De vez en cuando la vida

 29 de maig.

Ninots

Ahir vaig entrar a una botiga especialitzada en “còmics” i em vaig proveir de dues peces que em van cridar l’atenció. L’una és la translació a aquell format, el còmic, d’una de les novel·les que més m’han agradat mai: “Camí de sirga” de Jesús Moncada, que va aparèixer l’any 1988. L’adaptació és de Roberto Morote, Trilita Edicions B-2021.

L’altra és un llibret, format petit, que recull acudits sense paraules de Cesc. Astiberri Ediciones, Bl-2013.  No sé pas si a les generacions actual els diu ja res aquest nom, però pels que som grans podem dir que va ser, aquest sí, un autèntic referent, aquell a qui et referies.

El dibuix que ve a sota va ser publicat als anys 70 a la revista “Por Favor”, i podríem posar-lo d’exemple de la plena actualitat, o de la possible reinterpretació actual, d’alguns dels seus “ninots”. El podríem ara titular: diferències generacionals?

28 de maig

Ens ho diuen des de l'Àfrica.

 

Manllevo del blog de l’amic Quico Trillas aquest curt discurs de l’ambaixador de Kenia a l’ONU arran de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. En Francesc Esteva me’n va parlar elogiosament i cert, en poques paraules, molt bo per refredar els “caps calents” que corren entre nosaltres.

UNA NOSTÀLGIA PERILLOSA (Traducció al català d'una selecció del discurs de Martin Kimani, Ambaixador de Kenia a l'ONU, en el debat sobre la invasió d'Ucraïna per l'exèrcit rus)

Kenya i quasi tots els països africans van néixer amb el final dels imperis. Les nostres fronteres no les vam dibuixar nosaltres. Van ser dibuixades en llunyanes metròpolis colonials, com Londres, París o Lisboa, sense cap atenció a les velles nacions que quedaven separades.

Avui, als dos costats de les fronteres de cada país africà hi viuen els nostres compatriotes, amb els quals compartim vincles històrics, culturals i lingüístics profunds. Si haguéssim triat en temps de la independència aconseguir estats sobre la base de l’homogeneïtat ètnica, racial o religiosa, encara avui, totes aquestes dècades després, estaríem lluitant en guerres sagnants. Pel contrari, vam acordar que acceptaríem les fronteres que vam heretar, però que treballaríem per la integració política, econòmica i legal de tot el Continent. En comptes de formar nacions que mirin cada vegada més enrere en la història amb una nostàlgia perillosa, vam triar mirar cap endavant cap a una grandesa que cap de les nostres nacions i els nostres pobles havia conegut mai.

Hem de completar la nostra recuperació de les brases dels imperis morts de manera que no ens llenci de nou cap a noves formes de dominació i opressió. Vam rebutjar l'irredemptisme i l'expansionisme de qualsevol mena, incloent factors ètnics, racials, religiosos o culturals. Els rebutgem avui de nou. 

28 de maig.

Malson per entregues.

 

La ciutat real.

 

26 de maig.

L’àlbum de l’any de la pandèmia

 

M’ha costat però al final l’he acabat. La procrastinació, anar-ho deixant per més endavant. Sempre hi ha coses a fer, anar en bicicleta, llegir, atendre els compromisos adquirits, la casa, les relacions socials, la feina encomanada,...

Al acabar l’any 2020, l’any de la pandèmia, vaig pensar que estaria bé fer un àlbum de fotografia que recollís el que havia estat la nostra vida (la de la família) aquell any. En el futur, preguntarem, o preguntaran: i com ens ho vam passar, què vam fer, quin panorama hi havia? Vaja, un document per deixar a les generacions futures per si els fes mai gràcia mirar com ho vam viure. Encara que el més probable es que mai se’l miri ningú.

Resulta que el primer mig any, fins a la revetlla de Sant Joan -que ja vam poder celebrar com sempre- em va portar un mes. A començaments de febrer del 2021 ja havia confegit 70 pàgines que comprenien els moments més durs del confinament. Vaig tancar un àlbum que vaig fer editar i, satisfet, em vaig posar a fer el segon semestre per fer-ne un 2on. volum. No sé pas que em va passar, però em vaig encallar a la translació del mes d’agost -que havíem passat de vacances a l’Empordà- i allà es va quedar per continuar.

