Segurament massa tard.

“No os rindáis, gentes civilizadas de aquí y de allá. La cuestión catalana no es imposible, especialmente en su aspecto económico-fiscal. Explorad otras vías, desbordad las que, por ruidosas, parecen indiscutibles.”

 

Xavier Vidal Folch: “¡Explorad otra vía para la economía catalana!” El País, 26/9/12.

 

Probablement massa tard. Segurament no és impossible que hi hagi altres vies, certament que hi són, però possiblement no hi haurà qui tingui el seny per endinsar-s’hi i a més la força per imposar-les. El carro ja va pel pedregal. Les apel·lacions a la racionalitat no seran tingudes en compte. Estem en el regne dels sentiments, en el temps de les il·lusions cegues, en les visions mil·lenaristes que ja es van a acomplir, amplificades fins a l’extenuació per potents eines mediàtiques, per les característiques dels temps i els dies.

 

Tant li fa que aquesta Europa somiada com a recer al final del camí potser li quedi poc temps de vida. Tant li fa que hi haurà evidents tensions socials i econòmiques dins i fora de la nostra comunitat. Tant li fa que haurem de bastir moltes de les eines que precisem i ara no tenim en un entorn que no té espera. Tant li fa... Massa tard per advertir-ho.

 

Cal no rendir-se? Segurament, però fa molta basarda, un ja és gran i està cansat, de lluitar contra la irracionalitat que en un determinat moment s’apodera de la comunitat. Clar, en patirem les conseqüències del resultat de tot plegat. Alguns més que d’altres.

 

Perquè, en moments de tanta incertesa com els que vivim, en un món que està capgirant-se, se’ns proposa llençar-nos a una aventura perillosa de la que no en sabem els resultats? Qui en respondrà del desenllaç? La història, gaire bé sempre, sols passa comptes amb posterioritat  en els llibres.

 

29 de setembre.

Per racionalitzar.

“En cualquier caso, una cosa es segura: esta crisis no es el resultado de un destino, sino de una política. Ninguna nación, con o sin gigantomaquia, nos ha arrastrado hasta aquí porque hasta aquí solo nos ha arrastrado una confrontación de programas en la que unos llevan la delantera y otros pierden posiciones. Si Convergencia ha apostado por la independencia y desea convertir esa apuesta en el eje principal de su programa, la responsabilidad que ha asumido le exige hablar a los ciudadanos políticamente, no metafóricamente. Le exige abandonar las alusiones sentimentales a rumbos, surcos, estelas y caminos, y exponer razonadamente sus puntos de vista sobre fronteras, aduanas, cuotas y visados; le exige poner fin a las invocaciones líricas a horizontes radiantes, voluntades de ser, heroicas resistencias y destinos propios, y explicar cómo conjugará las libertades individuales y las exigencias de la construcción nacional. Puede que el tiempo de los no nacionalistas que defendieron unas instituciones hoy definitivamente maltrechas haya quedado atrás. Si fuera así, lo único que les resta es dejar testimonio para quienes vengan después de que también esta vez todo pudo ser de otra manera.”

 

José Maria Ridao, “Gigantomaquia nacional”, El País, 26/9/12.

La Vall Fosca.

 

 

 

El Pallars és la part que aboca al Mediterrani de l’angle nord occidental de Catalunya, llevat de l’Alta Ribagorça que és la part catalana de la Ribagorça majoritàriament d’administració aragonesa. Ja en l’alta Edat Mitja es va subdividí el Pallars entre l’alt, el Sobirà, i el baix, el Jussà, divisió que encara avui es conserva. Si mirem el mapa d’aquest darrer, del Pallars Jussà, veiem que té una configuració més o menys regular amb una espècie d’afegit gran al mig de dalt. És l’espai de la conca del Flamisell que aboca les seves aigües al Noguera Pallaresa a La Pobla de Segur. La major part d’aquesta conca, des de la seva capçalera, està ocupat per un sol municipi, el de LaTorre de Capdella, que té una extensió de 165,5 quilòmetres quadrats amb una població, avui, de 671 habitants, és a dir amb una densitat de població de 4 habitants per Km2 (la densitat de població de Sibèria és de 3 hab./Km2), amb 19 nuclis de població.

