Intervenció a l'acte de presentació del llibre de Miguel Guillén, "Una passejada capgrossa per la transició democràtica a Mataró. 1973-1982." Sala d'actes de la Biblioteca Pompeu Fabra, 14 de maig de 2026.
Bona tarda.
Primer de tot felicitacions a Miguel
Guillén per recollir en el llibre que es presenta avui i aquí els articles
que ha anat publicant en el Capgròs sobre els fets en els anys de
la Transició a Mataró. Felicitacions també per l’empresa del Capgròs que l’ha editat i agrair
a les Biblioteques
públiques de Mataró que aculli aquest acte.
Li vull agrair també a en Miguel
Guillén la petició que em va fer que li fes l’epíleg al seu llibre recull,
tot complementant al vell company de tantes batalles, l'Honorable Salvador Milà, que
li fa el pròleg i amb qui en aquesta presentació tornem a compartir un acte.
Darrerament hi ha una petita eclosió
de publicacions sobre aspectes de la història recent de la nostra ciutat: des
de la novel·la de Salvador Climent, “La ciutat de les
palmeres”; el treball de Josep Patau, “La
construcció de maquinària de gènere de punt i la indústria tèxtil a Mataró , un
esclat sense continuïtat?”; la investigació de Albert Calls i en
Damià del Clot, “Dos morts i mig”
sobre les escorrialles del franquisme al Maresme; l‘edició d’articles de Manuel
Cuyàs, “El
Mataró de Cuyàs” a cura de Neus Pinart; la presentació del
llibre del fill d’en Joan Peirò, Josep, sobre la vida dels seu pare, “Joan
Peiró, una vida ejemplar”; un nou llibre de la prolífica Pilar
González-Agàpito, “Fàbriques de Mataró-3. Les indústries auxiliars del gènere
de punt”; i ara la presentació d’aquest d’en Miguel Guillen, “Una
passejada capgrossa per la transició democràtica a Mataró. 1973-1982”.
Queden moltes coses per gratar de
la nostra història recent, però Deu n’hi do de les que ja tenim. Tota aquesta
micro-història és una bona base per anar
bastint una posta al dia, corresponent a la segona meitat del segle XX mataroní,
que complementi el treball magistral de Joaquim Llovet sobre la nostra
història: “Mataró,
dels orígens de la vila a la ciutat contemporània”. Els historiadors
professionals haurien de posar-s’hi. Hi ha algunes llacunes a buidar: l’empresariat
industrial, les activitats culturals i polítiques, el creixement de la ciutat,
les onades immigratòries, ... (em deixava, ja fet, l’obra d’en Juan Ortiz
sobre el PSUC en aquests anys; els llibrets que va editant el PSC;
els treballs guardonats d’en Joan Giménez Blasco; els escrits varis, entre ells el del que va ser el seu rector Mn. Josep Colomer, sobre la parròquia
de Sant Simò i Sant Pau, al barri del Palau; algunes aportacions a les sessions d’estudis
mataronins del MASM; sense oblidar tampoc el treball d’en Santi
Carreras sobre el robatori de la Caixa Laietana, “Muts
i a la gàbia”, que pel que m’ha
arribar en prepara una continuïtat, encara que el més versemblant sobre aquest tema
és la novel·la d’en Joan Ametller, “Parra”;
em sembla que en Pere Pasqual (Pic) està treballant sobre les arts
plàstiques i els seus creadors de Mataró en aquest temps; ... , segur que em
deixo moltes coses que gent més avesada
que no pas jo podria afegir.
A Mataró tenim
tirada per la nostra història (no sé si som pas gaire diferents que a altres
localitats). Cal saber-la per poder conèixer com hem arribat fins aquí avui,
però no per fer-ne mites ni tòpics. Hem de mirar endavant comprenent d’on
venim.
En això el llibre d’en Miguel
Guillen ens ajuda. No entendrem la ciutat que tenim si no sabem com van ser
aquells anys espectaculars
que van del 1973 al 1982 i què van fer llavors les generacions que ara
estan enfilant la sortida Explanada amunt. (Bé, jo faig servir
sovint aquesta expressió que potser cal explicar a les generacions més joves).
A l’epíleg he fet una analogia vegetal, la dels arbres
que es moren (els franquistes) i la dels plançons que creixen (els democràtics).
Llavors, en aquells anys, eixorcs ja uns i puixants els altres. Desapareguts
els primers aigüera avall, frondosos avui els segons, potser fins hi tot massa
(frondós no és equivalent a robust).
Aquelles generacions no vam mirar
gaire enrere, sabíem de
sobres d’on veníem i teníem molt clar on volíem anar. No vam perdre el
temps amb les rèmores, anàvem a construir una ciutat amb els seus ciutadans. Hi ho vam aconseguir.
Gràcies, Miguel; gràcies Salvador;
gràcies ciutadans i
ciutadanes lliures i demòcrates.
Mataró, 14 de maig de 2026.
L'epíleg.
Epíleg al llibre de Miguel Guillén, "Una passejada capgrossa per la transició democràtica a Mataró, 1973-1982)"
D.I.E.C.: “ Epíleg: Recapitulació, conclusió, d’un discurs, d’una obra dramàtica, d’un llibre.”
