Pensament socialista

 

Els companys del Partit que porten la revista digital “Pensament socialista” m’han demanat que contesti el qüestionari -del mateix nom que la publicació- que adrecen a figures rellevants per la seva trajectòria del Partit o dels nostres germans del PSOE. És un honor que agraeixo, que em considerin figurar al costat de aitals companys i companyes. Em sento aclaparat per la responsabilitat de les respostes que he de donar i que espero estigui a l’alçada que pretenen els que me les demanen.

La revista és interessant en el sentit que més enllà del combat quotidià, de la feina concreta dels companys i companyes que estan a la primera línia, proporciona eines de pensament, lectura i reflexió sobre la nostra tasca política.

No sé pas d’on han tret la fotografia que encapçala les meves respostes, ja que és de temps enrere, de quan estava en actiu segurament. Potser té més de quinze anys. Ja no porto ulleres, la clenxa és més ample i, sí, encara recordo la camisa de ratlles que fa temps que ja no està al meu armari.

Manuel Mas, alcalde de Mataró (1983 – 2004) i diputat a les Corts Generals (2004 – 2011), respon al nostre qüestionari.

Què creu que defineix substantivament el socialisme democràtic? Quins creu que són els seus valors i propostes essencials?

Establert el “Programa Máximo” pel Congrés fundacional del PSOE el 1888 que acaba així:

“En suma: el ideal del Partido Socialista Obrero es la completa emancipación de la clase trabajadora; es decir, la abolición de todas las clases sociales y su conversión en una sola de trabajadores, dueños del fruto de su trabajo, libres, iguales, honrados e inteligentes.”

El que cal és veure com es porta a la pràctica aquest “desideràtum”. En la història del moviment obrer, endegada al segle XIX, hi van coexistir tradicionalment dues tendències: la socialista i la llibertària, que s’han barallat i influït mútuament. La seva separació va portar a la desaparició de la I Internacional Obrera.

Dins d’ambdues línies també hi ha dos corrents: la radical i la possibilista. En el camp del socialisme, la tendència radical va conduir al trencament de la II Internacional el 1921, amb la creació dels partits comunistes. La possibilista és l’embrió de les socialdemocràcies que coneixem avui dia.

El possibilisme, que també podríem anomenar pragmatisme, es basa en dos pilars:

1. Un intent acurat de conèixer la relació de forces que es dona en tota societat, en cada indret i moment, per adaptar els moviments tàctics als objectius estratègics; la història ens ha ensenyat que les fraccions radicals, enlluernades pels objectius finals, han acabat portant el moviment obrer cap a viaranys que s’han demostrat eixorcs.
   
   
2. Un comportament que té molt en compte els temps necessaris per aconseguir objectius concrets: la paciència i l’habilitat com a virtuts. També la història ens ensenya molt sobre aquests dos aspectes.

Ambdós pilars són difícils de mantenir, i per això és necessària una eina potent, adaptable, flexible, formada, informada i democràtica: el Partit. La manca de potència (cada moment exigeix la seva), d’adaptabilitat i flexibilitat (tal com fan els nostres adversaris de classe), d’escassa formació i informació (que permet una deriva populista) i de democràcia interna (que eviti “cesarismes” carismàtics que el bloquegin) és el que ha portat el moviment obrer, moltes vegades, a emprendre dreceres equivocades, provocant desencís i desil·lusió en el camí que volíem transitar.

Al seu torn, aquesta eina, dirigida correctament, ha comportat nombrosos avenços per aconseguir que els treballadors —que no tenen ara algunes de les característiques que tenien temps enrere— siguin més amos del seu treball, més lliures, iguals, honrats i intel·ligents.

*Vegis el programa que va presentar el primer regidor socialista a l’Ajuntament de Mataró (i de tot Catalunya), l’any 1895, Joan Rocafort i Prous, a Vides de lluita, tenacitat i compromís, article de Ramon Salicrú, edició del PSC de Mataró, 2010.

Com entén la relació entre marxisme i socialisme? Quina lectura fa de la història del socialisme?

El marxisme és una eina intel·lectual bastida en un moment històric concret i pràcticament en un espai geogràfic determinat. Amb el temps, aquesta eina intel·lectual s’ha anat adaptant i/o modificant amb més o menys encert en la seva pretesa aplicació concreta. La seva lectura, adaptació i/o modificació ha donat lloc a avenços i retrocessos en la història del socialisme. Cal tenir present, per exemple, l’afirmació de Branko Milanovic* sobre que el comunisme ha estat el millor sistema per passar del feudalisme al capitalisme.

Una lectura no dogmàtica d’aquesta eina permet continuar aprofitant alguns dels seus principis per analitzar les societats i aprofundir en el seu coneixement, fet que és essencial -com he explicat abans- per avançar correctament cap a l’objectiu somiat. Però l’evolució tecnològica i social de les col·lectivitats, que no totes tenen els mateixos ritmes, posa en qüestió alguns dels preceptes “ortodoxes” d’aquesta eina: L’extensió del sector públic de l’economia com també el desenvolupament del tercer sector, la creixent urbanització de les societats, la continuïtat dels moviments migratoris, l’evolució de la tecnologia, la variació de les relacions socials… fan que s’hagi de reinterpretar aquells escrits, acceptant-ne, modificant-ne, abandonant-ne alguns dels seus continguts. Les relacions de producció, la plusvàlua, l’exèrcit industrial de reserva, la pauperització de les classes treballadores, principis genèrics del marxisme, han de ser llegits amb la llum canviant de les societats, avui frenètic. Les organitzacions d’avui, el Partit, no pot tenir les mateixes bases organitzatives ni geogràfiques de quan va néixer.

