Immigració: pel debat des de la realitat.

 

Teresa García-Milà, coneguda i reconeguda economista, publica una tribuna a El País sobre el tema de la immigració que estem tenint a Espanya. Em fa pensar, em genera preguntes. Parteix d’una nota que ha produït sobre el tema el Cercle d’Economia, entitat de la que ella n’és ara la Presidenta.

Vaig a la nota. Aquesta nota d’opinió s’ha elaborat sobre la base de les aportacions d’un grup d’experts format per Carles Campuzano, Josep Mestres i Joan Monras. Els continguts concrets i el format d’aquesta nota d’opinió són responsabilitat única del Cercle d’Economia i no reflecteixen necessàriament les aportacions d’aquests experts, ni a títol individual ni a títol col·lectiu. Cap dubte, és una nota del Cercle.

És d’agrair que comenci amb un resum executiu de la mateixa, ja que estalvia d’entrada haver-la de llegir sencera. Llegit queda palès que l’article de García-Milà es basa totalment en aquesta nota, identificant-s’hi com no podia ser d’altra manera. Anem doncs al que diu l’article.

Hem de parlar d’immigració ja que en els darrers 25 anys a Espanya ha crescut amb un volum (ja tenim el 25% de gent nascuda a fora) i a un ritme mai vist. D’acord. El nostre creixement econòmic ha estat causa i conseqüència d’aquest fet. D’acord. N’hem de parlar més. D’acord.

Ara comencen els dubtes per a mi. Hem d’alinear la política migratòria amb l’aposta per un model més productiu, més intensiu en tecnologia, innovació i capital humà qualificat. Potser sí, però aquest “desideràtum”, de qui és?, qui el cerca?, qui aposta per ell? És evident que les nostres classes dirigents, no.

L’actual regularització és inevitable, però és un fracàs. És un sistema que no funciona per ningú. Per ningú? Jo més aviat diria que funciona per tothom.

Pels productors i consumidors de bens i serveis que obtenen uns resultats ben lucratius els uns i ben barats els altres. Per les administracions  que no poden, o no volen, o no el saben abordar. Pels propis immigrants que troben la forma de sortir de la misèria, principalment econòmica, però també social i política. Pels països d’origen que els representa una vàlvula de sortida de les seves febleses de tota mena.

Aquesta situació ocasiona tensions. D’acord. En l’habitatge, en els serveis públics: sanitat, educació, serveis socials,... En les infraestructures. Aquestes tensions es traslladen a les capes econòmicament més baixes de la societat. Cert.

S’ha d’articular una veritable política migratòria (immigratòria deuen voler dir, no sé a què ve no voler distingir la immigració amb l’emigració. Encara que potser algú vol parlar també de la nostra emigració, que n’hi ha).

Som-hi:

-Una política que moduli els fluxos d’entrada. Com es fa això? Seleccionant qui arriba? Com? Controls rígids primer als aeroports que son els principal lloc d’entrada? Controls de documentació pels carrers com ara es fa als USA? Controls als serveis públics?

-Revisar críticament els mecanismes “d’arraigo”. Què vol dir això? No acceptar qualsevol indici que es pugui presentar? Quins criteris s’estableixen? Quins terminis es donen per comptar-lo?

-Ajustar els criteris de reagrupament familiar. Amb quins criteris? Més restrictius, menys “bonistes” i/o humanitaris? Evidentment no es pot acceptar la poligàmia, encara que alguna cosa sospito que potser hi ha en aquest sentit.

-Reforçar el control de la contractació irregular. D’acord. Sempre he pensat que són més necessaris els inspectors de treball que els fiscals. Però el principal indret a controlar és fora de les empreses establertes, encara que sí molt en la subcontractació de la feina d’algunes d’aquestes en determinats sectors i en l’economia submergida.

-Aposta per l’atracció de talent qualificat. Aquí, dues consideracions: molts del que han arribat estan qualificats i capacitats, potser no tant en titulacions sinó en manualitats i ganes; i dos, cal tenir present la nostra pròpia emigració (sí, aquí hi ha emigració, els que se’n van) que ara sols és de gent qualificada.

No es tracta sols de gestionar fluxos, també cal pensar en els que ja estan aquí (i de fa anys ja); entre altres coses dotar als municipis de recursos. Ah!, ja ha sortit la parenta pobre de la qüestió. És, si més no, escandalós que 45 anys des de la represa democràtica a les Corporacions locals haguem de sentir aquestes coses. Tenim l’administració local que tenim i a tothom, començant per tots els partits polítics, ja els va bé. Les “minyones” mal pagades de l’administració pública.

I l’article acaba: Cal una veritable política d’Estat. En aquests moments, amb aquest ambient? Per plorar. Valentia, visió de futur?. Massa poc n’hi ha.

El resum executiu de la nota del Cercle d’Economia en que es basa l’article de la seva Presidenta acaba: La immigració no pot ser abordada noi des del populisme ni des del bonisme. D’acord. Ha de ser abordada des de la realitat complexa (i potser trista) del món d’avui:

-Des de que estem a l’altra costat, al costat ric, de la frontera més desigual del món d’avui. Com estan les polítiques d’ajuda al desenvolupament?

-Des de que hem basat el nostre creixement econòmic en un model de baixa qualificació venent principalment el sol que ens arriba, el clima que tenim i el que ens ha llegat la nostra vella història. 100 milions de turistes enguany?

-Des de que aprofitem, reitero, productors, consumidors, administracions,..., els beneficis d’aquesta irregularitat. Alineem els costos de veritat?

-Des de que sols tenim política de curta volada amb les seves conseqüències. Malauradament això té mala peça al taler.