Quan relacionava les coses pendents per fer sempre sortia acabar el segon àlbum de l’any de la pandèmia. Van arribar les vacances el 2021 i les vam fer extraordinàries, però tampoc vaig ser capaç d’ordenar el material, fotografies, fulletons, planells, bitllets, records gràfics recollits per fer-ne com sempre -des de fa uns quants anys- un àlbum que recollís l’experiència. Doble retard. Feina per fer.

Ara fa pocs dies m’hi vaig posar i l’acabo d’enviar a editar. És més gruixut que el primer, hi ha l’agost -les vacances- i el desembre -les festes nadalenques-, i han sortit 86 pàgines. Total 156, no està mal.

Amb textos comentant cada mes, obrint i tancant ambdós períodes, una munió de fotografies -no les he comptades- recullen que va ser aquell any. Déu n’hi do! Sí que vam estar confinats, sí que posteriorment van estar limitats, sí que vam anar amb precaució, sí que vam mantenir “bombolles” i vam acabar amb algun coneixement telemàtic que d’altra manera no tindríem,..., però registrar tota l’activitat d’un any permet veure que vam fer moltes coses, potser perquè la nostra manera de fer i de viure  ens ho va fer fàcil. Certament, pel que a mi fa referència, per la salut mental no va ser pas negatiu, tot al contrari. Tampoc vam ser afectats per l’economia, els jubilats no vam patir gens. Després ha vingut aquesta fal·lera de sortir al carrer, jo no la tinc pas.

24 de maig.

Centenari d'Aigües de Mataró S.A.

 

Moltes vegades he dit que el dia que els veïns obrin l’aixeta i no ragi aigua o, pitjor, que tirin de la cadena i no es netegi la tassa perquè la cisterna està buida, els retrets (i renecs) dels afectats a l’Alcalde arribaran fins a quatre generacions enrere de la seva nissaga.

Per això, amb motiu del Centenari de la companyia de l’abastament d’aigua a Mataró (AMSA), vam creure convenient una conferència explicativa del ús de l’aigua del riu Ter del que tant se’n ha beneficiat la nostra ciutat.

L’aigua plou del cel i degudament recollida i aconduïda arriba a les cases i a tota mena d’establiments industrials i comercials i serveis de rec als pagesos. Després d’usada per múltiples coses, entre elles la més important en una ciutat és la de la higiene, també degudament recollida, aconduïda i tractada, va al mar per tornar a començar el cicle.

Tot aquest cercle és estratègic per a la col·lectivitat i el seu mal o deficient servei és perjudicial pel medi ambient, és a dir per tot el que hi viu, començant pels propis humans. No sé pas si les administracions, ocupades i apressades per la ciutadania en múltiples activitats i problemàtiques, li dona la importància cabdal que mereix.

Parlament a l’acte institucional del Centenari d’AMSA.

Can Palauet, 23 de maig de 2022.

 

Gràcies Sr. 1er. Tinent d’alcalde.

Bona tarda a tots vostès, assistents a aquest acte, un més amb el que volem commemorar el centenari de la nostra companyia “Aigües de Mataró S.A.”. Com a President del seu Consell d’Administració em plau donar-los la benvinguda.

El març de 1922 es constituí formalment “Aguas de Argentona a Mataró S.A.”, llavors, doncs, una empresa privada. De la seva continuïtat, amb moltes vicissituds, enguany en celebrem el centenari.

L’abastament d’aigua a les poblacions ha estat una feina cabdal des de temps immemorials. Era una feina -pel general de l’administració del comú- de vetllar per tal que arribés aigua en condicions a fonts, molins, i llocs públics. També hi havia particulars que, cuidant dels seus interessos, s’esmerçaven en disposar de pous i mines que els donessin l’aigua per satisfer les seves necessitats generalment de caire productiu.

El segle XIX veié canvis importants en el sector provocats d’una part per les transformacions econòmiques que va portar el capitalisme i d’altra per l’assumpció de les necessitats preconitzades pels “higienistes”. D’aquesta manera, al costat dels serveis tradicional que feia el comú, aparegueren empreses que , partint de fórmules associatives de l’Antic Règim, arribaren a la constitució de societats mercantils com és el cas que ara commemorem.

Tot això està molt ben explicat en el llibre que amb motiu del centenari ha editat AMSA fet per un gran coneixedors del tema a la nostra ciutat, el Sr. Rafael Montserrat Bartra.

