Utopies possibles.

 

Maig del 2011. Després de l’aturada dels treballs al Congrés provocada per les eleccions municipals, torno a Madrid. El primer que fem amb els companys és anar a la Puerta del Sol on hi ha l’acampada del 15-M, el “moviment dels indignats”. Vaig sortir decebut, era una barreja de “kermesse”, no sé si gaire heroica, una “bullanga”, un campament scout, assemblea intermitent, gent dormint en tendes de campanya la mig del carrer, proveïments amb carros de la compra dels súpers propers,... Un gran caos amb alguns organitzadors (tots professors universitaris de polítiques), encara que no crec pas que Antónov-Ovséinko se’n hagués refiat massa d’ells per assaltar el Palau d’Hivern.

Però d’allí en va sortir una força política que anava a assaltar els cels, Podemos. A les eleccions generals del 2015 va treure 69 diputats i quasi bé un 20% de vots emesos. Van repetir-se les eleccions al 2016 i una heteròclita combinació de coalicions i col·ligats en treu algun diputat més, 71.  A les primeres del 2019 va baixar a 42 amb el 12% del vots, a les segones, les repetides de novembre, 35 mantenint el 12% de vots. A les del 2023, ja sense el Líder Màxim que després de ser Vicepresident del Govern s’havia retirat a obrir una taberna, 31, amb una líder que ha fet un gran treball però que diu que ara, al acabar la legislatura, plega. Inconsistència, inconstància, incoherència, és el que els ha portat a barallar-se, fraccionar-se i a quedar sols amb 4 diputades que estan al Grup Mix que és un poti-poti.

“Mi generación ha experimentado una desilusión considerable con la política como instrumento de cambio. La consecuencia de ello, incluso entre quienes consiguen esquivar el cinismo, es una relación difícil con la esperanza.”, diu Jorge Tamames.

Jorge Tamames, és un brillant -sembla- politòleg madrileny nascut el 1989, no ha arribat a fer encara 40 anys. Quan ell va néixer jo ja feia deu anys que tenia responsabilitats polítiques públiques i estava al front d’una ciutat de cent mil habitants. Ell va estar a la Puerta del Sol, després va estar un temps formant-se als Estats Units d’Amèrica (felicitats!) on va arribar a fer campanya pel senador esquerrà Bernie Sanders. Ara, 15 anys després d’intentar arribar al cels i amb una notòria carrera d’assessor polític (bona feina aquesta!) publica un petit llibre que ha merescut el reconeixement del II Premio Utopías que caben en el BOE: “Algo que hicimos juntos”, ed. Lengua de Trapo y Círculo de Bellas Artes, M-2026.

El llibre comença així: “¿Cuándo fue la última vez que hiciste algo útil y valioso para los demás?.

D’intentar arribar, i conquerir, els cels, anem a la terra. Proposa la creació d’un “Sistema Nacional de Guàrdies pel Comú” que el concep como una institució de treball comunitari estatal, universal i obligatòria. Aquest Sistema, d’ara en endavant “Les Guàrdies”, inclou: “iniciativas de prevención de desastres climáticos, programas de regeneración medioambiental, labores de seguimiento, apoyo e inclusión en el ámbito de la salud y ante emergencias sanitarias y trabajos de cuidados en el cuarto pilar del Estado del bienestar (en sectores como la dependencia, discapacidad y tercera edad.”

Formidable! Des del primer moment m’hi he sentit identificat. Fa temps, quan la pandèmia, vaig escriure una cosa no tant ambiciosa però que en sembla que anava per la mateixa línia: https://magrinyar.blogspot.com/2020/04/sobre-la-renda-basica.html

De resultes d’una reflexió sobre la Renda Bàsica proposava l’establiment de contrapartides comunitàries derivades de prestacions varis que el comú fa a determinats del seus membres. L’autor del llibre comentat va molt més lluny. Proposa l’establiment d’un Servei Civil universal i obligatori per tots els membres de la comunitat.

A partit d’aquesta idea la va acotant, tant en la forma de fer-la, a quines franges d’edat li correspon, quines són les feines i de quina manera s’exerceixen. No en parla en cap moment, però a mi m’ha vingut al cap el funcionament d’un Servei Militar: el suïs.

He hagut d’esperar arribar a la darrera pàgina del llibre (en l’apartat d’agraïments) per trobar una referència que em semblava oblidada en les feines a fer per “Les Guàrdies”: el manteniment del patrimoni. “... así como la idea, pendiente de desarrollo, de un quinto programa de guardias, consagrado al cuidado y rescate de nuestro patrimonio histórico, ...”

Evidentment, hi ha coses discutibles o per discutir, i obstacles per salvar especialment en el marc institucional que tenim, però és molt bo llençar propostes a la plaça pública. Tot una capítol, el darrer, per objectar les objeccions que se li poden posar a la seva proposta. Molt bé, m’hi he divertit amb les objeccions i contra objeccions “cunyades”.

Una nota a peu de pàgina citant una de les seves referències: “Lo verdaderamente radical es hacer la esperanza posible y no la desesperación convincente, la izquierda ha puesto notablemente más empeño en lo segundo.”  I dos libres importants: el de Karl Polanyi, “La gran transformación”, que incomprensiblement ara se’n parla molt i no es troba a les llibreries, i el de David Graeber i David Weingrow, “El amanecer de todo”, ed. Planeta, B-20221.

