9 de maig de 2022

Certeses llaurades.

“A mi edad no oculto cierta sorpresa: con qué profundidad ha tenido que ser arado el sustrato de nuestras certezas culturales sobre el que hoy viven nuestros hijos y nietos para que…”, escriu Jürgen Habermas  en un article importantíssim “Hasta dónde apoyamos a Ucrania”.

Més enllà de tema concret de l’article, aquesta sorpresa també m’ha rondat pel cap a mi moltes vegades en els darrers temps veient com anava el món. Algú, o alguns, ves a saber, han llaurat profundament les certeses amb les que havíem crescut i ara de grans ho constatem bocabadats.

Les nostres certeses, no exemptes de mancances i contradiccions, anaven dirigides a construir amb dificultats, avenços i retrocessos, perills i esperances, un món de Pau i de Progrés. Sembla que ara cal rebentar-ho tot amb uns comportaments que em semblen d'una gran frivolitat i d’unes possibles conseqüències horroroses.

Estic llegint, esgarrifat, Tierras de sangre, Timothy Snyder, Galaxia Gutenberg, B- 2020 (3era.ed.). Per entendre.


9 de maig, dia d'Europa.

29 d’abril de 2022

El temps esquerp.

 


Les crítiques que he llegit del llibre que acaba de treure en Raimon Obiols (Barcelona, 1940), “El temps esquerp” ed. Arcadia, B-2022, són molt bones. Felicitats a l’autor. Però vull expressar la meva sorpresa. Sorpresa per la sorpresa que implícitament expressen moltes d’aquestes crítiques. D’una persona de la seva trajectòria, ¿ens hem de sorprendre de que tregui un llibre excel·lent? Potser ho explica la malvolença amb que se’l ha tractat algunes vegades com a figura política. Ara que ja és gran, des de la distància i llunyania, doncs mira... en sap molt, diu coses assenyades i escriu molt bé. Com si fos la primera cosa que ens dona a conèixer. O..., potser és una altra cosa. Amb l’escarransida i banal aportació al pensament que fan els polítics d’avui en dia, especialment els de casa nostra, qualsevol reflexió treballada i consistent sembla una esvelta palmera al mig del desert. Sigui el que sigui, a alguns ens ve de nou aquest reconeixement.

El llibre porta com a sots títol “Dotze apunts contra la decepció política”. Gràcies, Raimon, per intentar mantenir-nos dempeus i no plegar del tot. No és fàcil, el temps és esquerp. Encara que, quin temps no ha estat esquerp? El dels nostres pares, no ho va pas ser?

“Més que en les aigües turbulentes de la història, aquestes dues dècades del nostre segle han semblat moure’s en un fangar. Més que l’acceleració, el tret distintiu sembla l’enfangament. La locomotora de la història panteixa, esbufega.”

Cert des del present. Som, venim, d’una generació amb grans expectatives: des de l’economia del nostres néts de J.M. Keynes, al manifest de Ventotene, i ara la revolució digital. Semblava que ens en podríem sortir millor del que ens estem sortint. Creix el neguit, està ben identificat, encara que sembla difícil o impossible aplacar-lo. Forces poderoses ho impedeixen i ens perdem en baralles estèrils que ens afebleixen per afrontar-les.

Aclaparat per la quantitat de noms que surten en el llibre i cites que  fa servir el seu autor m’he entretingut en sumar l’índex onomàstic. Si no m’he equivocat, 412 noms. De totes les èpoques, de totes les posicions i pensaments, de tot arreu, del més saberut al més impensat en un llibre d’aquesta mena. Un exemple: l’entrada de apartat “La llarga marxa” del capítol “Trologia de Catalunya, teatrocàcia, piemontisme”:

“Non ristava che accetare la rialtà. Ah, l’evidenza di questa fottuta rialtà”. (no cal traducció, oi?)

És de la novel·la d’Andrea Camilleri “Il metodo Catalanotti” de la sèrie del comissari Montalbano!

Tinc per costum, suposo que no sóc gens original, de doblegar la punta de la cantonada d’una pàgina que el seu contingut m’ha atret. És més fàcil per repassar després. Ben comptat he fet aquesta marca en un 10% de les pàgines del llibre. No és tracta ara de llistar-les, sols posaré alguna cosa de la primera i de la darrera.

La Introducció la titula “A mitja llum”, tot una declaració del contingut que segueix.

“Em pensava haver-ne vist de tots colors. Però no. Al present d’avui, no hi estava avesat. Les seves brutalitats i pandèmies diverses, els seus tràgics clarobscurs, els seus drames, els seus contrastos virulents i escandalosos -al meu país, al meu mar, a Espanya, a Europa, al món en general- han estat a punt de fulminar-me. S’acumulen els esdeveniments negatius i el present em trasbalsa, com crec que li passa a molta gent. Sona grandiloqüent, però tinc la sensació que s’acaba una època i n’ha començat una altra plena d’interrogants.” I aquí recorda una antiga cançó d’en Serrat.

Al darrer apunt, el dotzè, “Canvi d’època, fets alternatius, propostes.”. Comenta un llibre de Rob Riemen, Per combatre aquesta època ed. Arcàdia, B-2018.

“És imperatiu oposar-se, diu Riemen, al {renaixement del nacionalisme, a la trivialitat de la tecnologia, a la vulgaritat el comerç i a l’estupidesa cultivada pels media i les universitats}. ¿Com ho podem fer? És amb l’educació i la cultura diu Riemen, que poden formar-se {ciutadans lliures i responsables}”

El llibre es tanca amb un epíleg, “Per la política”, amb una cita de Jonathan Swift de “Els viatges de Gulliver”, els dels lil·liputencs. I rebla el tancament:

“D’això, Orwell en deia la common decency, la decència de la gent corrent. És l’única força que ens pot salvar, si arriba el moment.”

 

Molt bé!, gràcies, Raimon.

29 d’abril.

20 d’abril de 2022

Del funcionament de les societats.

