"Negrerus"

 

Em fa una certa gràcia el rebombori que hi ha sobre el tema del passat “negreru” dels catalans. Bé, d’alguns catalans, evidentment no tots ni gaires. Cada generació sembla que ha de descobrir el Mediterrani, ... o la sopa d’all. Un programa a la “nostra” tele i les xarxes socials han provocat l’esvalotament del galliner.

A l’any 1966 (57 anys enrere) a les amples aules de l’Escola de Altos Estudios Mercantiles, a Pedralbes, on a les tardes es cursava llavors la “carrera” (els estudis) de Ciències Econòmiques, Polítiques i Socials, a primer curs, a l’assignatura d’Història Econòmica Mundial, el professor Jordi Nadal Oller feia la seva classe magistral a una munió d’estudiants jovenets que l’escoltàvem delerosos. 

“Las señoritas se sienten en las primeras filas, por favor”. En recordo alguna de molt maca, les hormones a tota màquina.

“Si dos pueblos ibéricos no han tenido escrúpulos en comerciar con carne humana han sido los portugueses y los catalanes.

A ver, ¿hay alguien de Sabadell o de Tarrasa en la sala? ¡Que se levante!.

Mig espantat s’aixecava algun o alguns. Potser a hores d’ara ha arribat ben amunt.

Su padre es fabricante, ¿verdad?, pues su abuelo fue negrero, ¡negrero! Siéntese.”

I llavors ens explicava, amb el corresponent avergonyiment del senyalat, el comerç triangular entre la Península, el golf de Guinea i les Amèriques: Alcohol de les vinyes costaneres (...verdes vora el mar), per negres que subministraven els traficants (generalment musulmans) i aquests per productes “colonials”, cotó, sucre, especies, ...

Quan calia explicar la Contrareforma catòlica i feia aixecar a alguna monja o capellà que venia a classe allò ja era de traca i mocador.

Tot això ara seria motiu d’escàndol, des de la forma d’impartir les classes fins a la interpel·lació directe als alumnes. Però, així anàvem aprenent i vam aprendre molt aquells cadells que veníem de “colegios de curas y monjas”. A la classe anterior, el catedràtic de Teoria Econòmica més jove d’Espanya, en Joan Hortalá Arau (25 anys) entrava a fer la seva dissertació rodejat de tots els seus ajudants i ai de tu que t’hagessis deixat la corbata, et quedaves a fora. Sort que sempre hi havia algun bidell, degudament uniformat, que te’n deixava una.

No sé pas que haurem de fer ara amb la glòria local ilurenca, l’ínclit Miquel Biada i Bunyol, que té monument, carrer, plaça i institut d’ensenyament al seu nom a la nostra ciutat de Mataró i que cada 28 d’octubre la Corporació municipal diposita una corona de llorer als peus del Mercuri alat que simbolitza l’arribada del primer tren (trenc en mataroní) de la Península i del medalló amb el seu rostre que perpetua aquell esdeveniment. Com que és conegut que era un “negreru” -més exacte, potser directament no, però defensava el sistema esclavista- potser ens ho haurem de pensar. A Barcelona els “revisionistes” ja han retirat l’estàtua del Marqués de Comillas. A Canet i a tant llocs de la costa ja poden començar a pensar també en l’origen de les seves cases modernistes. I si només fos a Espanya, però quantes poblacions importants de la costa atlàntica europea d’altres països estaran en entredit?

“Defensa de l'esclavitud i construcció ferroviària, dues cares, o la mateixa, de la consolidació d'un tipus de societat en la qual el creixement econòmic i l'explotació humana formarien un tot únic, com alguns contemporanis havien intuït ja en aquells anys.” Josep M. Fradera, “Miquel Biada i l’esclavitut a Cuba”, Fulls de l’Arxiu del MSMM, 1982.

¿Podríem deixar la Història en pau, assumir-la, que no vol dir fer-la nostra ja que no ho és, és d’uns altres que foren avant passats nostres (bé, d’alguns dels nostres, no de tots) i que no en tenim cap responsabilitat ja que no hi érem? Clar que la història del poder i les riqueses s’ha fet a base d’espoliacions! Sempre, i ara també continua essent així.