*Branko Milanovic: Capitalismo, nada más. El futuro del sistema que gobierna el mundo, ed. Taurus, M-2020.

Quina pensa que ha estat i quina hauria de ser la vinculació entre pensament i praxi política en el socialisme?

El pensament ha d’ensenyar camins correctes atenent  les situacions concretes, la praxi política ha de saber transitar-los. No pot ser que el pensament no tingui en compte la realitat sinó sols el desig i tampoc pot ser que la praxi, amb la seva necessitat d’immediatesa, no escolti les veus de la reflexió. Cosa difícil avui en dia en què les exigències de resultats impel·leixen a uns a donar la cara cada dia i als altres els impedeix la reflexió assossegada de la realitat.

Quins són, segons el seu criteri, els reptes del nostre món actual en els que el pensament socialista necessita centrar els seus esforços de reflexió i/o actualitzar els seus postulats (desigualtats, medi ambient, migracions, digitalització, ciència, globalització, representació social i política, d’altres)?

Estan molt estudiats i definits: Canvis tecnològics, socials i mediambientals. Amb quina rapidesa s’estan produint tots tres i quines resistències hi ha per afrontar-los. Qui miri massa endarrere i enyori situacions superades sols portarà a les societats al fracàs. La dinàmica dels tres canvis enunciats és molt forta, cal explicar-la i analitzar-la bé, sobretot explicar-la, perquè la seva incomprensió pot portar a reaccions indesitjables. Les eines polítiques, i especialment les que ens interessen a nosaltres, els socialistes, han de fer esforços dirigits a la comprensió del que està passant, per tant, la formació -com ha estat sempre- és fonamental, i a la informació atenent  les eines que hi ha i que hi haurà que sempre ha estat també fonamental en la lluita que portem a terme.

Considera la forma partit com l’entorn adequat per mantenir, desenvolupar i difondre el pensament socialista? És possible o necessari el pensament de partit? I la figura de l’intel·lectual orgànic?

Sense una organització potent, capil·lar i democràtica, no és possible mantenir el pensament socialista. Exemples recents i comportaments actuals de persones que creuen que amb les noves tecnologies de comunicació es poden superar els problemes orgànics (els inherents a les organitzacions) han demostrat els seus límits, mancances i derivacions contràries a les seves pretensions.

És absolutament necessari dominar el pensament i el coneixement del pensament per assegurar-ne la difusió i construir així l’eina necessària per als moments actuals. Aquesta feina es pot dur a terme de moltes maneres, atenent les circumstàncies socials i geogràfiques en què s’ha de bastir. La presència d’intel·lectuals compromesos és bàsica com a referents per ensenyar camins, com ja s’ha assenyalat. No han d’existir intel·lectuals tancats en la seva “torre d’ivori”, limitant-se a remugar o criticar les pràctiques encertades o equivocades de l’organització. És dins d’ella on s’han de fer propostes i és a ella qui li toca escoltar. Algú ha dit darrerament que temps enrere era més ben vista la crítica que l’elogi.

Manuel Mas Estela (Cabrils, 10 de març de 1948) és llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i va ser alcalde de Mataró de 1983 a 2004. Va ser president de la Federació de Municipis de Catalunya de 1995 a 2004 i vocal de la comissió executiva de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (1987-1999), a més de president del Consell Comarcal del Maresme de 2003 a 2004. Entre 2004 i 2011 va ser diputat al Congrés dels Diputats i també va formar part del Consell Nacional del PSC des de 1978 fins al 2011.

1 de març.

Un dia a Barcelona.

 

Aquests dies depèn de quin autobús arriba a la parada, pagues o no pagues. Si és un que fa habitualment el trajecte i té la instrumentació per validar el bitllet, se’t cobra immediatament al pujar. Si és un autobús de reforç -degut als problemes amb els trens de Rodalies- i no porta el sistema de validació, el conductor t’indica que passis sense pagar.

Anem (Caballo Loco i Viejo Lobo Solitario) al tipi del jefe Gran Águila Roja a veure’l. Li demanem ajut per uns projectes que volem endegar. Ens l’ha dóna i a més tenim una agradable i distesa conversa amb ell. Quan tot va començar a quallar, ara fa 50 anys, ell encara no s’havia incorporat a la nostra tribu. S’hi afegí, és més jove que jo, quan la febrada inicial ja havia remés i la nostra tribu començava a ser més assenyada tal com s’aniria demostrant més endavant i que amb alts i  baixos encara perdura. Caballo Loco, un cadell llavors, es va afiliar aquells dies.

De la Plaça del Cinc d’Oros al mercat de Santa Caterina a peu. És una mica distant, travessant tota la “turistada”, però m’és agradable.

