Agraeixo a Josep M. Carreras,
ànima dels dinars
tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès la possibilitat de
participar-hi. A la darrera, el passat dilluns 13/7, el Sr. Xavier Roig,
coordinador de l’informe Fènix,
ens va fer una presentació del mateix al que va seguir un debat força
interessant. L’entrada que exposo a continuació expressa el meu pensament sobre
l’esmentat informe.
L'Informe Fènix té el seu origen en el neguit d'alguns economistes i empresaris del país, que fa temps que detecten i denuncien les anomalies del model econòmic català. És un anàlisi independent que només vincula a les persones que l'han elaborat i signat.
En aquest context, l'informe introdueix el concepte de "sectors altament subvencionats", definits com aquells .on els salaris, de mitjana, són tan baixos que no generen ingressos fiscals per sostenir els serveis públics més elementals de què gaudeixen els seus treballadors. Això implica una transferència implícita de recursos des del conjunt de l'economia per cobrir aquest dèficit, especialment perniciosa quan el beneficiari últim de la producció és una persona que no viu a Catalunya. Entre els sectors amb aquestes característiques destaquen especialment el turisme de sol i platja i la indústria càrnia.
Entre les principals recomanacions, l'informe proposa:
1, Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i el valor afegit aportat per cada sector productiu.
2. Eliminar avantages fiscals que afavoreixin activitats de baixa productivitat.
3. Incrementar el salari mínim per frenar l'expansió de llocs de treball poc qualificats.
4. Implementar polítiques d'immigració selectiva basades en la qualificació i la demanda.
5. Reduir la capacitat turística.
6. Reformar les polítiques d'ocupació per equiparar-les als estàndars europeus més avançats.
7. Revisar el sistema fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del treball i de l'estalvi.
8. Fer obligatori el coneixement del català com a requeriment per ocupar llocs de treball d'atenció al públic i serveis de cura personal.
Malgrat la declaració dels autors
de l’informe Fènix que diuen que té l’origen en el seu neguit en les anomalies
que ells detecten en el model econòmic català, crec que la seva preocupació
-potser subconscient o deliberadament amagada- és la del futur de la societat
catalana -població i territori- que pels camins que va es va allunyant cada
vegada més de la concepció “nacionalista” del país. Ensenyen la “poteta”
en la darrera de les seves recomanacions:
“Fer obligatori el coneixement del
català com a requeriment per ocupar llocs de treball d’atenció al públic i
serveis de cura personal.”, encara que veien i
coneixent els currículums dels seus autors no és pas d’estranyar.
Hi
ha antecedents d’aquesta preocupació, són històrics: “Catalunya, poble
decadent” de Joan Antoni Vandellós al 1935 (quasi bé cent anys
enrere). Malgrat els posicionaments de Jordi
Pujol: “És català qui viu i treballa a Catalunya”, van ser les
forces d’esquerra, el PSC i el PSUC, els que van treballar per la
unitat civil del poble de Catalunya, assumint el que comportava la integració
efectiva dels “altres catalans”. És la lluita, per exemple, de l’escola
catalana enfront a la idea, aplicada al País Basc, de les dues línies
educatives segons l’idioma dels alumnes.
Però
els recels hi eren, havíem estat “envaïts”, (colonitzats?) pels xarnegos.
La plasmació d’escons al Parlament entre opcions “nacionalistes” i “espanyolistes”
en les diverses convocatòries electorals ha estat clau per què no es fes mai
una llei electoral pròpia de Catalunya que corregís la evident disparitat de la
representació territorial. Ara, el model econòmic que alguns han implantat amb
l’anuència directa o indirecta de les administracions públiques (no ha caigut
del cel) i del que en son beneficiaris, posa sobre la taula l’evidència d’una societat cada cop més
barrejada, amb la por que els “nacionalistes” sempre tenen a
aquest fet, i un territori
cada cop més malmès lluny de les essències tradicionals (?) amb danys
molt visibles.
Cert,
hi ha sectors “subvencionats” (el concepte no és massa exacte però
s’entén), aporten menys del que reben: el turisme, el sector carni, en menys
mesura el comerç a la menuda i, com a tot arreu, el primari: agricultura,
ramaderia, pesca,... Aquest darrer és general i acceptablement assumit,
de sentit comú, pel manteniment del territori.
L’existència
d’uns sectors que aporten uns més i altres menys que d’altres és molt coneguda
en la història econòmica i no ens ha
d’estranyar, forma part de les decisions polítiques, del que es coneix com a
política econòmica. Aquestes decisions responen als interessos de les forces polítiques i socials dominants en
cada moment històric i en tenim referències a l’abast: des de la P.A.C. europea
al Holodomor estalinista
(aquest un cas extrem). Ara estem assistint a un debat importantíssim d’intentar
capgirar substancialment les polítiques econòmiques implantades després -i a
resultes- de les guerres mundials de la primera meitat del segle passat principalment
en territori europeu.
Els
redactors de l’Informe Fènix han trobat una molt bona palanca que posa de
manifest les anomalies del sistema econòmic català (només el català?). Això
també és tant vell com Arquímedes: «Doneu-me
un punt de suport i mouré el món».
