31 de gener del 2017

M’hi he tornat a posar!

Aviat farà un any que vaig escriure l’entrada “Endreça”. Explicava la quantitat de papers que encara guardo dels temps en que estava en actiu i que mai trobava el moment de desempallegar-me’n. Rutina, preservació, o procrastinació? Segurament hi ha una mica de tot això, ja que un cert narcisisme hi ha (pensar que el que tenim és important, per nosaltres o per algú, o pot ser-ho en algun moment i ho necessitarem) i preservem més del compte.

Llavors vaig netejar algunes “piles” de papers que tenia sobre la meva taula. Ara, aquests darrers dies, m’he enfrontat amb aquella caixa de papers que vaig emportar-me de Madrid quan vaig plegar ja fa més de cinc anys i que encara no havia revisat (o revisitat?). Què hi he trobat? Poques coses per encara ser guardades. Bé, alguna de ben útil: paper en blanc amb la meva capçalera (membrete) com a Diputat que aniré utilitzant. No crec que sigui cap malversació de cabals públics ja que probablement l’haurien destruït al esdevenir inservible pel seu comès.

Al marge d’aquesta anècdota, moltes carpetes amb temes que vaig portar en la meva tasca parlamentària. De la primera etapa, la de portaveu de comerç i turisme, poca cosa a servar. A més, va ser l’etapa bona de l’economia, 2004-2008, i els papers ho reflectien pel que no hi ha gaire a considerar. D’aquest temps sols he conservat la carpeta amb els temes i les notes del viatge que vàrem fer els components de la subcomissió de deslocalitzacions industrials (de quins temes parlàvem llavors al Congrés!) a la Índia i a la Xina. D’aquell viatge, el gener del 2007, en van sortir mitja dotzena d’entrades del meu blog anterior fetes el mes següent entremig del que anava publicant que tornades a llegir ara penso expliquen força bé el que vam fer, però, vaja, potser per nostàlgia d’un dels moments principals de la tasca efectuada llavors he cregut convenient guardar. 

He dubtat si guardava o no el tema que vaig tenir l’honor d’iniciar sobre la regulació de l’atur dels electes locals, però tampoc ho he fet, també està explicat al blog. Si que m’ha vingut en el record de la meva tasca la quantitat de targetes de visita que -degudament ordenades per les que van ser les meves secretaries en aquells anys- encara conservava, n’hi havia que me les havia emportat de l’anterior feina a Mataró. Vaig tenir interès en conèixer algunes coses sobre les indústries i les estructures comercials i turístiques del país i penso que també en les entrades del meu blog deuen estar moltes d’elles explicades. Navarra, Galícia, Andalusia, Castella i Lleó, els “lobbies” de Madrid, les instàncies administratives de la capital, Algèria, Londres... Però, de què serveixen ara? Segurament els titulars d’aquestes targes, en la majoria, sinó en la seva totalitat, ja no exerceixen el que feien fa més de deu anys! Cap a la paperera.

De la segona etapa, del 2008 al 2011, amb una feina ben diferent, portaveu a la Comissió Mixta pel Tribunal de Comptes, la feina va ser més interna, encara que la quantitat d’aspectes que vaig conèixer de les Administracions públiques va ser formidable. Vam veure més d’un centenar d’expedients de temes ben diversos. Alguns foren molt interessants per a mi com els relatius a la vida local que prou bé coneixia (cementiris, escombraries, patrimoni del sól...), d’altres curiosos com els relatius a “la Obra Pía de los Santos Lugares de Jerusalén”. A mi em tocava defensar directament, com a portaveu (vaja, com a “mando”) els relatius als Comptes Generals de l’Estat i els de la fiscalització dels comptes dels partits polítics. Els altres els repartia entre els meus companys i companyes membres de la Comissió, fins hi tot a alguns que n’hi n’eren. Tot està en els Diaris de Sessions del Congrés dels Diputats (la seva edició en paper era de color verd ja que era una Comissió mixta Congrés – Senat), per tant, perquè guardar papers relatius a aquests fets? 

