Píndoles estiuenques (la darrera): Reflexió al fil dels fets i els dies.

Fa més de vuitanta anys els meus van perdre la Guerra, la Civil del 36 al 39. El pare quan va tornar desmobilitzat a casa seva fou arrestat, jutjat, condemnat a presó i desterrament. Las mare va perdre la casa on vivia esventrada per un dels darrers obusos de la batalla del Montalt. Altres dels meus conegueren l’exili i els seus camins tal com va cantar Raimon. Uns havien guanyat, diuen..., però tots, tots, havien perdut.

La vida va continuar després, la Terra girant cada dia, la Història no es va aturar: més guerra, la Segona; després la Guerra Freda i el món bipolar; la descolonització dels vells Imperis; la cursa de l’Espai i l’home a la Lluna; la caiguda del Teló d’Acer i de les Torres Bessones; els Trenta Gloriosos i la reacció neo conservadora; l’apogeu i declivi de la societat industrial i ja en aquest segle la Revolució Digital.

El Món d’avui no té res a veure amb el de vuitanta anys enrere, dubto fins i tot si n’és fill. Són altres les societats: avui predominantment orientals (des de la nostra posició geogràfica. Ara estem al cul del món); altres els problemes: la Terra esquilada i saquejada per un creixement moltes vegades absurd.

La meva generació, la dels anys quaranta del segle passat, ha fet, ha vist i ha  viscut un salt formidable en les condicions de vida de les persones impensable per totes les generacions anteriors. Ara, que ja enfilem el darrer tram de la vida, podríem tenir una actitud cínica: “Que me quiten lo bailao, i ja s’ho faran”. Però si tenim una mínima consciència de transcendència i de comunitat (de Déu i de Pàtria que diria Víctor Lapuente) no podem desentendre’ns del futur que potser, segurament, no veurem però que deixarem als nostres fills i néts.

L’educació (la cultura), el treball (la feina), el medi ambient (la natura), la política (la convivència), l’esbargiment (l’oci), ..., la Vida en suma que continuarà potser a empentes i rodolons sobre una Terra que exhausta no tindrà en compte (no és el seu comès) a la Humanitat que l’habita.

I n’hi ha, dels meus i dels altres, que continuen mirant enrere plorant sobre la llet vessada i la sang perduda. La melangia és mala companya de viatge.

31 d’agost.

Pinzellades estiuenques. Avui, sí.

Aquesta vegada el motor de la bicicleta no ha fallat i hem pogut complir l’objectiu de pujar a Els Àngels de Girona per ambdós costats. Aparcat el cotxe a Bordils, hem agafat la carretera cap a Madremanya, tot anant fent cames, i a la dreta hem enfilat cap al Santuari dels Àngels. Fa unes setmanes, en la primera temptativa que vam fer, el motor de la bicicleta elèctrica va fer figa i vam haver d’abandonar l’intent havent arribat com vam poder (com vaig poder, jo. El meu acompanyant té cames i encara és sanguini).

Avui no hi ha hagut cap problema, la primera tirada fins dalt és curta, però exigent. Reposar uns moments a la cruïlla que du al Santuari i cap avall, fins a l’encreuament amb la variant de la N-II de la vall de Sant Daniel a l’entrada de Girona.  L’asfalt de la carretera aquí és molt rugós i ens ha semblat que patíem a la pujada. Mitja volta i cap amunt. Per aquest cantó l'ascensió és més llarga encara que  té uns trossos molt assequibles i en general hem pujar amb  comoditat, més que per l’altra banda. Altra vegada a dalt ens hem dirigit a l’hostal assedegats a fer una cerveseta i reposar de l’esforç. Ens hi hem quedat a dinar. El temps era molt bo encara que hi havia una mica de calitja a les llunyanies que esborronava les siluetes dels Pirineus, però es veia molt bé tant Girona com tot l’Empordà.

La baixada, de retorn a Bordils, una delícia, a tota vela, encara que el sol a primera hora de la tarda collava de valent, 32 graus.

Hem complert la quarta etapa del Beer Bike Tour. Ens queda la darrera programada d’aquest any, pujar a La Bonaigua. El mes que ve.

Ja estem pensant en el Beer Bike Tour del 2022. Ens atrevirem amb el Mont Ventoux? Ja, ja, ja,...L'ascension du Mont Ventoux en vélo électrique en mode père-fils (ventouxprovence.fr) 

26 d’agost.

Píndoles estiuenques. El turisme.

A meitat d’agost pels gavatxos és estiu avançat. Queda ja lluny “le 14 julliet” i el Tour de France. “L’autoroute du Soleil” (A7), cap el Midi, cap el sol, encara va plena de Lió cap avall desprès de l’hora de dinar. Però a la desviació a Orange, la majoria de vehicles continuen pel trencant esquerra, per la mateixa A7, cap a la Côte d’Azur. Per la Languedocienne (A9) la densitat del trànsit disminueix força. Per la Catalane, el tram final de l’A9, ja és un fil prim. Dins d’Espanya, del Pertús a Girona, l’AP7 va buida. Sols es torna a animar quan rep la confluència amb el Baix Empordà a la Costa Brava central.

Tothom s’ha quedat a casa, al seu país. Arreu hi ha anuncis estimulant el comerç local, lloant les meravelles properes (certes o preteses), la proximitat. Els viatges llargs i les concentracions són defugides. Sembla.

