El meu Xavier Manté.

Avui que arriba la primavera se’ns ha anat en Xavier Manté.

El vaig conèixer, o vaig saber d’ell per primer cop, quan ens deixava casa seva, al carrer Emili Cabañes, per fer reunions clandestines fa cinquanta anys. Ell havia estat dels del FOC dels anys 60 i llavors ja no militava però continuava sent amic dels “insurgents” (més aviat poc insurgents, però vaja). De família llarga vaig conèixer altres germans seus, ell era més gran.

Després vam coincidir en la creació del PSC. Va participar-hi –com tants d’altres- amb entusiasme. Estic buscant, ja la trobaré, una fotografia a l’acte d’exposició de la posició que tinguérem el socialistes al referèndum de la Reforma Política de l’any 1977 amb la també traspassada Anna Comas, si mal no recordo al Foment. Anà  a la llista de les primeres eleccions municipals democràtiques del 79, al lloc 14, en vam treure 8. Ens va ajudar entrant de càrrec de confiança a dirigir, millor dit a aixecar, el departament de Serveis Municipals de l’Ajuntament. Enginyer de professió s’havia dedicat, entre altres coses, a la maquinària per netejar porqueres a mitja Espanya. Ara es dedicaria a les deixalles dels ciutadans de Mataró.

Vam continuar la relació, ell ja fora de l’Ajuntament i al temps també fora de la militància partidària, en un dels projectes en que hi vam abocar ambdós molta il·lusió, esforços, neguits i feina: la planta  d’eliminació d’escombraries, residus sòlids urbans. Des de la primera instal·lació al 1985 fins a la definitiva deu anys més tard (que va tenir posteriors ampliacions) de la mà de l’empresa TVR. Sempre rememoràvem els treballs i l’èxit assolit en resoldre un problema endèmic de la nostra ciutat i poblacions veïnes i alguna que altra anècdota interessant de la relació amb els Entrecanales. S’havien acabat els abocadors més o menys controlats a tot el Maresme. Sempre vam creure en la incineració d’escombraries domèstiques aprofitant-la per producció d’energia: una central tèrmica que funciona amb brossa com a combustible.

Ja he dit que havia deixat la militància partidària però mai va deixar –fins que no va poder més- la militància cívica i de jubilat la va accentuar. Era creient, practicant a la seva manera, estava en les coses dels cristians progressistes i compromesos en els temes de la solidaritat amb els necessitats, amb el Tercer Món, amb la Pau i la Justícia.

Debatíem cordialment, o no, sobre la situació política a Catalunya. Ell era nacionalista, és conegut que jo no. Discrepàvem, evidentment. De paraula o per escrit ens creuàvem comentaris, opinions i posicions. Recordo especialment les que tinguérem en els primers temps convulsos del “procés”. Sempre acabava, però, amb un “sigueu feliços”. Compartírem taula en dates assenyalades amb amics comuns, férem uns quants sopars de bolets i altres activitats. Recordaré sempre la baixada en bicicleta des del Pla de Beret fins a Esterri d’Àneu passant per Montgarri, o la visita que férem a la Vall Fosca per veure la central hidroelèctrica de Cabdella amb motiu del seu centenari (la foto d’aquesta entrada és d’aquell dia).

A un home vital i belluguet com ell el sistema circulatori li va jugar amb el temps males passades i al final el va deixar fora de combat, lamentablement postrat. Ara s’ha acabat, descansa en pau, Xavier. La ciutat i molts ciutadans li hem d’agrair el que s’hi va dedicar i el que va fer, el seu granet de sorra, pel conjunt del país i més enllà. Quan entri o surti de Mataró per la N-II a l’alçada de la Planta de la Brossa, sempre en vam dir així ell i jo, el recordaré.

Una abraçada Assumpció, una abraçada als fills, Albert, Miquel, Roser, Oriol i Pau.