Però
crec que és un error discutir o qüestionar l’informe Fènix centrant-se en aquesta
palanca. Aquesta pot ser certa, potser sí, però la crítica als sectors del
turisme i de la industria càrnia es poden fer també des d’altres punts de vista
ja que tenen altres externalitats molt evidents, les medi ambientals per
exemple. L’objectiu dels redactors de l’informe és un altre i el mon acadèmic
pot vestir les coses com els convingui.
El punt primer de les seves recomanacions:
"Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i
el valor afegit aportat per cada sector productiu.”
Hi ha sectors que aporten menys del que comporta el seu funcionament. Qui
treballaen aquest sectors
principalment?: Mà d’obra immigrada. Els autors en privat i en pla col·loquial
parlen de negres, “sudaques” i moros. Així, quins i com seran els futurs “catalanets”?
L’acudit d’en Mohamet Torrens. Què fem, com conceptuem, en Lamine
Yamal? Bé, aquest és metropolità i del Barça. No cal que en parlem gaire.
Però a més a més, quin son els sectors que malmeten més el territori: el
turisme (Lloret, Salou, ...) i el porcí (de La Garrotxa al Lluçanès), la
Catalunya “catalana”, el pa amb tomàquet i l’esqueixada, la botifarra
amb mongetes, la sardana i les havaneres,... (les havaneres!)
Cal aturar aquest
model, com?:
Eliminar avantatges
fiscals que afavoreixen activitats de baixa productivitat.
Incrementar el salari
mínim per frenar l’expansió de llocs de treball poc qualificats.
Reduir la capacitat
turística.
Ah! I aquí s’alça
la veu -poderosa- dels principals beneficiaris d’aquest model. Hi ha molta
gent que en viu, de forma interessada, aliena o tan se me’n fotista. Els
primers, els empresaris dels sector; els segons les administracions, les locals
per endavant, també les altres. Dieu a l’Alcalde de Vallfogona del Mig que potser
tancaran les granges de porcs de quatre potes. Dieu al President de la comarca
de l’Empordanet que cal reduir el nombre de places hoteleres. Dieu a les
administracions que cal reduir algunes partides de la balança de bens i serveis.
Cal “Implementar polítiques d’immigració selectiva basades en la
qualificació i la demanda.” Parole, parole,... La gent que emigra ho fa per
millorar les seves condicions de vida i va allà on hi ha treball. El que li
ofereixin és millor del que tenen. No cal polítiques d’immigració, calen
polítiques econòmiques que determinin què volem ser. Volem turisme de masses?
Tindrem cuiners, cambres, personal de neteja i serveis. Volem un serveis de
cures digne i competent? Tindrem infermers/eres, metges i personal sanitari
qualificat d’arreu. Volem “matarifes”?, tindrem personal a dojo. Volem
qualificats informàtics? A la Índia en formen a milers. No és política immigratòria el
que he de fer, hem de fer política econòmica.
Aquí comença de veritat la qüestió: Quin país volem i com ho aconseguim.
Sobre la taula tenim a Catalunya vuit (8) opcions polítiques : quatre "nacionalistes": de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, passant per ambdós
cantons del centre; i quatre opcions "espanyolistes", dues unitàries i dues
federals. Tot el ventall cobert amb un sistema d’eleccions proporcional
provincial.
Revisar el sistema
fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del
treball i l’estalvi.
No sé entreveure quina possibilitat d’aconseguir conjuminar una acció de
govern que tingui un mínim de consens i de cohesió interna. Ingovernabilitat.
A partir d’aquesta constatació, tothom estirant pel seu cantó, sense un
diagnòstic comú, no hi ha possibilitat de fer un mínim de política coherent i de política econòmica encara menys. El resultat? Evident, no ens en sortirem. Bé,
a curt se’n sortiran alguns, aprofitats i depredadors. I el poble? Ja ho va
respondre La Trinca fa molts anys.
Va ser molt interessant i instructiva l’entrevista que la
directora del diari Ara, Esther Vera,
va fer en viu i directe a Raimon Obiols (segurament una de les darreres “patums” que queda dels inicis i del llarg procés de la unitat
socialista a Catalunya després del franquisme) en l‘acte
institucional de commemoració dels 50 anys del Miting de la Llibertat (organitzat
pel Govern de la Generalitat i la Fundació Rafael Campalans) a la
sala d’actes de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona.
Curiosa la selecció de l’entrevistadora, suposo que un “clin
d’oeil” als nacionalistes i la voluntat de no fer una entrevista “massatge”,
reeixida per a mi en les dues suposicions.
Algunes coses a destacar en una lliure
interpretació personal meva:
-Sols hi va haver dos moments en que els
assistents (provectes) vàrem aplaudir, llevat del final.
El primer quan al explicar
algunes de les coses reeixides pels socialistes catalans va fer referència a la
reforma de l'Exèrcit que va aconseguir portar a terme Narcís Serra.
Llavors va continuar: “si també s’hagués fet el mateix amb la policia i la
judicatura potser ara no ens trobaríem on estem”.
El segon, al ser preguntat sobre
que li havia semblat la recent visita del President Illa a Jordi
Pujol va dir que li havia semblat bé, però que ell no hi hauria posat tant d’entusiasme.
