La intel·ligència, artificial?

 

Vam tornar a anar a Florència des de Sant’Appiano i a l’arribar ens vam aturar al Piazzale Michelangelo on hi ha bona possibilitat d’estacionar els vehicles. És coneguda la sensacional vista que hi ha sobre la ciutat des d’aquell indret. Vam pujar caminant a San Miniato des d’on encara milloren les vistes i té un petit cementiri adjunt amb alguns panteons sorprenents.

Baixem cap a la ciutat en mig d’una turmenta impressionant de la que fins i tot se’n va fer ressò els mitjans de comunicació, 18 d’agost de 2022. Per la Via dei Serragli (curiós el nom) i el ponte alla Carraia ens fiquem al cas urbà florentí cercant on podem deixar els cotxes per tota la jornada. Aparcaments de pagament plens, voltes, voltes, i al final, més amunt de la Piazza della Libertá, en un indret mal girbat trobem un forat al carrer per deixar-hi els vehicles.

Volem anar a Santa Maria Novella. Caminada i  ja hi som. Les capelles: Tornabuoni, Strozzi, il Cappellone degli Spagnoli; Masacio, ..., hi és quasi tot, tot el Renaixement. No era pas la primera vegada que hi anàvem, sempre per tornar-hi. https://manelmas.blogspot.com/2007/12/roma-altra-volta.html

Feina per trobar lloc per dinar, som 10. Via dei Servi, al costat mateix del Duomo, gentada arreu. Tenim entrades amb horari a primera hora de la tarda pels Uffizi. No és lloc per anar a l’agost entre la gernació turística i amb criatures. Visita per sobre, no hi ha altra.

A la sortida del museu ja una mica cansats enfilem cap allà on hem deixat els vehicles. A la Via Cavour els menuts troben una gran botiga de Lego, aturada. Llavors el cel s’enfosqueix i ens cau al sobre una bona estona de pluja. Els homes, amb uns paraigües minsos van cap a buscar els cotxes. Els vells, les dones i els nens ens fiquem a una gelateria mentre tornen a buscar-nos. Cantonada Via Cavour, Via Guelfa. Els dos conductors xops i cap a casa, als turonets toscans.

27 de març de 2023, set mesos després. Carta certificada amb acusament de rebut de la Comune de Firenze, Policia Municipale. “Verbale di violazione alle norme del codice della strada”, vaja, una multa de trànsit.  Hem infringit, els dos automòbils, l’article 7: “circolava in zona de trafico limitato con veicolo non autorizato”, dia 18-8-22, hore 19,03. (Data e hora Accertamento: 24-9-22, 9h 13m.) Luogo dell’infrazione: Via Guelfa.

La primera intenció al llegir la notificació és fer un recurs. Home: turistes, en un dia de pluja, amb gent gran i infants, no saben a on es fiquen i els claven una multa de...176,78€ (en caso di mancato pagamento), 68,88€ si la pagues abans de cinc dies de rebre la notificació.

Es pot fer recurs al Prefetto, “deve essere redatto in lingua italiana” normal, i “Attenzione (sí subratllat) in caso di rigetto del ricorso da parte del prefetto la sanzione subirá un aumento minimo del doppio.”!!

També es pot fer un recurs al Giudice di Pace, també en italià i aquest cop l’Attenzione diu: “per i ricorsi al Guidice di Pace è previsto il versamento di un contributo”. ¡Toma ya!

Divisió d’opinions a la família sobre quin comportament seguir. Amb la meva vella experiència de les administracions públiques i més les municipals crec que el millor és pagar i callar. Ara ves a explicar a no sé pas qui, potser a una màquina, que érem turistes desconeixedors de la prohibició, que plovia, que hi havia gent gran i infants cansats, que els conductors estaven xops de dalt a baix, ..., no crec que valgui la pena.

El viatge de les vacances de l’any passat han tingut doncs una despesa extra de més.

Clar, diu la meva filla (funcionaria a l’Administració Tributaria de Catalunya), si no posen restriccions els cotxes arribarien a la porta del Duomo. Sí, aquesta interpretació rigorosa és correcta, cal un necessari control, però alguna consideració raonable d’excepcions hauria de ser possible. Això, però, no ho expliquis a una màquina que va retratant als infractors i a algun obscur funcionari municipal que hauria de revisar els recursos i atendre’ls o no. No sé pas -ara que es parla tant de la Intel·ligència artificial- com funcionaran aquest temes en el futur. Ho creuaran tot?

