Sobre l’Amadeu Casanovas.

 

El meu farmacèutic em fa passar al rere botiga i m’ensenya què està llegint.

-“Hi surts tu”, em diu. Son les memòries de l’Amadeu Casanovas (auto editades ja fa anys, el 2012) i jo hi surto, foto i tot, en el dissortat pregó crida de la Festa Major de Les Santes de 1993.

Amadeu Casanovas, Mataró, 1930 (és a dir, ara té 96 anys) és un personatge del Mataró de la postguerra. Era un bon tenor, tots els grans ens sabem en la seva veu la “Cançó d’amor i de guerra”, gravada l’any 1956.  Jo encara la canto quasi bé tota: “Forjador, bon forjador, si poguessis dur a l’enclusa el cor de l’enamorada...”. Va anar a provar fortuna a l’Alemanya de la postguerra com a cantant, però per prescripció facultativa va haver d’abandonar la carrera musical. Va trobar feina a la Mercedes Benz en el camp de les relacions públiques i s’hi va estar fins la jubilació.

No sé pas qui va proposar que el personatge que encetés la crida des del balcó de l’Ajuntament de Les Santes de l’any 1993 fos ell. Explica en les seves memòries que la regidora de Cultura, que ho era també de Festes, va voler saber de què aniria el seu parlament i ell, lògicament, es va negar a dir-li. Error polític el de la regidora. Si has convidat a algú que amb un paper preeminent faci un discurs has d’acceptar el que dirà, digui el que digui. No recordo pas com va anar la cosa, el cert és que el Sr. Casanovas portava un discurs ben preparat i elaborat, això sí, amb el que ell creia que havia de dir. Va començar en vers:

“Fa molts anys que

soc fora de la nostra ciutat,

i quan se’m va dir

per fer la crida o bé el pregó,

podeu creure mataronins,

que em va fer molta il·lusió.”

......

Comencem estalviant la “crida”

aquest any no hi haurà “pregó”,

farem uns precs a Les Santes,

perquè ens millorin Mataró.”

 

Ja hi som pels trossos. “Mataró centre no té qualitat de vida”, així, per començar. “Els ajuntaments i els arquitectes dels darrers cinquanta anys o bé no han tingut visió de futur, ..., o han obrat portats per interessos particulars o conveniències de partit”.

Ja podeu imaginar la cara d’estupefacció de l’Alcalde i els regidors que l’acompanyaven dalt del balcó de la Casa Gran. Que si falten aparcaments, que si els carrers no son prou amples, que si hi ha caos circulatori, que Les Santes ens portin espais verds, que si segons ell ha vist es retallarà el futur Parc Central, que no s’ha pensat en les possibilitats de baix a mar, ...

I tot seguit, unes etzibades a la ciutadania amb aquelles conegudes paraules de John F. Kennedy: “pregunta’t què pots fer tu pel teu país”. Que calia dedicar hores de franc al comú, com ell havia vist fer a Alemanya.

Torna a l’Ajuntament, al seu endeutament i el lamenta ja que diu “l’administració d’una ciutat és igual que el de una família,... Mai s’ha d’allargar més el braç que la màniga.”

Acaba, encara llarg, explicant que li va dir al Rei Joan Carles quan el va veure a l’ambaixada espanyola l’any 1977. Agraeix  a tots aquells que el van preparar per “saber passar per la vida”, família, escola marista, entitats històriques, ... “A tots ells, i molts més encara, els admiro i son, als meus ulls, el Mataró de veritat i que jo estimo”. Uff!, el Mataró de veritat..., i l’altre?

Una frase de Pau Casals per cloure i “A tothom una bona Festa Major!”

Vaja, -al Govern de la Ciutat, amb l’Alcalde al davant- ens havien colat un gol per tota l’esquadra des del balcó de l’Ajuntament per començar la Festa Major. Una “carlinada” total.

Repeteixo, no sé, no ho recordo, algú ho deu saber, de qui va ser l’idea que el Sr. Amadeu Casanovas ens fes la Crida d’aquell any, però portava al cap i al pap totes les crítiques que sentíem habitualment al Saló de Sessions en boca de la oposició i el que “els mataronins de tota la vida” anaven remugant per tertúlies i racons.

La ciutat, els seus espais físics, la composició social, les entitats, les pautes de govern,... havien canviat molt des que ell se’n va anar. Una greu patinada barrejar franquisme amb democràcia. No sé si tornava de tant en tant. Llegint ara el que va dir, 33 anys enrere, certifiques la sensació que llavors hi havia en cercles tradicionals, de “tota la vida”, que la ciutat se’l escapava de les mans. Que deixava de ser la seva ciutat, la ciutat en la que havien crescut, a redós del centre, de Santa Maria i les entitats tradicionals. Els que li van fornir aquelles idees, volgudament o no, arterament o no, han vist al seu pesar com és d’inexorable i ineludible el pas de la història, de la vida.

No sé pas si a l’any dos mil, sols set anys després del seu discurs, hagués pogut fer-lo semblant. Ho he dit darrerament moltes vegades, a la Laia l’arquera d’en Rovira Brull l’ha vist des de sempre quasi bé la meitat dels mataronins d’avui, siguin de soca-rel, forasters, barrejats, nou vinguts, o expatriats.

30 de setembre.

 

La crisi de l’habitatge

 

¿Estem en un moment revolucionari, en una esbafada bullanguera, o en una democràcia parlamentaria? Segones parts mai foren bones i menys a la vista dels resultats de les primeres.

Extrec del Diario.es:

https://mailchi.mp/3d6129d33da6/al-da-un-decreto-a-voces?e=d6548cac50

La presión sobre el PSOE desde su izquierda es enorme. Una imagen inédita ha dejado patente la unidad de acción de IU, Movimiento Sumar, Compromís, Más Madrid, Comuns, Podemos, ERC, EH Bildu y BNG: todos juntos exigiendo al PSOE un decreto de máximos del que el borrador conocido ayer estaba todavía muy lejos. La dirigente de Podemos, Irene Montero, (té 4 , 4 diputats/des) pidió además que se permita expropiar viviendas a fondos buitre. Sánchez, de visita el lunes en Barcelona, vio cómo miles de personas le exigían en las calles el 'decreto Maricarmen'.

A veure: l’esquerra confederal  (sic) més enllà del PSOE. Tot un “batuburrillo” de gent barallada entre sí i que sols es posen d’acord en dir que ells son millors que els socialistes. 9 grups que algun d’ells està format per altres grupuscles. On volen anar? Quants diputats/des tenen i quina força real, més enllà d’anar darrera de tot el que “es mou” sense oferir cap solució possible. Així no anem enlloc. Millor dit, sí, a la prompta dissolució de l’actual legislatura,  a unes eleccions generals on possiblement la dreta torni al Govern. Res, és una “vella” operació de la que en sabem històricament els resultats.