Cert que caldria reconduir la situació actual, possiblement fora convenient. Però no hi veig a ningú disposat a arremangar-s’hi. Els costos a curt termini serien massa grans i, qui els voldria assumir?, sobre tot els que manen, que no son sols els polítics.

"No es lo mismo predicar que dar trigo"

22 d’abril.

Per cert, avui un polític de dretes francès ens posa de mal exemple (per a ells, és clar).

Sense pastors els ramats s’esgarrien.

Aquest darrers dies he vist per les xarxes i les mitjans convencionals moltes imatges de les celebracions de la Setmana Santa d’arreu d’Espanya. Confrares mil, per milers, homes, dones i criatures,  amb “capirotes” (capucha antigua con falda que caia sobre los hombros. v: Casares) de cucurutxo, bombats, sols, o sense; amb vestes de tots colors; acompanyats per militars armats (legionaris, regulars, paracaigudistes, mariners, ...), guàrdies civils i policies municipals amb uniforme de gala; bandes de músics vestits de trinca, timbalers desfilant enquadrats o omplint carres i places; penitents; armats i armaos, manaies, romanos; Verges i Sant Cristos; turbes borratxes i recolliment. D’Avilés a Algeciras, del Ferrol a Córdoba, d’Osca a Cadis, de Tudela a Madrid passant per Úbeda, Astorga, Tarragona, Cartagena, ep! L’Hospitalet,...; evidentment Sevilla i Málaga. Diverses distincions de Patrimoni Cultural, d’aquí, d’allà i de més enllà, ... i d’interès turístic (important). Els de Besalú van començar el Divendres de Dolors, abans de Rams; alguns han processat fins el Diumenge de Pasqua de Resurrecció abillats estrafolàriament; a Salamanca celebren per tancar el cicle “el Lunes de Aguas”, escatològica i sicalípstica tradició.

S’ha parlat també de Mataró...

No sé pas si les restes dels primers ilurencs es van remoure gaire del seu lloc sota la basílica de Santa Maria en sentir la “Marcha Real”, l’himne nacional espanyol, a la sortida d’alguns passos processionals de l’esmenta església aquest passat Divendres Sant al anar cap a la desfilada.

El cert és que entre alguns dels ilurencs d’avui (tampoc n’hi ha tants que es fixin o els importin aquestes coses) hi ha hagut un rebombori notable amb els consegüents esgarips per tal fet. On s’és vist! Intolerable!

Això ja s’havia produït amb menor intensitat l’any passat i es va dir que s’hauria de reconsiderar. Aquest any, “Si no quieres caldo, ¡tres tazas!”.

No sé si encara s’estudia Dret Canònic a les facultats de Dret (a les públiques ho dubto per l’aconfessionalitat de l’Estat), però ens trobem davant d’un fet religiós, una manifestació pública d’una fe espiritual, que deu estar regida, o dirigida, o controlada, per la corresponent església que la promou que té fixada, en aquest cas, unes antigues normes de capteniment.

Ara bé, mentre l’Església Catòlica està institucionalment i orgànicament en hores baixes, les manifestacions públiques de fe popular van “in crescendo”. Bé, algunes, i si no hi ha prou pastors per aconduir uns creixents ramats aquests acaben anant al seu aire, esgarriats, desmanegats. Pocs preveres i diaques, desbordats per les iniciatives (algunes exuberants)  d’una feligresia que enalteix la seva fe (sigui aquesta com sigui).

És aquí on hi ha el problema principal, encara que per l’Església institució potser ja els va bé aquestes manifestacions populars i cridaneres (tambors i trompetes incloses) per mantenir la seva presència a l’espai públic.

“És que a Sevilla es fa així”, diu el President de la Comissió de la Setmana Santa, alhora que la Comissió demana “rigor i respecte”, reivindicant la singularitat de la Setmana Santa mataronina. Recordem-ho, declarada patrimoni Cultural de la Ciutat pel Consistori del mandat 2011-2013.

Tot això, els atacs i les defenses al fet, posa de manifest algunes coses de la societat catalana d’avui.

-          Malgrat els anys transcorreguts des de la segona onada immigratòria a casa nostra, acabada més o menys als començaments dels anys 70 del segle passat (més de 50 anys, dues generacions), no s’ha produït pel que es veu una integració en el sentit d’adoptar les pautes tradicional d’aquí (no sé pas quines són exactament aquestes) i es mantenen i reivindiquen algunes pautes que van portar amb ells -a la seva memòria- els llavors nouvinguts. Els fets immigratoris no són pas nous en la història de Catalunya, però potser els temps i les magnituds del fet permetien una més o menys ràpida integració o assimilació.

-          Tampoc s’ha produït en general una síntesi que comportés una nova cultura que amb els elements tradicionals (reitero, ves a saber quins son) i elements dels nouvinguts superés (per millor o pitjor, també ves a saber que vol dir millor o pitjor) la que hi havia fins aquella segona onada immigratòria. Cert que hi ha hagut barreja en algunes coses, la modernitat hi ha ajudat, però encara -com s’ha posat de manifest en el fet que origina aquest escrit- perviuen i es volen mantenir amb força elements que fins ara eren tradicionals i diferents d’aquí i d’allà.

-          Ens trobem, doncs, amb un fenomen de multiculturalitat que tampoc ens ha de sorprendre massa ja que s’ha produït arreu i en tots els temps en la història de la Humanitat i que no sé pas si cal enfrontar-s’hi i rebutjar-lo. Reductes irredemptistes n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà.