Potser que l’Oficina de Turisme de Florència ho esbrini.  http://www.florencia.es/florencia-practica/informacion-turistica/informacion-turistica

 

29 de març.

Records de l’Ernest.

Aquests die amb motiu de l’aniversari del pèrfid assassinat de l’Ernest Lluch els mitjans de comunicació i les xarxes socials s’han omplert del record de la seva figura i la seva obra. Com que jo l’he glosat moltes vegades vaig apuntar una cosa diferent: recomanacions de llibres tal com ell em feia a mi sempre que ens veiem. No, no sols d’economia, que sempre n’hi havia, sinó també de literatura, novel·la, assaig.

L’any 1985 el vam convidar en tant que ministre del Govern d’Espanya a que ens acompanyés en l’anada a ofici per Les Santes i escoltés l’obra de Mn. Blanc. L’Ernest, melòman, no es va fer plegar, sabia el que anava a escoltar.

Però uns dies abans, en una remodelació governamental, van fer ministre a en Joan Majó i vam aprofitar per que també ens acompanyés. Tampoc li vam haver d’explicar res a en Joan, prou sabia de què anava. Dos ministres per Les Santes, mai s’havia donat i difícilment es tornarà a donar.

L’Ernest va arribar puntual complint el protocol de l’horari de sortida de l’Ajuntament cap a Santa Maria, no cal dir que en Joan també. A mig ofici un escorta s’acosta a l’Ernest i li diu alguna cosa a l’orella, el ministre s’aixeca i surt de l’església. Vaja, vam pensar, alguna qüestió l’obliga a atendre-la i ens ha de deixar, esperem que no sigui rellevant. No, la cosa era més prosaica. L’Ernest per arribar a l’hora i suposo que ja havent fet alguna altra cosa, no havia esmorzat i va aprofitar –no recordo bé si va ser el sermó de la missa- per acostar-se al primer bar prop de Santa Maria per fer un mos. Va raure a Can Laru, sortint per la porta del Fossar Xic a la mateixa cantonada. Allà, em sembla que encara avui és de consuetud, que s’hi trobin esmorzant la colla dels geganters de la família Robafaves, no sé si també altres colles, i ja em tens el ministre en mig de la bullanga refent energia, ells –els que queden d’aquell temps-encara ho recorden.

Va tornar al seu lloc preferent al primer banc, va sentir la resta de l’ofici de Glòria, va desfilar fins l’Ajuntament altra vegada i, ja no ho recordo, deuríem anar a dinar plegats a Can Miracle després de veure la corresponent dormida dels gegants. De tot això ja fa trenta cinc anys.

Vam aprofitar per fer-li signar el llibre d’honor de la ciutat.

Amb el temps en Joan Majó esdevindrà President de la Fundació Ernest Lluch i jo mateix membre del seu Patronat. Ambdós, crec, que ens hagués agradat més no arribar mai a tenir aquests càrrecs.

26 de novembre.

Els europeus.

El comodor Perry entra a la badia de Tokio el 1853 forçant –sols amb la visualització dels canons dels seus vaixells- la fi de l’aïllament del Japó del món des de feia 250 anys. El que els japonesos no volguessin ni deixessin tenir contactes amb els “estrangers” (fet que tampoc era del tot exacte) no vol dir que ells no sabessin en quin món vivien.  El mapa que Brilliant Maps acaba de publicar de Suido Nakajima d’aquell mateix any n’és una mostra.

En aquest mapa, ben lògicament, ells estan al centre i des de la seva visió som nosaltres, els europeus i molt més encara els ibèrics, els que estem al cul de món, a l’extrem occidental. L’Orient són els americans del Nord i del Sud. Tothom que mira el món el mira des del seu lloc, què hi ha a un costat i què hi ha a l’altre, clar, amb ell al mig. Temps enrere vaig veure també un mapa més o menys de la mateixa època fet des de Nord-Amèrica en que, ells al mig, nosaltres érem l’Orient, d’allà on surt el sol, i Àsia l’Occident, allà on es pon.

