26 de novembre de 2021

El burro i l’estable.

Rebo noticia del darrer escrit d’en Pau Hortal, a qui segueixo, sobre la transformació social y econòmica en la que estem immersos , vulguem que no. https://pauhortal.com/transformacion-como-consolidarla-2/  En aquest escrit, interessant, cita -com ho fa sovint- a un dels seus referents, Enrique Dans, un altre “reflexionador” a seguir. 

https://www.enriquedans.com/2018/11/entrevista-en-el-mundo.html  

En un moment d’aquesta  entrevista diu Dans:

“Los automóviles deben aparcarse en lugares específicamente diseñados para ello donde no estorben (…)"

Sí, pienso yo,  son los garajes ¿no? Los ya muy mayores nos contaron que antes de comprar el burro tenían que construir el establo. Con los automóviles no se siguió igual pauta y la mayoría de ellos duermen en la calle con la connivencia o aquiescencia de todo el mundo, empezando por las administraciones. Por lo general los municipios cargan a los garajes con tasas varias: utilización de aceras, vados, IBI, etc. Algún intento de suprimir estas cargas chocó con la necesidad de obtener recursos y se revertió durante la Gran Recesión. Los vehículos tienen las mismas cargas fiscales recogidos en un garaje o estacionados en las calles.



Es un problema muy importante que provocará malestar en la ciudadanía (hoy todo el mundo tiene vehículo propio) y las actuaciones del urbanismo táctico, tan de moda hoy,  atacan el problema pero no ofrecen alternativas. No sé si los que creen en el mercado como eficaz solucionador de los problemas serán capaces de aprovechas esta oportunidad que le brindan los activos medioambientalistas.


26 de novembre.

25 de novembre de 2021

Dels teus en vols dir...


 

Presentació del llibre d’en Josep M. Sala “Moments del socialisme català”

Ed. Fundació Rafael Campalans, B-2020.

Mataró, 24 de novembre de 2021.

1.     Agraïment als organitzadors de la presentació. Avui estic a casa. Hi estic poc, però hi estic, no me’n he anat a cap altra banda. Aquest acte de presentació del llibre la farem amb en Xesco Gomar. Com que som de generacions diferents ens l’hem partit. Jo faré fins el 2000, el que vaig viure intensament, i ell que ho ha viscut després molt més que no pas jo, des de llavors. No puc pas fer una presentació de l’autor i del llibre des de la distància, jo hi he estat per entre mig des del primer moment, amb ell i amb el que exposa, i per tant la subjectivitat serà present en les meves paraules. Prego que ho entengueu i em disculpeu si no ho compartiu.

2.     L’autor, en Josep M. Sala. No cal presentació a can PSC. Ell sempre hi ha estat i encara sempre hi és. Dues coses vull ressenyar en aquest aspecte:

2.1.        Una que explica. L’afer de la N-II als anys 90 per “la trencadissa que el MOPU va provocar” al convertir la promesa autovia del Maresme en autopista. Sort en vaig, en vàrem, tenir del seu ajut al nostre costat. D’ell i de l’”aparatu” del partit (Pep Clofent, Primer Secretari de la Federació del Maresme). La dicotomia orgànica-institucional que sempre hi és, o ho va ser en els meus temps, en la vida de l’organització.

2.2.        L’altra que no explica: Aquí teniu el responsable de la meva llarga permanència a l’alcaldia de Mataró. Sí, clar, foren els ciutadans els que votaven les llistes socialistes, però un temps abans de fer les llistes d’un nou mandat apareixia –com aquell qui no vol res- en Sala a Mataró i em forçava a continuar encara que jo en tingués dubtes.

3.     Alguna cosa més sobre en Josep M.

3.1.        És nascut, en el llibre no ho diu, el 1945. Jo sóc del 48. Som de la mateixa generació que cal explicar una mica per entendre la història recent de la política a casa nostra.

3.2.        Ell ve d’una família benestant, aposentada, però és difícil parlar de burgesa. Diferència entre classe (concepte econòmic) i estatus (concepte sociològic). Amb les dades que dóna he mig confegit un petit arbre genealògic molt interessant.

3.3.        Com molts joves dels anys 60 es comença a polititzar (a l’esquerra, evidentment, en contraposició a la Dictadura) a la Universitat. Formarà part d’aquella gent  que no serà del “Partit”, del PSUC, que semblava omnipresent i omnipotent llavors dins de la minsa i feble oposició democràtica i que ells s’encarreguen de repetir que fou així. Sí, però tampoc tant. Aquests dos fets anteriors són cabdals per entendre la formació i l’evolució del PSC en general.

3.4.        Ell encara no està amortitzat, o no se’n sent. Ha deixat pas a les joves generacions, o ja no tant joves, però encara hi és. Podríem dir de moltes d’elles que és el seu pare polític.

3.5.        La seva vida, feliçment, és llarga i com tots ha tingut algun moment amargant que si ho va ser fou per la seva fidelitat i lleialtat al PSC. Algun dia caldria parlar molt a fons de les causes d’aquells durs moments, però mai l’organització ha volgut saber massa d’alguns aspectes de la mateixa, p. e. dels recursos necessaris –de tota mena- per fer-la anar.

4.     Anem a l’obra: “Moments del socialisme català”

4.1.        No és una història del PSC. És un recull dels moments que a l’autor –que n’ha viscut molts, per no dir tots, però tampoc tots- creu interessant explicar-nos, i a la seva manera tal com els va veure i viure. Llegiu el llibre, especialment els d’ara, aprendreu moltes coses que segurament no sabeu.

4.2.        La construcció de la convergència, de CSC, ja ben entrats els anys 70 del segle passat. De la munió de grups i grupets, uns antics, altres nous, al marge dels comunistes, que confluïren a endegar de nou el socialisme a casa nostra.

4.3.        Del bany de realitat que va representar el “Pacte d’abril” amb el PSOE, que l’Ernest Lluch ja havia entrellucat a València amb el PSPV (el de llavors, no el d’ara). Les tensions que va originar i que a empentes i rodolons van conduir a una convergència més gran amb el temps.