De l’imperi sassànida en sé molt poca cosa, sempre ens hem centrat en el Mediterrani. Peter Brown abasta en la seva obra El mundo de la edad tardia. De Marco Aurelio a Mahoma, ed. Taurus, 2021 (2ona. Ed.) l’espai que basculà des de Roma, ja Imperi, fins acabar al Creixent Fèrtil i l’establiment del abbàssides. El món antic s’allarga fins a les acaballes del s. VIII.

S. VI, Mesopotàmia. “Cosroes fue recordado en Oriente Próximo como el rey justo por excelencia. El monarca tenía sus puntos de vista peculiares sobre el sentido de esta justicia:

La monarquía depende del ejército; el ejército del dinero; el dinero viene de los impuestos territoriales, y los impuestos vienen de la agricultura. La agricultura depende de la justicia; la justicia de la integridad de sus funcionarios, y la integridad y la fiabilidad, de la perpetua vigilancia del rey.

Mientras que su contemporáneo Justiniano era recordado también como “el justo” -había sido codificador del derecho-, Cosroes, por el contrario, plasmó el formidable ideal de Oriente Próximo: el rey del potentísimo brazo.”

Donant voltes a la frase ressaltada, cabdal per a mi, canviant actualitzant-los els subjectes i objectes, podem bastir tota una explicació del funcionament de les societats.

20 d'abril.

16 d’abril de 2022

Pastors i ramats.

Sempre n’he estat dels pastors i els ramats. Si hi ha bons pastors els ramats van aconduïts. Si no, s’esgarrien i són pressa fàcil dels llops i altres bèsties. 

Quasi bé dos-cents anys enrere un pastor es dirigeix al Honrado Concejo de La Mesta, ja a les seves darreries, presentant un manuscrit on ofereix i explica els seus cinquanta anys de feina transhumant.



Hi ha una editorial a Valladolid, Maxtor,  que s’ha especialitzat en publicar edicions facsímils d’escrits antics on es troben perles interessants. En vaig veure unes quantes a un aparador d’una llibreria castellana i vaig entrar a proveir-me d’algunes, entre ells aquesta.

Estaria bé que gent d’avui, en aquest cas, pastors, beguessin de la vella saviesa per si els pot aportar alguns coneixements i indicacions per la seva feina.

El llibre, després de l’advertència preliminar, començ així (amb l’ortografia de la època):

“Un rebaño de mil y cien cabezas debe tener un Rabadan, un Compañero, un Ayudador, un Sobrado (que también se llama persona de más) y un Zagal.

El Rabadan es el gefe, y sustituye en ausencia al Mayoral; el Compañero sigue inmediatamente al Rabadan, y es el que se pone á la cabeza del ganado cuando va de marcha, el Sobrado y el Ayudador están á las órdenes de los dos anteriores. El Zagal es el que cuida del hato de los Pastores y de las yeguas.

……

Es bien sabido, y la experiencia lo ha acreditado, la grande utilidad de los perros en los rebaños para defender á estos de los animales carniceros: por consiguiente cada Pastor debe tener uno ó dos bien acostumbrados á su voz para que por este medio sean vigilantes y obedientes á su mandato.”

16 d’abril.

14 d’abril de 2022

Perspectives.


Eduard Alcoy, "Carrossa-2"


Escric en una piulada MTR (Mataró) com temps enrere es va començar a escriure BCN (Barcelona) o BDN (Badalona). Un bon i declarat MTV (mataroní de tota la vida) m’ho retreu. Em diu que queda molt atròfic. Atròfic?, agafo el Fabra: "Atròfia: Consumpció per manca de nodriment, emaciació lenta del cos o d'una part del cos.", ostres, sí! I, emaciació?, giro fulles: "Emaciat: que ha perdut carns fins a esdevenir extremadament magre."

Tot ha vingut a tomb d’un curt debat -des de les branques d’on ara piulem- sobre les entitats civils, el seu paper en la vida pública, el seu nombre i la seva virtualitat a casa nostre (que em sembla que no es gaire diferent del que podríem veure al nostre entorn proper i no tant proper).

És evident que la majoria d’entitats existeixen perquè hi ha qui les fa funcionar. Els relleus en la seva direcció són una garantia de la seva pervivència i continuïtat. Però la majoria, com tots els essers vius, neixen, es desenvolupen i moren. Han sortit en un moment històric concret, per una finalitat determinada, amb una gent d’un temps i d’un país, ..., i la majoria amb els anys s’esllangueixen, després queden somortes i al final desapareixen. Però, hi ha temps nous, moments històrics nous, i sorgeixen entitats també noves o se’n ressusciten d’antigues adaptades al nou moment.

S’està acabant poc a poc una generació (sempre s’està acabant una generació) i amb ella van desapareixen paulatinament, potser imperceptiblement, les seves creacions. És llei de vida. Alhora, sense tanta força, o no, amb més o menys força, els temps són diferents, apareixen noves expressions.

Tornem a l’inici: pels “grans” hi ha atrofia i emaciació. És just aquest judici, aquesta apreciació? No ho sé pas. Tenim perspectiva?

Estic llegint Peter Brown, El mundo de la antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma”, ed. Taurus, M-2021. Del 200 al 700 dC . Com la societat “romana” va anar canviant per impulsos interns i externs, econòmics i socials, de mica en mica, diferenciant-se entre l’Orient i l’Occident, amb elits que defugien els canvis o s’hi adaptaven, amb nous actors integrats o vencedors. Són 500 anys, una mirada llarga sobre unes construccions que havien començat més de 500 anys abans.

La mirada “presentista”, tant d’avui en dia, segurament no ens deixa veure l’amplada i la llargada de l’ona sobre la que estem. Les nostres construccions són conseqüència de temps anteriors i s’adapten, o desapareixen, en els temps venidors. Atròfies? Certament, però al costat hi ha desenvolupament (el seu antònim) que potser alguns el veiem amb perplexitat perquè ja és fruit d’un altre moment, d’un altre temps. Cal entendre’l aquest desenvolupament i cavalcar el sentit de l’ona que està passant conscients que no ve d’un altra mar, o potser sí.