¿Perquè els mitjans de comunicació pretesament progressistes, o d’esquerres, fan el “caldo gros” a colles que no arriben més enllà de la seva família i amics? Com sempre els anàlisis són molt correctes i les solucions proposades inviables. Cal treballar més i no reduir l’acció a la pancarta i a la cridòria estèril.

¿Perquè els Ajuntaments no assumeixen d’una vegada quines son les prioritats que cal afrontar i deixen d’anar al darrera de les últimes ocurrències que interessats il·luminats els estan venent?  

Dos articles que m’han agradat sobre el tema de l’habitatge: El primer, també aparegut a el Diario.es, de l‘economista esquerrà Alberto Garzón Espinosa   que va ser ministre i ve de Izquierda Unida, vaja, dels vells comunistes. El segueixo amb interès.

https://www.eldiario.es/economia/economia-moral-desahucio-maricarmen_129_13542216.html

Diu una cosa que no es té gaire present: la reacció moral sobre la situació de la classe obrera depauperada a començaments del segle passat i el mirall que va representar per les classes benestants la Revolució Soviètica. Ambdues van portar a decisions polítiques de protecció del més dèbils.  L’informe Beveridge hagués quedat en un calaix a no ser que calia rescabalar d’alguna manera les carnisseries que van patir les classes populars, la carn de canó, a les dues guerres mundials. No oblidem però, l’aristocràcia de sang o de titulació que va guanyar la “batalla d’Anglaterra”

També per la recuperació dels vells conceptes marxistes del valor de us i el valor de canvi, molt importants en la consideració d’un bé material com és l’habitatge. Aquesta distinció sembla que ara s’ha perdut als llimbs del pensament clàssic, però crec en la seva vigència.

Tercera nota,  la diferenciació entre legalitat i legitimitat. Quan aquestes es separen, com està passant en el capitalisme financer, la primera perd tot el sentit, serveix sols per protegir situacions que no es poden mantenir.

El segon article és d’un vell conegut, el professor José M. Raya del Tecnocampus de Mataró.

https://agendapublica.es/noticia/21505/maricarmen-excepcion-explica-crisis-vivienda

Documentat, desmuntant tòpics esquerrans i dretans, posa -des del meu punt de vista- el dit a la nafra: la falta d’actuació pública en un tema tan sensible i tan necessari com aquest. Quines han estat les prioritats de les administracions públiques en els darrers vint anys? Moltes i variades, és a dir, cap. S’atén al que sap bellugar-se, al que rondina o crida, al que sap “col·locar” temes novadors en les agendes públiques, ... S’han fet més “corre cans” que habitatges, és molt fort!

No van ser aquestes les prioritats -principalment a les administracions locals- en els primers 20 anys de la recuperada democràcia.  Què se’n ha fet del pensament sobre urbanisme i habitatge que es va endegar llavors? Sí, la crisi del 2008 va ensorrar actuacions públiques que s’havien tornat agosarades. Però, no es podien reprendre més endavant després d’haver sanejat el que calia? Cal pensar que les administracions a diferència de les empreses privades no desapareixen mai, i com les piles de Duracell, duran i duran i duran. Ja vaig denunciar la incompressible política financera dels ajuntaments fa poc: https://magrinyar.blogspot.com/2026/08/sorprenent.html

A casa nostra, la pràctica desaparició de l’actuació en matèria d’habitatges nous de PUMSA és sagnant. La demonització d’aquesta empresa pública per la dreta nacionalista local va tenir unes conseqüències deplorables.

29 de setembre.

Ferros al carrer.

 

La nostra civilització necessita avui molta mobilitat. Mobilitat de tota mena: de mercaderies, de persones, de serveis financers i tecnològics, ... No sempre en la història havia estat així. Sí, hi havia una certa mobilitat de moltes coses, però era petita tant absoluta com relativament. La majoria de persones i coses es movien poc i en espais reduïts. De tant en tant, algun gran desplaçament migratori, una  descoberta que comportava noves rutes, però desprès tot tornava a romandre tranquil. Això és Història, història passada. Avui un dels trets que ens caracteritza és precisament la mobilitat exacerbada, no sols de mercaderies sinó també de persones, no diguem ja de diners i de comunicacions. Hi ha molt moviment. Trobem rar aquell que pràcticament no surt del seu entorn més immediat. “No has anat enlloc de vacances?  No has viatjat fora aquesta any?”. Si que s’estimula (amb més bona voluntat que èxit) els productes de proximitat i els paratges propers. Però el petroli el tenim lluny, encara que el vent i el sol els tenim al damunt. S’obren noves rutes de trànsit àrtiques. És un greu problema quan es tanquen vies estratègiques: estrets i canals marítims. Per aire, per mar, per terra, els enginys de transport i les persones no paren: pugen, baixen, se’n van, tornen,... No cal que ens aturem a pensar el que corre (es mou) per les xarxes de cables transoceànics o des de terra al cel i que els satèl·lits després ho tornen a la Terra.

Acostem-nos a una mobilitat concreta, la de la vida de les persones avui. La derivada del transport de mercaderies  requereix el seu propi relat. Tant li fa si és a la ciutat com al camp. Per estudi, per treball, per proveïments, per oci, per salut, per esbarjo, ..., a poca gent li caurà la casa al sobre que es deia abans, potser sols hi dormen. Sí que hi ha mitjans de transport col·lectiu per fer-la, cada cop més i millors: freqüències, capacitat, comoditat, preu,... Però no defugim, signe dels temps, de tenir mitjans propis que ens donen més llibertat: d’horaris, de possibilitats, de relacions, de situacions, ...

Hi ha tota mena d’artefactes per a fer-ho, però preferentment el rei automòbil s’ha imposat. També hi ha tota mena de vehicles de dues rodes, a motor o a sang. Primer sols en van tenir els rics que van substituir els carruatges tirats per animals per vehicles a motor fets artesanalment. Henri Ford ho va trastocar; “si he de vendre cotxes, cal que els meus treballadors els puguin comprar.”

Els animals de transport o de càrrega no es podien deixar al carrer i a més tenien les seves necessitats. Calia fer-los una quadra que era precís mantenir més o menys neta i en condicions: Hi menjaven, bevien, reposaven i dormien.

Els artefactes a motor al principi, els dels rics, tenien on guardar-los. En espais habilitats expressament, els garatges. Quan aquests vehicles es van generalitzar a ningú li va semblar malament que es deixessin al carrer. Sí, s’embrutaven més, podies ser objecte de malifetes, patien corrosió i desperfectes segons les condicions atmosfèriques,... Però no costava res, era de franc! No hi ha cap taxa per utilització de l’espai públic. “Home!, està regulat”, no es pot deixar a qualsevol lloc, però quasi. “Paguen impostos (l’IMVTM)!” Sí, però cal una gran despesa per la regulació de quan es mouen: semàfors, guàrdies, senyalització horitzontal i vertical, determinació d’usos particulars,... És un impost, no una taxa. No, els que paguen una taxa son sols els que utilitzen uns metres de vorera per entrar al seu garatge. L’espai de circulació, millor dit d’aparcament al carrer, és de franc!!

