Cultura i natura-2

 

L’estació central de Zurich va ser per nosaltres un punt central de pas entre el rovell de l’ou de la ciutat i l’hotel on solament anàvem a dormir i punt de sortida i de tornada quan ens vam desplaçar fora. Al matí vam acostumar-nos a esmorzar al primer bar tot entrant a l’estació (Il Baretto) a les 8h. Res, un cafè amb llet i un croissant, a preu d’entrepà de Jabugo amb xampany. Moltes vegades vam creuar l’amplíssim vestíbul, el primigeni, tot admirant l’Àngel de la Guarda que penja dels sostre i altres peces artístiques clàssiques o modernes que hi ha. També ho férem per sota travessant de cantó a cantó la seva extensa zona comercial, fruit de successives ampliacions, on preferentment els usuaris aprofiten per menjar a peu dret o per emportar-se com passa arreu en equipaments de transport col·lectiu.

Con un promedio de 405.300 pasajeros en días laborables (datos de 2024) y alrededor de 3000 viajes diarios, es la estación más concurrida de la red de Ferrocarriles Federales Suizos y también una de las estaciones de ferrocarril más concurridas de Europa.

A les 9 ja estàvem dalt del tren i a les 10 arribàvem a St. Gallen disposats a veure la famosa biblioteca de la seva abadia.

En español pueden encontrarse menciones como San Galo y San Gall. El nombre en alemán, usado en el sitio web oficial de la ciudad, es St. Gallen, que puede encontrarse escrito en su versión expandida Sankt Gallen. En otras lenguas habladas en Suiza recibe nombres como Saint-Gall (en francés), San Gallo (en italiano) y Sogn Gagl (en romanche).

Comencem per la Catedral, per una petita entrada del darrera i quedem bocabadats: una decoració barroca espectacular, ricament ornamentada: és catòlica. L’entrada principal curiosament no és central sinó pel creuer en una disposició que mai havia vist. 

Sortim per anar a la biblioteca però abans ens delim per entrar a una pastisseria de la plaça a prendre una tassa de xocolata. Decepció, no ens donen -com preteníem- una xocolata espessa sinó una llet amb xocolata que no és el mateix. Per entrar a la biblioteca t’has de calçar, sense treure’t les sabates, unes sabatilles de feltre per caminar sobre el terra de marqueteria. L’estança és sensacional, et pots delectar amb les estanteries a dos nivells i els llibres, amb les pintures i decoració del sostre, amb la globus terraqüi, que per cert, no és l’original, és una copia torna  d’una “disputa de béns culturals” entre l’abadia i Zurich que va durar tres cents anys, vaja, com les pintures de Sixena. Sortim de la biblioteca, travessem al pati conventual i anem cap al soterrani voltat i a la sala d’exposicions on admirem tot el que allà hi ha i l’audiovisual del famós plànol medieval de l’abadia.

Se’ns fa tard per anar a dinar a l’hora dels suïssos. A punt de tancar, darrera nostra ja desmunten les taules i rebutgen a més clients, aconseguim que a La Dolce Lucia puguem menjar. Volta al carrer, una altra església, Sant Llorenç, i pel carrer central del casc antic ple de detalls per retratar fins a la Markplatz. Ja havíem decidit passar la tarda agafant el tren lleuger (d’ample mètric) que ens porti fins a  Appenzell. Crec que no sabíem massa que anàvem a veure més enllà de paisatges de la Suïssa profunda. Va resultar tota una descoberta.

Appenzell es sinónimo de las tradiciones suizas más bellas, como el canto a la tirolesa, el queso, los descensos alpinos del ganado y los bailes tradicionales. Maravíllate con las casas magníficamente decoradas y con la artesanía vivida. 

