La gestió de l’estalvi.

Ara, anar a gestionar els estalvis -pel qui els té- és tot un problema. Les entitats financeres, diguem-ne tradicionals per no dir-les una altra cosa, han decidir traspassar el risc a la seva clientela. Ja no ofereixen dipòsits als seus clients. Sí, allò dels terminis fixos, a un any, o a dos o tres. Ara t’ofereixen directament inversions en fons, més prudents, més arriscats, fins i tot agosarats, fons de fons, ... Sí, clar, a més rendibilitat possible, més risc també possible, cal no oblidar-ho mai. I tal com estan els mercats financers avui això no té cap sentit pels que tenen uns petits, o no tant petits, estalvis. Han convertit, o pretenen convertir,  els estalviadors en inversors, i alguns encara diuen, fa poc ho vaig llegir en un “salmón”, que això és saludable perque els diners es moguin. Engalipadors! Llavors, per què serveixen les entitats financeres? No eren els intermediaris entre l’estalvi i la inversió? Quina és la seva feina ara? Cobrar comissions per col·locar els teus diners vés a saber on però traspassant-te el risc i deslliurant-se’l?

Abans hi havia una distinció ben clara entre entitats d’estalvi popular, banca comercial i banca d’inversió. Tothom tenia el seu paper i quan un entrava a les seves oficines sabia el que hi anava a fer, hi entraves o no hi entraves, t’eren útils o no te’n eren. Avui, les entitats d’estalvi popular pràcticament han desaparegut i tot s’ha reconvertit en canals de la inversió.

Clar que aquesta qüestió esdevingui un problema sols ho deu ser de les minvants classes mitges o dels jubilats que han aconseguit fer un raconet i el volen mantenir per un si de cas, que no sabem -com deien les nostres tietes- quan costarà el morir-se. Ja, però la previsió en el món d’avui és una cosa del passat. Ara el que cal és fer anar la caldera de l’economia rebent que sinó algun deixaran de fer beneficis. I si és a costa de l’estalvi, de la previsió, doncs tant li fa. No importa gaire la gent que quedi enrere i en quin estat se’ls deixi, tot sigui pel benefici d’uns quants espavilats.

La Mare de Déu de l'Estalvi a la vella Caixa de Mataró.

30 de juny.

Canvi climàtic.

No es pot pas dir que haguem tingut primavera. Aquella estació, amb pluges, aire net i roba de mig temps, sols queda ja en el record de les generacions més grans. Sense transició, quasi, a l’estiu, amb una primera onada de calor quan encara no s’ha acabat el juny. Sequera també. No, si els pantans estan ben plens i no hi ha pas previsió de restriccions, ja que va nevar bastant a les muntanyes a l’hivern. Sort d’això, sinó ara estaríem traient els sants.

Ahir, un incident petit i casolà. La cisterna que aprofita l’aigua de la pluja que recull una part del terrat de la casa de Cabrils va fer figa. No havia passat mai. Quan l’avi Jaumet, i el pare, la varen fer, deuria ser a meitat dels anys cinquanta dels segle passat, servia per regar les feixes, dues o tres, que hi havia al costat de can Mon tot complementant l’aigua del pou. Desprès, ja en desús per aquell comès, i el pou abandonat, l’hem fet servir per regar les plantes a l’estiu i estalviar-nos la pols del pati.  Fins ahir. Bé, cal dir que la cisterna amb els anys i la falta de manteniment ha anat acumulant sediments que han minvat la seva capacitat. Però ahir, d’imprevist per nosaltres, el punt de captació de la bomba que n’extreu l’aigua va quedar en sec i va deixar de rajar. Res, sembla que aquest any no hi ha hagut les aportacions primaverals que reposessin el seu contingut, però repeteixo, això no ens havia passat mai. En aixecar les trampes per veure’n l’interior sols hi havia la presència de restes llefiscosos al fons.