 

 

La Vall Fosca, que és com es coneix la capçalera de la conca del Falmisell, ara fa cent anys, va ser la protagonista del que alguns han nomenat el Far West català. L’aprofitament de les aigües del conjunt lacustre d’origen glacial que dóna origen al riu, a més de 2.000 metres d’alçada, per produir l’electricitat que precisaven les aglomeracions urbanes i industrials va ser un fet extraordinari que cal ressenyar. Aquesta vall, que tenia una economia de subsistència amb la seva consegüent estructura social, amb camins de ferradura a tot estirar, es va veure de cop, en molt poc temps, radicalment transformada. La decisió de construir la central elèctrica de Capdella per l’empresa “Energía Eléctrica deCataluña” va capgirar en un no res la vida i el territori de la Vall Fosca. Des de La Pobla de Segur s’obre una carretera de més de 30 Km. en sols tres mesos. 4.000 treballadors envaeixen la vall, amb tota l’organització i la logística consegüent per construir-hi les instal·lacions de la central elèctrica.  Es connecten un grapat de llacs amb l’estany Gento que serà el regulador d’una conducció de més de cinc kilòmetres per poder fer un salt de més de 800 metres d’alçada per fer anar les turbines que faran anar els alternadors que produiran la corrent en unes edificacions adients i es desplega una xarxa de transport de l’energia produïda fins a Barcelona. A començaments de 1914 tot ja està en funcionament. Per treure’s el barret! Pensar en les tècniques i els enginys que hi havia llavors; pensar en les condicions de treball, especialment en les extremes condicions meteorològiques que s’hi donen; pensar en les persones, des dels tècnics, generalment estrangers, però molt especialment en els treballadors vinguts d’arreu, generalment de lluny, és sorprenent i esglaiador.

 

 

 

Tota una epopeia que ara, aprofitant el centenari, cal celebrar i anar a conèixer. El Museu de l’Electricitat de Capdella, amb la seva Directora al cap davant, ho explica molt bé. Sembla que escolars i jubilats són es seus principals grups de visitants, però hauria de ser conegut millor per més gent del país per entendre moltes coses de la nostra vida i de la nostra història, des de les tècniques industrials als moviments socials, empresarials i obrers, que ho feren possible. En Pep Coll en tragué temps enrere un bon suc literari i hi ha abundant documentació històrica per saber-ne més, molta produïda des del mateix territori.

 

 

 

La Vall romangué tranquil·la amb la seva nova estructura fins a començaments dels anys vuitanta del segle passat en que unes noves condicions hi portaren un nou terrabastall, aquesta vegada en forma d’una central subterrània reversible sota l’estany Gento dins de la roca de la muntanya. Les tècniques, però, ja havien avançat molt, malgrat que les condicions físiques i meteorològiques del territori fossin les mateixes. En surt al fons de la vall un nou llac artificial, conegut no sé pas perquè amb el nom de Saliente, que s’omple i es buida quan convé a les necessitats de producció, o de consum, de la xarxa elèctrica, i un cop acabades les obres, o potser fou una mica desprès s’aprofiten algunes instal·lacions per usos turístics.

 

 

(foto d'en Toni Batlle, de quan hi va treballar a començaments dels 80)

 

Però també, mica en mica, amb els avenços tecnològics es produeix un retrocés en la geografia humana de la Vall Fosca. Tot això, el complex hidroelèctric, va sol, comandat a distància. Els arranjaments i manteniments necessaris poden fer-se amb subcontractes de fora. Amb unes instal·lacions industrial de primera magnitud, però de menor importància pel conjunt de la producció energètica, fins i tot secundaria, la Vall ara té no més de 670 habitants. La seva ancestral base agrícola i ramadera està extinció com en totes les comarques d’alta muntanya. En un cul de sal, havent fracassat, per ara, els intents de desenvolupament d’una estació d’esquí amb l’esclat, també allà dalt, de la bombolla immobiliària, les perspectives no poden ser optimistes. La comunitat, a través de les seves administracions, ha de reconèixer tots els seus territoris amb les seves específiques circumstàncies i la gent que habita en ells. Cal explicar-ho.

 

24 de setembre.

La rana y el príncipe.