4.4.        Crec que, a ulls d’ara, els PSC vam ser injustos amb el PSOE, o amb la poca gent que tenia entre nosaltres o que pretenia ser-ne. Clar, nosaltres érem militants “saberuts”, conscienciats, molt conscienciats, i d’esquerres (les nostres discussions per una coma o un adjectiu en qualsevol document, eren èpiques), els del PSOE eren uns socialdemòcrates que no sabien de res i pràcticament no hi eren. Vam ser superbs amb la nostra base social i, com es va veure ben clar al seu moment, electoral. Vam ignorar la història dels que a molt dures penes van mantenir encesa una minúscula brasa. Un record, avui aquí, pels Tristany, Padrosa i Calvet que van recolzar a totes a Mataró la unitat socialista.

4.5.        “El procés d’unitat va ser una autèntica filigrana en què es van fusionar organitzacions que perseguien la unitat, però amb objectius diferents: uns volien un partit plenament sobirà, però articulat bilateralment amb el PSOE; els altres volien una federació del PSOE actualitzada. El partit resultant no va ser ni una cosa ni l’altra i el Protocol d’Unitat ho defineix de manera magistral.”

4.6.        De les dificultats de construcció del Partit dels Socialistes de Catalunya dos apunts més: Les relacions amb l’UGT, molt difícils als començaments. Les vaig viure a “Catalsa”, llavors la seu del sindicat, als serveis tècnics. Quina fauna i quina flora!, per fer-ne un llibre. Desprès, malauradament, hem acabat on estem avui. No sóc tant benvolent com l’autor en jutjar el seu recorregut. La construcció del les JSC, que en algun moment vaig qualificar molt durament. L’anècdota de la constitució de la mesa de la fundació és reveladora de l’ambient que hi havia. Per cert, Josep M., jo vaig anar a algunes reunions del Mas de La Sala al Bages.

4.7.        Entrem als vuitanta. La fragilitat organitzativa, les “vel·leïtats” ideològiques, la inexperiència institucional, marquen els primers anys i els primers ensurts. La derrota de les autonòmiques del 80, sorprenent per excés de confiança i desconeixement social. L’aclaparadora victòria a les generals del 82 i l’aportació, crec poc ressenyada dels socialistes catalans a Madrid, (per cert, en Joan Majó va ser Director General molt més temps que Ministre). La LOAPA, nova trompada entre la realitat i els principis, amb en Lluch contra les cordes. El referèndum de l’OTAN exemple clar de la necessitat de la reconversió pragmàtica de la nostra organització, com ja s’havia demostrat en l’abandonament del marxisme en el Congrés del PSOE del 79. La crisi de Banca Catalana i el que va representar per molts anys i que ara en coneixem nous detalls. El relleu d’en Reventós per l’Obiols i les tensions entre les “famílies” al si del partit. (per cert, abans o després d’oferir-li la Secretaria de Finances a en Joan Rangel, me la vas oferir a mi i em vaig acollonir i et vaig dir que no)

4.8.        Hi ha molts PSC: el del Baix, el de Barcelona, el de Girona, els institucionals i un altre difús que no sé si s’ha tingut mai gaire en compte com a “tercera via” entre el que se’n ha dit les dues ànimes del partit. Algunes patinades hem tingut per aquesta causa. Els vots que es porten a les delegacions dels Congressos pesen massa, o massa poc, i són molt mal usats. Són els problemes de l’excés de territorialització com es posarà de manifest més endavant.

4.9.        Treballs destacats amb més o menys èxit, p.e. : el col·lectiu “Crisol” que Mataró va aportar-hi la figura del recordat Remigio Herrero, encara que sempre he pensat si no s’havia anat massa enllà ballant sevillanes. Tant l’autor com en Remi eren tot un poema fent les sevillanes del Mazinguer. Les batalles “federalistes” en els congressos del PSOE i a la FEMP  que al final aconsegueixen, ja molt més endavant, la declaració de Granada.

4.10.   Els anys noranta i el que ens passa llavors s’expliquen per l’esgotament del model creat per la gent dels seixanta. Es retrocedeix a Madrid, impossible guanyar a Catalunya (ara també sabem més el perquè). Hi ha nova gent que no té res a veure amb les històries de les famílies fundadores, El “territori” s’esvalota. A Madrid es barallen renovadors i “guerristes”. Anem cap a la crisi del Congrés de Sitges (hivern del 1994) que jo crec que és un punt d’inflexió històric del PSC. Els sistemes organitzatius (millor dit, directius) emprats fins llavors, més o menys cooptatius i opacs, salten pels aires. La votació de la gestió de la C.E.  sortint ho posa de manifest. Entren en escena els “capitans”. Aquest procés té coses bones, la millor representativitat, però també de dolentes, la qualitat orgànica. Discutibles ambdues i perilloses també ambdues. Això es repetirà més endavant amb altres temes, les llistes cremallera p.e., la paritat, temes portats al paroxisme avui en dia.

4.11.   A partir d’aquí la progressiva desaparició del “pares fundadors”, per abandonament, per defunció, per arraconament, (Eduardo Martín, Urenda, Santiburcio, Armet, Reventós, Serra, i tant i tants ...)  Excepte en Josep M. Sala que continua present i ens ho explica. Estem tot just a la meitat dels 40 anys del PSC, però a l’Obiols el succeeix en Montilla que al 78 estava al PSUC, a en Maragall en Quim Nadal que va anar a la llista socialista del 79 com a independent.

4.12.   Tanco. Tanco amb el meu desinterès per la vida orgànica desprès del Congrés de Sitges. Perdoneu, aquest és un tema personal que no té res a veure, només faltaria, amb els “Moments del socialisme català” que segueixen i se’n continuaran produint d’importants tant o més que els viscuts fins ara. Ja estem al segle XXI. La lectura d’aquest anys en el llibre la farà en Xesco Gomar que els ha viscut des de dintre.

 

Gràcies per la vostra atenció.





25 de novembre.

19 de novembre de 2021

De Valdealgorfa a Alcañiz.

El passat dimecres vam tenir la presentació del llibre de Ignacio Urquizu Otra política es possible. Ed Debate, B-2021. L’autor és un “jove” (1978) sociòleg que fins el 2015 menava una prometedora carrera acadèmica. Aquell any va fer el salt a la política, en les rengles socialistes, i ha viscut des de dins aquests darrers anys trepidants de la política espanyola.

Dues eleccions generals (2015 i 2016), les del “no es no” de Pedro Sánchez; una crisis fenomenal en el si dels socialistes amb la dimissió forçada del Secretari General, gestora, Congrés, retorn del descavalcat; moció de censura reeixida per primera vegada des de la restauració de la democràcia (2018); dues noves eleccions generals en un any, el 2019, i formació també per primera vegada d’un govern de coalició.

