Del tot recomanable.

En aquests dies d’alta intensitat política, dels que s’hi dediquen i dels que ens ho mirem encuriosits i amb incertesa, és del tot recomanable la lectura del recentment publicat llibre de Daniel Innerarity “La política en tiempos de indignación”, Ed. Galaxia Gutemberg, B- 2015.

Certament, no sé per on començar a detallar el perquè de la recomanació. Potser per aquí: “Creo que lo mejor es partir de una constatación muy liberadora: la política es una actividad muy limitada, mediocre y fustrante porque así es la vida, limitada, mediocre y fustrante, lo que no nos impide, en ambos casos, tratar de hacerlas mejores”.

A partir d’això, i ja estem a la meitat del llibre, s’entén la crítica a la política, la vella i la “nova”, als polítics, a les institucions, a la ciutadania, als mitjans, a l’acadèmia, a les que semblen grans idees que ara estan sobre la taula, en fi, a la reconsideració de que potser esperem més de la política del que pot donar-nos en realitat. Sempre el dubte de si el que es proposa, el que s’està proposant, és el correcte i de si hi ha altres alternatives. De que no hi ha res del tot bo ni del tot dolent, de que hauríem d’anar amb els ulls ben oberts intentant abastar més camp de visió i a més llarg termini, res de “curtplacisme”. I que la política és feble, per tres factors: els poders públics han perdut la seva tradicional referència a una territorialitat determinada, a que l’Estat ha perdut la seva capacitat de síntesi i que, ara, l’especificitat de l’acció pública es mesurada amb els criteris d’eficàcia dels actors privats. “La política actual padece un gran dèficit de capacidad estratègica.” Debat, diàleg, cessions, enteniments,... que cal pensar, pensar-hi, molt en les formes, en els contextos, en els canvis que hi ha al món...

“Puede que en otras épocas pensar fuera una pérdida de tiempo; en la nuestra pensar es un ahorro de tiempo, un modo radical de actuar sobre la realidad.”

Per pensar-hi molt i deixar-nos engalipar menys.

25 de gener.

Lectures.

Dues lectures seguides de contingut terrible. “Temps de segona mà. La fi de l’home roig”, de la recentment proclamada Premi Nobel Svetlana Aleiksiévitx, Ed. Raig Verd, B-2015. I “Leningrado. Asedio y sinfonía”, Brian Moynahan. Ed. Galaxia Gutemberg, B.2015. D’alguna manera, la lectura del primer llibre em va fer interessar pel segon: aspectes de la desapareguda Unió Soviètica.

Svetlana Aleiksiévitx és periodista, bielorussa ara exiliada a Paris, i es dedica a cercar les històries de la seva gent fent-los parlar. En aquesta obra mostra el que ha esdevingut de la gent que va viure, créixer, formar-se, treballar, pensar, en el nou règim polític sorgit de la Revolució d’octubre del 1917 i com va quedar aquesta gent quan aquell règim va desaparèixer el 1991, ja fa ara vint i cinc anys.

El que expressen els personatges que hi surten és brutal. Tota la vida pensant en una forma de viure-la concreta i de cop i volta, moltes vegades amb la seva pròpia anuència sense saber massa a on anaven, els hi canvien i es troben amb una altra vida per la que no estaven preparats. Ara, a espavilar-se, els valors i les pautes de comportament són uns altres. Com ho han viscut, com els ha afectat? Quines misèries han superat, especialment la manca de llibertat, la repressió, la opressió. Però també tenien unes perspectives limitades, encara que segures. Els ideals d’igualtat, esvaïts; les diferències ètniques o “nacionals”, ressorgides; les habilitats apresses, inservibles o menystingudes; el paper a la societat, el militar per exemple, o el de quadre del partit, bandejat. Tot amb el rerefons geogràfic, físic, d’un país immens i  d’unes condicions climatològiques duríssimes, al menys des de la nostra perspectiva mediterrània.