Cada generació ha de descobrir per ella mateixa el Mediterrani.

19 d’agost.

Las habichuelas.

 

En el llibre autobiogràfic d’en Peridis (José Mª Pérez González): “El tesoro del Convento Caído”, ed. Planeta (Espasa), B-2025, surten moltes vegades las habichuelas, les mongetes. És el record de l’autor de quan acompanyava a la seva mare plantant-les als horts del convent llavors abandonat de Santa Maria la Real a Aguilar de Campoo. Fins hi tot en dibuixa el record a la portada.

 

Ja és gran, nascut a l’any 41 del segle passat al costat nord de la serralada cantàbrica, lebaniego. De ben petit la seva família passa a l’altra banda, a Aguilar i es converteix en palentí, de la muntanya palentina. Juga entre les ruïnes abandonades de la gran abadia dels premonstratencs que esdevé l’obra cabdal de la seva vida. Arquitecte, ninotaire, escriptor, activista del romànic i de moltes altres coses, podem dir que el que es trasllueix en les pàgines de l’obra comentada és que és un complert ciutadà. No és pas un polític, però ha fet molta política.

“..., porque ha sido el Convento Caído el que me ha hecho crecer a mí, dándome a comer los frutos de su huerta y dándome a beber el agua del arroyo. Y si es cierto que   <<la patria del hombre es su infancia>>, mi patria, a lo largo de toda mi vida, ha sido el monasterio de Santa María del Real, porque, sin darme cuenta, su claustro, su iglesia, el arroyo con sus cangrejos y el refectorio con moras y frambuesas me entraron por todos los poros del cuerpo y me inocularon la vocación de la arquitectura. Y ahora, ya con el pie en el estribo, he sentido la necesidad de contar la aventura de mi vida… con el monasterio como amigo perpetuo y como protagonista en la realidad, de los sueños y las sombras de la vida.”

M’ha agradat que traduís  “la España vacía”, o ”vaciada” com s’empatollen a dir-ne ara, per la España deshabitada que és un significant millor del concepte. Com supera la burocràcia administrativa, com proposa solucions davant de problemes, com sap decantar-se quan ja toca. Com viu, alegries i penes, la família, els parents i els amics.

Com diu el seu mestre i mentor  García Guinea en El Santoral del chozo:

 “Hay luces de juventud que, como estrellas fugaces, tienen un resplandor tan corto, pero tan intenso que vale la pena revivirlas y añorar-las cuando seca las hojas el otoño”.

Moltes dedicatòries al començar i mols agraïments a l’acabar, normal, és tota una vida.

Ah, la primera cita que obra el llibre és d’en José Luis Sampedro (un altre homenot que diria en Pla):

- ¡Ay, don José Luis! ¡Mi vida es una novela!

-Pues, ¡escríbala, escríbala, señora!

M’han quedat moltes ganes d’anar a passar uns dies a l’hostal del “Convento Caído” i fer un recorregut pel romànic de la muntanya palentina. A veure si ho podem fer l’any que ve fora de temporada, a la primavera.

 

14 d’agost.

Les joies d’en ZP.

 

Poca gent va entendre -si és que algú la va llegir-ho o va seguir el programa radiofònic en que me’n va fer parlar en Pep Andreu a Mataró Radio- què vaig pretendre dir a obsequis de cortesia: https://magrinyar.blogspot.com/2026/06/obsequis-de-cortesia.html

Fa dies que de resultes d’un escorcoll al despatx personal de Rodríguez Zapatero van sortir dins d’una caixa forta unes joies que un taxador va valorar en una xifra elevada. O potser no tant, sempre he pensat que davant determinades quantitats que esveren al personal els rics de veritat es deuen fer un tip de riure. El seu propietari no ha aclarit encara com les va arribar a posseir. No sé, perdoneu-me, si està obligat a explicar-ho. La meva presumpció, sembla que molt compartida, és que poden ser obsequis que temps enrere s’acostumaven a fer de resultes de trobades entre mandataris polítics. Vaig explicar en aquella entrada els obsequis de cortesia que jo rebia  que evidentment eren en consonància amb la meva relativa insignificança. Abans se’n deien “francesilles”, obsequis extraordinaris que representaven de poc import pel que els entregava.

Avui Ernesto Ekaizer -que sembla tenir bones fons d’informació- fa un escrit a El Periódico on explica els obsequis de cortesia que presumptament la monarquia saudí va fer a les més altes instàncies de l’Estat amb motiu d’unes gestions diplomàtiques que els interessaven força als àrabs ara farà uns vint anys.

https://www.elperiodico.cat/politica/20260808/els-cent-milions-compte-suis-133187041?dd=20260809&fN=4d616e75656c&iU=f4f08703-35ce-435a-86f5-92dc749352ae

Respecte a la capacitat del jutge i de la policia per esbrinar el perquè Rodríguez Zapatero tenia unes joies guardades, el catedràtic Pérez Royo va escriure fa dies un article que em va semblar revelador de la deriva judicial i policial que hi ha instaurada en aquest moment al país.

https://www.eldiario.es/contracorriente/dar-explicaciones-joyas-zapatero-juez-calama_132_13404090.html

Aquest tema dels obsequis de cortesia es va anar corregint mica en mica, accentuant-se molt després de la crisi econòmica del 2008. La resposta general de les democràcies occidentals a aquella situació -protegint al món financer i fent recaure l’ajustament en la població en general i en les classes populars- va comportar arreu reaccions airades contra la classe política que encara avui són ben manifestes. D’aquella pluja, aquests fangs. El tema -que també va afectar a les empreses privades encara que d’això no en sabem gaire ja que no hi tanta obligació de transparència- ha arribat a extrems paranoics, fins el punt de jutjar amb ulls d’ara -tant pel món de la informació com sorprenentment per la judicatura- fets de un període anterior en que hi havia unes altres costums i comportaments. Que ara no siguin ben vistos, implica no acceptar-los ni repetir-los, però cal entendre’ls en el context de quan es varen produir.

