L’agonia del Frankenstein.

 

(L'albada. Pablo Picasso, 1967)

Va ser Alfredo Pérez Rubalcaba -si mal no recordo- qui va dir que un possible, llavors possible, Govern entre el PSOE i els grups a la seva esquerra i els nacionalistes seria un Frankenstein.

La Transició espanyola de la Dictadura a la Democràcia es va fer a imatge de la Restauració borbònica de el darrer terç del segle XIX. Llavors, conservadors i lliberals. Ara es faria entre centre esquerra i centre dreta, deixant als radicals d’una i altra banda de l’espectre polític fora de les posicions de govern. Els canvis s’anirien produint per errades pròpies o situacions sobrevingudes d’uns i altres, els nacionalistes (pràcticament sols catalans i bascos) a vegades inclinaven la balança. Així va ser, la caiguda i desaparició de la UCD. l’any 1982, les eleccions “del cambio” amb Felipe González. Així va ser la pujada de la renovada Alianza Popular, ja el PP, amb José Mª Aznar el 1995, després del desgast de la disbauxa socialista dels temps post olímpics.  Així va ser al 2004, quan l’entossudiment de l’Aznar amb els atemptats del 11-M va provocar el capgirament de les eleccions d’aquell any. La crisi econòmica del 2008 i el “cueste lo que cueste y cueste lo que me cueste”, de Rodríguez Zapatero va obrir el pas al retorn del PP ja amb Mariano Rajoy al Govern. És a dir, durant un llarg període de temps va haver-hi una alternança al Govern que es movia en els dos costats de l’espai central de les opcions polítiques.

Les polítiques emprades pels governs d’arreu, no sols a Espanya, per fer front a la crisi econòmica del 2008 condueixen a un canvi substancial d’aquest panorama. Potser Itàlia es va avançar un anys amb el que va comportar les “mani pulite”, però va ser una cosa molt italiana.

Els extrems de l’arc polític comencen a tensar-se. El bloc central s’afebleix, tal és així que comporta convulsions important en el seu sí començant pel centre esquerra, els socialistes del PSOE. Tampoc se’n escapa el centre dreta. L’any 2015 el resultat de les eleccions generals ordinàries comporta que Mariano Rajoy i el PP renunciïn a formar govern davant la manca de perspectives d’estabilitat. És el “moment Pedro Sánchez” que es nega a donar-li l’abstenció dels socialistes i és descavalcat de la Primera Secretaria del PSOE. Hi ha unes segones eleccions, aquesta vegada extraordinàries al 2016, en les que Rajoy aconsegueix formar Govern ja assetjat pels escàndols derivats del cas Gurtel.

Quan es produeix la sentència d’aquell cas, el 2018, l’audàcia de Pablo Iglesias Turrión empeny als seguidors de Pablo Iglesias Posse a la moció de censura que foragita a Mariano Rajoy  (la imatge del “bolso” de  Soraya Sáez de Santamaria a l’escó del President del Govern al Congrés) i al PP del Govern. Les segones, per repetides, eleccions generals de 2019 obren una nova etapa en la manera de governar el país, reblada a les següents de 2023, en que es forma per primera vegada en la recobrada democràcia un govern de coalició d’esquerres. Si d’ara en endavant, com es previsible, hi ha alternança serà entre la dreta i l’esquerra. Tornem a la II República, a les dues Espanyes d’en Machado.

Com és que s’ha produït aquest fet, transcendental en la governança d’un país? Varies coses, importants totes elles, hi han contribuït. El desgast generalitzat de l’acció política que comporta una manca de perspectives, d’un demà no sols millor sinó diferent. La política no encaterina a la gent, molts es refugien en una nostàlgia idealitzada d’un passat que no pot tornar. Aquest desgast també es dona a nivell mundial i a molts llocs van assentant-se formes de govern autocràtiques o reaccionaries (de reacció contra). Els gran centres de poder, nous i vells, aposten per aquesta via i ningú se’n escapa. Les pors als grans temes del moment: la revolució digital (la implantació generalitzada de la IA); la globalització econòmica i social (l’ascens i primacia de la Xina); els moviments migratoris (Ceuta com exemple més immediat); el canvi climàtic (suposo que ja innegable després d’aquest estiu i els que ens vindran).

A nivell més concret del nostre Frankenstein particular: la caïnita lluita, interminable sembla, de l’esquerra “verdadera”; les fugides cap a no se sap on d’alguns nacionalismes; la feblesa orgànica del cos central, els socialistes;... ajuntades amb un seguit d’esdeveniments naturals i socials, porten a un debilitament palès d’aquesta construcció política que es pot donar per periclitada. El camí està massa embarrancat per pensar que es pot continuar.

No tornarem a l’alternança de la restauració democràtica. Tornarem a unes èpoques més forques del passat, la dels uns contra els altres. Ja no hi ha l’Exercit ni l’Església dels anys trenta del segle passat.  Hi ha uns poders econòmics immensos molt lluny de nosaltres però que ens tenen ben amarrats. Hi ha una judicatura deplorable en qui no es pot confiar que administri Justícia, ho veiem cada dia. Hi ha noves formes de comunicació social lluny dels mitjans qualificats que feien d’intermediaris en l’opinió pública. Hi ha, en fi, un desconeixement generalitzat de la Història i dels seus ensenyaments. No, no la repetirem amb les mateixes formes, però ens condemnarem amb les seves mateixes conseqüències.

Tornen a cavalcar amb força els Quatre genets de la Apocalipsis. El del cavall blanc, l’engany; el del cavall roig, la violència; el del  cavall negre, la crisi econòmica; el cavall pàl·lid, la Mort.

7 de setembre de 2026.

Sin vuelta

 Ahir, en l’acte íntim i familiar de record a l’amic Pancho recentment traspassat ens van lliurar -com a recordatori- una postal amb un dels poemes que va incloure en el seu darrer llibre publicat, un dels “Poemas en el Confinamiento”.

