Vell acudit pels temps actuals que també són vells.

Aquest dies –arran del panorama circumdant- m’ha tornar al cap un vell acudit de jueus. No sé pas si ara és políticament correcte explicar acudits de jueus (es veu que ja no se’n poden explicar de gitanos).

   

Bé, el fet és que un jueu va a resar a la sinagoga i li demana a Yahvé que li toqui la grossa de la loteria.

-“Veuràs, li diu tot pregant, he de casar a la meva filla i necessito diners pel convit i la cerimònia. Podries ajudar-me a  que em toqués la loteria?”

Sembla que Yahvé es va fer l’orni.

Al cap d’un temps, el jueu torna a la sinagoga a pregar i li diu a Yahvé:

-“Escolta, la casa se’m ha quedat petita. Vivim tota la família amuntegats. Si tingués diners podria ampliar-la. Podries fer que em toqués la loteria?”

Sembla que novament Yahvé es va tornar a fer l’orni.

Més endavant, el jueu torna a la sinagoga a pregar:

“Yahvé, no em fas mai cas, però ara necessito imperiosament el teu ajut ja que un dels negocis que he emprès no ha funcionat bé i estic entrampat. Fes que em toqui la loteria!”

Llavors es va sentir una veu que sortia de les profunditats de l’espai i del temps que digué amb to irritat:

“Però fill meu, ajuda’m! Compra al menys un dècim!”

(La Sinagoga portuguesa d'Àmsterdam)

31 d'agost.

Per Déu, obriu els ulls! Mireu. Que no ho veieu?

Dos intents per combatre el pensament separatista: Un, explicar la seva irrealitat; dos, presentar una alternativa.

     1. Desprès de qualificar, piulant en obert amb una amiga, de malfactors als polítics empresonats i fugits al estranger vaig aixecar una petita polseguera entre alguns addictes a la causa independentista. Debat curt i correcte, sense gaires estridències.

     Anem a pams:

Malfactor: que comet actes criminals (segons els diccionaris). Dues acotacions: que comet actes, és a dir fa coses; criminals, de crim: Violació greu de la llei moral, que en dret constitueix una infracció punible de caràcter greu.

Evidentment, qui substància en justícia aquest qualificatiu és un tribunal. El meu qualificatiu és una opinió personal sense cap rellevància jurídica. Però el cert és que hi ha un procediment en marxa i un jutge instructor ha qualificat així les accions (compte bé!, les accions) dels imputats. Veurem si a l’hora del judici, els tribunals corresponents ho corroboren. Per tant, una de les primeres fal·làcies que cal desmuntar és que els polítics empresonats fins ara provisionalment ho estan per les seves idees. Ho estan per les seves accions, pretendre implementar un nou sistema polític administratiu a Catalunya separat d’Espanya, per fer separatisme.

Podríem també considerar si la presó provisional pels encausats (que dura des del començament del procediment) és correcte o no i si ja no dura massa. Hi ha molta gent que pensa que no ho és i s’hauria d’acabar. Opinió respectable (tant com la contraria) que no ha fet cap osca en la voluntat del jutge ja que les actuacions (per exemple, les fugides) o les declaracions (del propi nou Govern de la Generalitat) que hi ha entorn als empresonats no hi han ajudat gens. O, ¿és que no s’entén la lògica de l’altre, dels altres? ¿Sols la pròpia lògica és la correcta? És que són amics meus!, se’m ha arribat a dir. ¿I què té a veure aquesta circumstància personal en el tema? Els conec i són bona gent (fins i tot van a missa)! Quantes cremades per ficar la mà al foc i quanta gent identifiquem amb la nostra condició!

Oh, però tornem al separatisme, ¿aquesta pretensió no estava avalada per les urnes en un procés electoral? Bé, deixem de banda si això és o no és així, hi hauria molt a discutir, percentatges, circumscripcions, presència diversa amb posicions discutibles,... Anem al moll de l’os: la sobirania per prendre aquesta pretensió. Ah, ¿però el Parlament de Catalunya no és sobirà? No, no ho és. És un derivat de la Constitució Espanyola, agradi o no agradi, mira que s’ha explicat de vegades! ¿Que a alguns els agradaria que fos sobirà? Certament, però no ho és. ¿Cal recordar que aquest President de la Generalitat que diu que els catalans no reconeixen al Cap de l’Estat (el Rei Felip) té el seu nomenament i pot exercir-lo per un acte signat pel monarca? ¿Cal explicar novament que els Alcaldes, fins i tot els de la CUP, deuen el seu càrrec a un acte, i una acta, de la Junta Electoral de l’Estat espanyol? Que si no fos per això no podrien signar cap paper oficial, o que ningú signaria res amb ells, ja que no serien reconeguts?