Un alt càrrec de l’administració catalana em va explicar una anècdota que il·lustra on hem arribat en aquesta resposta. En un dinar oficial en el que ell era l’amfitrió, a l’hora dels postres alguns dels convidats van canviar els postres per un “xupito” de licor. Com que no variava el cost del dinar, que ja estava taxat reglamentàriament, ningú va pensar que hi hauria problemes a l’hora de presentar la factura a la intervenció de comptes. Bé, resulta que no va haver-hi problema amb el cost del dinar, però sí amb la reglamentació de que no podien -en aquesta mena de dinars- prendre’s begudes de més de 20 graus d’alcohol. Qui m’ho explicava em va dir que per solucionar la qüestió va pagar els “xupitos” de la seva butxaca i va tancar el tema.

Vaig pensar si no havíem fet més despesa pública amb el cost d’un funcionari repassant les factures de restaurant dels càrrecs públics. El tema ve de que s’ha perdut el sentit de la mida, de la proporció, del sentit comú (potser és que mai n’hi ha hagut). Ara -i les xarxes socials ho amplifiquen- tot està sota sospita. Qualsevol denuncia -certa o falsa, real o inventada- és ràpidament recollida per algú que en dona pàbul i es genera una pilota (moltes vegades de merda) molt difícil d’aturar. Que hi ha comportaments inadequats i punibles, cert, n’hi ha. Però s’ha creat un clima que fa molt difícil la convivència, tot són motius per la crispació, no hi ha cap perspectiva, tant dels possibles infractors com dels denunciants.

Les normatives que s’estableixen són per complir-se o modificar-se, si cal, pels procediments establerts. Ara, la justícia patibulària ens pot portar a una societat ressentida i amargada.

11 d'agost.

 

Sorprenent!

 

(Paul Klee, Agafant vacances, 1938) 

El diari El País publicava ahir un article de tota una pàgina (pag. 20) -cal recordar que estem en ple mes d’agost- dedicat a les finances municipals. https://elpais.com/economia/2026-08-07/los-municipios-apenas-invirtieron-el-8-de-su-millonario-superavit-el-ano-pasado.html.

Ja és un tema rar de veure a les notícies davant de l’escàndol que representa la seva situació arreu del país. Durant els primers anys de la democràcia local, els darrers de segle passat, l’angoixosa situació de la hisenda local (municipis, diputacions, et all) era per la penúria amb la que tenia que afrontar la reconstrucció -moltes vegades la construcció- de les poblacions abandonades per les raneres del franquisme. Ara el problema, reitero escandalós, és el contrari: les normes implantades de la crisi del 2008, Montoro 2012, continuen vigents encotillant a les Corporacions locals i provocant una delirant situació de “milionari superàvit” (sic) en un moment econòmic completament diferent al que va provocar-les i amb unes necessitats socials evidents que les administracions locals són les més adequades per afrontar.

El que m’ha cridat més l’atenció de tot l’article, llarg i documentat article, és la inexistència de la veu de les organitzacions municipalistes, començant evidentment per la F.E.M.P. (Federació Española de Municipios y Provincias). ¿El periodistes no consideren necessari demanar la seva opinió? ¿Tan irrellevant s’ha convertit el municipalisme per què no se li senti la seva veu? ¿Tant mesells són els electes locals que estan muts?

¿Des de quan reduir el deute públic local a la irrellevància, com es pretén, és un signe de bona administració quan hi ha forats immensos en el que hauria de ser el quefer de les administracions locals? ¿Des de quan, i fins quan, la tan reclamada -temps enrere- autonomia local en matèria de gestió dels seus interessos ha d’estar encotillada per estúpides normatives que sols posen de manifest el desinterès de les organitzacions polítiques en l’administració local? ¿Per què s’augmenten, allà on s’augmenten, cada any els imports dels impostos i les taxes locals si no es poden després gastar?

Em va tocar de rebot ser el portaveu del Grup Parlamentari Socialista al Congrés del Diputats en el debat del pressupost del 2008. Era l’any anterior, any encara de vaques grasses en aparença com es va veure després. D’un dia a l’altre vaig haver d’intervenir en una compareixença del Secretari d’Estat d’Hisenda on ens va anunciar que la recaptació anava com un “tiro”, els sortien els ingressos per les orelles. Alguna cosa sabia de la Hisenda pública de la meva anterior etapa política i no em va semblar gaire adequada la seva explicació. Li vaig etzibar -fet que no va agradar gens als meus correligionaris- que si hi havia tants ingressos o que se’ns expliqués en què es podien gastar (sempre hi ha necessitats públiques per atendre), o que es reduís la càrrega fiscal sobre la ciutadania. Després va venir el que va venir, el desastre de la crisis del 2008 i les seves conseqüències que encara estem pagant, especialment des del punt de vista de la confiança en la política i els polítics.