Sí, és la seu del conegut formatge que porta el seu nom del que allà. al lloc d’origen, no en vam fer gaire cas ja que es troba a tot arreu, també a casa nostra, i fa de mal portar en un viatge. La vila abocada al turisme és deliciosa. Entrem a l’església de Sant Maurici, aquí són catòlics, molt catòlics. El cementiri que hi està adossat és sorprenent per a nosaltres ja que es tracta d’un seguit de fileres plenes d’enterraments al terra, però sols de les restes incinerades -vam entendre-ho així després de preguntar-ho a l’oficina de turisme- amb  un esclat magnífic de flors al sobre. Recorrem el carrer principal, amb botigues característiques d’una població turística. La vista se’ns envà a les esplèndides pastisseries, en una comprem unes galetes típiques; passem pel  Rathaus, la adrogueria Löwen, la capella de la Santa Creu,  fins arribar a la  plaça del Landsgemeinde, on el diumenge anterior, l’últim d’abril, com cada any, el poble es va reunir en assemblea per decidir a mà alçada els assumptes de la comunitat.

Vam entrar a l’oficina de turisme que hi ha a la plaça, constatant una vegada més l’eficiència d’aquest servei allà a Suïssa i la importància que li donen des de fa molts anys. Tot continuant, al carrer, al sentir-nos parlar entre nosaltres, vam ser interpel·lats per una senyora connacional de la nostra edat, gallega ella. No havia perdut el seu l’accent i fa més de quaranta anys que viu allà. Hi vam tenir una agradable conversa sobre aspectes de la localitat i de la seva vida, tot admirant alhora el conjunt d’eines de ferrer que hi havia plantades a la placeta on estàvem aturats.

Les sis de la tarda, hora de retirar-se. Dos trens d’ample de vies diferents i cap a Zurich a sopar a les hores i les menges del país.

9 de maig.

Cap a Suïssa. Cultura i Natura-1

 

Des del temps de la pandèmia tenia ganes d’anar a Zurich, estar-hi, i des d’allà fer algunes  altres visites. S’ha donat la possibilitat de complir aquell desig en companyia d’una parella de amics de l’edat amb qui tenim molt bona relació i coincidents afinitats en sortides d’aquesta mena.

Zurich és una de les ciutats amb millor qualitat de vida del món

Volia veure tres coses, La Kunsthaus de Zürich, la biblioteca de l’abadia de St. Gallen (San Galo) i el Museu Paul Klee de Berna. Les hem vist  totes tres i també més coses, i ens han quedat algunes altres, però hem aprofitat molt tant la programació que vam fer com les oportunitats que es van presentar. Pràcticament no vam tenir hores mortes i arribàvem ben cansats a l’hotel a l’hora de dormir.  Tampoc haguéssim pogut fer gaire bé res a l’hotel ja que era un “low cost” (Suïssa no és barata) que ni tant sols tenia recepció. Vaja, però, amb un llit per dormir i un bany escadusser ja n’hi havia prou.

És la tercera ciutat més cara d'Europa i la segona ciutat més cara de Suïssa després de Ginebra

De Zurich vam recórrer tot el seu rovell de l’ou, l’Alstadt, des de l’estació central, l’imponent Bahnhof, i el LandesMuseum, impressionant i inacabable, fins al Quaibrüke, el pont que tanca el llac de Zürich amb la font de Ganimedes i comença a desguassar pel riu Limmat. A la dreta del riu, el carrer de les botigues més cares del món i els bancs internacionalment coneguts, la Bahnhofstrasse. Els dos turonets a banda i banda del riu, el Lindehof on s’hi van assentar els romans i el de la Universitat pujant-hi amb el Solibahn. El barri antic, a l’esquerra, turistitzat, botigues, bars i restaurants (fins i tot la Bodega Española),  el cèlebre Cabaret Voltaire on va començar el moviment Dada; seguint la Niederdosfstrasse des de la Grossmünster, la catedral protestant, que sols vam poder veure de dins -després de varies temptatives, degut als horaris i l’ocupació limitada- ja que estan rehabilitant la façana i les dues imponents torres.