Llavors, ¿com es pot implementar la voluntat d’aquells catalans que creuen en aquesta sobirania inexistent  i poder així prendre les accions que cregui més convenients per la seva voluntat? Doncs, com vinc explicant des de fa molts anys sols hi ha dues vies: la de l’acceptació de que així sigui per part dels que ostenten la sobirania a través de les lleis corresponents, o la de la obtenció de la mateixa per la via de fet. La primera via és un pacte ara per ara impossible (no hi haurà un nou harakiri a Les Corts). La segona via sols es pot aconseguir per la revolta. Ho explica molt bé Pau Luque: “La secesión en los dominios del lobo”. Catarata, M-2018.

El pacte és impossible perquè no hi ha cap Estat de l’entorn i de les característiques del nostre que ho accepti en el seu ordenament, no existeixen jurídicament ni el dret a decidir, ni el dret a la autodeterminació (no és aplicable a Catalunya l’existent internacionalment, no som cap colònia encara que alguns pretenguin vendre-ho així), ni el dret a la secessió. La secessió, en tot cas s’obté, però això ja és l’altra via. Quan es pretén un pacte amb menys de la meitat de la població a favor i la resta en contra, quan les principals empreses del país marxen espaordides, quan no hi ha cap reconeixement internacional sinó sols advertiments en contra, quan els impulsors de la mesura són empresonats o se’n han d’anar a fora, és evident que no hi ha pacte possible que avali una secessió.

La revolta..., ah, parole, parole! És evident que hi ha qui en parla, però, ¿Hi ha la força, amb tot el que comporta la força, per portar-la a terme? ¿Hi ha voluntat secessionista més enllà de la “boquilla”? Sí, hi ha antecedents, els d’Irlanda per exemple, fa cent anys, a sang i fetge. No cal anar més lluny i arribar-se  als dels neerlandesos (s. XVII), encara que alguns els agrada pensar-hi. També tenim els resultats de la descomposició del imperi soviètic, però, són tant poc aplicables! Els bàltics, uns altres en les mateixes circumstàncies. També tenim proves de com han acabat alguns altres que ho han intentat: l’IRA a Irlanda del Nord, que va haver de claudicar; o ETA al País Basc, derrotada precisament per les forces policials, jurídiques, administratives i socials de l’Estat... espanyol.

Però, que ens en deixin parlar! Però si no pareu de fer-ho, fins i tot des dels mitjans públics abassegadorament! Que ens deixin comptar-nos! Però, si ho feu a cada elecció del nivell que sigui (pervertint el seu objecte), a més dels intents irregulars!

I aquí és on arribem al país partit. Per Déu, obriu els ulls i mireu!, que no ho veieu? Heu aconseguit trencar, anorrear, el vell somni de les esquerres catalanes de bastir un sol poble amb tot els que vivíem aquí independent de on havien nascut i de quina llengua parlaven. Dades, ¿en voleu? La més evident: el primer grup polític al Parlament de Catalunya és un grup català (perquè així en són els seus components i votants), el de C’s, anticatalanista! Per primera vegada des de l’establiment de l’autonomia catalana una tercera part dels votants i dels escollits han manifestat les seves pretensions anticatalanistes. ¿No en teniu major prova? La conya de Tabàrnia, ¿no us és significativa tampoc? Però podem continuar: ¿qui mira TV3 per exemple? Els catalanoparlants. Els que no ho son ja no la consideren seva (alguns catalans de soca arrel, tampoc). ¿Perquè hi ha catalans que es refien més dels cossos policials estatals que del Mossos d’esquadra? ¿Qui va amb els llaços grocs i qui els blasma? Compte, que aviat això arribarà al sistema escolar, al temps (i no massa llunyà)! ¿Perquè en l’espai públic hi ha d’haver manifestacions institucionals partidàries? ¿Què hagués passar si jo hagués hissat una bandera vermella (quan era alcalde socialista) a l’entrada de la ciutat? La pretensió d’ignorar o obviar la realitat és una característica dels separatistes, fora d’ells no hi ha cap altra realitat ni dret a ser-hi. Això comporta derives preocupants, les hem vist a la història no fa pas gaire i a prop.