Ara els Alcaldes no tenen problemes d’hisenda, van granats, paguen al comptat, tenen quantiosos romanents als bancs, anuncien cofois que tenen superàvit -no expliquen que obligat- i a tothom li sembla bé. Mentre tant el manteniment del patrimoni comú, la creixent necessitat d’atenció social, la cura del medi ambient i l’adaptació a les noves tecnologies es va esllenguint, o no son ateses com cal, sense que ningú, sembla, s’esveri. A mi em sembla molt malament, potser és que soc d’un altre temps.

Constantinoble.

 

M’ha vingut al cap -segurament dec estar equivocat- una analogia.

El Regne del Marroc i molts saberuts analistes consideren que les ciutats espanyoles al nord de l’Àfrica, Ceuta, Melilla i els illots varis que hi ha, pertanyen “naturalment” al Marroc. Aquests indrets, la seva sobirania és fruit de la història, de molts anys d’història. De quan en les darreries del que es considera l’Edat Mitjana (any 476, caiguda de l’Imperi Romà, any 1453, caiguda de Constantinoble, fi de l’Imperi Bizantí), els regnes ibèrics, portuguesos i castellans, fan expansions territorials, colonialistes en diríem ara, no s’entenien pas així llavors, més enllà dels seus hàbitats (naturals?) peninsulars, que al seu torn els havien anat conquerint als qui els havia també -molts anys abans- conquerit a uns antecessors visigòtics -germànics- que al seu torn els havien conquerit dels romans, que al seu torn... És l’esdevenidor de la història.

L’analogia: els turcs van penetrar -venint del que se’n deia l’Àsia Menor, però l’Àsia- a territori europeu ja a començaments del segle XIV, cent anys abans de l’expansió ibèrica per Àfrica. L’amplada del Imperi Otomà va ser molt gran, com la dels gran antics imperis.

Però amb el temps va anar retrocedint, al final de la Primera Guerra Mundial (1918) els seus territoris europeus van quedar molt empetitís. L’actual Edirne, és l’antiga Adrianòpolis que tanta importància tingué en la història de les batalles de l’Imperi Romà i després del Bizantí, amb presència fins i tot de la Companyia Catalana d’en Roger de Flor.

Constantinoble era l’històric nom amb el que es coneixia el que ara és oficialment Istanbul. Els “joves turcs” a la creació de la República de Turquia l’any 1923 traslladen la capital romana, bizantina, otomana, a Ankara i canvien oficialment el nom de la vella ciutat que està a cavall de dos continents, Europa i Àsia, i que ara té més de 16 milions d’habitants.

De fa 17 anys: https://manelmas.blogspot.com/2009/08/grecs-i-turcs.html

A ningú li ha passat pel cap una reclamació territorial de la part europea de Turquia. Potser a algun irredempt grec o balcànic sí, però marginal. És el flux i reflux de la Història (sí, amb majúscules).

Ara, en un indret tant cobejat com el de l’ estret de Gibraltar, les velles columnes d’Hèrcules, amb els anglesos -el Regne Unit- mantenint el Penyal a la part nord del pas, Ceuta, a la part sud, esdevé novament notícia, i torna a sortir la reclamació marroquina.

La Història mai va de pressa. Ves a saber què ens depararà la política, la geo-política, els propers temps. Pels nostàlgics de l’Imperi (espanyol) aquest tema és intocable, ni parlar-ne! No sé pas si la nostàlgia del passat -arreu- té més força que el pragmatisme adaptatiu del futur. Veurem amb el temps com es van desenvolupant els esdeveniments, veurem. Potser -segurament- nosaltres ja no. Encara que... de més verdes se’n maduren.  

4 d’agost.

Sin cuartel.

 

La expresión sin cuartel significa una lucha, combate o competencia muy dura que se hace sin piedad, sin pausa y sin mostrar compasión hacia el rival. Dos ideas clave que la definen son la falta de piedad y la intensidad máxima en cualquier enfrentamiento.

Cuando en la política se dice que la "lucha será sin cuartel", eso significa que se irá en ella hasta las últimas consecuencias, hasta la liquidación política del adversario, aun cuando éste se rinda o pida tregua.

Fa molts pocs dies, només tres o quatre, que l’Oriol Bartomeus va ser clarivident: 

https://www.eldiario.es/opinion/tribuna-abierta/operacion_129_13412071.html  

Així estem. Si el President del Govern espanyol, Pedro Sánchez, no plega ja s’anirà a per totes. El cas de l’assalt de Ceuta per una massa innumerable de marroquins, utilitzats un cop més com a carn de canó, és una altra prova de la lluita de la dreta mundial -amb la aquiescència dels seus corresponents espanyols, catalans inclosos- de fer la vida impossible al President del Govern  fins que accepti retirar-se.

https://www.bbc.com/mundo/articles/cm2gv1r9zyno

I si no ho fa, el massacraran, i amb ell tot el que representa: l’esquerra, el federalisme, la humanitat i la tolerància.  Va d’això la guerra i les batalles que anem veien cada dia.

https://www.lavanguardia.com/politica/20260731/11605619/marruecos-tantea-aliados-castigan.html

És indignant que quan el país acaba de lliurar una batalla contra els més gran incendis forestals que es recorden s’obri sense uns instants de treva un altre flac de la guerra bruta contra al darrer reducte d’esquerres que queda a Europa. És d’una immoralitat total que el cap de l’oposició carregui les culpes de la terra cremada al Govern de l’Estat quan els responsables de cuidar-se del tema, els Govern autonòmics en mans de correligionaris seus, s’han declarat públicament impotents per fer-ne front i han traspassat el “trastos” (expressió del món taurí) -que havien arraconat amb escarafalls- al Govern Central.