  Despedida

Me voy necesito llorar

hacerlo suavemente

como el reposo a la sombra

de los sauces en primavera.

 

Cómo no hacerlo amigos

si con el irme los pierdo

 

No hagan el mínimo esfuerzo

por detenerme

que me voy sin vuelta

 

Les dejo una simple sonrisa

a poco más de un metro

y todos mis recuerdos que

en el irme nada puedo llevar

porqué allá es dónde parto.

Francisco S. López Romito,  “Cajón de-sastre”, ed. Didot, M-2021.

 

 Tinc quatre llibres de poemes d'ell  dedicats. Serà un bon record de l’amic que ja no hi és. Me voy sin vuelta.

2 d’agost

Adiós, Pancho.

 

Dejaste constancia de que te dejarían marchar cuando por alguna circunstancia ya no pudieras compartir la vida con los tuyos, tu familia, tus amigos, tus compañeros, … Hoy se ha cumplido dolorosamente pero cabalmente tu decisión.

Francisco Solano López Romito (San Juan, Argentina, 1943) “He has passed away” que diuen els anglesos, has passat endavant, ens has passat davant no sé pas cap a on, però ja no hi ets. De fet, ja fa un temps -tampoc gaire- que sols hi eres físicament i no sé fins a quin punt -això no ho sabrem mai- estaves amb nosaltres.

Ens vam conèixer al 1977, quan fugint o foragitat pel cop d’estat dels militars argentins vas aterrar a aquell estrafolari despatx dels serveis tècnics de la U.G.T. que s’estava reconstruint en mig dels Pactes de la Moncloa que van acompanyar el naixement de la democràcia que tenim ara. Vas caure en mal moment, però venies apallissat -te’n van quedar marques per sempre- d’una situació molt pitjor. Aquí hi havia esperança, allà baix desesperació. Vas refer la teva vida professional, érem col·legues, entre nosaltres, després vas establir-te a Madrid, però continuàvem veient-nos de tant en tant amb tota aquella colla que vam treballar plegats un breu lapse de temps.

Quan vaig anar a semi expatriar-me a la capital en dues legislatures vam tenir contactes més sovint a casa teva. A més la teva dona, la More, era el nostre contacte amb el Ministeri de Medi Ambient, mà dreta llavors de la Cristina Narbona. Deliciosos sopars a la vostra casa de Ciudad Lineal.

Ja jubilat vàreu prendre la decisió de venir a viure a Mataró. Han estat pocs anys els que hem compartit veïnatge. Us hi trobàveu bé, gens difícil, la nostra ciutat és agradable. Però les malalties et van clivellar i poc a poc vas anar deixant-nos sols amb la teva figura. Ja no tenies esma per explicar-nos la història del teu país, les seves vicissituds passades i les actuals, les teves “peroratas” sobre qualsevol tema polític o filosòfic. Hem estat companys fins al final.  

Eres un home culte, escrivies i publicaves poesia, contes infantils i juvenils, una novel·la curta.

Mira per on, m’aixeco a  buscar darrera meu a la lleixa on hi tinc la poesia un llibre que em vas regalar i dedicar l’agost del 2018: “Retratos aleatorios” i se’m obra per la pàgina d’un poema que es titula “Testamento Vital”, rubricat a Madrid a 13 de juliol de 2010:

Firmo y me doy cuenta que me doto

de un escudo para lidiar en caso

del ataque rencoroso y traicionero

de la muerte en su sádico empeño

por desmentir que ella no es nada.

 

(la foto és d'en Pep Molsosa, de fa pocs dies)

Adeu, company, amic ,…, ara ja descanses en pau. Et recordarem.

31 d’agost.

Utopies possibles.

 

Maig del 2011. Després de l’aturada dels treballs al Congrés provocada per les eleccions municipals, torno a Madrid. El primer que fem amb els companys és anar a la Puerta del Sol on hi ha l’acampada del 15-M, el “moviment dels indignats”. Vaig sortir decebut, era una barreja de “kermesse”, no sé si gaire heroica, una “bullanga”, un campament scout, assemblea intermitent, gent dormint en tendes de campanya la mig del carrer, proveïments amb carros de la compra dels súpers propers,... Un gran caos amb alguns organitzadors (tots professors universitaris de polítiques), encara que no crec pas que Antónov-Ovséinko se’n hagués refiat massa d’ells per assaltar el Palau d’Hivern.

Però d’allí en va sortir una força política que anava a assaltar els cels, Podemos. A les eleccions generals del 2015 va treure 69 diputats i quasi bé un 20% de vots emesos. Van repetir-se les eleccions al 2016 i una heteròclita combinació de coalicions i col·ligats en treu algun diputat més, 71.  A les primeres del 2019 va baixar a 42 amb el 12% del vots, a les segones, les repetides de novembre, 35 mantenint el 12% de vots. A les del 2023, ja sense el Líder Màxim que després de ser Vicepresident del Govern s’havia retirat a obrir una taberna, 31, amb una líder que ha fet un gran treball però que diu que ara, al acabar la legislatura, plega. Inconsistència, inconstància, incoherència, és el que els ha portat a barallar-se, fraccionar-se i a quedar sols amb 4 diputades que estan al Grup Mix que és un poti-poti.

“Mi generación ha experimentado una desilusión considerable con la política como instrumento de cambio. La consecuencia de ello, incluso entre quienes consiguen esquivar el cinismo, es una relación difícil con la esperanza.”, diu Jorge Tamames.