La consciència, però, de que els ideals revolucionaris dels bolxevics s’havien encartonat per molts i uns pocs se’n aprofitaven. El nou home roig tenia poca base, no estava gaire ben arrelat, i va desaparèixer deixant penjats als que no es van saber adaptar . El quadre psicològic de moltes persones és esfereïdor, les històries que es presenten corprenen. Però, és la imatge ben recent d’un món que es transforma completament capgirant els paràmetres als que estaven acostumats els que en aquells moment hi vivien. En poc temps i amb gran trasbals.  Els afectats, com tothom en aquesta vida, aniran desapareixen paulatinament de l’escenari i sorgiran noves generacions que no portaran a sobre els condicionants de les velles. Vet aquí de com una idea, una il·lusió, una utopia, segurament un somni, es va escolant per les pàgines de la història i quines són les desferres que deixa. Tot plegat fa pensar molt.

La lectura d’aquest primer llibre em va portar al segon, recent novetat editorial, sobre el setge de Leningrad, del historiador britànic i també periodista Bryan Moynahan. Segurament, hagués pensat, un de tants llibres sobre la Segona Guerra Mundial, però el vaig agafar interessat.

Sota el fil conductor de la composició i interpretació de la Sèptima Simfonia de Dimitri D. Xostakóvitx a la ciutat assetjada que li dona nom, s’entrecreuen varis relats: el de la guerra en torn a la ciutat, vista per ambdós bàndols contendents; el de la vida, mentre tant, a la pròpia ciutat per la seva supervivència; el del mai abandonat terror de la policia secreta estalinista, que continua la seva repressió; la feina del músic, primer dins Leningrad i desprès evacuat a la rereguarda, mantingut entre coto fluixos com a icona del règim soviètic i de la lluita contra els nazis del leningradesos; el titànic esforç per continuar produint  música a la ciutat malgrat les terribles condicions que s’hi donen que culmina amb la interpretació de la Simfonia amb una orquestra exhausta.

Qualsevol d’aquests relats és escruixidor: la carnisseria de la guerra; la inanició de la població assetjada; els esforços sobrehumans per mantenir viva la ciutat; el destí dels sotmesos a la repressió estaliniana; la dignitat mantinguda pels músics; les tribulacions del compositor per fer, acabar i que es pogués interpretar la seva obra; la utilització que el règim soviètic en va fer;... tot en mig de les condicions climatològiques de l’hivern rus. Possiblement, el que m’ha colpit més són les vicissituds de la població civil sotmesa a les penúries més inimaginables, especialment els relats en que hi surt la canalla petita desvalguda. Res, sensibilitat d’avi.

“A pesar de todo, aquel concierto en la ciudad màrtir es tal vez el momento más grandioso, y sin duda el más emocionante, que puede encontrarse en la historia de la música.

Durante aquellos ochenta minutos de música en la Sala Filarmónica se vió que todo lo mejor de la humanidad había sobrevivido a todos los ataques que había lanzado contra ella lo más bajo y cruel del ser humano.”

18 de gener.

Als llimbs, ni al cel ni a l’infern.

No, no és pas una crisi d’identitat. Sé qui sóc. Però no sé on sóc. Uns diuen que canalitzen l’anhel de tot un poble, uns altres diuen que ara la gent sí que està representada. Clar, i com que jo no tinc aquell anhel no dec ser d’aquí, d’aquest poble. Me’n han fet fora? No, home, tu te n’has exclòs. Ah, sí, clar, ja feia be, ja, de mirar-me fa uns dies l’estatut dels apàtrides de les NN.UU. També, vaig ser durant un temps, dues legislatures, representant d’algú. Però sembla que no era de la gent, o que jo no era de la gent. Deuria ser d’alguns sers immaterials que pul·lulen entre nosaltres.

Vaig néixer aquí, en un petit poble mil·lenari que era un lloc on es guardaven les cabres, d’aquí el seu nom, on encara hi mantinc la casa dels meus ancestres. Sembla que el meu arbre genealògic es remunta ben enrere, alguns segles, al mateix lloc. Vaig créixer, estudiar, formar una família que té nous plançons tots fets aquí, aquí mateix. Sempre he viscut mirant la mediterrània amb els turons de la serralada litoral a l’esquena. La feina, també, sempre l’he fet aquí, i ves per on, majorment treballant per la comunitat que m’envoltava. Ara, jubilat, aprofito per anar al mercat del costat de casa. Si que m’agrada anar a fer turisme de tant en tant per veure d’altres indrets, però sempre penso que com a casa meva, enlloc. I el meu desig postrem és que les meves cendres s’escampin sota la Creu del Montcabrer. Però, ai las!, no tinc aquell anhel que arrabassa i encaterina a tot el meu poble (sic), el que fa que esdevingui, sembla que fins i tot oficialment, un estrany i que no sigui reconegut com a part de la comunitat on estic. 