Dit amb el President Illa assegut a primera fila de la sala.
-També va fer una confessió i una afirmació:
“M’he reconciliat amb això que
se’n diu “l’aparatu,” reconec la feina de l’organització en els partits”!
Els que hem viscut la història d’aquests cinquanta anys de vida del PSC
en sabem alguna cosa. Tenia a en Josep M. Sala assegut dues files més
endavant. Chapeau, mestre! També crec que no hem d’anar-nos-en
deixant velles històries mal cicatritzades.
Reconeixement a la figura d’en Pasqual
Maragall varies vegades. La història del MSC i del FOC
tornant-se a creuar, les estratègies i tàctiques d’ambdues forces i d’ambdós
personatges, i la síntesi, el PSC. La periodista li va preguntar si era
cert allò de que en Pasqual era modernista i ell noucentista, i va
contestar afirmativament. Tots dos venen familiarment d’on venen, és la
història recent, o no tant llunyana, de Catalunya.
-Per mi, les dues preguntes que va resoldre més be
van ser les relacionades amb Espanya:
“Què li va semblar el pacte
amb el PSOE de les eleccions del 1977?” Resposta de calaix pels que sabem d’on
venim: “ve de molt enrere, de trenta anys enrere”. Sí, de Josep
Rovira, del Front de la Llibertat, a Tolosa de Llenguadoc l’any 1947.
No sé pas si és massa coneguda la nostra història, des de sempre federals
“Quina valoració en fa del
procés?”. És la seva teoria del botó vermell. “i sí sí?” es va
preguntar la gent. I la resposta correcta dels dirigents hauria d’haver estat: “I
sí no?”
Aquest és el meu record i
interpretació personal de l’entrevista, però recomano a qui la vulgui veure
sencera que ho pot fer a l’enllaç a Youtube ja que hi ha moltes més coses
interessants a remarcar. (p.e., com va anar l’exposició que van fer al
Governador Civil els que li van anar a demanar el permís per fer l’acte i el que va passar en ell.)
Per acabar, una fotografia (extreta del vídeo de la presentació de la commemoració) de
dues jovenetes llavors que van anar al Palau Blaugrana aquell dia: La Pili
González i l’Anna Comas (en el record).
Les idees són molt fàcils de
venir, de pensar, d’expressar-les, però –a vegades, massa vegades- és més
difícil i costós posar-les a la pràctica.
“Sota els ombús, mirant la mar”,
és una proposta d’erigir un record a la memòria del periodista i cronista
mataroní Manuel Cuyàs Gibert,
traspassat no fa gaire dolorosament pels que l’apreciàvem i pels que
l’estimaven, en forma d’una escultura de
la seva figura assentat a un dels clàssics bancs de travesses de fusta a
l’ombra dels arbres del Passeig Marítim de Mataró, davant de les cases del
Callao.
Els ombús són uns arbres
importats de les Amèriques fa molts anys a les nostres terres.El seu nom més científic és el de Pytulaques,
encara que la traducció col·loquial d’ombús –paraula guaraní- al català és el
de bellaombra. És el símbol de l’Uruguai, de l’Argentina i de la cultura dels
gautxos. L’avi pirata.
En Manuel li agradava el mar, el “marc”
a Mataró, i gaudia de la seva platja. La mar és la Mediterrània, més enllà del
concepte geogràfic. És el mar i el que l’envolta no només físicament sinó també
culturalment, són els seus pobles –en l’ample accepció de la paraula-, la seva
gent, és la seva cultura, costums, menges, festes, història i tradicions.
Més enllà de la línia de l’horitzó,
que a pet d’ones potser no arriba més enllà de la boia, sabem que aniríem fins
a Menorca. Però mentre tant, -mirant si les ones trenquen amb menys o més
empenta, si avui l’aigua és més transparent, tèrbola o bruta, si hi ha sirenes
i dofins que s’atreveixen a ficar-s’hi a qualsevol data, si les sargantanes
surten del cau i fan bronzo a la sorra per estar més boniques, si les iaies i
els avis van caminant a ran d’aigua per alleugerir la circulació sanguínia-,
podríem anar a assentar-nos una estonaacompanyant
el record d’una persona que es va estimar la seva ciutat, el seu mar, el seu
país, la seva gent.
Mirant la mar, sota els ombús.
Posem-nos-hi a fer realitat aquest idea, que no sols sigui un somni, sinó que
esdevingui una realitat. No sé pas si serà difícil d’aconseguir, però valdrà la
pena intentar-ho. Si ho aconseguim serà fabulós.
(fragment d'un vitrall de Marc Chagall a la Fraumünster de Zurich. El Rei David, cantant de salms.)
Ja sé que algun amic periodista
se m’enfadarà. Ja està en Manel amb la seva dèria contra els periodistes. Però
el cert és que els diaris i els mitjans d’informació els fan uns professionals
que es diuen periodistes. I ara, es veu amb claredat que molts d’ells son “voceros”,
portaveus, d’una operació que ja no se’n amaga intentar, sigui com sigui, fer
caure el Govern espanyol. No és pas una operació nova, trenta anys enrere el “Sindicato
del Crimen”, periodístic, ja ho va aconseguir, reconeixent-ho
després. No, no es tracta de posar en qüestió la gestió del Govern, la seva
obra, el que han fet o estan fent, sinó
posar en qüestió a les persones del Govern, principalment el seu cap, arribant
si cal a les seves famílies més immediates.