20 de març. Lamentablement porto en els darrers temps masses notes necrològiques.

En Josep Puig-Pla em fa arribar la foto que no he trobat encara de la que parlo més amunt. És de l'any 1977, en Xavier, l'Anna Comas i jo. Gràcies, Pep.

Desesperançats.

La fallida de Lehman Brothers va ser l’inici de l’esclat de la crisi financera del 2008 que es venia covant feia temps.

La política i l’economia que havien permès la situació també van esclatar. Va saltar pels aires tot un sistema –una forma d’entendre els negocis- basat en la pura persecució dels beneficis a qualsevol preu, de qualsevol manera i sobre qualsevol cosa sense regles que el controlessin.

Els polítics que portaven (o no portaven) les regnes dels governs van  quedar sorpresos i esmaperduts, els ciutadans corpresos. Es van fer declaracions grandiloqüents, Sarkozy, dient que regenerarien el sistema, i al capdavall no van fer res de res. Van pagar els de sempre, els de baix.

Va començar a covar-se una revolta, difusa  primer, inconcreta, que va anar creixent. En la segona meitat d’aquests  anys vint hem vist com s’ha plasmat en desconfiança, descontent i descrèdit de la política en els països amb democràcies. Es va endur Governs per endavant, canvis i alternances buscant noves propostes, naixement d’alternatives més o menys formals o organitzades, esclats de ràbia, desconcert, molt desconcert.

A França, Hollande, Macron, les gilets jaunes. A Itàlia, els grillini i governs tecnocràtics. Al Regne Unit, el Brexit. A Alemanya, el tercet partit és el neofeixista. A Espanya, desprès del 15-M, Podemos, ja esberlat, i també Ciudadanos, naufragant, i ara Vox. Als USA ha governat quatre anys Trump. A Brasil, Bolsonaro. Els que no són democràtics s’aguanten per la força de la repressió, Xina, Rússia, Turquia, ...

Els pobres fugen de la misèria per cames. De Centre Amèrica cap al Nord malgrat els impediments. De la interminable guerra de Síria cap on poden. De la falta de perspectives d’Àfrica cap Europa arriscant ofegar-se al mig del mar.

Com si algú hagués donat un cop de peu a un vesper. Tot s’ha posat potes enlaire.

No s’han trobat, o no han deixat que hi haguessin, respostes. La intransigència dels rics, que ja viuen fora del sistema. La inconsistència de les alternatives, la impotència de les formes tradicionals,... porta a la desesperança dels que veuen (veiem) que els Món se’ns en va de les mans. A més, tot això, agreujat per una pandèmia que provoca el soscavament de la “normalitat” que a la gent els costa d’assumir.

Aquests dies, en pocs dies, a casa els polítics donen un espectacle depriment. Aquí i allà.

Ara, que caldria bastir acords estratègics per afrontar la difícil situació sols veiem moviments tàctics per guanyar efímeres posicions que no porten enlloc.  La batalla du Chemin des Dames.

20 de març. Vet aquí, la primavera.

El treball ja no és el que era*.

*Per alguns (cada vegada més) i segons a on (especialment a casa nostra). Gràcies, Albert, per fer-nos-hi pensar.

La data és coneguda, se’n ha parlat bastant: 1979. En aquell any es van produir tres esdeveniments que van comportar el començament de l’ensulsida del funcionament de l’economia industrial capitalista tal com s’havia vingut coneixent des de la Revolució Industrial. D’una banda l’ascens al Govern Britànic de Margaret Thatcher, amb el seu TINA i el doblegament del sindicalisme tradicional. El segon és la pujada al soli pontifici de Joan Pau II i el que va representar de punta de llança contra el sistema comunista soviètic alternatiu al capitalisme. El tercer, la rehabilitació de Deng Xiaoping i la revolució que va representar establir pel seu país que l’important no és el color del gat sinó que caci bé les rates.