14 d’abril.

5 d’abril de 2022

La guerra.

 


(Pablo Picasso, La Guerre,1952)

Musée Picasso, La Guerre et la Paix, Vallauris. 

“Todo esto a Homero le daba igual. Él quería hablar de una sola cosa: de que la guerra es fuente de lágrimas y de que en ella no hay vencedores.

La guerra de Troya había terminado.

La guerra en la que vivíamos continuaba.”

............

“Todas las tardes de domingo íbamos al cementerio y arreglábamos las sepulturas. Allí estaba su padre. Allí estaba la Señorita Marina.

A lo lejos veíamos el pueblo, donde se iban encendiendo las farolas.

Nuestras madres nos estaban esperando”.

 

Theodor Kallifatides, El asedio de Troya, Galaxia Gutenberg, B-2020.


5 d'abril

4 d’abril de 2022

Gotes de Sicília.

La memòria dels autors i de les seves obres perviuen mentre estan en les mans dels lectors. Ha passat en totes les èpoques, obres llegides i lloades en el seu temps cauen a l’oblit. Perduren les excepcionals.



Andrea Camilleri ens va deixar no fa pas gaire. El reconeixement li va arribar ja gran, però com que la seva vida va ser llarga encara en va poder fruir. ¿La seva obra és extraordinària? No ho sé pas dir ja que no sóc entès, però a mi m’agrada molt. Probablement les seves novel·les del comissari Montalbano li van donar molta popularitat, encara que jo m’he inclinat més per les seves recreacions mitològiques  i molt especialment per les seves històries sicilianes.

En una de les primeres entrades que vaig fer de bloguer (o bloggaire) a l’agost del 2005 ja parlava d’ell. Recordo que a una llibreria de Pisa vaig comprar una edició de butxaca en italià deLa concessione del telefono, la primera obra que vaig llegir seva per recomanació d’un amic, bon lector, tot just retornat d’un viatge per Sicília. Aquell petit volum el vaig regalar a les portes del Congrés a la Cristina Narbona quan ella era Ministra de Medi Ambient degut a les seves reminiscències italianes.

Ara, a cop d’ull, com em passa sempre a les llibreries, em vaig fixar en un altre petit volum de Camilleri editat per Gallo Nero: “Gotas de Sicilia”. Res, cent pàgines amb set petits contes ja publicat el 2016 i ara reeditat, amb escrits publicats originalment a finals del segle passat a L’Almanacco dell’Altana. ¡Sensacional!. El fals monòleg que obre el petit volum és d’antologia, entre altres coses per l'habilitat aconseguida pel traductor al traslladar el llenguatge del boss Nicola “Nick” Gentile. A “Los primeros comicios”, el desenllaç és delirant, i les dues curtes pàgines de “El sombrero y la boina” són tota una descripció.

4 d'abril.

2 d’abril de 2022

El carrer de la Mercè.

Quan vaig néixer, a tocar la meitat del segle XX, hi havia vaqueries dins les poblacions, la carretera de Madrid a Francia por la Junquera passava per dins de la ciutat, pel vell camí Ral, i la via del tren cap a Arenys passava per entre les cases del carrer de Sant Felicianu. Tot això es va trastocat a finals dels anys cinquanta, Pla d’estabilització. Les vaqueries van desaparèixer, prohibides per sanitàriament perilloses dins les viles i ciutats. La llavors ja coneguda con a N-II va anar a ocupar la part de baix de la trama urbana de la ciutat, i la via del tren (trenc) va ser traslladada una mica més avall, emportant-se per endavant aquets trasllats la vella ubicació del Can Dimas. Els pescadors, les seves barques, mica en mica van anar desapareixent.

Compràvem la llet a ca la “Dulia”, que devia ser la Sra. Obdúlia, al carrer de la Mercè. La carretera que travessava la ciutat era de doble direcció, però com que alguns trossos eren estrets, hi havia una regulació semafòrica pels que venien de França a l’alçada del carrer de les “rates” (Jorge Juan/ Jordi Joan) i pels que venien de Barcelona a l’Hotel Suïs, al carrer de Sant Agustí (¿o era a “Correus”, al carrer de Sant’Antoni?). Les cases de darrera de can Maitanquis, on em sembla que també hi havia una vaqueria, quedaven fumejades per els efluvis de les locomotores de vapor.

Avui, l’Ajuntament ha inaugurat la remodelació del tram del camí Ral que és conegut com el carrer de la Mercè, entre Iluro/Cooperativa i Lepanto/Montserrat. Ha quedat espectacular. Com sempre, l’obra pública a Mataró, des de la recuperació de la democràcia és ben feta, fa goig. No ens estem de res. Ja sigui una escola bressol, ja sigui un polígon industrial, ja sigui una placeta o un nou parc, ja sigui refer un carrer, l’Ajuntament, el comú, hi posa ganes. Els seus tècnics, el disseny; l’administració, el pressupost. Podria ser més senzill, menys costós, més barat, igual de funcional, ... però no ens estem mai de res. Des de l’arranjament de Les Figueretes, plaça i equipament infantil, a l’any 1985, fins ara, és una marca de la casa. Que per molts anys sigui així, els ciutadans en gaudiran.

La lleteria de ca la Dulia se'n va anar en els temps del trasllat de la carretera a l’altra vorera del mateix carrer. Encara vam anar-hi a buscar la llet a doll fins que ens vam canviar de veral i vam anar a viure a l’Havana i llavors vam anar a can Roca, també a peu de la vella carretera ja convertida en carrer, davant de la botiga de can Bellatriu. Els descendents de la casa de la Dulia, no sé si encara de sang o de propietat, llueixen per damunt l’edifici una gran bandera estelada que domina tota la panoràmica del carrer de la Mercè. Però, avui, ja ni els autobusos urbans hi passaran pel davant en un carrer ara pacificat de trànsit amb un espai segregat per ciclistes i patinets, bancs i cadires per seure i arbres a banda i banda, que difereix notablement del que havia estat el Camí Reial cap a França, el Camí Ral.