Cada dia una notícia (?) més
descabellada, versemblant o no. Es tracta de destruir la imatge dels adversaris
i alhora enfonsar la moral dels seus seguidors. Algú, amb coneixements o
suposicions, se’n va a un jutge i l’informa de comportaments que poden ser irregulars
(o no) d’una persona prominent. El jutge els fa cas i encarrega a la Policia
que ho investigui. El que la Policia aporta al jutge es filtra d’immediat als
mitjans, que per por de no quedar menys que els altres, no dubten en
fer-hopúblic sense atendre a cap
consideració jurídica i apuntant a qüestions pretesament morals. I ja està,
ells, els periodistes, sols informen del que es diu, o els hi ha arribat. Si
això és veritat o mentida, si té o no té recorregut legal, si això pot afectar
a la imatge d’algú o no, si té algun context explicatiu o no, ... tot això no
es té en consideració. Endavant, titular i notícia a escampar. I ja tenim el
judici popular conclòs abans del judici dels jutges pròpiament dit: pena de
tele diari com a mínim, escarni públic i condemna a l’avern. Per això els
afectats son el que son,per aguantar el
que sigui i així queda després la seva imatge, per terra, per amagar-se.
Però als mitjans tant els fa,
ells han de vendre, han de fer la que diuen és la seva feina: informar.
Informar de què? De qualsevol infàmia? Informar perquè? Per destrossar sense
consideració a persones que tenen algun nom? Informar com? Amb les notícies més
truculentes i morboses que puguin ser? Informar a on? a les portades dels
diaris i a les capçaleres dels informatius? Informar per a qui? Pels impotents
que destil·len rancúnia per les xarxes socials?
No té solució. Però pensin-ho bé,
tenen tanta responsabilitat com els altres responsables (polítics, policies i jutges)
del clima que està ben instal·lat a casa nostra (i més enllà). D’acord amb el
Poder, del que evidentment son part, estan destruint la democràcia.
És conegut que a la indústria del
futbol (sic) a part de no haver-hi un pam de net no hi ha en els seus
components masses llicenciats en filosofia o ciències polítiques ni tampoc
gaires enginyers. Sí que hi ha alguns llestos i molts espavilats, especialment
entre els directius.
Un jugador del Sabadell en
plena eufòria de la celebració per la consecució d’haver tornat a les
categories del futbol professional (fins ara jugava de franc, oi?) des del
balcó de l’Ajuntament de la localitat se li “va anar l’olla”, el va trair
el subconscient i se’n
va anar de mare.
Va posar de manifest -i el “respectable”
( ah, no!, això és de les corrides de toros) el va seguir- quin és el moment de
la política a casa nostra i com s’han perdut (amb l’anuència de la “modernitat”)
les formes i els principis de la bona educació. Ara tot s’hi val, àdhuc insultar
greument i en públic a persones que mereixen respecte institucional encara que
no siguin dels “teus”.
El club al que pertany aquest cap
buit té un gros problema. En nom seu s’ha comés al meu entendre una falta greu
als ulls de tothom. No sé si té conseqüències legals, però sí que en té de
cíviques i s’hauran de redimir.
Crec que la redempció i expiació
de la culpa hauria de passar perquè l’entitat assumeixi el dèficit cultural i democràtic que té a casa seva.
A més d’ensenyar a xutar una pilota amb els peus (en aquest cas a agafar-la amb
les mans) hauria d’introduir a tots els nivells dels equips del club uns cursos
obligatoris de cultura general, comportaments, modus i bona educació.
No ho tenen difícil, hi ha una Universitat
a prop que segurament per fer aital feina els demanaria uns emoluments
inferiors a la mitja dels que pagaran als seus jugadors professionals la
propera temporada. Vaja, crec que és l’única sortida a l’atzucac en que es
troba el President i la Directiva de l’entitat en aquest moment. Sinó, com es
pot presentar a veure la Sra. Alcaldessa per exposar-li qualsevol cosa relativa
a les relacions que es donen entre el Club i l’Ajuntament?
El camp de la Nova Creu Alta
és municipal. Segons la web del club (C.E. Sabadell) és l’estadi
municipal de la Nova Creu Alta inaugurat el 1967 i a més d’aquesta
titularitat és la seu oficial de l’entitat.
Res, noi, a fer un Canossa
(tampoc això deuen saber què és)
Prevaricar: Faltar uno a sabiendas a la obligación del cargo
que desempeña.
Diccionario ideológico de la lengua española. Julio
Casares. Ed. Gustavo Gili. B-1969
Sempre m’ha acompanyat aquest diccionari. Està a la capçalera
de la meva taula d’escriptori.
Fa pocs dies explicava que arran de la nostra recent anada
a Suïssa havia descobert l’existència de una branca de l’Església Catòlica
que se’n havia separat després del Concili Vaticà I
del 1870,
és l’Antigua Església Catòlica de Suïssa, son els “veterocatòlics”.