L’amic Josep M. (Pep) m’ha convidat  a dinar a un restaurant que acaba de descobrir. Ens veiem cada mes. Quan ell ve a Mataró soc jo el que tria el restaurant i el que paga. A Barcelona ho fa ell. Fa 60 anys que ens coneixem, va ser a les aules de la Facultat d’Econòmiques (les úniques, no n’hi havia encara d’altres semblants). Després cadascú ha fet la seva vida, però mai hem deixat de veure’ns. Em diu que està en temps de present continu que es una forma de verb anglès que nosaltres no tenim (és una de les moltes coses que no sé).

El restaurant és diu CanBo i està als baixos de la casa que habità cent anys enrere en Francesc Cambó. Molt encertat el joc del nom. Un dinar exquisit, menú del xef, degustació (de gustació), servit per un atent cambrer que preguntat ens respon en un català correctíssim que és equatorià .

En acabar, la mestressa (així m’ho va semblar) ens ve a saludar i ens presenta al seu marit que és el xef. Ell és italià i ella catalana de soca rel. També ens presenta al seu pare (no sé pas quin paper hi té), no gaire més jove que jo. Ens diu, al demanar-nos d’on érem i dir-li jo que de Mataró (el meu amic és de Rupià), que ell hi té família.

-“Els puc conèixer?”, pregunto.

-“Viuen al carrer del Carme. Ella es diu Marta Pujol”. Bingo!

-“Ah, la casada amb l’arquitecte mexicà Esperalba?

-“Sí, jo soc el marit de la Mireia”.

“Els conec als Pujol i als Esperalba, jo vaig ser alcalde de Mataró (vaig haver d’aclarir)”.

El Mon és un mocador.

M’acomiado del meu amic i emprenc camí cap a la parada de l’autobús per tornar a casa (aquest viatge pagaré, l’anada ha estat de franc).

Al passar davant del Col·legi d’Arquitectes, a la Plaça Nova, veig que anuncien una exposició sobre en José Luis Mateo, avui tot un arquitecte reconegut des del punt de vista professional internacionalment. Home!, conec una de les seves primeres obres: el poliesportiu que estava per acabar al Pla d’en Boet a començaments dels anys vuitanta (el primer ajuntament democràtic el va aconseguir acabar) i que ara fa poc s’ha renovat. Bona i llarga carrera ha fet aquell xicot, avui catedràtic emèrit per una universitat europea. M’aturo una estona per veure l’exposició. Obra diversa arreu del mon. Felicitats!

Enfilo la Porta Ferrissa, territori avui comercial turístic. Em perdo per les velles Galeries Maldà plenes ara de botigues de “paquis et all”. Poca cosa a ressenyar. Surto a la plaça del Pi, m’aturo a l’aparador de la ganiveteria Roca (em van refer el ganivet del joc de coberts de quan la meva Primera Comunió). Ja a Petritxol, la llibreria Quera a la dreta (allà vaig comprar fa molts anys els primers mapes de l’Alpina per anar al Pirineu); parada obligatòria a la Sala Parés, tot un clàssic, de clàssic. Alguna granja de tota la vida, La Pallaresa i algunes botigues que van canviant al ritme de la demanda (o de l’oferta) turística.

(Tomas Moragas, 1837-1906. a la Sala Parés) 

Palau Moja i Rambles amunt. Aquestes estan d’obres però no hi falta la munió de turistes estrangers que no sé que hi troben ara que sols queda el flaire del que havien estat.

A mitja tarda s’està obrin pas la primavera.

21 de febrer.

Desaparició de la N-II al Maresme. Pel debat.

 

Sentir parlar de la “pacificació” de la N-II al seu pas pel Maresme em treu de polleguera, i sentir-ne parlar als “meus” encara més.

En puc parlar una mica. Soc nascut a Cabrils, tinc família repartida als pobles del voltant. He viscut sempre a Mataró mantenint els meus lligams natals ja que tinc casa i comparteixo vida a ambdós llocs. Soc ja gran, i he vist semàfors al Camí Ral de Mataró quan era part de la N-II per regular-ne la circulació en tots dos sentits. La meva activitat política, ara ja acabada, s’ha desenvolupat, com és ben conegut, en aquest territori del Maresme.

Sempre he dit que aquesta comarca no existeix. Aquesta afirmació l’he fet des del punt de vista polític-administratiu. La seva història i realitat humana: dos bisbats, amb dues verges patrones; dos partits judicials, l’un el d’Arenys de Mar saltant fins fa poc la carena cap al Baix Montseny; la seva activitat marinera, amb “negreros” inclosa; la seva extensió, Pla dixit, a Badalona i Barcelona; la inexistència d’un mercat central propi;..., ho demostra. Una altra cosa és que hi hagi qui s’entesti en pretendre-ho. Quan Pau Vila fa la divisió comarcal de Catalunya amb la Generalitat Republicana, aviat farà cent anys, jo ho va posar de manifest.

La seva realitat física sí que és evident: una estreta franja de territori, maresmes, aiguamolls i rieres, protegit per la serralada litoral que crea un microclima molt suau i històricament abocada al mar.

Quan s’estableix la N-II en el marc de les carreteres radials espanyoles que tenen a Madrid com a punt central, la carretera de “Madrid a Francia por la Junquera” passa pel Maresme. Desconec, no en sé gaire, del perquè, encara que intueixo alguna cosa que pot ser la continuïtat del traçat des del temps del romans, de la Via Augusta, o d’un dels seus ramals.