Si, però, que vaig tenir una debilitat pel darrer expedient que vaig portar i tancar just uns pocs dies abans de cloure la feina i passar ja a la “passivitat”: eren els papers de la fiscalització del municipi de Seseña, de la famosa urbanització de “El Pocero”, clos a les darreries de setembre del 2011. Guarda alguns documents interessants de tot el procés de debat de l’informe. Vaig ser comminat a portar-lo (inicialment no el volia agafar jo directament) quasi militarment per la superioritat en un tens dinar al menjador privat del President de la Cambra. Es tractava d’un assumpte, com es conegut, que afectava al President del Congrés, José Bono, que em va estar al sobre, trucant-ne fins i tot a casa meva personalment en dia festiu, per controlar les conclusions que sortirien. Però, també al ser -sabent-ho- la darrera intervenció que feia al Congrés hi vaig afegir en aquella intervenció les meves particulars conclusions sobre el funcionament de la Comissió i el seu futur, fet que també ja està explicat, però que aquí em va guanyar la nostàlgia de guardar.

En aquesta segona etapa, la portaveu d’Economia, l’amiga Montse Colldeforns, em va donar bastant joc en temes diversos de la seva Comissió. També tot està registrat degudament, llavors, perquè guardar paperassa dels debats amb en Sánchez Llibre, la Fátima Báñez, en Montoro, en Llamazares, o els bons jans de l’Herrera o l’Azpiazu? N’he salvat sols un per constància d’un dia que vaig preparar la meva intervenció a la tribuna del Ple amb “retranca”, fet inusual en mi ja que sempre procurava ser molt mesurat, ja que el tema s’ho portava. Era una petició del PP de rebaixar els impostos, que junt amb altres temes que demanaven tot seguit em va fer exclamar: “Milagros, a Lourdes”, amb el beneplàcit exprés del que llavors era Secretari general del GPS, Eduardo Madina.

Bé, doncs de tot plegat, sols han quedat tres expedients dels molts que van passar per les meves mans durant els més de set anys de feina al Congrés que s’havien reduït a uns quants que encara romanien en una capsa abandonada en un racó del terra de la meva habitació de treball. Això sí, els “salvats” els he aplegat en una altra cosa que vaig també conservar: Una carpeta de Turespaña (suposo que me la va donar en Félix Larrosa quan en va ser Director general i després un company dels 25), que porta el logotip que els va fer en Joan Miró.




Tota la resta de papers que hi havia en aquella capsa cap a la deixalleria. (R.I.P.) Una endreça més, però encara queda feina per fer. Quantes coses, moltes d’elles innecessàries, guardem els que ja portem recorregut a la vida!

31 de gener.

26 de gener del 2017

Pedagogia.

No hi entenc d’aquest tema encara que en algun moment hi he dedicat atenció. Però si les mestres creuen que s’ha de fer una determinada cosa no seré pas jo els que els hi dugi la contrària.

Resulta que al Parvulari d’en Gerard, el nét gran, a la classe de P-5, la seva, estan “treballant” Mataró, la seva ciutat. Com que l’avi havia estat alcalde, ¿portem-lo a la classe perquè ho expliqui?

Bé, de fet el curs passat ja em van aprofitar, però ara era a la classe del meu nét. Ja em tens, una mica preocupat per com fer-me entendre amb menuts de cinc anys de la feina de l’Alcalde d’una ciutat. Tots en rotllana a la classe, més de trenta (van aplegar les dues línies) asseguts en les seves cadiretes i jo, també en una cadira petita, al mig d’un dels costats rodejat de la mainada. Van col·locar al meu nét a la meva dreta, ell tot cofoi de que el seu avi anés a explicar el què feia un Alcalde.

Vaig fer una petita introducció de què era una ciutat, un espai on s’hi aplega la gent per viure junts, diferenciant ciutats gran (¿heu estat a Barcelona?, algunes mans enlaire) i pobles més petits (¿heu estat a Argentona?, altres mans enlaire). Nosaltres vivim en una ciutat que hi ha molta gent però és més petita que Barcelona i més gran que Argentona. ¿Qui és l’Alcalde, què fa? Els vaig preguntar: ¿Qui decideix què cal fer a casa? El pare i la mare, van contestar-me. I la classe, ¿qui decideix què fer? Les mestres, em varen dir. Doncs l’Alcalde és el que decideix el què es fa a la ciutat. No, no ho fa ell, ell mana als jardiners que cuiden els parcs i els arbres, els policies que vetllen per la circulació i la seguretat, els paletes que arreglen els carrers, els que encenen els llums dels carrers quan es fa fosc ... Bé, em sembla que me’n vaig sortir i va quedar clar.