Les altres esglésies, la veterocatòlica suïssa dels Agustins; les reformades, St. Peter amb el seu rellotge grandiós, la Fraumünster amb els vitralls de Chagall i Giacometti; la desafectada Wasserkirche amb vitralls de Giacometti també, i a fora l’estàtua de Zwingli que va encendre la Reforma aquí.  El Rathaus del segle XVII, que suposo que sols és representatiu, ja que no és massa gran. Ens va quedar per veure la Liebfrauenkircke, aquesta sí católico-romana, al costat de la Universitat, el pont de Calatrava, ja més amunt, en el llac, i tantes altres coses! ...

(El rosetò lateral de la Fraumünster, de Marc Chagall)

Dinar en un italià, servit per italians i sopar en un altre italià amb un cambrer veneçolà. Al lloc de l’hotel, a tocar de l’estació central, teníem a sota un restaurant indi, a la mateixa cruïlla, a una altra cantonada, l’italià del sopar i al davant un peruà, més avall un vietnamita. També vam sopar un dia en un grec sense cambrers, ves a saber d’on eren els cuiners; en un libanès amb una cambrera peruana; en un altre italià amb una cambrera dominicana. Les empanades del darrer dia per sopar anant cap a l’aeroport servides evidentment per una dependenta argentina. Ah!, i en un “xino” ens va atendre un xicot de Girona. Vam menjar suís, però en un dels restaurants la cambrera era portuguesa. No ens vam estar de menjar una fondue de formatge, un Zürcher Geschnetzeltes amb rösti, i òbviament un bratswurst suís amb patates, sempre acompanyat tot amb cervesa ja que el vi és prohibitiu.

Dels habitants empadronats, un 30,6% (115.379 persones) no tenen la nacionalitat suïssa.

Quan ordeni i retoqui les fotografies que vam anar fent en el viatge donarà per un àlbum dels grans.

7 de maig.

Immigració: pel debat des de la realitat.

 

Teresa García-Milà, coneguda i reconeguda economista, publica una tribuna a El País sobre el tema de la immigració que estem tenint a Espanya. Em fa pensar, em genera preguntes. Parteix d’una nota que ha produït sobre el tema el Cercle d’Economia, entitat de la que ella n’és ara la Presidenta.

Vaig a la nota. Aquesta nota d’opinió s’ha elaborat sobre la base de les aportacions d’un grup d’experts format per Carles Campuzano, Josep Mestres i Joan Monras. Els continguts concrets i el format d’aquesta nota d’opinió són responsabilitat única del Cercle d’Economia i no reflecteixen necessàriament les aportacions d’aquests experts, ni a títol individual ni a títol col·lectiu. Cap dubte, és una nota del Cercle.

És d’agrair que comenci amb un resum executiu de la mateixa, ja que estalvia d’entrada haver-la de llegir sencera. Llegit queda palès que l’article de García-Milà es basa totalment en aquesta nota, identificant-s’hi com no podia ser d’altra manera. Anem doncs al que diu l’article.

Hem de parlar d’immigració ja que en els darrers 25 anys a Espanya ha crescut amb un volum (ja tenim el 25% de gent nascuda a fora) i a un ritme mai vist. D’acord. El nostre creixement econòmic ha estat causa i conseqüència d’aquest fet. D’acord. N’hem de parlar més. D’acord.

Ara comencen els dubtes per a mi. Hem d’alinear la política migratòria amb l’aposta per un model més productiu, més intensiu en tecnologia, innovació i capital humà qualificat. Potser sí, però aquest “desideràtum”, de qui és?, qui el cerca?, qui aposta per ell? És evident que les nostres classes dirigents, no.

L’actual regularització és inevitable, però és un fracàs. És un sistema que no funciona per ningú. Per ningú? Jo més aviat diria que funciona per tothom.

Pels productors i consumidors de bens i serveis que obtenen uns resultats ben lucratius els uns i ben barats els altres. Per les administracions  que no poden, o no volen, o no el saben abordar. Pels propis immigrants que troben la forma de sortir de la misèria, principalment econòmica, però també social i política. Pels països d’origen que els representa una vàlvula de sortida de les seves febleses de tota mena.

