A la presentació del llibre de Miguel Guillén.

Intervenció a l'acte de presentació del llibre de Miguel Guillén, "Una passejada capgrossa per la transició democràtica a Mataró. 1973-1982." Sala d'actes de la Biblioteca Pompeu Fabra, 14 de maig de 2026.

Bona tarda.

Primer de tot felicitacions a Miguel Guillén per recollir en el llibre que es presenta avui i aquí els articles que ha anat publicant en el Capgròs sobre els fets en els anys de la Transició a Mataró. Felicitacions també per l’empresa del Capgròs que l’ha editat i agrair a les Biblioteques públiques de Mataró que aculli aquest acte.

Li vull agrair també a en Miguel Guillén la petició que em va fer que li fes l’epíleg al seu llibre recull, tot complementant al vell company de tantes batalles, l'Honorable Salvador Milà, que li fa el pròleg i amb qui en aquesta presentació tornem a compartir un acte.

Darrerament hi ha una petita eclosió de publicacions sobre aspectes de la història recent de la nostra ciutat: des de la novel·la de Salvador Climent, “La ciutat de les palmeres”; el treball de Josep Patau, “La construcció de maquinària de gènere de punt i la indústria tèxtil a Mataró , un esclat sense continuïtat?”; la investigació de Albert Calls i en Damià del Clot, “Dos morts i mig” sobre les escorrialles del franquisme al Maresme; l‘edició d’articles de Manuel Cuyàs, “El Mataró de Cuyàs” a cura de Neus Pinart; la presentació del llibre del fill d’en Joan Peirò, Josep, sobre la vida dels seu pare, “Joan Peiró, una vida ejemplar”; un nou llibre de la prolífica Pilar González-Agàpito, “Fàbriques de Mataró-3. Les indústries auxiliars del gènere de punt”; i ara la presentació d’aquest d’en Miguel Guillen, “Una passejada capgrossa per la transició democràtica a Mataró. 1973-1982”.

Queden moltes coses per gratar de la nostra història recent, però Deu n’hi do de les que ja tenim. Tota aquesta micro-història  és una bona base per anar bastint una posta al dia, corresponent a la segona meitat del segle XX mataroní, que complementi el treball magistral de Joaquim Llovet sobre la nostra història: “Mataró, dels orígens de la vila a la ciutat contemporània”. Els historiadors professionals haurien de posar-s’hi. Hi ha algunes llacunes a buidar: l’empresariat industrial, les activitats culturals i polítiques, el creixement de la ciutat, les onades immigratòries, ... (em deixava, ja fet, l’obra d’en Juan Ortiz sobre el PSUC en aquests anys; els llibrets que va editant el PSC; els treballs guardonats d’en Joan Giménez Blasco; els escrits varis, entre ells el del que va ser el seu rector Mn. Josep Colomer, sobre la parròquia de Sant Simò i Sant Pau, al barri del Palau; algunes aportacions a les sessions d’estudis mataronins del MASM; sense oblidar tampoc el treball d’en Santi Carreras sobre el robatori de la Caixa Laietana, “Muts i a la gàbia”,  que pel que m’ha arribar en prepara una continuïtat, encara que el més versemblant sobre aquest tema és la novel·la d’en Joan Ametller, “Parra”; em sembla que en Pere Pasqual (Pic) està treballant sobre les arts plàstiques i els seus creadors de Mataró en aquest temps; ... , segur que em deixo moltes coses que gent més avesada  que no pas jo podria afegir.

A Mataró tenim tirada per la nostra història (no sé si som pas gaire diferents que a altres localitats). Cal saber-la per poder conèixer com hem arribat fins aquí avui, però no per fer-ne mites ni tòpics. Hem de mirar endavant comprenent d’on venim.

En això el llibre d’en Miguel Guillen ens ajuda. No entendrem la ciutat que tenim si no sabem com van ser aquells anys espectaculars que van del 1973 al 1982 i què van fer llavors les generacions que ara estan enfilant la sortida Explanada amunt. (Bé, jo faig servir sovint aquesta expressió que potser cal explicar a les generacions més joves).

A l’epíleg  he fet una analogia vegetal, la dels arbres que es moren (els franquistes) i la dels plançons que creixen (els democràtics). Llavors, en aquells anys, eixorcs ja uns i puixants els altres. Desapareguts els primers aigüera avall, frondosos avui els segons, potser fins hi tot massa (frondós no és equivalent a robust).

Aquelles generacions no vam mirar gaire enrere, sabíem de sobres d’on veníem i teníem molt clar on volíem anar. No vam perdre el temps amb les rèmores, anàvem a construir una ciutat amb els seus ciutadans. Hi ho vam aconseguir.

Gràcies, Miguel; gràcies Salvador; gràcies ciutadans i ciutadanes lliures i demòcrates.

Mataró, 14 de maig de 2026.

L'epíleg.