Els europeus, que hem explicat la història des del temps dels romans a partir de nosaltres, també hem fet els mapes amb Europa al mig i això ens podia portar a pensar que també érem a dalt, o per sobre. Ho vam ser un temps, curt, quan amb la Revolució Industrial ens vam avançar molt a tothom, però abans d’aquell temps, malgrat les conquestes militars, certament degudes a superioritats tècniques, les diferències de les condicions de vida de la gent no eren gaire diferents d’uns punts a altres del planeta. Ara aquestes diferencies s’estan esvaint davant els nostres ulls. El centre del món està en el Pacífic.

Però el segle XIX a Europa va representar el pas complert del feudalisme al capitalisme, del predomini de l’aristocràcia amb tot el que representava a la puixança del capitalisme i l’ascens de la burgesia en el primer pla. Què va representar aquest canvi pel món de la cultura, les arts, la creació literària, la música, i la seva més gran difusió és el que ens explica l’obra de Orlando Figes, “Los europeos”, Ed. Taurus, M-2020.

L’obra arrenca amb el ferrocarril, l’obertura de la línia Paris – Brussel·les, i amb un fil conductor -que a vegades es perd i va reapareixent- d’un molt poc convencional trio entre una cantant espanyola, que deixa de ser-ho d’espanyola, Paulina García (de Viardot) germana de la Malibran, un activista polític i cultural francès que malgrat tot mai deixa de ser-ho de francès, Louis Viardot, i un cèlebre escriptor rus Iván Turguénev que intenta europeïtzar el seu país i russificar Europa.

És la història de la transformació de l’economia de la cultura que a partir de la burgesia canvia els seus paràmetres i amb ella la creació d’un cosmopolitisme europeu que tindrà la seva reacció en els nacionalismes culturals.

“Los nacionalismos del siglo XIX se apoyaron en unas <<tradiciones inventadas>>, en la fuerza unificadora de los mitos nacionales y en la creencia popular de la existencia de unas tradiciones culturales antiguas (<<auténticas>>), las cuales, en realidad, eran en su mayoría de reciente creación.”

Això és una cita: “Véase la obra clásica de Eric Hobswam y Terence Ranger (ed.), The Invention of Tradition, Cambridge, 1983. Hay traducción castellana: La invención de la tradición. Barcelona, Crítica, 2005)

Tot el món cosmopolita creat per la nova cultura burgesa s’ensorra amb la guerra franco-prussiana primer i culmina amb la primera Guerra Mundial del 1914.

“Para los intelectuales europeos, la guerra fue una catástrofe que destejió la densa red de vínculos tendidos entre las naciones de Europa y amenazó con acabar con su supremacía cultural”,

Pauline Viardot va morir el 1910.

La Unió Europea, l’únic intent possible de que els europeus estiguin al món en el segle XXI, aconseguirà consolidar-se? Els seus ciutadans, els europeus, entendran el que significa en el món d’avui?

16 de novembre.

Tocant de peus a terra.

La notícia de la suspensió del “Mataró enlaira’t”, substitut de la celebració de la Festa Major de “Les Santes” d’enguany ha desfermat –com era previsible- tota mena de reaccions. Des dels comentaris favorables que creuen que és una mesura encertada ja que pot ser un risc fer actes que apleguin gent, encara que siguin de petit format, fins als comentaris desfavorables dels que creuen que així es capen les possibilitats de la festa i la cultura.

A  mi m’ha semblat bé la supressió. Potser per que tinc interioritzat que sóc d’un col·lectiu de risc i per partida doble: per edat i per estat de salut. També potser per que ja m’ha passat el temps de les celebracions tumultuoses i multitudinàries. Ja no les necessito per viure o per sentir-me viu. Gaudeixo molt fent coses varies: llegir, escriure, conversar, anar en bicicleta, fruit d’una flor, d’una taula o d’un paisatge. Ja sé que tot això té poc a veure amb les formes de socialització de molta altra gent d’avui en dia. Els engranatges de l’economia i la seva dinàmica van per una altra banda, encara que crec que això, aquesta dinàmica, és la que s’està posant en qüestió o s’hauria de posar en qüestió.

Em va fer gràcia una notícia que vaig llegir fa pocs dies de la preocupació d’alguns Alcaldes sobre la figura del “fiestero insumiso”, sobre la possibilitat de que al marge de la necessitat de suspendre les festes patronals que omplen els nostres estius hi hagués gent que es revoltés i pretengués fer-les pel seu compte saltant-se les prohibicions.