Ara també, davant l’allau de persones saltant-se la frontera a les “braves”, la responsabilitat se li torna a endossar al Govern. És evident que un cop més els conjurats  actuen “sense modos ni vergonya”. No és pas la primera vegada.

Ciutadans, ciutadanes, ens hi va el model de societat, de vosaltres és el vot. Això es un crit d’alerta contra el que vol venir, la reacció trumpista; és un clam per mantenir el que volem continuar sent, el progrés europeu.

Al menys en el futbol s’ha sabut reaccionar -Europa conjuntament- aturant els peus d’un sapastre. Veure’m, quant dura.

1 d'agost.

El Món Digital.

 

Cada cop serà més difícil ser català, francès, etíop o birmà al món digital.

Per primer cop en tres mil anys, no serà aquí (Europa) on es dissenyi el proper ordre mundial.

L’estructura política dels estats nació resulta cada cop més ineficient per posar en ordre els grans grups supranacionals des de la Xina els Estat Units.

Computació, xips, internet, algoritmes o intel·ligència artificial no formen part d’una transformació digital sinó d’una revolució digital.

Estem davant de l’oportunitat d’explorar una altre horitzó que serà radicalment diferent i, per tant, generarà conflictes.

En algun moment ens haurem d’atrevir a ser revolucionaris, i enfrontar-nos al que està passant.

Però en l’àmbit institucional i social l’escenari encara està dominat per actors anacrònics i es troba a faltar un ecosistema de noves veus capaces de personar-se amb contundència a la discussió.

Estem incorporant noves eines perquè estem en plena transició d’una societat industrial cap a una societat digital, i encara no sabem ben bé on anirem a parar i com serà el model resultant.

Una píndola que va sortir ja fa un any. Genís Roca planteja “La revolució inevitable”. Ara llibres, B-2025.

Pels que ja hi són, el que diu son obvietats. Pels que no hi son encara, que s’hi preocupin que això ja està aquí per quedar-se i créixer. Pels que no hi volen ser, que recordin les lluites dels luddites de l’anterior revolució industrial. Pels que ja no hi serem, sempre és bo saber quin món deixarem.

29 de juliol.

Santes 1982.

 Lluís Hugas, "in memoriam".

27 de juliol.

Santa María, la basílica.

 

Recullo del taulell d’un establiment comercial de la Plaça un full que demana ajut per restaurar les portes de la basílica de Santa Maria. “La vàlua material i simbòlica de les seves cinc portes, que són dels segles XVII, XVIII i XIX, requereix una intervenció que en garanteixi la integritat i conservi les traces de la història que tenen.”

No fa pas gaire van ser les campanes, amb una placa dins del campanar que en dona constància; dies enrere un bon amic en nom d’una històrica entitat local em va demanar ajut per l’orgue petit (el gran, també malmès, ja veurem com i quan es farà, fa vint anys que se’n parla); l’any passat l’Arquebisbe Metropolità de Barcelona, el Cardenal Omella, va  fer notar als assistents de la Missa de Glòria de Les Santes que la basílica necessita una mà de pintura; cal arranjar -sembla- la capella del Roser; la instal·lació elèctrica presenta un estat perillós;...

Estem davant d’un problema. La baluerna és de l’Església Catòlica, de la parròquia de Santa Maria de Mataró, però el seu deteriorament al cor de la vella Iluro interpel·la als mataronins. Pel que em diuen els que estan ficats en aquella congregació és un problema molt estès arreu. La societat s’ha secularitzat. No hi ha capellans ni monges. Pocs feligresos i aquests ja no són els de les classes dominants i benestants que apoquinaven les grans reformes mentre el poble menut es posava la mà a la butxaca quan passava la safata. Ja ningú es recorda del Delme. El centre de Mataró ja no és el rovell de l’ou del poder ciutadà, cívicament ja no és res, espai per la festa i l'esbarjo, terrasses de bars i restaurants molts d’ells regentats per ciutadans asiàtics. Tampoc això no és pas gaire diferent del que passa en altres indrets

Però som interpel·lats no per les creences religioses, que molts no tenim, sinó per la tradició, la cultura, el manteniment del patrimoni, per la imatge de l’espai públic. Com resoldre aquesta situació que no és original però sí controvertida? Els promotors de la restauració d’aquest element són organismes i entitats de “missa”, com correspon, però tenen -perquè l’han demanat- el suport de les administracions públiques. A les administracions públiques hi va a demanar tothom i tampoc poden -i no han- d’arribar a tot. Primer han d’arribar al comú, després als singulars. Llavors...? Cal asseure’s a parlar seriosament del problema, sense apriorismes ni privilegis, conscients de la realitat, disposats a les cessions per totes parts, mirant a llarg amb consens i constància, com històricament s’han fet aquests edificis. Els representants del comú i els representats de la singularitat, històrica i decadent, però singularitat.