21 de setembre.

Cant XXII

Pels esglaons dels nostres mots el cel es torna a poc a poc presó baixada, closa foscor, i som de sobte, basarda de pou.

 

Per l’alta escala de les paraules, la llum pujàvem, alliberada: entén el dia la nit de l’aigua.

 

Però les ales que van vetllar el dormit príncep, aquest vell pas endins del somni del temps estrany, s’allunyen, mudes al crit d’esglai, quan preguntàvem per Sepharad.

 

(Salvador Espriu. “La pell de brau”)

Abocats al precipici.

“El divorcio sin traumas y con facturas ligeras es una quimera y un engaño.” Lluís Bassets, Convocatoria a los héroes

Aquesta vegada desinflar el soufflé no serà tan fàcil, potser ni possible. Malgrat que la portada de La Vanguardia d’ahir ja indicava pistes del que vol l’empresariat i que la majoria de opinadors assenyats comença a matisar la situació, la febrada no remetrà tant fàcilment, si és que arriba a remetre del tot. L’estimulació ve de lluny i s’ha intensificat molt, l’excitació ja és massa gran. Molta gent, fastiguejada, ha optat per deixar-se anar farta. El temps dels raonaments i de la paciència s’ha exhaurit segurament sense fer massa esforços per perllongar-lo. El conte d’en Pere i el llop, utilitzat de forma oportunista ad nauseam per alguns, s’ha acomplert.

 

Ara, des de la resta d’Espanya s’alcen algunes veus estupefactes dient que calen sortides. Ara rai, potser ja han fet tard! A Catalunya, amb tota mena d’ingenuïtats i d’infantilismes, es dóna per fer que tot és possible, fins i tot que el Barça continuï jugant a la Lliga de futbol espanyola. Algunes veus d’arrauxat etnicisme són preocupants i portadores de malsons.

 

És el resultat de tot el que hem sembrat. De la cultura de la frivolitat política, de la pobresa de la consciència cívica a la que no s’ha format en la complexitat del món d’avui, de la cridòria i la superficialitat dels debats i les alternatives, d’haver perdut la consciència dels temps i dels obstacles, ho vull ja! Joves generacions, i d’altres que no ho són tant, que sols han viscut en democràcia, marxen desinhibides, diuen, sense complexes del passat, cap endavant, cap una delitosa meta i no es pregunten gaire si hi ha dificultats per arribar-hi. Voluntarisme i simplisme a cabassos.

 

Tothom diu que els socialistes estan descol·locats. Clar, es queden aferrats a la seva vella bandera federal que ara no els compra ningú, ni aquí ni allà. Ja fa temps que s’han convertit en una nosa per tota mena de nacionalistes pels qui són una alternativa racional. Ah!, però és tan difícil i, a més, tan costós, anar contracorrent i fer-ho bé. Alguns tenen la temptació d’abandonar-la, altres tenen la temptació d’arreplegar-s’hi per defensar-la fins el final, molts no saben com sortir del carreró en que estan aculats.

 

Deia Pere Navarro a la darrera reunió del Comitè Federal (sic) del PSOE, el passat dia 9 de setembre a Madrid: “Compañeras y compañeros, o España reconoce sin ambages la diversidad de pueblos que la integran, o las tensiones identitarias se harán insoportables. O nuestras instituciones comunes se impregnan de espíritu federal, o la deslealtad mutua entre el Gobierno de Cataluña y el Gobierno de España se harán insostenibles. Dejadme que lo diga más contundentemente: España será federal o corre el riesgo de disgregarse. Será federal o no será.” Molts aquí volen que no sigui, molts allà no la volen federal. Què esdevindrà dels que vivim a la pell de brau?

 

 

  

 

 

17 de setembre.

Peridis, genial.

14 de setembre.

Desencervellar-se i desenceballar-se.

Per desencervellar-se i desenceballar-se  un xic no hi ha res millor que prendre distància, també distància física. Roma en qualsevol moment val la pena per fer-hi una escapada. És anar a veure les nostres ancestrals arrels: la llengua, la cultura, el dret, l’idiosincràcia. Tot, més o menys accentuat, tot, més o menys tamisat pels temps. Mediterranis, nosaltres, som fills dels romans. Pedres antigues, esglésies, carrers curulls, fonts escultòriques monumentals, caòtica vitalitat, bellesa de tota mena, menjar conegut. Han estat uns pocs dies esplèndids, és anar a tir segur, per esbargir-se amb la família.