Però des d’aquella decisió ha baixat molta aigua per les nostres rieres, molt més concretament d’uns cinquanta anys cap aquí. L’assentament humà sobre el territori, l’extensió de la “urbanització”, el creixement i dispersió de la “urbs” i la mobilitat facilitada pels “auto mòbils” ha comportat que rebentessin les velles costures que encotillaren els territoris que -durant molt temps per la majoria dels que hi eren assentats- eren estancs, quasi bé autàrquics.

Avui, si algú vol anar de Madrid a França per la Jonquera no se li ocorrerà passar pel Maresme, té altres alternatives. Pot, venint de l’Aragó, agafar a Cervera l’Eix transversal (la C-25), complicat i potser llarg, però possibilita estalviar-se la Regió Metropolitana de Barcelona i sortir ja a prop de Girona. Si ve de terres tarragonines o lleidatanes pot intentar saltar-se l’Àrea Metropolitana de Barcelona agafant a El Papiol la continuació de l’AP-7 fins a Mollet. Si ja està dins de Barcelona i vol anar cap al nord probablement intentarà anar per l’avinguda Meridiana amunt a buscar la C-33 i empalmar a Montmeló amb l’AP-7. També, aquest darrer, pot sortir cap a Badalona i agafar la C-32 i anar a buscar la vella N-II (ara sí) a Palafolls, al final del Maresme, passant per les esquenes dels pobles maresmencs d’arran de mar.

La gratuïtat de les autopistes catalanes (ACESA) derivada d’haver arribat al termini de les seves concessions administratives (ampliades moltes vegades) ha reblat els claus del taüt que conté el mort en que s’ha convertit la N-II de “Madrid a Francia por la Junquera” al seu pas per Catalunya. Sí, administrativament encara deu existir la N-II al seu pas pel Maresme, però en realitat és un “zombie”, un mort no enterrat.

D’aquí, que la vella demanda de “pacificació” de la N-II al Maresme s’hagi de mirar amb uns altres ulls, els ulls de l’actual realitat territorial i de les seves necessitats de mobilitat.

Els 30 municipis del Maresme alberguen avui unes realitats urbanístiques molt diferents. La densitat de població ha crescut molt (1.189,49 hab./km²) front a una densitat mitja a Catalunya de 254 hab./Km2. Molts dels seus municipis son de fet barris de la conurbació barcelonina. Som 472.572 habitants ara mateix, que amb la mitja a Catalunya de 690 vehicles per cada 1.000 habitants (segurament al Maresme alguns més) donen uns 326.000 vehicles. Les característiques d’urbanització dispersa (sprawl) que tenen molts municipis, especialment els de dalt (Cabrils té 27 urbanitzacions, algunes de Tordera miren des de dalt la carena a Calella,...) comporten unes necessitats de mobilitat extraordinàries: escola, treball, oci, compra, salut i cures, ... que provoquen repensar la “pacificació” en aquests termes. Ja no es tracta de “pacificar” la N-II que de fet ja no existeix, sinó de convertir la C-32 en una carretera comarcal, relligar la comarca amb un Camí del Mig ben fet i complert i convertir la vella N-II no en un passeig sinó en unes veritables Rondes urbanes que ajudin a treure la circulació d’uns carrers interiors de molts del pobles que ja no donen per a més.

És bona la idea de fer més sortides a la C-32 ja que no és una autopista que ha de tenir uns determinats requisits tècnics, sinó que és una carretera comarcal. És bona la idea de facilitar la circulació ciclista, compte!, no per anar en bicicleta com element de mobilitat d’un poble a un altra, sinó pel lleure i l’esport tal com ja ho és molt d’utilitzada, deixem pels joves si volen aquest desideràtum. Fora molt bona la concreció d’un autèntic Camí del Mig, al menys des de Montgat fins a Mataró, encara que aquest tema és molt més complicat que els dos anteriors especialment per les dificultats de traçat. Ara bé, compte amb el que comportaria convertir la vella N-II en un bulevard cívic, no sigui que es creïn uns colls d’ampolla que estrangulin el trànsit Inter municipal o àdhuc el propi municipal.

Algunes poblacions ho tenen més fàcil que altres, vegis l’exemple de Mataró (o de Calella): que ha aconseguit amb temps i esforços una convivència reeixida: calçades laterals, rotondes, mitgeres arbrades, passos subterranis decents, semàfors, girs a l’esquerra,.. D’altres ho tenen més difícil, potser per l’evolució històrica del seu urbanisme fins i tot ho tenen impossible (Caldes d’Estrac?). Però un bulevard no és una ronda que és el que es necessita.

Cal atendre’s a la realitat d’avui, amb les seves potencialitats, possibilitats i impossibilitats. Pot ser que aquesta realitat no ens agradi del tot, però hem de saber fins a quin punt és possible canviar-la. No tirem rocs a la Lluna que en podrien caure al sobre.

Un altra dia haurem de parlar del trenc (tren en mataroní).

18 de febrer. Dimecres de cendra.

De la ventada excepcional.

 

Com un ser viu. Els arbres son vius mentre ho estan de vius. Ara, son sers? Avui n'hem sacrificat un de nostre. Les ventades de dijous el van inclinar més cap el carrer, a l'estesa del cablejat de tota mena i a ca La Mansiona. Ja estava de  sempre una mica inclinat, i les forçes eòliques van remoure molt la terra -ara tova- on s’havia assentat fa molts anys posant en perill que es mantingués dret.