L’ensurt servirà per plantejar una revisió a fons de la instal·lació, no fos pas cas que a més tingués alguna fuita, buidar-la del tot de llots i sorres, netejar-la i, no quedarà més remei per aquest estiu, d’omplir-la artificialment. Serà tota una despesa, encara que amb el temps que fa que no s’hi ha fet res (més de seixanta anys) ja deu tocar.  És allò de comptar correctament el concepte d’amortització dels actius fixes. Un bon dia t’has de replantejar fer-ho tot nou i, sense les reserves fetes, t’enfrontes a despeses sobrevingudes però necessàries si vols continuar aprofitant-ho.

29 de juny. Sant Pere.

Alegria.

Pablo Picasso, "Deus femmes courant sur la plage (La course)", 1922.

23 de juny.

Notes per un debat.

Prèvia: Amb tota seguretat la meva pròpia història condiciona la reflexió que us proposo.

S’ha esberlat el gra.

La situació desfermada per la Gran Recessió ha comportat, pràcticament arreu, una triple crisi: econòmica, social i institucional.

Davant el panorama devastat resultant, la dreta ha estat insensible a les conseqüències i l’esquerra ha estat incapaç d’oferir alternatives per superar-lo.

Han sorgit noves formacions, “nova política” (?), que arrancant del 15-M han evolucionat fins a fer-se un espai en l’àmbit de la política representativa materialitzat en les recents eleccions municipals i autonòmiques. No s’ha produït pas cap capgirament radicalment trencador de les preferències electorals dels ciutadans però si una irrupció amb certa força de nous actors.

Cal valorar degudament la importància de la utilització dels vells i dels nous mitjans de comunicació i especialment de les xarxes socials com elements dinamitzadors d’aquesta evolució.

Una ciutadania masegada, descol·locada i desorientada s’ha lliurat a manifestar les seves preferències obertament, deixem a part amb quin grau de consciència, sense cap càlcul per les conseqüències d’aquesta decisió (vot útil). Això ha tingut dos resultats: Una fragmentació mai vista en la composició dels consistoris i alhora, una feblesa considerable en la força de les opcions polítiques escollides. Les primeres decisions a prendre, l’elecció dels alcaldes, ens ha mostrat tota mena de combinacions que auguren una governabilitat posterior complicada: Governs amb minoria, coalicions negatives, coalicions puntuals, asimètriques, plurals i vario pintes.

 Carlins, liberals-progressistes i radicals.

Tant en el conjunt d’Espanya com a Catalunya, sembla reproduir-se el vell esquema polític del segle XIX espanyol. L’existència d’un vot conservador (conservador de les essències) en les zones més tradicionals, un vot liberal-progressista en les zones més dinàmiques, assaltat aquest vot per unes expressions més radicals en el nuclis de població més actius.

El vot conservador, malgrat el seu volum, no ha pogut mantenir la seva hegemonia degut a la incapacitat que ha tingut per crear vincles amb d’altres actors. La corrupció que presenta i el seu tarannà prepotent han convertit la seva expressió orgànica, el PP, en una opció antipàtica per una gran part de la societat.

El vot liberal-progressista, amb un volum declinant però encara notable, s’aguanta en el record de projectes passats que no enganxen a les generacions més joves per les que no se’ls ofereix gaires esperances com les que es van oferir als seus pares. El PSOE, immers en la recerca de nous camins, ha tingut tres secretaris generals en els darrers quatre anys, sense que encara a hores d’ara hagi clarificat el seu futur. No es desempallega del gep ocasionat per la gestió del començament de la crisi al igual que els seus homòlegs europeus. El cas d’Andalusia requereix una consideració especial.