Jorge Tamames, és un brillant -sembla- politòleg madrileny nascut el 1989, no ha arribat a fer encara 40 anys. Quan ell va néixer jo ja feia deu anys que tenia responsabilitats polítiques públiques i estava al front d’una ciutat de cent mil habitants. Ell va estar a la Puerta del Sol, després va estar un temps formant-se als Estats Units d’Amèrica (felicitats!) on va arribar a fer campanya pel senador esquerrà Bernie Sanders. Ara, 15 anys després d’intentar arribar al cels i amb una notòria carrera d’assessor polític (bona feina aquesta!) publica un petit llibre que ha merescut el reconeixement del II Premio Utopías que caben en el BOE: “Algo que hicimos juntos”, ed. Lengua de Trapo y Círculo de Bellas Artes, M-2026.

El llibre comença així: “¿Cuándo fue la última vez que hiciste algo útil y valioso para los demás?.

D’intentar arribar, i conquerir, els cels, anem a la terra. Proposa la creació d’un “Sistema Nacional de Guàrdies pel Comú” que el concep como una institució de treball comunitari estatal, universal i obligatòria. Aquest Sistema, d’ara en endavant “Les Guàrdies”, inclou: “iniciativas de prevención de desastres climáticos, programas de regeneración medioambiental, labores de seguimiento, apoyo e inclusión en el ámbito de la salud y ante emergencias sanitarias y trabajos de cuidados en el cuarto pilar del Estado del bienestar (en sectores como la dependencia, discapacidad y tercera edad.”

Formidable! Des del primer moment m’hi he sentit identificat. Fa temps, quan la pandèmia, vaig escriure una cosa no tant ambiciosa però que en sembla que anava per la mateixa línia: https://magrinyar.blogspot.com/2020/04/sobre-la-renda-basica.html

De resultes d’una reflexió sobre la Renda Bàsica proposava l’establiment de contrapartides comunitàries derivades de prestacions varis que el comú fa a determinats del seus membres. L’autor del llibre comentat va molt més lluny. Proposa l’establiment d’un Servei Civil universal i obligatori per tots els membres de la comunitat.

A partit d’aquesta idea la va acotant, tant en la forma de fer-la, a quines franges d’edat li correspon, quines són les feines i de quina manera s’exerceixen. No en parla en cap moment, però a mi m’ha vingut al cap el funcionament d’un Servei Militar: el suïs.

He hagut d’esperar arribar a la darrera pàgina del llibre (en l’apartat d’agraïments) per trobar una referència que em semblava oblidada en les feines a fer per “Les Guàrdies”: el manteniment del patrimoni. “... así como la idea, pendiente de desarrollo, de un quinto programa de guardias, consagrado al cuidado y rescate de nuestro patrimonio histórico, ...”

Evidentment, hi ha coses discutibles o per discutir, i obstacles per salvar especialment en el marc institucional que tenim, però és molt bo llençar propostes a la plaça pública. Tot una capítol, el darrer, per objectar les objeccions que se li poden posar a la seva proposta. Molt bé, m’hi he divertit amb les objeccions i contra objeccions “cunyades”.

Una nota a peu de pàgina citant una de les seves referències: “Lo verdaderamente radical es hacer la esperanza posible y no la desesperación convincente, la izquierda ha puesto notablemente más empeño en lo segundo.”  I dos libres importants: el de Karl Polanyi, “La gran transformación”, que incomprensiblement ara se’n parla molt i no es troba a les llibreries, i el de David Graeber i David Weingrow, “El amanecer de todo”, ed. Planeta, B-20221.

Cada generació ha de descobrir per ella mateixa el Mediterrani.

19 d’agost.

Las habichuelas.

 

En el llibre autobiogràfic d’en Peridis (José Mª Pérez González): “El tesoro del Convento Caído”, ed. Planeta (Espasa), B-2025, surten moltes vegades las habichuelas, les mongetes. És el record de l’autor de quan acompanyava a la seva mare plantant-les als horts del convent llavors abandonat de Santa Maria la Real a Aguilar de Campoo. Fins hi tot en dibuixa el record a la portada.

 

Ja és gran, nascut a l’any 41 del segle passat al costat nord de la serralada cantàbrica, lebaniego. De ben petit la seva família passa a l’altra banda, a Aguilar i es converteix en palentí, de la muntanya palentina. Juga entre les ruïnes abandonades de la gran abadia dels premonstratencs que esdevé l’obra cabdal de la seva vida. Arquitecte, ninotaire, escriptor, activista del romànic i de moltes altres coses, podem dir que el que es trasllueix en les pàgines de l’obra comentada és que és un complert ciutadà. No és pas un polític, però ha fet molta política.

“..., porque ha sido el Convento Caído el que me ha hecho crecer a mí, dándome a comer los frutos de su huerta y dándome a beber el agua del arroyo. Y si es cierto que   <<la patria del hombre es su infancia>>, mi patria, a lo largo de toda mi vida, ha sido el monasterio de Santa María del Real, porque, sin darme cuenta, su claustro, su iglesia, el arroyo con sus cangrejos y el refectorio con moras y frambuesas me entraron por todos los poros del cuerpo y me inocularon la vocación de la arquitectura. Y ahora, ya con el pie en el estribo, he sentido la necesidad de contar la aventura de mi vida… con el monasterio como amigo perpetuo y como protagonista en la realidad, de los sueños y las sombras de la vida.”

M’ha agradat que traduís  “la España vacía”, o ”vaciada” com s’empatollen a dir-ne ara, per la España deshabitada que és un significant millor del concepte. Com supera la burocràcia administrativa, com proposa solucions davant de problemes, com sap decantar-se quan ja toca. Com viu, alegries i penes, la família, els parents i els amics.

Com diu el seu mestre i mentor  García Guinea en El Santoral del chozo:

 “Hay luces de juventud que, como estrellas fugaces, tienen un resplandor tan corto, pero tan intenso que vale la pena revivirlas y añorar-las cuando seca las hojas el otoño”.