L’alcalde Bote, davant el que havia estat el magatzem de can Boter (en Boter dels olis, personatge públic de les darreries del franquisme), cantonada Cuba/ Churruca, una mica més enllà del bar Europa, ha presidit l’acte amb les parlament i les celebracions pertinents.

Nosaltres ho hem anat a celebrar al restaurant Allium, obert no fa pas gaire, unes passes més enllà, davant de l’estanc de can Visa (que tampoc és al lloc original, una mica més cap aquí en el mateix carrer) . Del tot recomanable.

Una gran obra pública.



 2 d'abril.

20 de març de 2022

Inauguració dipòsit Rda. Bellavista (20-3-2022)

 


Il·lustre Sr. Alcalde, senyores i senyors Regidors, membres del Consell d’AMSA, ciutadanes i ciutadans:

L’abastament d’aigua a les poblacions i la seva evacuació és un dels serveis cabdals que ha d’oferir el govern del comú des de temps immemorials. Avui, ara, obrir l’aixeta i que ragi, tirar de la cadena i que baixi, és essencial en la vida de les col·lectivitats modernes. Ja ho van veure els higienistes del segle XIX i van proclamar la necessitat tant d’una cosa com de l’altra. ¿S’imaginen que no fos així? No va ser així fins no fa pas gaire a la història de la Humanitat a casa nostra. Encara, avui, hi ha gran part d’ella, de la Humanitat, que no ho ha assolit. Quanta gent voldria plorar amb els nostres ulls!

Enterrar diners de la col·lectivitat en canonades, dipòsits, anàlisis, clavegueram, és invertir per un millor present i per un futur més segur.

Vostès estan trepitjant el destí dels seus diners amb els que contribueixen a fer la nostra col·lectivitat, a permetre la seva convivència. Fa anys, en la inauguració del col·lector del Passeig de Ramon Berenguer, en un altre moment, els vaig dir que trepitjaven Europa ja que va ser amb fons de la Unió Europea que es va poder fer aquella important obra de sanejament. Avui, els dic que estan trepitjant el seu rebut de l’aigua. Aquesta obra, complexa i complicada, que ha portat el seu temps i més en temps pandèmics, és part del pla Director d’abastament d’aigua aprovat per l’Ajuntament i executat per Aigües de Mataró, societat pública municipal. Pretén millorar el servei en determinades zones de la trama urbana de la ciutat, les de l’oest, les de ponent: part de l’Eixample, Pla d’en Boet, els polígons industrials, i complementar la garantia de subministrament al conjunt de la ciutat amb l’increment de les seves reserves.

L’obra que avui s’inaugura oficialment té tres parts: les canonades necessàries perquè el dipòsit faci la seva funció que la seva instal·lació va motivar les  molèsties conseqüents durant un cert temps a l’Avda. Puig i Cadafalch i a la Ronda Tarradellas, arteries importants de la ciutat; el dipòsit pròpiament dit, el tercer en importància que s’afegeix al que hi ha escampats en diversos indrets del terme municipal; i el parc que el cobreix oferint a la Ciutat un nou i més ample Mirador de Ponent 

Tot plegat uns 8 milions d’euros que han sortit o sortiran de les seves butxaques. Un conjunt que fa patxoca gràcies al nostre esforç col·lectiu, com a comunitat. Repeteixo, estan vostès, ciutadanes i ciutadans, trepitjant el seu rebut de l’aigua.

El meu agraïment a les persones que han fet possible aquesta obra: els tècnics que la van projectar; a les empreses diferents que han executat les seves diverses fases: les canonades, el dipòsit, el parc, superant els problemes que han anat trobant;  i als treballadors que l’han fet.

AMSA, la companyia d’aigües de Mataró, va treballar per la ciutat (enguany fa cent anys de la seva constitució), treballa per la ciutat, aquí en tenen la mostra, i continuarà treballant per la ciutat, que és la seva gent, perquè el seu serveis que ja és ben valorat pels ciutadans i ciutadanes, ho continuï sent.

Gràcies per la seva atenció, Sr. Alcalde, tot seu. 



20 de març.

17 de març de 2022

Un cop d’ull a la demografia del conflicte.



Per tenir un element més de contextualització  del conflicte d’Ucraïna he confegit uns quadres amb dades de població que ofereix Eurostat. Sols del període més recent 2016-2021. D’Ucraïna evidentment, i dels països veïns a l’oest, els que estan rebent gent que fuig del conflicte, dels més propers, d’una possible segona corona de proximitat i després d’una tercera corona més nucli central de la Unió Europea.

Quadre n.1 Evolució de la població i evolució indexada en base 100 per 2016. De Bielorússia sols hi ha dades fins el 2019 i de Moldàvia sols d’aquest any 2019.


Pràcticament tots estan perdent població. Sols la petita Eslovàquia i la insignificant (en termes de població) Estònia n’estan guanyant però en quantitats irrellevants. Polònia es manté. Ucraïna, el més gran, és el que perd més tant com Romania i després de Bulgària.

La gràfica n.1 mostra la importància en termes absoluts de les seves poblacions en el 2021 i la gràfica n.2 l’evolució percentual en base 100 per a 2016.




En els països centrals de la Unió Europea, els més propers a la zona de conflicte, Txèquia i Àustria i els de més pes, el quadre n.2 en mostra la seva evolució i la variació també en índex 100 per a 2016.


Tots estan guanyant població excepte el cas d’Itàlia que no sé la causa però que és notable, quasi bé un milió i mig de habitants menys en 6 anys és molt fort. És comprensible la preocupació que els genera les repercussions de la situació en la seva economia.

Les gràfiques 3 i 4 en mostres aquestes dades.





És evident que un conflicte com una guerra comporta variacions demogràfiques pel país afectat principalment en termes de morts, desplaçats i refugiats. Aquests darrers impacten, en aquest cas, en els països veïns que no són pas especialment rics però que tenen un altres a la rereguarda que poden absorbir sense gaires problemes demogràfics uns refugiats que segons el temps i la forma en que es resolgui el conflicte poden ser conjunturals.