En el llibre explica el perquè del seu posicionament que el va portar a ser diputat a les Corts i després apartat d’aquest càrrec (limogé en diuen els francesos). A les eleccions locals de 2019 es presenta candidat pel PSOE al seu poble natal, Alcañiz, on els socialistes feia trenta anys que no havien guanyat les eleccions, les guanya i assoleix l’alcaldia fent un govern de majoria amb IU (compte, no amb Podemos) i C’s.

El llibre val la pena ja que combina la visió de l’acadèmic amb la visió del polític en actiu. Es pot veure la presentació en aquest enllaç:

https://us06web.zoom.us/rec/share/lPGtZv2Br_p4bxhiYualF9id7PzxWRTql6DbReXQOyWlaTi5cLZDs9gcn5-KRC5o.q1aQ_lfDnOo0csXE (Código de acceso: u0X^&Pgm)

Tancant ja la sessió de presentació del llibre i abans d’acomiadar-nos vaig formular una pregunta tangencial a l’Alcalde: ¿Cuándo estará acabada la via verde entre Valdealgorfa y Alcañiz?

La via verda de Val de Zafán està inconclusa. Entre l’estació de Puigmoreno, pedania d’Alcañiz i poble de colonització i l’estació de  Valdealgorfa no està arreglada i és una pista compartida amb la circulació general. Aquesta via verda permet arribar a Tortosa, o sortint d’allà fins a La Puebla de Híjar. Una il·lusió meva fora fer-la sencera, però em sembla que serà difícil. L’experiència de fer Tortosa- Horta de Sant Joan  de fa uns anys, m’agradaria repetir-la i perllongar-la ara que tinc un motoret a la bicicleta que m’ajuda tot pedalant. D’aquí la pregunta.

La resposta em va portar a la meva anterior vida activa d’Alcalde. Ens va dir Urquizu que hi ha projecte, bé, no un, municipal, sinó dos, un altre del ministeri corresponent, i que no es posen d’acord. Els tècnics municipals s’inclinen per fer un trajecte amb vies segregades, una  per la circulació general i una altra pels ciclistes o similars. Els tècnics del ministeri s’inclinen per fer una única via compartida. Al final l’Alcalde, per desencallar el tema ens va dir que havia dit als seus tècnics que cedissis i que acceptessin la proposta del Ministeri. El pragmatisme dels gestors públics, enfront al litigi prefereixen un mal acord que un bon plet. A mi em sembla, com a ciclista, que la solució dels tècnics municipals és millor, però entenc la posició de l’Alcalde de desencallar el tema. Creu que per l'any que ve estarà acabada.

L’any 1985 en la tramitació del desdoblament del ferrocarril entre Mataró i Arenys de Mar vam proposar al llavors Ministeri de Transports, que era qui efectuava l’obra, un seguit de qüestions que permetessin una millor permeabilització de la trama urbana de la ciutat amb el Passeig Marítim. Vaig anar a Madrid, a la 5a. zona del Ministeri de Transports (Plaza de los Sagrados Corazones, mai ho oblidaré) a presentar un projecte de pas subterrani que havia fer per l’Ajuntament l’arquitecte Manuel Brullet, un projecte excel·lent diferent del que es venia fent fins llavors en aquest tema. Va costar molt però el vam aconseguir, és el conegut com a Pas de l’Espigó entre les dues places deprimides, la de Jordi Capell i la de l’Espigó ja al Passeig del Callao. La primera resposta de l’enginyer a qui li vaig ensenyar el projecte i li vaig demanar la seva aprovació fou: “¿Usted cree que yo trabajo para el Ministerio de Cultura y no en el de Transportes?”. Vaja, veig que més de 35 anys després encara continuem igual. Per fer-ne tota una reflexió, però per un altre dia.


19 de novembre.



18 de novembre de 2021

Cap reconeixement.

Federació de Municipis de Catalunya.

Via Laietana, 33- 6è, 1a.

Barcelona

A l’atenció de la Sra. Presidenta.


Sra. Alcaldessa de Vilanova i La Geltrú i Presidenta de la Federació de Municipis de Catalunya:


No tinc el gust de conèixer-la, he de dir-li que tampoc m’agradaria tenir el disgust de fer-ho.

Sembla instal·lar-se a casa nostra l’hàbit de celebrar o commemorar esdeveniments més o menys importants de la nostra història col·lectiva recent deixant de costat o obviant a persones que els van protagonitzar i que gràcies a Déu, o a qui sigui, encara son presents. Fora millor no deixar la nostra història recent en mans de gent barroera i forassenyada.

Pel que he sabut, fa pocs dies la Federació de Municipis de Catalunya va celebrar els 40 anys de la seva fundació. En aquests quaranta anys molta gent, electes locals, tècnics i funcionaris municipals, personal propi de l’entitat ha contribuït en grau divers al seu funcionament.

Vaig estar setze anys a la Comissió Executiva de la FMC, els vuit primers com a Vicepresident i a la marxa d’en Joaquim Nadal vaig ser-ne President durant vuit llargs anys més, tot plegat del 1987 al 2004. Fa temps que estic allunyat del món local, més de 17 anys, malgrat tot continuo portant amb orgull una etapa intensa i central en la meva vida activa professional i política que va ser la de la meva dedicació a l’administració púbica local en llocs de responsabilitat i les derivades de tota mena que comportava, vint i cinc anys en total.

Li he de dir que m’ha sabut molt greu i li vull manifestar que estic ofès per no haver rebut cap comunicació convidant-me a participar en l’acte de commemoració dels 40 anys de la FMC ni tant sols fer-me saber de la seva realització.

També li he de manifestar que aquesta actuació de la FMC cap a la meva persona no més nova. Quan la celebració del 25 anys de la FMC es va editar un llibre on el President de llavors (que era dels “meus”, encara que jo ja no sé pas si sóc dels “meus”) va tenir la gosadia de censurar les paraules que vaig pronunciar a l’acte que es va fer a l’auditori de Girona. Ho vaig explicar públicament aquí: https://manelmas.blogspot.com/2006/12/omissi.html

Tanmateix li he de dir que el meu capteniment a la vida política tot el temps que hi he estat ha vingut marcat per un text d’un llibre del mestre Isidre Molas publicat el 1981, ara fa 40 anys. És “La ciutat llunyana”, Ed.62, B-1981. Diu així:

“La lluita política no és una cerimònia versallesca, sinó un enfrontament llarg, tenaç, i anava a dir (ho dic) sense pietat. I l’única arma que tenim cadascú és la voluntat irreductible de mantenir la conducta d’integritat personal, capaç de resistir els intents de corrupció, difamació i aniquilament personal.”