Fa cinquanta anys la nostra societat va començar a canviar,... i a continuar. La vida és així, dinàmica. Canvia en un canvi que continua sempre. Sempre hi ha un abans i un després.
Fa cinquanta anys els moviments de canvi es van accentuar. La terra, aquesta terra, amarada de saó, va començar a desvetllar nous brots, potser encara tendres però ja ben arrelats. Els vells arbres fruit de la victòria franquista al 1939 es van anar assecant incapaços de donar nous fruits. Eren ja eixorcs.
Cal recordar aquí dues fites importants en el temps de l’altra arbrada: El “Plan de desarrollo económico i social” de 1959 que va encarrilar el país econòmicament deslliurant-lo de l’estèril autarquia falangista, i el “Concili Vaticà II” que trencà poc a poc les regles de l’encotillat nacional catolicisme imperant.
Però els vells arbres no calia tallar-los de soca rel, potser tampoc podíem. Ens podien caure al sobre fent-nos mal. Vam deixar que s’anessin morint sols mentre nosaltres cuidàvem aquells brots que es van desenvolupar vigorosos.
Sí, el Dictador ja era mort i el seu sistema polític estava esma, però encara hi era. Quedaven escorrialles, velles branques ja seques quan més lluny eren del tronc central. La situació econòmica dels Ajuntaments -ho he explicat moltes vegades- estava per terra. Fins l’any 1981 no vam aconseguir recuperar la despesa (en termes reals) per càpita de 1972. La situació política seguí el mateix camí malgrat els desesperats esforços a l’últim moment d’intentar redreçar la situació (l’Alcalde Robert, enginyer forestal) sense recursos econòmics ni recolzament social de cap mena. El darrer de l’antic Règim que va ocupar la cadira de l’Alcalde (Salas Moret, manescal) ni el van anomenar com a tal. Dignament -cal dir-ho- va exercir d’Alcalde accidental fins que les primeres eleccions democràtiques de 1979 van portar a la seva cadira a un Alcalde electe: en Joan Majó, enginyer industrial. Després de les primeres eleccions generals democràtiques al 1977 va quedar clar que hauria de fer-se un traspàs de responsabilitats més aviat que tard. Una Comissió de Control formada per les forces democràtiques va anar preparant el camí amb les restes que s’hi van avenir de l’impotent darrer Consistori franquista.
Aquelles escorrialles, aquelles branques seques, eren tan febles que ni van gosar presentar-se a les eleccions. Van tirar la tovallola i van desaparèixer de l’escena pública. Pretengueren tenir encara alguna presència política, però ja sols eren espantaocells.
Els nous brots venien de lluny. Havien crescut en temps eixuts i alguna tamborinada els havia fet trontollar, però eren vius i estaven disposats a créixer. Amb intel·ligència, paciència, pas a pas, s’obririen camí.
Van ser abonats pels treballs de la resistència intel·lectual dels anys 60 i 70, vull recordar aquí el CEUMT (Centre d’estudis urbanístics municipals i territorials). Van ser regats per la força dels moviments obrers (CC.OO.) i veïnals (AA.VV.) de les darreries del franquisme. Van ser empeltats d’esqueixos que venien de temps enrere (MSCà CSC; CCà CDC) o de plançons que havien resistit durament molts anys (PSUC, UDC, dissortadament avui desapareguts) i quan va arribar l’hora van copar les cadires del Consistoris al Saló de sessions de l’Ajuntament.
Llavors va començar una feina tenaç de reconstrucció (o potser de construcció) però dúctil. Recordo l’assumpció, sols amb lleugeres modificacions, del Pla General d’Ordenació Urbana que havia aprovat al 1977 “in extremis” el darrer Ajuntament franquista, elaborat pel dissortat Joan Antoni Solans. Molt hàbilment, en Salvador Milà el va salvar en el nou Consistori en una de les primeres decisions importants que es van prendre.
La reforma de les lleis que regien la vida municipal encara va tardar. La Llei de Règim Local va ser el 1985, la d’Hisendes locals del 1988.
Calia decantar poc a poc, sense massa soroll ni cridòria, les velles branques seques i anar-les arraconant. Alguna vegada ens vam clavar alguna estella o una punxa a la que no havíem prestat atenció. A vegades calia fer concessions que permetessin anar avançant. L’any 1983, a la sortida del primer ofici de Les Santes que vaig presidir, a la foto oficial a la porta de Santa Maria hi surto rodejar de les forces de l’ordre uniformades de gala. Amb el temps, tal que ha quedat dit, amb intel·ligència, paciència, temprança i tenacitat vam anar aclarint el panorama, i aquells brots de les darreries del franquisme van esdevenir uns cepats arbres democràtics i tot un bosc de varietats diverses.
Valgué la pena el treball ferm, continuat, amb errades i encerts. Seguíem un camí que havíem somiat molt temps: el de tornar el destí de la nostra comunitat a les seves mans, amb la seva veu, amb tots els matisos i expressions que li volessin donar.
(Rovira-Brull, Sarabanda del batlle. 1992)
Manuel Mas Estela
(Alcalde de Mataró 1983-2004)
Si et criden a guiar
un breu moment
el mil·lenari pas
de les generacions, ...
Salvador Espriu. (de La pell de brau)
Mataró, febrer de 2026.