Era un senzill arbre de Nadal, un avet,  que la Marta gran va comprar, o li van regalar, i va romandre després de les festes al balcó de casa seva durant una temporada fins que ens el va portar a Cabrils i el vam plantar al pati del davant de can Mon. Allà s'hi va arrelar i hi ha estat creixent més de trenta anys. Ara era imponent, havíem d’anar esporgant les branques de baix ja que eren com tendals. La ventada ha estat de tramuntana, venia saltant la carena, i l’ha vençut. Abans de que caigués per si mateix i fes alguna desgràcia l’hem sacrificat.

Tindrem un record menys de la Marta i trobarem un buit al pati ja que havia esdevingut part del nostre paisatge quotidià i familiar.

Res, com la vida que ve i va.

14 de febrer.

Adeu, Iago.

 

-Què, a tu tampoc t’agrada?

Era sobre l’escultura que havia fet en Iago Vilamanyà i li havien col·locat a la Plaça de Santa Anna amb motiu de el nomenament de Mataró com a Ciutat Pubilla de la Sardana 2009.

-Doncs, mira noi, has fet coses molt millors.

No sé si l’encàrrec li van fer en atenció a que el seu pare, l’Honorat Vilamanyà, fou un notori compositor de sardanes i, entre altres coses, va dirigir la Banda Municipal de la nostra ciutat. Però crec que la meva opinió, sense ser cap entès en el tema, és bastant compartida.

No puc dir pas que fórem amics, teniem amics comuns, però ens coneixíem força i ens tractàvem quan ens trobàvem per la nostra ciutat. El que sí sempre recordaré d’ell amb satisfacció i admiració és que fou l’autor de la primera escultura que col·locàrem el novell ajuntament democràtic, a la Plaça Joan XXIII, a Rocafonda, amb motiu de la seva primera remodelació el 1984.

Va ser tota una declaració de principis. A l’extraradi, a una barriada popular, en una petita plaça, vam plantar una escultura moderna, ben maca, a la que s’hi podia enfilar la canalla, amb unes voluptuoses formes femenines: “La Deessa de Rocafonda” Ara que s’ha parlar tant de Rocafonda cal reivindicar-ho, era dignificar l’espai públic a tot arreu. Crec que per aquell temps en va fer una altra d’escultura semblant que està a Santa Coloma de Gramenet. 

Tinc una mostra petita del seu treball a casa. Amb motiu d’una conferència que vaig donar a la casa Coll i Regàs promoguda per l’ Associació d’Amics de Josep García Oliver, aquests em van obsequiar amb una obra d’en Iago a la que tinc bona estima i llueix en un indret adequat del meu espai particular.

Et trobaré a faltar pels volts de la Plaça de Santa Anna, ben a prop d’on vivies i ja no podrem comentar sobre la teva obra i sobre altres coses de la ciutat o de més enllà. Descansa en Pau, deixes obra feta a la teva ciutat, se’t recordarà, moltes gràcies.

12 de febrer, Santa Eulàlia.

Escorrialles.

 

Damià del Clot (1973, advocat i polític) i Albert Calls (1966, periodista i escriptor), de Vilassar de Mar el primer i de Cabrera de Mar el segon, afloren a quatre mans uns fets truculents i tràgics als temps del redreçament democràtic a casa nostra.

“Dos morts i mig. Un crim ultra al Maresme”, ed. Pòrtic. B-2026, reconstrueix, en el que ès possible, l’assassinat de dos joves marginals i el frustrat d’un tercer a un lloc boscós entre Cabrera de Mar i Argentona la nit del 19 al 20 de novembre de 1980.

Contextualitzen molt bé el moment polític i social, l’origen i vicissituds dels personatges, criminals i víctimes. Reconstrueixen els fets amb hipotètiques -però força versemblants- causes dels mateixos i l’entorn de les escorrialles de la Dictadura franquista que els van permetre.

Recullen acuradament les conseqüències: detenció, judici, empresonament dels assassins (de l’assassí), intents de sepultar el fet, deixant oberts alguns fils dels que no poden estirar més però que son molt indiciaris.

Amb aquelles miserables escorrialles de les estructures polítiques franquistes i les seves possibles (o segures) concomitàncies amb les forces policials -especialment la Guardia Civil d’Argentona- apareixen en l’obra donant la seva veu, jutges, advocats, periodistes, polítics, ciutadans il·lustres (o no), que van farcint l’explicació possible de l’esdeveniment.

Alhora també, la reflexió de com funcionen les estructures opaques de poder que d’amagat (o no tant) donen continuïtat -durant el temps que els és permès- a les forces de la Dictadura i el feixisme.

El llibre, curt, 165 pàgines que es llegeixen d’una tirada (a més, ben escrit al meu modo de veure, no soc un entès) dona per a molt, en podria sortir una pel·lícula o una sèrie tal com es fan ara. Dona per furgar més en alguns aspectes que queden a l’ombra que potser costaria molt il·luminar-los.

I mostra, en fi, la fi d’algunes de les últimes branques d’un arbre polític a les seves darreries, moribund, que eixorc veu impotent i rancuniós com brotava amb saba nova una democràcia amb dificultats, mancances i entrebancs però democràcia.

Nous temps superant la foscor.