Epíleg al llibre de Miguel Guillén, "Una passejada capgrossa per la transició democràtica a Mataró, 1973-1982)"

D.I.E.C.: “ Epíleg: Recapitulació, conclusió, d’un discurs, d’una obra dramàtica, d’un llibre.”

 

Fa cinquanta anys la nostra societat va començar a canviar,... i a continuar. La vida és així, dinàmica. Canvia en un canvi que continua sempre. Sempre hi ha un abans i un després.

Fa cinquanta anys els moviments de canvi es van accentuar. La terra, aquesta terra, amarada de saó, va començar a desvetllar nous brots, potser encara tendres però ja ben arrelats. Els vells arbres fruit de la victòria franquista al 1939 es van anar assecant incapaços de donar nous fruits. Eren ja eixorcs.

Cal recordar aquí dues fites importants en el temps de l’altra arbrada: El “Plan de desarrollo económico i social” de 1959 que va encarrilar el país econòmicament deslliurant-lo de l’estèril autarquia falangista,  i el “Concili Vaticà II” que trencà poc a poc les regles de l’encotillat nacional catolicisme imperant.

Però els vells arbres no calia tallar-los de soca rel, potser tampoc podíem. Ens podien caure al sobre fent-nos mal. Vam deixar que s’anessin morint sols mentre nosaltres cuidàvem aquells brots que es van desenvolupar vigorosos.

Sí, el Dictador ja era mort i el seu sistema polític estava esma, però encara hi era. Quedaven escorrialles, velles branques ja seques quan més lluny eren del tronc central. La situació econòmica dels Ajuntaments -ho he explicat moltes vegades- estava per terra. Fins l’any 1981 no vam aconseguir recuperar la despesa (en termes reals) per càpita de 1972. La situació política seguí el mateix camí malgrat els desesperats esforços a l’últim moment d’intentar redreçar la situació (l’Alcalde Robert, enginyer forestal) sense recursos econòmics ni recolzament social de cap mena. El darrer de l’antic Règim que va ocupar la cadira de l’Alcalde (Salas Moret, manescal) ni el van anomenar com a tal. Dignament -cal dir-ho- va exercir d’Alcalde accidental fins que les primeres eleccions democràtiques de 1979 van portar a la seva cadira a un Alcalde electe: en Joan Majó, enginyer industrial. Després de les primeres eleccions generals democràtiques al 1977 va quedar clar que hauria de fer-se un traspàs de responsabilitats més aviat que tard. Una Comissió de Control formada per les forces democràtiques va anar preparant el camí amb les restes que s’hi van avenir de l’impotent darrer Consistori franquista.

Aquelles escorrialles, aquelles branques seques, eren tan febles que ni van gosar presentar-se a les eleccions. Van tirar la tovallola i van desaparèixer de l’escena pública. Pretengueren tenir encara alguna presència política, però ja sols eren espantaocells.

Els nous brots venien de lluny. Havien crescut en temps eixuts i alguna tamborinada els havia fet trontollar, però eren vius i estaven disposats a créixer. Amb intel·ligència, paciència, pas a pas, s’obririen camí.

Van ser abonats pels treballs de la resistència intel·lectual dels anys 60 i 70, vull recordar aquí el CEUMT (Centre d’estudis urbanístics municipals i territorials). Van ser regats per la força dels moviments obrers (CC.OO.) i veïnals (AA.VV.) de les darreries del franquisme. Van ser empeltats d’esqueixos que venien de temps enrere (MSCà CSC; CCà CDC) o de plançons que havien resistit durament molts anys (PSUC, UDC, dissortadament avui desapareguts) i quan va arribar l’hora van copar les cadires del Consistoris al Saló de sessions de l’Ajuntament.

Llavors va començar una feina tenaç de reconstrucció (o potser de construcció) però dúctil. Recordo l’assumpció, sols amb lleugeres modificacions, del Pla General d’Ordenació Urbana que havia aprovat al 1977 “in extremis” el darrer Ajuntament franquista, elaborat pel dissortat Joan Antoni Solans. Molt hàbilment, en Salvador Milà el va salvar en el nou Consistori en una de les primeres decisions importants que es van prendre.

La reforma de les lleis que regien la vida municipal encara va tardar. La Llei de Règim Local va ser el 1985, la d’Hisendes locals del 1988.

Calia decantar poc a poc, sense massa soroll ni cridòria, les velles branques seques i anar-les arraconant. Alguna vegada ens vam clavar alguna estella o una punxa a la que no havíem prestat atenció. A vegades calia fer concessions que permetessin anar avançant. L’any 1983, a la sortida del primer ofici de Les Santes que vaig presidir, a la foto oficial a la porta de Santa Maria hi surto rodejar de les forces de l’ordre uniformades de gala. Amb el temps, tal que ha quedat dit, amb intel·ligència, paciència, temprança i tenacitat vam anar aclarint el panorama, i aquells brots de les darreries del franquisme van esdevenir uns cepats arbres democràtics i tot un bosc de varietats diverses.