Aquesta situació ocasiona tensions. D’acord. En l’habitatge, en els serveis públics: sanitat, educació, serveis socials,... En les infraestructures. Aquestes tensions es traslladen a les capes econòmicament més baixes de la societat. Cert.

S’ha d’articular una veritable política migratòria (immigratòria deuen voler dir, no sé a què ve no voler distingir la immigració amb l’emigració. Encara que potser algú vol parlar també de la nostra emigració, que n’hi ha).

Som-hi:

-Una política que moduli els fluxos d’entrada. Com es fa això? Seleccionant qui arriba? Com? Controls rígids primer als aeroports que son els principal lloc d’entrada? Controls de documentació pels carrers com ara es fa als USA? Controls als serveis públics?

-Revisar críticament els mecanismes “d’arraigo”. Què vol dir això? No acceptar qualsevol indici que es pugui presentar? Quins criteris s’estableixen? Quins terminis es donen per comptar-lo?

-Ajustar els criteris de reagrupament familiar. Amb quins criteris? Més restrictius, menys “bonistes” i/o humanitaris? Evidentment no es pot acceptar la poligàmia, encara que alguna cosa sospito que potser hi ha en aquest sentit.

-Reforçar el control de la contractació irregular. D’acord. Sempre he pensat que són més necessaris els inspectors de treball que els fiscals. Però el principal indret a controlar és fora de les empreses establertes, encara que sí molt en la subcontractació de la feina d’algunes d’aquestes en determinats sectors i en l’economia submergida.

-Aposta per l’atracció de talent qualificat. Aquí, dues consideracions: molts del que han arribat estan qualificats i capacitats, potser no tant en titulacions sinó en manualitats i ganes; i dos, cal tenir present la nostra pròpia emigració (sí, aquí hi ha emigració, els que se’n van) que ara sols és de gent qualificada.

No es tracta sols de gestionar fluxos, també cal pensar en els que ja estan aquí (i de fa anys ja); entre altres coses dotar als municipis de recursos. Ah!, ja ha sortit la parenta pobre de la qüestió. És, si més no, escandalós que 45 anys des de la represa democràtica a les Corporacions locals haguem de sentir aquestes coses. Tenim l’administració local que tenim i a tothom, començant per tots els partits polítics, ja els va bé. Les “minyones” mal pagades de l’administració pública.

I l’article acaba: Cal una veritable política d’Estat. En aquests moments, amb aquest ambient? Per plorar. Valentia, visió de futur?. Massa poc n’hi ha.

El resum executiu de la nota del Cercle d’Economia en que es basa l’article de la seva Presidenta acaba: La immigració no pot ser abordada noi des del populisme ni des del bonisme. D’acord. Ha de ser abordada des de la realitat complexa (i potser trista) del món d’avui:

-Des de que estem a l’altra costat, al costat ric, de la frontera més desigual del món d’avui. Com estan les polítiques d’ajuda al desenvolupament?

-Des de que hem basat el nostre creixement econòmic en un model de baixa qualificació venent principalment el sol que ens arriba, el clima que tenim i el que ens ha llegat la nostra vella història. 100 milions de turistes enguany?

-Des de que aprofitem, reitero, productors, consumidors, administracions,..., els beneficis d’aquesta irregularitat. Alineem els costos de veritat?

-Des de que sols tenim política de curta volada amb les seves conseqüències. Malauradament això té mala peça al taler.

Cert que caldria reconduir la situació actual, possiblement fora convenient. Però no hi veig a ningú disposat a arremangar-s’hi. Els costos a curt termini serien massa grans i, qui els voldria assumir?, sobre tot els que manen, que no son sols els polítics.

"No es lo mismo predicar que dar trigo"

22 d’abril.

Per cert, avui un polític de dretes francès ens posa de mal exemple (per a ells, és clar).

Sense pastors els ramats s’esgarrien.