La pregunta que cal fer als separatistes és la següent:  ¿Voleu construir dues comunitats atenent a suposades característiques lingüístiques o sentimentals (ètniques és massa fort)? Com a Bèlgica, per exemple? Suposo que pensar que s’imposarà una sola comunitat, la hipotètica vostra, ja és prou evident que no és possible, oi? (compte amb l’argument trampós, capgirat, del recent article d’en David Miró a l’Ara) ¿Què hi havia de dolent en la construcció que s’havia fet fins ara? S’havia recuperat l’idioma, l’escola, l’administració pública, les institucions... Però, volem anar més enllà! Els 14 articles del nou Estatut del 2006 tombats pel T. Constitucional ho van esbotzat tot! ¿Tot?, no foteu! ¿No serà que heu inculcat un sentiment emocional, no racional, en el debat? Ens foten, van a per nosaltres? Apa! ¿Ho anem a explicar a fora? ¿Amb quins arguments i amb quines dades?

¿Dues comunitats separades, que no es barregen, que tenen els seus codis propis, que malviuen plegades ja que no hi ha més remei, que es menyspreen, que poden arribar a enfrontaments? No sé, no sé, de quines fons intel·lectuals beuen actualment (si és que en beuen d’algunes) els que dirigeixen l’actuació independentista. Del N-VA, la Nova Aliança Flamenca? (Llegiu l’apartat de Bèlgica del llibre de J.M. Martí Font/ Chistophe Barbier, “La Fortaleza asediada. Los populismos contra Europa”, Ed. Península/Plon. B-2018). De caps pensants en tenen, que pensen bé o malament, no ho sé pas, però de pensar pensen.

    2. Fins aquí, però ara bé: quina alternativa hi ha?, què s’ofereix alternativament a la població catalana per no arribar a conclusions dramàtiques de cara al seu esdevenidor i plantejar-lo en positiu?

La paraula clau és identitat. ¿Sols hi ha possibilitat de bastir una identitat individual i col·lectiva des del passat o és possible construir-la cap al futur? ¿Sols des de la llengua (normativitzada no fa més de cent anys), des de les costums i tradicions (no gaire llunyanes o suposades i moltes inventades), de les institucions bastides en un altre moment històric (tampoc tan antic, però ja superat), des de les emocions primàries benintencionades (naïves),...?

Evidentment, tots recollim una herència del passat en forma d’idioma i comportaments i la desenvolupem d’acord amb l’entorn en el que creixem, la socialització que tenim, i anem construint la nostra pròpia identitat. En les comunitats tancades, o que es tanquen (ètnies, religions, sectes, ...), la preservació de la identitat és molt forta. ¿Succeeix el mateix en les col·lectivitats obertes d’avui en dia? Evidentment que no. No solament per motius de les majors facilitats dels intercanvis culturals, sinó també per les condicions de vida, de mobilitat, de les majors possibilitats d’accés a la informació,... Tot condueix a que allò que “sempre s’havia fet, s’havia estat” ja no sigui tant habitual de fer o de ser. Ho veiem en els gustos, en les aficions fins i tot en la pròpia parla. El bilingüisme, o el multilingüisme, s’estén arreu del món, hi ha gent que li agrada menjar oriental o americà, la vestimenta s’uniformitza, la música és internacional. ¿Què li deu dir a un jove català d’avui un plat de mongetes amb botifarra, que va ser habitual (i a vegades sense botifarra) en les taules de casa nostra no fa pas tant anys? Els italians ens han empeltat de pizza i els noruecs, molt nacionalistes, treuen de casa un vestit tradicional (¿tradicional de quan?) sols el dia de la festa nacional, aquí ni això, encara que hi ha algun babau que reivindica les espardenyes de betes.

En les societats avançades i obertes la identitat canvia ràpidament, s’adapta a l’entorn més ràpidament. Sols els fonamentalistes es resisteixen a acceptar-ho. Mantenir una identitat estancada és mantenir un control des d’algun punt (polític, religiós, econòmic, ...) sobre la col·lectivitat. Si tothom s’atreveix a construir la seva pròpia identitat, si aquesta a més surt de les barreges més impensables i inversemblants de tot ordre (racial, sexual, ideològic, ...), la llibertat en surt enfortida i el control i la dominació sobre les individualitats retrocedeix. Les identitats són convencions socials, construccions humanes que no són immutables, son canviants i més en els temps d’avui.