Moltes dedicatòries al començar i mols agraïments a l’acabar, normal, és tota una vida.

Ah, la primera cita que obra el llibre és d’en José Luis Sampedro (un altre homenot que diria en Pla):

- ¡Ay, don José Luis! ¡Mi vida es una novela!

-Pues, ¡escríbala, escríbala, señora!

M’han quedat moltes ganes d’anar a passar uns dies a l’hostal del “Convento Caído” i fer un recorregut pel romànic de la muntanya palentina. A veure si ho podem fer l’any que ve fora de temporada, a la primavera.

 

14 d’agost.

Les joies d’en ZP.

 

Poca gent va entendre -si és que algú la va llegir-ho o va seguir el programa radiofònic en que me’n va fer parlar en Pep Andreu a Mataró Radio- què vaig pretendre dir a obsequis de cortesia: https://magrinyar.blogspot.com/2026/06/obsequis-de-cortesia.html

Fa dies que de resultes d’un escorcoll al despatx personal de Rodríguez Zapatero van sortir dins d’una caixa forta unes joies que un taxador va valorar en una xifra elevada. O potser no tant, sempre he pensat que davant determinades quantitats que esveren al personal els rics de veritat es deuen fer un tip de riure. El seu propietari no ha aclarit encara com les va arribar a posseir. No sé, perdoneu-me, si està obligat a explicar-ho. La meva presumpció, sembla que molt compartida, és que poden ser obsequis que temps enrere s’acostumaven a fer de resultes de trobades entre mandataris polítics. Vaig explicar en aquella entrada els obsequis de cortesia que jo rebia  que evidentment eren en consonància amb la meva relativa insignificança. Abans se’n deien “francesilles”, obsequis extraordinaris que representaven de poc import pel que els entregava.

Avui Ernesto Ekaizer -que sembla tenir bones fons d’informació- fa un escrit a El Periódico on explica els obsequis de cortesia que presumptament la monarquia saudí va fer a les més altes instàncies de l’Estat amb motiu d’unes gestions diplomàtiques que els interessaven força als àrabs ara farà uns vint anys.

https://www.elperiodico.cat/politica/20260808/els-cent-milions-compte-suis-133187041?dd=20260809&fN=4d616e75656c&iU=f4f08703-35ce-435a-86f5-92dc749352ae

Respecte a la capacitat del jutge i de la policia per esbrinar el perquè Rodríguez Zapatero tenia unes joies guardades, el catedràtic Pérez Royo va escriure fa dies un article que em va semblar revelador de la deriva judicial i policial que hi ha instaurada en aquest moment al país.

https://www.eldiario.es/contracorriente/dar-explicaciones-joyas-zapatero-juez-calama_132_13404090.html

Aquest tema dels obsequis de cortesia es va anar corregint mica en mica, accentuant-se molt després de la crisi econòmica del 2008. La resposta general de les democràcies occidentals a aquella situació -protegint al món financer i fent recaure l’ajustament en la població en general i en les classes populars- va comportar arreu reaccions airades contra la classe política que encara avui són ben manifestes. D’aquella pluja, aquests fangs. El tema -que també va afectar a les empreses privades encara que d’això no en sabem gaire ja que no hi tanta obligació de transparència- ha arribat a extrems paranoics, fins el punt de jutjar amb ulls d’ara -tant pel món de la informació com sorprenentment per la judicatura- fets de un període anterior en que hi havia unes altres costums i comportaments. Que ara no siguin ben vistos, implica no acceptar-los ni repetir-los, però cal entendre’ls en el context de quan es varen produir.

Un alt càrrec de l’administració catalana em va explicar una anècdota que il·lustra on hem arribat en aquesta resposta. En un dinar oficial en el que ell era l’amfitrió, a l’hora dels postres alguns dels convidats van canviar els postres per un “xupito” de licor. Com que no variava el cost del dinar, que ja estava taxat reglamentàriament, ningú va pensar que hi hauria problemes a l’hora de presentar la factura a la intervenció de comptes. Bé, resulta que no va haver-hi problema amb el cost del dinar, però sí amb la reglamentació de que no podien -en aquesta mena de dinars- prendre’s begudes de més de 20 graus d’alcohol. Qui m’ho explicava em va dir que per solucionar la qüestió va pagar els “xupitos” de la seva butxaca i va tancar el tema.

Vaig pensar si no havíem fet més despesa pública amb el cost d’un funcionari repassant les factures de restaurant dels càrrecs públics. El tema ve de que s’ha perdut el sentit de la mida, de la proporció, del sentit comú (potser és que mai n’hi ha hagut). Ara -i les xarxes socials ho amplifiquen- tot està sota sospita. Qualsevol denuncia -certa o falsa, real o inventada- és ràpidament recollida per algú que en dona pàbul i es genera una pilota (moltes vegades de merda) molt difícil d’aturar. Que hi ha comportaments inadequats i punibles, cert, n’hi ha. Però s’ha creat un clima que fa molt difícil la convivència, tot són motius per la crispació, no hi ha cap perspectiva, tant dels possibles infractors com dels denunciants.

Les normatives que s’estableixen són per complir-se o modificar-se, si cal, pels procediments establerts. Ara, la justícia patibulària ens pot portar a una societat ressentida i amargada.

11 d'agost.

 

Sorprenent!

 

(Paul Klee, Agafant vacances, 1938) 

El diari El País publicava ahir un article de tota una pàgina (pag. 20) -cal recordar que estem en ple mes d’agost- dedicat a les finances municipals. https://elpais.com/economia/2026-08-07/los-municipios-apenas-invirtieron-el-8-de-su-millonario-superavit-el-ano-pasado.html.