Ara bé, les persones que escenifiquen aquestes manifestacions i els seus dirigents són en general menors de 50 anys, són segones i terceres generacions d’aquella onada immigratòria dels anys 70 del segle XX. Aquestes generacions -a diferència dels seus progenitors- han estat escolaritzats tots, i tots a l’escola catalana, a l’escola de l’autonomia catalana implantada a la Constitució Espanyola del 1978 i desenvolupada per l’Estatut de Catalunya de l’any 80. Què ha passat? Aquesta escolarització no ha reeixit en la  integració? Aquest era el propòsit al rebutjar l’establiment d’una doble línia escolar entre autòctons i nouvinguts. Així, ha fracassat aquest propòsit? No ho crec. Penso que més enllà de l’escola l’ha sobrepassat moltes altres coses.

La intensificació dels sentiments identitaris es produeix arreu, no sols pas aquí, tant per aborígens com per immigrants. És produïda per la por al futur, per no saber cap a on anem. Els grans teníem por al passat, sabíem d’on veníem i volíem i esperàvem el demà. Els joves, i no tant joves, tenen por al futur ja que venen d’un present que ningú els garanteix que continuï esplendorós com ha estat.

Però hi ha també -i crec que és important- la història recent de la nostra col·lectivitat: els anys del procés. Ara recollim els llots d’aquelles pluges. Es va tensar molt la societat, es van tibar molt les costures i ara rebenten. I algú n’és responsable, aquí i allà. En lloc d’integrar, en lloc de construir, s’ha produït una societat dual, els d’aquí i els d’allà, els descendents dels d’aquí (que ves a saber d’on eren) i els descendents dels d’allà que encara se’ls considera forans.

Per acabar, last but not least, aquests fets de la Setmana Santa mataronina són la Némesis de la Festa Major de Les Santes. Però aquest és un altre esbarzer que ara no toca (Pujol dixit).

Mentre tant, els que volem ser d’aquí, d’allà i de més enllà, del futur, haurem de conviure (¿conllevar?) amb les accions i reaccions identitaries d’uns passats que voldríem superats, aguantant les consegüents i inevitables tensions.

 

7 d’abril, passat festes.

Sobre la història dels Estats Units d’Amèrica del Nord.

 

A qui li preguntava com s’havia de preparar per exercir un paper en el món, Kissinger contestava amb les paraules de Winston Churchill: “Estuduï història, estudiÏ història, estudiï història.”

Giuliano da Empoli, L’hora dels depredadors. Ed.62. B-2025

Aquest dies estem pendents de la nova guerra que ha pres lloc al món, la dels USA i Israel contra l’Iran. Riuades d’anàlisi, comentaris, informacions, explicacions,... Una d’elles, una més, a Agenda Pública.

A la foto surt el President Trump amb una gorra vermella al cap. Ens van explicar fa pocs dies que si la gorra és vermella vol dir que està de mal humor i si és blanca que està de bones. Curiós anàlisi del capteniment momentani del President de la primera potència econòmica i militar del món.

Però potser que miréssim una mica enrere a la història dels Estats Units d’Amèrica del Nord, que no és gaire llarga malgrat provenir de foranes arrels ancestrals.

Recordem un primer fet significatiu no massa llunyà: el rebuig de l’actor Marlon Brando a recollir el premi cinematogràfic, l’Òscar a la millor interpretació, que se li concedia per segona vegada i que fou la segona vegada que era rebutjat. Del que diu la Wiquipèdia:

Brando va rebutjar l'Oscar, segona vegada en la història de Hollywood que passava (la primera vegada, l'havia rebutjat l'actor George C. Scott). En lloc de recollir el premi, Brando va enviar a la cerimònia una actriu estatunidenca d'origen indi, que es va manifestar en contra del tractament que rebia el seu poble en les pel·lícules de Hollywood.

A La Vanguardia ho relataven així:

https://www.lavanguardia.com/cultura/20180327/441964325800/marlon-brando-dejo-ridiculo-hollywood-rechazo-oscar.html

Va tenir una certa popularitat la difusió a través de la literatura, el cinema, i la música la darrera gesta protagonitzada pels aborígens americans (els amerindis se’ls ha dit) en front els colonitzadors “blancs” descendents d’europeus establerts amb posterioritat al territori. “Enterreu el meu cor a Wounded Knee”

Hi ha una munió de llibres sobre la història dels Estats Units. En vull ressenyar alguns que he conegut ara al pensar sobre l’actualitat.

D’una editorial interessant que segueixo, Desperta Ferro, que té altres libres sobre el tema. Aquest, curiosament, és d’un autor d’origen finés: Pekka Johannes Hämäläinen

 

De hecho, el poder de los nativos alcanzó su punto álgido a finales del siglo XIX, con la victoria lakota de Little Bighorn en 1876. Continente indígena sostiene que la propia noción de «América colonial» es engañosa, y que, en su lugar, deberíamos hablar de una «América indígena» que se fue convirtiendo en colonial de forma lenta y desigual. La prueba más palmaria del desafío indígena es hoy los cientos de naciones nativas que todavía salpican los territorios de Estados Unidos y Canadá. Un libro que devuelve a los pueblos nativos el lugar que les corresponde en la historia de Norteamérica

Dels mateixos anys i en el mateix territori, però el que passava a l’altre costat. Un llibre que surt els propers dies.

Deadwood (Peter Cozzens) fue descrita en su día como «la ciudad más diabólica sobre la faz de la tierra», un ombligo de pecado que emergió a comienzos de 1876 en las Black Hills (Dakota del Sur), excrecencia de la fiebre del oro que convocó allí a miles de mineros, buscavidas, pistoleros, prostitutas y mercachifles. Una ciudad de barracas infectas, de saloons donde corría el alcohol y de habitantes de dudosa moralidad y de gatillo fácil, pero que apenas tres años después fue asolada por un pavoroso incendio, cual purificador castigo bíblico. Un lugar destinado a alimentar la imaginación y la mística del salvaje Oeste, poblado de personajes legendarios desde Wild Bill Hickok, Calamity Jane o Caballo Loco.