Així veiem l’espai públic, els vials del carrers, curulls de ferro sobre quatre rodes. També alguns espais dels vorals amb ferros de dues (tant motoritzats com no). Si s’obre un nou espai per qualsevol causa no passa mitja hora que ja està ple de vehicles. La visió dels carrers i les places dels nostres pobles i ciutats és un seguit de ferros aparcats de coloraines diverses. No cal dir que els aparcaments de bicicletes, allà on en fan més ús i al costat dels intercanviadors de mobilitat (estacions), son veritablement dantescs. N’he vist de dos pisos.

Aquest és un gran problema urbà. On entaforem els enginys que ens hem dotat per moure’ns més i millor?  Qualsevol actuació de millora de l’espai públic que comporti remoure l’aparcament ja consolidat genera conflicte. Però s’ha d’afrontar, no podem acabar colgats en mig de ferros.

Aparcaments sota terra, en alçada...? prohibició de comprar vehicle sense tenir on guardar-lo? Canviar l’estil de vida que comporti menys mobilitat? Pensar més el temps que precisem per fer el que volem fer i fer-ho amb altres mitjans: a peu, en transport públic, compartit, ...? És tota una forma de vida que ens hem de pensar.

Sí, ja sé. He deixat al marge tot el tema mediambiental. Acotar l’ús que fem dels vehicles a motor amb combustible fòssil s’ha de fer, hem de reduir-lo, però això no comporta que disminueixi la magnitud del problema d’on estacionar-los. Aquest desig d’urbanites metropolitans que disposen de sistemes alternatius de mobilitat potser no es pot aplicar als espais rurals i als territoris buits. Tampoc a la obligada mobilitat derivada de la dispersió de la residència i dels llocs de treball i de la necessitat de connectar-los. Ni que pensar en el que ha de representar la reconversió de la industria dels enginys de mobilitat que ha estat un veritable motor de les economies occidentals i ara també orientals.

Què fem amb el ferro que omple els nostres espais públics? Acceptaríem aparcaments tancats, privats o públics, obligatoris? O, fem la vista grossa amb els magatzems a la vista que son els nostres carrers?

23 de setembre.

Preparant Sicília

 

Vam anar a Sicília fa molts anys, el 1999, era encara el segle passat. No tenim gaires records físics d’aquell viatge. Al darrer dia, ja camí de l’aeroport, ens van robar dalt del cotxe els “bolsos” i amb ells van desaparèixer els carrets de fotografia (llavors era analògica), la càmera corresponent, les guies de viatge, els mapes, les postals i els papers que tornes a casa per refer i recordar tot el que has vist. Però ens va quedar una gran i grata impressió del viatge -fins hi tot una nit amb la síndrome de Stendhal a Siracusa- i moltes ganes de tornar-hi. És el que ara farem.

L’illa de Sicília és central en el Mediterrani. El seu control assegura una base logística de primer ordre i un punt estratègic fonamental. Per allà hi ha passat “tothom”. Segons Virgili, Eneas hi passa sortint de Troia, però ja Ulisses hi va tenir aventures. Fenicis, cartaginesos, romans, vàndals, bizantins, àrabs, normands i germànics, francesos, aragonesos i catalans, espanyols, piemontesos, ... italians més o menys. Terra d’emigració més recentment.

He seguit el meu interès per Sicília a través dels seus escriptors contemporanis i dels cineastes que l’han descrit: clar, cal començar per “Il Gattopardo”, continuar per Sciascia, aturar-se -com no- a Camillieri, sense oblidar Vittorini, Agnello, ... et tutti quanti. No són cinèfil, ni televident, però no m’he perdut el ball de la Claudia Cardinale i l’Alain Delon, ni les peripècies televisives  d’en Salvo Montalvano. No he vist “Cinema Paradiso”. En la part de la seva història i el seu context mediterrani m’ha ajudat la lectura de Robert Kaplan, Norwich, Abulafia, Porcel,... Vaja, que m’ho sé.

De tot això, literatura, cinema, història, monuments més destacats, va l’obra que m’he entretingut a llegit per ambientar-me de nou. “Cuaderno de Sicília”, Miguel Cortés Arrese. Ed. Catarata, M-2022. M’ha agradat el seu saber enciclopèdic i transversal. L’autor -recentment traspassat, quina llàstima!- sap passejar-te pels carrers, les places, els camps, les esglésies, els palaus, el paisatge, ... omplint-ho de referències que hi van fer altres viatgers de tots els temps que han nascut, estat o visitat l’illa: cronistes, novel·listes, directors de cinema, capellans i clergues,... Descriu la part nord est, des de Palerm a Siracusa, però des d’aquells punts fa incursions al sud, Agrigento, Segesta, Selinunte ... i alguna al oest, Trapani. Al explicar la majestuositat de les seves catedrals, Palerm, Monreale, Cefalú,..posa molt de manifest la barreja de les cultures i els impactes mediterranis, bizantins, musulmans, normands, catalans,.. i l’aprofitament del llegat que hi van trobar uns rere altres quan hi arribaren.

Desde la plaza de la catedral (de Palerm) no se tarda en llegar al palacio Real, cuyo emplazamiento, una antigua acrópolis asentada en el punto más alto de la ciudad, atrajo a todos los pueblos que ocuparon Sicilia des de le tiempo de los fenicios. No tardará en convertirse en una referencia visual de la trama urbana, un icono de la ciudad.

La fortaleza se convirtió en residencia real y sede de gobierno. Roger (Roger II, el segon rei normand) no tardó en darse cuenta que el éxito de su reinado pasaba por la convivencia de sus súbditos, de costumbres y religiones distintas. Convirtió el francés, el griego y el árabe en lenguas oficiales y diseñó una administración ecléctica tratando de obtener lo mejor de cada comunidad.

De la seva lectura he anat a rescatar què en diu Josep Pla en el seu llibre “Cartes d’Itàlia” que entrega a l’editor el 1954. ed. Destino, 2009, però en ell no parla de Sicília. Sembla que ho fa en un altre llibre “Las ciudades del Mar”, però a les “Cartes...”, en el capítol de “Matisos culinaris” hi deixa aquests paràgrafs:

”A Palerm tot és una mica barrejat i genial. Hom fa els macarrons amb sardines, amb bròquil, amb albergínies. Les albergínies tenen un paper importantíssim en la cuina de Sicília: hom les presenta de tota manera. La combinació modèlica és aquest, però: amb tomàquet, olives i flors de taperera confitades amb vinagre.