La causa era que no acceptaven el que es
va determinar en aquell Concili de que el
Pontífex romà era infal·lible en qüestions de fe. Això de l’Esperit Sant
davallant sobre els mortals és un clàssic de l’Església Catòlica.
(Agustinerkirche, Zürich)
Avui hem conegut que el jutge Peinado
que instrueix una causa contra la Sra.Begoña Gómez, esposa del
President del Govern, ha
dictaminat enviar-la a judici i ha pres les mesures cautelars de retirar-li
el passaport i de que comparegui cada quinze dies davant el jutjat per evitar
que s’escapoleixi de la justícia.
Inaudit! Aquest senyor jutje pensa que estem -en allò que fa
tant mal als al·ludits- en un república bananera. Igual “piensa el
ladrón que todos son de su condición”. És massa evident la revenja de determinats
elements de l’Estat, en aquest cas de la judicatura, de l’antecedent de la fuga
del President
Puigdemont quan el final abrupte del "procés" que el Govern del
President Sánchez ha intentat mitigar per solucionar els efectes que va
ocasionar, especialment en els seus dirigents. Com també és evident la pressió que vol col·locar
a la figura institucional del President del Govern espanyol degradant-lo en l’esfera
internacional per no poder acudir a les reunions amb la seva esposa com és
habitual en el seu càrrec per tenir-la a punt de judici.
Bé, com aquell suïssos que al segle XIX es varen escindir de
la ortodòxia catòlica no ens queda més remei que escindir-nos nosaltres també de l’ortodòxia de
la separació de poders imperant en tota democràcia i proclamar que no
reconeixem la decisió de la judicatura espanyola representada pel jutge Peinado.
Quin panorama més trist!
Sembla que algú va sentir que li trepitjava
l’ull de poll, o potser és que tenen la pell molt fina. M’ha arribat algun
comentari sobre el que els ha semblat dins l’administració municipal el
contingut de la meva entrada de fa uns dies posant un nimi exemple de com a
vegades -poques o moltes- funciona l’administració pública.
El corporativisme de qualsevol
organització, entitat, empresa, institució, fa que davant alguna crítica al seu
funcionament la reacció més immediata sigui la de tancar files i rebutjar-la.
En el cas que vaig comentar no feia falta. Es tractava d’un assumpte llunyà en
el temps (ja vaig exposar que el funcionari al·ludit feia molt que estava jubilat),
cal també dir -que llavors no ho vaig fer- que ha estat una de les poques vegades
que he utilitzat el meu antic càrrec del que soc fora ja fa més de 22 anys i
que de l’actual administració municipal, lògicament pel temps transcorregut,
pràcticament no conec a quasi bé a persona. Per tant, que no és necessari que
algú aixequi suspicàcies abans d’hora, el fet es probablement irrepetible.
Prescripció preventiva pels que els ha fet mal de ventre: Alka-Selzer.
Malgrat tot, a totes les
administracions públiques, com a Galícia les meigas, “de haberlas
haylas”.
Em van fer arribar el llibre de Rafael
Méndez, “Los
dueños del Estado”, ed. Península, B-2026, acabat de sortir. L’autor és
un periodista -que ha passar per alguns dels mitjans prestigiosos del panorama mediàtic
espanyol- que s’ha dedicat a esbrinar (investigar?) sobre el funcionaris més “llestos”
del Estat, aquells que conformen els cossos més selectes: L’advocacia de l’Estat,
els inspectors fiscals, els lletrats de Congrés, els del Consell d’Estat,... i
com van i venen, com compatibilitzen la seva feina amb d’altres de privades,
com munten despatxos professionals, com es relacionen, com condicionen
obertament o subreptíciament les decisions polítiques. Nom il·lustres, molts
amb cognoms ( i també noms) dobles,
parenteles, sagues,... per sobre de la “melée” dels polítics
sobrevinguts o sortits de les pròpies “castes”. Costa arribar-hi, les
oposicions són molt dures, però un cop superades -amb o sense ajut del tribunal
qualificador- has fet el cim. Bé, a poca edat, abans dels trenta anys, ja ets
dalt i no hi ha gaire alçada més que pujar a menys que..., sí, a menys que t’obris
nous camins aprofitant les dreceres i tresqueres possibles que hi ha defensades
per aquests cossos com gat panxa enlaire. Ho vaig veure i viure en directe quan el llavors
Ministre d’Indústria José Montilla va decidir descentralitzar la
Comissió Nacional del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona.
La sèrie televisiva “Celeste”
retrata d’una forma “pel·liculera” la feina d’una inspectora d’Hisenda
intentant demostrar el frau fiscal d’una coneguda estrella mediàtica. Ella, la
inspectora d’Hisenda, era la número 2 de la seva promoció. L’advocat defensor
de la cantant és el que va ser el número 1. Ja està tot dit, el que li munta la
declaració d’hisenda s’ha passat al “lado oscuro”, sap tots els punts
flacs i les escletxes de l’administració. El llibre ressenyat abans està ple d’exemples
semblants.