Valgué la pena el treball ferm, continuat, amb errades i encerts. Seguíem un camí que havíem somiat molt temps: el de tornar el destí de la nostra comunitat a les seves mans, amb la seva veu, amb tots els matisos i expressions que li volessin donar.

                                                 (Rovira-Brull, Sarabanda del batlle. 1992) 

Manuel Mas Estela

(Alcalde de Mataró 1983-2004)

 

Si et criden a guiar

un breu moment

el mil·lenari pas

de les generacions, ...

 Salvador Espriu. (de La pell de brau)

Mataró, febrer de 2026.

Cultura i natura-4

 

Era el Primer de Maig, dia del Treball. Un vell conegut em va enviar aquesta interpretació de “La internacional” tocada per una cobla, suposo en una ballada de sardanes. La vaig rebre i escoltar dalt d’una embarcació moguda a rodes de palets laterals, al mig del llac dels Quatre Cantons. Una senyora gran, excursionista caminaire, que estava al nostre costat es va emocionar al sentir-la. Ens va dir que era de l’Alemanya Oriental.

Amb la rutina diària de llevar-nos, esmorzar i agafar el tren, a les 10h ja érem a Lucerna per agafar el vaixell per anar fins dalt del Rigi.

La montaña es uno de los principales destinos de excursión en Suiza debido a su buena accesibilidad y a las numerosas oportunidades de ocio.

Quan vam planejar el viatge vaig fer el suggeriment als nostres amics de pujar al Pilatus. Nosaltres hi hem estat dues vegades: una amb el fill de petits ells i, no fa pas gaire, altra cop amb ells i els nets. Que els nostres amics anessin al Pilatus i nosaltres aprofitaríem per pujar al Rigi. Un està a la dreta sortint de Lucerna del llac dels Quatre Cantons i l’altre a l’esquerra. A tots dos s’hi pot anar creuant primer amb vaixell un bon trajecte del llac i després amb un trenet de cremallera arribar a dalt. El Pilatus (2073m.) és més imponent, el Rigi (1798m.) és més assequible i té panoràmiques més amples.

Però la temporada del Pilatus amb el tren de cremallera (pendent 48%!) encara no estava oberta, la del Rigi començava l’1 de maig, així que tots cap al Rigi. El tren de cremallera des de Vitznau és el més antic d’Europa, des de 1871. Els suïssos fa temps, des de començaments del segle XIX, que aprofiten la seva exuberant natura (en totes les estacions de l’any) per vendre-la, abans als viatgers, ara als turistes, tot aprofitant-la al màxim ells mateixos.

Primer dia de la temporada, festiu, en un pont de tres dies, primavera, temps excel·lent,... “la plaza estaba abarrotáa”

Amb la previsió que anàvem a Suïssa en primavera i a dalt d’una muntanya, portàvem roba d’hivern que ens va ser del tot sobrera. La gent anava d’estiu prenent el sol en un dia esplendorós, solejat, net i clar.

Vam dinar al self service d’un dels hotels que hi ha. Una salsitxa a preu de filet, normal pel lloc i el país. Abans de reprendre la baixada vam visitar l’exposició de la primera màquina de cremallera que hi va pujar ja fa més de 150 anys.

De tornada ens aturem a passar la tarda a Lucerna.

Lucerna es una de las principales paradas de cualquier viaje a Suiza. Además del inconfundible paisaje urbano con el lago, el Kapellbrücke y el casco histórico, Lucerna ofrece numerosos atractivos turísticos y es el centro perfecto para realizar excursiones a la región alrededor del lago de Lucerna.

És la tercera vegada que travesso els vells ponts de fusta, el Kapellbrücke i el Spreuerbrücke, que entro a l’església dels jesuïtes, espectacular, i la dels franciscans, que ho és també; que admiro les pintures de les seves cases, els seus carrers i plaçes. Aquesta vegada no repetim el Sammlung Rosengart que ens va agradar molt l'anterior estada, però anem fins la catedral catòlica dedicada a Sant Leodegard amb el seu cementiri adjacent que no hi havia estat mai. Feien missa vespertina, deuria ser la missa diària ja que el Primer de Maig no és pas d’obligat compliment. Tampoc havia anat a veure mai el “Monument del Lleó” una monumental escultura excavada en una paret rocosa no gaire lluny del centre. Ho férem rodejats per una munió de turistes indis que no sé que els semblaria tota aquella història allà representada. Bé, tampoc sé que en deuen pensar els de molts altres racons de món potser més propers. Els suïssos van ser molt temps un conjunt de pobles alpins  que fornia mercenaris (principalment al francesos), i que encara avui guarden al Papa de Roma. No ens estem d’entrar a una formidable botiga de bombons per adquirir-ne i obsequiar a la tornada a la família

Ja era tard i vam decidir quedar-nos a sopar i fer la tornada després. Els cambrers del restaurant que vam triar una mica alegrement o cansats ja de voltar, el Barbatti, anaven a l’antiga: camisa i corbatí... Sols vam demanar un plat d’entrants per cadascú, el sopar sencer en hagués costat un ronyó.