I atenció, no és un problema sols de la basílica de Santa Maria. Hi ha altres baluernes religioses a la ciutat a considerar.

24 de juliol.

Reflexió.

Mestre alemany, cap a 1620. "Natura morta amb crani coronat, cera i quadrant solar de butxaca". Städel Museum, Frankfurt

Tothom té un deute amb la mort

 i de tots els mortals de la terra

ningú no pot saber

 si l’endemà serà viu.

Tingues-ho clar, això, home.

 i dona’t plaer i alegries

tenint el déu Bromi* a la mà,

 que és un oblit de la mort.

Xala també amb la de Pafos**

 mentre arrosseguis la vida

i el que no sigui això,

 que se’n ocupi la Sort.

 

Pàl·ladas d’Alexandria, s.IV dC.

 

*El déu Bromi (o Bromios, que significa "l'atronador" o "el sorollós") és un dels epítets més populars del déu grec Dionís (o Bacus)

 **La de Pafos és la deessa de l’amor, Afrodita, que tenia un santuari famós en aquesta ciutat de Xipre.

 

“Ara beu i enamora’t. Poesia breu grega de simposi” Traducció de Pau Sabaté. Ed. Vibop, Alella, 2026.

L’Informe Fènix.

 

Agraeixo a Josep M. Carreras, ànima dels dinars tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès la possibilitat de participar-hi. A la darrera, el passat dilluns 13/7,   el Sr. Xavier Roig, coordinador de l’informe Fènix, ens va fer una presentació del mateix al que va seguir un debat força interessant. L’entrada que exposo a continuació expressa el meu pensament sobre l’esmentat informe.

L'Informe Fènix té el seu origen en el neguit d'alguns economistes i empresaris del país, que fa temps que detecten i denuncien les anomalies del model econòmic català. És un anàlisi independent que només vincula a les persones que l'han elaborat i signat.

Els autors: https://www.informefenix.cat/Informe_Fenix_Autors.html

En aquest context, l'informe introdueix el concepte de "sectors altament subvencionats", definits com aquells .on els salaris, de mitjana, són tan baixos que no generen ingressos fiscals per sostenir els serveis públics més elementals de què gaudeixen els seus treballadors. Això implica una transferència implícita de recursos des del conjunt de l'economia per cobrir aquest dèficit, especialment perniciosa quan el beneficiari últim de la producció és una persona que no viu a Catalunya. Entre els sectors amb aquestes característiques destaquen especialment el turisme de sol i platja i la indústria càrnia.

Entre les principals recomanacions, l'informe proposa:

1, Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i el valor afegit aportat per cada sector productiu.

2. Eliminar avantages fiscals que afavoreixin activitats de baixa productivitat.

3. Incrementar el salari mínim per frenar l'expansió de llocs de treball poc qualificats.

4. Implementar polítiques d'immigració selectiva basades en la qualificació i la demanda.

5. Reduir la capacitat turística.

6. Reformar les polítiques d'ocupació per equiparar-les als estàndars europeus més avançats.

7. Revisar el sistema fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del treball i de l'estalvi.

8. Fer obligatori el coneixement del català com a requeriment per ocupar llocs de treball d'atenció al públic i serveis de cura personal.

Malgrat la declaració dels autors de l’informe Fènix que diuen que té l’origen en el seu neguit en les anomalies que ells detecten en el model econòmic català, crec que la seva preocupació -potser subconscient o deliberadament amagada- és la del futur de la societat catalana -població i territori- que pels camins que va es va allunyant cada vegada més de la concepció “nacionalista” del país. Ensenyen la “poteta” en la darrera de les seves recomanacions:  “Fer obligatori el coneixement del català com a requeriment per ocupar llocs de treball d’atenció al públic i serveis de cura personal.”, encara que veien i coneixent els currículums dels seus autors no és pas d’estranyar.

Hi ha antecedents d’aquesta preocupació, són històrics: “Catalunya, poble decadent” de Joan Antoni Vandellós al 1935 (quasi bé cent anys enrere).  Malgrat els posicionaments de Jordi Pujol: “És català qui viu i treballa a Catalunya”, van ser les forces d’esquerra, el PSC i el PSUC, els que van treballar per la unitat civil del poble de Catalunya, assumint el que comportava la integració efectiva dels “altres catalans”. És la lluita, per exemple, de l’escola catalana enfront a la idea, aplicada al País Basc, de les dues línies educatives segons l’idioma dels alumnes.

Però els recels hi eren, havíem estat “envaïts”, (colonitzats?) pels xarnegos. La plasmació d’escons al Parlament entre opcions “nacionalistes” i “espanyolistes” en les diverses convocatòries electorals ha estat clau per què no es fes mai una llei electoral pròpia de Catalunya que corregís la evident disparitat de la representació territorial. Ara, el model econòmic que alguns han implantat amb l’anuència directa o indirecta de les administracions públiques (no ha caigut del cel) i del que en son beneficiaris, posa sobre la taula l’evidència d’una societat cada cop més barrejada, amb la por que els “nacionalistes” sempre tenen a aquest fet, i un territori cada cop més malmès lluny de les essències tradicionals (?) amb danys molt visibles.