Com a gran plat de vianda hi ha el coniglio in agrodolce. Com que a Sicília hi ha moltes ruïnes arqueològiques, el país és pròdig en caus inexpugnables. Els conills tenen temps de menjar i són riquíssims a taula.”

Haurem de provar les albergínies i el conill.

De les últimes adquisicions de llibres que encara tinc apilades per atendre hi ha el darrer -em sembla- que s’ha publicat aquí de David Abulafia, “La lluita pel domini de la Mediterrània. La gran expansió catalana del 1200 al 1500”, Veles e vents ed. B-2025. Cinc edicions en un any, l’original és del 1997. Som uns malats d’història.

15 de setembre.

L’agonia del Frankenstein.

 

(L'albada. Pablo Picasso, 1967)

Va ser Alfredo Pérez Rubalcaba -si mal no recordo- qui va dir que un possible, llavors possible, Govern entre el PSOE i els grups a la seva esquerra i els nacionalistes seria un Frankenstein.

La Transició espanyola de la Dictadura a la Democràcia es va fer a imatge de la Restauració borbònica de el darrer terç del segle XIX. Llavors, conservadors i lliberals. Ara es faria entre centre esquerra i centre dreta, deixant als radicals d’una i altra banda de l’espectre polític fora de les posicions de govern. Els canvis s’anirien produint per errades pròpies o situacions sobrevingudes d’uns i altres, els nacionalistes (pràcticament sols catalans i bascos) a vegades inclinaven la balança. Així va ser, la caiguda i desaparició de la UCD. l’any 1982, les eleccions “del cambio” amb Felipe González. Així va ser la pujada de la renovada Alianza Popular, ja el PP, amb José Mª Aznar el 1995, després del desgast de la disbauxa socialista dels temps post olímpics.  Així va ser al 2004, quan l’entossudiment de l’Aznar amb els atemptats del 11-M va provocar el capgirament de les eleccions d’aquell any. La crisi econòmica del 2008 i el “cueste lo que cueste y cueste lo que me cueste”, de Rodríguez Zapatero va obrir el pas al retorn del PP ja amb Mariano Rajoy al Govern. És a dir, durant un llarg període de temps va haver-hi una alternança al Govern que es movia en els dos costats de l’espai central de les opcions polítiques.

Les polítiques emprades pels governs d’arreu, no sols a Espanya, per fer front a la crisi econòmica del 2008 condueixen a un canvi substancial d’aquest panorama. Potser Itàlia es va avançar un anys amb el que va comportar les “mani pulite”, però va ser una cosa molt italiana.

Els extrems de l’arc polític comencen a tensar-se. El bloc central s’afebleix, tal és així que comporta convulsions important en el seu sí començant pel centre esquerra, els socialistes del PSOE. Tampoc se’n escapa el centre dreta. L’any 2015 el resultat de les eleccions generals ordinàries comporta que Mariano Rajoy i el PP renunciïn a formar govern davant la manca de perspectives d’estabilitat. És el “moment Pedro Sánchez” que es nega a donar-li l’abstenció dels socialistes i és descavalcat de la Primera Secretaria del PSOE. Hi ha unes segones eleccions, aquesta vegada extraordinàries al 2016, en les que Rajoy aconsegueix formar Govern ja assetjat pels escàndols derivats del cas Gurtel.

Quan es produeix la sentència d’aquell cas, el 2018, l’audàcia de Pablo Iglesias Turrión empeny als seguidors de Pablo Iglesias Posse a la moció de censura que foragita a Mariano Rajoy  (la imatge del “bolso” de  Soraya Sáez de Santamaria a l’escó del President del Govern al Congrés) i al PP del Govern. Les segones, per repetides, eleccions generals de 2019 obren una nova etapa en la manera de governar el país, reblada a les següents de 2023, en que es forma per primera vegada en la recobrada democràcia un govern de coalició d’esquerres. Si d’ara en endavant, com es previsible, hi ha alternança serà entre la dreta i l’esquerra. Tornem a la II República, a les dues Espanyes d’en Machado.

Com és que s’ha produït aquest fet, transcendental en la governança d’un país? Varies coses, importants totes elles, hi han contribuït. El desgast generalitzat de l’acció política que comporta una manca de perspectives, d’un demà no sols millor sinó diferent. La política no encaterina a la gent, molts es refugien en una nostàlgia idealitzada d’un passat que no pot tornar. Aquest desgast també es dona a nivell mundial i a molts llocs van assentant-se formes de govern autocràtiques o reaccionaries (de reacció contra). Els gran centres de poder, nous i vells, aposten per aquesta via i ningú se’n escapa. Les pors als grans temes del moment: la revolució digital (la implantació generalitzada de la IA); la globalització econòmica i social (l’ascens i primacia de la Xina); els moviments migratoris (Ceuta com exemple més immediat); el canvi climàtic (suposo que ja innegable després d’aquest estiu i els que ens vindran).

A nivell més concret del nostre Frankenstein particular: la caïnita lluita, interminable sembla, de l’esquerra “verdadera”; les fugides cap a no se sap on d’alguns nacionalismes; la feblesa orgànica del cos central, els socialistes;... ajuntades amb un seguit d’esdeveniments naturals i socials, porten a un debilitament palès d’aquesta construcció política que es pot donar per periclitada. El camí està massa embarrancat per pensar que es pot continuar.

No tornarem a l’alternança de la restauració democràtica. Tornarem a unes èpoques més forques del passat, la dels uns contra els altres. Ja no hi ha l’Exercit ni l’Església dels anys trenta del segle passat.  Hi ha uns poders econòmics immensos molt lluny de nosaltres però que ens tenen ben amarrats. Hi ha una judicatura deplorable en qui no es pot confiar que administri Justícia, ho veiem cada dia. Hi ha noves formes de comunicació social lluny dels mitjans qualificats que feien d’intermediaris en l’opinió pública. Hi ha, en fi, un desconeixement generalitzat de la Història i dels seus ensenyaments. No, no la repetirem amb les mateixes formes, però ens condemnarem amb les seves mateixes conseqüències.

Tornen a cavalcar amb força els Quatre genets de la Apocalipsis. El del cavall blanc, l’engany; el del cavall roig, la violència; el del  cavall negre, la crisi econòmica; el cavall pàl·lid, la Mort.

7 de setembre de 2026.

Sin vuelta

 Ahir, en l’acte íntim i familiar de record a l’amic Pancho recentment traspassat ens van lliurar -com a recordatori- una postal amb un dels poemes que va incloure en el seu darrer llibre publicat, un dels “Poemas en el Confinamiento”.

  Despedida

Me voy necesito llorar

hacerlo suavemente

como el reposo a la sombra

de los sauces en primavera.