¿Quin és el futur de la identitat catalana? Hem de saber llegir cap a on va el món. D’aquí pocs anys, els europeus no serem gaire més del 5% del total de pobladors del Planeta que encara no fa pas 70 anys dominaven totalment i els catalanets/etes l’1% d’aquest 5%. Passarem per poc que ens descuidem a ser masovers del nostre passat. Les nostres religions seculars (que aquí s’esllangueixen), les nostres petites parles (amb les que no podem anar pel món), les nostres menges, els nostres olors i colors, seran residuals. Però malgrat les guerres seculars que han ensangonat l’extrem del continent euroasiàtic, això que en diem Europa, hem bastit la millor i més apreciada forma de vida del món. En el camp polític és innegable, com ho és en gaire bé tots els camps de la vida col·lectiva. Amb totes les mancances que vulgueu fer notar i el camí que ens queda per recórrer: llibertats i drets, convivència, serveis comuns, organització política, economia,... Europa, si seguim pel camí de les velles identitats que ens proposen els nacionalismes a tot arreu, pot anar enrere en el seu model que ofereix al món. A alguns ja els va bé, als autòcrates de més enllà sobre tot. No els convenen exemples en els que no poden emmirallar-se. Grans parts del món, en extensió, però sobre tot en població, tenen altres models que nosaltres no desitjaríem.

¿Contribuirem al “nosaltres sols” que preconitzen populismes diversos des de Noruega a Itàlia i des de Polònia a França? No, la nostra identitat actual catalana -que no és mil·lenària malgrat és pretengui- l’hem de projectar al futur ajudant al manteniment i a la millora del model europeu. ¿Perdrem coses de la nostra actual identitat? Segur, no les estem perdent ara sense adonar-nos-en? En crearem de noves amb altre gent, amb els que estan arribant ara, com ho vam fer amb els que van venir abans. ¿O es que ara no ens agrada menjar un gaspatxo ben fresquet a l’hora de dinar? Potser ens oblidarem de la ratafia, com altres s’oblidaran del patxaran que si fa o no fa és el mateix i dels licors que feien els capellans als monestirs i la sardana quedarà com una exhibició de danses folklòriques del passat (encara que no sé pas si té gaire atractiu com a espectacle). Les nostres Mares de Déu quedaran com a indrets d’espectaculars panoràmiques paisatgístiques per visitar i les processons com a elements estètics per cridar el turisme en determinades èpoques de l’any. I les nostres institucions les haurem d’adaptar a les circumstàncies d’avui i al món que ens envolta. ¿Pau Vila no va fer les comarques dibuixant-les a tiro de carro? ¿No hem vist la desaparició de les Caixes d’Estalvi (amb pocs escarafalls dels “nostrats”)? ¿No veiem la reconversió quotidiana del nostre teixit econòmic “de tota la vida”? ¿No veiem la mobilitat social que va generar la vella immigració i la que segurament generarà la nova? ¿No estem discutint del turisme i de la gentrificació del nuclis centrals de les nostres ciutats com està parlant tot el món?

Els independentistes tenen por. Por d’una societat nova que ve i que ells pas poc que volen ja que els ensorra el discurs. Passa a tot arreu, però això no té aturador. Cal dir-ho i explicar-ho i treballar per adaptar-nos-hi. Entenc que és espantós per molta gent, sobretot senzilla, si no se’ls hi ensenya, veure que el seu món desapareix, se’n en va. Però per això hi ha els líders a les comunitats que marquen el camí, que diuen a la gent per on anar, que arrisquen el que cal (Churchill com a exemple). Els líders separatistes no són això, tot al revés. Volen mantenir la cadira i obtenir-ne beneficis, encegant a la gent i portant-los a un carreró sense sortida. Mantenint-los en el passat.

Hem de dir-ho i lluitar-hi. No és fàcil, però la gent jove sap millor que ningú com és el món d’avui i el que ve. Han viatjat més (quina gran troballa l’Erasmus/Orgasmus!!), no els fa res adaptar-se a noves experiències, tindran una altra identitat que la que tenim les generacions més grans. Al País Basc es va acabar el problema quan -entre altres moltes coses- la gent jove va girar l’esquena als temes identitari tradicionals. ¿Hi ha rebot contra els separatistes entre la gent jove d’aquí? Malgrat el que pugui semblar en col·lectius cridaners i minoritaris, em sembla que sí. Al concert de la Rosario, a la platja de Mataró per Les Santes, els assistents es sabien les seves cançons i cantaven a viva veu amb ella.

Mataró, 25 d’agost.

Europa, la fortalesa assetjada.