Establiment del neoliberalisme, desaparició de l’alternativa al capitalisme, entrada en el mercat mundial d’un gegant tant gran com la suma dels actors existents fins llavors. Xina la fàbrica del món, sols hi ha un sistema econòmic i aquest es basa en que tothom s’ha d’espavilar.

El món “occidental” sacsejat per la història. Fins llavors, des de la Revolució industrial, el capitalisme era cosa seva, ara ja no, i tot el que s’havia bastit sobre fonaments diferencials s’havia d’anar canviant ja que s’esquerdaven. Les construccions socials no desapareixen de la nit amb el dia. Van evolucionant adaptant-se millor o pitjor. Encara, durant un temps, coexistiran mètodes nous i vells, en altres moments històrics també s’ha donat això.

S’havia aprofitat la riquesa diferencial per reforçar prou els fonaments amb més materials. Ciència, tecnologia, capital i treball, institucions, democràcia. Tot això va permetre trobar sortides per adaptar-se als nous temps i no va caldre –d’entrada- renunciar a "l’estil de vida” opulent i benestant que s’havia assolit.

Però amb el temps, poc a poc, les coses anaven canviant. No es podien mantenir totes les estructures sorgides de l’era industrial d’una part del Món. Entràvem, aquí, a les societats post industrials, tecnològicament avançades, que ens conduirien a la societat digital (no sé si el nom és gaire exacte) que ja estem vivint avui, no solament nosaltres sinó ja tot arreu.

S’havia arraconat a Marx, però com les “meigas”, el que va dir hi era:   Les relacions de producció vénen determinades pel desenvolupament de les forces productives. Si aquestes ja són unes altres, les relacions de producció també ho seran.

Cal adaptar-se i trobar noves vies per mantenir o incrementar el benestar de les poblacions. És possible aconseguir-ho. Tenim els coneixements i les tècniques per fer-ho possible, però hi ha grans resistències dels que tenen el poder, com sempre hi ha hagut, no és nou.

És simpàtica la comparació de les resistències corporatives als canvis amb les que mostren les religions. Hi ha noves maneres de veure la vida que xoquen contra el que estableixen les doctrines mil·lenàries. Hi ha noves maneres de treballar, d’organitzar el treball i les empreses, que xoquen contra les reglamentacions i institucions d’una època ja superada.

Cal repensar moltes coses, començant per l’escola, la formació i la universitat. Cal repensar els horaris i les jornades. Cal repensar els governs i les normatives que destil·len i pretén mantenir. Cal repensar els impostos i la despesa pública.  Cal repensar l’organització de la vida, de l’oci, del treball i de l’esbarjo. Cal repensar l’urbanisme i la mobilitat. Cal repensar les formes de control i regulació que pacientment s’havien anat aixecat. Estem en un altre Món ja, emergeixen noves formes i noves actituds, potser en sectors concrets que esdevindran privilegiats per haver-ho vist i saber adaptar-s’hi. Pot quedar molta gent despenjada, per edat, condició social o coneixements. Hi ha riquesa per afrontar-ho i hi ha coneixements per fer-ho. Hi ha molta feina pendent, potser no treball rendible econòmicament, però feina..., a dojo!

Tot això es pot fer de grat o per força; a trompades o  paulatinament; pensant en el comú o salvi’s qui pugui; participant-hi alguns, els que s’espavilin, o explicant-ho bé perquè s’hi apuntin els més; amb incomprensions que ens portin a flamarades de rauxa o amb ajuts puntuals i concrets per què hi hagi més seny.

Podria parlar d’exemples molt propers que vam pensar temps enrere i que s’han malbaratat, però ara no és el cas.

19 de març.

El dia del Pare.

 Marc Chagall. La dansa, 1951. Musée Pompidou. Paris.

Perdoneu. Diu que avui és el "dia del Pare". Una mica d'autoestima també, oi? Gràcies.

19 de març.

Sr. Foix.

