A l’hora d’explicar
el meu pas pel grup d’amistat parlamentari hispà italià al que vaig pertànyer m’he
trobat que en el blog que narra la meva experiència al Congrés dels Diputats hi
ha la ressenya de l’anada del desembre del 2007. En ella hi ha un enllaç que
remet a un article que vaig enviar i publicar a la revista Cap Gros en la meva col·laboració
que hi feia “Des de Madrid” sobre la primera anada del maig del 2005. Resulta,
però, que la revista no deu guardar publicacions tant endarrerides i l’enllaç
es perd en el no res. Sort, però, que tinc guardat forces coses del meu treball
parlamentari i he pogut recuperar-lo.
Ara, amb motiu de
fer una referència a aquelles vicissituds l’he de col·locar a la xarxa per
poder enllaçar-lo convenientment.
5 de març de 2023.
ROMA
Vaig ser
convidat a participar en el Grup d’amistat parlamentari hispano-italià,
substituint a un company del GPS que no podia assistir, a la reunió que es va celebrar a Roma, al Parlament italià a Montecitorio, els passats dies 5 i 6 de
maig.
A ningú se
l’hi amaga que tenir la possibilitat d’anar uns dies a Roma, per primavera, és
un goig gens menyspreable. La Ciutat Eterna és una joia històrica, cívica,
artística i urbana que sempre val la pena visitar i gaudir. I més, anant amb
una delegació oficial en una sessió de treball de nivell parlamentari, pots
tenir ocasió d’establir contactes, participar en reunions, i anar a llocs
especialment interessants allunyats de les típiques visites turístiques.
Els grups
d’amistat parlamentaris son grups reduïts establerts entre Parlaments amb
representació de totes les forces polítiques existents en el seu si per ambdues
bandes que, més o menys, un parell de vegades a l’any es reuneixen, ara aquí,
ara allà, per debatre temes d’interès comú. A mi m’han adscrit al grup d’amistat amb Algèria que s’acaba de
constituir. Suposo que per la meva condició de portaveu de la Comissió
d’Indústria Turisme i Comerç, la direcció del GPS ha cregut que fora adient que
estès en aquest grup ja que el principal tema que tenim amb aquell país és el
subministrament de gas.
En
l’encontre que estic ressenyant els temes tractats foren: el terrorisme
internacional, el Pacte d’Estabilitat i Creixement, i les relacions bilaterals
entre Espanya i Itàlia. Excepcionalment, trobant-se el President del Congrés de
Diputats a Roma, la reunió va ser oberta pels Presidents de les dues Cambres:
el Sr. Marín per la part espanyola, i el Sr. Casini per la italiana.
Em va
correspondre l’honor i la responsabilitat de ser el relator per la part
espanyola de la ponència sobre el desenvolupament del P.E.C. (Pacte per
l’estabilitat i el Creixement adoptat per la Unió Europea l’any 97 i recentment
modificat). A l’altra banda vaig ser correspost pel vell Diputat Nerio Nesi (80
anys) molt conegut a la política italiana, ja que se’l va titllar fa temps com “il banquero rosso” perquè, malgrat ser
d’esquerres, va ser President de la
Banca Nazionale di Lavoro (aquest dies als nostres diaris per l’operació de
compra que porta a terme el BBVA). La reflexió que vaig proposar anava en la
línia de reconèixer la dificultat que tenen, o el difícil que ho posen, el
Estats nacionals per continuar cedint sobirania cap a la Unió Europea, en el
darrer reducte que els queda de política econòmica com és la política fiscal i
pressupostaria. Els francesos per que volen mantenir la “force de frappe”; els
alemanys per que son aportadors nets a la solidaritat europea; els italians,
sorprenentment, per que diuen que els falten infraestructures; els portuguesos
per que acaben de canviar de govern... Tot aquesta resistència ha portat a
relaxar les condicions establertes el 1997 per accedir a la moneda única: màxim
3% de dèficit pressupostari anual sobre el PIB, i no més del 60% de deute
públic, també sobre el PIB. A Espanya aquest tema també ha estat motiu de
debat. El Govern actual s’ha mogut respecte el fonamentalisme estricte que
mantenia l’anterior Govern del P.P. Ara es pensa, i així ho ha aprovat l’actual
relació de forces al Congrés, que cal actuar segons el cicle econòmic. I a la
vista del que fan els nostres socis europeus aquesta posició és més encertada
ja que podríem haver acabat essent més papistes que el Papa (aquesta anotació
feta a Roma era especialment adient).
La posició governamental
italiana va ser enèrgicament defensada per la Diputada florentina de Forza
Itàlia, Mónica Baldi. Val a dir que resultava xocant, com a mínim, veure a una
representant de la setena economia del món exposar que necessitaven mantenir el
dèficit i el volum de deute per construir les infraestructures que encara els
falten. Quina mena d’arguments hauran d’emprar, dons, els nous Estats dels
països de l’Est que s’acaben d’incorporar a la U.E. i que tenen uns nivells
d’equipaments i desenvolupament molt inferiors als dels països constructors
inicials d’Europa? La delegació espanyola, i també molts companys i coneguts amb qui he comentat aquesta posició,
va pensar que era una expressió més de la política italiana. Els darrers
esdeveniments, eleccions a Alemanya, i referèndum a França posen més tensió a
aquest tema, ja que obertament o soterrada hi és present.
L’encontre
em va servir per fer-me una lleugera idea de la Camera dei Deputati italiana. Molt més gran que l’espanyola en
nombre de components (617), té el mateix nombre de Grups polítics (8), molt més
distribuïts que a casa nostra, ja que els dos primers tenen sols el 28% i el
21% del total (a Espanya sumen el 89%) i el Mixt te 61 diputats de vuit partits
diferents, fruit del fraccionament que es va produir fa uns anys dels partits
tradicionals, el que obliga a uns jocs d’aliances permanents amb les subtileses
pròpies del país, i en un hemicicle “escènic”. Estan a l’acabament de la
legislatura, i ja està bullint quin serà el futur de la governança italiana. Em
va sobtar la mobilitat que tenen els grups parlamentaris: cap d’ells – excepte
el mixt – acaba el mandat amb el mateix nombre de Diputats/des amb que va
començar, tots n’han perdut.
Per acabar.
Vaig tenir temps de passejar per Roma. Quina bogeria!! Una gernació de
visitants omplint-ho tot. Els carrers i les places, els museus i les esglésies
anaven de gom a gom. Hem convertit, mercès a la democratització del turisme,
les ciutats històriques en grans parcs temàtics on es barreja l’historia,
l’art, el comerç, la gastronomia i l’oci. Impossible veure amb tranquil·litat
els museus del Vaticà un dissabte al matí. La
Capella Sixtina semblava el mercat de Calaf. Tot l’encant de la Fontana di Trevi quedava esvaït
qualsevol capvespre per la munió de gent que s’hi aplega. I, malgrat la
perspectiva de les escales, la “barcaccia”
de la Piazza di Spagna quedava
esborronada pels caps de turistes vinguts d’arreu del món. Ah, i les botigues...impressionants. Però, malgrat
tot, val la pena anar-hi.
Manuel MAS i
ESTELA
Madrid-Mataró,
19-26 de maig de 2005.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada