaria dos anys desprès.

Si que em va quedar molt present l’assistència a una assemblea de l’agrupació socialista del PSOE de Veneçuela. Es va fer, aprofitant la celebració del dia de la Constitució espanyola –el 6 de desembre-, als salons de l’hotel Sheraton de Caracas. D’entrada, ja el lloc escollit. Però el que em va sorprendre més va ser el contingut de l’assemblea: Com que els components de l’agrupació socialista eren majoritàriament antics exiliats republicans o descendent seus que ja estaven aposentats allà el punt principal de debat va ser a quina mútua s’afiliaven, si a “Los hijos de Padrón” o a la “Irmandade galega”, si mal crec recordar (No sé si Carmen Marón que també venia se’n recordarà). Lògicament, atenent a la data, Benegas –que els devia conèixer bé ja que era nascut allà- va haver de fer una intervenció política en nom del PSOE.

Alguna cosa anecdòtica més podria explicar d’aquell viatge i de les agradables converses a l’hora de sopar i la (les) copa posterior amb els companys. Ara, però, el record de les hores compartides amb un company que ens ha deixat. In memoriam. 

 (Amb Txiqui Benegas, Elena Flores, Tomás Rodríguez Bolaños i Carmen Marón)

18 de setembre.                                                                    

Tanco una finestreta, aquesta, la del “tema”.

Als meus amics i coneguts que són periodistes.

Ahir vaig cometre un error, un altre. No, no és greu ni transcendent, un de tants dels petits que fem cada dia. Malgrat el que em ronda pel cap fa dies, vaig caure en la temptació d’enganxar-me en el tema mono temàtic en el que estem immersos ara i aquí, pretenent -il·lús de mi- participar en el debat. Sí, a la meva manera, segurament en forma irònica ja que no sé posar-m’hi ja d’altra manera vist el nivell en que ens movem. Però de seguida em vaig adonar que m'equivocava, demano disculpes. Com ha dit algú, tot el peix ja està venut. Tothom té les posicions preses, jo també, i és ociós discutir-les. No hi ha possibilitat de debat, sols de parlar a les parets, “diálogos para besugos”. Tu blanc, jo negre. Ningú no va ja amb el lliri a la ma. Espero que no acabem a garrotades.

Per tant, tanco aquesta finestreta del meu taulell. Per sort en tinc moltes altres obertes que em permeten veure, estar i participar en moltes més coses que hi ha en el món més enllà de la descomunal dèria que ha agafat a molts dels meus conciutadans/es.

Aquest darrers dies també he fet debat sobre el “tema” amb un bon amic. Ho hem deixat, no hi ha, sembla, possibilitat que arribem a algun punt d’encontre. Diu que amb un digestiu per entre mig en podem continuar parlant de forma distesa, però em sembla que és millor que parlem d’altres coses que també ens interessen als dos, literatura, paisatges, ...,  i en les que podem congeniar.

Vull tancar, doncs, aquesta finestreta del meu taulell. Poques coses ja em queden per discutir. Tornar a donar-hi voltes ja se’m fa cansat. Veig que ja he emprat tots els adjectius qualificatius possibles des de fa uns quant anys, no ve pas d’ara, en públic i en privat. Ningú aconseguirà moure’m del que penso i del que faré electoralment ja que no crec que em donin cap argument que em pugui convèncer de canviar. No penso parlar-ne expressament més aquí, al bloc, o les xarxes o amb els amics si encara desprès de tot aconsegueixo mantenir-ne algun. Apa, siau! Si em demanen obertament la meva opinió o volen que l’expressi en públic, potser ho faré segons l’estat d’ànim que em trobi, però, vaja, no gaire més.

Aprofitaré el pont de la febrada per anar-me’n a la casa on vaig néixer, aquí a tocar, a quatre passes, on no hi ha televisió, ja que vaig treure l’antena fa temps i no m’ha vagat encara de reposar-la i on no hi ha wifi, a veure si desconnecto del tot. Tinc algun llibre mig llegit que aprofitaré per intentar acabar i n’agafaré algun altre de la pila dels pendents que és molt gran i hi ha varietat. A veure, si sóc capaç de desencervellar-me. La tranquil·litat d’esperit és el primer per mantenir l’equilibri emocional.

Oració al senyor Sant Jordi

A mussitar-la, és clar, amb una molt relativa ingenuïtat.

“Senyor Sant Jordi,

patró,

cavaller sense por,

guarda’ns sempre

del crim

de la guerra civil.

Allibera’ns dels nostres

pecats

d’avarícia i enveja,

del drac

de la ira i de l’odi

entre germans,

de tot altre mal.