Estic llegint “Una mirada anglesa”. Lluís Foix. Ed Columna, B-2021.

The Times, llegit per la gent que mana.

The Guardian, per la gent que els hauria agradat manar.

El Financial Times, pels propietaris del país.

The Daily Telegraph, pel que s’han quedat aturats a l’Anglaterra victoriana.

The Daily Express, pels que creuen que l’emperadriu Victòria encara viu.

The Daily Mirror, per l’esquerra progressista que es pensa que mana.

Tota aquella indústria periodística es concentrava en un parell de milles quadrades, en que passaven moltes hores els periodistes més distingits i influents. Plomes cultes, agres, sarcàstiques, brillants i  fantasioses es movien pels pubs, els bars, els restaurants i els clubs de la zona. El consum de vi francès era espectacular. Les pintes de cervesa buidaven un barril rere un altre. L’alcohol ofegava les penes i les frustracions tan habituals en aquest vell ofici.

Això era fa temps. Podríem fer avui un anàlisi semblant de la premsa al nostre país? Seria curiós.

14 de març.

La democràcia.

Els han venut que la democràcia està per sobre de les lleis. Els han venut bou per bèstia grossa. La democràcia és un sistema amb molts components, les lleis en són una part, qui les fa, qui les executa, qui les interpreta (vaja, Montesquieu) però és la part que la regeix, amb tots els defectes i interpretacions que vulgueu i de qui vulgueu, però és la base del sistema. No és l’arbitri d’un o d’alguns, és el predomini de la norma degudament establerta.

Les lleis es poden canviar si la voluntat popular degudament representada i amb les formalitats corresponents així ho acorda. Però no s’hi pot passar per sobre de qualsevol manera. És una de les normes de la democràcia. El gran defecte dels fets de setembre octubre del 2017 a casa nostra va ser precisament aquest, saltar-se de qualsevol manera les lleis. Cal insistir-hi, el Parlament de Catalunya no és sobirà, és una emanació d’una llei superior que és la Constitució espanyola del 1978. El President de la Generalitat de Catalunya l’anomena el Rei d’Espanya. Costa d’empassar, oi? Que a alguns, molts, no els agrada?, cert, però això –per molts que siguin- no els dóna dret a poder saltar-se de qualsevol manera el sistema establert. Tota la bastida del nostre sistema polític rau aquí.

Les democràcies es van fent –i desfent-, evolucionen i no són pas uniformes. N’hi ha en reialmes i en repúbliques, unitàries, federals i confederals. En països grans, molt grans i petits. N’hi ha de governs presidencialistes i de parlamentaris i mixtes. Els legislatius poden ser unicamerals o bicamerals. N’hi ha amb jutges escollits i jutges designats. És un sistema que va evolucionant, des de les antigues de representació de base censatàries a les universals amb vot femení inclòs (que va costar anys i panys), fins a les més participatives. Totes es regeixen per unes normes que es poden anar modificant, però a través dels procediments establerts per elles mateixes o per un cop de força que les canviï, encara que generalment els cops de força són per destruir-les, no pas per millorar-les.

Què trist explicar el que és evident i que s’ensenya a les primeres nocions de Ciència Política.

Un poble d'ovelles acaba engendrant un govern de llops.

12 de març

Carme en el record.

Va néixer a La Garriga. Es va casar amb un noi de Taradell i allà va portar el seu primer fill al món. En vindrien dos més, un altre noi i una noia, aquesta ja va néixer aquí.

La vaig conèixer quan van haver de traslladar-se a viure a Mataró arran del nomenament del seu marit com a director de l’oficina d’una important llavors entitat bancària i vaig coincidir amb el seu fill gran, en Josep, als pupitres del col·legi.