Per últim, el vot radical articulat de formes diverses, novelles i molt poc elaborades encara, ha donat la campanada a les gran capitals, Madrid, Barcelona, València, Zaragoza, La Coruña, Cádiz,..., i també en altres indrets, però que sols s’ha pogut fer amb la vara de comandament per la unió de la diversitat manifestada de sentiments contraris a la continuïtat generalment conservadora. Superar o comportar la diversitat que els ha alçat serà la principal experiència que viurem en directe en els propers temps.

En el cas de Catalunya l’empenta del “procés” permet veure la recomposició de les forces “carlines” i posa de manifest alhora la viabilitat, o inviabilitat, del mateix “procés”. Business friendly, revolucionaris de falç al puny, independens only, fan un all i oli difícil de lligar si a més algú pretén afegir-hi els assemblearis indignats i les escorrialles eco-socialistes. Hi ha molt vot orfe de propostes pragmàtiques i realistes, sembla que hi ha molta rauxa i poc seny.

El post municipalisme.

Els debats en aquestes eleccions locals no s’han fet en clau de models de ciutat contraposats o alternatius. S’han fet debats sobre aspectes puntuals de la vida de les comunitats, la llengua (la catalanitat), la marginació (la pobresa), la integració (la immigració), l’exercici del govern (la corrupció), i poques coses més. Hi ha bastant acord sobre el funcionament urbà (urbanístic) dels nostres pobles i ciutats. Potser en formacions radicals alguna consideració sobre la gestió, o les formes de gestió, de l’acció pública.

El municipalisme, al meu modo de veure, era dues coses: La transformació de l’espai urbà amb la incardinació dels habitants dins d’aquest espai, i l’assumpció de gran part de l’activitat política més immediata que afecta als ciutadans per les comunitats locals (el famós principi de subsidiarietat). Bé, l’ingent obra dels ajuntaments de la democràcia ha deixat poques coses a fer, poc a transformar. Es discuteixen algunes coses puntuals, però ja cap de les emergències que marcaven temps passats. No és, com algú vol fer veure, la manca de recursos la que condiciona aquest tema. Crec que hem arribat a un punt on es podria caure, d’haver-hi més recursos, en un dispendi fatxenda que no és necessari, descuidant els manteniments i les amortitzacions que en els propers anys seran considerables.

D’altra banda el desenvolupament de l’estat de les autonomies ha deixat als ajuntaments sense gaire més marge que les actuacions tradicionals de gestió de l’espai públic urbà. Lluny queden aquelles pretensions dels anys vuitantes del segle passat en que l’educació, la sanitat i les atencions socials eren considerades que s’havien de traspassar al món local. De les escoles bressol a les d’adults, dels hospitals als centres d’educació sexual. Desprès de tants anys, encara hi ha qui manté de “boquilla” el vell discurs municipalista que la realitat ja ha arrambat fa molt temps. La despesa pública local continua en el 13% del total de la despesa pública com a començaments dels vuitantes.

Si sols queda la gestió, més o menys encertada, més o menys eficient, és normal que les eleccions locals no encaterinin a la gent d’una forma ample i d’aquí l’escassa passió que reflecteixen els baixos índexs de participació. I si en aquest panorama s’anteposen les qüestions extra municipals, les opcions escollides no ho seran per els problemes concrets a resoldre a nivell local sinó factors d’un altre abast administratiu.

Com enfocaran els nous consistoris fragmentats i amb governs o molt plurals (amb poques experiències de col·laboració) o minoritaris (amb moltes necessitats de pactes puntuals) la feina que cal fer? Quina és, per cert, aquesta feina? Amb la divisió territorial de tota la vida? Potser d’aquí en sorgeixi un nou municipalisme que superi -per evident necessitat- l’antic municipalisme dels partits que varen construir els pobles i ciutats tal com avui els veiem i els coneixen les generacions cridades a entomar el seu futur.

17 de juny.

Tweet d'ahir

6 de juny.

36 anys i 10 eleccions a Mataró.

La població és un conjunt en moviment, que evoluciona. La seva magnitud, els orígens, la composició, les característiques, les inquietuds, els pensaments,...