Quin camí que has fet, oi, Toni Comín? No et cau la cara de vergonya? No, no ho crec pas. Has arribat, no sé pas a on has arribat, però ja ets algú per tu mateix, no sé pas si malbaratant el cognom que portes. Vés per on, jo com que penso diferent, com que sóc diferent, he estat exclòs, m’has exclòs del meu poble.

Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort,... 

L’Íñigo Errejón surt del Palau de la Carrera de San Jerónimo, seu del Congrés dels Diputats, amb l’acta de “pare de la Patria” (quin nom tant bonic!) proclamant que ara si que hi ha entrat la gent a fer sentir la seva veu a l’hemicicle. 

En vaig estar molt orgullós, encara n’estic i n’estaré fins que em mori, d’haver estat Diputat a Corts per Barcelona durant un temps. Però, no devia ser de la gent jo. No ho sé pas, doncs, per què la gent, els que m’envoltaven, m’havien fet tant anys confiança, una i altra vegada, fins a sis cops, encomanant-me la direcció del govern municipal de la meva comunitat. Sí no era de la gent, què era? A cas veien en mi una persona diferent quan em reunia amb ells, quant intentava, i en molts casos aconseguia, resoldre’ls alguns dels problemes que tenien, quan els representava, quan m’alegrava o m’entristia amb ells? Sí els polítics no són de la gent, què són? Encara ara, passejo pels carrers on he viscut i treballat sempre i la gent em reconeix, generalment amb respecte, no m’he d’amagar d’haver tingut un càrrec públic durant anys i panys. Sí que sóc conscient de les meves limitacions i penso que com jo n’hi podien haver-hi molts, no sóc pas res de l’altre món. Sempre he pensat que la virtut i el saber estar estan al mig, no pas als extrems; que he tingut cops de rauxa, d’esverament i d’incontinència dels que me’n he hagut de penedir, com qualsevol. Però que he intentat que em guiés el seny, el treball més ben fet que he sabut i el servei als meus, a la classe social en la que vaig néixer i de la que encara en formo part, orgullosament, la dels treballadors. 

Errejón, petulant, d’on surts i amb quins mèrits, encara per demostrar, t’arrogues dir que tu ets la gent i que els altres no n’érem? Potser faràs carrera, no sé pas fins a on i cap a quin lloc, però no tindràs el meu respecte, no te’l mereixes. No t’enfilis al pedestal abans d’hora, el millor que es pot fer en aquesta feina és quedar-se a baix.

El meu monument preferit, a Brussel.les. 6/4/2004

... car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor, aquesta meva pobra, bruta, trista,dissortada pàtria.

15 de gener.

Circ.

Aquest espectador encuriosit va contemplar astorat el darrer número de la pista central. S'havia anar esmorteint la música, també la il·luminació anava baixant d'intensitat i, sobtadament, un fort cop de platerets i un raig de llum directe van mostrar el "más difícil todavía": el trapezista havia fet el triple salt mortal deixant al seu lloc a un altre trapezista agafat de les mans dels que es gronxaven penjats pels peus de l'altra costat de la pista. Màgia i habilitat pels aires sense xarxa de protecció! Sublim!! Tot un cop d'efecte.

El públic del meu entorn, com jo mateix, veien la  enganyosa transmutació, no sabíem si aplaudir o xiular, si emocionar-nos o emprenyar-nos. Altra part del públic ho va celebrar entusiasmada. L'espectacle podia continuar, semblava que s'estava apagant però va tornar a agafar embranzida. Ara ja s’instal·la la gàbia per fer sortir els lleons que a cops, o a cups?, de fuet aniran botant de setial als crits del domador. Desprès tornaran a sortir els funambulistes intentant caminar sobre la maroma. L'orquestra torna tenir bufera i els pallassos es preparen per continuar distraient al personal. Malgrat tot, la funció ja dura massa i es fa llarga. Una part del públic està cansat, els bancs de fusta on s’asseuen ja els fan mal al cul. Potser alguns començaran a desfilar abans d'hora, jo el primer.

10 de gener

Recomanable.