Aquest darrers dies he vist per les xarxes i les mitjans convencionals moltes imatges de les celebracions de la Setmana Santa d’arreu d’Espanya. Confrares mil, per milers, homes, dones i criatures,  amb “capirotes” (capucha antigua con falda que caia sobre los hombros. v: Casares) de cucurutxo, bombats, sols, o sense; amb vestes de tots colors; acompanyats per militars armats (legionaris, regulars, paracaigudistes, mariners, ...), guàrdies civils i policies municipals amb uniforme de gala; bandes de músics vestits de trinca, timbalers desfilant enquadrats o omplint carres i places; penitents; armats i armaos, manaies, romanos; Verges i Sant Cristos; turbes borratxes i recolliment. D’Avilés a Algeciras, del Ferrol a Córdoba, d’Osca a Cadis, de Tudela a Madrid passant per Úbeda, Astorga, Tarragona, Cartagena, ep! L’Hospitalet,...; evidentment Sevilla i Málaga. Diverses distincions de Patrimoni Cultural, d’aquí, d’allà i de més enllà, ... i d’interès turístic (important). Els de Besalú van començar el Divendres de Dolors, abans de Rams; alguns han processat fins el Diumenge de Pasqua de Resurrecció abillats estrafolàriament; a Salamanca celebren per tancar el cicle “el Lunes de Aguas”, escatològica i sicalípstica tradició.

S’ha parlat també de Mataró...

No sé pas si les restes dels primers ilurencs es van remoure gaire del seu lloc sota la basílica de Santa Maria en sentir la “Marcha Real”, l’himne nacional espanyol, a la sortida d’alguns passos processionals de l’esmenta església aquest passat Divendres Sant al anar cap a la desfilada.

El cert és que entre alguns dels ilurencs d’avui (tampoc n’hi ha tants que es fixin o els importin aquestes coses) hi ha hagut un rebombori notable amb els consegüents esgarips per tal fet. On s’és vist! Intolerable!

Això ja s’havia produït amb menor intensitat l’any passat i es va dir que s’hauria de reconsiderar. Aquest any, “Si no quieres caldo, ¡tres tazas!”.

No sé si encara s’estudia Dret Canònic a les facultats de Dret (a les públiques ho dubto per l’aconfessionalitat de l’Estat), però ens trobem davant d’un fet religiós, una manifestació pública d’una fe espiritual, que deu estar regida, o dirigida, o controlada, per la corresponent església que la promou que té fixada, en aquest cas, unes antigues normes de capteniment.

Ara bé, mentre l’Església Catòlica està institucionalment i orgànicament en hores baixes, les manifestacions públiques de fe popular van “in crescendo”. Bé, algunes, i si no hi ha prou pastors per aconduir uns creixents ramats aquests acaben anant al seu aire, esgarriats, desmanegats. Pocs preveres i diaques, desbordats per les iniciatives (algunes exuberants)  d’una feligresia que enalteix la seva fe (sigui aquesta com sigui).

És aquí on hi ha el problema principal, encara que per l’Església institució potser ja els va bé aquestes manifestacions populars i cridaneres (tambors i trompetes incloses) per mantenir la seva presència a l’espai públic.

“És que a Sevilla es fa així”, diu el President de la Comissió de la Setmana Santa, alhora que la Comissió demana “rigor i respecte”, reivindicant la singularitat de la Setmana Santa mataronina. Recordem-ho, declarada patrimoni Cultural de la Ciutat pel Consistori del mandat 2011-2013.

Tot això, els atacs i les defenses al fet, posa de manifest algunes coses de la societat catalana d’avui.

-          Malgrat els anys transcorreguts des de la segona onada immigratòria a casa nostra, acabada més o menys als començaments dels anys 70 del segle passat (més de 50 anys, dues generacions), no s’ha produït pel que es veu una integració en el sentit d’adoptar les pautes tradicional d’aquí (no sé pas quines són exactament aquestes) i es mantenen i reivindiquen algunes pautes que van portar amb ells -a la seva memòria- els llavors nouvinguts. Els fets immigratoris no són pas nous en la història de Catalunya, però potser els temps i les magnituds del fet permetien una més o menys ràpida integració o assimilació.

