Dissabte a la nit vaig
veure, ensopegat de casualitat, el documental
“El
fin de ETA” que va retransmetre el
Canal 33. Sembla que ja s’havia retransmès,
desprès de la seva recent estrena, però suposo que aprofitant la notícia del
dia que era l’entrega de les armes que encara posseïa l’organització terrorista
van decidir tornar-lo a donar. Un encert. Em va agradar molt. Tot el procés de
converses que van encetar pel seu compte
Otegui
i
Eguiguren i que va ser
oficialitzat més tard i que ha acompanyat, no sé fins a quin punt, se’m escapa,
la llarga marxa cap a l’extinció d’
ETA
i amb ella la desaparició del patiment que ha ocasionat durant anys.
Em van venir al cap
alguna de les petites coses que col·lateralment vaig viure sobre aquest tema.
La primera en ja llunyà any 1995. L’alcalde llavors de
Donosti, l’amic
Odón Elorza, s’acabava d’incorporar a l’executiva de la
FEMP i al acabar una reunió va convidar
als assistents a que l’acompanyéssim a la celebració de la
Semana
Grande de la seva ciutat pel proper agost. No em feu dir la causa,
el perquè, però m’hi vaig apuntar. L’únic que s’hi va apuntar, suposo que per
un sentiment de solidaritat amb un company que patia lo seu en la situació en
que es trobava el
País Basc en
aquells temps, suposo per la oportunitat de veure en directe una festa de renom
encara que una mica inconscient a on em posava. El fet és que hi vàrem anar amb
la
M. Antònia.
Sembla que aquell any, ho
he llegit desprès, va ser el primer en que l’alcalde va decidir suspendre l’anada
en corporació de l’Ajuntament a la
Basílica
de Santa Maria del Coro el dia abans de començar les festes oficials deguts
als aldarulls que es produïen en la marxa. Tothom, que volgués hi aniria pel
seu compte, i
sembla
que encara és així. Nosaltres vam anar a l’Ajuntament i des d’allà vam
acompanyar l’alcalde i d’altres regidors del seu equip, sense cap protocol,
encara que suposo que fèrriament escortats, cap a la Basílica. La tensió era
manifesta, però no va passar res d’especial.
L’any passat ens varen tirar de tot, em va dir l’
Odón,
fins coixinets d’acer. Dins de l’església tampoc cap protocol. Em va sobtar
que les autoritats no se saludessin entre elles. Al costat nostre, el
lendakari Ardanza i suposo que altres càrrecs que no ens van ser presentats.
L’acte, però, és emocionant: els vells (i suposo que també els actuals)
components del
Orfeón Donostiarra canten,
sense protocol musical,
la
Salve en honor a la patrona de la ciutat. Emocionant, la pell de gallina,
per mi memorable. A la sortida, l’Alcalde desapareix.
Ja ens veurem a sopar, ens diu
.
A on? Ja os hi portaran, ja ens trobarem. Mesures d’estricta seguretat. L’endemà
vam veure des del terrat de
l’Hotel Inglés un espectacle
pirotècnic del concurs que fan durant la setmana, la badia de
La
Concha als nostres peus.
D’aquella anada en quedà
una bona relació, que encara es manté avui i que em permeté tornar-hi en d’altres
ocasions per coses diverses. Espero que l’
hotel Niza encara estigui en
funcionament. La inauguració del
Kursaal
el 1999, en que vam tenir de cicerone ni més ni menys que l’
Ernest Lluch, veí de
Donosti com és conegut
, que lluny de la comitiva oficial -l’alcalde em
va tornar a convidar a ser-hi- ens va anar explicant els
“intríngulis” de l’obra arquitectònica i dels personatges que
aquell dia s’hi movien. Vam anar a dinar a un
“caserio” de les afores sobre la ciutat, amb la
Montserrat i en
Felip, des d’on em va explicar urbanisme com quan vaig començar a
treballar amb ell trenta anys abans:
Mira,
allà baix Pasaia, compara. La
urbanització atribolada de l’espai rebregat del
País Basc. Tots els colors del verd, que cantava
Raimon.