Un altre dia molt ben aprofitat.

14 de maig.

Cultura i natura-3

Com cada dia desprès d’esmorzar al bar de l’estació empreníem la nostra activitat. Ara es tractava d’anar a la Kunsthaus de la mateixa ciutat de Zurich. Ho férem a peu i vam entretenir-nos pel camí -tot fent temps esperant l’hora que obrissin- fins a la plaça de l’Opera, ja al altre costat del Quaibrucke, i retratar-nos en els jardins del Bellevueplatz. A aquestes hores sempre hi ha necessitats sobrevingudes d’alleugerir-se i a l’esquena d’una guingueta de la plaça ocupada per un bar hi havia uns serveis públics que vaig aprofitar. Immillorables! En un espai cúbic de no pas més d’1 m2, tot ell en acer inoxidable, hi havia tot l’essencial: tassa, aixeta i rentamans (desaiguant a la mateixa tassa), dispensador de sabó, assecador d’aire, ..., funcionant com en els avions, formidable, i de franc, rar en aquell país.

La Kunsthaus alberga una de las colecciones de arte más importantes de Suiza y Europa, reunida a través de los años por la asociación de arte local Zürcher Kunstgesellschaft. La colección abarca desde la Edad Media hasta el arte contemporáneo, con énfasis en el arte suizo.

Entrem a museu tot just quan acaben d’obrir després veure a fora, al costat de l’entrada del edifici principal, la “Porta de l’infern”, obra magna de Rodin que nosaltres ja havíem tingut ocasió d’admirar al museu del seu nom a París fa un temps. Hi ha altres reproduccions escampades per tot el mon. La recepcionista, argentina, ens diu que allà no serveix el Swiss Travel Pass. Resulta que d’entre els 500 museus suïssos amb els que hi que pots entrar de franc amb aquesta carta (cal dir que té el seu cost) en aquest no servia. La causa rau en que realment no és un museu públic sinó semi públic. El gestiona l’associació fundadora (del segle XIX) però com que l’ampliació de 2005 la va pagar la municipalitat de Zurich ara aquesta té seients, veu i vot en la fundació fundadora. Bé, son 24,-CHF d’entrada per cap, aprox. 27,-€.

El museo cuenta con una colección permanente , que destaca por albergar la mayor colección mundial de obras de Alberto Giacometti .

Descartem l’exposició temporal per centrar-nos en la col·lecció permanent, encara que en la permanent també hi ha exposicions de durada temporal. Son dos grans edificis, el Moser de l’any 1910 i l’ampliació Chipperfield (que agafa el nom de l’arquitecte que la va fer), l’un davant de l’altre amb una plaça pública pel mig. Estan comunicats per un llarg corredor subterrani per sota la plaça, encara que s’hi pot entrar independentment l’un de l’altre. En el segon s’hi ha aplegat unes donacions o préstecs permanents que suplementen la col·lecció principal (colecció Gabriele i Werner Merzbacher; colecció Emili Bührle; colecció Hubert Looser). Aquestes eren les que m’interessava veure inicialment i l’expedició es va partir. Els nostres amics començarien per l’històric, nosaltres faríem l’ampliació i al migdia tot dinant intercanviaríem opinions sobre el que havíem vist. Així ho vam fer -entaulats en un restaurant de cuina libanesa que hi ha a la plaça (força car) i a la tarda vam alternar el que els dos grups havíem vist al matí. A tots dos edificis hi ha obres excepcionals que seria llarg ressenyar, més modern el segon, més clàssic el primer encara que hi ha de tot en tots dos.

(reconeixement i record a Werner Merzbacher)

Hi ha un parell d’espais d’intervencions especials: El “Pixelwald Turicum” de Pipilotti Rist i el “Glacier Dreams” de Reflik Anadol, ambdues sensacionals.

A les cinc de la tarda ja no podíem més, aquí -com en tots els grau museus- un cop feta una visita general cal tornar-hi a veure coses concretes amb el temps adequant per assaborir-les. No sé si mai hi tornarem. Malgrat tot, ja sortíem i els nostres companys ens adverteixen que ens deixàvem algunes sales finals realment interessant, en una l’exposició d’un desconegut per nosaltres, Felicien Rops, un belga provocador “ad nauseam” i una selecció final extraordinària.

  

(Marc Chagall, Guerra. 1966) 

Crec que és una cesió del Museu Pompidou de París.

Quasi bé sempre acostumo, si el preu és assumible, comprar una guia dels museus que visito més algunes postals d’algunes obres que em semblen d’interès. Les botigues dels museus estan estratègicament col·locades a la sortida per enganxar-te.

Encara aconseguim anar a la Grossmünster, quasi al costat del museu, ja que era oberta, i tancava a les 18h. Sopàrem, a hora suïssa, a un restaurant grec. Sort d’unes noies espanyoles (gallegues) que ens van ajudar a confeccionar-nos el menjar a través d’una pissarra digital que desprès de pagar també digitalment et servien a la barra de la cuina. Res, una amanida grega i una cervesa. Cap a l’hotel rebentats.