Analitzar-la no és contemplar-la estàticament, sinó mirar-la en diferents moments i des de diferents angles que ens permet veure aquella evolució, o aspectes d’aquella evolució.

36 anys de la represa democràtica al món local i 10 processos electorals celebrats ja, ens donen una certa imatge, no complerta ni total, sinó sols la de l’evolució del que la població manifesta a través del que decideix expressar políticament, encara que de forma anònima, de les seves impressions polítiques. És una expressió concreta però no total. Vés a saber que impulsa als seus components a fer-la en cada un dels moments concrets en que la manifesta. És sols, doncs, un conjunt d’impressions.

Vegem-ho en un dels més de vuit mil municipis que hi ha a Espanya, no sé pas si és més o menys representatiu o si té potser característiques diferencials. Què ha passat a Mataró en termes de resultats electorals en aquests 36 anys?

Evolució de la participació. El cos electoral, el cens cridat a participar en cada procés electoral, ha anat augmentant, d’acord amb l’increment de la població que ha experimentat la ciutat. De 68.523 electors censats el 1979 s’ha passat a 86.638 el 2015, un augment del 26,44%. Però això no s’ha traduït en major nombre de gent que hagi anat a votar. Amb alts i baixos, però amb una tendència quasi bé plana, al final del període analitzat, l’augment dels que han anat a votar és un escarransit 3,55% . Lògicament, la tendència dels que s’han abstingut de votar és a l’alça amb un increment del 70,31%. Les dades, extretes de la documentació de l’Ajuntament (Eleccions 2015, Servei de sistemes d’informació i telecomunicacions, 24 de maig 2015), traslladades a gràfic són eloqüents. Si al començament del període els abstencionistes eren 1 de cada 3, ara ja són pràcticament 1 de cada 2. Quasi bé el mateixos que van a votar que els que no ho fan, i això no és pas d’ara, de les darreres eleccions, sinó que ja fa uns quants anys que és així.

Per tant, a la vista d’aquestes dades, s’imposa una primera qüestió: Perquè passa això? Potser els politòlegs i els analistes polítics tenen una resposta certa, a mi sols se’m ocorren algunes hipòtesis més o menys contrastables i discutibles com d’altres. La principal: Les eleccions locals no encaterinen al personal, no engresquen a que la gran majoria de ciutadans/nes s’interessin pel que s’hi dilucida. És un fet conegut que en les democràcies consolidades la política és avorrida i la política establerta és, a més, previsible. També és sabut que les democràcies febles són menys conscienciades i molt escèptiques. Si hi ajuntem el desprestigi de la política i dels polítics, evident en els darrers temps a casa nostra, tenim uns quants, i no sé si determinants, ingredients per explicar que quasi bé la meitat dels convocats a donar la seva opinió i decisió se’n desinteressin.

Però, no estem veien una renovada efervescència política als carrers, als mitjans de comunicació i a les xarxes socials? Sí, certament, però amb les dades a la ma és inobjectable que tot això no ha portat gaire més gent a votar que altres vegades. Potser que els nous votants per edat sols substitueixin als vells que se’n van, o que els abans abstencionistes ara es mobilitzin però que votants d’abans ara es quedin a casa, o que el que guanyen els uns ho perdin els altres. No ho sé, suposo que ja hi haurà estudiosos que ens faran alguna explicació. Segurament que de tot deu haver-hi una mica i més. La representació electoral resultant posa de manifest que els temes que estan presents al debat polític general són ben vius. Tant l’exacerbació nacionalista com la nova política, o noves expressions de la política, han augmentat la seva presencia al Consistori, però sense cap significatiu augment de la participació ciutadana. Ens hauríem de preguntar: els debats polítics són sols pels conscienciats de sempre, o que sempre hi ha en tota societat, i que existeix un ampli segment de població impermeable a la política?