Ells tenien preparades algunes preguntes del “treball” que fan: Mana molt l’Alcalde? On treballa? Com va vestit? Treballa moltes hores? On viu? Jo tractava de donar respostes comprensibles a l’auditori que quiet i atent respectuosament o embadalit m’escoltava. Tenen una gran estima per la Laia l’arquera, em van apuntar les seves mestres. Certament, ha esdevingut una icona de la ciutat, fet del qual n’estic molt content. ¿Com es va fer tan gran com és? un menut em va preguntar. Per trossos i en un taller molt gran de Terrassa els vaig dir. Els vaig explicar que es fixessin a la nit si mai passaven per la rotonda on hi ha l’escultura que dalt de tot hi ha una llumeta vermella per indicar que pot ser un obstacle per la seva alçada als helicòpters. ¿Perquè és diu Laia? I vaig parlar dels laietans i vaig preguntar si hi havia alguna Laia a la classe. Sí, n’hi havia una a qui vaig felicitar pel seu nom tan bonic.

Tot plegat mitja hora, no podia pas ser gaire més temps per aquesta quitxalla, lògic i comprensible. En vaig sortir molt content, no tinc ni idea de si va ser profitós i adequat, aquesta és una valoració que han de fer les mestres, però penso per l’atenció i l’interès que hi van posar que sí, que va valer la pena. Al menys per mi, ja lluny d’aquelles responsabilitats cíviques, penso que repartir alguna engruna d’experiència proporciona quan menys satisfacció, i més amb el teu nét al costat (Manel, que et cau la baba!).



Per cert, el GEM, l’escola, celebra aquest any el cinquantenari de la seva fundació, una mostra de la renovació pedagògica dels darrers temps del franquisme. Enhorabona i per molts anys!


26 de gener. 

La feina d’ara.

Va amb els temps i les circumstàncies (els i les de cadascú). Ara són els néts. Des de fa uns dies em toca (voluntàriament) portar al més menut, en Joan, per la tarda a l’escola bressol (compte, Manel!, no diguessis guarderia). 

Em fa una certa satisfacció portar-lo a Les Figueretes, l’escola bressol del centre de la ciutat. La vàrem inaugurar l’any 1985, aprofitant una vella fàbrica en desús i dins les primeres actuacions urbanístiques dedicades a intentar redreçar l’atrotinat casc urbà del nucli històric. Desprès van seguir moltes actuacions pels carrers i places dels voltants que van continuar aquella línia d’actuació que ara trepitjo fins arribar a aquell indret: el Carreró, la plaça de l’Ajuntament, el carrer de Santa Maria, el de Beata Maria, el de Sant Simó. I tornant, per les Espenyes, Can Xammar, la plaça Xica i el carrer d’en Pujol o el de Barcelona. L’esforç ha estat notori, encara que aixecant el cap (o ni tant sols fent-ho) veus que, possiblement, la iniciativa privada no ha estat de la mateixa intensitat encara que també ha fet algunes actuacions lloables. Tot caminant penso coses sobre això darrer que potser no tardaré en escriure. També Les Figueretes va ser el primer edifici amb aquell comès del grapat que en vindria desprès escampats per tota la ciutat. Entre una cosa i una altra, satisfacció.

En Parés de Mataró (Joan Baptista Parés i Gomis) va tenir el seu estudi a la baixada de Sant Simó (crec que ara ja no el té) i els seus darreres donaven a la plaça de Les Figueretes. Em va obsequiar, amb dedicatòria inclosa, un dibuix  que tinc a la meva habitació de treball amb molta estima i consideració. La dedicatòria, signada el IX del 1985, diu “a en Manuel Mas i la seva ciutat tendre”, suposo que rememorant el llibre de “La Barcelona tendra” de l’Aurora Altisent que per aquells temps va tenir molt reconeixement. Sempre t’ho agrairé, Joan.




26 de gener.

23 de gener del 2017

Hipoteques

Sembla que els que tenen menys de trenta anys no agafen hipoteques. No en el sentit figurat, que també, sinó hipoteques sobre l’habitatge. Quina sorpresa, oi? Hi ha qui descobreix noticies sorprenents cada dia. Però què ens pensem? Que en un mercat laboral cada cop més precari, inestable i que s’hi accedeix més tard, els joves estan en disposició d’agafar compromisos a llarg termini? No ja a deu anys, com es feia fa temps, sinó a trenta i quaranta. Però, qui sap qui serà viu, i com serà viu, llavors? Hipotecar-se, ni somiar-ho. Llavors, com s’ho faran per independitzar-se? Potser no ho faran, ho deixaran per més endavant. Se’n aniran de lloguer, compartiran pis, s’entaforaran en una habitació en pis compartit, es mantindran a casa els pares ..., vés a saber. Segur, però, que no estan pas contents amb la seva situació. Cal tornar a la política pública d’habitatge que mai s’havia d’haver abandonat, amb formules suficientment flexibles per poder donar sortida a aquest problema: expropiacions, lloguer (potser subvencionat temporalment), consideració del dret de superfície, cooperatives semi públiques ..., mides segons les canviants necessitats, ciutats i pobles mitjans,...