Aquesta és una petita part del
que es coneix com a “Deep
State”, l’Estat profund, que té molts més tentacles en totes les
branques de les administracions públiques. No us penseu pas que això sols és
dona a “Madriz”. Allà es dona molt ja que hi ha major
concentració dels nivells superiors i últims de l’Estat, però als altres
nivells administratius (que també son Estat, però menys) també es dona.
Benvinguts a la realitat del món.
Per cert, quina coincidència,
aquests dies es celebra a Mataró, al Tecnocampus, el tercer Congrés Català de Gestió Pública.
Fa temps que estic allunyat d’aquests temes, encara que pel que veig..., no sé
si parlaran d’aquestes coses o continuaran a “Alicia
en terra de meravelles”
No tothom té acasa seva un objecte regal de l’Emir de Kuwait. Jo en tinc un, me’l
va lliurar el xeic Yáber III Al-Áhmad Al-Yáber Al-Sabah que llavors (1998)
eracap d’Estat d’aquell país quan hi vaig anar com a
representant de la IULA
(Unió Internacional d’Autoritats Locals) a la cimera de la WACLAC (Coordinadora d’associacions
Mundials de Ciutats i Autoritats Locals). És la reproducció a mida petita de la
barca que tradicionalment feien servirels marinersen el golf Pèrsic,
avui tant d’actualitat.
Era habitual i pel que veig
encara ho és, potser en menor intensitat, que en les visites o encontres que es
feien entre autoritats polítiques es procedís a un intercanvi d’obsequis com a
mostra d’amistat. Me’n vaig atipar en els meus temps d’Alcalde de donar i rebre
tota mena d’objectes en les trobades en que vaig participar. Evidentment, els
obsequis, i el seu valor, procuraven tenir alguna relació amb la representació
que s’ostentava, la importància de l’acte i dels donants i receptors. Mai
vaig tenir el goig de rebre una reproducció facsímil de les “Homilies
d’Organyà” com les que fa uns dies el
President Illa va obsequiar a Lleó XIV en la seva vinguda a Barcelona.
Alguns d’aquest obsequis van acabar a les dependències municipals (vés a saber
a on son guardats, en algunes golfes potser) i d’altres estan a casa meva com
la barca de Kuwait. Per a mi aquests objectes tenen un valor sentimental
i de record. Pocs d’ells, sinó cap, tenen un valor econòmic, la majoria són reproduccions
d’elements significats de la contrapart. Quan jo ja no hi sigui segurament
aniran a cal drapaire.
Caldrà algun dia explicar l’anada
a Kuwait, el perquè i el com, el què representà. Però ja avanço que vaig
ser el primer espanyol que va anar allà després de la primera guerra del Golf
i dels embolics de Javier
de la Rosa i l’afer KIO. Vaig poder entrellucar les Mil i una
Nits i alguns passatges de l’Antic Testament.
Tinc forces anècdotes dels molts
i variats encontres en que vaig participar, com a protagonista o com a
component d’alguna delegació. Potser la que em va fer patir més va ser una
trobada en l’agermanament
amb Créteil en que els portava com a obsequi una reproducció de la nostra
estimada figura del “negrito” de l’estany del Parc Central. A la taula
del sopar de la recepció oficial, assegut davant de l’Alcalde Laurent Cathala
(que encara n’és d’Alcalde a dia d’avui), em van posar de veí a un dels seus
Tinents d’Alcalde, ...que era negre. Vaig patir tot el sopar pensant què diria
a l’hora d’entregar l’obsequi que duia preparat i que va romandre tot el sopar
dins d’una capsa als meus peus. Al final, em vaig armar de valor i vaig
explicar -suant- amb tota la naturalitat que vaig poder què representava
aquell obsequi pels mataronins. Eren altres temps, avui potser seria impensable
tal cosa.
Capsigrany: Persona de poc seny,
no gens entenimentada.
Malfactor: que comet actes
criminals.
(Pieter Brueghel, ball de noces)
L’ocasió i la oportunitat eren
que ni pintades. Tot el Món ens veuria. Podríem fer-la sonada.
L’escriptora
mataronina Maria Escalas explica, a poques hores del fet, i el Capgròs ho recull prest com a
primícia, que va tornar de
l’acte d’abans d’ahir al vespre de la benedicció pel Sant Pare de la
torre de Jesucrist de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona-en presència de les principals autoritats
del País: els Reis, el President del Govern i catorze ministres, la Presidenta
del Congrés dels Diputats, del President de la Generalitat i el seus
Consellers, l’Alcalde Barcelona, et tutti quanti-amb una sensació agredolça.
La senyora Escalas,
reconeguda escriptora, també és cantant, i com a tal va participar en l’acte en
una coral que va fer una actuació -que va tenir un paper- en la cerimònia.
Resulta -explica- que els serveis
de seguretat van regirar les bosses dels cantaires en algun moment i van
trobar-hi banderes estelades suposadament prestes a ser lluïdes. No diu
quantes, si moltes o poques, si de tots o d’algú. Per aquesta raó, acabada la
seva actuació a l’interior del temple i quan anaven a continuar-la a l’exterior
van ser aconduïts a una zona exterior “encapsulant-los” sense
explicacions (calia?) al marge i sent vigilats convenientment per la policia.
D’aquí el sentiment agredolç. Havien participat a la festa i no podien
acabar-la com haguessin desitjat.