Canviarà el turisme i es viatges? Potser és aviat per dir-ho. D’un temps ençà sembla que hi ha “exceso de equipaje”. En tot cas cal llegir amb atenció el que diu el professor Donaire.

Si l’economia s’està recuperant, però aquest any encara no hi ha l’efervescència turística d’abans, què passa? Potser l’impacte no era tant gran? O, potser ens hem dedicat a altres coses? Caldrà seguir amb atenció les dades desagregades de l’evolució del PIB d’aquest any.

Pablo Picasso, "Le gentilhome à la pipe". 1968. 

Museu Rosengart. Luzerna.

24 d’agost.

Píndoles estiuenques. Mirant el cel.

 La lluna d'ahir al vespre.

El sol llevant-se aquest matí.

23 d'agost.

Píndoles estiuenques: Salva a qui vulguis.

 Si no ho fas per tu, fes-ho per mi, ens diu Le Chat amb el suport del Col·legi de Metges. 

Píndoles estiuenques. Descrèdit.

Ja es conegut que cal saber llegir el que diuen els dirigents (de tota mena) i els mitjans de comunicació. Diuen el que volen, quan volen, com volen, on volen i hem de saber interpretar el que ens comuniquen. No es tracta de repetir l’acudit del polític i la senyora, es tracta de posar en qüestió i en context el que escoltem o veiem. Llegir entre línies, captar els gestos, entendre els temps i els llocs, conèixer què i qui hi ha darrera dels mitjans

Aquest agost n’hem tingut (entre altres temes mediàtics) un clar exemple. L’ensulsiada, l’ensorrament, del sistema polític afganès amb una bufada. Vint anys abocant-hi recursos humans, materials i morts, escoltant discursos triomfalistes i cofois encara ben bé fins abans d’ahir, s’han acabat en un sospir, en un no res. Ens ho han explicat tot? Cal anar destriant el gra de la palla de la ingent quantitat d’informació i comentaris produïts aquests dies per entendre què ha passat.

El que hem escoltat per boca dels personatges més poderosos del món, era veritat? Els hi feien dir? Ens ensarronaven? “Hem preparat un exèrcit de 300.000 homes que apuntala el que sigui.” Doncs resulta que s’ha dissolt com un terrós de sucre a la tassa del té, ni n’hem sabut res. El que ens ho va dir, s’ho creia de veres? Li van fer dir? Els van ensarronar? Quin ridícul més espantós.

El que queda és una sensació de vergonya de la que podem pensar que algú n’ha tret profit vés a saber a compte de quins obscurs interessos. ¿Com pot créixer globalment una ciutadania conscient si no es millora, sinó que s’agreuja, el sentiment de desconfiança respecte a uns dirigents cada cop més impotents i desacreditats?

21 d’agost.

Píndoles estiuenques. L’estat del francès com a llengua de comunicació.

La senyora suïssa que ens va atendre era l’encarregada de gestionar la casa d’un propietari noruec a l’Oberland Bernès. Ens vam entendre de primeres en anglès, més amb els meus fills que no pas amb mi. Vaig fer l’intent d’adreçar-m’hi en francès i em va contestar prest i ben entenedor. Li vaig explicar que jo era de les darreres generacions que vam estudiar francès i em va contestar -era de la meva edat potser una mica més jove- que també per ella el segon idioma a l’escola  –desprès del seu alemany nadiu- va ser el francès, però que ja tampoc era així, ara per a tothom és l’anglès.

Vaig pensar que continuaríem doncs la conversa en francès, però per sorpresa meva –donat el plurilingüisme oficial i real suís- va tornar a reprendre en anglès. No la vaig treure d’aquí. Que el país tingui -i oficialment- quatre llengües no vol pas dir que siguin conegudes i/o emprades per gaires dels seus habitants.

Entenc una de les raons de la “malaise” francesa. De tenir una llengua que fins a meitat del segle passat va ser un idioma de cultura i comunicació generalitzada avui ha quedat arraconat a l’àmbit de la Francofonia  i ja no és conegut i utilitzat per gaire bé ningú més. La “grandeur” de De Gaulle se’n va anar en orris a Dien Bien Phu.

A pensar en el cas del nostre pretès plurilingüisme en el futur. Evidentment, de romanx no en vaig veure enlloc.

20 d'agost.

Píndoles estiuenques. Desvergonyits / Pocavergonyes.

El President de Naturgy, Sr. Francesc Reynés, és un pocavergonya. Per cobrar el milionari sou que li donen els accionistes de la seva empresa consent que la seva organització contracti “calls centers” segurament de països del Tercer Món per que es dediquin a perseguir i emprenyar als ciutadans trucant-los a qualsevol  hora aprofitant que tenen accés als seus números de telèfon, (no sé de quina manera. Bé, sí, ens hem venut la nostra privacitat a canvi d’un plat de llenties), molestant-los durant aquests dies de descans i relaxació per tal d’aconseguir si algun incaut amb la guàrdia baixa accedeix a contractar els serveis (?) que ofereixen.

Qui rep les conseqüències de l’emprenyament són els pobres operadors /es que intenten guanyar-se la vida fent una feina miserable i segurament miserablement pagada. Això és pura i simple explotació laboral a nivell individual i explotació social a nivell col·lectiu. Sr. Reynés, quan es foti la llagosta que vostè sí  pot menjar-se pensi d’on treu els diners per pagar-la. Ah, i no sigui “rata”, deixi alguna propina al cambrer que li vincla l’esquena al servir-lo.

20 d’agost.