És possible i s’ha d’entendre. Hem assimilat la festa a la disbauxa preferentment nocturna i alcoholitzada. Caps de setmana sense ja d’haver d’anar a missa de deu, ni “Sábado noche, domingo mañana”, after hours, botellons, celebracions juvenils o de supporters de qualsevol esport per qualsevol motiu, viatges a cap preu, relacions de “aquí te pillo, aquí te mato”. Reconduir tot això a una altra mena de festa, d’oci, d’esbarjo, de relacions socials, serà difícil, fins i tot no sé pas si serà possible sense mesures coercitives (Compte, no mireu pas a la Xina comunista!). Sense donar alternatives, més difícil encara.

Aquestes alternatives són possibles, existeixen, però només poden estendre’s si hi han uns models sòcio-econòmics diferents. Més Humanitat per salvar la Naturalesa (en la que nosaltres, espècie humana en som part).Ufff, que difícil!, i quants interessos estan en joc per mantenir la situació que hem assolit (cal recordar que no sempre ha estat així). Ara som més rics, però més rucs. Ara som més savis, però molt ignorants. Ara som més lliures, però més esclaus.

Aquest estiu, i vés a saber per quants estius més, els hereus dels drets d’autor (si encara són vigents) del músic que va compondre “Paquito el chocolatero” tindran menys ingressos.

Potser toca agafar un bon llibre i anar a buscar l’ombra sota un arbre.

Una versió molt emocionant del celebèrrim pas doble.

21 de juliol.

Nostàlgia, melangia, alegria.

Nostàlgia dels temps passats, melangia dels presents i alegria dels que ens quedin per viure. Aquest any, un element més, nou i imprevist. Sempre ha estat la d’avui, la revetlla de Sant Joan, una festa que m’ha fet molta il·lusió i que l’hem ben celebrada amb companyonia i amistat, i cremant pólvora. L’endemà al matí per esmorzar la coca que ha sobrat de la nit abans i una altra al dinar pels postres.

L’acabament del curs escolar i el començaments de les vacances, els primers balls a les revetlles (quan érem joves hi havia a més Sant Pere), l’arribada de l’estiu i els primers dies de platja, la programació del viatge estival, els dies llargs i la fresca dels vespres, les reunions amb els amics i parents,... a l’estiu tota cuca viu.

Perdoneu, la cançó un clàssic de ja fa cinquanta anys que avui no podem deixar estar ja que ens ha acompanyar molts anys i esperem que sigui per molts més. Bon estiu a tothom i d’arreu.

23 de jany.

D’un temps, d’un país.

Ahir vaig regalar a un polític jove l’àlbum “D’un temps, d’un país” que recull el memorable concert que Joan Manuel Serrat va fer el 23 d’abril de 1996 al Palau Sant Jordi de Barcelona en homenatge al que se’n va dir “La Nova Cançó”. Concert irrepetit. Irrepetible?

L’obsequi venia a tomb del desconeixement que tenia l’obsequiat d’aquesta faceta cultural d’una època en la que ell encara no era al món. El recital recull obres i autors des de començaments dels seixanta fins el 1975 i en justícia pren el títol d’una de les més famoses composicions d’en Raimon símbol de tot el conjunt: “D’un temps, d’un país”. Algunes cançons ja ronden el seixanta anys i moltes d’elles són patrimoni de la gent que ja som grans.

Crec que l’àlbum -amb dos CD’s que arrepleguen les cançons i un DVD que recull el recital- està exhaurit i costa molt trobar-ne algun. Sort que ara per la xarxa es troba quasi bé de tot i en vaig aconseguir un en un establiment de Madrid. És llàstima que un document històric com aquest no estigui fàcilment a l’abast del públic.

Sí, és un document històric. Hi ha tota la Nova Cançó i la cançó que no n’era de Nova però era cançó. Hi són, evidentment, Els  Setze Jutges però també La Trinca i les Germanes Ros. Hi ha cançó protesta i cançó tradicional, hi ha cançó francesa, anglesa i americana, hi ha cançó lleugera i cançó inconformista, fins i tot surrealista. Hi ha el blues d’en Guillem d’Efak  i el piano d’en Tete Montoliu versionant Serrat precisament.