D’aquest altre tema se’n ha parlat poc.

Estamos familiarizados con los mapas que delimitan los cincuenta estados. Y también estamos familiarizados con la idea de que Estados Unidos es un "imperio" que ejerce su poder en todo el mundo. ¿Pero qué hay de los territorios reales -las islas, atolones y archipiélagos- que este país ha gobernado y habitado? En ¿Cómo ocultar un imperio?, Daniel Immerwahr cuenta la fascinante historia de Estados Unidos fuera de los Estados Unidos. 

I un darrer d’un autor interessant d’aquí: Roger Senserrich

¿De dónde viene la crisis política estadounidense? ¿Es algo nacido al abrigo del trumpismo o más bien una tendencia histórica? Por qué se rompió Estados Unidos parte de la insólita victoria de Trump en las urnas el 8 de noviembre de 2016. Un mandato que estuvo plagado de escándalos, disputas internas y fracasos legislativos, y acabó con una derrota que arrastró a una muchedumbre para dar el conocido golpe de Estado en el Capitolio. Este libro indaga con precisión y rigurosidad en el germen de este momento decisivo y explica sus raíces históricas, políticas e institucionales.

Roger Senserrich sostiene que Trump no es una anomalía. 

Potser del coneixement de la historia dels USA es pot intentar comprendre més el què está fent i com està actuant.

27 de març.

L’hora dels depredadors.

 

“Com diuen els xinesos, el poder és un drac en la boira”

Giuliano da Empoli la torna a clavar. Ara exposa el que ens ve al sobre, o potser el que ja tenim al sobre: el poder dels “tech”, dels amos del nou mon de la IA, els depredadors.

Les seves conclusions no poden ser més desesperançadores pels que venim del mon de la Il·lustració.

“... estaven (estàvem)  acostumats a la idea que adquirir informació és el mitjà més bo de reduir la incertesa sobre el futur.

A l’hora dels depredadors, aquesta regal ja no s’aplica. Avui posseïm cada cop més informació i som cada cop menys capaços de predir el futur. Els nostres ancestres vivien en societats molt més pobres en dades, però podien fer plans per a ells mateixos i per als seus descendents. Nosaltres cada cop tenim menys idea del món en què ens despertarem demà al matí.

Aquesta paradoxa no és conjuntural, sinó estructural.

..., el pas de l’analògic al digital eludeix el sentit profund de les coses i obre de bat a bat la porta al caos.

Per aquesta raó no tenim futur, si més no en el sentit en què els nostres avis en tenien. Els futurs culturals plenament imaginats són un luxe del passat,... Per a nosaltres, tot pot canviar tant bruscament que els futurs com els dels nostres avis no tenen prou “ara” per aguantar-se drets.”

El darrer capítol del llibre datat a Lieusaint al desembre del 2024 m’ha agradat molt.

Lieusaint (Llocsant) és un municipi nou a les afores de Paris. Amb el seu Alcalde, Michel Bisson, “n’hi ha prou d’enraonar cinc minuts per retrobar tot el que constitueix l’encant de la vida local.” La definició que fa del personatge és impagable pels que hem estat al mon local (pag.129). Cal recordar que da Empoli va ser Tinent d’Alcalde a l’Ajuntament de Florència amb Matteo Renzi d’Alcalde que va desprès arribar a Primer ministre d’Itàlia.

L’alcalde Bisson es troba de cop amb un problema. En la densa circulació dels voltant de París comença a circular pels carrers, fins llavors tranquils, de la seva població un flux desorbitat de vehicles que li trastoca el funcionament del transit al que estaven habituats.

“En pocs dies, els barris residencials de Lieusaint van quedar transformats en un infern urbà;...

A l’alcalde no li cal gaire temps per comprendre que la causa de tot plegat és una petita marioneta somrient, que tots els conductors han après a conèixer i a apreciar: Waze, l’aplicació de Google que suggereix els itineraris més ràpids en temps real i permet guanyar temps evitant els embussos.

Waze té una única missió: fer guanyar temps als seus usuaris. Tota altra consideració el deixa indiferent.

Exactament com els seus creadors, Waze pateix d’Asperger: els seus esforços es concentren en un únic objectiu.

El punt de vista de l’alcalde de Lieusaint és una mica diferent.”

 

Intentarà corregir la situació, però es trobarà amb un buit i quan aconsegueixi parlar amb algú serà amb una paret, persones que sols son engranatges d’un algoritme. No obstant, en la darrera ratlla del llibre l’alcalde de Lieusaint somriu, la lluita continua.

Per cert, els meus fills fan servir el Waze i algun cop així (de malament) els ha anat. Jo encara vaig amb mapes desplegables de paper, com tota la vida. Sempre tinc el context als ulls.

21 de març. Ja és primavera.

Parlem de la R-1, la línia del trenc per la costa del Maresme.

 

Perdoneu, “em feu -tots plegats- més por que una fragata de moros”. Mai tant ben dit tractant-se del litoral maresmenc. Moltes afirmacions que fa temps que es van repetint les trobo catastrofistes, i estem allà mateix.

A veure, llevantades i augment del mar 4 mm. a l’any. En cent anys, 4 mm, son 40 cm., oi?, és a dir dos pams en cent anys. Potser també, la placa de l’estació és molt, però molt obsoleta. 

(placa a l'estació del ferrocarril a Mataró. L'he vist tota la meva vida, potser té més de cent anys)

Les llevantades i altres temporals provoquen estralls en la costa que afecten a la línia fèrria, cert. Les variacions provocades per la mà de l’home, com els ports, que n’hi ha uns quants, i les  climatològiques en el funcionament de les rieres, des de la Tordera cap al sud, han estat importants, no cal negar-ho.