(l'escenari dels fets)

 

Ah, joves llavis desclosos després de la foscor
Si sabíeu com l'alba ens ha trigat
Com és llarg d'esperar
Un alçament de llum en la tenebra

Salvador Espriu, Inici de càntic al temple.

6 de febrer.

Ara li ha tocat a en Fermín Manchado.

 

(imatge: TVM)

Sí, li ha tocat anar-se’n. Ara que semblava que havia superat la malaltia que patia i que li havien donat esperances d’una temporadeta més, el cor no li ha aguantat. La Vella Dama se’l ha endut.

No tornarem esmorzar plegats al “Pirata” del Port de Mataró, on ell hi anava sovint i la fèiem petar. M’explicava com anava el Port que va ser la seva il·lusió en els darrers anys. L'altra gran ilusió d'aquests darrers temps era la seva neta petita, en té d'altres més grans.

El vam incorporar com a independent a la llista socialista a les eleccions municipals de 1995. Venia, crec que me’l va recomanar en  Remigio Herrero, de l’Assembla local de la Creu Roja on s’havia guanyar un bon prestigi pels seu voluntari quefer executiu. A les llistes de 1999 i del 2003 ja va anar-hi com a militant del PSC. En Joan Antoni Baron no el va continuar posteriorment quan va acabar el mandat 2003-2007. Mai va haver-hi bona entesa entre ells, segurament a causa dels seus diferents tarannàs.

En Fermí era un “comercial”, un bon comercial que mai va deixar de tenir feina, pel que jo sé, de tenir ocupació. En l’ajuntament va deixar empremta en el tema del transport urbà col·lectiu del que ocupar-se amb molta dedicació. Segurament la xarxa del Mataró-bus li deu molt. Va ser un bon i lleial col·laborador.

Li agradava molt viatjar per les Espanyes: Extremadura, Galícia, ... tenia amics, fets aquí o allà que anava a veure. Tenia forces amics. Li agradava també llegir i sobre tot, era un “manetes”. Ja jubilat, tenia un petit local davant de casa seva al carrer Sant Valentí, on amb màquines i materials diversos confegia i arreglava peces i/o feia arranjaments.

Quan l’Alcalde Bote li va encarregar representar a l’ajuntament al Consell del Port de Mataró s’hi va dedicar amb afició i va ser-ne vice-president. Es passava matins a les instal·lacions portuàries parlant ara amb els uns, ara amb els altres, sempre intentant que la instal·lació millorés. També aquí va prestar un bon servei a la ciutat.

Fa molts pocs dies que l’Encarna, la seva muller, havia explicat a la meva trobant-se per la plaça que s’estava recuperant força però que estava una mica “encervellat”, suposo que els darrers temps lluitant per superar la malaltia l’havien marcat. Ell mateix m’ho havia comentat.

Sempre hi vaig tenir molt bona relació. Quan vam estar plegats a l’ajuntament i el grup municipal socialista  -més o menys un cop a l’any- feiem dinars,  es cuidava de fer-nos unes bones paelles d’arròs, alguna vegada amb calamars que havia anat a pescar el dia abans. Ara, com he dit, ens veiem al “Pirata”. Allà han perdut un client fidel que convidava als amics a esmorzar encara que sols prenguéssim un tallat.

No era pas massa gran per el que es viu ara, més o menys com jo, i fora de la malaltia portava els anys força bé. Et recordaré, amic, company. Gràcies per haver estat al meu costat i ajudar-me. Descansa en Pau. Una forta abraçada Encarna.

(Setmana Santa 1996. In memoriam)

Llegar a Viejo. (Joan Manuel Serrat)

 

Si fuesen poniendo luces

en el camino, a medida

que el corazón se acobarda…

y los ángeles de la guarda

diesen señales de vida…

Quizá llegar a viejo

Sería más razonable,

más apacible,

más transitable.

19 de gener.

Dels meus temps a la U.G.T.

 

L’amic Josep (Pep) Molsosa ens demana als que vam treballar plegats als serveis tècnics de la U.G.T. als anys de la seva reconstrucció, (1977-1978), un breu text personal per completar un treball que està fent sobre aquells temps, la seva gent i les seves circumstàncies.

En el període de la meva vida que vaig estar al sindicat no vaig participar directament en les lluites polítiques internes que s’hi estaven produint, que en Molsosa ha explicat a l’abast ja fa temps, i per tant la meva relació amb l’organització va ser més aviat de contingut merament tècnic, encara que evidentment no vaig poder sostreure’m de l’ambient que vam viure tots plegats.

 Li he enviat això.

En la historia (burocràtica, de la “Tesorería General de la Seguridad Social”) de la meva vida laboral hi consten dos períodes buits, un període mal qualificat i com a resultat d’això uns resultats i unes conseqüències quantificables monetàriament.

Els períodes buits:

El primer, entre el 31-10-1977 (data en la que vaig causar baixa a l’empresa Roca Sanitario S.A. (Roca Radiadors) per incorporar-me als reconstrucció serveis tècnics de la Unió General de Treballadors de Catalunya per insistència del company -ja traspassat, D.E.P.- Rafael Madueño, fins al 1-03-1978 en que vaig ser donat d’alta a la “As. Jur. Lab. De Trab.” I posteriorment, a partir del 01-07-1978 a la U.G.T. de Catalunya. En aquest període, a més, vam cobrar en “negre”. És el què hi havia, segurament els diners venien de la social democràcia alemanya.