El ja grans que ho vàrem viure ho recordem  i pensem que va ser un esdeveniment cultural important per configurar el que vingué políticament i socialment després: la Transició i la Democràcia. Per això valorem molt aquell moviment, i aquest àlbum com un document històric.

Avui l’escoltem amb la melangia d’un temps passat, com tots els temps que han passat, però que a més se’ns ha esguerrat, o ens l’han esguerrat . Ara seria impensable sols el fet que en Serrat pogués cantar l’Estaca d’en Llach en un  concert. No el deixarien. Avui, un homenatge a totes aquelles figures i cançons tan transversals és el record mític d’un temps i un país desgraciadament molt diferent del temps i els país que tenim en el present.

Queda el record del què es volia i es va aconseguir o intentar aconseguir. Si ara no és possible repetir-ho no s’ha de buscar en la gent de llavors. Cal buscar-ho en moltes altres coses, fets i gent.

31 de maig. Sense els "xurros" per tancar la primra anada a la Fira.

Malson per entregues.

De l’àlbum “Material  sensible”.  Joan Manuel Serrat. (1989)

Aquell dilluns va alçar-ne neguitós
i a l'esmorzar va comentar amb la dona
haver somniat que l'empaitava un home
d'aspecte facinerós
armat amb un 38
caçant-lo a trets per tota la ciutat,
pels terrats i sota les clavegueres,
corre que corre i l'home aquell darrera,
implacable i decidit
com un àngel de la mort.

Esfereït i cec, va ensopegar,
però ans que el botxí rematés la faena
ell tragué una arma i amb mitja dotzena
de trets va deixar-lo estès
enmig d'un bassal de sang.
I de darrera un arbre sortí en Pau,
un company de penúries d'oficina,
per ensorrar-li un ganivet de cuina
al ferit en el clatell
com qui descabella un brau.

I l'endemà, assegut als peus del llit,
ell li va dir, plorós, amb mala cara,
que el maleït malson continuava
amb ell al mig del carrer
amb una pistola a la mà
que encara fumejava pel canó.
La gent cridava, plorava i corria.
Ella volia moure els peus i no podia.
Què és el que estava passant?
Qui collons era aquell mort?

En Pau tampoc pogué fugir. Voltats
de policies, cotxes i sirenes,
les mans emmanillades a l'esquena,
a cops de puny i empentes
se'ls van endur en un furgó.
Després un racó fosc i un llum als ulls
i uns homes fent preguntes i amenaces
en relació a un mafiós mort a la plaça
per dos fanàtics fidels
a diabòlics rituals.

Va despertar-se xop i tremolant
la nit següent cap a dos quarts de quatre.
"Demà sens falta anirem al psiquiatre...",
ella va dir-se mentre ell
li contava sanglotant
que el jutge, sense haver-se'ls escoltats,
els condemnava a divuit anys i un dia.
Es pensava que mai més no tornaria
a mirar-se en els seus ulls
ni a sucar pa en el seu plat.

Per sort, en Pau, camí de la presó,
utilitzant la coneguda argúcia
del tinc pipí i tinc la pixera fluixa,
va saltar en marxa del tren
i va fugir en la foscor,
i ell es podria en un calabós fred
amb un camell penjat que només reia
i un transvestit amb barbes que li deia:
"Quan t'hi acostumis veuràs
que no s'hi està malament."

Quan van tornar del metge es va adormir
profundament com un nadó al sofà
i hauria pogut seguir clapant fins l'endemà
si no l'hagués despertat
la seva pobra muller
cridant que en Pau havia telefonat
que els de la pasma els segueixen les passes,
que no era un bon amagatall la casa,
que fondejat en el port
esperava un vaixell grec.

Caigué rodó i en recobrar-se tingué
la sensació que el terra es bellugava,
va obrir els ulls i es va topar amb una cara
molt semblat a Charles Boyer
somrient-li a un pam de nas,
oferint-li una tassa de cafè
i amb veu de vell llop de la mar li deia:
"Avez-vous bien dormi, madame, monsieur?
Dans une demie-heure nous
arriverons à Marseille.

C'est joli la liberté,
n'est-ce pas, monsieur?
C'est joli la liberté."