12 de maig.

En Xavier Vilert

Esperàvem que ens donessin la notícia més aviat que tard. Aquesta nit ens ha deixat en Xavier Vilert. Feia temps que estava malalt i ha anat resistint fins ara.

Ens vam conèixer a començaments dels anys setanta del segle passat, el 1971. Jo em movia pels entorns de la Unió de Cooperadors de Mataró i em van proposar ser el director de l’oficina que la Cooperativa Crèdit i Estalvi de Barcelona anava a obrir a Mataró, a la Muralla de Sant Llorenç. El local escollit donava per més i vam decidir (la U.M.C.), en l’espai sobrant -que era força petit- obrir una secció de llibreria que vam encarregar la seva gestió a en Xavier Vilert que s’ho va prendre amb entusiasme i amb el temps va esdevenir un bon llibreter, en faria la seva vida. Jo encara no tenia 24 anys, en Xavier en devia tenir uns vint. Al poc vaig abandonar la feina del que en dèiem el “banquet”, amb en Jordi, l’Isidre, i em va substituir en Josep Garriga, el pastisser. Jo havia acabat la carrera i vaig anar a altres feines.

Però em van fer President de la U.C.M., rellevant a  l’històric Francesc Roy que havia mantingut la bandera de la cooperativa aixecada però que ja era gran per continuar al capdavant d’una entitat que ja tornava a ser una empresa mercantil, com son totes les cooperatives. Aquell intent -típic intent de la “progressia” dels anys seixanta- no va reeixí. No vam pas ser els únics, sols hi ha la història d’èxit d’Abacus. Quan vaig constatar que el compte de resultats feia inviable la continuïtat de l’empresa vaig proposar el seu tancament. En aquella operació, d’una forma força irregular, vam salvar la secció de la llibreria venent-la (actius i passiu) per una pesseta al Submarí Groc d’en Pep Duran la nit del tancament del supermercat del carrer Poeta Punsola.

Vaig creure convenient la meva dimissió de la presidència de la cooperativa en una tensa assemblea, si mal no recordo el febrer del 1977, a la sala antiga de l’Ateneu del carrer de Bonaire. Alguns socis no van acceptar la meva decisió i, malgrat jo desentendre’m del tot des d’aquell moment dels afers de l’entitat, van pretendre mantenir-la viva. Hi havia més història que la simple gestió maldestra d’una activitat econòmica que no obstant -i aquesta era la meva posició- era la que donava sentit a l’entitat.

En Xavier Vilert va ser un d’aquells. Això ens va distanciar, fins aquell moment havíem treballat molt plegats. Les vicissituds personals posteriors no van ajudar a refer gaire les nostres relacions. Vam emprendre camins polítics diferents dins de l’esquerra, i sobre tot vam tenir diferències en la forma de resoldre la inacabada encara batalla pel patrimoni històric de la U.C.M. Jo, possibilista, vaig intentar alguna sortida que ell, més reivindicatiu, no acceptava. Molt més tard, ja en el segle actual, es va arribar a una solució de compromís en la que no vaig voler ser-ne partícip ja que al meu entendre va tancar malament el problema. Ens vam tornar a fer, encara que sols en una relació client-proveïdor, en la seva etapa magnífica de la llibreria Robafaves que va ser el nom que li vam posar, ell i jo, aquella nit de la venda de la llibreria de la cooperativa  a en Pep Duran.

Fa poc, coneixedor de la seva irreversible malaltia vaig dir a l’Arcadi, el seu germà, que li demanés si podíem fer un esmorzar plegats. Va contestar afirmativament. “No li parlis de la malaltia”, em va advertir l’Arcadi. No ho vaig fer, ni tampoc vam parlar de les nostres diferències. Vam evocar els “vells temps i les velles històries” que havíem fet plegats i vam parlar també del moment polític actual. El seu germà em va dir que ell en va sortir content d’aquell esmorzar i jo també d’haver cicatritzat una antiga historia quan encara podíem fer-ho i no deixar-la penjada per l’absència.

Aquesta passada nit en Xavier s’ha emportat amb ell una part de la meva història, de la meva vida. Descansi en Pau.

Mataró, 11 de maig.

Cultura i natura-2

 

L’estació central de Zurich va ser per nosaltres un punt central de pas entre el rovell de l’ou de la ciutat i l’hotel on solament anàvem a dormir i punt de sortida i de tornada quan ens vam desplaçar fora. Al matí vam acostumar-nos a esmorzar al primer bar tot entrant a l’estació (Il Baretto) a les 8h. Res, un cafè amb llet i un croissant, a preu d’entrepà de Jabugo amb xampany. Moltes vegades vam creuar l’amplíssim vestíbul, el primigeni, tot admirant l’Àngel de la Guarda que penja dels sostre i altres peces artístiques clàssiques o modernes que hi ha. També ho férem per sota travessant de cantó a cantó la seva extensa zona comercial, fruit de successives ampliacions, on preferentment els usuaris aprofiten per menjar a peu dret o per emportar-se com passa arreu en equipaments de transport col·lectiu.