Primer van viure al carrer Pizarro que en aquells temps era l'últim carrer de l’eixample de la ciutat, darrera encara hi havia camps de pagès i la bòbila. Després, la família Molsosa, va traslladar-se al penúltim pis de la torre de llevant de l’edifici de l’Aliança, a Sant Simó, al costat d’on s’havia traslladat poc temps abans la meva. M’hi vaig passar moltes estones en aquella casa.

Els fills es van fer grans, un d’aquí per allà, els altres aquí o allà. La vaig anar veient, ja menys. Va enviudar fa temps, en Ramon se’n va anar primer. Va veure créixer els néts i no sé si pas gaire les besnétes. Ha viscut fins els 98 anys. Els darrers més enllà que no pas aquí. Però encara vaig poder saludar-la de tant en tant assentada a la Plaça de Santa Anna on els seus fills, el gran i en Sidret l’acompanyaven des de la Residència Municipal de Sant Josep a fer un vol i a prendre el sol i l'aire. Recordaré el seu somriure quan li agafava la ma i li deia unes paraules que vés a saber quins records li despertaven en la seva foscor.

Ara, sense adonar-se, amb la presència de la Glòria al seu costat, se’n ha anat ja definitivament. Per sempre en el meu record, Carme.

8 de març.

Drets i deures.

 

Ens hem passat amb el tema dels drets. Hem de parlar dels deures. Tot és: els meus drets. I els meus deures?, ningú en parla. He de tenir, …dec fer? Conceptes que en la contabilitat (compte que són al revés de com s’entenen literalment) són molt clars.  Debe, Haber, Saldo. Si el saldo és positiu, tenim. Si és negatiu debem. Em sembla que en les societats riques com les nostres, debem més que tenim, especialment respecte a la naturalesa i a la resta de la Humanitat en general, encara que sembla que no en tenim prou de res.

La vida és marevellosa. No en sé l’origen, però val la pena servar-la i fer-la creixer. Ara cal pensar: no en què ens dóna, molt, no hi pensem més, sinó què hi donem nosaltres, crec que ara poc. Hi ha molta feina a fer, treball productiu per la colectivitat, no pel benefici personal, o d’alguns. Benefici per a tots.

Potser viuriem més tranquils si sapiguéssim perquè hem d’estar ocupats i què aportem al conjunt, a la comunitat. Els temes que ens preocupen serien vistos d’una altra manera.

Com afrontem els temes del treball, de la immigració, de la seguretat, de la representació política, de la vida associativa, de la cultura, de l’ensenyament i de l’esbarjo, de les diferents generacions.

Ja sóc gran, m’he fet gran. Potser no me’n hauria de preocupar, és una feina dels que ens vénen al darrera, és la seva feina com ho va ser en el seu moment la nostra, la meva. Però no me’n puc desempellegar de tenir-ho al cap. Omple els meus pensaments.

7 de març.

Barruts i estrellats.

Ahir vaig acabar “Barruts i estrellats” traducció lliure particular del titol del llibre de l’Albert Soler.

 M’agafo una frase i l’adapto: “ En el mundo civilizado, lo que grazne un jubilado en las redes, en las redes se queda, por más que antes de jubilarse fuera… lo que fuera”.

“Lo mejor que dijo Junqueras en su primera aparición televisiva fue que cuando se encontrara con Miquel Iceta, este no sería capaz de aguantarle la mirada. Ni Iceta ni nadie, pensé para mi, mientras la cámara mostraba su primer plano.” Genial!

7 de març.

Què cal millorar?*

* A J.M.P. i R.S.

Dos bons amics, de la meva quinta, coincideixen en preguntar-me si tinc notícia de l’estudi del que s’han assabentat pel programa d’en Xavier Grasset al 3/24 de TV3, “Com millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya” que ha elaborat “Economistes pel  benestar”. L’estudi, em diuen, té unes 80 pàgines, si el conec i si conec als seus autors.  M’envien l’enllaç a una notícia de l’especial d’economia de “El Punt- Avui” que resumidament explica el treball.