Però la civilització ha anat avançant, i força en els darrers temps. Es tracta de viure avui i de no reproduir coses del passat que ara no creiem que siguin bones de fer. Mirar el futur que ens ve, que serà difícil també, i no entossudir-nos ara tot el dia mirant pel retrovisor per veure si el nostre camí va ser correcte a ulls d’avui. No era el nostre camí, és un camí que van fer les generacions anteriors i que ens l’han deixar perquè ara nosaltres construïm el nostre.

16 de febrer.

Cridòria.

Després d’una anys en que els tipus d’interès del diner no eren notícia, o eren notícia per ser pràcticament nuls o fins i tot negatius (cosa quasi inversemblant) ara són motiu d’escàndol per que estan pujant i “col·loquen” als prestataris, aquells que van agafar diner prestats, en una situació difícil.

Quin escàndol, diuen! Sí, l’escàndol és la demagògia que es fa al no explicar clarament què passa quan no es tenen diners i s’han de manllevar. La definició del DIEC és molt clara: Prestatari: Persona que en un contracte de préstec rep els diners del prestador i es compromet a retornar-los juntament amb l’interès acordat.

Les regles dels jocs estan establertes des del començament. Hi jugues o no hi jugues, però sense intentar canviar les regles a mig partit. Quan em van bé les accepto, quan em van malament poso el crit al cel.

L’evolució del tipus d’interès de l’euribor (el més comunament utilitzat en el negoci bancari) i els del B.C.E. venen exposats en el gràfic que acompanya una de les moltes cridòries i esgarips que hi ha sobre el tema, en aquest cas d’un mitjà “progre” (podríem trobar altres qualificatius).

Del que va de segle fins ara. Dues muntanyes, pics, puntes, al primer decenni (que no passen del 5,5%) i una continuada baixada en el segon fins ara que tornen a créixer. El negoci del diner, com tot els negocis, no és a pèrdua sinó a guany. Lògic, sinó no seria negoci seria una altra cosa. Que no ens agrada...? Uff, com ho expliquem? Amb els corbs capitalistes amb barret de copa? Senzill, ja tenim els culpables. Alternatives? Bé, les que s’han provat fins ara no és que hagin resultat gaire bé. Per tant,... anem al mercat a buscar els diners que ens falten i que tenen els corbs capitalistes. En realitat no els tenen ni són dels corbs, sinó de les formiguetes, o dinosaures,  que els han anat acumulant en els seus nius. Ells sols els gestionen, compren i venen.

Perquè ens falten diners i els hem de manllevar? Perquè volem disposar de coses que no tenim i necessitem, o no, i no tenim estalvis, o la capacitat d’estalviar, per disposar de fons propis per adquirir el que volem. Tot això és tan vell com la civilització. Clar que hi ha necessitats peremptòries i bàsiques, encara que podríem parlar-ne molt de quines i quantes són i perquè han esdevingut que sigui així. Però si en endinsem en aquesta reflexió ens adonarem ràpidament que el problema no són els tipus d’interès sinó moltes altres coses. Potser els “estils” del vida en els que volem viure, com, quan, quant, perquè. Deixem-ho aquí? Anem als tipus d’interès.

Posem un exemple: fa cinc anys, el 2017, un ciutadà té necessitat (més o menys volguda o obligada) de manllevar a una entitat financera una quantitat, posem-hi, de 150.000,-€. És el complement dinerari que necessita per adquirir un aixopluc. En aquest cas segurament ja disposa d’algun estalvi per poder pagar-lo completament. Estalvi dius? Deixem-ho, tornaríem al paràgraf anterior.

Li podem deixar (li diuen els corbs) el que necessita a tipus fix o a tipus variable. El fix és ara més alt que el variable, però serà igual tot el temps que tardi en tornar-nos el que li deixem, vint anys?, vint anys. O, però el variable està ara per terra i em sortirà més econòmic l’amortització. Sí, la quota ara per ara, és més baixa, però no en té la seguretat de que es mantingui així per tota la durada del retorn del préstec.