El resultat de la participació. Com han repartit els participants en les 10 conteses electorals les seves preferències? A qui han anat donat el seu vot els que ho han fet del variant cens electoral i com ha anat evolucionant el conjunt de les seves decisions? El quadre de les dades resultants i el gràfic que l’expressa són molt indicatius del què ha passat.

Les tendències també són ben marcades i clares: Fins les eleccions del 2003 els partits que vàrem donar impuls a la Transició van mantenir més o menys un 90% del vot total repartint-se’l, PSC al capdavant davallant, CiU darrera perdent l’impuls que va agafar als 80, ICV fluctuant i el PP augmentant. A partir d’aquella data, tot mantenint-se les tendències apuntades, accentuades en el cas del PSC, s’incorporen nous partits: ERC primer, que no va tenir representació fins el 2003, la CUP mes endavant al 2007, desprès PxC al 2011 i en les darreres VM i C’s, els nous emergents, possibilitant la completa paleta de les opcions presentades, ja que totes han obtingut representació en aquestes darreres eleccions, a costa d’opcions abans marginals tot esgotant la representació quasi del 100%.

Què és el que ha passat? Hi ha nou visions diferents de la ciutat? No ho sembla pas, fins i tot estic per dir que algunes opcions ni en tenen de visió de la ciutat, potser la tenen del país o de la societat, però no és en aquestes eleccions on això es debatia. Pràcticament tothom coincideix en que la manifestació de les preferències ciutadanes ara es fa més en clau de la situació política general del país i els temes que dominen la opinió: sobiranisme, nova política, corrupció, desgast, manca de respostes a la crisi,... que ens els temes de ciutat en que no despunten gaires propostes alternatives, encara que si algunes de reactives. Els electors estan descol·locats per la nova situació generada arran de la Gran Recessió i desorientats en les respostes tradicionals que hi donen els partits que és evident que no s’adeqüen a la nova realitat . Se’ls presenten noves opcions a les que alguns s’hi aferren pensant que potser els oferiran solucions que encara estan per veure. I, un tema principal,  la governabilitat -ja afeblida en el darrer mandat- ara es presenta molt, molt, complicada. Pot confegir-se un trencadís com el que van saber treure profit els nostres  modernistes? No oblidem, però, que el trencadís sols era l’embolcall exterior d’una construcció, d’una forma, no la construcció pròpiament dita i sembla que les propostes de construcció subjacent són força diferents.

Avui, als nostres pobles i ciutats no hi ha gaires emergències urbanes (o urbanístiques). N’hi ha de socials, certament, però tenim els recursos suficients per fer-hi front si els sabem usar correctament i assenyada. Les emergències urbanes han estat superades pels treballs dels ajuntaments democràtics, salta a la vista a qualsevol indret. Cal prestar atenció al manteniment de l’espai públic. El concepte d’amortització mai ha estat incorporat a la gestió municipalista. Però, aquesta és una feina de gestió perfectament assumible per les estructures administratives existents. Això permet veure la situació municipal arreu sense especial dramatisme si hi ha la responsabilitat suficient per entendre que s’obre un període de recol·locació  i recomposició de la feina en el món local en el que tothom hi és cridat a participar. Malgrat la voluntat i la bona disposició de pràcticament tothom en afrontar la situació econòmica, no és pas precisament des dels municipis (especialment amb els municipis actuals que tenim, però aquest és un altre tema) i els seus Ajuntaments on es poden donar respostes clares al nou món globalitzat. Són altres les instàncies administratives i polítiques de més capacitat i responsabilitat les que han de proporcionar les respostes.

Sols cal aixecar la vista, posar els llums llargs, mirar cap el futur, deslliurar-se del curt termini, deixar-se de picabaralles i actuar amb generositat, amb els costos que comporti, perquè la ciutadania mantingui un espai compartit en el que s’hi senti confortable. Que no serà fàcil.

5 de juny.