31 de maig del 2021

Aturin-se si us plau!

Escriptors, editorials, crítics, prescriptors, comentaristes, ... Això és un no parar. Sí, hi ha molta gent que són possibles creadors, possibles lectors, que la seva feina és glosar el que s’escriu, es publica i es pot comprar. Però jo no dono abast i pràcticament sols llegeixo el que ara se’n diu no ficció que deu abastar més d’un gènere (assaig, història, divulgació, pensament,...). Requereix probablement una lectura més reposada i atenta que  la ficció. No ho sé, m’ho penso.

Aquesta setmana tornem a un tema que m’ha interessat força. Sergio del Molino, creador del concepte “La España vacía”, acaba de treure una nova obra sobre el tema “Contra la España Vacía” ed. Alfaguara, M-2021. No me’l puc perdre, som-hi!

El professor Jordi Canal marca una fita històrica a “25 de julio de 1992. La vuelta al mundo de España”, ed. Taurus, M-2021. Home, això promet! El cant del cigne del que hagués pogut ser i no ha estat. Ara estem una mica a la inòpia fruit de moltes coses, entre elles el “procés”.

Però la setmana passada fou l’aposta per la Mariana Mazzucato: “Misión economia. Una guia para cambiar el capitalismo”, també a ed. Taurus. I l’anterior el darrer Jacques Attali: “La economia de la vida. Prepararse para lo que viene”, editat a l’Argentina per Libros del Zorzal.

En Pep Canal hem diu que no m’he de perdre a la Stephanie Kelton: “El mito del dèficit”, també a ed. Taurus, ja que el tema m’ha preocupat bastant en els darrers anys i n’hem parlat molt tots dos. I començats, a l’espera de poder fer-ne lectura completa esperen el de César Rendueles: “Contra la igualdad de oportunidades” i el de Soto Ivars: “La casa del ahorcado”.

Això és massa!

El tema dels territoris buits, a Catalunya, Espanya, la Península Ibérica, Europa i segurament més enllà és fruit del desenvolupament de la economia capitalista. En economies menys desenvolupades mai havia estat així, excepte per condicions climàtiques extremes. Ara els territoris es buiden per l’empenta de les condicions més favorables als guanys mercantils (pecuniaris).  Així, és l’economia? L’economia capitalista, sí.

Em va tornar a aixecar la llebre fa pocs dies un reconegut economista mediàtic (bé, ara si no ets mediàtics no s’és reconegut)  en una piulada al Twitter. Recomanava la lectura l’un informe del Banc d’Espanya. No sé si és exactament un informe del Banc d’Espanya o un treball que s’inclou dins del informe anual del Banc. Cap.4: LA DISTRIBUCIÓN ESPACIAL DE LA POBLACIÓN EN ESPAÑA Y SUS IMPLICACIONES ECONÓMICAS.



Aquesta mena d’institucions acostumen en les seves memòries anuals incorporar treballs que no són directament de la seva competència però que consideren rellevants en el context general en que s’ha desenvolupat l’exercici.

“El Informe Anual del Banco de España contiene una revisión de la evolución económica y financiera de la economía española y los principales riesgos y vulnerabilidades a los que se enfrenta en el corto y largo plazo. Se presta especial atención al entorno internacional, a la zona euro y a las políticas económicas.

A la presentació del Governador ni se’n parla d’aquest capítol de la memòria. En el “Informe de breve” s’hi dediquen dues pàgines de 16 i en la presentació del Director General d’Economia i Estadística, més explicativa, de 37 pàgines  n’hi ha 10 que suposo que seran les més llegides, ja que tot el capítol sencer en té 48 de les 322 de tot el document. Evidentment i lògicament el tema central del informe del 2020 és la COVID-19 i el seu impacte en l’economia espanyola.

Aquest treball és molt documentat amb profusió de gràfics, quadres, correlacions, ...Un bon treball, però...

Però la clau de la llebre que em va tornar a aixecar Juan Carlos Díez l’havia vist el dia abans en la noticia que va aparèixer a les pàgines d’economia de la premsa glosant la memòria.

“Las políticas públicas pueden considerarse políticas redistributivas en la medida que persiguen una mayor equidad en la distribución de los recursos.

Estas políticas pueden reducir las disparidades territoriales, pero, en ocasiones, también pueden redundar en pérdidas de eficiencia

La clau és la paraula eficiència. De què estem parlant? (dins d’un informe del Banc d’Espanya, evidentment).  De la utilització de recursos públics amb una destinació o una altra i que han de revertir una situació que ara no es desitjable ni volguda.  Y el informe diu: Compte, que es poden produir pèrdues d’eficiència!

Si mirem el retorn merament crematístic, en termes de creixement del P.I.B., per exemple, segurament es donaran pèrdues d’eficiència. Estem a quin concepte de valor donem a les coses i quins conceptes de costos incorporen per mesurar-ne el seu preu. En termes de valor la distribució de la població en un territori té una quantificació segurament no monetària, en termes de “externalitats” no tingudes en compte,  els costos  mediambientals són cabdals. Serà més eficient aconseguir economies d’escala, serà poc eficient tenir la població distribuïda en baixa densitat.  Despès quan hi hagi desastres naturals o provocats o pèrdues de biodiversitat hi haurem de posar recursos que no els haurem contat en l’eficiència del manteniment del territori.