No, no em molestaré a enviar-li una carta amb aquest escrit, no paga la pena. El publicaré en el meu humil i bastant desconegut blog on hi penjo aquells escrits que em semblen convenients per a mi mateix per si algú té cap interès –que no crec gaire- en llegir-los.

Acabo. D'aqui deu anys, en el 50è. aniversari de la FMC, no cal que es molestin en buscar-me, qui sap qui serà viu i qui sap què haurà estat de la Federació de Municipis de Catalunya.

Cap consideració o reconeixement especial, Sra. Alcaldessa, pels seus càrrecs i condició. A fer “punyetes”. Molt soroll de boixets i poques puntes.


Manuel Mas Estela

Alcalde de Mataró, 1983-2004.

President de la FMC 1995-2004.

Mataró, 18 de novembre de 2021.

 


Quan vaig plegar d’Alcalde vaig anar a Brussel·les i em vaig retratar al peu del meu monument preferit. És el d’un alcalde (Charles Buls) que va tenir aquella ciutat que en lloc d’estar la seva figura dalt del pedestal està assegut a baix amb un gos. La fotografia és de l’abril del 2004.


18 de novembre.

16 de novembre de 2021

De nuevo con el impuesto de sucesiones.

 A Miguel Montero Reina, “roeño”, amb qui he mantingut un debat  sobre el tema per la xarxa .

Se vuelven a alzar voces, ahora es muy fácil a través de las redes sociales, contra el impuesto que grava las sucesiones. El debate es recurrente y muy antiguo.

Los impuestos por lo general tienen una carga redistributiva: los que tienen pagan y los que no tienen reciben. Y a los que tienen, también por lo general, no les gusta contribuir, que cada uno se espabile, dicen. Aunque hay cosas que necesitamos todos, las infraestructuras por ejemplo, la administración de justicia,…. También hay cosas que cada cual puede apañarse, si puede, las vacunas, por ejemplo, o la educación, aunque esto puede conllevar mucha inequidad si no hay redistribución.

Cuando el sistema  liberal del siglo XIX empezó a pergeñar los impuestos era poca la gente afectada por su aplicación. A parte de los históricos impuestos, tasas y arbitrios al consumo que afectaban a la mayoría, los impuestos personales sobre la renta y la riqueza sólo afectaban a los que las tenían que era una minoría muy minoría. El desarrollo económico de las sociedades conllevó la inclusión en el sistema de tributación personal de cada vez más y más gente.

El caso del impuesto de sucesiones es paradigmático. Hasta hace relativamente bien poco no había gran cosa que imponer a la mayoría de la población cuando traspasaba. Pero las cosas han cambiado. En España, y supongo que en muchos países de nuestro entorno socioeconómico, se está yendo mucha gente que nació sin nada y que se muere con alguna que otra propiedad, generalmente alguna, poca, pero alguna, propiedad inmobiliaria. Esta propiedad la consiguió con su esfuerzo, la mayoría de las veces con su puro esfuerzo laboral. Desde el punto de vista conceptual pasó de ser mísero a ser propietario. Sus descendientes, generalmente sus hijos, fueron testigos y muchas veces colaboradores de este esfuerzo. Su idea de propiedad no era mercantil sino social, comunitaria. Pero esta idea no encaja con lo que establece en su literalidad el código civil. Un bien, inmueble o mueble, es propiedad de alguien.

El legislador (no el que aprueba la ley sino el que la hace, generalmente el ejecutivo, alguna cosa sé de ello) me parece –no soy experto- que no ha tenido en cuenta el cambio social que se ha producido en los últimos 50 o 60 años en nuestro país. Ahora, los que se van dejan propiedades a su nombre que lógicamente son base imponible del impuesto de sucesiones a pesar, muy a pesar las veces, de que sus herederos no tengan conciencia clara de ello. Hay un patrimonio a nombre de, luego hay un propietario, aunque la conciencia de que lo había, ya  se fue, y pasa a manos de otra persona que a su vez deviene propietario, que ahora tiene lo que hasta ahora no tenía, es muy vaga e imprecisa. Hay estupor, desorientación, indignación, queja,… y hay algún problema inmediato a resolver, ¿cómo pagar el impuesto con monedas si te han dado piedras? Piedras que además, igual el sujeto pasivo (el que hereda) contribuyó  a poner una encima de la otra o pagó el mortero que las unía.

Los ricos, aquellos que heredan sus riquezas de generación en generación, o simplemente aquellos que también han conseguido sus bienes por su esfuerzo, habilidad y fortuna, azuzan la indignación de los pobres. ¡Es un impuesto de sangre!, he oído clamar desde la tribuna el Congreso de los Diputados. Es un argumento fácil de comprar y de extender ahora que hay muchos propietarios, pequeños propietarios, pero propietarios. También, todo hay que decirlo, hay una minoría de ricos (en los USA, aquí no he oído estas voces) que abogan por una mayor imposición de este objeto tributario. Supongo que creen que sus herederos ya tienen los riñones bien cubiertos y no vaya a ser que un día los pobres se rebelen y arramblen con todo lo que ellos han conseguido.

Seguramente que alguien ya se lo ha planteado y quizás ya esté implantado, pero por proponer que no quede.

La comunidad (el Estado) necesita recursos para hacer frente a sus necesidades (las nuestras, las del común) y una forma como otra posible es gravar la transmisión de la propiedad, la transmisión de riqueza, de bienes muebles e inmuebles. Pero debe tener en cuenta que esta exacción (sí, exacción, digamos las cosas por su nombre) pueda llevarse a cabo atendiendo a las condiciones, que han ido cambiando, del objeto imponible y de los sujetos pasivos del mismo.