El segon, entre el 31-01-1979, en que vaig causar baixa als serveis de la U.G.T., i el 01-02-87, en que llavors vaig ser donat d’alta oficialment per l’Ajuntament de Mataró on hi era treballant des del 19-04-1979, primer com a Regidor i després com Alcalde.  Fins al 23-05-1983, segons certificat del Secretari General de l’Ajuntament de Mataró, no consto en la documentació municipal (si que deu constar en la premsa de l’època) i que des d’aquella data del 12-05-1983 fins el 01-02-1987, consto amb el règim de dedicació exclusiva, però sense cotització tampoc a la Seguretat Social.

D’aquesta darrera omissió vaig poder participar en la seva tardana reconsideració i reconeixement tal com vaig explicar en les dues entrada que vaig fer al meu blog :

 https://manelmas.blogspot.com/2005/10/lantoni-farrs.html, Va per tu, Toni!

https://manelmas.blogspot.com/2006/11/els-drets-dels-electes-locals.html

El període mal qualificat (de Grup de Cotització)

Tota la meva vida laboral, des que em vaig llicenciar en Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona el 1972, vaig constar en el grup de cotització 01, el dels tècnics i professionals. L’excepció la tinc entre el 01-03-1978 i el 31-01-79, el temps que vaig ser donat d’alta a la U.G.T., en que vaig constar en el grup de cotització 05 que és els dels auxiliars administratius.

 

El resultat d’aquests fets:

L’exposat anteriorment va comportar que a l’hora de la jubilació, deixant al marge que com que vaig plegar de Diputat a Corts sense que ningú m’acomiadés no vaig poder-me prejubilar com era la meva intenció amb 63 anys i mig, em faltaven anys de cotització per aconseguir el que em podria correspondre. Ho podia haver solucionat reclamant a l’Ajuntament de Mataró les cotitzacions no efectuades al seu moment, ja que pels tràmits legislatius que es van fer -explicats anteriorment en les entrades citades del meu blog- ho permetien. Vaig optar per no fer cap reclamació per estalviar un possible rebombori mediàtic (la relació cost/benefici no pagava la pena i som tan aficionats a polemitzar sobre aquesta mena de situacions...) i completar el temps que em faltava de cotització amb un conveni especial que lògicament vaig haver de pagar jo i acceptant una pensió una mica inferior a la que m’hagués pogut correspondre.

 

Les conseqüències quantificades monetàriament.

En el moment de la jubilació, ara farà 13 anys, vaig comptar que deixava de percebre uns 50,-€ de pensió al mes. Això dona uns 700,-€ a l’any (cal comptar les pagues dobles), el que representa en 13 anys uns 9.100,-€ (sense les revaloritzacions que s’han anat produint). La importància de la quantitat depèn de la consideració que tingui cadascú de les seves necessitats o desitjos. En el meu cas, tothom pogués plorar amb els meus ulls, les dono per ben deixades de percebre -per perdudes-, com una petita aportació més, en aquest cas monetària, al redreçament democràtic del país treballant primer en un històric sindicat de classe (dels meus), i després per la meva comunitat, la meva ciutat.

 

Mataró, 15 de gener de 2026.

P.S. Aquest escrit ha estat modificat atenent a consideracions de l’editor. S’han suprimit els apartats tercer i quart sent substituït per un més sintètic:

Les conseqüències:

No és aquest el lloc per explicar petites misèries personals, que poden deduir-se fàcilment, però si que cal deixar paleses les mancances que va representar l’aportació -per molts o pocs, gran o petita- al redreçament democràtic del país i el que va costar superar-les.

 

Acompanyant  al Secretari General de la UGT, Nicolás Redondo, i al cap de la UGT de Catalunya, Justo Domínguez, pels carrers de Mataró cap a l'acte central del centenari de la creació del sindicat (1988), flanquejats pels Tinents d'Alcalde Remigi Herrero i Ramon Manent.

 

Mataró 17 de gener.

Els bons desitjos d'en Ramon Manent.

En Ramon Manent, fotògraf tota la vida (encara que en va dedicar alguna part a la política per la que no ha deixat mai d’interessar-se i ser-hi present d’alguna manera), ha acumulat un arxiu impressionant: http://www.photos-art.com/ amb més de 300.00 fotografies.

Cada any, per Cap d'Any (no per Nadal) felicita als seus amics i coneguts (suposo que també a la seva família) amb un petit i acurat recull d'alguns detalls de l'obra que té guardada.

L'any passat van ser "Joguines de llauna, que ens recorden la nostra infància"

Enguany, el que ens ha arribat, desitjant-nos un bon any 2026, (ho constato fora de temps ja) és un recull que mostra detalls de la pintura gòtica catalana: "La vida quotidiana a l'època medieval".

Que tinguis, també, un feliç any, Ramon amb tots els teus.

17 de gener.

Periodisme independent europeu.

 

“La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat. Però segurament no és menys en va esgotar-se en comprendre el passat si no se sap res del present.”

Aquesta cita és de Marc Bloch, un dels pares de la història contemporània, afusellat pels Nazis al 1944. Bloch, amb altres, va canviar la forma de pensar i de fer aquesta disciplina. I aquesta cita, treta de “Apologia per la Història”, publicada pòstumament al 1949, explica en part els sentit del treball de l’historiador y, de rebot, el del periodista.