L’independentisme a Catalunya ha donat una il·lusió a més de dos milions de persones i els nacionalismes estan creixent a tot Europa. Les eleccions al Parlament europeu de l’any que ve poden ser definitòries pel futur d’aquest projecte novador. Poden ser la seva tomba. ¿Us imagineu tornar als Estats Nació de l’època industrial que ja no existeix, que ja ha estat superada?

Fem bé en intentar desmuntar les fal·làcies del nacionalisme català, però les emocions no s’apaguen amb raons, és ben conegut. Ho hem de dir, però hem d’intentar també crear noves emocions que siguin constructives i no destructives. Hem d’oferir un projecte per el futur a la gent. I això, em sembla, que és el que tenim més verd i per tant els nacionalistes ho tenen més fàcil. No hi ha res que se’ls hi contraposi: El passat com a certesa (que no ho va ser mai), el futur com a por (sense tenir present la seva potencialitat).

“Esta nueva Europa debe responder a lo que Marcel Gauchet llama “la cuestión decisiva”, la del lugar del viejo continente en el mundo, es decir, su capacidad de hacer que sus ciudadanos suban al tren de la mundialización, no de hacerlo descarrilar ni mirarlo pasar”

(J.M. Martí Font/ Chistophe Barbier, “La Fortaleza asediada. Los populismos contra Europa”, Ed. Península/Plon. B-2018).

Podeu veure una entrevista amb en Josep M. Martí a : http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-debat-de-la-1/debat-1-periodista-escriptor-josep-maria-marti-font/4591032/

20 d'agost.

En el record, Barcelona.

17 d'agost.

Viaducte Morandi.

Primer vaig pensar que el viaducte Morandi tenia aquest nom en honor al pintor bolonyès, encara que era difícil relacionar el seu nom amb una infraestructura d’aquesta mena i més per l’estil minimalista del pintor. No, és en honor a l’enginyer Riccardo Morandi que el va dissenyar i construir, un romà que ja fa temps que és mort i que sembla que era una certa eminència en la seva feina.

Si mal no recordo el vam travessar tota la família l’any 1989 en cotxe, en un viatge de fugida cap als Alps austríacs, desprès d’unes Santes conflictives. Trenta anys enrere ja era una complicació el dens trànsit de les autopistes italianes i la imatge que em quedà a la retina és la de la perillositat de fer-les passant túnels i viaductes a tota velocitat envoltats de camions pesats.

El que si m’ha vingut ràpidament a la memòria ha estat un debat que com a membre del grup d’amistat hispano-italià de les Cambres de Diputats vaig sostenir a Montecitorio l’any 2005. Vaig publicar el relat d’aquell encontre al Capgròs, a les meves cròniques quinzenals des de Madrid, però dissortadament ja no es conserva a la xarxa aquell escrit, suposo que per qüestions d’impossibilitat de mantenir tot l’arxiu. En tot cas, com que jo si que el tinc guardat el reprodueixo.

El que es tracta de destacar és el debat que vaig tenir amb la diputada de Forza Italia, Monica Baldi que ja llavors, 13 anys enrere, reclamava mantenir l’elevat nivell d’endeutament públic per la necessitat de construir i mantenir les infraestructures que segons ella necessitava el país. Mai, Itàlia ha pogut mantenir la condició llavors vigent al P.E.C. de que l’endeutament públic no fos superior al 60% del seu PIB. En aquells moment era el doble i així s’ha anat mantenint. Les primeres declaracions ara desprès del sinistre del Ministre Salvini van en la mateixa direcció.

S’ha parlat molt del divorci a Itàlia entre la política i l’economia, entre el Govern i la societat. Aquest desastre n’és una prova? No ho sé, però intueixo que alguna cosa pot haver-hi. En general, arreu, un dels punts flacs de l’actuació pública és en els manteniment, en la correcta pressupostació de les amortitzacions de l’obra feta, a tots els nivells administratius. Es parla de les noves inversions, però un cop fetes es van deteriorant fins que cal ja no un manteniment sinó una refeta total i d’acord amb noves necessitats i tècniques que moltes vegades superen les antigues però que podrien haver pogut ser molt més aprofitades. Mireu sinó les velles obres dels mateixos romans dos mil anys enrere.

Pel que sembla, a més, aquesta infraestructura és de vital importància per les comunicacions de la zona nord d’Itàlia. No es tracta sols de refer el tros que s’ha esfondrat, caldrà repassar tot el viaducte i això comportarà força temps. L’economia en general tindrà una patacada, no diguem les arques públiques. Divorci entre política i societat..., a on condueix?

16 d'agost.