És evident el tema de les comunicacions; és evident el tema d’un cert dentell per obtenir una mínima administració pública; és evident una reconsideració de la propietat abandonada a la seva sort; és evident la necessària incorporació de tots els costos mediambientals i socials a les activitats agropecuàries amb els seu trasllat als consumidors.

Tot això donaria per mirar d’una altra manera l’abandonament del territori al que se li ha negat el seu gran valor.

Serà qüestió de continuar llegint i pensant. El tema dóna per a molt

31 de maig. Cal anar a llegir una estona.

29 de maig del 2021

L’Albert Recio, un economista crític.

Sóc soci (amigo) de la revista Alternativas Económicas des que es va començar a editar. Ja anem cap el número 100, tot un “exploit” per una publicació d’aquesta mena. En un acte de presentació de la revista –era un dinar col·loqui a l’Ateneu Barcelonès- vaig preguntar a la seva “ànima mater”, el periodista Andreu Missé, si seria una revista d’economia alternativa. Em va quedar la impressió de que no li va agradar la pregunta. La resposta la tinc cada mes quan rebo el número corresponent. Sí, és una revista que mira i proposa una economia alternativa a la que ens venen els mitjans convencionals i l’ortodòxia acadèmica.

Amb la quantitat de temes pels que estic interessat no em dona temps d’abastar-los tots i vaig picotejant coses del que rebo i adquireixo. Em queda molt aliment intel·lectual per tastar, menjar i pair.

AlterEco publica de tant en tant uns extres de temes molt concrets en un format i presentació austeres. La simple imatge del seu anunci és tota una carta de presentació.


El darrer extra que han publicat és el “Cuaderno de confinamiento. 73 apuntes críticos” d’Albert Recio.

L’Albert és un economista crític, ben alternatiu i vell conegut meu del que fa temps no en sabia res. Vam fer la carrera plegats ja fa cinquanta anys. Ell era, és encara, de Nou Barris. Pel que sé s’ha dedicat a l’ensenyament de l’economia a la Facultat d’Econòmiques de la UAB i ha esta sempre molt actiu en els moviments de base i en l’esquerra radical. Jo també encara estic a Mataró, hi he estat sempre, més institucional vaig situar-me a l’esquerra moderada, vaja, un vulgar socialdemòcrata.

Els seus 73 apunts crítics m’han acompanyat uns quants vespres abans de prendre el son. Són escrits curts (diuen que els han arrodonit per publicar-los) que es va proposar fer cada dia durant el confinament de l’any passat.

Jo també em vaig fer el mateix propòsit que l’Albert i vaig escriure una nota diària en aquells dies, encara que de temes diversos. Curiosament, o no, quan ho vaig fer d’economia no vaig escriure coses gaire diferents de les que més ben pensades i expressades ha fet ell.

Som els dos ja grans, crec que hem viscut força i no és estrany que amb trajectòries polítiques i professionals diverses (no sé res de la seva vida personal) ara arribem a tenir tants punts en comú, o millor dit, que m’identifiqui tant amb aquestes 73 notes crítiques.

“Es obvio que el funcionamiento de la economía capitalista ha tenido bastante que ver tanto en la gestación como en la transmisión de la pandemia. En el origen está el impacto de la agroindustrial y la mercantilización de la naturaleza. Y la veloz transmisión de la pandemia ha sido favorecida por la densidad de los flujos de bienes y personas que circulan a escala global. Y las desigualdades sociales han tenido un papel crucial a la hora de determinar la gravedad del problema. Pero el origen de todo ello se encuentra en la interrelación de la actividad económica y la naturaleza. La ecología y el análisis de la naturaleza, hasta ahora ignorada o despreciada por la teoría económica convencional, y por una parte de las corrientes heterodoxas, entran de pleno en el análisis de la dinámica económica convencional. Lo paradójico es que los economistas ecológicos venían pronosticando la posibilidad de una crisis económica por causas diversas: pico dels petróleo, problemas climáticos,... Y nadie había prestado atención al tema de las pandemias. Un buen ejemplo de que, a menudo, nuestra ignorancia del mundo real es mayor de lo que tendemos a pensar.”




Salutacions, Albert!

29 de maig. 


28 de maig del 2021

Tothom té dret a viure. No a la guerra per l’abastament de l’agua.

  

Pare,
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.

(Pare. J.M. Serrat)


En els temps contemporanis les formes de prestació dels serveis públics essencials en els municipis (abastament d’aigua, neteja viaria, recollida i eliminació d’escombraries, enllumenat, transport col·lectiu, ...) s’han vingut fent majoritàriament a través d’empreses privades concessionàries.

Això era degut primordialment pel raquitisme de l’administració local. Un primer intent de superar-lo va ser l’Estatuto Municipal de Calvo Sotelo d’aviat farà cent anys (1924), però l’època i els esdeveniments posteriors no van permetre el seu desenvolupament. Caldria esperar l’adveniment de la democràcia als municipis a l’any 1979 per començar a caminar per construir una veritable administració.