Una altra vegada vam
anar-hi una delegació de l’Ajuntament de Mataró
a veure les seves experiències en matèria de promoció econòmica. Vam veure polígons
industrials, vivers d’empreses, experiències comercials. Recordo que visitant
un mercat, a mig matí, de cop, els escortes dels regidors d’allà que ens
guiaven ens varen treure “en volandas”
del lloc ja que deurien veure que no estàvem segurs o que hi havia algun
perill. Al vespre ja acabada la jornada oficial ens vàrem asseure en una
terrassa d’un bar a fer una cervesa i de cop veiem com al mig de la plaça comença a
organitzar-se una manifestació de recolzament als presos d’ETA que sembla que es feia cada setmana al mateix dia i lloc.
Semblava la “Santa Compaña”, en la
foscor, les imatges adustes, els cartells amb les fotografies, la tensió
evident,... Ens vam aixecar i ens anàrem esperitats.
En aquells intercanvis d’experiències,
ells també varen venir a
Mataró
recordo a veure temes de sanejament i de residus, fins hi tot va haver-hi temps
per conèixer temes de cementiris i d’enterraments. Allà vaig saber dels
enterrament per “amontonamiento”, de
foses de cinc taüts que s’anaven apilonant l’un sobre l’altre. La vida
municipal és molt variada i dóna per a molt. En
Remigi Herrero, com a regidor de Cultura, els va voler
“vendre” una anada dels nostres
Armats de Setmana Santa, encara que
llavors la situació no estava per gaires festes.
Va ser molt trista la
conversa amb l’
Odón l’endemà del dia
de l’assassinat de
l’Ernest
Lluch. Ho recordo com si fos ara. Anava en el cotxe oficial cap a
alguna reunió a
Barcelona i pel
carrer d’Aragó vaig poder comunicar-me amb ell que estava a
Lisboa. Em va sorprendre la serenitat i
la fredor amb que va parlar-me, com resignat, com acceptant un fet ineluctable.
Ho vaig entendre dissabte passat en el documental que dona inici a aquest
relat.
Jesús Eguiguren ho explica en
un moment del documental:
Vam plorar la
primera mort, una dels anys vuitanta. Desprès sols era pensar en la víctima i
les víctimes que deixaven. Recordo vivament l’
Ernest, potser –com he explicat tantes vegades- perquè feia poques
setmanes que l’havíem convidat per que ens assessorés en el que desprès seria
el
Tecnocampus. Aquell dia no va
estar gaire per nosaltres, tenia el cap al
País
Basc, hi havia de tornar malgrat tot, suposo que se sabia amenaçat. Al
acomiadar-nos em va recomanar un llibre de títol premonitori:
“La última trobada” de
Sándor Marai.
Tinc una imatge gravada
que encara m’impacta. Me la va explicar en una de les meves visites el que era
el regidor de cultura
Ramon Etxezarreta.
No podia sortir de casa els caps de setmana que no tenia escorta, però ell no s’hi
resignava i d’amagat de les normes d’autoprotecció sortia a prendre un cafè en
algun bar de la localitat. Evident, estar en una ciutat tan sensacional, de
sensacions, sí, com
Donosti-San
Sebastián, no és per quedar-se amagat, reclòs millor i mai tan ben dit, a
casa seva sense poder sortir-ne. Aquestes meves anades, l’
Odón, l’
Ernest, en
Ramon, i d’altres companys socialistes em van fer estimar aquella
ciutat i vaig comprendre el seu patiment per no poder gaudir-la amb tot el que
ofereix. Suposo que l’
Odón va
resoldre el tema de repartiment de begudes pel casc antic i ara pot aprofitar
la nova situació per passejar en bicicleta per la badia de
La Concha fins a
“El
peine de los vientos”, i gaudir del Chillida tal com va fer quan ens
portar al
Chillida-Leku
quan encara estava obert, i anar als restaurant que més li agradin sense cap
por, o a aquella societat gastronòmica d’uns amics seus on una vegada em va
portar i vaig poder viure en viu i en directe aquesta forma de convivència que
tenen els bascos. Llavors, en aquest
durs temps, quan es volia evadir venia a
Barcelona a esbargir-se mirant un mar ben diferent del
seu
Cantàbric.