Mentre tant, el problema que omple les notícies dels mitjans és el tema de les clàusules sòl de les hipoteques existents. Bé, d’aquelles que tenen aquestes clàusules. Han estat declarades abusives pels tribunals. Desconec l’argumentació jurídica del tema de la seva nul·litat i no tinc coneixements de dret per valorar-la, però se’m escapen algunes coses del que està passant.

Sembla ser que en les hipoteques a tipus d’interès variable (durant molts anys les hipoteques eren a tipus fix) els bancs van introduir clàusules terra, és a dir que els tipus d’interès podien baixar fins un punt (suposo que també clàusules sostre – els swaps i els collors- si podien pujar). El que podia variar deuria ser el euríbor, el IRPH, o algun altre índex semblant. Aquest mecanisme, ben utilitzat i explicat, és correcte i no és pas nou. És semblant al tema de les preferents: ja hi eren, però se’n va fer un ús inadequat en un moment delicat que ningú creia en que s’ensorraria el sistema bancari. Tampoc ningú creia, fa un temps que els tipus d’interès que marcaria el BCE serien pràcticament zero com han acabat sent per intentar contrarestar els efectes de la crisi desfermada el 2008. Ho van explicar bé els bancs als seus client a l’hora de “vendre’ls” una hipoteca, en quines condicions els hi feien? Clar, ells diran que sí, però la manca de credibilitat que tenen en aquest moment fa que molta gent, i els jutges entre ells, no s’ho creguin.

Bé, quin és l’abús? La diferència entre el tipus general pactat i el límit terra que els van imposar? Quin era el tipus pactat i com ha evolucionat? Quin era el terra establert? Quan es va fer la hipoteca, en quin moment, ja que l’evolució dels tipus d’interès en els darrers quinze anys ha estat variable i més enllà de que potser la majoria de gent normal no hi entengui gaire d’aquest tema, n’hi ha que tenen molt difícil justificar ignorància pels seus coneixements en la matèria. Tot això porta a pensar que més enllà de “l’escandalera” que hi ha muntada això és molt més complicat que un simple abús. Per cert, hi ha entitats financeres que ja han manifestat que ells van fer bé les coses i que pensen recórrer. El que passa com he dit abans és que no tenen als ulls de la societat gaire credibilitat per dir-ho. També pot haver-hi qui intenti pescar en aigües tèrboles donada la situació desprès de l’engany de les preferents. Igual els estalvis es mengen les estovalles. En fi, que la banca ho té més aviat magre.

Les conseqüències de tot plegat en el mercat hipotecari (un mercat que fins fa poc havia funcionat relativament bé)? Les veurem més endavant, segurament a un enduriment de les condicions per accedir-hi, més tipus fixes, ... Però aquest enduriment pot comportar, com ha passat sempre, que hi hagi qui intenti (per ambdues parts) tornar a agafar risc sobre el tema i que torni a començar la roda que dins un temps en porti allà on som ara. Crec que era J. K. Galbraith en la seva obra “Breve historia de la eufòria financera” el que deia que les crisis financeres retornen cíclicament al cap d’un temps (una generació, potser?) i les societats tornen a caure en els mateixos errors que varen cometre en el passat.


23 de gener.

21 de gener del 2017

La reacció. Comença un nou període?

El dia ha estat rúfol. Com per quedar-se a casa i empassar-se el diari sencer, cosa que cada cop en tinc menys ganes. Però a fora bufava el vent, feia fred i queien algunes gotes, i feta la feina, al sofà s'hi estava més bé. La notícia del dia, del dia d’ahir, ja és prou coneguda: D.Trump prenia la presidència dels EUA. Comença un nou període?

Ens ho temem, però ja veurem tot com s’anirà desenvolupant. El nou President del EUA és fruit dels indignats, dels indignats americans. Sí, hi ha indignats a tot arreu, especialment al món occidental, de com van les coses, del què ha comportat la globalització fins ara i especialment dels resultats negatius per a molts de la crisis del 2008. Uns es manifesten d’una manera i en una direcció i uns d’altra i en la que sembla contraria. Els indignats americans han portat al capdavant dels seu país a una persona que ha fet de la seva indignació bandera, America first!, encara que ell i el que representa, amb la gent de la que s’ha rodejat, sols sembla que els utilitzi.