Però que diuen els economistes sobre el futur? Miri, els economistes són experts en predir el passat. Ningú no pot saber què passarà demà passat, potser una guerra, una cataclisme meteorològic, canvis polítics,...vagi a saber, avui  en dia... Pot agafar una solució de risc, el tipus variable, o una situació assegurada, el tipus fix. Vostè tria.

Segons el gràfic exposat més amunt, el tipus variable lligat a l’euribor des del 2017 al 2022 ha estat negatiu, lleugerament per sota del 0%. No es recorda en la història econòmica un fet semblant. Però des de l’any passat comença a pujar i ara a començaments del 2023 està ja el 3,3%, una pujada meteòrica, i espera’t.

El “prudent” que va agafar el crèdit a interès fix del 2% del mateix import, pel mateix temps, ha vingut pagant interessos i li ha resultat, a grans trets, més aviat una mica menys del càlcul, uns 750,-€ de quota mensual. L’"arriscat", al 0%, amb els mateixos càlculs per sobre, 625,-€ de quota. S’ha estalviat 125,-€ cada mes que per uns cinc anys que són 60 quotes ha aconseguit un estalvi respecte a l’altre de 7.500,-€. No està mal, oi?

Però ara s’han girat les tornes. El “prudent” continua pagant 750,-€ de quota, però l’”arriscat” en passa a pagar (aprox., amb els mateixos càlculs) 812,50€, 187,50€ més que abans, un 30% més. En poc més de tres anys, si les coses no empitjoren, veurà volatilitzar-se l’estalvi, i espera’t, li queden uns quants anys per continuar incertament. Drama! Això no pot ser! Els corbs s’omplen  les butxaques  costa dels pobres prestataris!

Ja la tenim “liada”: els governs han d’intervenir per no deixar a gent desprotegida o a precari davant l’impossibilitat de fer front a una contingència que podia passar però que van preferir obviar. Ara els plors. Tornem a estar a l’esclat de la bombolla del 2008? Ara, de moment, en aquest moment, no. No és la mateixa situació. Ara, repeteixo, de moment, hi ha feina. El que hi ha és una pujada sobtada -però que podia passar- dels costos dels préstecs. Es pot reestructurar la despesa dels afectats, o estan al límit? O, s’ha de reestructurar el deute dels afectats i allargar els terminis de venciment amb unes quotes com abans de la puja dels interessos? Cada cas serà un món. 

Ara bé, fins a quin punt les situacions de risc assumides voluntàriament han de ser solucionades per la col·lectivitat? La paràbola de les verges prudents.

Potser hem de cercar altres fórmlues. Algunes es van proposar el 2008. Sense éxit.

4 de febrer.

Compte amb la reacció!

 

 

Brindis del Seny i la Rauxa. Josep M. Rovira Brull. 1990.

Raimon Obiols fa aquest dies un seguit de pinzellades interessants, uns “apunts del dia”. En un d’ells fa referència a la reacció que es dona en l’actualitat en diversos àmbits geogràfics a les polítiques establertes des de l’esquerra, en diríem al “mainstream”?  https://www.noucicle.org/lhora/raimon-obiols-lapunt-del-dia-10-restaurar-o-federar/

Tota acció política genera una reacció. No és ben bé el principi d’Arquímedes, però alguna cosa d’això hi ha, especialment si l’acció es important, o vehement, o persistent, o trencadora. Ho hem vist moltes vegades al llarg de la història.