Ja és un tema rar de veure a les notícies davant de l’escàndol que representa la seva situació arreu del país. Durant els primers anys de la democràcia local, els darrers de segle passat, l’angoixosa situació de la hisenda local (municipis, diputacions, et all) era per la penúria amb la que tenia que afrontar la reconstrucció -moltes vegades la construcció- de les poblacions abandonades per les raneres del franquisme. Ara el problema, reitero escandalós, és el contrari: les normes implantades de la crisi del 2008, Montoro 2012, continuen vigents encotillant a les Corporacions locals i provocant una delirant situació de “milionari superàvit” (sic) en un moment econòmic completament diferent al que va provocar-les i amb unes necessitats socials evidents que les administracions locals són les més adequades per afrontar.

El que m’ha cridat més l’atenció de tot l’article, llarg i documentat article, és la inexistència de la veu de les organitzacions municipalistes, començant evidentment per la F.E.M.P. (Federació Española de Municipios y Provincias). ¿El periodistes no consideren necessari demanar la seva opinió? ¿Tan irrellevant s’ha convertit el municipalisme per què no se li senti la seva veu? ¿Tant mesells són els electes locals que estan muts?

¿Des de quan reduir el deute públic local a la irrellevància, com es pretén, és un signe de bona administració quan hi ha forats immensos en el que hauria de ser el quefer de les administracions locals? ¿Des de quan, i fins quan, la tan reclamada -temps enrere- autonomia local en matèria de gestió dels seus interessos ha d’estar encotillada per estúpides normatives que sols posen de manifest el desinterès de les organitzacions polítiques en l’administració local? ¿Per què s’augmenten, allà on s’augmenten, cada any els imports dels impostos i les taxes locals si no es poden després gastar?

Em va tocar de rebot ser el portaveu del Grup Parlamentari Socialista al Congrés del Diputats en el debat del pressupost del 2008. Era l’any anterior, any encara de vaques grasses en aparença com es va veure després. D’un dia a l’altre vaig haver d’intervenir en una compareixença del Secretari d’Estat d’Hisenda on ens va anunciar que la recaptació anava com un “tiro”, els sortien els ingressos per les orelles. Alguna cosa sabia de la Hisenda pública de la meva anterior etapa política i no em va semblar gaire adequada la seva explicació. Li vaig etzibar -fet que no va agradar gens als meus correligionaris- que si hi havia tants ingressos o que se’ns expliqués en què es podien gastar (sempre hi ha necessitats públiques per atendre), o que es reduís la càrrega fiscal sobre la ciutadania. Després va venir el que va venir, el desastre de la crisis del 2008 i les seves conseqüències que encara estem pagant, especialment des del punt de vista de la confiança en la política i els polítics.

Ara els Alcaldes no tenen problemes d’hisenda, van granats, paguen al comptat, tenen quantiosos romanents als bancs, anuncien cofois que tenen superàvit -no expliquen que obligat- i a tothom li sembla bé. Mentre tant el manteniment del patrimoni comú, la creixent necessitat d’atenció social, la cura del medi ambient i l’adaptació a les noves tecnologies es va esllenguint, o no son ateses com cal, sense que ningú, sembla, s’esveri. A mi em sembla molt malament, potser és que soc d’un altre temps.

Constantinoble.

 

M’ha vingut al cap -segurament dec estar equivocat- una analogia.

El Regne del Marroc i molts saberuts analistes consideren que les ciutats espanyoles al nord de l’Àfrica, Ceuta, Melilla i els illots varis que hi ha, pertanyen “naturalment” al Marroc. Aquests indrets, la seva sobirania és fruit de la història, de molts anys d’història. De quan en les darreries del que es considera l’Edat Mitjana (any 476, caiguda de l’Imperi Romà, any 1453, caiguda de Constantinoble, fi de l’Imperi Bizantí), els regnes ibèrics, portuguesos i castellans, fan expansions territorials, colonialistes en diríem ara, no s’entenien pas així llavors, més enllà dels seus hàbitats (naturals?) peninsulars, que al seu torn els havien anat conquerint als qui els havia també -molts anys abans- conquerit a uns antecessors visigòtics -germànics- que al seu torn els havien conquerit dels romans, que al seu torn... És l’esdevenidor de la història.

L’analogia: els turcs van penetrar -venint del que se’n deia l’Àsia Menor, però l’Àsia- a territori europeu ja a començaments del segle XIV, cent anys abans de l’expansió ibèrica per Àfrica. L’amplada del Imperi Otomà va ser molt gran, com la dels gran antics imperis.

Però amb el temps va anar retrocedint, al final de la Primera Guerra Mundial (1918) els seus territoris europeus van quedar molt empetitís. L’actual Edirne, és l’antiga Adrianòpolis que tanta importància tingué en la història de les batalles de l’Imperi Romà i després del Bizantí, amb presència fins i tot de la Companyia Catalana d’en Roger de Flor.

Constantinoble era l’històric nom amb el que es coneixia el que ara és oficialment Istanbul. Els “joves turcs” a la creació de la República de Turquia l’any 1923 traslladen la capital romana, bizantina, otomana, a Ankara i canvien oficialment el nom de la vella ciutat que està a cavall de dos continents, Europa i Àsia, i que ara té més de 16 milions d’habitants.

De fa 17 anys: https://manelmas.blogspot.com/2009/08/grecs-i-turcs.html

A ningú li ha passat pel cap una reclamació territorial de la part europea de Turquia. Potser a algun irredempt grec o balcànic sí, però marginal. És el flux i reflux de la Història (sí, amb majúscules).

Ara, en un indret tant cobejat com el de l’ estret de Gibraltar, les velles columnes d’Hèrcules, amb els anglesos -el Regne Unit- mantenint el Penyal a la part nord del pas, Ceuta, a la part sud, esdevé novament notícia, i torna a sortir la reclamació marroquina.