Al 1979 l’estat de l’administració local i especialment de la seva hisenda era catastròfica. Els primers anys dels Ajuntaments democràtics van anar encaminats a redreçar i fer surar una nau carregada de deutes i d’insuficiències tècniques de tota mena. Són els anys del 90/10, Estat/ Ajuntaments. Quant començava a aixecar el cap, l’administració local es va trobar amb un nou competidor que va barrar-li el pas a un volgut i possible creixement: la nova administració autonòmica. Es va repartir el 90% amb les CC.AA. i el món local es va quedar en el seu 10%.

Malgrat tot, la marxa de cap a 50 anys seguits d’administració local no ha estat debades. S’ha construït un bon gruix d’anhels, treballs, maquinària administrativa, resultats, i també frustracions, que porten a poder reivindicar amb força i amb justícia que tinguin un paper en la vida pública.

En aquesta situació present s’aixeca la veu d’exercir de forma directa la gestió de les seves competències (prevista legalment). No vol dir pas que aquesta pretensió tingui –a vegades- una sòlida base tècnica per fer-la efectiva, però sí una sòlida base política, una ferma voluntat d’intentar prestar els serveis que li són competents per les seves pròpies mans.

-Hi ha alguns petits exemples on emmirallar-se. Experiències generalment excepcionals i històriques que mostren que la gestió directe d’alguns serveis públics és possible realitzar-los amb eficàcia i eficiència.

-Hi ha l’acabament proper de les generalment llargues concessions i s’ha de prendre la decisió sobre l’oportunitat de la seva renovació.

-Hi ha –no cal amagar-ho- el mal ambient existent respecte a les empreses concessionàries que no implica carregar-les-hi tota la culpa d’una hipotètica gestió mancada de transparència i abusiva. Massa vegades l’administració concedent han abdicat de la seva feina de control de la concessió.

-Hi ha el creixement de la idea de que la gestió directa s’ha d’imposar per sobre d’altres formes (criteri polític), però no hem d’oblidar que és un fet validat per la ciutadania a l’hora de votar i que està en l’ambient i en els mitjans de comunicació.

-Hi ha també la realitat dels més de 900 ajuntaments a Catalunya (947), molt variats en les seves característiques demogràfiques i territorials, molts d’ells sense capacitat real de gestionar el que els pertoca obligatòriament.

Per la seva part, les concessionàries tradicionals s’han fet grans i velles. Tenen expertesa en els seus respectius camps (que moltes vegades són múltiples). Generalment són competents, són eficaces, però la seva eficiència va lligada a altres objectius que ja no són moltes vegades els inicials. Ara s’han decantat completament cap els seus accionistes descuidant els seus treballadors, els seus clients, els seus productes, els seus serveis. Aquesta és la realitat que veuen molts ulls ciutadans. Es parla molt, massa, de dividends, del preu (o el valor) de l’acció, d’operacions corporatives, de sous dels directius, Això és el que venen els seus gestors cada dia als mitjans per quedar bé amb els seus accionistes.

El servei públic que era l’essència de la seva existència ha quedat amagat i preterit. Percepcions equivocades?, potser, però hi són.

Algú sap qui mana de veritat i amb quins interessos a les grans empreses concessionàries del país, i de fora? Encara no fa vint anys ho sabíem, ara desprès de la crisi financera del 2008 tot això s’ha fet més tèrbol.

De la conjunció de l’evolució recent d’aquest dos actors principals en la prestació dels serveis públics locals, administracions i concessionaris, en surten accions i reaccions. El marc jurídic administratiu imposat en els darrers temps pel neoliberalisme rampant als països occidentals no ajuda a una visió assossegada de l’assumpte.  

A banda i banda es sobreactua i es sobrevalora una situació de conflicte amb plantejaments fora de to. Potser està declinant el temps dels uns, potser encara no ha quallat el temps dels altres. En les crisi apareixen monstres, o sembla que són monstres, i sols són molins de vent.

No es pot aturar el temps, els temps. Són els que són, cal adaptar-s’hi. Cal acceptar-ho i no mostrar resistències numantines a una realitat que ja és diferent. Les societats obertes experimentes canvis, potser no del tot encertats, que qüestionen realitats anteriors i situacions establertes. Arramben històries assentades que han d’acceptar que els temps estan canviant. Com sempre. The Times They Are a-Changin'  és de 1963, quasi 60 anys enrere.

Aquestes tensions, que reitero, hi han estat sempre en el temps i en l’espai poden resoldre’s a la brava, amb lluita, amb damnats, destruccions i misèries. O poden resoldre’s  amb el diàleg i el pacte que comporta cessions (sinó ja no seria un pacte) fent-ho de forma parlada i raonable.

Tothom té dret a viure, i més en una societat que reivindica la competència com a eina de progrés (irònic, oi?), i una guerra sobre la forma de la prestació dels serveis públics no porta a enlloc, sols a enrarir encara més la vida dels ciutadans dels nostre país. Els poderosos tenen més responsabilitat i s’ho haurien de pensar. 




28 de maig.