 

Dos propòsits reeixits: Un, disposar d’una estona per anar a l’església de San Luigi dei Francesi per veure els Caravaggio sobre Sant Mateu. La llum de “La vocació de Sant Mateu” és extraordinària.

 

Temps, també, per repassar els de la capella Cerasi de Santa Maria del Popolo sobre Sant Pere i Sant Pau.

 

L’altre era endinsar-se al Palazzo Doria Pamphilj per veure, o intentar-ho, la munió d’obres pictòriques que apilona, tal qual, però molt en concret el retrat d’Innocenci X Pamphilj de Velázquez. Sort que el tenen exposat en una petita saleta per ell sol, ja que passejar-se per la Galeria era anar buscant, descobrint, un Rembrandt per allà dalt, un Brueghel al costat d’altres Brueghels posteriors, un Caravaggio crec repetit, uns Claude de Lorena, un Rubens, un excepcional i molt conegut Filippo Lippi, algun Tizià, entremig de pintors bàsicament italians i alguns flamencs i francesos del segles XV al XVIII. La col·lecció que aplega és excepcional, llàstima de la seva col·locació que impedeix veure-la convenientment.

Un moment també per repassar l’església de Sant Ignasi de Loiola per tornar a constatar la potència jesuítica.

 

12 de setembre.

Ara, a les urnes!

Desprès de la que ja era de bell antuvi exitosa manifestació d’ahir pels carrers de Barcelona, tal com va ser en realitat, el Govern, el Parlament i el sistema de partits polítics existent fins ara al país ha quedat deslegitimats. Els convocants no estan pas a les institucions.  En democràcia, quan es produeix una sortida popular d’aquest nivell cal replantejar les coses. Sí, es pot dir que el Govern, d’una forma o altra, hi era al darrera, que encara que formalment no, realment, si. Això en democràcia no s’hi val. Els convocats s’atribuiran, amb raó, la magnitud de la convocatòria i ja demanen directament i obertament que el Govern encapçali les seves aspiracions, que fins ara al menys, no sé pas si més endavant, no eren les seves. Les seves eren més modestes i més prosaiques. El lema de la marxa era ben explícit; les banderes que majoritàriament onejaven no eren les oficials aprovades, sinó les alternatives; el sentiment, en fi, dels manifestants no es pot amagar ni tergiversar ni utilitzar sense provocar una reacció furibunda o un desencís monumental. No si val ara atribuir-ho tot a un cabreig difús de la ciutadania, el sentiment manifestat és ben explícit. Per això, ara cal recórrer al millor sistema que hi ha en una democràcia per que la gent el manifesti clarament, amb la papereta als dits dins d’una urna.

 

Oh!, es dirà: “Això és molt fort!”. Hi tant que ho és de fort! Ja n’hi ha prou en estimular subreptíciament els sentiments dels ciutadans/es. Ja n’hi ha prou d’ambigüitats calculades darrere d’efímers rendiments electorals.  Ja n’hi ha prou de plataformes, escissions i transformismes que no aconseguim quantificar. Anem a preguntar-ho directament al cós electoral que és el que vol i per on anar-hi.

 

Oh!, es dirà: “Però, caldrà explicar la veritat. Caldrà marcar un camí. Dir que les coses, i més en el món d’avui, són molt complexes!”. Doncs, sí, justa la fusta. No és ficar-hi sols la punteta. Fins al fons, i amb els resultats que siguin (d’altra banda, ben previsibles). Serà un sacseig general al sistema de representació política. Fins aquí han arribat alguns, però, i d’ara en endavant? Probablement caldrà fer algun que altre Congrés extraordinari; no es descarten escissions, sorgiments, enfonsaments, ...; el que calgui i comporti el procés. Serà col·locar a la ciutadania davant d’un mirall perquè es vegi i digui si d’accepta amb totes les conseqüències. Serà, també, dir al jovent que això no és un partit de futbol amb el Madrid.