La magnitud de la població de la Unió Europea a 27 era el 2021 de 447.218.763 persones i havia experimentat un creixement des de l’any 2016 d’un 0,52%, no gaire més de mig punt percentual. Tant per volum com per variació l’atenció demogràfica als possibles refugiats de la guerra no ha de comportar problemes, altra cosa és l’atenció personal i econòmica que pot portar afegida que em sembla que és perfectament assumible.

Esperem que la situació sigui conjuntural i que la Unió Europea i altres països que no hi són, sols hagin d’afrontar la reconstrucció provocada per la guerra, amén de les que comportarà l'impacte d'aquest fet en l'economia global.


17 de gener.


6 de març de 2022

Caprici



No cal anar gaire lluny per comprar vi de l’altra punta del món, de les antípodes, de Nova Zelanda. Pràcticament al súper de la cantonada.

Southern Ocean, a un preu assequible, de la contrada de Marlborough que segons la Wikipedia (https://en.wikipedia.org/wiki/Marlborough_Region) té entorn uns 50 mil habitants ben repartits, ja que la densitat de població és de 4,9 hab./Km2. Diu que sols fa uns cinquanta anys que es dediquen a comercialitzar vi, del que són uns grans productors. Té una web de turisme espectacular (vaja, com tantes altres que et venen el producte).



Importat i embotellat aquí, a les bodegues Félix Sólis S.L., una empresa manxega de 70 anys d’existència.

Bé, una ampolla per provar i ja veurem. No sóc pas “connaisseur”, ni gran consumidor, però fer de “tastaolletes” en vins sempre m’ha agradat. A vegades capricis sols per l'atracció de l'etiqueta.



6 de març.

5 de març de 2022

Un altre desacord generacional.

 


El debat -petit i local- sobre com s’ha de denominar la biblioteca que l’Ajuntament de Mataró s’ha subrogat de l’antiga Biblioteca Popular de la Caixa Laietana posa de manifest al meu parer un nou desacord generacional. No potser exactament de generacions demogràfiques, d’edats diferents, que potser també, sinó de generacions de pensament.

Els defensors del nom de Josep García Oliver ho fem per raons culturals, de la cultura entesa com allò que ens ha conformat. La història de la nostra ciutat i dels pròcers que la van anar modelant comporta un reconeixement. Reconeixement esbiaixat i diferent entre molts de nosaltres degut segurament a visions ideològiques diverses, fet que és perfectament normal. Uns seran potser, més d’en Puig, Puig i Cadafalch, i d’altres potser més d’en Peiró, Joan Peiró. Alguns valoraran millor l’Emili Cabanyes i d’altres a la nissaga dels Melcior de Palau. Uns glosaran la Caixa i d’altres l’obrerisme. Fem referències a la història que hem begut, que hem estimat, que ens han ensenyat, que hem assumit.

Els defensors de posar un nom de dona a la biblioteca raonen la seva petició i propostes en termes també culturals, però d’una cultura avui nova que es va estenent i afirmant. Certament, les dones no han tingut protagonisme històric, poques han estat reconegudes i moltes, de vàlua, menystingudes. Ara els vents de la història bufen cap a la restitució d’aquest arraconament ancestral. La veu de les dones es fa sentir, reivindiquen el seu paper i volen posició i presència avui per ja no deixar-les. Contra la proposta del nom d’un home s’alcen varies propostes de noms de dona. Front els noms que ningú va posar en dubte de Pompeu Fabra i d’Antoni Comas s’aixeca la demanda de contraposar, equilibrant-ho, un primer nom de dona i fins i tot un altre si hi ha més equipaments d’aquests en el futur.

No és un debat baladí. Passat contra present? Vells contra joves? No, no pas homes contra dones. No, no és això. Són dues concepcions o dues visions del món que es deia abans que estan a l’arena.

Per alguns, entre els que em compto, la història de les comunitats es fa per acumulació de moments bons i dolents sempre a benefici o pèrdua d’inventari. No podem refer ni rebutjar la història, ja ha passat, és el passat. Podem intentar no repetir les coses que no ens agraden d’ella o intentar també reproduir, si és possible, allò que ens plau. Moltes vegades els dos intents xoquen amb les circumstàncies i condicionats dels temps que ja no són els mateixos. Els dos perills són la melangia i l’adamisme. Ni una cosa ni l’altra. La realitat, conformada pel passat que va ser, pel present que estem construint i pel futur que albirem.

Ara hi ha un altre moment de la història que comportarà nous sediments que hauran de gestionar els nostres descendents. En aquest moment la veu de les dones emergeix amb força, molta força. Però no hem de caure en l’error de llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura a dins. Hem de fer discriminació positiva? Em sembla que no, crec que farem un flac favor a les dones si ho fem. Les circumstàncies i els valors del món d’avui fan, al meu parer, que no sigui necessari. Les capacitats de les dones estan fora de dubte, sempre ho he pensat, i segurament hi ha tantes o més dones “valides” que homes. Crec que hem de deixar que conquereixin el seu paper, no penso pas que ho tinguin gaire difícil.

Tindran un lloc, segur, en la història del present en el futur, però aquest paper no s’ha de fer a costa de la història del passat.

Segurament vaig a contracorrent  i sóc inoportú, no és nou.

 

5 de març. S’acosta el 8 de març dia de la dona. Ara de la dona, em sembla que abans era de la dona treballadora.

3 de març de 2022

Els fesolers.

 


S’ha mort la Montserrat Godàs Tolrà (1926-2022), D.E.P. Era la darrera descendent que encara era viva del matrimoni d’en Joaquim Godàs i la Dolors Tolrà. Van tenir vuit fills en vint anys. El gran, en Josep, va néixer l’any 1909, la petita, la Teresa, l’any 1929. L’ara difunta, la Montserrat, era la penúltima. Era la gent de Cal Fesoler.

De ben petita, a ulls d’ara, la van enviar a Vilassar de Mar, a casa d’uns parents i allà es va quedar, es va casar amb en Mateu Comas Rocabayera i va tenir una filla, la Dolors.