 

Cómo no hacerlo amigos

si con el irme los pierdo

 

No hagan el mínimo esfuerzo

por detenerme

que me voy sin vuelta

 

Les dejo una simple sonrisa

a poco más de un metro

y todos mis recuerdos que

en el irme nada puedo llevar

porqué allá es dónde parto.

Francisco S. López Romito,  “Cajón de-sastre”, ed. Didot, M-2021.

 

 Tinc quatre llibres de poemes d'ell  dedicats. Serà un bon record de l’amic que ja no hi és. Me voy sin vuelta.

2 d’agost

Adiós, Pancho.

 

Dejaste constancia de que te dejarían marchar cuando por alguna circunstancia ya no pudieras compartir la vida con los tuyos, tu familia, tus amigos, tus compañeros, … Hoy se ha cumplido dolorosamente pero cabalmente tu decisión.

Francisco Solano López Romito (San Juan, Argentina, 1943) “He has passed away” que diuen els anglesos, has passat endavant, ens has passat davant no sé pas cap a on, però ja no hi ets. De fet, ja fa un temps -tampoc gaire- que sols hi eres físicament i no sé fins a quin punt -això no ho sabrem mai- estaves amb nosaltres.

Ens vam conèixer al 1977, quan fugint o foragitat pel cop d’estat dels militars argentins vas aterrar a aquell estrafolari despatx dels serveis tècnics de la U.G.T. que s’estava reconstruint en mig dels Pactes de la Moncloa que van acompanyar el naixement de la democràcia que tenim ara. Vas caure en mal moment, però venies apallissat -te’n van quedar marques per sempre- d’una situació molt pitjor. Aquí hi havia esperança, allà baix desesperació. Vas refer la teva vida professional, érem col·legues, entre nosaltres, després vas establir-te a Madrid, però continuàvem veient-nos de tant en tant amb tota aquella colla que vam treballar plegats un breu lapse de temps.

Quan vaig anar a semi expatriar-me a la capital en dues legislatures vam tenir contactes més sovint a casa teva. A més la teva dona, la More, era el nostre contacte amb el Ministeri de Medi Ambient, mà dreta llavors de la Cristina Narbona. Deliciosos sopars a la vostra casa de Ciudad Lineal.

Ja jubilat vàreu prendre la decisió de venir a viure a Mataró. Han estat pocs anys els que hem compartit veïnatge. Us hi trobàveu bé, gens difícil, la nostra ciutat és agradable. Però les malalties et van clivellar i poc a poc vas anar deixant-nos sols amb la teva figura. Ja no tenies esma per explicar-nos la història del teu país, les seves vicissituds passades i les actuals, les teves “peroratas” sobre qualsevol tema polític o filosòfic. Hem estat companys fins al final.  

Eres un home culte, escrivies i publicaves poesia, contes infantils i juvenils, una novel·la curta.

Mira per on, m’aixeco a  buscar darrera meu a la lleixa on hi tinc la poesia un llibre que em vas regalar i dedicar l’agost del 2018: “Retratos aleatorios” i se’m obra per la pàgina d’un poema que es titula “Testamento Vital”, rubricat a Madrid a 13 de juliol de 2010:

Firmo y me doy cuenta que me doto

de un escudo para lidiar en caso

del ataque rencoroso y traicionero

de la muerte en su sádico empeño

por desmentir que ella no es nada.

 

(la foto és d'en Pep Molsosa, de fa pocs dies)

Adeu, company, amic ,…, ara ja descanses en pau. Et recordarem.

31 d’agost.

Utopies possibles.

 

Maig del 2011. Després de l’aturada dels treballs al Congrés provocada per les eleccions municipals, torno a Madrid. El primer que fem amb els companys és anar a la Puerta del Sol on hi ha l’acampada del 15-M, el “moviment dels indignats”. Vaig sortir decebut, era una barreja de “kermesse”, no sé si gaire heroica, una “bullanga”, un campament scout, assemblea intermitent, gent dormint en tendes de campanya la mig del carrer, proveïments amb carros de la compra dels súpers propers,... Un gran caos amb alguns organitzadors (tots professors universitaris de polítiques), encara que no crec pas que Antónov-Ovséinko se’n hagués refiat massa d’ells per assaltar el Palau d’Hivern.

Però d’allí en va sortir una força política que anava a assaltar els cels, Podemos. A les eleccions generals del 2015 va treure 69 diputats i quasi bé un 20% de vots emesos. Van repetir-se les eleccions al 2016 i una heteròclita combinació de coalicions i col·ligats en treu algun diputat més, 71.  A les primeres del 2019 va baixar a 42 amb el 12% del vots, a les segones, les repetides de novembre, 35 mantenint el 12% de vots. A les del 2023, ja sense el Líder Màxim que després de ser Vicepresident del Govern s’havia retirat a obrir una taberna, 31, amb una líder que ha fet un gran treball però que diu que ara, al acabar la legislatura, plega. Inconsistència, inconstància, incoherència, és el que els ha portat a barallar-se, fraccionar-se i a quedar sols amb 4 diputades que estan al Grup Mix que és un poti-poti.

“Mi generación ha experimentado una desilusión considerable con la política como instrumento de cambio. La consecuencia de ello, incluso entre quienes consiguen esquivar el cinismo, es una relación difícil con la esperanza.”, diu Jorge Tamames.

Jorge Tamames, és un brillant -sembla- politòleg madrileny nascut el 1989, no ha arribat a fer encara 40 anys. Quan ell va néixer jo ja feia deu anys que tenia responsabilitats polítiques públiques i estava al front d’una ciutat de cent mil habitants. Ell va estar a la Puerta del Sol, després va estar un temps formant-se als Estats Units d’Amèrica (felicitats!) on va arribar a fer campanya pel senador esquerrà Bernie Sanders. Ara, 15 anys després d’intentar arribar al cels i amb una notòria carrera d’assessor polític (bona feina aquesta!) publica un petit llibre que ha merescut el reconeixement del II Premio Utopías que caben en el BOE: “Algo que hicimos juntos”, ed. Lengua de Trapo y Círculo de Bellas Artes, M-2026.

El llibre comença així: “¿Cuándo fue la última vez que hiciste algo útil y valioso para los demás?.

D’intentar arribar, i conquerir, els cels, anem a la terra. Proposa la creació d’un “Sistema Nacional de Guàrdies pel Comú” que el concep como una institució de treball comunitari estatal, universal i obligatòria. Aquest Sistema, d’ara en endavant “Les Guàrdies”, inclou: “iniciativas de prevención de desastres climáticos, programas de regeneración medioambiental, labores de seguimiento, apoyo e inclusión en el ámbito de la salud y ante emergencias sanitarias y trabajos de cuidados en el cuarto pilar del Estado del bienestar (en sectores como la dependencia, discapacidad y tercera edad.”