Para las transmisiones inmobiliarias derivadas de las sucesiones, las herencias, habría una fórmula sencilla facilitada por la existencia de la inscripción registral de la propiedad, el Registro. Una entidad financiera (previsiblemente pública) podría adelantar al Tesoro público las cantidades devengadas del impuesto de sucesiones contra una inscripción que registrara la carga que asumiría el nuevo propietario del inmueble en cuestión que la liquidaría en condiciones determinadas y favorables cuando pudiera (en cómodos plazos discrecionales)  o fuera preciso (si planteara su venta). Con esta sencilla fórmula el principal problema que acecha a la multitud de nuevos herederos que la generación del desarrollo va a producir en los próximos años, y ya en la actualidad, podría verse facilitado de gran manera.

Hay que atender los gastos de la comunidad, hay que pagar derramas para ello, los impuestos, (aunque esta no es la hipótesis de la Teoría Monetaria Moderna, pero dejemos esto ahora para los académicos). Facilitemos el cumplimiento de las obligaciones tributarias y disolvamos en la medida de lo posible los argumentos contrarios establecidos en buena parte de la opinión pública por motivos comprensibles pero estimulados por intereses inconfesables.

16 de octubre.

9 de novembre de 2021

La Teoria Monetària Moderna (TMM).

 


Me’n va parlar un col·lega i bon amic en alguna de les converses que tenim sobre la hisenda pública. Desprès de comprar-me el llibre (“El mito del dèficit. La teoria monetaria moderna y el nacimiento de la economia de la gente”, Stephanie Kelton, ed. Taurus, M-2021) que va restar un temps a la pila dels pendents de llegir, vaig recuperar un número endarrerit d’ Alternativas Económicas en que hi havia una entrevista amb l’autora que em va interessar força i em vaig decidir a llegir-lo.: https://alternativaseconomicas.coop/articulo/entrevista/los-deficits-no-son-peligrosos-de-por-si

La primera en la frente. La cita de Mark Twain amb la que obre el capítol introductori és tota una definició: “Lo que da problemas no es lo que sabemos, sino lo que creemos saber con certeza y no es verdad”. Comença fort!

L’autora, una professora universitària a Kansas primer, més tard assessora del grup demòcrata al Senat, als USA, exposa el que sembla que és conegut en el món acadèmic de la ciència (?) econòmica com a Teoria Monetària Moderna. Tot un descobriment per a mi que no és que l’apartat monetari de la meva professió m’hagi entusiasmat gaire i de que com de tantes coses en sé molt poc.

La base està en distingir la diferència entre usuaris de moneda, que ho som pràcticament tots, i emissors de moneda, que sòls ho son aquells que tenen capacitat sobirana per crear-ne, és a dir els  Estats amb moneda pròpia. Aquí el primer problema pel lector o acadèmic europeu: els estats d’Europa ja no tenen moneda pròpia, tenen una moneda comú que és l’euro. Ja no són sobirans monetàriament, malgrat que les possibilitats que obre aquesta teoria per una major integració són evidents, tot i que que les diferències històriques, ancestrals, entre els Estats europeus (nord-sud, rics-pobres, catòlics-protestants, imperials-republicans) dificulten aquesta integració que és l’única sortida real que tenen en el mon d’avui.

Els usuaris (particulars, empreses, administracions públiques) han d’equilibrar els seus comptes. Sols poden gastar el que ingressen, per recursos corrents o per endeutament que han de retornar amb la càrrega corresponent. Els emissors, després de Bretton Woods, i especialment des de la desconnexió de la convertibilitat del dòlar al 1971, poden emetre sense cap limitació. De fet quan sentim parlar de la creació de diner per part del Banc Central Europeu em sembla que alguna cosa d’això és el que hi ha.

Al segon capítol, el paroxisme! Resulta que “la garantía federal de empleo” és el nou i potent estabilitzador automàtic de l’economia. El Govern federal (en el cas USA) garanteix el finançament i tot es porta de forma descentralitzada (els Governs locals i subestatals) per fer un treball útil, valorat per la comunitat i retribuït dignament. ¿Per fer què?: Els economistes de la TMM recomanen ocupació en l’economia de les cures, a les persones, a la comunitat, al planeta. Formidable! Coincideix amb el que jo sense saber-ne res de les teories del TMM havia escrit  ja fa més d’un any intuïtivament al posar en qüestió el tema de la Renda Bàsica: http://magrinyar.blogspot.com/2020/04/sobre-la-renda-basica.html

Alguna cosa no deu anar perquè aquesta teoria no s’hagi estès gaire. Hi ha una xarxa mundial que té ramificació espanyola, però no n’havia sentit mai a parlar, de fet no tenen branca a Catalunya: http://www.redmmt.es/nuestro-proyecto/ , curiosament en la pàgina no he sabut trobar noms, seu, organització,... Sí, hi ha informació sobre el tema però més enllà de demanar si t’hi vols apuntar (amb qui, a on, perquè,...?) no s’entreveu gaire cosa més que la divulgació d’una teoria. Una nova secta?

El text està documentat, no és un assaig lliure. El que explica està recolzat per cites que ocupen més de 80 pàgines al final del llibre, encara que m’ha semblat a estones molt repetitiu.

Bé, si l’Estat amb possibilitat d’emissió sobirana de moneda (USA, Japó, UK, ...) pot emetre sense limitació, ¿perquè no posar aquesta possibilitat al servei d’una economia per a les persones? L’exemple del New Deal de Roosevelt surt constantment, però hi ha altres exemples, a l’Argentina, a Sudàfrica, a la Índia, ... “¿Y si dejáramos de intentar cerrar presupuestos equilibrados y tratáramos de sacar adelante una agenda ambiciosa que tuviera por fin equilibrar, no nuestras finanzas públicas, sino nuestra economía?”

No, no es tracta d ‘implantar un nou sistema econòmic, els de la TMM no són perillosos revolucionaris, estan amb l’ala esquerra dels demòcrates americans, amb el “socialista” Bernie Sanders, que no va tenir gaire recorregut a les darreres conteses de primàries al seu partit.

El perill de l’emissió continuada de moneda és el risc inflacionari i aquí hi ha (al meu mode de veure, que és també miop en el tema) un dels altres punts negres de la teoria malgrat que l'autora l'intenta aclarir. Si la decisió de mantenir l’equilibri entre ocupació i inflació (que és la principal preocupació ara per ara de la política econòmica actual) és una mica esotèrica  -no se sap massa com ha de funcionar aquest equilibri tal com queda documentat en el llibre-, el concepte de utilització plena del potencial de l’economia també es força difús. Cal adequar la despesa mentre no porti a l’economia a un “escalfament” que sigui inflacionari. Com podem veure això de la ciència econòmica dista força de ser una ciència.