El meu pare es va casar amb la filla gran de cal Fesoler, l’Emilia (1911-1944) que va morir a punt d’infantar al safareig de can Colmenar que era la casa veïna de ca’ls avis, can Mon,  que en feien de masovers. Una trista història de la postguerra.

Vaig conèixer i tenir relació amb altres germans de la Montserrat. L’Enric, el paleta, casat amb la Magdalena de cal Forner, i els seus fills, l’Emilia (en record de la tia morta) i l’Enric; la Matilde, que restà soltera; la Teresa, que es va casar amb en Salvador Colomer i que el seu fill, en Quim, va ser alcalde de Cabrils. La Matilde i la Teresa havien nuat nucs a les bobines del pare, a la “fabriqueta”.

De la Montserrat no en sabia res, pensava que la nissaga s’havia extingit a la mort de la Teresa i la meva sorpresa va ser quan una senyora em va venir a empaitar sortint del cementiri de Cabrils el dia dels Morts i em va explicar qui era. Era clavada fisonòmicament a les “fesoleres” que jo havia conegut i que pensava que ja no en quedava cap.

En els dies dels primers mesos de la pandèmia, del confinament, vaig anar refent fins allà on vaig poder aquesta branca estroncada el 1944 de l’arbre del meu pare Simón. Vaig descobrir alguna cosa curiosa. Una filla d’una cosina germana del meu pare, la mare era la Francisca Coll Mas, la filla la Maria Roura Coll (1922-2012), de can Jep a tocar a la plaça de l’església, es va casar amb en Fernando Comas Rocabayera (1919-2001), germà d’en Mateu espòs de la Montserrat Godàs Tolrà. Un nebot d’ambdós, fill d’una germana, l’Eulàlia Comas Rocabayera, en Joan Dominguez Comas, va ser molts anys el cap administratiu d’AMSA, la companyia d’aigües de Mataró, a qui vaig conèixer i tractar força en el meus temps d’Alcalde. Una neboda neta d’ells, la Silvia Tarridas Dominguez és la botiguera de la Plaça de Cuba que ens ven cada setmana la fruita seca que gastem a casa, gràcies a ella i a la memòria de la seva mare he pogut refer tots aquests lligams cabrilencs.

A la Montserrat, en la primera treva de la pandèmia, vaig tenir ocasió de visitar-la a la seva caseta de les cases del “Barato” de Vilassar de Mar on vivia amb la seva filla Dolors Comas Godàs. Estava ja delicada però amb el cap clar em va explicar la relació i el record que tenia del meu pare a qui va tornar a veure desprès de molts anys al mercat de Vilassar poc dies abans del seu traspàs, deuria ser cap a l’any 1975, ja que el meu pare li va explicar que s’acabava de jubilar. Em va ensenyar fotografies que guardava de la seva família, dels “fesolers”, i altres records i a mi em va quedar una agradable memòria de la visita.

Ahir, la Dolors Comas em va comunicar el seu traspàs. 96 anys, una altra figura del meu paisatge, llunyana si voleu però fins ara present, que desapareix.

La majoria d’aquesta història ja la vaig explicar a una entrada que vaig fer a l’octubre del 2020: https://magrinyar.blogspot.com/2020/10/lultima-fesolera.html i encara que avui repeteixo moltes de les coses que vaig escriure llavors penso que serveixen per seu record. D.E.P.

3 de març.

2 de març de 2022

Ucraïna, guerra. Un punt de vista.



Ignasi Guardans, que sé qui és però no en tinc una particular opinió formada més enllà de pensar que cal seguir-lo (Com deia Joan Fuster: “Puix que parla català,... vejam què diu”) em posa sobre la pista.

Piula: No tengo ni idea de si este hombre lleva razón en el análisis. Ni idea. PERO: trabaja en una institución de Wash DC que sí conozco y respeto. Y tiene (y usa) un montón de información que apenas tienen los analistas europeos. Con esta intro: “Por qué Putin perderá esta guerra”

És un twitt de Kamil Galeev i el fil que segueix és ben llarg.

Qui és aquesta persona? Al cercador de Google  em surt el Wilson Center (un think tank públic-privat dels EUA) https://www.wilsoncenter.org/  i allà la seva fitxa:

Kamil Galeev es investigador independiente y periodista residente en Moscú. Su principal foco de interés es la política de identidad en la Rusia postsoviética, la etnificación del nacionalismo ruso y la represión de las repúblicas étnicas. Galeev completó una Maestría en Economía y Administración en la Universidad de Pekín en China y luego un MLitt en Historia en St Andrews, Reino Unido. Es un activista de la oposición política, encarcelado brevemente por participar en las protestas de 2020.

 Anem al que diu:

 Why Russia will lose this war? Perquè Rússia perdrà aquesta guerra? 

Utilitzo el traductor directament corregint algunes coses encara que crec que deuen haver-hi moltes més coses a corregir.

Gran parte del discurso "realista" afirma que se trata de aceptar la victoria de Putin, porque está “garantizada”. Pero, ¿cómo sabemos que lo está?

Argumentaré que los analistas 1) sobrevaloran al ejército ruso 2) subestiman al ucraniano 3) malinterpretan la estrategia rusa y los objetivos políticos.

El text amb imatges és força llarg. He optat per fer-ne una pàgina del blog. Aquí l'enllaç:  

https://magrinyar.blogspot.com/p/why-russia-will-lose-this-war.html

2 de març. la guerra continua. 


24 de febrer de 2022

He mirat aquesta terra

 


Ara fa ja catorze anys de la meva darrera intervenció important en un míting. Va ser la campanya de les eleccions generals del 2008. La vaig treballar, la vaig escriure, la vaig llegir sencera -malgrat la insistència de l’Óscar Saldaña perquè l’escurcés ja que la Carme Chacón havia d’entrar en directe a les notícies del migdia- i la vaig publicar al meu blog de llavors:

http://manelmas.blogspot.com/2008/02/relat-de-campanya-42-acte-central-del.html

Quan la desbocada força dels cavalls de l’aiguat
de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra.