Con un promedio de 405.300 pasajeros en días laborables (datos de 2024) y alrededor de 3000 viajes diarios, es la estación más concurrida de la red de Ferrocarriles Federales Suizos y también una de las estaciones de ferrocarril más concurridas de Europa.

A les 9 ja estàvem dalt del tren i a les 10 arribàvem a St. Gallen disposats a veure la famosa biblioteca de la seva abadia.

En español pueden encontrarse menciones como San Galo y San Gall. El nombre en alemán, usado en el sitio web oficial de la ciudad, es St. Gallen, que puede encontrarse escrito en su versión expandida Sankt Gallen. En otras lenguas habladas en Suiza recibe nombres como Saint-Gall (en francés), San Gallo (en italiano) y Sogn Gagl (en romanche).

Comencem per la Catedral, per una petita entrada del darrera i quedem bocabadats: una decoració barroca espectacular, ricament ornamentada: és catòlica. L’entrada principal curiosament no és central sinó pel creuer en una disposició que mai havia vist. 

Sortim per anar a la biblioteca però abans ens delim per entrar a una pastisseria de la plaça a prendre una tassa de xocolata. Decepció, no ens donen -com preteníem- una xocolata espessa sinó una llet amb xocolata que no és el mateix. Per entrar a la biblioteca t’has de calçar, sense treure’t les sabates, unes sabatilles de feltre per caminar sobre el terra de marqueteria. L’estança és sensacional, et pots delectar amb les estanteries a dos nivells i els llibres, amb les pintures i decoració del sostre, amb la globus terraqüi, que per cert, no és l’original, és una copia torna  d’una “disputa de béns culturals” entre l’abadia i Zurich que va durar tres cents anys, vaja, com les pintures de Sixena. Sortim de la biblioteca, travessem al pati conventual i anem cap al soterrani voltat i a la sala d’exposicions on admirem tot el que allà hi ha i l’audiovisual del famós plànol medieval de l’abadia.

Se’ns fa tard per anar a dinar a l’hora dels suïssos. A punt de tancar, darrera nostra ja desmunten les taules i rebutgen a més clients, aconseguim que a La Dolce Lucia puguem menjar. Volta al carrer, una altra església, Sant Llorenç, i pel carrer central del casc antic ple de detalls per retratar fins a la Markplatz. Ja havíem decidit passar la tarda agafant el tren lleuger (d’ample mètric) que ens porti fins a  Appenzell. Crec que no sabíem massa que anàvem a veure més enllà de paisatges de la Suïssa profunda. Va resultar tota una descoberta.

Appenzell es sinónimo de las tradiciones suizas más bellas, como el canto a la tirolesa, el queso, los descensos alpinos del ganado y los bailes tradicionales. Maravíllate con las casas magníficamente decoradas y con la artesanía vivida. 

Sí, és la seu del conegut formatge que porta el seu nom del que allà. al lloc d’origen, no en vam fer gaire cas ja que es troba a tot arreu, també a casa nostra, i fa de mal portar en un viatge. La vila abocada al turisme és deliciosa. Entrem a l’església de Sant Maurici, aquí són catòlics, molt catòlics. El cementiri que hi està adossat és sorprenent per a nosaltres ja que es tracta d’un seguit de fileres plenes d’enterraments al terra, però sols de les restes incinerades -vam entendre-ho així després de preguntar-ho a l’oficina de turisme- amb  un esclat magnífic de flors al sobre. Recorrem el carrer principal, amb botigues característiques d’una població turística. La vista se’ns envà a les esplèndides pastisseries, en una comprem unes galetes típiques; passem pel  Rathaus, la adrogueria Löwen, la capella de la Santa Creu,  fins arribar a la  plaça del Landsgemeinde, on el diumenge anterior, l’últim d’abril, com cada any, el poble es va reunir en assemblea per decidir a mà alçada els assumptes de la comunitat.

Vam entrar a l’oficina de turisme que hi ha a la plaça, constatant una vegada més l’eficiència d’aquest servei allà a Suïssa i la importància que li donen des de fa molts anys. Tot continuant, al carrer, al sentir-nos parlar entre nosaltres, vam ser interpel·lats per una senyora connacional de la nostra edat, gallega ella. No havia perdut el seu l’accent i fa més de quaranta anys que viu allà. Hi vam tenir una agradable conversa sobre aspectes de la localitat i de la seva vida, tot admirant alhora el conjunt d’eines de ferrer que hi havia plantades a la placeta on estàvem aturats.

Les sis de la tarda, hora de retirar-se. Dos trens d’ample de vies diferents i cap a Zurich a sopar a les hores i les menges del país.

9 de maig.

Cap a Suïssa. Cultura i Natura-1

 

Des del temps de la pandèmia tenia ganes d’anar a Zurich, estar-hi, i des d’allà fer algunes  altres visites. S’ha donat la possibilitat de complir aquell desig en companyia d’una parella de amics de l’edat amb qui tenim molt bona relació i coincidents afinitats en sortides d’aquesta mena.