De casualitat, a una botiga de Camprodon, em vaig “procurar” -cara, però tampoc tant- una botella de bona ratafia. Del tot recomanable. Me la prenc amb glaçons, delectant-me. 

7 de gener.

La "nova política".

El millor que ens ha donat, fins ara, la “nova política”. Pel que fa a la resta, ja ho veurem.

6 de gener.

Les primeres decisions.

Es de suposar que els grups polítics per començar a caminar en aquesta XI Legislatura s’han mirat el Reglament del Congrés dels Diputats. També el del Senat, però aquest als efectes de les feines més importants que cal fer primer, la investidura d’un cap de Govern, el deixarem per més endavant, tenint en compte a més la majoria absoluta que en aquesta cambra té el PP i el seu paper secundari (cambra de segona lectura sense ser decisòria, ara per ara). No sé pas si també ho han fet els comentaristes, articulistes i tertulians.

Que segurament -amb la composició que ha sortit de les eleccions darreres- aquest Reglament estigui cridat a ser modificat no obsta perquè és la norma que en aquests moments sigui vigent i no queda més remei que atendre’s al que conté. Sí que sembla que hi ha jurisprudència del Tribunal Constitucional en el sentit que la Mesa de la Cambra el pot interpretar ajustant-lo al que convingui, sense violentar-lo massa però atenent a motius polítics. És el que s’ha fet fins ara. Encara que ara els motius polítics poden ser diferents i portar a d’altres interpretacions.

En primer lloc, per adquirir la condició plena de Diputat/a cal prestar en la primera sessió promesa o jurament d’acatament a la Constitució. Públicament, en veu alta, a demanda del President recent escollit (art. 4.1. R.C.), sense cap subterfugi com es fa en altres Cambres. Evidentment la resposta sols pot ser afirmativa. Què faran en aquesta tessitura els diputats/es d’aquelles formacions que han votat per la “desconnexió”? Són conscients que poden entrar en contradicció (vés! Com si això en política fos gaire important) o pitjor, en perjuri? Deixem-ho aquí, ja que aquestes temes tan “formals” són esbandits del debat polític.

En segon lloc, encara que cronològicament és anterior a l’adquisició de la condició plena de Diputat/a, l’elecció del President i de la resta dels membres de la Mesa, regulat pels articles 36 i 37. En el cas previ del President, en primera votació ha d’haver-hi majoria absoluta. En la nova composició de la Cambra, si no hi ha acord previ entre els grups presents (encara no constituïts com a tals, important això) i tal com estan els números és difícil que cap grup pel ell mateix ho assoleix. En segona votació sols entren en disputa els dos que hagin obtingut els majors números en la primera, resultant escollit el que en tregui més. Les abstencions poden entrar en joc. Bé, aquí poden donar-se tota mena de combinacions possibles, ... i de martingales, segons el que interessi a cada grup. Si tots els grups en la primera votació han votat a un candidat del seu grup, per la segona sols s’ha de dirimir entre els dos grups més nombroses, PP i PSOE. Però en la primera votació poden haver-hi aliances, rares, que sense arribar a cap majoria absoluta poden donar candidats de grups diferents als dos primers.

En una hipotètica segona votació al càrrec de President no està escrit enlloc que les afinitats “ideològiques” afavoreixin d’entrada a un o altre candidat. La cortesia parlamentaria, i el sentit comú, fan difícil que es donin “jugades”, però crec que en aquesta legislatura, al menys pel que es veu fins ara, podem començar a esperar-ho tot, la “nova política” entra en joc. Dependrà dels acords que  s’hagin fet per les altres votacions que venen al darrera i del que d’elles se’n deriva: l’elecció de la resta dels components de la Mesa, vicepresidents, 4, i secretaris, 4 també, que junt amb el President seran els que decidiran el funcionament de la Cambra, començant amb la determinació dels Grups Parlamentaris que es poden constituir. Una Mesa pactada, o no, per inclinar les decisions en un sentit o un altre.

Entrem doncs ja en el moll de l’os del conflicte, derivat -com no- del tema català. Per començar, pot tenir Podemos diputats en quatre grups parlamentaris? Segons el reglament, no. L’art. 23.2 és força clar en aquest aspecte, però aquí entra en joc la interpretació de la Mesa. En Comú Podem ja ha anunciat que ells han de tenir grup propi, sembla irrenunciable segons diuen els mitjans. Si l’aconsegueixen res no obsta perquè el valencians de Compromís també el tinguin com els d’En Marea també. Quatre presencies, quatre posicionaments, quatre intervencions, quatre assignacions materials? Em sembla difícil.