La Història mai va de pressa. Ves a saber què ens depararà la política, la geo-política, els propers temps. Pels nostàlgics de l’Imperi (espanyol) aquest tema és intocable, ni parlar-ne! No sé pas si la nostàlgia del passat -arreu- té més força que el pragmatisme adaptatiu del futur. Veurem amb el temps com es van desenvolupant els esdeveniments, veurem. Potser -segurament- nosaltres ja no. Encara que... de més verdes se’n maduren.  

4 d’agost.

Sin cuartel.

 

La expresión sin cuartel significa una lucha, combate o competencia muy dura que se hace sin piedad, sin pausa y sin mostrar compasión hacia el rival. Dos ideas clave que la definen son la falta de piedad y la intensidad máxima en cualquier enfrentamiento.

Cuando en la política se dice que la "lucha será sin cuartel", eso significa que se irá en ella hasta las últimas consecuencias, hasta la liquidación política del adversario, aun cuando éste se rinda o pida tregua.

Fa molts pocs dies, només tres o quatre, que l’Oriol Bartomeus va ser clarivident: 

https://www.eldiario.es/opinion/tribuna-abierta/operacion_129_13412071.html  

Així estem. Si el President del Govern espanyol, Pedro Sánchez, no plega ja s’anirà a per totes. El cas de l’assalt de Ceuta per una massa innumerable de marroquins, utilitzats un cop més com a carn de canó, és una altra prova de la lluita de la dreta mundial -amb la aquiescència dels seus corresponents espanyols, catalans inclosos- de fer la vida impossible al President del Govern  fins que accepti retirar-se.

https://www.bbc.com/mundo/articles/cm2gv1r9zyno

I si no ho fa, el massacraran, i amb ell tot el que representa: l’esquerra, el federalisme, la humanitat i la tolerància.  Va d’això la guerra i les batalles que anem veien cada dia.

https://www.lavanguardia.com/politica/20260731/11605619/marruecos-tantea-aliados-castigan.html

És indignant que quan el país acaba de lliurar una batalla contra els més gran incendis forestals que es recorden s’obri sense uns instants de treva un altre flac de la guerra bruta contra al darrer reducte d’esquerres que queda a Europa. És d’una immoralitat total que el cap de l’oposició carregui les culpes de la terra cremada al Govern de l’Estat quan els responsables de cuidar-se del tema, els Govern autonòmics en mans de correligionaris seus, s’han declarat públicament impotents per fer-ne front i han traspassat el “trastos” (expressió del món taurí) -que havien arraconat amb escarafalls- al Govern Central.

Ara també, davant l’allau de persones saltant-se la frontera a les “braves”, la responsabilitat se li torna a endossar al Govern. És evident que un cop més els conjurats  actuen “sense modos ni vergonya”. No és pas la primera vegada.

Ciutadans, ciutadanes, ens hi va el model de societat, de vosaltres és el vot. Això es un crit d’alerta contra el que vol venir, la reacció trumpista; és un clam per mantenir el que volem continuar sent, el progrés europeu.

Al menys en el futbol s’ha sabut reaccionar -Europa conjuntament- aturant els peus d’un sapastre. Veure’m, quant dura.

1 d'agost.

El Món Digital.

 

Cada cop serà més difícil ser català, francès, etíop o birmà al món digital.

Per primer cop en tres mil anys, no serà aquí (Europa) on es dissenyi el proper ordre mundial.

L’estructura política dels estats nació resulta cada cop més ineficient per posar en ordre els grans grups supranacionals des de la Xina els Estat Units.

Computació, xips, internet, algoritmes o intel·ligència artificial no formen part d’una transformació digital sinó d’una revolució digital.

Estem davant de l’oportunitat d’explorar una altre horitzó que serà radicalment diferent i, per tant, generarà conflictes.

En algun moment ens haurem d’atrevir a ser revolucionaris, i enfrontar-nos al que està passant.

Però en l’àmbit institucional i social l’escenari encara està dominat per actors anacrònics i es troba a faltar un ecosistema de noves veus capaces de personar-se amb contundència a la discussió.

Estem incorporant noves eines perquè estem en plena transició d’una societat industrial cap a una societat digital, i encara no sabem ben bé on anirem a parar i com serà el model resultant.

Una píndola que va sortir ja fa un any. Genís Roca planteja “La revolució inevitable”. Ara llibres, B-2025.

Pels que ja hi són, el que diu son obvietats. Pels que no hi son encara, que s’hi preocupin que això ja està aquí per quedar-se i créixer. Pels que no hi volen ser, que recordin les lluites dels luddites de l’anterior revolució industrial. Pels que ja no hi serem, sempre és bo saber quin món deixarem.

29 de juliol.

Santes 1982.

 Lluís Hugas, "in memoriam".

27 de juliol.

Santa María, la basílica.

 

Recullo del taulell d’un establiment comercial de la Plaça un full que demana ajut per restaurar les portes de la basílica de Santa Maria. “La vàlua material i simbòlica de les seves cinc portes, que són dels segles XVII, XVIII i XIX, requereix una intervenció que en garanteixi la integritat i conservi les traces de la història que tenen.”

No fa pas gaire van ser les campanes, amb una placa dins del campanar que en dona constància; dies enrere un bon amic en nom d’una històrica entitat local em va demanar ajut per l’orgue petit (el gran, també malmès, ja veurem com i quan es farà, fa vint anys que se’n parla); l’any passat l’Arquebisbe Metropolità de Barcelona, el Cardenal Omella, va  fer notar als assistents de la Missa de Glòria de Les Santes que la basílica necessita una mà de pintura; cal arranjar -sembla- la capella del Roser; la instal·lació elèctrica presenta un estat perillós;...