20 de maig del 2021

A tall de "La Novela Ideal"

 


El mateix autor, Joan Ferran Serafini, en la primera pàgina, “A considerar”, de la seva novel·la Bajo el murmullo de los alisios”, ed. Hildy, B-2020, exposa quina és la seva pretensió al escriure aquesta obra:

“Salvando las distancias y las comparaciones bizantinas he pretendido recuperar, en pleno siglo XXI, el espíritu didáctico que tuvo la Novela Ideal allá en los años veinte y treinta de la centuria pasada. En aquella época se llegaron a editar alrededor de seiscientos títulos de la colección. Fue una literatura dirigida a las clases populares, de divulgación de pensamiento libertario, construida sobre relatos breves.”

Estem cent anys més endavant. El pensament llibertari i les organitzacions llibertaries han desaparegut del mapa. Les classes populars tenen ara un entreteniment que llavors no hi era: la televisió, i la divulgació, o la perversió, del pensament crític ja no està en les cases del poble o els ateneus i cercles llibertaris, està a les xarxes socials. Es fa difícil pensar que avui hi hauria un forat en la vida de les classes populars per la literatura formadora de pensament de classe. Per cert, de quina classe?

Però, en Joan Ferran s’hi atreveix. Aprofita els seus records i vivències de quan va ser enviat a les Illes Canàries a fer la “mili”, per oferir-nos una petita obra en la que en mig de tota la trama hi col·loca el debat dialèctic entre el protagonista, un cosmopolita llibertari banyat d’escepticisme, i la xicota, una noia amb l'esbiaixada idea del nacionalisme, canari a més a més.

A la trama hi surt tota una època, comença amb la mort de Franco fins a les primeres eleccions democràtiques, finals de 1975, meitat de 1977. Hi surt la vida casernària de les escorrialles militars del franquisme, les seves misèries, però també les seves esperances. Hi surt l’acollida que tenien els soldats lluny de casa seva per part de famílies locals. Hi surt, i molt, el paisatge de les illes, la flora i la fauna ben identificades, els menjar, les festes, ... quasi bé una guia de viatge. Hi surt la relació passional primer, intel·lectual després, entre un “godo” i una –com correspon- sensual canària. Hi surt l’efervescència política del moment, la lluita terrorista del MPAIAC i els neguits que ocasiona, especialment desprès de l’accident de Los Rodeos.

Però, en el fons, crec que l’autor ens col·loca  per entremig, a tall de les pretensions de la “Novela Ideal”, la seva visió negativa dels nacionalismes exacerbats (i no) i el que comporten. El que -quasi bé cinquanta anys desprès- encara estem patint i de valent.


20 de maig.

18 de maig del 2021

Visions generacionals.

El noi d’uns vells i bons amics fa una piulada sobre els fets del 15-M -que ara en fa deu anys- a la nostra ciutat. Em deixa perplex. Es sincera: “Vam ser-hi setmanes i setmanes i érem molta gent. Queda bé dir que allò va ser per res, però hi ha realitats i mogudes locals (a la ciutat on mai passa res) clarament derivats de tot allò.”

Repasso mentalment quines poden ser aquestes realitats i mogudes locals i no les sé trobar. Responc  a la piulada: “Explica-les, noi. Alguns no les sabem veure.” Ep, preguntar no és ofendre!

Cada dia tinc més clar que hi ha visions diferents de la realitat derivades del pas dels anys (jo ja en tinc uns quants). Segur que les meves  percepcions  són diferents de les que tenen generacions posteriors a la meva. Vull comprendre-les, o al menys, assabentar-me’n.

Per ara no tinc fins ara resposta de l’interpel·lat.

Potser en un altre lloc, o més endavant, explicaré més a fons la meva visió o interpretació del que va ser el 15-M als meus ulls. Ho vaig viure en directe a Madrid, llavors vivia a dues passes de la Puerta del Sol i era diputat en Corts. Tot bullia des de la Gran Recessió del 2008. Ja feia un any que “Europa” ens havia doblegat; a la Cambra la lluita va ser ferotge; als carrers la pressió va ser constant. Per mimetisme, la indignació  de la Puerta del Sol es va estendre a molt llocs, a Mataró també, a la Plaça de Santa Anna.  

Mentre espero la resposta de quines van ser “les realitats i mogudes locals clarament derivades de tot allò” refaig la meva visió de que va passar d’important a la Ciutat aquell 2011. En privat ho he explicat moltes vegades, no sé si en públic ho he fet també,  potser col·lateralment en algun escrit o intervenció, no ho tinc present.

Aquell any 2011 va ser molt important a la vida de la ciutat de Mataró. Es va posar de manifest amb fets punyents, l’esgotament d’un model d’estructura social que va comportar la seva desaparició. La ciutat ja seria diferent. El cas curiós, però, és que -com que va ser el resultat d’una situació que es venia covant des de feia temps- pocs van adonar-se del catacrac que comportava. Crec que va ser un trencament.

