La Cibeles.

És, o era, el centre neuràlgic de la capital, Madrid. Al mig de l’encreuament de l’eix Nord-Sud, la Castellana, entre el Paseo del Prado i el Paseo de Recoletos, amb el carrer d’Alcalà, que baixa de la porta del seu nom (mira la, mira la,...!) a la Plaça de la Independència fins a la Porta del Sol, el quilòmetre zero de les radials espanyoles, s’aixeca la font amb l’estàtua de la Cibeles que segons una coneguda guia turística és deessa de la Terra i filla del Cel.

Mira que n’ha vist d’esdeveniments des que va ser col·locada en aquest lloc a finals del segle XVIII. Els edificis de les quatre cantonades que envolten la plaça han anat canviant d’importància i utilitat en el decurs dels temps, molt especialment de la restauració de la democràcia ençà.

El Palau de Linares, al nord-est, desprès de molts anys tancat, amb la seves truculentes històries, ara és la seu de la Casa de las Américas, institució cultural de relacions amb l’altre costat de l’Atlàntic. El Palau de Comunicacions, al sud-est, és de fa uns anys la seu de l’Ajuntament de Madrid, on ara exerceix la Botella, buida. El Palau de Buenavista, al nord-oest, va deixar de ser el Ministeri de la Guerra per ser només el Quarter General de l’Exèrcit (terra). Queda, a la cantonada sud-oest l’edifici del Banc d’Espanya que no fa pas gaires anys va aconseguir completar l’ocupació de tota la mansana i que com tant edificis de les seves sucursals arreu del territori està quedant sense utilitat.

Amb l’adopció de l’euro, el Banc d’Espanya es va quedar sense una de les seves principal funcions, el control monetari, que va passar a Frankfurt, al Banc Central Europeu. Ara, amb el rescat de la banca espanyola, perd l’altra gran funció que tenia, la de supervisar el sistema financer espanyol. Un gran casalot, declarat Bé d’interès cultural, que ha quedat buit de contingut. Res, a Madrid en faran un museu més, total, està a prop dels altres...

La Cibeles tindrà menys protagonisme. Sort que li quedaran las celebracions de les gestes esportives d’alguns. El centre neuràlgic dels nous esdeveniments socials?

30 de juny.

Impressió.

29 de juny.

La independència.

Poc a poc, sense defallir, amb perseverança i convenciment, enduts per corrents de real indignació atiada convenientment, sembla que l’opinió pública, o publicada, va decantant-se cap a les tesis de laindependència de Catalunya. Clar que també la falta de resistència d’altres opcions, junt amb la seva poca credibilitat, hi ajuden. És el que hi ha.

Les notícies també parlen de que la meitat dels municipis (sic) catalans estan per, han votat per, la independència. Potser que aclarim els conceptes. Un municipi és un territori i una població sobre el mateix. Un ajuntament és el govern de l’administració d’aquest municipi i representa democràticament les opcions dels seus ciutadans sobre això, sobre aquesta administració, no sobre res més. Cert que les opinions, o opcions, d’aquest govern sobre altres temes fora de la seva competència són indicatives, manifesten un estat d’opinió que no s’ha de negligir, però compte en donar-les como a absolutes. En els àmbits mediàtics i polítics hi ha en aquest moments una gran confusió sobre les institucions i el seu paper. Però, vaja, tot són imatges. Imatges carlines, potser.

Per que avanci una idea política sempre ha calgut que es vagi instal·lant en la col·lectivitat imatges força atraients sobre la mateixa. Tant li fa, ho hem vist a la història, que aquestes imatges siguin certes, versemblants, útils o necessàries. Lo important és que calin. Ara bé, arribats a aquest punt en el tema de la independència de Catalunya caldrà baixar dels núvols i començar a explicar què comporta l’idea implantada a la societat. Molta gent vol separar-se de la vella Hispania, tal com varen aconseguir els portuguesos. Ah!, volem ser portuguesos? Expliquem-ho, oi?