Ara bé, d’aquí a cridar que cal llençar la via a la paperera de la història i desmuntar-la n’hi ha un bon tros.

Partint del fet que cal fer alguna cosa per què el mal funcionament actual que ja ha esdevingut crònic no s’eternitzi, cal plantejar-se propostes realitzables, no construir castells en l’aire.

No sé qui ha suggerit al Ministre Puente la solució de l’enlairament de la via. Adamisme. Aquest tema ja va ser estudiat i descartat fa quaranta anys. Per encàrrec de l’Ajuntament de Mataró que cercava com resoldre la millora de la connectivitat de la trama urbana amb la platja estalviant-se les vies del tren es va encarregar un projecte de la seva elevació al seu pas per el front de mar. Els arquitectes, recordo encara qui eren, van fer fins i tot una maqueta (maqueta també es pot interpretar com a maca petita, oi?) que si la memòria no em falla va ser exposada a l’estand que tenia l’Ajuntament a la Fira de Pentecosta, llavors també comercial i de mostres (mostres diverses). Aquell projecte va ser ràpidament posat en qüestió pels tècnics ferroviaris ja que per enlairar les vies calia arrancar la pujada i establir la baixada amb unes distàncies considerables, ja que aquesta mena de transport no accepta abruptes desnivells. D’aquí els túnels, les trinxeres, els recorreguts helicoidals i els trens de cremallera. Així mateix la inèrcia de la marxa d’uns combois tan pesats i voluminosos comportaria unes estructures de suport de la via molt considerables i feixucs. Si ara es vol fer en varis indrets del recorregut actual de la via em sembla que és una volada de coloms considerable, vaja potser estic equivocat.

Per tant, tornem a baix a la costa o a dalt per l’interior. Necessitem mantenir el servei i alhora pensar com el podem millorar (i ampliar, no es tracta sols de substituir el que hi ha, en necessitem més).

Pensem a curt, mig i llarg termini. Cal pensar així ja que la requesta econòmica de una possible alternativa està fora de l’abast ara per ara de qui la hauria d’assumir que fora alguna administració pública.

A curt termini. Cal mantenir el temps necessari la línia per la costa. Ports, rieres, ... i esculleres? La solució darrera emprada al terme municipal de Mataró, entre la Riera d’Argentona i el port ha resultat una bona solució que s’albira duradora en els efectes del darrer temporal. Una escullera alta (no baixa com hi ha al litoral de Cabrera de Mar), separada per un passeig (malgrat la prohibició de passar-hi, tots hi passem) de la tanca de les vies del tren, ha funcionat molt bé. Ja sé que hi haurà qui posarà el crit al cel per tal proposta. Una altra actuació contra l’espai natural!!, Però, l’acció de l’home sobre la natura no ha estat sempre de modificar-la? No, no es tracta de dir que una actuació de més no ve d’aquí. Es tracta de trobar una solució que mantingui en un temps raonable, o potser fins hi tot definitivament (d’aquí cent anys, tots calbs), una comunicació cabdal de l’àrea barcelonina (mantenir la línia com un tramvia turístic, perquè no?) Mentre tant, sense deixar de funcionar la línia ferroviària, anem a cercar altres solucions.

https://www.facebook.com/share/v/1ZKkphgrcp/?mibextid=wwXIfr

A mig termini. Aquí entren els estudis tècnics en profunditat. Una altra via per on i amb quins costos. Per dins, sempre s’ha dit, per dins! Per dins de on? Per superfície no li sé veure (altra vegada trinxant la comarca?), per sota tampoc li veig, vaja potser és que no m’agradaria ser un talp en mig de la meravellosa comarca, paisatgísticament i climatològicament parlant, com és el Maresme. Cal disposar d’un bon projecte, molt complert -penso en les connexions amb els nuclis de població, ara en sprawl, que hi ha; en l’entrada al rovell de l’ou metropolità; en les necessitats de freqüències variables atenent a les necessitats diferents de mobilitat de la nostra població;...- i sobre tot en els costos que comportaria. Això no sols val temps i diners, sinó que també necessita molt diàleg amb els agent implicats: particulars, socials, institucionals,... No es fa en quatre dies. Deu haver-hi treballs fets, no sé si gaires ni aprofundits. Hi ha una infraestructura ja feta, de fa força anys, un tros de l’any 1968: més de cinquanta anys i un altra tros de l’any 1995, més de trenta anys: l’autopista, la C-32. La seva utilització a ras de sol, del seu sol, o aixecada podria ser una alternativa plausible. Cal estudiar-ho.

A llarg termini. Establerta la solució cal implementar-la i això requereix disposar dels recursos econòmics per fer-la. Crec que hauríem de pensar a “lo gran”, amb ambició a l’hora de projectar en la etapa anterior. Si vam tenir la primera línia de tren i la primera autopista, perquè no podem plantejar-nos una bona solució futurista? Quedem bocabadats amb els “exploits” (hazañas, gestes) que aconsegueixen a hores d’ara els asiàtics en temes de comunicacions ferroviàries (potser son IA avant la lletre, i ens enreden?) Perquè, a llarg termini, no podem pensar en coses semblants? Estem projectant, cal somiar una miqueta. No estem davant d’un problema menor ni qualsevol. Estem davant del funcionament d’una metròpoli que ara ja té més de cinc milions d’habitants i que tindrà més gent i més requeriments. Som-hi! Les administracions, totes, que s'hi posin (potser ja hi estan)

Quan ens retirin -que sigui quan més tard millor, però ja hi estem enfocats- als cementiris de la carena, amb les esplèndides vistes que hi ha, estarem satisfets del que podran gaudir més endavant els nostres descendents. En Biada tampoc no va poder veure funcionar el seu somni.

https://www.facebook.com/share/v/17wsf8shmB/?mibextid=wwXIfr

7 de març.