1.       Desaparició de la Caixa Laietana. De fet ja s’havia integrat a la SIP de Caja Madrid a finals del 2010 i el 1 de gener  del 2011 ja lluïa la retolació de Bankia. Com totes les caixes d’estalvi del país, llavors n’hi havia deu, tocada i enfonsada per la crisis financera del 2008. Com totes havia agafat diner a curt, dels estalviadors rics del nord d’Europa i l’havia invertit (deixat) a llarg als necessitats (o potser no tant necessitats, sinó aprofitats) d’hipoteques locals: l’esclat de la bombolla immobiliària. La Caixa Laietana, com crec que també les altres, feia temps que havia perdut la seva imbricació amb el teixit socioeconòmic local. S’havia estès molt, d’una forma arbitraria a la Comunitat de Madrid va arribar a tenir 21 oficines. Era, com en totes, un creixement descontrolat amb uns resultats econòmics (els anys de les vaques grasses) que amagaven que no hi havia fonaments. La responsabilitat, o la irresponsabilitat del Banc d’Espanya és formidable. La creació de Garcia Oliver i altres pròcers mataronins el 1863 no va poder celebrar els 150 anys  d’existència. Va desaparèixer val a dir sense cap glòria i mes tard amb pena.

2.       Un alcalde de CiU. Triomf  a Mataró per primera vegada en 32 anys d’eleccions municipals de l’opció nacionalista de dretes. Més que una victòria de la dreta, CiU va augmentar 3 p.p. el seu percentatge de vots, és una derrota de l’esquerra, dels socialistes que en perden 12 de p.p. Els van sortir de trascantó més de 4.700 vots que sorprenentment va aconseguir PxC. Va ser també una conseqüència de la crisis del 2008. Mentre que els “indignats” acampaven i ocupaven la Plaça de Santa Anna l’extrema dreta col·locava tres regidors al Consistori amb l’esglai de la progressia que no va saber veure d’on li venien els cops.

3.   Santa María es queda sense rector. Fet tingut menys present degut a l’imparable procés de secularització de la societat, però sociològicament molt rellevant. La parròquia seminal i senyera de la ciutat no aconsegueix que el Sr. Bisbe li proporcioni un pastor per aconduir el ramat envellit, empobrit i desnerit en que s’ha convertit. Tot un exemple del canvi social a la ciutat. El lloc l’ocuparà... el rector de Sant Josep!, portant les dues parròquies alhora. La parròquia dels menestrals, excèntrica als poders socials ancestrals de la ciutat ha de fer-se càrrec de la basílica de Les Santes. Res a veure amb la descripció que ens obsequià Joaquim Casas a “Cel·luloide ranci” i que encara algunes famílies tradicionals de la ciutat expliquen de les trifulgues dels nombrosos clergues que havia tingut  la parròquia.

2011, doncs, una triple sacsejada i ensulsiada per esgotament d’uns puntals de l’estructura econòmica, política i social de Mataró. Si les tres coses ja eren febles ara quedaven al descobert les seves misèries. 

La Caixa Laietana feina temps que no estava en mans dels prohoms de la ciutat, dels que potser fins l’adveniment altre cop de la democràcia al 1977 n’havien estat els continuadors dels que la crearen i que recorden alguns noms de carrers de la ciutat. La reforma de les caixes de Fuentes Quintana al 1977 amb la seva pretesa democratització els va bandejar, però va haver-hi poca resistència era una espècie social pràcticament  desapareguda a la ciutat. El “Gremit” del gènere de punt era una ombra del que havia estat. El Casino i l’Sport Mataroní, uns “zombies” amb bar, feia temps que ja no hi eren. L’expansió territorial i la presència “social” donava cadira a l’Assemblea a la Societat de Caçadors de Sant Llop. L’estructura econòmica de la ciutat havia canviat. El nou Ajuntament democràtic no s’hi va voler mullar, se’n va rentar les mans. La Laietana quedà en mans dels seus directors amb els resultats coneguts.

La victòria de la dreta al 2011 certifica l’esgotament de la generació que va impulsar la creació del PSC en la Transició i l’establiment de la democràcia, la generació de la postguerra. Els intents de donar-hi continuïtat van resultat eixorcs per motius diversos. La tornada a l’alcaldia dels socialistes al 2015 serà ja amb uns altres vímets, una altra generació, la del 1980-2000. La del 1960-1980, amb honroses excepcions, s’ha escolat i perdut.

Sempre he pensat que mantenir la baluerna de Santa Maria era una cosa impossible en les actuals circumstàncies. A les institucions religioses, en el nostre cas, catòliques, els deu costar Déu i ajut mantenir el seu patrimoni. Si ja costa que els ciutadans apoquin les exaccions públiques pel manteniment del comú, en el moment que la religió deixa de ser del comú general el manteniment de les seves estructures personals i físiques deu ser encara més difícil. Sembla, segons m’han explicat, que les parròquies tenen la seva autonomia. No sé pas com s’ho fan en el cas de les construccions històriques, gegantines pels temps actuals i magnificents. A França, a començament del s. XX, l’Estat se les va fer seves. Alguna cosa he llegit darrerament sobre les dificultats per mantenir-les en condicions llevat de les que són tòtems esdevinguts objectes turístics. No és el cas de Mataró malgrat els continuats i perseverant intents de les autoritats civils i religioses de mantenir el patrimoni de la capella dels Dolors i les pintures d’en Viladomat. N’hi ha, com el noi que ha motivat aquesta entrada, que hi van a tocar campanes.