Fa poc, en un acte públic, l’Honorable ex-conseller Sr. Tresserras (d’ERC) va dir que calia anar pensant amb la pòlissa de tresoreria. Sí, la pòlissa de tresoreria per finançar els primers temps de la independència, ja que caldrà pagar des del primer dia els funcionaris (compte!, els metges, els mestres i els policies, i a més els buròcrates), les pensions i suposo que la part alíquota del deute hispànic. Va afegir que probablement s’hauria d’anar a demanar als xinesos o als indis ja que no creia pas que els europeus estiguessin per la feina.

Ja cal que s'hi posin a pensar (si no ho han fet ja) en aquests temes, tan poc èpics, tan prosaics, els nois de la U.P.F., els de la Pompeu, que sembla són els que els hi va més bé aquest tema, per tal que la gent il·lusionada de bona fe en un futur diferent no es trobi que tot sols és un miratge i no es topi de cop amb la pura i dura realitat. Ah!, i bons moments per fer-ho.

28 de juny.

Qui pagarà aquesta altra ruïna?

En els anys de les vaques grasses, “España va bien”, es varen programar, construir i posar en marxa un conjunt d’autopistes de peatge a la geografia espanyola que ara resulta que són ruïnoses. Bé, s’ha de fer alguna cosa. Ja hi som: Qui pagarà el “pato”?

Vejam: S’estudien i es programen unes possibles autopistes de peatge. Per fer-les es treuen unes concessions. Aquestes s’adjudiquen i comencen a fer-se les obres. Les expropiacions són més cares del previst, les obres també. Clar, a continuació quadrar els números inicials ja és més difícil. Però resulta que les previsions d’utilització tampoc es compleixen. Tot plegat na ruïna. “Oh!, com que és una concessió l’Estat se’n haurà de fer càrrec.” Ja hi som!

Qui és, o són, els responsables de tota aquesta operació? Primer l’administració que va llençar el tema. Per aquí és complicat. Qui ho va decidir, al màxim nivell, ja no hi és. Era el ministre corresponent (potser fins i tot era en Cascos!) d’un Govern que va plegar fa uns quants anys. Els d’ara, però, a “apechugar”, l’administració no desapareix mai. Però hi ha unes concessionàries que varen fer números i varen creure que podrien embrancar-se en l’operació.  Els varen fer ben fets, o varen pensar que si hi havia problemes (com els que ara hi ha) ja els rescataria algú (l’Estat)? Desprès van al darrera les constructores. A bodes em convides! Negoci a la vista: ferro i ciment a dojo! Poc risc, a presentar certificacions d’obra i a cobrar-les. I tot ben “apalancat” pels bancs i caixes que ho finançaven sense gaires mirament tampoc. Tot això fa ferum de que cal fer beneficis a costa del que sigui, ja pagarà algú! Probablement hi ha massa lligams entre tots aquests actors.

Clar, hi havia explicació de tot plegat. Era la bombolla immobiliària. Al costat, o a tocar, d’aquestes autopistes s’havien d’aixecar nous pobles (i fins hi tot alguna ciutat) que fornirien d’usuaris “commuters” de l’adossat i la piscina comú. Això era Xauxa! Hipoteques per tota la vida, cotxes de “socis automàtics” de les petrolieres, pagant per desplaçar-se a treballar. El cas de Pioz és tot un (altre) exemple.

Doncs ara cal que surti aquest algú que ha de pagar. Els que tindrien més números per fer-se càrrec del mort haurien de ser els bancs i les caixes que varen finançar el desori. El sòl i les promocions penjades, les concessionàries que no poden pagar, les constructores que no han cobrat, ...  Apa! Més sacs de sorra pel rescat europeu. Els responsables de tot això pagaran alguna cosa? Trobarem algun prudent en tot aquesta disbauxa? Fins el dia que alguns esclatin, llavors hi haurà lamentacions.

25 de juny.

Revetlla de Sant Joan- 2012.

Ara que s’acosta la revetlla de Sant Joan, com cada any, a molts ens ve al cap la cançó “Per Sant Joan” que va popularitzar aquí, a casa nostra, ja fa molts anys Joan Manuel Serrat.

Volia baixar-la del i-Tunes per tenir-la al aparell aquest que fa una mica de tot, de telèfon, de màquina de retratar, d’agenda, d’estació meteorològica, de traductor, de reproductor de música, ..., i col·locar-la en una llista de reproducció per amenitzar la revetlla, però resulta que no hi és, que aquests fantàstics que ho tenen tot no la tenen. Si que hi ha algunes versions que no m’han agradat gens ja que retinc al cervell l’original.