L’altra gran punt fosc que em sorgeix de l’establiment  de la garantia federal de l’ocupació té a veure sobre el col·lectiu que abasta. No hi  una paraula al llibre de les qüestions immigratòries. Per qui està pensada la garantia? Per a tothom que visqui “legalment” dins d’una comunitat? I els il·legals , i els que van arribant? Tenen accés a aquesta garantia? La tanca d’en Trump a Rio Grande, o el Frontex de la UE al Mediterrani. Aquest sí que és un gran tema. Una garantia d’ocupació és molt interessant com a eina d’estabilització de l’economia, de servei a la comunitat i de dignitat pels que no tenen o perden l’ocupació, però, ¿a qui abasta?  Tema interessant que veuré si al llibre que ja m’he procurat d’una altra economista de la TMM, Paulina R. Tcherneva, “En favor del trabajo garantizado”, Lola books, 2020, me l’aclareix.


8 de novembre.

27 d’octubre de 2021

Petit terratrèmol a la hisenda local.

Des d’ahir que es va saber la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’anomenat Impost de plusvàlues, ”Impost Municipal sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana”, un fort neguit s’ha instal·lat en els electes i gestors locals. De cop i volta, una sentència, de dalt de tot, a posat definitivament en qüestió aquesta figura impositiva i l’ha esborrat en la seva caracterització actual de l’ordenament normatiu.

El tema ve de lluny i es veia a venir. Des de fa temps hi ha plets sobre determinats aspectes d’aquest impost  i sentències varies que els anaven posant en qüestió. Ara ha caigut del tot, i amb els pixats al ventre tothom cuita correm a veure com es pot resoldre l’esvoranc que la sentència ocasiona a les hisendes municipals.

La normativa existent sobre el tema té la darrera actualització en el REAL DECRETO LEGISLATIVO 2/2004, DE 5 DE MARZO, POR EL QUE SE APRUEBA EL TEXTO REFUNDIDO DE LA LEY REGULADORA DE LAS HACIENDAS LOCALES. («BOE» núm. 59, de 9 de marzo de 2004).

Les primeres ratlles del text del R.D. L. 2/2004 ja ens indiquen per on va el tema: es tracta de refondre les correccions (petites, o no) que s’han anat fent a la Llei 39/1988

“La disposición adicional quinta de la Ley 19/2003, de 4 de julio, sobre régimen jurídico de los movimientos de capitales y de las transacciones económicas con el exterior y sobre determinadas medidas de prevención del blanqueo de capitales, añade una disposición adicional decimotercera a la Ley 51/2002, de 27 de diciembre, de reforma de la Ley 39/1988, de 28 de diciembre, reguladora de las Haciendas Locales, estableciendo que el Gobierno elaborará y aprobará en el plazo de un año a partir de la entrada en vigor de esta ley el texto refundido de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales.”

És a dir, 10 anys desprès de la Constitució del 78 es dotava de nou marc normatiu -adaptat al nou règim polític- les finances locals. Pressa, no gaire. El món local era el petit de la colla i per entremig li havia sorgir competència –el sistema autonòmic- que li barrava el pas per créixer i el deixava on sempre, de minyona. I la darrera actualització, important en alguns aspectes (les dèries del ministre Montoro), i irrellevant en els temes fonamentals, és del 2004, 17 anys!, amb dues sotragades socioeconòmiques molt fortes per entre mig, la crisi del 2008 i la de la pandèmia del 2020.

No, no ha estat en el cap del sistema polític espanyol contemporani una consideració especial cap a l’administració local (municipal i provincial) i molt menys una reconsideració en profunditat de la seva existència tal com està: extensió, competències, organització,...

Ara, un “apanyu” i a continuar. Tinc la impressió que el moviment municipalista ha desaparegut del mapa, no en sento dir res i no el sento dir res. El parits polítics, en aquest tema, ja ni “boquilla” que és el que han fet sempre. I qui dies passa anys empeny.

He recuperat de les tripes del ordinador el que vaig dir sobre el tema de les hisendes locals ara fa 11 anys, la darrera vegada que vaig parlar del tema, del que havia estat molts anys el “meu” tema. El moment era diferent, estàvem al mig de la crisi del 2008, però ja vaig preveure que no hi hauria moviments en la qüestió i el temps m’ha donat la raó. Maleïda la gràcia d’encertar-ho!

Hi ha una pàgina al meu blog que ho recull: 

https://magrinyar.blogspot.com/p/2-2010.html

27 d’octubre.


25 d’octubre de 2021

No, no és per desesperació. És per impotència.

Vaig veure per primera vegada de cua d’ull aquest anunci en una botiga de Llinars del Vallès passant per la carretera de Dosrius (Av. Comas i Masferrer). Ahir el vaig tornar a veure, ara de cara, en forma de pancarta penjat al pont de la Riera de Giola a la vella C-251 i em vaig aturar a retratar-lo.


No, no és per desesperació, és per impotència. No es pot recriminar als possibles compradors les seves decisions. En la pancarta no hi ha una pregunta, hi ha una afirmació-acusació. El que cal es reflexionar sobre les causes que porten als compradors a fer aquelles decisions denunciades  i quines d’elles són degudes a l’oferta que se’ls fa. El primer que ha de fer el que ven és entendre (o fer entendre) al que compra. No ha de fer una queixa als compradors (que sempre tenen raó) sinó una crítica als propis venedors. L’Associació de Botiguers i Comerciants de Llinars s’equivoca de ple, com tants Ajuntaments –grans i petits- que fan campanyes en favor del comerç local. Diners i esforços llençats.

Potser els venedors no tenen potència física. Alguns s’han fet grans, o còmodes, i no poden o no volen aguantar l’esforç que representa portar una botiga o un comerç: horaris, condicions de treball, exigències de la clientela, retorn,...

Potser no tenen potència econòmica per afrontar les conseqüències de portar un negoci. Fora interessant conèixer els comptes d’alguns botiguers i comerciants, com els va el compte de resultats, quines implementacions hi carreguen, com porten les amortitzacions, a què destinen els beneficis,...

Potser no tenen potència tècnica per encarar els reptes de l’activitat econòmica d’avui. Cal posar-se al dia tècnicament, cal reconvertir-se, cal adequar els establiments, cal fer atractiva la coneixença dels productes (bens i serveis) oferts,...