Després de l’esclatant victòria socialista, ja amb el sambenet a coll, va venir el que va venir, com les plagues d’Egipte.

La crisi financera del 2008 i les seves conseqüències; la sentència de l’Estatut; la retirada de la vida activa; la baixada als inferns dels socialistes al 2015; el "procés", cap amunt i cap avall; l’efímera “nova” política; la resurrecció de Pedro Sánchez; la pandèmia del 2020. Un món revoltat i confús, un futur molt diferent amb molts canvis en perspectiva. La gent, amics i companys, que se’n va anant tancant una època... la Carme ja no hi és, i tants d’altres.

Torno a mirar aquesta terra i des d’ella el món i tot és molt diferent que com ho vaig albirar llavors. El que portem de segle XXI cal contemplar-lo i analitzar-lo des del començament, des del 2000, i els seus esbojarrats anys inicials. Ara són els populars els que sembla que baixen a l’infern. Tornen a sentir-se tambors de guerra a Europa. Els entorns no són per tirar coets. Hi ha pocs agafadors, moltes incerteses. Veurem demà...

24 de febrer.

23 de febrer de 2022

Acte desafortunat.

 

Crec que l’acte d’avui al Café de Mar és molt desafortunat. La Unió de Cooperadors de Mataró hauria de repensar-ho i valorar-lo més convenientment. No va de llibertat d’expressió, sinó d’oportunitat respecte a la seva trajectòria. http://cafedemar.coop/davant-lintent-de-criminalitzar-i-censurar-la-presentacio-dun-joc-de-taula/

L’Ajuntament de Mataró va fer el que vaig qualificar com el darrer acte de la Transició a la ciutat, adquirint els locals dels cooperadors i traspassant-los a una Fundació creada “ad hoc” per tancar el problema, donant participació en la mateixa als hereus de la reclamació històrica dels cooperativistes, pràcticament en peu d’igualtat a la Corporació. Els recursos del comú, com en tantes coses de la Transició, van ser utilitzats per resoldre un problema que la Dictadura havia ocasionat a uns particulars concrets intentant d’aquesta forma rescabalar-los del greuge que se’ls havia infringit.

Ara, aquests hereus no poden mirar a una altra banda i desoir la queixa de l’Alcalde democràtic de la ciutat, de l’Alcalde actual de l’Ajuntament que va ajudar a tancar el problema, dient que la llibertat d’expressió ha d’emparar aquesta presentació i que la U.C.M. no s’hi ha de ficar.

Hi ha una reacció com d’ofensa perquè l’Alcalde hagi gosat demanar que es replantegi la conveniència de fer-la. Crec que aquesta reacció no es correspon a la generositat de la Ciutat que va esmerçar recursos del comú per resoldre una vella i injusta història d’alguns dels seus ciutadans, no de tots. Ara, aquells haurien d’entendre -més enllà del que pensin i creguin personalment- que la petició de l’Alcalde hauria de ser atesa. L’Alcalde democràtic ens representa a tots els mataronins i els moments actuals venen marcats per una tensió extrema en aquest tema de les “okupacions” que n’hi que ja es freguen les mans del rendiment polític que en trauran entre els nostres conciutadans.

Potser els membres de la U.C.M. tindrien que repensar-se ben bé tota la seva història, contra qui han de defensar-se i a qui han de recolzar per que mai més es repeteixi.

23 de febrer.

13 de febrer de 2022

Villablino

 Avui hi ha eleccions autonòmiques a la Junta de Castella i Lleó.

Villablino és una població de la punta nord-occidental de l’altiplà septentrional ibèric a la vall de Laciana. Era una població minera, fins que es va acabar la mineria del carbó. Ara, de què viuen els seus habitants? De les pensions.

El tema el conec una mica de prop. El vaig analitzar quan era el portaveu del GPS a la Comissió Mixta Congrés Senat per les Relacions amb el Tribunal de Comptes. L’any 2010 (27-10-2010, sessió, 23) la Comissió va veure un informe de fiscalització del seu ajuntament. La situació era catastròfica. No sé pas avui si ha millorat, però l’evolució de les dades estadístiques de població i les dades que hi ha de pensionistes indiquen que ens trobem davant d’un panorama de decadència que porta a la possibilitat de desaparició de la seva existència a no gaire llarg termini.

La intervenció que vaig fer llavors es pot llegir integra al Diari de Sessions:

https://www.congreso.es/busqueda-de-publicaciones?p_p_id=publicaciones&p_p_lifecycle=0&p_p_state=normal&p_p_mode=view&_publicaciones_mode=mostrarTextoIntegro&_publicaciones_legislatura=IX&_publicaciones_id_texto=CGC201010270148.CODI.#(P%C3%A1gina15), va començar així:

El señor MAS I ESTELA: El señor presidente del Tribunal de Cuentas ha empezado diciendo que le dolía como leonés tener que presentar este informe. A mí, que saben ustedes que llevo el mundo municipal en el corazón, también me ha dolido mucho leerlo y reflexionar sobre este ayuntamiento y sobre su situación. 

…….

Tal y como ha expuesto el presidente y tal y como el portavoz del Grupo Parlamentario Popular ha puesto de manifiesto, este ayuntamiento de la zona minera está en la zona alta de León -me van a permitir que recuerde hermosas comarcas como el Bierzo, Laciana, Babia, Luna-, una zona realmente hermosa, pero todos conocemos la regresión económica en la que se encuentra debido a su dependencia de la minería del carbón y lo que pasa con esta situación: 30 por ciento de población menos en diez años. Esto es muy indicativo de las dificultades que va a haber si se intenta enderezar el rumbo de una nave encallada como esta.” 

He trobat una pàgina a la xarxa que exposa totes les dades sobre les característiques demogràfiques d’aquest municipi:

https://www.foro-ciudad.com/leon/villablino/habitantes.html

d’ella, dues gràfiques i una anotació,

-Evolució de la població total del municipi des del 1900


En trenta anys, des del 1991, ha perdut la meitat de la seva població, de 16.000 a 8.000 habitants, retornant als nivells d’acabada la Guerra, 1940.