Sense sostre.

 

En uns moments en que l’atenció està centrada en el desenvolupament d’una guerra d’efectes mundials imprevisibles parlar d’altres temes pot semblar fugir d’estudi.

Però de la guerra a l’Iran no hi podem fer res, potser fins i tot ens caurà de cop el mon al sobre, però sí que podem reflexionar -encara que sigui d’esquitllada- sobre el que tenim al davant dels ulls als nostres carrers.

Els sense sostre.

Uff...!!, aquest és un problema irresoluble. És el primer que et diu qualsevol al que li parles d’aquest tema. Sí, clar, no és sols tenir un sostre on aixoplugar-se, són moltes més coses que cal afegir-hi: salut física i mental, addiccions varies, abandonament, indolència sobrevinguda,... Tot son dificultats i problemes a l’hora d’afrontar la situació.

Segons les estadístiques (fiabilitat?) a Barcelona poden ser unes 1,16 persones per 1.000 habitants. A Mataró aquest indicador donaria unes 150 persones.

El problema no sols és quants n’hi ha a cada localitat. Si la resposta i solució possibles es fa lloc a lloc, en uns o altres, provoca d’immediat un efecte crida que trastoca el resultat pretès. Pot haver-hi un efecte “globus”: quan s’estreny una part s’eixampla un altra. No hi ha doncs solucions locals, han de ser solucions més amples territorialment: metropolitanes o regionals.

Estem parlant de mil·lèsimes: 1,16 x 1000. ¿Un conjunt del 998,84 és incapaç de resoldre l’1,16 restant? És a dir, en percentatge, ¿el 99,9 % és incapaç de resoldre el 0,1%? Aquí entrem en el tema de les prioritats. Quants col·lectius d’aquest mateix insignificant volum no tenen algun problema i no estan reclamant a la col·lectivitat la seva solució? I quants recursos calen per resoldre aquesta difícil situació? Segurament molts més que l’escarransit percentatge del 0,116%: Atenció social, sanitària, ocupacional i principalment habitatge. Compte!, es diu tot seguit: si intenteu resoldre aquest problema, quanta gent no ens vindrà al darrera per intentar  que també es resolgui el seu que potser és de major magnitud i no tant insignificant: malaltia, soledat, amuntegament, atur, ...

La proposta de solucions marca el capteniment col·lectiu: Buscar-les: totals, parcials, temporals, provisionals,..., o no buscar-les. És a dir, atendre o abandonar un molt petit grup marginal a la seva marginalitat. Aquí s’obre tot un ventall de posicions i d’opinions.

Hi ha molta gent que treballa en aquesta problemàtica per intentar resoldre-la: Housing first és una d’elles. A casa nostra també hi ha qui s’hi dedica en aquesta línia. Com a altres contrades és a nivell benvolent, molt lloable però no és institucional. Aquí ens enfrontem amb un problema gros: Ha de ser assumit col·lectivament? Mentre tant no ho és,... el deixem a la caritat?

Crec que aquest tema cal posar-lo al davant de tot. No pot ser que tinguem conciutadans que visquin deixats de la mà de Déu com bestioles. Ja sé que cal esmerçar-hi recursos més enllà del 0,116%, però som una societat rica que té suficients mitjans si els sap prioritzar. Quin és l’interès general de moltes de les demandes que es fan a les administracions públiques? Si tot és important, és que res ho és d’important, no hi ha gradació.

L’establiment de sostre, d’ubicar a la gent sense sostre, és primordial per començar la integració socials a la comunitat d’aquells que no en tenen. Això està molt estudiat, diuen els que s’hi dediquen. Edificis abandonats que rehabilitats podrien donar molt de joc, habitatges prefabricats convenientment ubicats, caravanes turístiques en desús,... mínims caus que no han de ser precaris. No s’han de fer “campaments” de marginals. L’atenció social i la tensió col·lectiva a on s’establissin els farien impossibles de gestionar i els portarien al fracàs i a la reacció cívica. Però nuclis abastables i controlables sí que foren possibles.

https://www.facebook.com/share/r/1Ha5Dw8eCY/?mibextid=wwXIfr

Les necessitats més bàsiques : menjar, vestir, sanitat, escola, ja estan cobertes. La de tenir un sostre, no. Cal prioritzar-la.

Un exemple: https://casasprefabricadascofitor.com/casas-prefabricadas-estandar/10/Casa-prefabricada-40-m2

5 de març.

Tucídides

 

Aquest dies, arran de la guerra dels U.S.A. i Israel contra l’Iran, es parla molt de Tucídides. https://elpais.com/opinion/2026-02-18/contra-tucidides-un-elogio-del-derecho.html

Tucídides fou un general hel·lènic atenenc i un del pares de la Historia al escriure la de la guerra del Peloponès que va durar 26 anys en la que va participar. Segons llegeixo, el famós principi de “La trampa de Tucídides” està deduït d’un esdeveniment recollit al llibre V de la seva “Història”.

La “Trampa de Tucídides” és una teoria que explica la relació entre una potència hegemònica en declivi i una altra en ascens. El que estem veien de l’actuació de l’actual President del U.S.A., Donald Trump, amb les seves bravates però principalment amb les accions militats que empren, casa perfectament amb la por de la fins ara potència hegemònica, els U.S.A., a que el creixement de la Xina -amb uns criteris d’actuació diferents- comporti la seva substitució en l’hegemonia mundial. D’aquí les accions i reaccions d’un i d’altres. Espanya també.