S’han dit moltes coses del nou President americà, totes elles contraries a els corrents que fins ara semblaven dominants en l’imaginari de la ciutadania (i dels mitjans) de per on havia d’anar el món. Aïllacionista, en un món cada cop més multilateral; nacionalista, en un món cada cop més interdependent; misogin, en un món que cada cop posa més les dones al lloc que han de tenir; creacionista, en un món cada cop més descregut i més científic; supremacista blanc, en un món cada cop més barrejat; proteccionista, en un món cada cop amb més intercanvis. Podríem continuar, és del stablismen, però no és stablismen, (potser està en la diferenciació del econòmic i el polític).  A mi el que més em preocupa és l’aïllacionista. Comportarà tothom al seu aire i la llei de la selva, del més fort?

Veurem. El sistema polític nord americà és complex com per pensar que el seu President pot fer el que vulgui, hi ha molts contrapoders. Ara bé, falta que aquests contrapoders es contraposin. Des de fora, la política sempre s’ha vist diferent que des de dins, sembla que pot ser molt fàcil canviar les coses, donar-les un nou rumb, i no és així, no és tant fàcil. Malgrat tot, no es pot pas negar que ens trobem davant d’un gir (inesperat?, o esperable en algun moment proper?) en la forma de conduir el món. Segurament el status quo canviarà, i això donarà ales als que pretenen capgirar-lo. Que cal canviar algunes coses és innegable. Que cal capgirar-les totes ja és més discutible, sobre tot si es vol fer de pressa. Molta gent avui deu estar contenta i d’altres molta trista quan no espantada del que pot venir. Pot representar un retrocés, o un estímul per intentar fer les coses de manera diferent. De moment, sembla però que hi ha una reacció en marxa. Creuem els dits.

Estan circulant molts acudits per la xarxa sobre el tema. Jo he retwitejat el d’en Paul Krugman.






21 de gener.

5 de gener del 2017

Certesa de la incertesa.

El que sabem del cert dels temps que vénen és que seran incerts. En tots els aspectes, en el progrés, en la política, en la societat. Sembla, però, que això ja està assumit, descomptat. Els més grans segurament amb resignació. Mirem endarrere i veiem uns temps que ja no tornaran. Potser van ser uns temps excepcionals i nosaltres uns privilegiats, sense terrabastalls que els estronquessin, sempre millorant, pensant que el progrés ens afermava. Ara esdevenim pessimistes. El que hem fet i hem estat va sent capgirat i creiem que cap enrere, encara que potser no, que sols és diferent. Els més joves ho tenen més assumit. Aspiren a no perdre el que els hi traspassem, però saben que ho hauran de lluitar cada dia, o que certes coses que pels més grans eren importants com l’estabilitat (en moltes coses) ja no existeix i s’adapten a aquestes noves condicions. Tant de bo se’n surtin en aquest nou món.

Què passarà en els avenços tecnològics? Com canviarà el treball, la vida, les relacions, la mobilitat, la formació i la informació...? Què passarà en la política? Això sembla que pot deparar alguns canvis a veure ben aviat. Qui manarà al món? L’ascens a la Presidència dels EUA per part de D. Trump portarà alguns canvis, segur. Però, quins? Què passarà amb la Xina? I amb Europa? Aquest any que ara comença, entre el Brexit i les varies eleccions, especialment les franceses, poden produir-se també alguns canvis. Veurem, retorn al proteccionisme? A casa nostra, també. Els que no varen permetre l’Estatut del 2006, a banda i banda, semblen decidits a moure fitxa i alguna cosa passarà. Quina? Les formacions polítiques es ressituaran, en quin sentit i amb quina força? Què passarà a l’economia? A Espanya la recuperació és un fet macroeconòmic cert, però amb la incertesa de la seva continuïtat: preu del petroli, tipus d’interès, política europea, noves formes de producció i distribució... i la certesa del patiment dels de baix assumint, o no, la seva incertesa: precarietat, temporalitat, manca de perspectives. Les economies “low cost” comporten treball “low cost”. Ningú assegura, dóna certeses de futur, a cap sector. Què serà de l’agricultura, de la indústria o dels serveis? L’única certesa és la del canvi que portarà incertesa. Ja fa temps que es va dir: El futur ja no és el que era.




5 de gener. Que el vent dels Reis de l’Orient ens esvaeixi les boires, amén.