Potser no tenen potència psicològica per adaptar-se a les esbojarrades dinàmiques del complicat i complex món d’avui i de les velocitats en que es produeixen.

Potser... Tot plegat és impotència i d’aquí la desesperació.

El fet del comerç no és res més que la trobada entre compradors (la demanda) que volen, o els fan voler, una determinada cosa, producte o servei, i els venedors (l’oferta) que tenen, o són capaços de tenir, aquelles coses volgudes.

Avui en dia el comerç està en un moment formidable. Els compradors, la demanda, troben de tot, de tot el que volen, o els fan voler, en preu, en quantitats brutals i en qualitats diverses, en assortiment, en proximitat o en llunyania. En complerta llibertat per decidir què, quant, quan, com i a on poden adquirir el que precisen (o no). No hi ha les restriccions d’altres temps. Hi ha de tot, a tot arreu i sempre.

Els venedors, l’oferta, els ho permeten i faciliten. Botigues de proximitat a cada cantonada i a cada poble. Establiments especialitzats. Basars on es troba de tot. Grans equipaments comercials on la varietat i la complementarietat amb l’oci hi és present. Noves formes de mercats ja no ambulants, sinó fixes. Ah, i l’Internet que permet portar a la porta del comprador el que desitja en un santiamén, de verdura per la cuina a la darrera novetat editorial.

El que ho té malament és el botiguer tradicional, espècie en vies d’extinció (que va per sectors i àrees geogràfiques), al que s’ha d’ajudar ja sigui acompanyant-lo en la seva gradual desaparició o facilitant-li la seva reconversió. Com s’ha fet amb altres sectors econòmics.

No caiguem en la nostàlgia de “Los lunes al sol”. Els compradors es mouen poc per impulsos morals, es mouen per conveniències personals.

25 d’octubre.


23 d’octubre de 2021

Fem la llengua amable.

Guió per la intervenció al Fòrum Obert que organitza Òmnium Cultural el 22/10/21 al c.c. de Pla d’en Boet.* 

*Vull agrair a les persones que els vaig donar a conèixer prèviament aquest escrit els comentaris, aportacions i valoracions que em van fer.



Agraïment a l’Òmnium de Mataró-Maresme per convidar-me a participar en aquest acte. Gràcies Carles Estapé per acceptar una proposta que et vaig fer temps enrere al acabar l’acte de celebració a Mataró del cinquanta anys de l’Òmnium i del reconeixement a l’Anna Comas.

Malgrat que són qui sóc, i continuo sent-ho, aquí no represento res ni a ningú, sinó a mi mateix, encara que certament, indirecta i en genèric a allò que sóc.

----------------

àTinc un germà casat amb una brasilera d’ascendència alemanya. Parlen entre ells en una barreja de català, castellà i portuguès. Com em va dir l’Ernest Lluch una vegada a Donosti mentre sentiem un discurs d’una autoritat d’allà: “Escolta aquesta llengua, Mas. Tot lo nostre són dialectes.”

àSurto cada diumenge en bicicleta amb un castellà de Valladolid: ell em parla en català i jo li contesto en castellà.  Tots dos fem exercicis idiomàtics, ens corregim, i anem conreant el coneixement d’una llengua diferent a la pròpia materna. (a mi m’és més fàcil ja que sóc bilingüe)

àTinc dos néts que tenen doble nacionalitat, espanyola i colombiana. Amb els seu pare parlen en castellà i amb la seva mare en català. Per ser petits són ja molt rics idiomàticament.

--------------

àEl món d’avui és així, de barreja. Nosaltres estem al cul del Món (mapa mundi centrat abans en l'Atlàntic, ara en el Pacífic), a l’extrem occidental. Els portuguesos estan més lluny. Som una minúcia.

àLa nostra llengua, el català, és una llengua petita. No devem passar més enllà dels 5 milions els que la parlem habitualment, molt poca gent. Com totes les llengües petites en la història és una llengua marginal i irrellevant en termes de comunicació global. Tots els imperis que han deixat petjada han exportat la seva “cultura”: llengua, religió, costums, ... Tant de bo que la tercera llengua nostra aconsegueixi ser l’anglès. La quarta serà el xinès (no sé si el mandarí o el cantonès, depèn del que decideixi el PCX)

àCom veieu estic parlant en termes de temps i espai molt amples, no d’ara i aquí.

àLa pervivència del català dependrà de la voluntat dels poders públics i de l’habilitat dels poders públics d’aconseguir aquesta pretensió... si la tenen.

àEls Estats que es pretenen forts busquen arguments per uniformar la parla: França, els USA, Canadà, ... N’hi ha que ho pretenen però quan no són, o eren, forts no ho aconsegueixen.

àA Espanya com que la dictadura franquista va ser un Estat (quan parlo d’Estat em refereixo al conjunt de les seves institucions governants) feble no va aconseguir que el català desapareixes (paper determinant de l’Església i de les famílies), la democràcia ha fet un favor innegable en la pervivència i el manteniment de la llengua (les administracions, l’escola, els mitjans de comunicació,...).

àA França, gran part de la seva “malaise” ve donada per la pèrdua de paper, a través del seu idioma, en el món. Intenten surar, però ja no se’n surten, ni se’n sortiran. Suïssa és un Estat plurilingüe, però els seus habitant no ho són pas, gens. La segona llengua que ensenyen a les escoles de les respectives regions idiomàtiques és l’anglès.

àL’allargament de la pervivència, i ves a saber si la subsistència, en el temps de la nostra llengua dependrà de fer-la amable.

àCom a tot arreu del món les migracions, en aquest cas immigracions i emigracions -(no obliden que ara fa cent anys Catalunya era un poble d’emigració, L’Emigrant. Ara d’immigrants, Despacito.)- produiran molta barreja de conciutadans i de cultures, (Malamente). Com sempre, però ara molt més accentuat i amb uns models de transmissió social d’altres cultures molt fort. Exemple dels powers point.

àL’esqueixada que s’ha produït en la societat catalana en el darrers deu anys no ajuda, ans el contrari, a que la llengua sigui amable per amples capes de la població. Els resultats electorals ho palesen i la pretensió d’imposició de majories i minories ho accentua.

àCal entendre i acceptar la realitat i a partir d’ella actuar. Si l’objectiu és la pervivència del català de quan més temps millor no es va per bon camí, al contrari. Si es pretén mantenir l’aldea de l’Astèrix, ... allò és un conte. Juli Cèsar va escriure la Guerra de les Gàl·lies en llatí, les havia guanyat. Alèsia, Alèsia...