Cert, hi ha sectors “subvencionats” (el concepte no és massa exacte però s’entén), aporten menys del que reben: el turisme, el sector carni, en menys mesura el comerç a la menuda i, com a tot arreu, el primari: agricultura, ramaderia, pesca,... Aquest darrer és general i acceptablement assumit, de sentit comú, pel manteniment del territori.

L’existència d’uns sectors que aporten uns més i altres menys que d’altres és molt coneguda en la història econòmica i  no ens ha d’estranyar, forma part de les decisions polítiques, del que es coneix com a política econòmica. Aquestes decisions responen als interessos de  les forces polítiques i socials dominants en cada moment històric i en tenim referències a l’abast: des de la P.A.C. europea al Holodomor estalinista (aquest un cas extrem). Ara estem assistint a un debat importantíssim d’intentar capgirar substancialment les polítiques econòmiques implantades després -i a resultes- de les guerres mundials de la primera meitat del segle passat principalment en territori europeu.

Els redactors de l’Informe Fènix han trobat una molt bona palanca que posa de manifest les anomalies del sistema econòmic català (només el català?). Això també és tant vell com Arquímedes: «Doneu-me un punt de suport i mouré el món».

Però crec que és un error discutir o qüestionar l’informe Fènix centrant-se en aquesta palanca. Aquesta pot ser certa, potser sí, però la crítica als sectors del turisme i de la industria càrnia es poden fer també des d’altres punts de vista ja que tenen altres externalitats molt evidents, les medi ambientals per exemple. L’objectiu dels redactors de l’informe és un altre i el mon acadèmic pot vestir les coses com els convingui.

El punt primer de les seves recomanacions: 

"Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i el valor afegit aportat per cada sector productiu.”

 Hi ha sectors que aporten menys del que comporta el seu funcionament. Qui treballa  en aquest sectors principalment?: Mà d’obra immigrada. Els autors en privat i en pla col·loquial parlen de negres, “sudaques” i moros. Així, quins i com seran els futurs “catalanets”? L’acudit d’en Mohamet Torrens. Què fem, com conceptuem, en Lamine Yamal? Bé, aquest és metropolità i del Barça. No cal que en parlem gaire.

Però a més a més, quin son els sectors que malmeten més el territori: el turisme (Lloret, Salou, ...) i el porcí (de La Garrotxa al Lluçanès), la Catalunya “catalana”, el pa amb tomàquet i l’esqueixada, la botifarra amb mongetes, la sardana i les havaneres,... (les havaneres!)

Cal aturar aquest model, com?:

Eliminar avantatges fiscals que afavoreixen activitats de baixa productivitat.

Incrementar el salari mínim per frenar l’expansió de llocs de treball poc qualificats.

Reduir la capacitat turística.

Ah! I aquí s’alça la veu -poderosa- dels principals beneficiaris d’aquest model. Hi ha molta gent que en viu, de forma interessada, aliena o tan se me’n fotista. Els primers, els empresaris dels sector; els segons les administracions, les locals per endavant, també les altres. Dieu a l’Alcalde de Vallfogona del Mig que potser tancaran les granges de porcs de quatre potes. Dieu al President de la comarca de l’Empordanet que cal reduir el nombre de places hoteleres. Dieu a les administracions que cal reduir algunes partides de la balança de bens i serveis.

Cal “Implementar polítiques d’immigració selectiva basades en la qualificació i la demanda.” Parole, parole,... La gent que emigra ho fa per millorar les seves condicions de vida i va allà on hi ha treball. El que li ofereixin és millor del que tenen. No cal polítiques d’immigració, calen polítiques econòmiques que determinin què volem ser. Volem turisme de masses? Tindrem cuiners, cambres, personal de neteja i serveis. Volem un serveis de cures digne i competent? Tindrem infermers/eres, metges i personal sanitari qualificat d’arreu. Volem “matarifes”?, tindrem personal a dojo. Volem qualificats informàtics? A la Índia en formen a milers. No és política immigratòria el que he de fer, hem de fer política econòmica.

Aquí comença de veritat la qüestió: Quin país volem i com ho aconseguim. Sobre la taula tenim a Catalunya vuit (8) opcions polítiques : quatre "nacionalistes": de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, passant per ambdós cantons del centre; i quatre opcions "espanyolistes", dues unitàries i dues federals. Tot el ventall cobert amb un sistema d’eleccions proporcional provincial. 

Revisar el sistema fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del treball i l’estalvi.

No sé entreveure quina possibilitat d’aconseguir conjuminar una acció de govern que tingui un mínim de consens i de cohesió interna. Ingovernabilitat.

A partir d’aquesta constatació, tothom estirant pel seu cantó, sense un diagnòstic comú, no hi ha possibilitat de fer un mínim de política coherent i de política econòmica encara menys. El resultat? Evident, no ens en sortirem. Bé, a curt se’n sortiran alguns, aprofitats i depredadors. I el poble? Ja ho va respondre La Trinca fa molts anys.  

16 de juliol.

 

 

3.       

50 anys del Miting de la Llibertat.

 

Va ser molt interessant i instructiva l’entrevista que la directora del diari Ara, Esther Vera, va fer en viu i directe a Raimon Obiols (segurament una de les darreres “patums” que queda dels inicis i del llarg procés de la unitat socialista a Catalunya després del franquisme) en l‘acte institucional de commemoració dels 50 anys del Miting de la Llibertat (organitzat pel Govern de la Generalitat i la Fundació Rafael Campalans) a la sala d’actes de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Curiosa la selecció de l’entrevistadora, suposo que un “clin d’oeil” als nacionalistes i la voluntat de no fer una entrevista “massatge”, reeixida per a mi en les dues suposicions.