Cercant, cercan,t com podria arribar a baixar-me la cançó de la que hi ha varies reproduccions al You Tube (suposo que els de la generació Nintendo deuen saber mil i una formes de fer-ho, ja me les han dit) he descobert una cosa que no sabia i que crec que és poc coneguda, al menys pels que no en sabem gaire de música pop espanyola de fa quasi bé mig segle enrere. Resulta que la cançó no és d’en Serrat.

La cançó original és del llavors popular duo Juan & Júnior i té un altre sentit i fins i tot un altre títol “En San Juan” i fa referència, m'imagino, a una ermita. Res a veure amb la festa de Sant Joan. En Serrat suposo que li va agradar i la va adaptar lliurement amb una lletra nova que és la que entre nosaltres recordem cada any i que sí fa referència a la festa dels solstici d’estiu i als records de la nostra infantesa.

En Joan Manuel Serrat sols la té gravada en un “single” de vinil, que és una cosa que ara al jovent d’avui els deu sonar a xinés, de dues cançons. L’altra si que la va reproduir a molts més llocs, és la coneguda “Marta”. Estem parlant de l’any 1968, l’any del merder del “La, la, la,...” i en que va començar la col·laboració amb Ricard Miralles en els arranjaments i la direcció musical de les seves cançons que ha tingut tant llarg recorregut.

Bibliografia: “Algo personal”,  Joan Manuel Serrat. Ed. Temas de hoy, M-2008.

 20 de juny.

La participació i la ballarina.

Han causat sorpresa (sic) les declaracions de una membre de la Comissió de Control de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani en la seva compareixença davant la Comissió d’investigació de les Corts Valencianes que pretén esbrinar el perquè de l’ensorrament d’aquella caixa alacantina, la CAM.

Han causat sorpresa perquè aquesta senyora ha dit que ella, que va accedir a l’Assemblea de la CAM per sorteig entre els imponents de l’entitat i desprès vés a saber per quina martingala fou cooptada per estar a la Comissió de control de l’entitat, no sabia res de finances i que es refiava, lògicament, del números que li presentaven els directius de l’entitat. Com no podia refiar-se del que li deien els entesos, al igual –va manifestar- del que li diuen els metges quan et vas a visitar?

Ningú es va esgarrifar en el seu moment quan es la va reglamentar que les Assembles de les Caixes d’Estalvi les composarien representants dels imponents, escollits per sorteig; dels treballadors, per elecció; de les entitats de l’àmbit d’actuació de la Caixa, per sorteig també però que va ser cuidadosament arreglat; i per les administracions territorials, on es varen fer tota mena de potineries. 

En cap moment, malgrat suposo que era el que es va legislar, o era de sentit comú, es va parlar gaire de la idoneïtat i els coneixements dels components de les Assembles de les Caixes, i pitjor encara, en cap moment, tampoc varen haver-hi gaires miraments sobre la idoneïtat i els coneixements dels components dels Consells d’Administració i de Control i sobre els procediments clientelars i cooptatius que s’empraven per formar-los.

Es tractava de complir formalitats, però pas gaire d’estructurar òrgans de govern competents i eficaços d’aquestes entitats. L’estructura tècnica de les Caixes amb l’anuència, explícita o implícita, comprada o abúlica, dels òrgans d’administració va fer el que li va venir en ganes, els seus sous, blindatges i jubilacions incloses. Algunes escorrialles, més petites o més grans, en varen treure els que jugaren aquest joc.

Ara, de què ens queixem? Mentre les vaques varen ser grasses i tothom participava de la festa ningú es va preocupar massa per com estava muntat tot això. Quan varem endinsar-nos en l’època de les vaques magres, amb una crisi esfereïdora, es posa de manifest que totes aquestes suposades estructures eren un miratge quan no un engany.

Comissions d’investigació, perquè? si tot està molt clar. Millor que pensin amb quina frivolitat i tolerància es va bastir tot això i a on ens ha portat.

22 de juny.

Brasa Runner.

Forges, genial!

"Yo he visto cosas que vosotros no creeríais: atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad, cerca de la puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."

Blade Runner- 1982.

20 de juny.