Zurich és una de les ciutats amb millor qualitat de vida del món

Volia veure tres coses, La Kunsthaus de Zürich, la biblioteca de l’abadia de St. Gallen (San Galo) i el Museu Paul Klee de Berna. Les hem vist  totes tres i també més coses, i ens han quedat algunes altres, però hem aprofitat molt tant la programació que vam fer com les oportunitats que es van presentar. Pràcticament no vam tenir hores mortes i arribàvem ben cansats a l’hotel a l’hora de dormir.  Tampoc haguéssim pogut fer gaire bé res a l’hotel ja que era un “low cost” (Suïssa no és barata) que ni tant sols tenia recepció. Vaja, però, amb un llit per dormir i un bany escadusser ja n’hi havia prou.

És la tercera ciutat més cara d'Europa i la segona ciutat més cara de Suïssa després de Ginebra

De Zurich vam recórrer tot el seu rovell de l’ou, l’Alstadt, des de l’estació central, l’imponent Bahnhof, i el LandesMuseum, impressionant i inacabable, fins al Quaibrücke, el pont que tanca el llac de Zürich amb la font de Ganimedes i comença a desguassar pel riu Limmat. A la dreta del riu, el carrer de les botigues més cares del món i els bancs internacionalment coneguts, la Bahnhofstrasse. Els dos turonets a banda i banda del riu, el Lindehof on s’hi van assentar els romans i el de la Universitat pujant-hi amb el Solibahn. El barri antic, a l’esquerra, turistitzat, botigues, bars i restaurants (fins i tot la Bodega Española),  el cèlebre Cabaret Voltaire on va començar el moviment Dada; seguint la Niederdosfstrasse des de la Grossmünster, la catedral protestant, que sols vam poder veure de dins -després de varies temptatives, degut als horaris i l’ocupació limitada- ja que estan rehabilitant la façana i les dues imponents torres.

Les altres esglésies, la veterocatòlica suïssa dels Agustins; les reformades, St. Peter amb el seu rellotge grandiós, la Fraumünster amb els vitralls de Chagall i Giacometti; la desafectada Wasserkirche amb vitralls de Giacometti també, i a fora l’estàtua de Zwingli que va encendre la Reforma aquí.  El Rathaus del segle XVII, que suposo que sols és representatiu, ja que no és massa gran. Ens va quedar per veure la Liebfrauenkircke, aquesta sí católico-romana, al costat de la Universitat, el pont de Calatrava, ja més amunt, en el llac, i tantes altres coses! ...

(El rosetò lateral de la Fraumünster, de Marc Chagall)

Dinar en un italià, servit per italians i sopar en un altre italià amb un cambrer veneçolà. Al lloc de l’hotel, a tocar de l’estació central, teníem a sota un restaurant indi, a la mateixa cruïlla, a una altra cantonada, l’italià del sopar i al davant un peruà, més avall un vietnamita. També vam sopar un dia en un grec sense cambrers, ves a saber d’on eren els cuiners; en un libanès amb una cambrera peruana; en un altre italià amb una cambrera dominicana. Les empanades del darrer dia per sopar anant cap a l’aeroport servides evidentment per una dependenta argentina. Ah!, i en un “xino” ens va atendre un xicot de Girona. Vam menjar suís, però en un dels restaurants la cambrera era portuguesa. No ens vam estar de menjar una fondue de formatge, un Zürcher Geschnetzeltes amb rösti, i òbviament un bratswurst suís amb patates, sempre acompanyat tot amb cervesa ja que el vi és prohibitiu.

Dels habitants empadronats, un 30,6% (115.379 persones) no tenen la nacionalitat suïssa.

Quan ordeni i retoqui les fotografies que vam anar fent en el viatge donarà per un àlbum dels grans.

7 de maig.

Immigració: pel debat des de la realitat.

 

Teresa García-Milà, coneguda i reconeguda economista, publica una tribuna a El País sobre el tema de la immigració que estem tenint a Espanya. Em fa pensar, em genera preguntes. Parteix d’una nota que ha produït sobre el tema el Cercle d’Economia, entitat de la que ella n’és ara la Presidenta.

Vaig a la nota. Aquesta nota d’opinió s’ha elaborat sobre la base de les aportacions d’un grup d’experts format per Carles Campuzano, Josep Mestres i Joan Monras. Els continguts concrets i el format d’aquesta nota d’opinió són responsabilitat única del Cercle d’Economia i no reflecteixen necessàriament les aportacions d’aquests experts, ni a títol individual ni a títol col·lectiu. Cap dubte, és una nota del Cercle.

És d’agrair que comenci amb un resum executiu de la mateixa, ja que estalvia d’entrada haver-la de llegir sencera. Llegit queda palès que l’article de García-Milà es basa totalment en aquesta nota, identificant-s’hi com no podia ser d’altra manera. Anem doncs al que diu l’article.