“Em sento molt mal tractada”,
diu. Ingènua? Així és com va anar tot al “procés”, com xais (o
llobatons) portats a l’escorxador.
Deixem a part la aquesta pretesa
ingenuïtat. Dues reflexions:
La primera: No està fora de lloc
pensar que la seva pretesa “performance” seria la noticia que taparia la
celebració que es feia? Que aconseguiria fer arribar la seva reivindicació
arreu del món, però ensorraria la imatge de l’ ”Estat” (monarquia, Govern,
Parlament, Generalitat, Ajuntament,...) i que és precisament gràcies a la
governació que en aquest moment té aquest “Estat” que s’està podent superar
aquelles esbojarrades actuacions dels temps del “procés” que fins i tot
van portar a gent a la presó i a l’exili que encara dura? Què pensen, que “contra
Franco vivíamos mejor”?
Capsigranys!
La segona: l’actuació sòbria,
discreta, sense escarafalls de les forces de l’ordre i de les directrius
polítiques que tenien, no fa pensar que en altres moments -no gaire llunyans-
si s’hagués actuat igual no hauríem arribat a on vam arribar? No hi havia
llavors -potser- una implícita voluntat de portar les coses , o de deixar que les
coses anessin, fins al punt on van arribar per fer-ho esclatar tot?
Malfactors!
Dissortadament hem de tornar a D.
Manuel
Azaña: més que pensar en definir Espanya el que s’ha de fer és
governar-la (article
de José Mª Ridao a P&P). Governar-la tal com és, i no com uns i altres
voldrien que fos.
Soc del grup de persones que hem
viscut amb plenitud personal i política els anys de la democràcia espanyola
després de la Dictadura franquista. Hem estat, alguns en diverses mesures,
protagonistes, participants i/o senzillament assistents dels temps més benèvols
que s’han pogut donar en la nostra història com a col·lectivitat. Ara, com
molta altra gent, estic inquiet i preocupat. La deriva de judicialització de la
política espanyola em porta neguit. Tenim present què ha comportat això en
altres indrets.
Sabem que la democràcia és un
instrument de govern de la comunitat que es va construint cada dia, que no és
un sistema ni acabat ni tancat. Que ha de tenir en compte l’evolució de la
societat i que els seus principis son incomparablement millors que els d’altres
sistemes polítics que potser tenen algun aspecte aparentment avantatjós però
molts inconvenient no desitjats.
Sabem també de la condició
humana. Ningú, per molt que ho pretengui, és perfecte. Tots podem tenir
errades, fins i tot fer malifetes, amb molta consciència o sense adonar-nos.
Que ens hem dotat de sistemes i institucions per corregir-nos, tot adreçant-nos
o indicant-nos el camí correcte. Per això creiem en els serveis de l’ordre i en
els judicials havent-los retornat un reconeixement que havien perdut. Per
determinar el recte procedir s’elaboren les normatives corresponents a les
múltiples variants que es poden donar en els comportaments humans. Son els
legisladors i els executors, escollits pels procediments adequats i lliures,
els que fan aquestes normatives: lleis i reglaments. Estem d’acord en que la
interpretació de l’aplicació de les normes les facin els jutges, no pot ser
d’altra manera.
Diem que la democràcia es va
construint dia a dia i adaptant-se als moments, els temps i els espais. Els que la construïm, els ciutadans i
ciutadanes i les nostres institucions no som perfectes, ho pretenem, i així amb
proves i errades anem avançant. No creiem en certeses immutables ni en
comportaments perfectes, de ningú.
Però ara veiem estendre’s pel món
pensaments i comportaments que neguen aquests principis i que de formes
diverses els volen erosionar i fer decaure a través de mitjans subrepticis o
plenament explícits. No amb eines militars, com s’estilava en altres temps,
sinó amb les mateixes eines del sistema o eines noves que els avenços tecnològics
han propiciat. Subvertint completament els principis de les forces de l’ordre, de
la judicatura, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials i de la
informació es busca posar en qüestió directament persones, organismes o
institucions que han sorgit i estan actuant a partir de la lliure voluntat de
la ciutadania. Que cal actuar sobre conductes i comportaments impropis, cert,
cal fer-ho. Anar a buscar de la forma que sigui les errades o malifetes, certes
o preteses, de sols una part dels protagonistes públics amb diferents vares de
mesurar, tant pel que es busca com els que es troba, empastifant-ho tot sense
commiseració, sense tenir espera en els procediments i temps establerts, o
millor dit retorçant-los al màxim, creiem que és un desori i una injustícia.
No creiem en la crispació, volem
la convivència. No estem per la confrontació entre diferents, estem pel diàleg
assossegat entre iguals. No volem la polarització sinó la concòrdia.
Les societats partides o
imposades son de mal record en la història de la Humanitat, no volem recórrer o tornar a recórrer aquell camí.
Cal dir-ho, cal deixar-ho dit.
Passantia de Felip Ros (5 de
gener de 1567) extreta de publicació “Breu Noticia dels llibres de
Passanties conservats al Museu d’història de la Ciutat”, de Manuel
Trallero. Edició de l’Ajuntament de Barcelona per la felicitació de
l’alcalde Pasqual Maragall el Nadal de 1988.