Deu ser lògic a les noves generacions pensar que a la ciutat mai passa res. És normal, ells l’han viscut sempre així. Però els grans hem tingut la sort de viure i veure un període excepcional de la nostra història col·lectiva com potser cap altra generació ha tingut oportunitat. Hem vist i viscut canvis demogràfics, créixer la població de la ciutat un 200%; urbanístics, de la ciutat desmanegada a ser els artífexs de la seva endreça; econòmics, la pràctica desaparició del sector primari, pesca i pagesia,  la minva brutal del secundari, totes les branques del tèxtil, alhora que l’aparició d’un potent terciari de serveis públics, educació i sanitat; socials, dels cavalls dels carros dels pagesos lligats a la plaça als carrers de vianants; polítics, passar d’un Ajuntament designat a un elegit democràticament.

Espero tenir retorn de les meves preguntes. Em neguiteja no saber-ne les respostes. El món d’avui és un món diferent, com ho ha estat sempre, respecte al d’ahir. Però mentre hi siguem no vull pas deixar de comprendre com funciona, com és la seva gent, quines són les seves dèries i com afronten el futur. Futur que certament ja no veuré, però que continuarà amb la meva llavor.

18 de maig.


6 de maig del 2021

Venècia altre cop.

 


A El País Semanal de diumenge passat un excel·lent reportatge sobre Venècia. Novament Venècia: Venecia quiere resucitar”. Unes fotografies esplèndides  de José Manuel Ballester introdueixen el reportatge de Milena Fernández. Les fotografies són quasi totes a tota pàgina amb mostres dels llocs  més emblemàtics de la ciutat ara buits.

Fa temps que  Venècia surt en els meus escrits. Pel dos viatges que hi he fet, per les lectures de la Donna Leon i el seu Brunetti, per altres lectures i referències històriques, artístiques i arquitectòniques. Des del 2006, 15 anys ja!, en el vell blog hi surt directa o indirectament catorze vegades. En el blog actualment actiu, deu més.

I és que crec que és un paradigma cultural que cal preservar i que també és un paradigma de la seva possible desaparició sota les “hordes” turístiques. Per això he llegit amb interès  el reportatge que esmento (també he admirat les excel·lent fotografies). Com és la vida ara, a la ciutat de la llacuna, sense turistes, la foto sensacional de les botigues del Rialto amb les portes de persiana metàl·lica baixades, i com és la vida dels habitants que encara hi resideixen i resisteixen contra la gentrificació i l’allau turístic.

Reflexions evidents. No pot ser, no pot continuar sent, que entrin els gran vaixells a la llacuna. És incompatible amb la preservació d’aquell entorn tant fràgil. De les góndoles, i si voleu els “vaporettos”, als creuers de més de deu pisos d’alçada. No pot ser! Bé, ara parlen de limitar-ho als menors de 40.000 tones, limitació al meu entendre poc rigorosa. Cal ser més estrictes. No n’ha d’entrar-hi cap! A Dubrovnik, que el port és petit i no ho permet, els creuers acosten als seus passatgers amb unes petites embarcacions com “llanxes de desembarcament”, com suposo que a molt altres indrets semblants. Perquè a Venècia ha de ser diferent? O millor, perquè ha de ser?, per pura cobdícia especuladora. Hi ha una errada al reportatge, parla de vaixells de 700.000 tones que passen a poca distància de la Plaça de Sant Marc. Crec que deu ser 100.000 tones, però és que aquests són vaixells de més de 300 metres d’eslora (llargada), com tres camps de futbol!!

La segona cosa, restringir l’entrada, primer diu amb una taxa, de 3,-€!, i després establint reserva obligatòria per les estades d’un dia. En la meva opinió, ni lo primer ni lo segon. On es va amb una taxa tant mínima? Què val entrar a un concert, a un festival, a un camp de futbol? Ja n’hi ha prou amb fer demagògia amb les taxes turístiques. El patrimoni que representen certs lloc tant especials com aquest de Venècia necessiten ser protegits. Entrar-hi no pot ser per menys de 100,-€, pel temps que sigui, com un parc temàtic. Entrar a Disneyland Paris, per exemple per un dia i dos parcs val 74,-€. Que aquest parc temàtics són un negoci que cal amortitzar i fer benefici? Doncs, més bé m’ho poseu. Venècia (i tantes altres ciutats històriques) val molt més que qualsevol muntatge d’aquella mena, i qui no ho vulgui així que s’hi posi fulles! Que val entrar a una final de qualsevol campionat de futbol? Doncs, això. Ja està bé!

Són llocs potser per les classes populars d’anar-hi un cop a la vida, però cal fer-ho bé i això val diners. Cal estalviar per anar-hi. Ara, amb el “turisme de masses” s’ha banalitzat tot. Cal gaudir d’un espai excepcional i mil·lenari en condicions, assaborint-ho, delectant-se. No pot ser un lloc de “mordi i fuggi”. La restauració, el comerç els habitatges, la vida, ha de ser el d’una ciutat especial, excepcional, però normal, no de monocultiu turístic. Qui vulgui esbarjo, emocions simples i plaers superficials que vagi a Benidorm.

 


 6 de maig.