La imatge dels BRICS.

Crec que la foto és suficientment il·lustrativa dels canvis geopolítics del món d’avui. És la imatge dels BRICS. Res de la vella Europa.  Amb un negre africà, un xinès, un sikh, un eslau ex agent del KGB i fins hi tot una dona brasilera! Aviat s’hi afegirà un indonesi. Quasi bé tot ells eren no fa pas gaire sotmesos. D’ells ja és el futur. Ho tenim clar? Tenim clar que l’eurocentrisme s’ha escolat en molts pocs anys per la claveguera de la Història? Ja no som el melic del món.

19 de juny.

La parresia.

“Atreverse a manifestar algo que se salga del marco de los intereses dominantes lleva consigo de inmediato una descualificación que nos conduce a la invisibilidad, con un alto coste en prestigio y otras gabelas que pagaríamos de buen agrado, si ello no implicase perder la plataforma pública desde la que poder alzar la voz.”

Certament, té raó Ignacio Sotelo al reivindicar la parresia per analitzar la crisi econòmica actual. És una crisi de sobreproducció en l’economia real  produïda també per una sobreproducció, aquí seria exacerbació, de l’economia financera. Quan esclata la bombolla financera al darrera hi venen altres bombolles produïdes, o estimulades, per ella. En el nostre cas, la immobiliària.

De què, sinó, s’havia de construir tant habitatges -i preparar sòl per fer-ne més- encara que no els necessitessin? De què s’havien de produir, comercialitzar i reparar, tants cotxes, si ja en teníem prous? De què s’ha de continuar fent roba i parament, si les persones i les cases estan desbordades de les possibilitats d’usar-los i de guardar-los? De què s’ha d’anar de vacances a la Conxinxina (mai tan ben dit) si no sabem el que és reposar i ni coneixem el que tenim a tocar? De què s’ha d’anar fent de tot que no es pot arribar a pagar als preus que se’n demana? Cada cop més mercaderies que no tenen sortida, mentre a molta gent li falta lo elemental.

“Hem d’aconseguir tornar a créixer!”, si, clar, desprès de la destrucció del aparell productiu actual que permeti tornar a construir-ne un de nou, i que la gent que sols té per bescanviar la seva força de treball, que ara no es necessària, pateixi les conseqüències.

Hem de capgirar les preguntes ja que no té sentit entestar-nos en trobar respostes diferents a les conegudes que s’estan aplicant.

18 de juny.

Il americano.

Probablement moltes persones del gènere femení hauran quedat encantades amb els exercicis d’abdominals de George Clooney i la majoria de les persones del gènere masculí retindran a la retina les imatges de Violante Placido, espectacular. També a tots ells els haurà quedat les ganes de anar a perdre’s pels poblets dels Abruzzos, Castel del Monte i Castelvecchio, a L'Aquila, encimbellant-se dalt d’un turó, de costeruts carrerons estrets i de reposades i tranqui-les vacances.

Un entreteniment, la pel·lícula, les imatges d’ell i d’ella (sobre tot les d’ella) i els paisatges.

16 de juny.

Les Croades.

Cap a finals de 1095 el Papa Urbà  II proclamava la primera croada del cristianisme. Fa quasi bé mil anys, una religió que ja era mil·lenària convocava la lluita contra els infidels que havien ocupat Terra Santa concedint-los indulgències.

Pasó a ser costumbre en los sermones, tratados y crónicas incluir una garantía a los cruzados de que su muerte en la campaña se consideraría un martirio. Algunos propagandistas como san Bernardo les presentaban la perspectiva de entrar inmediatamente en el paraíso:

“Avanzad con certeza, caballeros, y partid sin temer a los enemigos de la cruz de Cristo, seguros de que ni la muerte ni la vida os pueden separar del amor de Dios que se halla en Jesucristo (...)

¿Cuán gloriosos son los que regresan victoriosos del campo de batalla! ¿Cuán felices son los que mueren como mártires en la batalla! Regocijaros, valientes atletas, si sobrevivís o vencéis con el Señor, pero regocijaos y glorificaos aún más si morís y os unís al Señor. Porque vuestra vida es plena y vuestra victoria es gloriosa. Pero la muerte (...) es más fértil y gloriosa. Porque si aquellos que mueren en la gloria del Señor son bendecidos, ¡aún lo son más quienes mueren por él!”