Formidable! Des del primer moment m’hi he sentit identificat. Fa temps, quan la pandèmia, vaig escriure una cosa no tant ambiciosa però que en sembla que anava per la mateixa línia: https://magrinyar.blogspot.com/2020/04/sobre-la-renda-basica.html

De resultes d’una reflexió sobre la Renda Bàsica proposava l’establiment de contrapartides comunitàries derivades de prestacions varis que el comú fa a determinats del seus membres. L’autor del llibre comentat va molt més lluny. Proposa l’establiment d’un Servei Civil universal i obligatori per tots els membres de la comunitat.

A partit d’aquesta idea la va acotant, tant en la forma de fer-la, a quines franges d’edat li correspon, quines són les feines i de quina manera s’exerceixen. No en parla en cap moment, però a mi m’ha vingut al cap el funcionament d’un Servei Militar: el suïs.

He hagut d’esperar arribar a la darrera pàgina del llibre (en l’apartat d’agraïments) per trobar una referència que em semblava oblidada en les feines a fer per “Les Guàrdies”: el manteniment del patrimoni. “... así como la idea, pendiente de desarrollo, de un quinto programa de guardias, consagrado al cuidado y rescate de nuestro patrimonio histórico, ...”

Evidentment, hi ha coses discutibles o per discutir, i obstacles per salvar especialment en el marc institucional que tenim, però és molt bo llençar propostes a la plaça pública. Tot una capítol, el darrer, per objectar les objeccions que se li poden posar a la seva proposta. Molt bé, m’hi he divertit amb les objeccions i contra objeccions “cunyades”.

Una nota a peu de pàgina citant una de les seves referències: “Lo verdaderamente radical es hacer la esperanza posible y no la desesperación convincente, la izquierda ha puesto notablemente más empeño en lo segundo.”  I dos libres importants: el de Karl Polanyi, “La gran transformación”, que incomprensiblement ara se’n parla molt i no es troba a les llibreries, i el de David Graeber i David Weingrow, “El amanecer de todo”, ed. Planeta, B-20221.

Cada generació ha de descobrir per ella mateixa el Mediterrani.

19 d’agost.

Las habichuelas.

 

En el llibre autobiogràfic d’en Peridis (José Mª Pérez González): “El tesoro del Convento Caído”, ed. Planeta (Espasa), B-2025, surten moltes vegades las habichuelas, les mongetes. És el record de l’autor de quan acompanyava a la seva mare plantant-les als horts del convent llavors abandonat de Santa Maria la Real a Aguilar de Campoo. Fins hi tot en dibuixa el record a la portada.

 

Ja és gran, nascut a l’any 41 del segle passat al costat nord de la serralada cantàbrica, lebaniego. De ben petit la seva família passa a l’altra banda, a Aguilar i es converteix en palentí, de la muntanya palentina. Juga entre les ruïnes abandonades de la gran abadia dels premonstratencs que esdevé l’obra cabdal de la seva vida. Arquitecte, ninotaire, escriptor, activista del romànic i de moltes altres coses, podem dir que el que es trasllueix en les pàgines de l’obra comentada és que és un complert ciutadà. No és pas un polític, però ha fet molta política.

“..., porque ha sido el Convento Caído el que me ha hecho crecer a mí, dándome a comer los frutos de su huerta y dándome a beber el agua del arroyo. Y si es cierto que   <<la patria del hombre es su infancia>>, mi patria, a lo largo de toda mi vida, ha sido el monasterio de Santa María del Real, porque, sin darme cuenta, su claustro, su iglesia, el arroyo con sus cangrejos y el refectorio con moras y frambuesas me entraron por todos los poros del cuerpo y me inocularon la vocación de la arquitectura. Y ahora, ya con el pie en el estribo, he sentido la necesidad de contar la aventura de mi vida… con el monasterio como amigo perpetuo y como protagonista en la realidad, de los sueños y las sombras de la vida.”

M’ha agradat que traduís  “la España vacía”, o ”vaciada” com s’empatollen a dir-ne ara, per la España deshabitada que és un significant millor del concepte. Com supera la burocràcia administrativa, com proposa solucions davant de problemes, com sap decantar-se quan ja toca. Com viu, alegries i penes, la família, els parents i els amics.

Com diu el seu mestre i mentor  García Guinea en El Santoral del chozo:

 “Hay luces de juventud que, como estrellas fugaces, tienen un resplandor tan corto, pero tan intenso que vale la pena revivirlas y añorar-las cuando seca las hojas el otoño”.

Moltes dedicatòries al començar i mols agraïments a l’acabar, normal, és tota una vida.

Ah, la primera cita que obra el llibre és d’en José Luis Sampedro (un altre homenot que diria en Pla):

- ¡Ay, don José Luis! ¡Mi vida es una novela!

-Pues, ¡escríbala, escríbala, señora!

M’han quedat moltes ganes d’anar a passar uns dies a l’hostal del “Convento Caído” i fer un recorregut pel romànic de la muntanya palentina. A veure si ho podem fer l’any que ve fora de temporada, a la primavera.

 

14 d’agost.

Les joies d’en ZP.

 

Poca gent va entendre -si és que algú la va llegir-ho o va seguir el programa radiofònic en que me’n va fer parlar en Pep Andreu a Mataró Radio- què vaig pretendre dir a obsequis de cortesia: https://magrinyar.blogspot.com/2026/06/obsequis-de-cortesia.html

Fa dies que de resultes d’un escorcoll al despatx personal de Rodríguez Zapatero van sortir dins d’una caixa forta unes joies que un taxador va valorar en una xifra elevada. O potser no tant, sempre he pensat que davant determinades quantitats que esveren al personal els rics de veritat es deuen fer un tip de riure. El seu propietari no ha aclarit encara com les va arribar a posseir. No sé, perdoneu-me, si està obligat a explicar-ho. La meva presumpció, sembla que molt compartida, és que poden ser obsequis que temps enrere s’acostumaven a fer de resultes de trobades entre mandataris polítics. Vaig explicar en aquella entrada els obsequis de cortesia que jo rebia  que evidentment eren en consonància amb la meva relativa insignificança. Abans se’n deien “francesilles”, obsequis extraordinaris que representaven de poc import pel que els entregava.