18 de maig. Res, malson per entregues.

Els Beatles.

Ahir va fer 50 anys de la separació oficial dels Beatles, la banda de la meva joventut. Ja feia un temps que s’anaven dispersant. Sempre m’ha agradat l’arrencada de la filmació dalt el terrat d’Apple Corps del “Get Back” feta a començaments del 1969 amb en Billy Preston al teclat.

No hi ha forma de baixar (o jo no aconsegueixo fer-ho) el millor clip que es va fer d’aquella històrica sessió, deu haver-hi algun problema de drets d’autor, vés a saber. Però aquí hi ha l’enllaç al diari Ara que el conté:

https://www.ara.cat/cultura/Beatles-interpreten-Get-back-teulat_3_856144383.html

“Torna Loretta, la teva mare t’espera amb les sabates de taló gros i el jersei de coll baix...”

Quan ens vam casar, dos anys desprès, a la cerimònia sonaria el “Let it be”:

And when the night is cloudy

There's still a light, that shines on me

Shine until tomorrow

Let it be

I quan la nit està ennuvolada

Encara hi ha una llum que brilla sobre meu

Brilla fins demà.

Deixa-ho així ...

11 d’abril.

Homenatge.

10 d'abril. Als que estem a casa.

Master and Commander.

Ja fa anys que explico que m’agrada la música de Luigi Boccherini. És conegut pel seu treball a la Cort de Carles III a Madrid, va néixer a Lucca, a la Toscana. En les primeres entrades que vaig fer en el meu primer blog, l’estiu del 2005, vaig explicar les meves impressions d’un viatge per la Toscana que va començar precisament a Lucca.

La seva música s’ha fet servir en moltes pel·lícules i a mi m’agrada especialment l’acabament de Master and Commander que miro i remiro moltes vegades tot i que mai he vist la pel·lícula sencera. El capità, desprès de donar l’ordre de xafarranxo i mentre la tripulació es va desplegant pel vaixell a tambor batent, comença a tocar  un tros de la cèlebre “Musica notturna delle strade de Madrid”. Les imatges del Surprise en picat des del cel sobre l’extensió de la mar amb el fons musical m’encanten.

Tot això em ve al cap aquest dies en que els nostres governants s’esforcen, espero que amb encert, en lluitar contra la pandèmia que en assota. La seva responsabilitat és gran, el seu risc sanitari també (ens en expliquen casos) ja que costa que puguin estar confinats com ho estem nosaltres, els simples ciutadans. Els rèdits polítics personals de la operació no són difícils d’imaginar, escassos. Mereixerien ser positius, però ja sabem com van aquestes coses en el món d’avui. Estem en una guerra diferent, fantasmal, contra un enemic ben poc visible. Hi ha exèrcits nostres que lluiten, els que mantenen els instruments per combatre, principalment els sanitaris, però també molts altres, els que els abasteixen i ens abasteixen, els que els ajuden i ens ajuden. Molta gent a les línies del front. Hi ha morts, ferits, damnats, perjudicats per la catàstrofe. També hi ha bocamolls i cridaners. Sempre n’hi ha de gent d’aquesta en totes les guerres. També hi ha silenci i gent que calla perquè no té res a dir o no vol dir res del que pensa i/o sap. I gent que ajuda a la rereguarda, de moltes maneres.

Quan hagi passat tot serà el moment de fer-ne l’avaluació: dels causants (si n’hi ha o se'n troben), dels caiguts, dels lluitadors, dels que han ajudat, dels que han entorpit, dels que s’han queixat, dels que han callat. Ara, però, és temps d’estar amb els lluitadors. Amb els que estan a les trinxeres i amb els que han assumit, saben els costos que tindrà per ells, la direcció de la lluita, a l'Estat Major. Hi ha massa gent que xerra barat, massa gent que perd l’oportunitat de restar callats. També massa gent que amb sentiments generosos, o perversos, no contribueix a la serenitat suficient per portar la lluita. Ja sé que costa quan n’ets afectat, per proximitat amb els lluitadors i caiguts. I no és de rebut quan per oportunisme polític es pretén treure un rendiment immoble de l’amarga situació.

Va per tu, Salvador, al teu costat: 

31 de març. El mes s’acaba, “Març marçot, mata la vella vora del foc...”