Jonathan Riley-Smith, “¿Qué fueron las cruzadas? Ed. Acantilado, B-2012.

Avui, als nostres temps, romanços semblants els podem escoltar d’altres religions, igualment mil·lenàries, que malauradament no han passat encara pel seu corresponent Segle de les Llums.

15 de juny.

Estàvem avisats.

15 de juny.

Puntada endavant, i a seguir.

Al començament de la crisi, al 2008, el nostre sistema financer semblava sòlid. No havia fet les coses rares dels productes derivats i “tòxics” que s’havien fet a la majoria de la banca internacional. Érem prestataris, no prestadors. Hauríem de retornar el que ens havien deixat, però si tot anava bé no tindríem problemes.

El fet és que no va anar bé, ja que aquells préstecs que ens havien fet eren a curt i renovables i els havíem deixat a l’economia de la totxana que era a llarg i rígida i quan aquestes dues premisses es van enfonsar es va ensorrar tota la construcció financera que s’havia construït.

Ràpidament es varen anar aixecant dics de contenció que successivament eren superats pel creixent augment de la magnitud del desastre. Primer varen ser els requeriments de capital, i en va sorgir el forat social de les participacions preferents. Després el procés de fusions, però de varis nafrats no es va aconseguir fer res de sà. Es va crear el FROB amb l’objectiu de ajudar a recapitalitzar les entitats que ho necessitaven, eren préstecs que ja veurem al final quans se’n tornaran.

En Rato va caure. Malgrat el seu carisma (?) no va donar la confiança suficient per reviscolar el mort de Bankia. El seu substitut, el primer que va fer va ser dir que el que els havia deixat el FROB s’havia de convertir en capital, és a dir, calia nacionalitzar l’entitat, segons sembla la quarta entitat financera espanyola. La CAM es va vendre per un euro al Sabadell; Unnim al BBVA; a més de Bankia, hi ha en mans estatals Catalunya Caixa i Nova caixa Galícia, que ja veurem qui se les voldrà quedar. A Catalunya de deu caixes es va passar quasi bé de cop a sols una. Al País Valencià no ha quedat res de res. Arreu de les Espanyes, polítics i capellans diversos han estat engolits pel desastre. Tot una capa de la “societat civil” desapareguda en aquesta ensulsida.

La clau per entendre el què està passant està en el continuat deteriorament dels actius que tenen les entitats financeres. Els actius mobiliaris a particulars, però bàsicament a promotors, van convertir-se en actius immobiliaris -que com que el seu mercat està enfonsat- cada dia que passa valen menys. Aquestes pèrdues quan ja no es poden aguantar fictíciament més pels requeriments del Banc d’Espanya cauen sobre el compte de resultats primer i desprès successivament sobre les provisions i finalment sobre el capital. El patrimoni propi en orris!

Una solució és deixar caure les entitats tocades, cas del Lehman Brothers. Llavors, allà, ja es va veure de seguida que no era la millor solució. Cal apuntalar el sistema financer. Quan en “Goiri” va dir que necessitava 20.000 milions més el ministre de Guindos va dir que l’Estat ja els posaria,... però a l’hora de la veritat resulta que tampoc els tenia. El darrer dic amb recursos propis ja no existia. Calia anar a buscar els recursos a fora i malgrat, sembla, les reticències no ha quedat més remei que fer-ho. Diu que ens deixaran a través del FROB, ja veurem com, de quina manera, fins a 100.000 milions d’€ si els precisem per recapitalitzar el nostre sistema financer. Ens els deixaran, a un mòdic interès, sembla, a retornar en quinze anys, sembla. Però els haurem de tornar i amb interessos. Com ho farem? D’entrada això comporta un fort augment de l’endeutament públic, però que diu que hauran de tornar els rescatats amés de pagar el seu cost (es parla del 8,5%. Quina bogeria!). Podran fer-ho, o haurem de pagar-ho entre tots? Ja ho veurem.

Una quinta fase de la crisi que va començar el 2008 s’obre als nostres peus (mai tan ben dit) amb l’apocalíptic panorama de fons d’un possible (probable?) terrabastall europeu que ens pot fer tornar a l’any 1950. Agafeu-vos fort, que venen molt mal dades.