Avui Ernesto Ekaizer -que sembla tenir bones fons d’informació- fa un escrit a El Periódico on explica els obsequis de cortesia que presumptament la monarquia saudí va fer a les més altes instàncies de l’Estat amb motiu d’unes gestions diplomàtiques que els interessaven força als àrabs ara farà uns vint anys.

https://www.elperiodico.cat/politica/20260808/els-cent-milions-compte-suis-133187041?dd=20260809&fN=4d616e75656c&iU=f4f08703-35ce-435a-86f5-92dc749352ae

Respecte a la capacitat del jutge i de la policia per esbrinar el perquè Rodríguez Zapatero tenia unes joies guardades, el catedràtic Pérez Royo va escriure fa dies un article que em va semblar revelador de la deriva judicial i policial que hi ha instaurada en aquest moment al país.

https://www.eldiario.es/contracorriente/dar-explicaciones-joyas-zapatero-juez-calama_132_13404090.html

Aquest tema dels obsequis de cortesia es va anar corregint mica en mica, accentuant-se molt després de la crisi econòmica del 2008. La resposta general de les democràcies occidentals a aquella situació -protegint al món financer i fent recaure l’ajustament en la població en general i en les classes populars- va comportar arreu reaccions airades contra la classe política que encara avui són ben manifestes. D’aquella pluja, aquests fangs. El tema -que també va afectar a les empreses privades encara que d’això no en sabem gaire ja que no hi tanta obligació de transparència- ha arribat a extrems paranoics, fins el punt de jutjar amb ulls d’ara -tant pel món de la informació com sorprenentment per la judicatura- fets de un període anterior en que hi havia unes altres costums i comportaments. Que ara no siguin ben vistos, implica no acceptar-los ni repetir-los, però cal entendre’ls en el context de quan es varen produir.

Un alt càrrec de l’administració catalana em va explicar una anècdota que il·lustra on hem arribat en aquesta resposta. En un dinar oficial en el que ell era l’amfitrió, a l’hora dels postres alguns dels convidats van canviar els postres per un “xupito” de licor. Com que no variava el cost del dinar, que ja estava taxat reglamentàriament, ningú va pensar que hi hauria problemes a l’hora de presentar la factura a la intervenció de comptes. Bé, resulta que no va haver-hi problema amb el cost del dinar, però sí amb la reglamentació de que no podien -en aquesta mena de dinars- prendre’s begudes de més de 20 graus d’alcohol. Qui m’ho explicava em va dir que per solucionar la qüestió va pagar els “xupitos” de la seva butxaca i va tancar el tema.

Vaig pensar si no havíem fet més despesa pública amb el cost d’un funcionari repassant les factures de restaurant dels càrrecs públics. El tema ve de que s’ha perdut el sentit de la mida, de la proporció, del sentit comú (potser és que mai n’hi ha hagut). Ara -i les xarxes socials ho amplifiquen- tot està sota sospita. Qualsevol denuncia -certa o falsa, real o inventada- és ràpidament recollida per algú que en dona pàbul i es genera una pilota (moltes vegades de merda) molt difícil d’aturar. Que hi ha comportaments inadequats i punibles, cert, n’hi ha. Però s’ha creat un clima que fa molt difícil la convivència, tot són motius per la crispació, no hi ha cap perspectiva, tant dels possibles infractors com dels denunciants.

Les normatives que s’estableixen són per complir-se o modificar-se, si cal, pels procediments establerts. Ara, la justícia patibulària ens pot portar a una societat ressentida i amargada.

11 d'agost.

 

Sorprenent!

 

(Paul Klee, Agafant vacances, 1938) 

El diari El País publicava ahir un article de tota una pàgina (pag. 20) -cal recordar que estem en ple mes d’agost- dedicat a les finances municipals. https://elpais.com/economia/2026-08-07/los-municipios-apenas-invirtieron-el-8-de-su-millonario-superavit-el-ano-pasado.html.

Ja és un tema rar de veure a les notícies davant de l’escàndol que representa la seva situació arreu del país. Durant els primers anys de la democràcia local, els darrers de segle passat, l’angoixosa situació de la hisenda local (municipis, diputacions, et all) era per la penúria amb la que tenia que afrontar la reconstrucció -moltes vegades la construcció- de les poblacions abandonades per les raneres del franquisme. Ara el problema, reitero escandalós, és el contrari: les normes implantades de la crisi del 2008, Montoro 2012, continuen vigents encotillant a les Corporacions locals i provocant una delirant situació de “milionari superàvit” (sic) en un moment econòmic completament diferent al que va provocar-les i amb unes necessitats socials evidents que les administracions locals són les més adequades per afrontar.

El que m’ha cridat més l’atenció de tot l’article, llarg i documentat article, és la inexistència de la veu de les organitzacions municipalistes, començant evidentment per la F.E.M.P. (Federació Española de Municipios y Provincias). ¿El periodistes no consideren necessari demanar la seva opinió? ¿Tan irrellevant s’ha convertit el municipalisme per què no se li senti la seva veu? ¿Tant mesells són els electes locals que estan muts?

¿Des de quan reduir el deute públic local a la irrellevància, com es pretén, és un signe de bona administració quan hi ha forats immensos en el que hauria de ser el quefer de les administracions locals? ¿Des de quan, i fins quan, la tan reclamada -temps enrere- autonomia local en matèria de gestió dels seus interessos ha d’estar encotillada per estúpides normatives que sols posen de manifest el desinterès de les organitzacions polítiques en l’administració local? ¿Per què s’augmenten, allà on s’augmenten, cada any els imports dels impostos i les taxes locals si no es poden després gastar?

Em va tocar de rebot ser el portaveu del Grup Parlamentari Socialista al Congrés del Diputats en el debat del pressupost del 2008. Era l’any anterior, any encara de vaques grasses en aparença com es va veure després. D’un dia a l’altre vaig haver d’intervenir en una compareixença del Secretari d’Estat d’Hisenda on ens va anunciar que la recaptació anava com un “tiro”, els sortien els ingressos per les orelles. Alguna cosa sabia de la Hisenda pública de la meva anterior etapa política i no em va semblar gaire adequada la seva explicació. Li vaig etzibar -fet que no va agradar gens als meus correligionaris- que si hi havia tants ingressos o que se’ns expliqués en què es podien gastar (sempre hi ha necessitats públiques per atendre), o que es reduís la càrrega fiscal sobre la ciutadania. Després va venir el que va venir, el desastre de la crisis del 2008 i les seves conseqüències que encara estem pagant, especialment des del punt de vista de la confiança en la política i els polítics.

Ara els Alcaldes no tenen problemes d’hisenda, van granats, paguen al comptat, tenen quantiosos romanents als bancs, anuncien cofois que tenen superàvit -no expliquen que obligat- i a tothom li sembla bé. Mentre tant el manteniment del patrimoni comú, la creixent necessitat d’atenció social, la cura del medi ambient i l’adaptació a les noves tecnologies es va esllenguint, o no son ateses com cal, sense que ningú, sembla, s’esveri. A mi em sembla molt malament, potser és que soc d’un altre temps.

Constantinoble.

 

M’ha vingut al cap -segurament dec estar equivocat- una analogia.