L'article del Capgròs.

 ROMA

Vaig ser convidat a participar en el Grup d’amistat parlamentari hispano-italià, substituint a un company del GPS que no podia assistir,  a la reunió que es va celebrar a  Roma, al Parlament italià a Montecitorio, els passats dies 5 i 6 de maig.

A ningú se l’hi amaga que tenir la possibilitat d’anar uns dies a Roma, per primavera, és un goig gens menyspreable. La Ciutat Eterna és una joia històrica, cívica, artística i urbana que sempre val la pena visitar i gaudir. I més, anant amb una delegació oficial en una sessió de treball de nivell parlamentari, pots tenir ocasió d’establir contactes, participar en reunions, i anar a llocs especialment interessants allunyats de les típiques visites turístiques.

                       

Els grups d’amistat parlamentaris son grups reduïts establerts entre Parlaments amb representació de totes les forces polítiques existents en el seu si per ambdues bandes que, més o menys, un parell de vegades a l’any es reuneixen, ara aquí, ara allà, per debatre temes d’interès comú. A mi m’han adscrit al grup  d’amistat amb Algèria que s’acaba de constituir. Suposo que per la meva condició de portaveu de la Comissió d’Indústria Turisme i Comerç, la direcció del GPS ha cregut que fora adient que estès en aquest grup ja que el principal tema que tenim amb aquell país és el subministrament de gas.

En l’encontre que estic ressenyant els temes tractats foren: el terrorisme internacional, el Pacte d’Estabilitat i Creixement, i les relacions bilaterals entre Espanya i Itàlia. Excepcionalment, trobant-se el President del Congrés de Diputats a Roma, la reunió va ser oberta pels Presidents de les dues Cambres: el Sr. Marín per la part espanyola, i el Sr. Casini per la italiana.

Em va correspondre l’honor i la responsabilitat de ser el relator per la part espanyola de la ponència sobre el desenvolupament del P.E.C. (Pacte per l’estabilitat i el Creixement adoptat per la Unió Europea l’any 97 i recentment modificat). A l’altra banda vaig ser correspost pel vell Diputat Nerio Nesi (80 anys) molt conegut a la política italiana, ja que se’l va titllar fa temps com “il banquero rosso” perquè, malgrat ser d’esquerres,  va ser President de la Banca Nazionale di Lavoro (aquest dies als nostres diaris per l’operació de compra que porta a terme el BBVA). La reflexió que vaig proposar anava en la línia de reconèixer la dificultat que tenen, o el difícil que ho posen, el Estats nacionals per continuar cedint sobirania cap a la Unió Europea, en el darrer reducte que els queda de política econòmica com és la política fiscal i pressupostaria. Els francesos per que volen mantenir la “force de frappe”; els alemanys per que son aportadors nets a la solidaritat europea; els italians, sorprenentment, per que diuen que els falten infraestructures; els portuguesos per que acaben de canviar de govern... Tot aquesta resistència a portat a relaxar les condicions establertes el 1997 per accedir a la moneda única: màxim 3% de dèficit pressupostari anual sobre el PIB, i no més del 60% de deute públic, també sobre el PIB. A Espanya aquest tema també ha estat motiu de debat. El Govern actual s’ha mogut respecte el fonamentalisme estricte que mantenia l’anterior Govern del P.P. Ara es pensa, i així ho ha aprovat l’actual relació de forces al Congrés, que cal actuar segons el cicle econòmic. I  a la vista del que fan els nostres socis europeus aquesta posició és més encertada ja que podríem haver acabat essent més papistes que el Papa (aquesta anotació feta a Roma era especialment adient).

La posició governamental italiana va ser enèrgicament defensada per la Diputada florentina de Forza Itàlia, Mónica Baldi. Val a dir que resultava xocant, com a mínim, veure a una representant de la setena economia del món exposar que necessitaven mantenir el dèficit i el volum de deute per construir les infraestructures que encara els falten. Quina mena d’arguments hauran d’emprar, dons, els nous Estats dels països de l’Est que s’acaben d’incorporar a la U.E. i que tenen uns nivells d’equipaments i desenvolupament molt inferiors als dels països constructors inicials d’Europa? La delegació espanyola, i també molts companys i  coneguts amb qui he comentat aquesta posició, va pensar que era una expressió més de la política italiana. Els darrers esdeveniments, eleccions a Alemanya, i referèndum a França posen més tensió a aquest tema, ja que oberta o soterradament hi és present.