-          Tampoc s’ha produït en general una síntesi que comportés una nova cultura que amb els elements tradicionals (reitero, ves a saber quins son) i elements dels nouvinguts superés (per millor o pitjor, també ves a saber que vol dir millor o pitjor) la que hi havia fins aquella segona onada immigratòria. Cert que hi ha hagut barreja en algunes coses, la modernitat hi ha ajudat, però encara -com s’ha posat de manifest en el fet que origina aquest escrit- perviuen i es volen mantenir amb força elements que fins ara eren tradicionals i diferents d’aquí i d’allà.

-          Ens trobem, doncs, amb un fenomen de multiculturalitat que tampoc ens ha de sorprendre massa ja que s’ha produït arreu i en tots els temps en la història de la Humanitat i que no sé pas si cal enfrontar-s’hi i rebutjar-lo. Reductes irredemptistes n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà.

Ara bé, les persones que escenifiquen aquestes manifestacions i els seus dirigents són en general menors de 50 anys, són segones i terceres generacions d’aquella onada immigratòria dels anys 70 del segle XX. Aquestes generacions -a diferència dels seus progenitors- han estat escolaritzats tots, i tots a l’escola catalana, a l’escola de l’autonomia catalana implantada a la Constitució Espanyola del 1978 i desenvolupada per l’Estatut de Catalunya de l’any 80. Què ha passat? Aquesta escolarització no ha reeixit en la  integració? Aquest era el propòsit al rebutjar l’establiment d’una doble línia escolar entre autòctons i nouvinguts. Així, ha fracassat aquest propòsit? No ho crec. Penso que més enllà de l’escola l’ha sobrepassat moltes altres coses.

La intensificació dels sentiments identitaris es produeix arreu, no sols pas aquí, tant per aborígens com per immigrants. És produïda per la por al futur, per no saber cap a on anem. Els grans teníem por al passat, sabíem d’on veníem i volíem i esperàvem el demà. Els joves, i no tant joves, tenen por al futur ja que venen d’un present que ningú els garanteix que continuï esplendorós com ha estat.

Però hi ha també -i crec que és important- la història recent de la nostra col·lectivitat: els anys del procés. Ara recollim els llots d’aquelles pluges. Es va tensar molt la societat, es van tibar molt les costures i ara rebenten. I algú n’és responsable, aquí i allà. En lloc d’integrar, en lloc de construir, s’ha produït una societat dual, els d’aquí i els d’allà, els descendents dels d’aquí (que ves a saber d’on eren) i els descendents dels d’allà que encara se’ls considera forans.

Per acabar, last but not least, aquests fets de la Setmana Santa mataronina són la Némesis de la Festa Major de Les Santes. Però aquest és un altre esbarzer que ara no toca (Pujol dixit).

Mentre tant, els que volem ser d’aquí, d’allà i de més enllà, del futur, haurem de conviure (¿conllevar?) amb les accions i reaccions identitaries d’uns passats que voldríem superats, aguantant les consegüents i inevitables tensions.

 

7 d’abril, passat festes.

Sobre la història dels Estats Units d’Amèrica del Nord.

 

A qui li preguntava com s’havia de preparar per exercir un paper en el món, Kissinger contestava amb les paraules de Winston Churchill: “Estuduï història, estudiÏ història, estudiï història.”

Giuliano da Empoli, L’hora dels depredadors. Ed.62. B-2025

Aquest dies estem pendents de la nova guerra que ha pres lloc al món, la dels USA i Israel contra l’Iran. Riuades d’anàlisi, comentaris, informacions, explicacions,... Una d’elles, una més, a Agenda Pública.

A la foto surt el President Trump amb una gorra vermella al cap. Ens van explicar fa pocs dies que si la gorra és vermella vol dir que està de mal humor i si és blanca que està de bones. Curiós anàlisi del capteniment momentani del President de la primera potència econòmica i militar del món.