El Regne del Marroc i molts saberuts analistes consideren que les ciutats espanyoles al nord de l’Àfrica, Ceuta, Melilla i els illots varis que hi ha, pertanyen “naturalment” al Marroc. Aquests indrets, la seva sobirania és fruit de la història, de molts anys d’història. De quan en les darreries del que es considera l’Edat Mitjana (any 476, caiguda de l’Imperi Romà, any 1453, caiguda de Constantinoble, fi de l’Imperi Bizantí), els regnes ibèrics, portuguesos i castellans, fan expansions territorials, colonialistes en diríem ara, no s’entenien pas així llavors, més enllà dels seus hàbitats (naturals?) peninsulars, que al seu torn els havien anat conquerint als qui els havia també -molts anys abans- conquerit a uns antecessors visigòtics -germànics- que al seu torn els havien conquerit dels romans, que al seu torn... És l’esdevenidor de la història.

L’analogia: els turcs van penetrar -venint del que se’n deia l’Àsia Menor, però l’Àsia- a territori europeu ja a començaments del segle XIV, cent anys abans de l’expansió ibèrica per Àfrica. L’amplada del Imperi Otomà va ser molt gran, com la dels gran antics imperis.

Però amb el temps va anar retrocedint, al final de la Primera Guerra Mundial (1918) els seus territoris europeus van quedar molt empetitís. L’actual Edirne, és l’antiga Adrianòpolis que tanta importància tingué en la història de les batalles de l’Imperi Romà i després del Bizantí, amb presència fins i tot de la Companyia Catalana d’en Roger de Flor.

Constantinoble era l’històric nom amb el que es coneixia el que ara és oficialment Istanbul. Els “joves turcs” a la creació de la República de Turquia l’any 1923 traslladen la capital romana, bizantina, otomana, a Ankara i canvien oficialment el nom de la vella ciutat que està a cavall de dos continents, Europa i Àsia, i que ara té més de 16 milions d’habitants.

De fa 17 anys: https://manelmas.blogspot.com/2009/08/grecs-i-turcs.html

A ningú li ha passat pel cap una reclamació territorial de la part europea de Turquia. Potser a algun irredempt grec o balcànic sí, però marginal. És el flux i reflux de la Història (sí, amb majúscules).

Ara, en un indret tant cobejat com el de l’ estret de Gibraltar, les velles columnes d’Hèrcules, amb els anglesos -el Regne Unit- mantenint el Penyal a la part nord del pas, Ceuta, a la part sud, esdevé novament notícia, i torna a sortir la reclamació marroquina.

La Història mai va de pressa. Ves a saber què ens depararà la política, la geo-política, els propers temps. Pels nostàlgics de l’Imperi (espanyol) aquest tema és intocable, ni parlar-ne! No sé pas si la nostàlgia del passat -arreu- té més força que el pragmatisme adaptatiu del futur. Veurem amb el temps com es van desenvolupant els esdeveniments, veurem. Potser -segurament- nosaltres ja no. Encara que... de més verdes se’n maduren.  

4 d’agost.

Sin cuartel.

 

La expresión sin cuartel significa una lucha, combate o competencia muy dura que se hace sin piedad, sin pausa y sin mostrar compasión hacia el rival. Dos ideas clave que la definen son la falta de piedad y la intensidad máxima en cualquier enfrentamiento.

Cuando en la política se dice que la "lucha será sin cuartel", eso significa que se irá en ella hasta las últimas consecuencias, hasta la liquidación política del adversario, aun cuando éste se rinda o pida tregua.

Fa molts pocs dies, només tres o quatre, que l’Oriol Bartomeus va ser clarivident: 

https://www.eldiario.es/opinion/tribuna-abierta/operacion_129_13412071.html  

Així estem. Si el President del Govern espanyol, Pedro Sánchez, no plega ja s’anirà a per totes. El cas de l’assalt de Ceuta per una massa innumerable de marroquins, utilitzats un cop més com a carn de canó, és una altra prova de la lluita de la dreta mundial -amb la aquiescència dels seus corresponents espanyols, catalans inclosos- de fer la vida impossible al President del Govern  fins que accepti retirar-se.

https://www.bbc.com/mundo/articles/cm2gv1r9zyno

I si no ho fa, el massacraran, i amb ell tot el que representa: l’esquerra, el federalisme, la humanitat i la tolerància.  Va d’això la guerra i les batalles que anem veien cada dia.

https://www.lavanguardia.com/politica/20260731/11605619/marruecos-tantea-aliados-castigan.html

És indignant que quan el país acaba de lliurar una batalla contra els més gran incendis forestals que es recorden s’obri sense uns instants de treva un altre flac de la guerra bruta contra al darrer reducte d’esquerres que queda a Europa. És d’una immoralitat total que el cap de l’oposició carregui les culpes de la terra cremada al Govern de l’Estat quan els responsables de cuidar-se del tema, els Govern autonòmics en mans de correligionaris seus, s’han declarat públicament impotents per fer-ne front i han traspassat el “trastos” (expressió del món taurí) -que havien arraconat amb escarafalls- al Govern Central.

Ara també, davant l’allau de persones saltant-se la frontera a les “braves”, la responsabilitat se li torna a endossar al Govern. És evident que un cop més els conjurats  actuen “sense modos ni vergonya”. No és pas la primera vegada.

Ciutadans, ciutadanes, ens hi va el model de societat, de vosaltres és el vot. Això es un crit d’alerta contra el que vol venir, la reacció trumpista; és un clam per mantenir el que volem continuar sent, el progrés europeu.

Al menys en el futbol s’ha sabut reaccionar -Europa conjuntament- aturant els peus d’un sapastre. Veure’m, quant dura.

1 d'agost.

El Món Digital.

 

Cada cop serà més difícil ser català, francès, etíop o birmà al món digital.

Per primer cop en tres mil anys, no serà aquí (Europa) on es dissenyi el proper ordre mundial.

L’estructura política dels estats nació resulta cada cop més ineficient per posar en ordre els grans grups supranacionals des de la Xina els Estat Units.

Computació, xips, internet, algoritmes o intel·ligència artificial no formen part d’una transformació digital sinó d’una revolució digital.

Estem davant de l’oportunitat d’explorar una altre horitzó que serà radicalment diferent i, per tant, generarà conflictes.

En algun moment ens haurem d’atrevir a ser revolucionaris, i enfrontar-nos al que està passant.

Però en l’àmbit institucional i social l’escenari encara està dominat per actors anacrònics i es troba a faltar un ecosistema de noves veus capaces de personar-se amb contundència a la discussió.

Estem incorporant noves eines perquè estem en plena transició d’una societat industrial cap a una societat digital, i encara no sabem ben bé on anirem a parar i com serà el model resultant.

Una píndola que va sortir ja fa un any. Genís Roca planteja “La revolució inevitable”. Ara llibres, B-2025.

Pels que ja hi són, el que diu son obvietats. Pels que no hi son encara, que s’hi preocupin que això ja està aquí per quedar-se i créixer. Pels que no hi volen ser, que recordin les lluites dels luddites de l’anterior revolució industrial. Pels que ja no hi serem, sempre és bo saber quin món deixarem.

29 de juliol.