L’encontre em va servir per fer-me una lleugera idea de la Camera dei Deputati italiana. Molt més gran que l’espanyola en nombre de components (617), té el mateix nombre de Grups polítics (8), molt més distribuïts que a casa nostra, ja que els dos primers tenen sols el 28% i el 21% del total (a Espanya sumen el 89%) i el Mixt te 61 diputats de vuit partits diferents, fruit del fraccionament que es va produir fa uns anys dels partits tradicionals, el que obliga a uns jocs d’aliances permanents amb les subtileses pròpies del país, i en un hemicicle “escènic”. Estan a l’acabament de la legislatura, i ja està bullint quin serà el futur de la governança italiana. Em va sobtar la mobilitat que tenen els grups parlamentaris: cap d’ells – excepte el mixt – acaba el mandat amb el mateix nombre de Diputats/des amb que va començar, tots n’han perdut.

Per acabar. Vaig tenir temps de passejar per Roma. Quina bogeria!! Una gernació de visitants omplint-ho tot. Els carrers i les places, els museus i les esglésies anaven de gom a gom. Hem convertit, mercès a la democratització del turisme, les ciutats històriques en grans parcs temàtics on es barreja l’historia, l’art, el comerç, la gastronomia i l’oci. Impossible veure amb tranquil·litat els museus del Vaticà un dissabte al matí. La Capella Sixtina semblava el mercat de Calaf. Tot l’encant de la Fontana di Trevi quedava esvaït qualsevol capvespre per la munió de gent que s’hi aplega. I, malgrat la perspectiva de les escales, la “barcaccia” de la Piazza di Spagna quedava esborronada pels caps de turistes vinguts d’arreu del món (insertar foto). Ah, i les   botigues...impressionants. Però, malgrat tot, val la pena anar-hi.

Manuel MAS i ESTELA

Madrid-Mataró, 19-26 de maig de 2005.

Diàleg / empatia.

“La estrategia de pedir el voto para la “restauración de la República” dio resultado en un electorado que ya, abiertamente, había abandonado la política de los intereses y la gestión por la de las emociones.”

Sobre el resultat de les eleccions del 21-D a Catalunya a “La fortaleza asediada. Los populismos contra Europa”, J.M. Martí Font / Chistophe Barbier. Península/Plon. B-2018.

Estem aquí, a les emocions. Mig país que no atén a raons, a raons de la política convencional. Ja estan fora d’ella, no crec pas que tinguin raó per estar-hi de fora, però ells creuen convençuts que sí. El seu capteniment està ja en un altre lloc, instal·lats en una revolta. Revolta que fins ara és estèril ja que no hi ha assumpció del que significa de veritat, del que comporta. De moment tot es redueix a un joc més o menys infantil: performances, happenings, draps i colors, propaganda i xerrameca, aportacions voluntàries poc indolores a la butxaca per crides i espectacles variats. Pocs, o cap fins ara, sacrificis directes llevat alguns d’emocionals, clar es tracta d’emocions.

Com fer-hi front? Què ha de fer l’altra meitat i més enllà les comunitats properes? Crides al diàleg, a l’assossegament. Però, si no en volen de diàleg, volen anar-se’n! Llavors... paciència, ja s’adonaran de que han emprès un camí que no porta enlloc. Segur? No ho tinc pas tant clar. Els enamoraments duran algun temps fins que s’acaba reconeixent la veritat de l’estimat.

Alhora creixen dins de l’altra meitat sentiments també emocionals que estaven somorts o que són reactius. Ja hi som: del xoc de les emocions a les trompades hi ha un pas i, en aquest panorama, menys capacitat de raonar, de parlar de dialogar.

L’empatia, no sols el reconeixement de l’altre, sinó la seva acceptació, desapareix, salta pels aires. Si parlem, o si sols escoltem el que diuen els altres, des del fetge i no des del cap, quina empatia vols establir? Cap. Primer el silenci i la ignorància, desprès el menyspreu i el ressentiment, per acabar en l’odi. Això, qui ho atura? Conseqüència d’un temps en que els pastors han perdut prestigi i autoritat moral per conduir el ramat que ara va esgarriat. Qui és ara aquell líder, tal que cap del comitè d’una vaga que cal acabar, que recondueix la situació? De moment, no se’n veu cap.

“Pero, como acostumbra a suceder en los procesos nacionalistas, a partir de un determinado momento el compromiso se convierte en traición.”

En tenim per temps, per un llarg temps.

13 d’agost. Reflexions d’estiu a casa.

Comprendre el que passa.