He anat a cercar la “Historia de la guerra del Peloponès” entre les meves lleixes, però només tinc una col·lecció reduïda de la “Bernat Metge” en la que sols hi ha els dos primers llibres. Però hi he trobar un capítol del segon llibre que m’ha semblat interessant a remarcar en el debat actual sobre la posició del Govern espanyol i algunes de les respostes que se li donen.

Estem al segon any de guerra i el atenencs en comencen a estar cansats i remuguen contra els seus líders. A més acaben de passar una pesta, la moral no és pas la millor. Llavors, Pericles  es dirigeix als seus conciutadans i els diu:

Cap. LXI:

“Quan es pot escollir i a més les coses marxen bé, és una gran follia d’optar per la guerra; però si l’única alternativa és o cedir i tot d’una sotmetre’s a l’enemic o jugant-se la vida salvar la independència, el que defuig el perill és més digne del blasme que no pas el qui l’afronta.

Jo soc el mateix i no canvio d’opinió. Sou vosaltres que varieu, perquè ha resultat que vosaltres seguíreu els meus consells mentre no havíeu sofert dany, i us en penediu ara que us ateny la desgràcia; en la vostra manca de fermesa la meva política sembla equivocada, perquè ara el dolor ja es fa sentir a cadascú, mentre que la prova de la seva utilitat és encara remota per a tothom, i davant d’aquest gran trasbals que us ha caigut d’improvís, el vostre ànim està massa deprimit per a perseverar en las vostres resolucions.

......

...perquè el judici del homes tant condemna aquell qui per flaquesa es mostra inferior a la fama que té, com troba odiós el qui amb atreviment aspira al que no li correspon. Deixeu---vos, doncs, de doldre de les vostres penes particulars i ocupeu-vos, en canvi, de la seguretat pública.”

No estem pas encara en aquesta situació, però ja es veu a venir que el debat en els propers temps i en les properes eleccions anirà sobre la conveniència de mantenir la ferma posició de l’actual Govern respecte a les pretensions dels U.S.A. o d’amollat-se a elles, amb totes les conseqüències possibles d’ambdues posicions.

5 de març.

Pensament socialista

 

Els companys del Partit que porten la revista digital “Pensament socialista” m’han demanat que contesti el qüestionari -del mateix nom que la publicació- que adrecen a figures rellevants per la seva trajectòria del Partit o dels nostres germans del PSOE. És un honor que agraeixo, que em considerin figurar al costat de aitals companys i companyes. Em sento aclaparat per la responsabilitat de les respostes que he de donar i que espero estigui a l’alçada que pretenen els que me les demanen.

La revista és interessant en el sentit que més enllà del combat quotidià, de la feina concreta dels companys i companyes que estan a la primera línia, proporciona eines de pensament, lectura i reflexió sobre la nostra tasca política.

No sé pas d’on han tret la fotografia que encapçala les meves respostes, ja que és de temps enrere, de quan estava en actiu segurament. Potser té més de quinze anys. Ja no porto ulleres, la clenxa és més ample i, sí, encara recordo la camisa de ratlles que fa temps que ja no està al meu armari.

Manuel Mas, alcalde de Mataró (1983 – 2004) i diputat a les Corts Generals (2004 – 2011), respon al nostre qüestionari.

Què creu que defineix substantivament el socialisme democràtic? Quins creu que són els seus valors i propostes essencials?

Establert el “Programa Máximo” pel Congrés fundacional del PSOE el 1888 que acaba així:

“En suma: el ideal del Partido Socialista Obrero es la completa emancipación de la clase trabajadora; es decir, la abolición de todas las clases sociales y su conversión en una sola de trabajadores, dueños del fruto de su trabajo, libres, iguales, honrados e inteligentes.”

El que cal és veure com es porta a la pràctica aquest “desideràtum”. En la història del moviment obrer, endegada al segle XIX, hi van coexistir tradicionalment dues tendències: la socialista i la llibertària, que s’han barallat i influït mútuament. La seva separació va portar a la desaparició de la I Internacional Obrera.

Dins d’ambdues línies també hi ha dos corrents: la radical i la possibilista. En el camp del socialisme, la tendència radical va conduir al trencament de la II Internacional el 1921, amb la creació dels partits comunistes. La possibilista és l’embrió de les socialdemocràcies que coneixem avui dia.

El possibilisme, que també podríem anomenar pragmatisme, es basa en dos pilars:

1. Un intent acurat de conèixer la relació de forces que es dona en tota societat, en cada indret i moment, per adaptar els moviments tàctics als objectius estratègics; la història ens ha ensenyat que les fraccions radicals, enlluernades pels objectius finals, han acabat portant el moviment obrer cap a viaranys que s’han demostrat eixorcs.
   
   
2. Un comportament que té molt en compte els temps necessaris per aconseguir objectius concrets: la paciència i l’habilitat com a virtuts. També la història ens ensenya molt sobre aquests dos aspectes.

Ambdós pilars són difícils de mantenir, i per això és necessària una eina potent, adaptable, flexible, formada, informada i democràtica: el Partit. La manca de potència (cada moment exigeix la seva), d’adaptabilitat i flexibilitat (tal com fan els nostres adversaris de classe), d’escassa formació i informació (que permet una deriva populista) i de democràcia interna (que eviti “cesarismes” carismàtics que el bloquegin) és el que ha portat el moviment obrer, moltes vegades, a emprendre dreceres equivocades, provocant desencís i desil·lusió en el camí que volíem transitar.