L’assassinat de Miquel Ángel Blanco em va agafar tornat
de viatge a Roma. Fins al darrer
moment vaig pensar que no succeiria, però va passar el pitjor. Encara les
maletes per desfer recordo la Riera de gom a gom, a les portes
de l’Ajuntament, presidint a la ciutadania muda i corpresa per la barbaritat
comesa. Potser la reacció cívica arreu va incidir en un tomb, no ho sé, perquè
no va haver-hi aturador encara.
El darrer record dels
temps de l’alcaldia és una mica tètric. Per Nadal del 2000 la Policia Municipal
em va proveir d’un aparell per mirar sota el cotxe abans de posar-m’hi no fos
cas de que hi hagués algun artefacte explosiu. Ho va acompanyar d’un
manual d’autoprotecció
que em vaig haver de llegir i interioritzar i em va ser assignada una escorta
permanent. Fora rutines, canvi d’itineraris, sempre escortat,... van ser un
temps difícils.
Hi
havia un escamot d’ETA establert a
la comarca, ho va explicar la premsa quan va ser desarticulat. Eren els
temps en que vam haver d’anar a enterrament de regidors d’ajuntaments catalans,
em tocava a més de solidaritat corporativa per ser el President de la
FMC. Algun condol vaig haver de donar a
familiars directes que em va corprendre molt. La tensió que vivien allà dalt,
al nord que en dèiem, ens la van traslladar aquí. Algun regidor del meu
ajuntament, del
PP, deu guardar la
fitxa que tenia d’ell els d’
ETA i
que la policia li va fer arribar quan la van requisar. Vaig sospirar alleugerit
quan més endavant, fora ja de les responsabilitats de l’Alcaldia, vaig tornar a
la Policia Municipal aquell estri amb que m’havien obsequiat i que ja no
esperava que em fos d’utilitat mai més.
Els temps de
Madrid, al Congrés, em van donar noves
perspectives del tema. Estan
moltes d’elles explicades
al meu blog. He trobat més de vint entrades sobre el tema. Però tenen un
altre caire, unes d’impressions personals, d’altres del dur combat polític que
vaig viure en directe.
De les primeres, la
“noria” de sentiments que vam tenir. D’alegria
exultant amb
la
primera treva, desprès de desencís amb el seu trencament –tot això està
molt ben explicat al documental- i finalment tornar a tenir sensació de triomf amb
la renúncia a la lluita armada el 2011, cap al final dels meus temps
“capitalins”. Però també la duresa del
combat polític que entorn al tema va muntar la dreta contra el Govern. No li
podien concedir cap victòria en aquest terreny que consideraven seu. Els
“durs” sempre a l’aguait, sempre criticant,
menystenint, posant en qüestió el que es feia i el que passava en aquest tema.
Com també hem vist en el cas català, mai van fer cap concessió, ans al
contrari, van fer tot el que van poder per obstaculitzar les possibles sortides
instrumentalitzant-ho tot.
Ara sembla que la setmana
passada vaig girar un altre full d’aquest trist epíleg que no acaba del tot d’acabar-se.
Una de les coses que em va sorprendre gratament, i crec que la va explicar l’actual
lendakari
Urkullu, és que el canvi
generacional també hi ha jugat molt a favor d’aquest acabament. Sí, molts de nosaltres
tenim una edat en que hem estat empeltats de unes formes de pensar, a favor i
en contra, que estan sent superades per l’arribada de les noves generacions.
Què dieu? Quines són aquestes preocupacions?
No sou grans ja? Mirem endavant cap a d’altres coses. Però si que cal reconèixer
els temps passats i no pas com a bons temps, sinó, allà, com a temps durs, de
patiment per a molts i que no es pot tancar el llibre com si res no hagués
passat. Ho aniran superant. La imatge del final del reportatge de la vídua de
Juan María Jáuregui
i d’un dels seus botxins,
Ibon
Etxezarreta, va ser prou eloqüent de les possibilitats de penediment d’uns,
de perdó dels altres i de reconciliació
dels protagonistes d’una lluita sense sentit en una societat civilitzada i que
ens ha de servir sobre tot perquè ningú no torni mai més a pensar que sigui
possible.
10 d’abril.
N.B.: Potser, més
endavant, si les trobo, posaré alguna fotografia per il·lustrar aquesta llarga
entrada. Això ha estat escrit “a raig”, potser també més en fred en corregiré
alguna cosa, potser.