-Piràmide d’edats a 2021,


Una piràmide invertida, on les franges més importants són les de 55-64 anys, que en el cas de les dones és significativament gran en les de més de 85 anys i amb un esglaons inferiors, la reposició demogràfica, minsos i cada graó nou més petit que l’anterior.

 -L’anotació derivada de la gràfica anterior:

La población menor de 18 años en Villablino es de 764 (365 H, 399 M), el 9,3%

La población entre 18 y 65 años en Villablino es de 5.432 (2.773 H, 2.659 M), el 66,0%.

La población mayor de 65 años en Villablino es de 2.030 (860 H, 1.170 M), el 24,7%.

Poques explicacions cal fer, les gràfiques i les dades són eloqüents.

Ara m’he assabentat d’un informe sobre la distribució de les pensions per municipis a Espanya.

https://www.elconfidencial.com/economia/2022-01-29/mapa-pensiones-espana-euros-comba-andorra_3366390/

En poblacions de més de 1.000 habitants ordenades per mitjana de pensió, Villablino és la cinquena en importància, amb 1.606,96 € de mitjana amb 3.317 pensionistes. Les primeres en pensió mitjana són poblacions que havien estat mineres (cal exceptuar Tres Cantos, una altra tipologia municipal). A banda i banda de la serralada Cantàbrica, entre Lleó i Astúries, hi ha el cor del tema i de la problemàtica.

Els habitants majors de 65 anys, homes i dones, en són 2.030, els pensionistes, 3.317, probablement més homes que dones, els afiliats a la Seguretat Social eren 1.237. Sobre els potencialment actius (fem més de 18 anys) que són 7.462, els pensionistes són el 44,5% de la població. Aquests són el motor de l’economia de Villablino. De què viuen aquella gent?: De les pensions i repartits en 14 nuclis de població que llevat del principal són ja ben prims. 

Ara la reflexió: quin futur té aquest municipi? Cap, siguem sincers, és un pur problema biològic. Aquí el debat sobre l’Espanya buida. Què cal fer per evitar la desaparició? No ho sé, però hauríem de partir de la realitat. Alguns parlen de l’Espanya buidada, sembla més punyent. Buidada és per alguna acció d’algú o de quelcom, és una expressió dinàmica. Buida solament és, és estàtica. Buidada busca causant (segurament per culpabilitzar-lo). Buida sols constata el que és.

L’evolució de les societats ha comportat sempre dinàmiques poblacionals que vistes de prop potser no s’entenen però que vistes de lluny tenen sempre explicació: fenòmens naturals catastròfics, climàtics, guerres, cerca de nous recursos, esgotament del mateixos, dissensions internes, .... Colapso, Jared Diamond, ed. Debate, B-2005.

Ara potser estem en capacitat d’intentar pal·liar o potser fins i tot intentar revertir aquest fenòmens de despoblament que s’han donat sempre. Cal reconèixer que no és gens fàcil. La riquesa que hem assolit com a col·lectivitat ens pot ajudar, o no, qui sap.

Les comarques de l’extrem nord occidental de l’altiplà septentrional ibèric són molt maques, cal veure-les, però fa melangia el seu futur que ara per ara és tant negre com el carbó del que van viure fins no fa pas gaire.

Vam ser-hi ara farà 16 anys i ens en va quedar un bon record.


13 de febrer.


11 de febrer de 2022

Pandèmia i post veritat-2.

 


L’endemà de la presentació del llibre d’en Jordi Pigem, d’escoltar-lo i de seguir el debat que hi va haver, de parlar de l’entrada (que vaig fer prèviament) amb l’autor, cal repensar i corregir algunes coses. Són coses derivades de les percepcions corrents i incorrectes que tenim de les paraules, principalment dels qualificatius, allunyades de les accepcions del diccionari. Serem més justos.

L’obra és un opuscle, segons el DIEC: “Obra literària o científica molt curta”. Crec que aquesta qualificació s’allunya de la del pamflet, que també és un opuscle, ja que la deslliura de la consideració agressiva i violenta que té aquest.

Més reposadament, ja no tant a cop calent, els adjectius mes adients a l’obra són la seva heterodòxia, DRAE: “Discrepante de la doctrina fundamental de un sistema político o filosófico”, o “Disconforme con hábitos y prácticas generalment admitidos”. Les dues accepcions són bones. El segon adjectiu que la caracteritza és la seva exposició vehement, DIEC: “Que es manifesta amb força, vivesa i passió”. Crec que això és innegable.

No sóc pas cap crític professional que escriu en un mitjà públic, però si que faig crítica a l’hora de valorar (en el sentit que sigui) el que crec convenient en públic a través d’aquest senzill blog que crec que no té gaire ressonància.

Veure les coses reposadament les millora, i més quan entenem que els debats s’han de fer més fredament que com perillosament estem fent tots en aquests darrers temps (o, sempre ha estat així?).

El que si no vull deixar passar és la meva discrepància profunda amb la consideració que es fa de la situació dels joves. Els portem amb coto fluixos. Dir que no tenen perspectives! Les que tenien generacions anteriors eren -van ser, en realitat- gaire bones? Clar, es comparen en gran part amb una generació excepcional, per la història viscuda, que és la nostra, la dels avui ja grans, que també vam haver de bregar lo nostre, oblidant-se de totes les anteriors i no volen veure tampoc la seva actual situació respecte als seus coetanis que pugen a una pastera i potser se’ls engoleix el mar o han de viure sense cap perspectiva en un camp de refugiats.

Que es treguin les lleganyes dels ulls i que s’espavilin i lluitin, que es guanyin la seva vida com han fet totes les generacions!



Si Internet s’apaga, què pot passar? Com acabaran? Recordem l’extinció dels dinosaures. També s’extingiran?, potser sí. Crec que el cervell dels humans és més gran i més potent que el d’aquelles bèsties antediluvianes.

11 de febrer.