Estem davant d’un problema. La baluerna és de l’Església Catòlica, de la parròquia de Santa Maria de Mataró, però el seu deteriorament al cor de la vella Iluro interpel·la als mataronins. Pel que em diuen els que estan ficats en aquella congregació és un problema molt estès arreu. La societat s’ha secularitzat. No hi ha capellans ni monges. Pocs feligresos i aquests ja no són els de les classes dominants i benestants que apoquinaven les grans reformes mentre el poble menut es posava la mà a la butxaca quan passava la safata. Ja ningú es recorda del Delme. El centre de Mataró ja no és el rovell de l’ou del poder ciutadà, cívicament ja no és res, espai per la festa i l'esbarjo, terrasses de bars i restaurants molts d’ells regentats per ciutadans asiàtics. Tampoc això no és pas gaire diferent del que passa en altres indrets

Però som interpel·lats no per les creences religioses, que molts no tenim, sinó per la tradició, la cultura, el manteniment del patrimoni, per la imatge de l’espai públic. Com resoldre aquesta situació que no és original però sí controvertida? Els promotors de la restauració d’aquest element són organismes i entitats de “missa”, com correspon, però tenen -perquè l’han demanat- el suport de les administracions públiques. A les administracions públiques hi va a demanar tothom i tampoc poden -i no han- d’arribar a tot. Primer han d’arribar al comú, després als singulars. Llavors...? Cal asseure’s a parlar seriosament del problema, sense apriorismes ni privilegis, conscients de la realitat, disposats a les cessions per totes parts, mirant a llarg amb consens i constància, com històricament s’han fet aquests edificis. Els representants del comú i els representats de la singularitat, històrica i decadent, però singularitat.

I atenció, no és un problema sols de la basílica de Santa Maria. Hi ha altres baluernes religioses a la ciutat a considerar.

24 de juliol.

Reflexió.

Mestre alemany, cap a 1620. "Natura morta amb crani coronat, cera i quadrant solar de butxaca". Städel Museum, Frankfurt

Tothom té un deute amb la mort

 i de tots els mortals de la terra

ningú no pot saber

 si l’endemà serà viu.

Tingues-ho clar, això, home.

 i dona’t plaer i alegries

tenint el déu Bromi* a la mà,

 que és un oblit de la mort.

Xala també amb la de Pafos**

 mentre arrosseguis la vida

i el que no sigui això,

 que se’n ocupi la Sort.

 

Pàl·ladas d’Alexandria, s.IV dC.

 

*El déu Bromi (o Bromios, que significa "l'atronador" o "el sorollós") és un dels epítets més populars del déu grec Dionís (o Bacus)

 **La de Pafos és la deessa de l’amor, Afrodita, que tenia un santuari famós en aquesta ciutat de Xipre.

 

“Ara beu i enamora’t. Poesia breu grega de simposi” Traducció de Pau Sabaté. Ed. Vibop, Alella, 2026.

L’Informe Fènix.

 

Agraeixo a Josep M. Carreras, ànima dels dinars tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès la possibilitat de participar-hi. A la darrera, el passat dilluns 13/7,   el Sr. Xavier Roig, coordinador de l’informe Fènix, ens va fer una presentació del mateix al que va seguir un debat força interessant. L’entrada que exposo a continuació expressa el meu pensament sobre l’esmentat informe.

L'Informe Fènix té el seu origen en el neguit d'alguns economistes i empresaris del país, que fa temps que detecten i denuncien les anomalies del model econòmic català. És un anàlisi independent que només vincula a les persones que l'han elaborat i signat.

Els autors: https://www.informefenix.cat/Informe_Fenix_Autors.html

En aquest context, l'informe introdueix el concepte de "sectors altament subvencionats", definits com aquells .on els salaris, de mitjana, són tan baixos que no generen ingressos fiscals per sostenir els serveis públics més elementals de què gaudeixen els seus treballadors. Això implica una transferència implícita de recursos des del conjunt de l'economia per cobrir aquest dèficit, especialment perniciosa quan el beneficiari últim de la producció és una persona que no viu a Catalunya. Entre els sectors amb aquestes característiques destaquen especialment el turisme de sol i platja i la indústria càrnia.

Entre les principals recomanacions, l'informe proposa:

1, Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i el valor afegit aportat per cada sector productiu.

2. Eliminar avantages fiscals que afavoreixin activitats de baixa productivitat.

3. Incrementar el salari mínim per frenar l'expansió de llocs de treball poc qualificats.

4. Implementar polítiques d'immigració selectiva basades en la qualificació i la demanda.

5. Reduir la capacitat turística.

6. Reformar les polítiques d'ocupació per equiparar-les als estàndars europeus més avançats.

7. Revisar el sistema fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del treball i de l'estalvi.

8. Fer obligatori el coneixement del català com a requeriment per ocupar llocs de treball d'atenció al públic i serveis de cura personal.

Malgrat la declaració dels autors de l’informe Fènix que diuen que té l’origen en el seu neguit en les anomalies que ells detecten en el model econòmic català, crec que la seva preocupació -potser subconscient o deliberadament amagada- és la del futur de la societat catalana -població i territori- que pels camins que va es va allunyant cada vegada més de la concepció “nacionalista” del país. Ensenyen la “poteta” en la darrera de les seves recomanacions:  “Fer obligatori el coneixement del català com a requeriment per ocupar llocs de treball d’atenció al públic i serveis de cura personal.”, encara que veien i coneixent els currículums dels seus autors no és pas d’estranyar.

Hi ha antecedents d’aquesta preocupació, són històrics: “Catalunya, poble decadent” de Joan Antoni Vandellós al 1935 (quasi bé cent anys enrere).  Malgrat els posicionaments de Jordi Pujol: “És català qui viu i treballa a Catalunya”, van ser les forces d’esquerra, el PSC i el PSUC, els que van treballar per la unitat civil del poble de Catalunya, assumint el que comportava la integració efectiva dels “altres catalans”. És la lluita, per exemple, de l’escola catalana enfront a la idea, aplicada al País Basc, de les dues línies educatives segons l’idioma dels alumnes.