Després dels “perplejos” de l’Innerarity, acabo un acurat i documentat estudi acadèmic de com està cristal·litzant un precariat polític que està nodrint les diferents manifestacions que es visualitzen darrerament en el processos electorals en les democràcies avançades. “Anti-sistema. Desigualdad econòmica y precariado político”, José Fernández-Albertos. Ed. Catarata, M-2018.

De dalt a baix d’Europa, de Noruega a Itàlia sense oblidar Espanya i els països de l’Est, el Brexit, el fenomen Trump, ..., la sensació creixent de desafecció cap al sistema i els que se’n aprofiten, de Putin a Erdogan, sense oblidar els xinesos. Des de la Gran Recessió del 2008 i tot el que va conduir-hi, el crash ha comportat un veritable tomb en les perspectives polítiques, socials i econòmiques que es van establir després de la Segona Gran Guerra. La incertesa envaeix amples capes de la població. Com serà el futur per elles? Cap a on anem tots plegats? Això té possibilitats d’arreglar-se?

L’autor, d’aquesta nova fornada de científics socials que ens estan ajudant molt a entendre la realitat, remenant del dret i del revés la multiplicitat d’estudis i estadístiques de que disposem, va plantejant les seves hipòtesis i les va apuntalant per confirmar-les.

“La globalización, la revolución tecnológica y la progresiva desindustrialización del mercado de trabajo han venido para quedarse. No es previsible ni deseable que demos marcha atrás en ninguno de estos procesos. Pero conviene ser conscientes de que están provocando shocks distributivas cuya magnitud hace difícil a nuestros sistemas democráticos modular-los y corregirlos. A pesar de que el Estado no ha dejado de intervenir, en las últimas décadas no está siendo capaz de contener el aumento de las desigualdades, ni de evitar que ciertos grupos perciban una situación de vulnerabilidad económica mayor que la del pasado”.

En l’últim capítol: “Convivir con un nuevo precariado político. Una mirada a largo plazo”, no he pogut d’estar-me de tornar a agafar el retolador ressaltador i començar a embrutar (de verd en aquest cas) les darreres pàgines.

Pot anar a pitjor, cap a la cronificació dels precaris polítics. Però també, es poden fer coses? Certament, contra la reproducció de les desigualtats econòmiques i contra la desafecció cívica, entre altres (fet que m’ha agradat molt) reconstruint les institucions intermèdies d’intermediació d’interessos o inventant-ne de noves.

“Los retos a los que se enfrentan nuestras democracias son serios. Las nuevas desigualdades, el bajo crecimiento y la incertidumbre económica están empezando a quebrar algunos de los consensos sobre los que habíamos construido nuestras Instituciones representativas, nuestras políticas públicas y nuestros modelos de Sociedad. La capacidad del sistema político para corregir las consecuencias negativas de estas transformaciones está hoy en entredicho. Aquí he defendido que esta incapacidad está relacionada con la creciente debilidad política de aquellos individuos más afectados por estos cambios. Si estas dinámicas persisten, nuestras democracias y nuestras sociedades serán muy diferentes de como lo son ahora. Pero el futuro no está escrito. Aunque los vientos vengan de cara, en nuestra mano está lograr que el poder político esté distribuido más equitativamente, que la voz de todos cuente y que nuestras democracias sean lo más inclusivas posible”.

L’abassegadora marxa del capitalisme financer desbocat ha dislocat una gran part de la societat que ja no es reconeix en la política tradicional, d’aquí els precaris polítics, i els populismes varis arreu.

Fora bo que aprofitant l’estiu, agents socials, especialment polítics, periodistes i altres espècimens semblants, i també els ciutadans i ciutadanes es deixessin de “collonades” que els ocupen en excés i procuressin entendre millor el món en que vivim.

7 d’agost.

Geopolítica.

Mirar el món (el nostre món, el planeta Terra) des de la vertical del pol Nord, no des de la vertical mediterrània, caribenya o oceànica, ofereix automàticament una visió geopolítica completament diferent. Rússia ocupa més de la meitat de la mirada; desprès, els sostres dels Estats Units (Alaska) i Canadà, el desert de Groenlàndia, i la punta de Noruega. Per sota d’ella una munió de petits Estats que conformen Europa, engrunes dependents dels recursos naturals dels primers, dels que envolten la pràctica totalitat del pol.

Fer aquesta mirada des de la vertical de l’Himàlaia també deu donar una perspectiva per pensar que el nostre eurocentrisme és una misèria recolzada en una història passada.

1 d'agost.