5 de maig del 2021

La T.A.M.

 La feina que vaig aconseguir al poc d’obtenir el títol de llicenciat en Econòmiques va ser entrar al departament d’estudis de mercat a l’empresa Igoda-Merck. Aquesta era una empresa propietat de la farmacèutica Merck alemanya (Darmstadt), hi havia la Merck americana, que quan la 2ona Guerra Mundial va posar-se sota una nominal denominació espanyola per no ser confiscada pels aliats. Manaven, però, els alemanys a la direcció general. Com a anècdota curiosa vaig coincidir en aquest període amb que el Director Farmacèutic era el Dr. Ponsatí, arenyenc, emparentat amb la família de Raimon Obiols, pare de la Clara Ponsatí, ara perduda en les boires escoceses.  L’especialitat de Merck eren les vitamines que veig que, tants anys després, encara continua fabricant. També els corticoides,  algun antibiòtic i altres coses que sols tenien sortida al Marroc (si mal no recordo era un antecedent de la Viagra).

Allà em vaig dedicar a estudiar l’evolució de les vendes dels productes de l’empresa i també les de la competència i establir les corresponents comparacions i situacions que permetien després prendre per la direcció comercial les oportunes tàctiques i estratègies de vendes. Val a dir que encara no hi havia ordinadors, ni personals ni dels altres, les dades es tractaven externament en el Centre de Càlcul de Sabadell, pel que no hi havia treballs en temps real i les que obteníem del mercat encara venien en més retard ja que es feien amb enquestes de les vendes a les farmàcies i es publicaven obertes a totes les empreses que es subscrivien a aquesta informació. Per treballar les estadístiques feia servir paper mil·limetrat, llapis de colors, regla, goma d’esborrar i una voluminosa calculadora elèctrica que permetia fer alguns càlculs alhora. Estic parlant de quasi cinquanta anys enrere, 1973.

Em va servir per la feina els estudis d’estadística que anaven dins del currículum de la carrera. Una assignatura a tercer curs, entre les dues matemàtiques i l’econometria de quart. Generalment a l’empresa sempre s’analitzava la relació de les vendes respecte al mes anterior i respecte al mateix mes de l’any anterior. Jo vaig introduir una variat que em va fer guanyar molts punts en el meu comés. Es tracta de fer estadístiques en base a la taxa anual mòbil (TAM) que no era altra cosa que establir una sèrie mensual amb els acumulats dels últims dotze mesos, amb el que s’homogeneïtzaven les dades al incorporar sempre totes les variants estacionals que es produeixen en un any. El fet tenia, en l’anàlisi de les vendes de productes farmacèutics (vitamines, antibiòtics, corticoides, ...,) l’avantatge  d’incorporar les conseqüències de les “temporades” de les malalties. Recordo que va ser molt celebrada l’exposició que vaig fer en una reunió de vendes de la correlació desfasada en un mes entre la venda de vitamines desprès d’una tanda de venda d’antibiòtics. El fet ja era intuït i conegut pels metges i informadors  (visitadors) mèdics, però ara hi havia confirmació estadística.

La utilització de la TAM m’ha acompanyat tota la vida a l’hora de fer estadístiques ja que crec que mostrar l’evolució d’un determinant element amb la visió que et dona la sèrie confegida d’aquesta manera és força explicativa. La vaig usar molt quan pretenia correlacionar les vendes d’automòbils que donaven els venedors amb el cicle econòmic. En aquest cas sempre hi havia una Setmana Santa, un final d’any, unes vacances o uns mesos anormals introduïts dins de la sèrie anual (sols quedava fora de l’ajust els mesos de febrer dels anys de traspàs) i això si es combinava la seva presentació amb números índex, agafant un data base per des d’ella anar desenvolupant la sèrie, permetia una visualització ràpida del que passava.

Ara l’he tornat a utilitzar per recapitular els kilòmetres recorreguts en bicicleta en els darrers anys. He constatat dos fets: que anava de baixa des de mig 2019, constatació de la que ja en sé l’explicació, i que la pandèmia m’ha estimulat a sortir més portant un creixement sostingut que crec que ara començarà a estabilitzar-se.



Amb l’edat i el decreixement de les forces físiques la lògica era que s’imposés una lleugera i continuada baixa, que per ara no es dona. Ara, a més, amb la incorporació de la bicicleta elèctrica tinc una eina potent per mantenir la tendència si vull aprofitar-la. No sé si sóc més ambiciós del compte en pensar que amb l’ajut addicional podré fer els recorreguts que m’il·lusionaria fer, especialment fer trajectes de pujada més llargs que els que fins ara encara faig habitualment: Coll Fòrmic, Montserrat, tornar als Àngels, fins i tot intentar atrevir-me amb algun port pirinenc com La Bonaigua. Veurem. No sé pas si se’m ha passat ja el temps de somiar en fer el camí de Sant Jaume o quelcom semblant, però en cara tinc el desig, potser irrealitzable, de la baixada del Danubi per terres austríaques.  Tenir il·lusions i somiar en coses senzilles com aquestes és molt be i no cal angoixar-se .

L’actualització de les dades fins a finals d’any ens dirà alguna cosa al respecte.