La resposta de l’“establishment” a la crisi financera del 2008, que ells mateixos havien provocat per acció o omissió, va ser una defensa aferrissada de les seves posicions -ens van dir que era l’ortodòxia necessària- que va provocar grans patiments precisament als que eren menys responsables del fet. Això va anar generant un creixent rebuig social cap el sistema que es va traduir en el sorgiment de forces polítiques radicals en molts indrets davant la incapacitat de l’esquerra tradicional de donar-hi resposta. Aquesta explosió de radicalitat va tenir el seu punt àlgid però sembla -també per impotència en traduir-se en polítiques realistes- que està anant de baixa. No obstant queden moltes brases encara enceses mantingudes en part per les noves formes de comunicació social, les xarxes, i pel declivi constatable de les velles, els mitjans tradicionals.

La resposta davant la crisi provocada per la pandèmia del Covid-19 ha estat totalment diferent. Potser no hi ha hagut massa interès en escatir quins eren els seus orígens i les responsabilitats que se’n derivaven, però si que davant un possible col·lapse del sistema econòmic es va canviar totalment de polítiques econòmiques públiques. I a continuació, la sobtada inflació arreu de l’any 2022 ha provocat el manteniment de l’esperit de les polítiques endegades l’any 2020, potser fins i tot -aquesta és una percepció personal meva- més enllà del convenient.

Les polítiques de l’actual govern espanyol són eloqüents en aquest sentit, però el que ara vull ressaltar és la cridòria que hi ha en la defensa de tot tipus d’estímuls i beneficis aconseguits sense valorar -potser- totes les seves virtualitats. Aquelles brases derivades de les males polítiques del 2008 es revifen pels mitjans de comunicació nous i vells demanant tota mena d’accions que ajudin a pal·liar la situació, especialment pels més afectats però amb efectes generalitzats.

Els retrets contra els dirigents econòmics i empresarials estan en boca de tothom. S’han guanyat un merescut desprestigi i ara, amb raó o sense, en paguen les conseqüències. Els augments de preus de productes bàsics, o no tant bàsics; l’increment dels tipus d’interès, que ara ronden el 3-4% desprès de temps d’estancament total en torn al 0%; els des proveïments d’alguns productes essencials, farmacèutics; el milionaris volums de beneficis sense atendre a la relativitat i origen dels mateixos; les peremptòries (?) necessitats energètiques davant de l’hivern; la nova situació dels endeutats;... tot és un clam.

Però cal explicar les coses amb calma, amb més calma de la que es dona en aquests temps tant “esquerps” per la immediatesa i caducitat de les informacions.

Cert, hi ha una situació diferent, no provocada, o no deliberadament provocada, pels agents econòmics, tots o la majoria d’agents econòmics: la guerra d’Ucraïna, les noves multipolaritats, ... Hi ha qui se’n beneficia, segur, però cal anar en compte en no equivocar l’objectiu en determinar el causant. Potser, fins i tot, no està gaire en les nostres mans corregir-lo.

Hi ha un tema que aquests dies em fa ballar el cap: la situació dels afectats per l’increment dels tipus d’interès en els préstecs que van agafar temps enrere. Podies agafar una hipoteca a tipus fixe o variable, per exemple. El fixe era més alt, no gaire alt ja el tipus de referència estaven per terra o sota terra. Però era segur al llarg del període del deute. El variable era més profitós, llavors. Ara resulta que el variable s’ha enfilat. Tampoc tant, els grans recordem tipus d’interès del 14%, ara estem parlant del 3-4%. ¿Hem d’ajudar a aquells que avui per les condicions contractuals que van signar temps enrere i que els van ser molt favorables durant un període, ara pateixen? La Bíblia, en el Nou Testament, parla de les verges prudents i de les nècies. Paul Samuelson, premi Nobel d’economia, parlava dels consumidors estúpids.

Perdó, tot això ara deu ser molt incorrecte. Llots de les polítiques de la crisi del 2008. Compte amb la reacció!

3 de febrer.

 

La Candelera

 

Madonna della Candeletta, Carlo Crivelli, 1488-90. Museo de Brera, Milà.

Avui la Candelera riu. Diu que la setmana que ve tornen a baixar les temperatures per una onada d'aire siberià. Tant si plora com si riu, el fred és viu.

El que ens convé és que plogui, sinò les passarem "canutes".

2 de febrer.