 

Ebre enllà també hauran de reflexionar i veure que la seva posició no porta a enlloc. Les elits que manen a Espanya tenen ara d’una forma fefaent el resultat del seu altiu i cec entossudiment. Ara, algunes veus es recorden del federalisme, ara: ¡A buenas horas, mangas verdes!

 

I desprès? El que sigui, el que els ciutadans i ciutadanes hagin lliurament escollit, amb totes les conseqüències, per la seva voluntat. Que hi ha riscs? Evident!, però això passa sempre en moments de canvi, oi?

 

Potser a algú no li quedarà més remei que fer-se apàtrida.

 

12 de setembre.

La febrada nacionalista.

Certament, la recurrent febrada nacionalista de cada any entorn a la celebració, commemoració, de la Diada de l’11 de setembre enguany és molt forta. Potser àlgida?

 

Fins ara, la festa nacional catalana tenia uns correctes, potser una mica insípids,  actes institucionals al matí, molt millorats en els darrers anys, més noucentistes, i a la tarda hi havia les conegudes manifestacions dels minoritaris independentistes, més o menys arrauxades. Aquest any és diferent. La creixent onada reivindicativa d’un millor tractament fiscal per a Catalunya, atiada al meu mode de veure per la situació de crisi econòmica que posa en qüestió l’impossibilitat dels equilibris de les finances públiques de totes les administracions, està sent ben aprofitada pel Govern de la Generalitat de CiU per vampiritzar la tradicional manifestació de la tarda. Vampiritzar o estimular més o menys subreptíciament? Tant li fa.

 

Una plataforma cívica, l'Assemblea Nacional Catalana, resultat de les consultes pel “Dret a decidir”, proposa una manifestació amb un lema independentista ben explícit: “Catalunya, nou estat d’Europa”, al que evidentment s’hi afegeixen de seguida les variades manifestacions de l’independentisme.  El Govern, mareja la perdiu durant uns dies. Hi aniré, no hi aniré?, però va creant el caliu perquè la gent surti al carrer per manifestar el malestar que porten a dins, sigui més o menys explícitament “indepen”, però que serveixi per mostrar a “Madrid” el seu cabreig. Hi haurà qui marxarà per la independència,  hi haurà qui marxarà pel concert econòmic de caire confederal, hi haurà que marxarà pel pacte fiscal de caire federal, hi haurà qui marxarà per protestar per les retallades dels Governs de dretes, hi haurà qui marxarà pel que sembla que és l’onada del moment,..., fins i tot, hi hurà que ho farà virtualment (?!) sense explicitar ben bé perquè ho fa. Hi haurà qui no hi anirà. Normal en el desencís i la confusió dels moments en què vivim.

 

Els mitjans d’expressió i d’opinió (públics i privats) que abonen les tendències nacionalistes, dels uns i dels altres nacionalismes, estimularan, blasmaran,  lloaran, retrauran l’esdeveniment, que segur que serà un esdeveniment. El Govern no hi anirà com a tal, només faltaria! Des de quan un Govern va al darrera d’una manifestació que no convoca? I desprès de l’error, del gran error, de la “mani” de l’any 2010, quin Govern convoca una manifestació perquè se li en vagi de les mans? Però hi aniran Consellers i representants dels partits del Govern amb la consegüent perplexitat de tothom, dels que convoquem amb un lema no assumit per molts dels que hi van al darrera, dels que hi van cridant uns eslògans diferents de la convocatòria, dels que s’ho miren, dels analistes que portaran el que els interessi al seu rec, ... Però haurà estat un crit, un fort crit! Però de què? De que ja en tenim prou? Prou de què? Va!, no cal preguntar-ho, és ben sabut! La gent tornarà a casa ben contenta dimarts al vespre. I dimecres? Dimecres farem balanç, mesurarem el múscul que hem exhibit, gros i llarg, no sé pas si dur, oi?