Però potser que miréssim una mica enrere a la història dels Estats Units d’Amèrica del Nord, que no és gaire llarga malgrat provenir de foranes arrels ancestrals.

Recordem un primer fet significatiu no massa llunyà: el rebuig de l’actor Marlon Brando a recollir el premi cinematogràfic, l’Òscar a la millor interpretació, que se li concedia per segona vegada i que fou la segona vegada que era rebutjat. Del que diu la Wiquipèdia:

Brando va rebutjar l'Oscar, segona vegada en la història de Hollywood que passava (la primera vegada, l'havia rebutjat l'actor George C. Scott). En lloc de recollir el premi, Brando va enviar a la cerimònia una actriu estatunidenca d'origen indi, que es va manifestar en contra del tractament que rebia el seu poble en les pel·lícules de Hollywood.

A La Vanguardia ho relataven així:

https://www.lavanguardia.com/cultura/20180327/441964325800/marlon-brando-dejo-ridiculo-hollywood-rechazo-oscar.html

Va tenir una certa popularitat la difusió a través de la literatura, el cinema, i la música la darrera gesta protagonitzada pels aborígens americans (els amerindis se’ls ha dit) en front els colonitzadors “blancs” descendents d’europeus establerts amb posterioritat al territori. “Enterreu el meu cor a Wounded Knee”

Hi ha una munió de llibres sobre la història dels Estats Units. En vull ressenyar alguns que he conegut ara al pensar sobre l’actualitat.

D’una editorial interessant que segueixo, Desperta Ferro, que té altres libres sobre el tema. Aquest, curiosament, és d’un autor d’origen finés: Pekka Johannes Hämäläinen

 

De hecho, el poder de los nativos alcanzó su punto álgido a finales del siglo XIX, con la victoria lakota de Little Bighorn en 1876. Continente indígena sostiene que la propia noción de «América colonial» es engañosa, y que, en su lugar, deberíamos hablar de una «América indígena» que se fue convirtiendo en colonial de forma lenta y desigual. La prueba más palmaria del desafío indígena es hoy los cientos de naciones nativas que todavía salpican los territorios de Estados Unidos y Canadá. Un libro que devuelve a los pueblos nativos el lugar que les corresponde en la historia de Norteamérica

Dels mateixos anys i en el mateix territori, però el que passava a l’altre costat. Un llibre que surt els propers dies.

Deadwood (Peter Cozzens) fue descrita en su día como «la ciudad más diabólica sobre la faz de la tierra», un ombligo de pecado que emergió a comienzos de 1876 en las Black Hills (Dakota del Sur), excrecencia de la fiebre del oro que convocó allí a miles de mineros, buscavidas, pistoleros, prostitutas y mercachifles. Una ciudad de barracas infectas, de saloons donde corría el alcohol y de habitantes de dudosa moralidad y de gatillo fácil, pero que apenas tres años después fue asolada por un pavoroso incendio, cual purificador castigo bíblico. Un lugar destinado a alimentar la imaginación y la mística del salvaje Oeste, poblado de personajes legendarios desde Wild Bill Hickok, Calamity Jane o Caballo Loco.

D’aquest altre tema se’n ha parlat poc.

Estamos familiarizados con los mapas que delimitan los cincuenta estados. Y también estamos familiarizados con la idea de que Estados Unidos es un "imperio" que ejerce su poder en todo el mundo. ¿Pero qué hay de los territorios reales -las islas, atolones y archipiélagos- que este país ha gobernado y habitado? En ¿Cómo ocultar un imperio?, Daniel Immerwahr cuenta la fascinante historia de Estados Unidos fuera de los Estados Unidos. 