12 de juny.

Endreça.

Amb gust i ganes, un retalla i guarda diaris, generalment articles d’opinió, també alguna notícia rellevant, o dada significativa; guarda documents de reunions en les que ha participat o que li han fet arribar; col·lecciona revistes i altres coses impreses; ... Alguns d’aquest materials són llegits, anotats, subratllats. Alguns només, no pas tots, ni la majoria. Així es van fent piles de paper que romanen generalment sobre la taula de treball, o a prop, amb la pretensió presumptuosa de que podran tenir potser més endavant alguna utilitat. Amb el temps es van empolsinat, els que estan al sobre, s’adornen amb algun borrissol domèstic fins i tot, o descolorint-se els que els toca massa la llum.

De tant en tant, un s’enfronta amb les piles i pensa: “Anem a veure que hi ha aquí, caldria fer neteja ...”. Clar que si fa algun temps, potser més d’algun any, que han estat sense tocar segurament és perquè el seu contingut ja no té especial interès, o no hi ha temps perquè torni a ser del teu interès. Altres coses et manlleven l’atenció. Però, al tornar a repassar-los sempre s’hi troben els motius que varen portar a servar-los, i moltes vegades es tornen a guardar confegint unes noves piles. “Vés a saber! Potser serà d’utilitat conservar-los, al menys alguns”. Poca neteja.

Però un dia, superant la basarda, sols per qüestions d’higiene, física i mental, cal enfrontar-se amb la certesa que la prevenció d’anar guardant aquests materials diversos no serveix de res. Millor dir, no et serveis de res. No seran utilitzats mai, i si cal cercar alguna cosa la xarxa està a complerta disposició. Cal llençar-los.

Llavors és desprendre’s d’alguna cosa pròpia. Papers lligats a vivències, coneixements, descobriments, actuacions, però cal assumir que no val la pena anar amb els farcells tant plens. És un xic dolorós fer endreça.

Caldrà començar també a pensar en els llibres, serà fort això, i també, avui en dia, en el que hi ha dins del disc dur de l’ordinador, encara que aquí hi cap molta cosa i no molesta a la vista ni ocupa espai.

De gran, l’horitzó ja no se’n va tan de pressa, o s’apropa més ràpid, i no val la pena arribar-hi carregat, carregat de passat ja definitivament passat. Amb la memòria, certa o errada, n’hi ha prou.

8 de juny.

Wagensberg.

(110)

Todo proyecto tiende a empezar bien y a acabar mal porque todos empiezan conducidos por personas que van a favor del propio proyecto y tarde o temprano todos acaban conducidos por personas que van a favor de sí mismos.

Jorge Wagensberg, “Más árboles que ramas”. Tusquets ed. B-2012.

8 de juny.

Maelstrom! Maelstrom!

Juli Verne acaba la seva novela “Vint mil llegües de viatge submarí”enfonsant el Nautilus del capità Nemo en el remolí del Maelstrom.

Crec que és una bona metàfora de la situació actual en que es troba la política econòmica (pràcticament de l’única política que es parla avui per avui) a casa nostra. Seguir les notícies de les darreres setmanes és com si estiguessin girant esbojarradament dins un remolí que ens porta inexorablement cap al seu vòrtex que al final ens engolirà no se sap massa bé cap a on. Les noticies giren sobre l’augment de la prima de risc, la davallada de l’IBEX 35, l’ensulsida de les Caixes, el rescat del sistema financer, les penúries de les administracions públiques, el possible rescat i la intervenció del país, el pacte fiscal (?), la davallada del consum, el drama dels aturats i dels desnonats, la incertesa del treball, de les pensions, dels estalvis, les retallades a l’educació, a la sanitat, als serveis socials.

Amb tota la tripulació cridant “Maelstrom!, Maelstrom!” i el capità Nemo aïllat de tothom cap el abisme en mig del desori de la judicatura, les administracions, les altes institucions i tota mena d’organitzacions públiques i privades.

6 de juny.

Una imatge millor que cent paraules.

(Marina d'Or)

La foto és esgarrifosa i prou expressiva del deliri viscut i el desori tolerat a determinats llocs amb determinades polítiques.

5 de juny.