Hem de parlar d’immigració ja que en els darrers 25 anys a Espanya ha crescut amb un volum (ja tenim el 25% de gent nascuda a fora) i a un ritme mai vist. D’acord. El nostre creixement econòmic ha estat causa i conseqüència d’aquest fet. D’acord. N’hem de parlar més. D’acord.

Ara comencen els dubtes per a mi. Hem d’alinear la política migratòria amb l’aposta per un model més productiu, més intensiu en tecnologia, innovació i capital humà qualificat. Potser sí, però aquest “desideràtum”, de qui és?, qui el cerca?, qui aposta per ell? És evident que les nostres classes dirigents, no.

L’actual regularització és inevitable, però és un fracàs. És un sistema que no funciona per ningú. Per ningú? Jo més aviat diria que funciona per tothom.

Pels productors i consumidors de bens i serveis que obtenen uns resultats ben lucratius els uns i ben barats els altres. Per les administracions  que no poden, o no volen, o no el saben abordar. Pels propis immigrants que troben la forma de sortir de la misèria, principalment econòmica, però també social i política. Pels països d’origen que els representa una vàlvula de sortida de les seves febleses de tota mena.

Aquesta situació ocasiona tensions. D’acord. En l’habitatge, en els serveis públics: sanitat, educació, serveis socials,... En les infraestructures. Aquestes tensions es traslladen a les capes econòmicament més baixes de la societat. Cert.

S’ha d’articular una veritable política migratòria (immigratòria deuen voler dir, no sé a què ve no voler distingir la immigració amb l’emigració. Encara que potser algú vol parlar també de la nostra emigració, que n’hi ha).

Som-hi:

-Una política que moduli els fluxos d’entrada. Com es fa això? Seleccionant qui arriba? Com? Controls rígids primer als aeroports que son els principal lloc d’entrada? Controls de documentació pels carrers com ara es fa als USA? Controls als serveis públics?

-Revisar críticament els mecanismes “d’arraigo”. Què vol dir això? No acceptar qualsevol indici que es pugui presentar? Quins criteris s’estableixen? Quins terminis es donen per comptar-lo?

-Ajustar els criteris de reagrupament familiar. Amb quins criteris? Més restrictius, menys “bonistes” i/o humanitaris? Evidentment no es pot acceptar la poligàmia, encara que alguna cosa sospito que potser hi ha en aquest sentit.

-Reforçar el control de la contractació irregular. D’acord. Sempre he pensat que són més necessaris els inspectors de treball que els fiscals. Però el principal indret a controlar és fora de les empreses establertes, encara que sí molt en la subcontractació de la feina d’algunes d’aquestes en determinats sectors i en l’economia submergida.

-Aposta per l’atracció de talent qualificat. Aquí, dues consideracions: molts del que han arribat estan qualificats i capacitats, potser no tant en titulacions sinó en manualitats i ganes; i dos, cal tenir present la nostra pròpia emigració (sí, aquí hi ha emigració, els que se’n van) que ara sols és de gent qualificada.

No es tracta sols de gestionar fluxos, també cal pensar en els que ja estan aquí (i de fa anys ja); entre altres coses dotar als municipis de recursos. Ah!, ja ha sortit la parenta pobre de la qüestió. És, si més no, escandalós que 45 anys des de la represa democràtica a les Corporacions locals haguem de sentir aquestes coses. Tenim l’administració local que tenim i a tothom, començant per tots els partits polítics, ja els va bé. Les “minyones” mal pagades de l’administració pública.

I l’article acaba: Cal una veritable política d’Estat. En aquests moments, amb aquest ambient? Per plorar. Valentia, visió de futur?. Massa poc n’hi ha.

El resum executiu de la nota del Cercle d’Economia en que es basa l’article de la seva Presidenta acaba: La immigració no pot ser abordada noi des del populisme ni des del bonisme. D’acord. Ha de ser abordada des de la realitat complexa (i potser trista) del món d’avui:

-Des de que estem a l’altra costat, al costat ric, de la frontera més desigual del món d’avui. Com estan les polítiques d’ajuda al desenvolupament?

-Des de que hem basat el nostre creixement econòmic en un model de baixa qualificació venent principalment el sol que ens arriba, el clima que tenim i el que ens ha llegat la nostra vella història. 100 milions de turistes enguany?

-Des de que aprofitem, reitero, productors, consumidors, administracions,..., els beneficis d’aquesta irregularitat. Alineem els costos de veritat?

-Des de que sols tenim política de curta volada amb les seves conseqüències. Malauradament això té mala peça al taler.

Cert que caldria reconduir la situació actual, possiblement fora convenient. Però no hi veig a ningú disposat a arremangar-s’hi. Els costos a curt termini serien massa grans i, qui els voldria assumir?, sobre tot els que manen, que no son sols els polítics.

"No es lo mismo predicar que dar trigo"

22 d’abril.

Per cert, avui un polític de dretes francès ens posa de mal exemple (per a ells, és clar).