5 de maig de 2021


3 de maig del 2021

Tot ha saltat pels aires.

L’historiador Santos Juliá, no fa pas gaire traspassat, fixa la data del començament del dubte, o de posar en qüestió, la Transició democràtica espanyola de finals dels anys 70 exactament en el 1999. De resultes de l’anada a Mèxic d’una delegació de Diputats/es que es van reunir amb l’exili republicà allà ja establert per commemorar els 60 anys del final de la Guerra Civil.

Certament, fins aquella data, o des del començament de la restitució de la democràcia, no hi vam voler pensar gaire en el que quedava enrere, volíem superar-ho d’una vegada. Clar que sabíem que havia passat, tots érem fills de la Guerra Civil. No volíem pas amargar-la, però no vam voler –conscientment- refer-la. Havíem llegit ja l’Hugh Thomas, vam tornar a publicar a Joan Peiró, canviàrem els noms dels carrer, ... Perdedors i guanyadors de la contesa fratricida ens vam empassar els nostres records i vam mirar endavant, cap a construir tot el que la nova situació ens possibilitava. Vam tornar al món, vam entrar a Europa, vam fer els millors Jocs Olímpics, vam tornar a tenir l’autoestima que havíem perdut

És l’esquerra la que aixeca la bandera de la restitució de la dignitat dels perdedors de la contesa fratricida d’anys enrere. És l’esquerra i els nacionalistes bascos i catalans. En front, el PP. Aquest davant l’atac, ells que n’havien fet tèbies defenses fins llavors del treball de concòrdia del 78, queden convertits o es converteixen en els seus valedors màxims. Azaña en boca d’Aznar.  Sorprenentment es comença a parlar obertament d’una Segona Transició per superar les suposades mancances de la Primera. En aquell moment, poc recorregut més enllà d’enardits debats a les Corts que no aconseguien traspassar les cròniques periodístiques. El 2000, Aznar aconsegueix la majoria absoluta que li permet desplegar obertament, sense haver de fer concessions, el seu capteniment.

Però en la història hi ha “cignes negres”. 11 de setembre de 2001, l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York. El segle XXI comença malament, quan pensàvem  que ja el portàvem transitant des de l’ensorrament de la URSS i la fi de la possible alternança, tornem a la casella de sortida. Comença un nou temps. De les ombres d’aquell 11-S s’apareix  a casa nostra un segon “cigne negre”, els atemptats del 11 de març del 2004, quatre dies abans de unes noves eleccions general que pocs dubtaven que tornaria a guanyar la dreta, però, que per supèrbia les perd.

Les demandes de la Segona Transició tornen a la taula ara amb possibilitats i més exigències.

Santos Juliá titula un apartat del capítol “Después de la Transición”: “Y promulgan una Ley de titulo impossible”. El projecte que el Govern envia a Les Corts porta per títol: “Ley por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas a favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura”. Això passa a començaments de la tardor del 2006, el debat que provoca és llarg, acarnissat, dur. La dreta “pie en pared”, l’esquerra i els nacionalistes collant, el Govern tantejant i transigint a estones. La llei s’aprovarà més d’un any després de presentada, ja ben entrada la tardor del 2007, al tram final de la VIII legislatura. Jo la vaig votar. No va ser pas una votació senzilla i unànime, el PP no la va votar a favor en la seva integritat, sols ho va fer en alguns aspectes menors.

L’esquerda oberta en l’esperit de la Transició al 1999 s’eixamplava per no poder tornar a tancar-se. Curiós, per tenir present, els hereus, o els continuadors de Fraga, Roca, Peces Barba i Solé Tura desmuntant la seva treballada feina. Fraga ministre de Franco, Roca nascut a l’exili, Peces Barba el magisteri acadèmic, Solé Tura locutor a Bucarest. Els continuadors, en lloc d’afermar la centralitat, centrifugaven. I d’aquelles pluges, els llots: La Faes i Vox, l’independentisme del “procés”, la desorientació socialdemòcrata, el 15-M i Podemos. D’altra banda res de gaire diferent del que veiem que està passant en altres indrets del món, del més propers als més llunyans. La polarització, l’afirmació i l’afermament en les diferències, és el nostre pa de cada dia.

Demà eleccions a Madrid, a l’Assemblea de la seva autonomia. Però sembla que van molt més enllà. També fraccionats o esqueixats com aquí. Amb desparpajo”, amb ganes de brega, amb convicció o resignació potser.

Ahir en Jordi Amat ens va lliurar una de les seves brillants explicacions, la d’un altre tèrmit que fa temps va rossegant per eixamplar l’esquerda pel que es veu amb molt èxit.

Del tèrmit diu: “... él acabaría de completar una parábola que se ajustaba a una plantilla estandarizada: la de militantes de la extrema izquierda que culminaban su evolución ideológica  en un extremo opuesto, de la revolución a la reacción, pero habiendo sido enemigos del moderantismo laico y el liberalismo tolerante del principio hasta el final”.

“Pero lo brutal del caso madrileño,...  es que el deslizamiento por la pendiente de la polarización afectiva se ha producido invocando demonios, que aparentemente, habían sido exorcizados.”


3 de maig.