22 d'octubre.

21 d’octubre de 2021

Els colors de la tardor.

 


Malgrat que anunciava temps plujós ens hem arriscat i hem seguit el llibre de ruta que ens havíem marcat, i ens ha sortit bé. A les 9 esmorzàvem a Ribes de Freser i a 2/4 de 10 cap amunt. 25kms fins dalt la collada de Toses i 25 km més per baixar a Puigcerdà.

No hi havia tornat des que van obrir el túnel del Cadí. Fins llavors era la ruta habitual per anar a la Cerdanya i d’allà a Andorra. Deu fer d’això més de 35 anys.

Cap amunt creixia la boira. A l’alçada dels 1400m ha esdevingut a estones pixanera, sort que anàvem previnguts. Pujant, el motor ha respòs bé ja que no l’he exigit més del compte, no mires gaire el paisatge, mires al terra a la roda del davant de la bicicleta. Hem parat a mig camí, el cul dolia, aprofitant per fer algunes fotos dels colors de la tardor. A dalt la boira ja era tancada, una patrulla de la Guardia Civil tenia aturat i revisava un cotxe andorrà. Però noi, a la baixada, rebent cap a la Cerdanya, la boira s’ha esvaït i fins i tot hem tingut solet. Quina meravella els colors que ara sí sense esforç podíem delectar-nos a mirar encara que fos fugisserament.  El verds que van esdevenint grocs, els marrons, els vermells forts, ... a clapes, dispersos, sorgint en un revolt,... Pels d’arran de mar sempre  ens sorprenen els paisatges de muntanya.

A Puigcerdà de dret a l’estació. El primer tren que ha passat ens ha tornat al Ripollès a l’altra banda. La revisora, amb sorna, ens ha dit perquè no tornàvem en bicicleta. Un bon dinar ens esperava als Caçadors de Ribes. Jornada complerta.

21 d’octubre.

14 d’octubre de 2021

Colzes, colzes,...

De resultes de Francesc Romà i Rossell, en mig del fragor del debat que s’origina darrerament en aquestes dates d’octubre, he rescatat d’un racó de les estanteries de casa un llibre no llegit adquirit ja fa temps.

Es tracta de “El apogeo del Imperio. España y la Nueva España en la era de Carlos III, 1759-1789”, Stanley J. Stein y Bárbara H. Stein. Ed. Crítica B-2005.



Els autors eren hispanistes nord-americans, professors a Princeton, i els editors espanyols em mereixen tot el respecte: Josep Fontana i Gonzalo Pontón. Suposo que aquesta va ser la raó de l’adquisició del volum en qüestió.

Crec que la política, o les declaracions dels que pretenen fer política, es dediquin o no a ella, guanyarien de nivell si fossin més llegides. Però, en temps de “piulades” no podem esperar gran coses.

Colzes, colzes, ens falten. Encara que de resultes de fer-ne en surti alguna vegada una bursitis aguda.

En Josep M. Fradera acaba de publicar fa pocs dies un excel·lent article sobre el tema del debat.


Detall de la volta de l’església de Sant’Ignazio de Roma. Andrea Pozzo (América)


14 d'octubre.

9 d’octubre de 2021

Preparar-se pel que ve.

“Más allá de la presente, otras pandemias resultan posibles.”


D’entre la pila de llibres mig llegits, sols començats i pendents d’obrir he rescatat i acabat un altre treball sobre la pandèmia. Jacques Attali, La economia de la vida. Prepararse para lo que viene. Libros del Zorzal, B.A.-2021.


El tenia començat des de l’estiu, encara que ja he llegit força sobre el tema i des de diferents angles. Segueixo a l’autor, no en tot el que ha fet, des de fa temps. Tot una personalitat a França. No m’ha decebut, encara que al final m’ha deixat, a dia d’avui, més preocupat.

El llibre està escrit l’any passat en els moments més durs  de la pandèmia. Els anàlisis són doncs dels moments primerencs.  Les causes: “la crisis actual se desencadenó por una falta de respeto a la naturaleza” (sempre he pensat que aquesta era la tesis correcta). Explicacions de les estratègies seguides, les xines, les sudcoreanes, les europees, les americanes. L’impacte principalment a l’economia, la societat, la política i les persones. Tot seguit les propostes: “... es hora de pasar de la economia de la  supervivència a una economia de la vida”, sense amagar els perills que ens poden succeir, ja sigui el desig de que tot torni a ser com abans, la manca de previsió del que ens pot tornar a passar, fins als extrems del bio terrorisme o els més possibles de la vinguda de la política obscura: dictadures que preconitzen obertament la xenofòbia i l’absolutisme.

Algunes coses que m’han interessat especialment. El tema de la mort: “La lección es muy clara: si la muerte sigue siendo íntima y previsible, se la tolera; cuando vaga por las calles y puede golpear a cualquiera en cualquier momento, se vuelve intolerable”. Un tema per deformació professional, el del deute públic: “la deuda pública mundial aumentará hasta el 101,5% del PIB, cuando en 2019 era del 83,3% y la deuda mundial, pública y privada, se acercará al 300% a fin del 2020. Y sin embargo nadie se preocupa”. Val a dir que les dades econòmiques pel 2020 que estima en els annexes finals del llibre van quedar superades per les dades reals que ara ja coneixem. Y un darrer tema, el turisme: un apartat del capítol de “La economia de la vida” es titula: “Rescatando al soldado turismo” parafresejant el títol d’una famosa pel·lícula bèl·lica. “Tendremos que admitir que un destino turístico solo es viable y duradero economicamente si lo es ecològica, cultural y socialment.”

Deia que al final m’ha deixat preocupat. “Querer volver a lo anterior es condenarse a sufrir con más fuerza aún el próximo incidente grave que afecte a la humanidad”. I aquí una frase genial: “La ciencia ficción nos será de mayor utilidad que los manuales de economia.”  No es veuen grans intencions i decisions del governs: “Ninguno se ha puesto en economia de guerra democràtica”, aquesta democràcia de combat ha de ser: Representativa, protegir la vida, modesta, justa i tenir present l’interès de les futures generacions. Ho faran, ho farem?

“Pensar en lo que vendrà después es pensar de manera amplia, pensar en la vida y la condición humana.”


9 d'octubre.