Al seu torn, aquesta eina, dirigida correctament, ha comportat nombrosos avenços per aconseguir que els treballadors —que no tenen ara algunes de les característiques que tenien temps enrere— siguin més amos del seu treball, més lliures, iguals, honrats i intel·ligents.

*Vegis el programa que va presentar el primer regidor socialista a l’Ajuntament de Mataró (i de tot Catalunya), l’any 1895, Joan Rocafort i Prous, a Vides de lluita, tenacitat i compromís, article de Ramon Salicrú, edició del PSC de Mataró, 2010.

Com entén la relació entre marxisme i socialisme? Quina lectura fa de la història del socialisme?

El marxisme és una eina intel·lectual bastida en un moment històric concret i pràcticament en un espai geogràfic determinat. Amb el temps, aquesta eina intel·lectual s’ha anat adaptant i/o modificant amb més o menys encert en la seva pretesa aplicació concreta. La seva lectura, adaptació i/o modificació ha donat lloc a avenços i retrocessos en la història del socialisme. Cal tenir present, per exemple, l’afirmació de Branko Milanovic* sobre que el comunisme ha estat el millor sistema per passar del feudalisme al capitalisme.

Una lectura no dogmàtica d’aquesta eina permet continuar aprofitant alguns dels seus principis per analitzar les societats i aprofundir en el seu coneixement, fet que és essencial -com he explicat abans- per avançar correctament cap a l’objectiu somiat. Però l’evolució tecnològica i social de les col·lectivitats, que no totes tenen els mateixos ritmes, posa en qüestió alguns dels preceptes “ortodoxes” d’aquesta eina: L’extensió del sector públic de l’economia com també el desenvolupament del tercer sector, la creixent urbanització de les societats, la continuïtat dels moviments migratoris, l’evolució de la tecnologia, la variació de les relacions socials… fan que s’hagi de reinterpretar aquells escrits, acceptant-ne, modificant-ne, abandonant-ne alguns dels seus continguts. Les relacions de producció, la plusvàlua, l’exèrcit industrial de reserva, la pauperització de les classes treballadores, principis genèrics del marxisme, han de ser llegits amb la llum canviant de les societats, avui frenètic. Les organitzacions d’avui, el Partit, no pot tenir les mateixes bases organitzatives ni geogràfiques de quan va néixer.

*Branko Milanovic: Capitalismo, nada más. El futuro del sistema que gobierna el mundo, ed. Taurus, M-2020.

Quina pensa que ha estat i quina hauria de ser la vinculació entre pensament i praxi política en el socialisme?

El pensament ha d’ensenyar camins correctes atenent  les situacions concretes, la praxi política ha de saber transitar-los. No pot ser que el pensament no tingui en compte la realitat sinó sols el desig i tampoc pot ser que la praxi, amb la seva necessitat d’immediatesa, no escolti les veus de la reflexió. Cosa difícil avui en dia en què les exigències de resultats impel·leixen a uns a donar la cara cada dia i als altres els impedeix la reflexió assossegada de la realitat.

Quins són, segons el seu criteri, els reptes del nostre món actual en els que el pensament socialista necessita centrar els seus esforços de reflexió i/o actualitzar els seus postulats (desigualtats, medi ambient, migracions, digitalització, ciència, globalització, representació social i política, d’altres)?

Estan molt estudiats i definits: Canvis tecnològics, socials i mediambientals. Amb quina rapidesa s’estan produint tots tres i quines resistències hi ha per afrontar-los. Qui miri massa endarrere i enyori situacions superades sols portarà a les societats al fracàs. La dinàmica dels tres canvis enunciats és molt forta, cal explicar-la i analitzar-la bé, sobretot explicar-la, perquè la seva incomprensió pot portar a reaccions indesitjables. Les eines polítiques, i especialment les que ens interessen a nosaltres, els socialistes, han de fer esforços dirigits a la comprensió del que està passant, per tant, la formació -com ha estat sempre- és fonamental, i a la informació atenent  les eines que hi ha i que hi haurà que sempre ha estat també fonamental en la lluita que portem a terme.

Considera la forma partit com l’entorn adequat per mantenir, desenvolupar i difondre el pensament socialista? És possible o necessari el pensament de partit? I la figura de l’intel·lectual orgànic?

Sense una organització potent, capil·lar i democràtica, no és possible mantenir el pensament socialista. Exemples recents i comportaments actuals de persones que creuen que amb les noves tecnologies de comunicació es poden superar els problemes orgànics (els inherents a les organitzacions) han demostrat els seus límits, mancances i derivacions contràries a les seves pretensions.

És absolutament necessari dominar el pensament i el coneixement del pensament per assegurar-ne la difusió i construir així l’eina necessària per als moments actuals. Aquesta feina es pot dur a terme de moltes maneres, atenent les circumstàncies socials i geogràfiques en què s’ha de bastir. La presència d’intel·lectuals compromesos és bàsica com a referents per ensenyar camins, com ja s’ha assenyalat. No han d’existir intel·lectuals tancats en la seva “torre d’ivori”, limitant-se a remugar o criticar les pràctiques encertades o equivocades de l’organització. És dins d’ella on s’han de fer propostes i és a ella qui li toca escoltar. Algú ha dit darrerament que temps enrere era més ben vista la crítica que l’elogi.

Manuel Mas Estela (Cabrils, 10 de març de 1948) és llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i va ser alcalde de Mataró de 1983 a 2004. Va ser president de la Federació de Municipis de Catalunya de 1995 a 2004 i vocal de la comissió executiva de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (1987-1999), a més de president del Consell Comarcal del Maresme de 2003 a 2004. Entre 2004 i 2011 va ser diputat al Congrés dels Diputats i també va formar part del Consell Nacional del PSC des de 1978 fins al 2011.

1 de març.