AAMSA, empresa privada el 1922, es converteix en “mixta” (privada amb participació pública) el 1945 per la fusió (podríem dir-ne absorció?) amb el servei públic existent i al poc els capitalistes inicials són substituïts per la Caixa d’Estalvis de Mataró. Els esdeveniments meteorològics de l’any 1965 porten de cap a la segona municipalització d’AMSA (La primera va ser efímera i conseqüència de la revolució i la guerra civil del 1936-1939). L’Ajuntament compra les accions privades, és a dir AMSA continua essent una entitat mercantil però la titularitat del seu capital és públic. No serà fins a començaments de 1990 que AMSA (ja deslligada de les seves relacions amb la veïna població d’Argentona) esdevindrà el que és avui: una societat privada municipal.

És desig d’aquesta Presidència -i no dubto dels components del Consell d’administració d’AMSA- la voluntat de pervivència en el futur d’aquesta societat en el seu actual format recollint unes conclusions de la Memòria que es va redactar al 1945 per intentar assolir precisament el format empresarial en que ara es dona l’abastament d’aigua a la població de Mataró:

“Con este convenio, el Ayuntamiento de Mataró, tiene la intervención necesaria para evitar que se atropellen los intereses generales de los vecinos, en holocausto del negocio industrial, al propio tiempo al ayuntamiento le está vedado perturbar el desenvolvimiento del negocio por exigencias de tipo político o gremial.”

D’aquests cent anys de trajectòria en el serveis diu en Rafael Montserrat: “La portada de l’aigua el Ter a Mataró ha estat el fet més important de tota la nostra història com a empresa subministradora d’aigua. Sense els cabals que aquesta portada ens ha proporcionat no hauria estat possible mantenir el servei amb la quantitat, la qualitat i la garantia que requeria el desenvolupament de la nostra ciutat.”

Amb permís de la Presidència cedeixo la paraula al Sr. Joan Gaya, vell amic de treballs municipalistes sobre la qüestió que avui ens aplega, que ens parlarà de l’aprofitament de l’aigua del Ter.

Sr. Gaya, endavant.

24 de maig.

Céret. Cerise en fête.

 

Fa dies que havíem programat anar a Céret a veure l’exposició d’en Jaume Plensa “Chaque visatge est un lieu”. Crec que l’anterior vegada que hi vam  anar també va ser amb motiu d’una altra exposició del mateix artista. Ens coneixem força la població dels temps que hi anàvem a veure maratonianes sessions de cinema de pel·lícules que no es podien veure a casa. Quan el museu encara era “national”, quan la remodelació que va inaugurar el President Mitterrand, quan ens podem perdre a dinar a Cal Bisbe.

Però no sabíem que aquest cap de setmana  passat en aquesta població del Vallespir s’hi celebrava la festa de la cirera. Una munió de gent omplia els seus carrers i places amb una animació extraordinària. Ens vam anar a dinar a la veïna Amélie les Bains que s’hi estava més tranquil. A primera hora de la tarda ja tornàvem a ser a Céret, aparcant de qualsevol manera i anat al Musée. Plensa sempre val la pena i he somiat amb una de les seves obres ara exposades en l’espai públic proper com n’he vist d’altres seves arreu. Somni suposo impossible, però somiar és de franc.

He tornat a delectar-me amb la col·lecció de ceràmiques de Picasso que em té el cor robat. A la sortida un vol pels carrers que continuaven animats i bulliciosos. Caldrà tornar-hi en calma, encara que hem vist que el menú de cal Bisbe pica força. 

24 de maig.

Certeses llaurades.

“A mi edad no oculto cierta sorpresa: con qué profundidad ha tenido que ser arado el sustrato de nuestras certezas culturales sobre el que hoy viven nuestros hijos y nietos para que…”, escriu Jürgen Habermas  en un article importantíssim “Hasta dónde apoyamos a Ucrania”.

Més enllà de tema concret de l’article, aquesta sorpresa també m’ha rondat pel cap a mi moltes vegades en els darrers temps veient com anava el món. Algú, o alguns, ves a saber, han llaurat profundament les certeses amb les que havíem crescut i ara de grans ho constatem bocabadats.

Les nostres certeses, no exemptes de mancances i contradiccions, anaven dirigides a construir amb dificultats, avenços i retrocessos, perills i esperances, un món de Pau i de Progrés. Sembla que ara cal rebentar-ho tot amb uns comportaments que em semblen d'una gran frivolitat i d’unes possibles conseqüències horroroses.

Estic llegint, esgarrifat, “Tierras de sangre”, Timothy Snyder, Galaxia Gutenberg, B- 2020 (3era.ed.). Per entendre.

9 de maig, dia d'Europa.