Però els recels hi eren, havíem estat “envaïts”, (colonitzats?) pels xarnegos. La plasmació d’escons al Parlament entre opcions “nacionalistes” i “espanyolistes” en les diverses convocatòries electorals ha estat clau per què no es fes mai una llei electoral pròpia de Catalunya que corregís la evident disparitat de la representació territorial. Ara, el model econòmic que alguns han implantat amb l’anuència directa o indirecta de les administracions públiques (no ha caigut del cel) i del que en son beneficiaris, posa sobre la taula l’evidència d’una societat cada cop més barrejada, amb la por que els “nacionalistes” sempre tenen a aquest fet, i un territori cada cop més malmès lluny de les essències tradicionals (?) amb danys molt visibles.

Cert, hi ha sectors “subvencionats” (el concepte no és massa exacte però s’entén), aporten menys del que reben: el turisme, el sector carni, en menys mesura el comerç a la menuda i, com a tot arreu, el primari: agricultura, ramaderia, pesca,... Aquest darrer és general i acceptablement assumit, de sentit comú, pel manteniment del territori.

L’existència d’uns sectors que aporten uns més i altres menys que d’altres és molt coneguda en la història econòmica i  no ens ha d’estranyar, forma part de les decisions polítiques, del que es coneix com a política econòmica. Aquestes decisions responen als interessos de  les forces polítiques i socials dominants en cada moment històric i en tenim referències a l’abast: des de la P.A.C. europea al Holodomor estalinista (aquest un cas extrem). Ara estem assistint a un debat importantíssim d’intentar capgirar substancialment les polítiques econòmiques implantades després -i a resultes- de les guerres mundials de la primera meitat del segle passat principalment en territori europeu.

Els redactors de l’Informe Fènix han trobat una molt bona palanca que posa de manifest les anomalies del sistema econòmic català (només el català?). Això també és tant vell com Arquímedes: «Doneu-me un punt de suport i mouré el món».

Però crec que és un error discutir o qüestionar l’informe Fènix centrant-se en aquesta palanca. Aquesta pot ser certa, potser sí, però la crítica als sectors del turisme i de la industria càrnia es poden fer també des d’altres punts de vista ja que tenen altres externalitats molt evidents, les medi ambientals per exemple. L’objectiu dels redactors de l’informe és un altre i el mon acadèmic pot vestir les coses com els convingui.

El punt primer de les seves recomanacions: 

"Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i el valor afegit aportat per cada sector productiu.”

 Hi ha sectors que aporten menys del que comporta el seu funcionament. Qui treballa  en aquest sectors principalment?: Mà d’obra immigrada. Els autors en privat i en pla col·loquial parlen de negres, “sudaques” i moros. Així, quins i com seran els futurs “catalanets”? L’acudit d’en Mohamet Torrens. Què fem, com conceptuem, en Lamine Yamal? Bé, aquest és metropolità i del Barça. No cal que en parlem gaire.

Però a més a més, quin son els sectors que malmeten més el territori: el turisme (Lloret, Salou, ...) i el porcí (de La Garrotxa al Lluçanès), la Catalunya “catalana”, el pa amb tomàquet i l’esqueixada, la botifarra amb mongetes, la sardana i les havaneres,... (les havaneres!)

Cal aturar aquest model, com?:

Eliminar avantatges fiscals que afavoreixen activitats de baixa productivitat.

Incrementar el salari mínim per frenar l’expansió de llocs de treball poc qualificats.

Reduir la capacitat turística.

Ah! I aquí s’alça la veu -poderosa- dels principals beneficiaris d’aquest model. Hi ha molta gent que en viu, de forma interessada, aliena o tan se me’n fotista. Els primers, els empresaris dels sector; els segons les administracions, les locals per endavant, també les altres. Dieu a l’Alcalde de Vallfogona del Mig que potser tancaran les granges de porcs de quatre potes. Dieu al President de la comarca de l’Empordanet que cal reduir el nombre de places hoteleres. Dieu a les administracions que cal reduir algunes partides de la balança de bens i serveis.

Cal “Implementar polítiques d’immigració selectiva basades en la qualificació i la demanda.” Parole, parole,... La gent que emigra ho fa per millorar les seves condicions de vida i va allà on hi ha treball. El que li ofereixin és millor del que tenen. No cal polítiques d’immigració, calen polítiques econòmiques que determinin què volem ser. Volem turisme de masses? Tindrem cuiners, cambres, personal de neteja i serveis. Volem un serveis de cures digne i competent? Tindrem infermers/eres, metges i personal sanitari qualificat d’arreu. Volem “matarifes”?, tindrem personal a dojo. Volem qualificats informàtics? A la Índia en formen a milers. No és política immigratòria el que he de fer, hem de fer política econòmica.

Aquí comença de veritat la qüestió: Quin país volem i com ho aconseguim. Sobre la taula tenim a Catalunya vuit (8) opcions polítiques : quatre "nacionalistes": de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, passant per ambdós cantons del centre; i quatre opcions "espanyolistes", dues unitàries i dues federals. Tot el ventall cobert amb un sistema d’eleccions proporcional provincial. 

Revisar el sistema fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del treball i l’estalvi.

No sé entreveure quina possibilitat d’aconseguir conjuminar una acció de govern que tingui un mínim de consens i de cohesió interna. Ingovernabilitat.

A partir d’aquesta constatació, tothom estirant pel seu cantó, sense un diagnòstic comú, no hi ha possibilitat de fer un mínim de política coherent i de política econòmica encara menys. El resultat? Evident, no ens en sortirem. Bé, a curt se’n sortiran alguns, aprofitats i depredadors. I el poble? Ja ho va respondre La Trinca fa molts anys.  

16 de juliol.

 

 

3.