Enguany tenia una certa procrastinació a
fer la declaració de l’impost de la Renda corresponent al 2025. Com que sabia que sortiria positiva no tenia pressa. Cada any des que estic jubilat em surt a pagar ja que
és una declaració molt simple i sols queda la diferència entre les retencions i
la liquidació. Mentre la fes abans del termini establert n'hi havia prou. A més,
com que sempre pago en dos terminis, el càrrec del primer no arribarà fins el
30 d’aquest mes de juny. La mandra en posar-m’hi venia donada per la situació
general. Haver retornat la confiança als aparells de l’Estat, jutges i
policies, perduda en temps de la Dictadura franquista, i veure com te la paguen
no ajuda gens.
Però s’ha de complir, fer “tripas
corazón”, i no pensar en el destí
que pot tenir la teva aportació a la comunitat. Potser una malversació de
cabals públics que comporta el que alguns es posin les “punyetes” i es
dediquin a fer la punyeta, però s’ha de complir. Som-hi, doncs.
Sorpresa! Hisenda sap (sempre ho
he pensat, però avui ho he constat de veres) de quin color son els calçotets que
m’he posat aquest matí. Resulta que com que tinc certificat electrònic (idCAT)
amb sols tres clics de ratolí he arribat a la presentació automàtica de la meva
declaració. Plis, plas,... en menys d’un minut la declaració presentada. Com
que no he modificats res del que vinc fent en els darrers temps (dades
personals, domicili, fer-la separada, finalitats socials, entitat i compte de
càrrec, pagament en terminis,...) i com que estan registrades totes les
entrades a considerar (pensió, propietats immobles i mobles, rendiments,
donacions i aportacions varies,...) ja m’han presentat la declaració feta i
acabada. Vinga, a complir i llestos.
Després, per allò que sempre et
queda el neguit de si t’ho han fet ben fet (els vells som analògics encara), hi
he tornat, l’he repassat, a misses dites, amb la declaració presentada. Però,
res, hi és tot i ben posat. Clar que hi ha gent (molta, poca?) que deu tenir
mil subterfugis per intentar
escapolir-se de les seves obligacions fiscals amb la comunitat. Potser, fins i
tot, algun jutge, algun policia, algun periodista, comunicador socials o “influencer”.
Son aquells als que els “ajuden” a fer la seva declaració... de la
Renda.
Fa més de mig any vaig posar de
manifest que a l’entrada de l’Arxiu
Comarcal del Maresme (que depèn del Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya) hi havia un cartell explicatiu sobre l’edifici
i la seva història (la seva pròpia història, la de l’Arxiu) amb una errada. Bé
no sé si era una errada involuntària o una mistificació*.
Tothom
impertèrrit. Ningú s’ha donat, o volgut donar, per al·ludit**. El cartell segueix
allà on el vaig veure fa temps sense cap modificació. On no apareix aquella
errada (?) és en la web de l’Arxiu. En l’apartat “Dades
generals i serveis” es fa omissió de l’origen de la propietat de l’edifici
que és de l’Ajuntament de Mataró. Aquí no hi ha cap errada, simplement s’obvia.
Segurament resulta més fàcil, ves a saber, corregir una web que haver de
canviar tot un panell gràfic, o potser ja va ser així des del principi de l’existència
de la web.
L’edifici
com vaig explicar va ser adquirit amb una subvenció del Govern espanyol amb
càrrec a una partida pressupostària habilitada per commemorar el “5º
Centenario de la Unidad de España”. Eren altres temps, de transició.
No
vull entrar si és o no és, si hi ha o no hi ha, 5ª Centenario de la Unidad
de España. Aquesta és
una feina dels historiadors. El que si que hi va haver és una partida en
els Pressupostos Generals de l’Estat a començaments dels anys 80 amb aquest nom
del que vam aconseguir treure’n una pessigada per comprar Can Palauet.
Crec
que a alguns conspicus nacionalistes parlar de la “Unidad de España” els deu “repatejar” els budells (o més
avall) i per tant és millor no fer menció de l’origen dels cabals que van
permetre l’adquisició de l’immoble. “Ojos que no ven, corazón que no siente”.
Però si no ens haguessin pretès abans donar gat per llebre ningú s’hagués
adonat que ara ens pretenen amagar la perdiu.
Deia
que ningú s’ha donat per al·ludit, però en un Arxiu Històric, és fer l’estruç.
Fa quedar molt malament la seva professionalitat.
Costarà
desempallegar-se de l’ambient que hem viscut des de la recuperació de la Generalitat i que
pretenia reblar el “procés”. La història és la història , no és la que
pretenen escriure o amagar-nos.
Per
cert, a l’exposició sobre les “indianes” a Can
Marfà es parla reiteradament de l’Estat Espanyol, que és un
concepte administratiu, per no dir Espanya que és un concepte polític que
ara és innombrable.
1 de
juny
*(DIEC-2:
mistificar:
1 v.tr. [LC] Falsejar 1. 2 v. tr. [LC] Enganyar (algú) abusant de la seva
credulitat.
**Manel,
il·lús! Penses que algú llegeix o fa cas dels teus retrets?