 

Als quatre dies ens presentarem a “Madrid”  a reclamar el que és nostre. Bé, hi anirà el President d’un Govern en minoria que encara no sap amb qui aprovarà els pressupostos de l’any que ve. Bé, potser no té gaires intencions ni de presentar-los perquè no sap com fer-los i amb qui fer-los. S’hi presentarà recolzat per dues formacions radicals minoritàries, respectables, com totes, amb plantejaments ben diferents entre elles i amb el Govern, però sense el recolzament dels interlocutors o de la seva alternativa. Ja es veu a venir, de lluny, la feblesa de l’encontre. Sí, però miri!, tenim tanta gent: milers, potser algun milió, al darrera! Ah... i què no sap com estem aquí i què pensem nosaltres? I llavors?

 

Fot-li més llenya al foc! Que bulli més la caldera! Fins que exploti! Fins que exploti?

 

7 de setembre.

Més sobre els nous tipus d’IVA.

Sí, clar, ara salten moltes coses. Repassant els augment que provoca l’increment de l’IVA que comença a aplicar-se aquest dies t’adones de coses que potser mai hi havies prestat gaire atenció.

 

Resulta que el subministrament d’aigua, considerat suposo essencial, està gravat amb el tipus reduït, lògic, del 8% que ara passarà al 10%. El de l’electricitat, considerat suposo no essencial, estava gravat amb el tipus normal, no sé si en relació a l’anterior és tant lògic, del 18% que ara passarà al 21%. El del telèfon, tant el fix com el mòbil, a tipus normal, és normal, però com que la factura és a primer de mes ja et carreguen el 21% del nou tipus al consum del mes anterior segons expliciten per imposició de la normativa vigent.

 

La sorpresa salta al servei de televisió de pagament que passa del tipus reduït del 8%, això sí que no era lògic ja que no és un servei essencial, al 21% del nou tipus normal. No sé quina fou la raó del establiment en el seu moment del tipus reduït pel servei de televisió de pagament, però ara si a més vols veure futbol -que pràcticament serà tot de pagament i al marge del paquet normal- això s’enfila. A menys que siguis un addicte o estiguis enganxat a determinada programació caldrà pensar-s’ho, o formar penyes d’amics per repartir-se els costos i veure-ho conjuntament. Això darrer, pagar per l'espectacle, em sembla també molt normal, no pot pas ser que les astronòmiques xifres que es paguen en aquesta activitat vinguin de l’aire del cel, ... o dels deutes amb hisenda i la seguretat social. Potser aquest darrer tema ajudarà a col·locar-lo a uns nivell més raonables.

 

 

 

4 de setembre.

Atenció amb els nous tipus d’IVA.

Ahir, 1 de setembre, varen entrar en vigor els nous tipus de l’IVA acordats pel Govern i ratificats per Les Corts. Més enllà, o més ençà, de les motivacions i dels seus possibles resultats, sobradament explicades, debatudes i discutides aquests dies, cal estar amatents a quina serà l’aplicació pràctica que es farà de l’augment per saber-ne l’afectació concreta que tindrà pels consumidors finals. Hi ha comerciants que han anunciat que no traslladarien l’augment en els preus finals carregant-lo contra els seus beneficis, de moment, fins que puguin. N’hi que, es diu, han apujat els preus ja des que es va anunciar l’increment i que ara, com que ja l’han repercutit, mantindran els preus finals. N’hi ha que els augmentaran corresponentment, o sense correspondre.

 

Vejam: Si ho he entès bé, el tallat (cafè-tallat) que em prenc alguns matins en algun bar, granja o similar (ara ja te’l serveixen fins i tot a les forneries), me’n cobren 1,10€. Com que la provisió del servei d’aquest bé a la barra o a la taula està gravat al tipus reduït, com els d’hostaleria, passa del 8% al 10%. És adir, el que fins ara costava 1,10€ degut al seu cost 100 més 8 d’IVA (108), ara passarà a 100 més 10 d’IVA (110), el que representa que si se’m trasllada l’increment passarà a costar en total 1,12€, dos cèntims més.

 

Veurem, doncs, quin preu em cobraran demà. Potser ens mantindran l’antic, o potser n’aplicaran un de nou. D’aquesta quantia calculada, o d’una altra. Veurem.

 

Arran de l’anterior apujada d’aquest impost pel juliol del 2010 ja vaig fer observacions semblants. Llavors el cafè de Madrid costava 1,20€. Ara, el tallat a Mataró, 1,10€.

 

2 de setembre.