He d’agrair de vell antuvi la confiança que em manifesten en demanar-me la meva opinió. Sé algunes coses d’aquest tema més que no pas ells pel meu ofici, però tampoc gaires més. Els he de demanar excuses si les meves respostes a cop calent foren una mica esquerpes, el tema em posa dels nervis.

No, no conec l’estudi (ara l’he vist al buscar els enllaços). Sí que conec a alguns dels seus autors. Amb en Joan B. Casas de fa molts anys, vam treballar plegats a la Generalitat pre autonòmica, i després hem continuat tenint relacions professionals, ell en tant que auditor i jo en tant que auditat. D’en Francesc Raventós, que va ser director de l’INSALUD i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i President del Col·legi d’economistes (del que jo no en sóc membre), en tinc bona coneixença. De l’Albert Carreras sé del seu càrrec de Secretari d’Economia al temps del Conseller Mas-Colell. Dels altres noms no en sé res.

Manifesto també d’entrada que els mitjans de comunicació que em citen no els segueixo mai, òbviament pel seu biaix independentista: “Tele procés” i el gironí trabucaire “El Punt”, encara que veig que la noticia l’han publicat altres mitjans, que regularment tampoc segueixo.

No, no he llegit l’estudi, ni m’atreu fer-ho. Ja sé de què va sols amb el títol: “Com millorar...” Uff, ja sé el que segueix. Però el que més em fa defugir d’aquesta mena d’estudis no és que ensenyen la poteta de seguida, sinó alguna cosa més de fons.

Estic convençut que hem de millorar, però decreixent. Hem de millorar el repartiment entre els ciutadans, arreu. No podem  continuar pensant en un món finit en el que els seus habitants pretenen tenir unes perspectives infinites. Això és impossible, no pot ser. Hem de repartir millor, hem d’anar per una altra via.

Llegeixo l’article periodístic per correspondre l’interès dels meus amics. El llegeixo varies vegades per entendre’l. Sembla que els autors del treball parlen dels diners que falten per tenir uns serveis de benestar, (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, transports de rodalies), de qualitat de vida, millors pels ciutadans. Reprenc el que acabo de dir: millorar em sembla molt subjectiu. Ja sé que és objectivable, però a partir de quines premisses? Què vol dir millors? Fins a quin punt els volem millors? Com que sóc de l’ofici ja entenc què volen dir: equiparar-los a uns estàndards o nivells pre establerts i determinats i comparar-los amb els que tenim ara. Sembla que deriven, segon la notícia periodística, repeteixo, cap al magrejat  concepte del dèficit fiscal i a l’infaust “Madrid ens roba”. Ja em desanimo i ho deixo.

Això de que aportem més del que rebem i per tant no és just és un argument que com he dit abans em posa dels nervis des de la meva perspectiva ideològica. Segurament que és així, però és que crec que és el que ha de ser. Si som més rics que altres hem d’aportar més al que en són menys que nosaltres. Val, és un principi ideològic, és el meu principi ideològic. Per tant, continuar la conversa sobre aquest tema amb aquest punt de partida no hi estic disposat. Què passaria a la U.E. en les relacions entre Alemanya i Bulgària? I a Catalunya, què passaria entre la Regió Metropolitana i la Catalunya interior? Si tothom rebés el que aporta, com aguantaríem els serveis universals? Tot parteix d’un biaix ideològic que, ho sento, no m’interessa. Deixo de banda la possible gestió de més recursos en segons quines mans, a la vista està, i algunes dels autors de l’informe.

Vull parlar del món, d’aquest món que amb la dèria –moderna, cal dir-ho- del creixement com a excusa per tapar les boques dels pobres (que per cert, han millorat molt), uns quants rics que mai en tenen prou d’apilonar “doblers” porten a la Humanitat al precipici.

La Terra continuarà girant, però potser no hi haurà vida que ho faci sobre ella. Com a Mart, per exemple.

1 de març.