L’altre tema que veurem com es resolt és el dels diputats/es d’ERC i de DiL. Segons el Reglament no poden constituir grup propi cap dels dos i haurien d’anar tots els seus components al Grup Mixt, amb el que comporta de pèrdua de protagonisme i d’assignació. Segons quina composició tingui la Mesa, i els pactes que hagi comportat la seva elecció, transigirà benèvolament amb una gent que diuen que hi van allà per dir adéu? No ho veig gaire clar. Si que hi ha una solució per tal d’obviar aquest problema que és la constitució d’un únic grup parlamentari amb els component d’ERC i de DiL, ja que junts compleixen les condicions de l’art 23 del Reglament. Llavors, però sorgeix un a nova consideració -aquest cop interna- del possible grup parlamentari: ERC té 9 membres i DiL en té 8. Qui seria el cap del grup, el portaveu oficial? El Rufián o el Tardà per sobre el Quico Homs? Quin horror, oi, haver de plantejar-se aquest tema? A diferència dels temps de “bipartidisme”, ara el preu dels vots dels grups nacionalistes a la Cambra ha perdut molt valor, potser -segons com es confegeixin les aliances més o menys estables- cap a la irrellevància. Si no hi ha un replantejament en profunditat dels “sobiranistes”, cap enrere, no hi haurà ni possibilitats de “peix al cove”.

Veurem en els propers dies com es va descabdellant tot això. Interessant, molt interessant per començar. Desprès, més encara. Això són “minúcies”, els prolegòmens.

5 de gener.

No correu tampoc massa, la ruleta està girant...

(Tenia una altra entrada, treballada el darrer dia de l’any passat, per penjar i obrir l’any que acabem de començar, però no queda més remei que referir-se, malgré moi, a l’omnipresent i rabiosa actualitat. Sorry.)

Dia trepidant el d’ahir, que portarà cua. L’espetec final. Final...? Ja ho veurem. Sí, però un graó més del sense sentit en que estem ficats per interpretar esbiaixadament i interessadament les imatges que es produïen, o s’auto-produïen, al davant nostre. La cosa bé de lluny, però quedem-nos en les que s’han produït més recentment: la indignació davant la sentència del T.C. de l’any 2010; les manifestacions de les darreres Diades de l’11 de setembre, 2012, 2013, 2014; la consulta del 9N del 2014; el propis resultats del 27S del 2015. El moviment ja era imparable, el carrer ho deia. Sí, hi havia, hi ha potser encara, moviment; el carrer diu coses, cert. Però les parts que es mouen i diuen són totes, i es mouen i diuen el mateix? Ara sabem que les parts són nombroses, però no majoritàries. N’hi ha d’altres de parts, pluralitat amb dret a l’existència, oi?, o no? També sabem que les parts nombroses tenen sensibilitats diferents, no són unívoques. Tot això a què, a on, ens porta? A aturar-nos i assossegar-nos una miqueta. Fora el que ens convindria. Podem rebobinar una mica? Hi som a temps, esquinçats com estem?

No sé pas si la inèrcia derivada de l’embranzida desbocada permet ja la frenada i no queda més remei que fotre-se-la de l’alçada d’un campanar. Qui sap, si ja en caiguda lliure, se’ns empescarà alguna cosa per amortir la patacada. Vés a saber, hi ha qui té més vides que un gat.

No obstant, mentre s’acaba tot, o no, preparem l’àrnica i la til·la . Com ens ho farem amb la gent que de bona fe pensava que ja ho teníem a la punta dels dits? Què els direm als que amb el somriure a la cara creien que tot era bufar i fer ampolles? Com farem baixar dels núvols i tocar de peus a terra als que ja estaven en un altre espai? Com rebaixarem la sornegueria dels incrèduls i l’esbravament dels damnificats?

No correu tampoc massa, la ruleta està girant, ningú pot saber el lloc on pararà. Vigileu, qui perd avui guanyarà segur demà, perquè els temps estan canviant.

4 de gener.