Ajuda’ns a merèixer

la pau

i salva la parla

de la gent

catalana.

Amén”

L’estampeta

se’m perdia:

no recordo

l’any ni el dia.

Salvador Espriu

10 de setembre.

Com els estruços.

Els uns pensen que els altres no arribaran fins el final. Els altres pensen que els uns, ni ningú, els impedirà arribar fins al final. No és el “quizás, quizás, quizás,...” de la cançó. Són proclames diàries dels uns i dels altres, “farols” o no, que omplen els mitjans i que tranquil·litzen, enerven, estimulen o encenen als seus possibles destinataris que en són molts.

Que si:

-“Desconnectarem.”

-“Home, amb la meitat dels vots emesos no es va enlloc.”

-“Us portarem als tribunals.”

-“Sí, però amb una gernació de gent al carrer ja veurem com ho feu.”

Estem assentats sobre un barril de pólvora amb una llarga metxa que fa temps que està encesa i va corrent.

-“Ja s’apagarà o l’aturarà algú.”

-“Això no hi ha qui ho pari!”

I la metxa va corrent cremant-se. Fins que arribi el gran pet, l’explosió.

-“És que ja no podem més!”

-“Ja veuran ara el que els (ens) espera!”

  

Les veus assenyades parlen de que cal dialogar, però els que haurien de fer-ho no ho fan, ans al contrari, atien el foc o observen impertèrrits el panorama.

Sembla que ningú descompti els estralls que es poden produir.

-“No n’hi haurà ja que no passarà res.”

-“No n’hi haurà ja que no pot passar res.”

Mentrestant, el poble incaut, que creu que hi ha dirigents (que dirigeixen) a una i/o altra banda va vivint despreocupadament o il·lusionadament:

–“No arribarà la sang (la sang!) al riu, ja ho veureu.”,

-“Acomplirem el nostre somni, arribarem a Ítaca (final del viatge!).”

No ho veig tan clar. Tant de bo. Em temo el pitjor, un esclat de ràbia o una frustració descomunal.

-“Ets un tremendista!” (diuen tant els uns com els altres).

Sí, potser sí. Però no cal anar massa lluny ni massa temps enrere per veure com acaben les actuacions de polítics aventurers sense senderi i qui són els que pateixen les conseqüències de les seves accions. Els diaris en van plens cada dia amb imatges punyents.

“Home, a on vas a parar! Això aquí no pot passar.”

On està escrit? Les revoltes no són mai de franc, mai.

“Solo el pasado está escrito. Aún podemos cambiar el futuro” J.L. Arsuaga.

Doncs això.

-”Ho veus?”

-“Ho veus?”

(Estruç de la Resérve africaine de Sigean passejant entre els cotxes)

5 de setembre.

Anada a Céret

Sempre fa bo acostar-se al Museu de Céret, està a prop, a l’altre costat. Caminant sota els gegantins plàtans que fan bona ombra a l’estiu arribes per l’Avinguda del Maréchal  Joffre a la seu que et rep amb uns murals de l’Antoni Tàpies. Sols per veure algunes peces de la col·lecció permanent ja paga la pena la visita. 

A mi em té el cor robat la col·lecció de la ceràmica tauromàquica de Picasso que va fer a Vallauris el 1953, al fons a l’esquerra. Aquesta vegada m’he fixat més en les dues obres de Marc Chagall, “Les Gents du voyage”, (1968) i “La Guerre” (1943). També amb les figuretes d’en Manolo i l’aquarel·la d’ August Herbin “Pont de Jean Sarris a Ceret” del 1913, que em té encisat. Segur que quan hi torni alguna altra vegada, que hi tornaré, els meus ulls s’entretindran en unes altres peces a més de tornar a reveure aquestes.

Però aquesta volta hi vàrem anar expressament per veure l’exposició d’en Jaume Plensa, http://jaumeplensa.com/index.php/exhibitions-and-projects/current/item/313-le-silence-de-la-pens%C3%A9e Sensacional! Vam sortir molt contents i admirats de contemplar aquell grapat de peces que s’hi exposen. Bocabadats vam quedar a dalt de l’escala que porta al pis superior i trobar-nos de cara amb l’espectacular “Air, Water, Void” (2014) que tanca la mostra sense desmerèixer cap de les altres peces que la composen.

Abans d’anar-hi, dinar a la terrassa del  Bisbe sota l’emparrat i en sortir vam adquirir unes ampolles de vi de Banyuls, per tenir el record i el gust de la terra.

2 de setembre.