Estudiar el passat ajuda a comprendre el present. La curiositat del present es gira cap el passat I la memòria que escollim explica el que som.

-----------

Gràcies per formar part de les persones que creuen en el nostre treball. Esperem estar sempre a l’altura de les vostres expectatives.

 

Així comença la “newsletter” d’aquesta setmana de la comunitat de VOXEUROP_ de la que formo part i de la que rebo informació i m’ho agraeixen.  

 

¿Venezuela hoy, Groenlandia mañana?  La caricatura de la setmana.

17 de gener.

 

Dalt la bicicleta una altra vegada.

 

En els darrers temps feia balanç de com havia anat l’any dalt la bicicleta. Aquí el balanç de l’any 2022

https://magrinyar.blogspot.com/2023/01/balanc-ciclista-2022.html

Per l’any 2023 vaig confegir també l’evolució en ja es començava a veure una tendència que davallava a les darreries del període. Clar que van haver-hi algunes coses a remarcar: l’operació de cataractes pel setembre i la caiguda insospitada al Passeig Marítim al desembre que em va deixar baldat de l’espatlla i el braç drets. Però també vam a fer amb en José Mª l’anada i tornada de Tortosa a Alcanyís en tres dies parant a Horta de Sant Joan.

L’any 2024 va començar irregular per les conseqüències de la caiguda del desembre anterior i va acabar malament. Ja en el forat, el 26 de setembre -amb només 965,2 Km.- vaig deixar de pedalar. Estava al fons del pou on no hi trobaria la sortida fins quasi bé un any després.

Les dues bicicletes que tinc les veia cada dia, la de muntanya al costat del cotxe al garatge, la de carretera elèctrica a dalt a casa al costat del butaca de lectura (que poc hi vaig llegir). El 18 de setembre del 2025 vaig tornar a pujar-hi i a pedalar.

Poc a poc, al final de l’any havia fet ja 707,6 Km. Tornava a la rutina de intentar sortir els dimarts i els dijous al matí pel Passeig Marítim, uns 17 Km cada vegada, quelcom més d’una hora, i els diumenges les rutes habituals per les carreteres comarcals, un 45km més, amb la corresponent parada i fonda. Els meus “co-équipiers” han estat formidables.

Torno a ser-hi, que duri tot el que sigui possible, tampoc he de fer grans “exploits”. Mantenir el cos fent exercici. Veurem què dona l’any de sí . M’agradaria tornar a fer-ne alguna de llarga, no sé si el cos em donarà per assolir-ho.

10 de gener.

 

Vergonyós. Però...

 

Vaig a buscar butà al dipòsit de Valldeix. Al baixar, entrant al casc urbà, entre les places del pintor Novellas i la del pintor Cusachs, a l’esquerra veig una instal·lació/equipament -que em sembla pública- nova (o que jo no coneixia encara), sobre l’Institut “Les Cinc sènies”. Aturo el cotxe en el gual senyalitzat que dona entrada al camí que hi porta i veig a l’esquerra un “corre can”, o així m’ho pareix, i al fondo l’entrada d’un camp de petanca, camp del club Rocafonda. Al voltant de les pistes, fent-ne protecció, unes tanques farcides de rètols publicitaris que deuen proporcionar ingressos al club. A aquelles hores del dia, mig matí d’un dia feiner, ambdues instal·lacions eren solitàries.

El que em sorprèn força és el rètol que hi ha a la porta de les pistes de petanca. El conegut advertiment amb la roda -símbol dels gitanos- al mig i la inscripció: Zona vigilada “Los Salguero”. Sí, la “protecció” de la zona per uns privats. La màfia: “Si no voleu que us passi res, pagueu. Nosaltres vigilarem” A quant puja el “pizzo”? No ho sé, però algú ho deu saber. No hi ha protecció sense contrapartida. Paguem impostos per què hi hagi policia. Aquí, qui paga?

  

Envio un “what’s” a la regidora corresponent amb la fotografia del fet i una indirecta: “No ampliem la Policia Municipal?”.  Em contesta al cap de quatre dies dient que estava de vacances i que hi ha problemes amb el cos de policia local -com a tot arreu, em diu- i que falta una llei nova específica pel tema. També, per via indirecta, ho faig saber a l’alcalde que no deu tenir temps per atendre’m i contestar-me.

Em poso davant l’ordinador i engipono indignat un escrit que un cop acabat i tornat a llegir veig que és impublicable ja que ocasionaria un “merder” considerable. Res, a la “llibreta amagada”, no sé si mai veurà la llum. No és pas el primer escrit que hi ha guardat allà, tampoc serà el darrer.

És la segona vegada, ara, que acabo un escrit amb aquests versos d’en Sabina. La primera vegada, fa quasi divuit anys, em van posar la creu i la ratlla. Aquesta ja no cal, no cal que ningú s’hi molesti.

Yo no quiero saber por qué lo hiciste

Yo no quiero contigo ni sin ti

Lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes

Es que mueras por mí

 

Y morirme contigo si te matas

Y matarme contigo si te mueres

Porque el amor cuando no muere mata

Porque amores que matan nunca mueren

9 de gener.