I un darrer d’un autor interessant d’aquí: Roger Senserrich

¿De dónde viene la crisis política estadounidense? ¿Es algo nacido al abrigo del trumpismo o más bien una tendencia histórica? Por qué se rompió Estados Unidos parte de la insólita victoria de Trump en las urnas el 8 de noviembre de 2016. Un mandato que estuvo plagado de escándalos, disputas internas y fracasos legislativos, y acabó con una derrota que arrastró a una muchedumbre para dar el conocido golpe de Estado en el Capitolio. Este libro indaga con precisión y rigurosidad en el germen de este momento decisivo y explica sus raíces históricas, políticas e institucionales.

Roger Senserrich sostiene que Trump no es una anomalía. 

Potser del coneixement de la historia dels USA es pot intentar comprendre més el què está fent i com està actuant.

27 de març.

L’hora dels depredadors.

 

“Com diuen els xinesos, el poder és un drac en la boira”

Giuliano da Empoli la torna a clavar. Ara exposa el que ens ve al sobre, o potser el que ja tenim al sobre: el poder dels “tech”, dels amos del nou mon de la IA, els depredadors.

Les seves conclusions no poden ser més desesperançadores pels que venim del mon de la Il·lustració.

“... estaven (estàvem)  acostumats a la idea que adquirir informació és el mitjà més bo de reduir la incertesa sobre el futur.

A l’hora dels depredadors, aquesta regal ja no s’aplica. Avui posseïm cada cop més informació i som cada cop menys capaços de predir el futur. Els nostres ancestres vivien en societats molt més pobres en dades, però podien fer plans per a ells mateixos i per als seus descendents. Nosaltres cada cop tenim menys idea del món en què ens despertarem demà al matí.

Aquesta paradoxa no és conjuntural, sinó estructural.

..., el pas de l’analògic al digital eludeix el sentit profund de les coses i obre de bat a bat la porta al caos.

Per aquesta raó no tenim futur, si més no en el sentit en què els nostres avis en tenien. Els futurs culturals plenament imaginats són un luxe del passat,... Per a nosaltres, tot pot canviar tant bruscament que els futurs com els dels nostres avis no tenen prou “ara” per aguantar-se drets.”

El darrer capítol del llibre datat a Lieusaint al desembre del 2024 m’ha agradat molt.

Lieusaint (Llocsant) és un municipi nou a les afores de Paris. Amb el seu Alcalde, Michel Bisson, “n’hi ha prou d’enraonar cinc minuts per retrobar tot el que constitueix l’encant de la vida local.” La definició que fa del personatge és impagable pels que hem estat al mon local (pag.129). Cal recordar que da Empoli va ser Tinent d’Alcalde a l’Ajuntament de Florència amb Matteo Renzi d’Alcalde que va desprès arribar a Primer ministre d’Itàlia.

L’alcalde Bisson es troba de cop amb un problema. En la densa circulació dels voltant de París comença a circular pels carrers, fins llavors tranquils, de la seva població un flux desorbitat de vehicles que li trastoca el funcionament del transit al que estaven habituats.

“En pocs dies, els barris residencials de Lieusaint van quedar transformats en un infern urbà;...

A l’alcalde no li cal gaire temps per comprendre que la causa de tot plegat és una petita marioneta somrient, que tots els conductors han après a conèixer i a apreciar: Waze, l’aplicació de Google que suggereix els itineraris més ràpids en temps real i permet guanyar temps evitant els embussos.

Waze té una única missió: fer guanyar temps als seus usuaris. Tota altra consideració el deixa indiferent.

Exactament com els seus creadors, Waze pateix d’Asperger: els seus esforços es concentren en un únic objectiu.

El punt de vista de l’alcalde de Lieusaint és una mica diferent.”

 

Intentarà corregir la situació, però es trobarà amb un buit i quan aconsegueixi parlar amb algú serà amb una paret, persones que sols son engranatges d’un algoritme. No obstant, en la darrera ratlla del llibre l’alcalde de Lieusaint somriu, la lluita continua.

Per cert, els meus fills fan servir el Waze i algun cop així (de malament) els ha anat. Jo encara vaig amb mapes desplegables de paper, com tota la vida. Sempre tinc el context als ulls.

21 de març. Ja és primavera.