Algunes coses a destacar en una lliure interpretació personal meva:

-Sols hi va haver dos moments en que els assistents (provectes) vàrem aplaudir, llevat del final.

El primer quan al explicar algunes de les coses reeixides pels socialistes catalans va fer referència a la reforma de l'Exèrcit que va aconseguir portar a terme Narcís Serra. Llavors va continuar: “si també s’hagués fet el mateix amb la policia i la judicatura potser ara no ens trobaríem on estem”.

El segon, al ser preguntat sobre que li havia semblat la recent visita del President Illa a Jordi Pujol va dir que li havia semblat bé, però que ell no hi hauria posat tant d’entusiasme. Dit amb el President Illa assegut a primera fila de la sala.

-També va fer una confessió i una afirmació:

“M’he reconciliat amb això que se’n diu “l’aparatu,” reconec la feina de l’organització en els partits”! Els que hem viscut la història d’aquests cinquanta anys de vida del PSC en sabem alguna cosa. Tenia a en Josep M. Sala assegut dues files més endavant. Chapeau, mestre! També crec que no hem d’anar-nos-en deixant velles històries mal cicatritzades.

Reconeixement a la figura d’en Pasqual Maragall varies vegades. La història del MSC i del FOC tornant-se a creuar, les estratègies i tàctiques d’ambdues forces i d’ambdós personatges, i la síntesi, el PSC. La periodista li va preguntar si era cert allò de que en Pasqual era modernista i ell noucentista, i va contestar afirmativament. Tots dos venen familiarment d’on venen, és la història recent, o no tant llunyana, de Catalunya.

-Per mi, les dues preguntes que va resoldre més be van ser les relacionades amb Espanya:

“Què li va semblar el pacte amb el PSOE de les eleccions del 1977?” Resposta de calaix pels que sabem d’on venim: “ve de molt enrere, de trenta anys enrere”. Sí, de Josep Rovira, del Front de la Llibertat, a Tolosa de Llenguadoc l’any 1947. No sé pas si és massa coneguda la nostra història, des de sempre federals

“Quina valoració en fa del procés?”. És la seva teoria del botó vermell. “i sí sí?” es va preguntar la gent. I la resposta correcta dels dirigents hauria d’haver estat: “I sí no?”

Aquest és el meu record i interpretació personal de l’entrevista, però recomano a qui la vulgui veure sencera que ho pot fer a l’enllaç a Youtube ja que hi ha moltes més coses interessants a remarcar. (p.e., com va anar l’exposició que van fer al Governador Civil els que li van anar a demanar el permís per fer l’acte i el que va passar en ell.)

https://www.youtube.com/watch?v=4v1FvoirZqI

Per acabar, una fotografia (extreta del vídeo de la presentació de la commemoració) de dues jovenetes llavors que van anar al Palau Blaugrana aquell dia: La Pili González i l’Anna Comas (en el record). 

3 de juliol.

Propostes no reeixides. Somnis. Il·lusions. Què hi farem!

 

___________________________________________________________________________________

Sota els ombús, mirant la mar.

 

Les idees són molt fàcils de venir, de pensar, d’expressar-les, però –a vegades, massa vegades- és més difícil i costós posar-les a la pràctica.

“Sota els ombús, mirant la mar”, és una proposta d’erigir un record a la memòria del periodista i cronista mataroní Manuel Cuyàs Gibert, traspassat no fa gaire dolorosament pels que l’apreciàvem i pels que l’estimaven,  en forma d’una escultura de la seva figura assentat a un dels clàssics bancs de travesses de fusta a l’ombra dels arbres del Passeig Marítim de Mataró, davant de les cases del Callao.

Els ombús són uns arbres importats de les Amèriques fa molts anys a les nostres terres.  El seu nom més científic és el de Pytulaques, encara que la traducció col·loquial d’ombús –paraula guaraní- al català és el de bellaombra. És el símbol de l’Uruguai, de l’Argentina i de la cultura dels gautxos. L’avi pirata.

En Manuel li agradava el mar, el “marc” a Mataró, i gaudia de la seva platja. La mar és la Mediterrània, més enllà del concepte geogràfic. És el mar i el que l’envolta no només físicament sinó també culturalment, són els seus pobles –en l’ample accepció de la paraula-, la seva gent, és la seva cultura, costums, menges, festes, història i tradicions.

Més enllà de la línia de l’horitzó, que a pet d’ones potser no arriba més enllà de la boia, sabem que aniríem fins a Menorca. Però mentre tant, -mirant si les ones trenquen amb menys o més empenta, si avui l’aigua és més transparent, tèrbola o bruta, si hi ha sirenes i dofins que s’atreveixen a ficar-s’hi a qualsevol data, si les sargantanes surten del cau i fan bronzo a la sorra per estar més boniques, si les iaies i els avis van caminant a ran d’aigua per alleugerir la circulació sanguínia-, podríem anar a assentar-nos una estona  acompanyant el record d’una persona que es va estimar la seva ciutat, el seu mar, el seu país, la seva gent.

Mirant la mar, sota els ombús. Posem-nos-hi a fer realitat aquest idea, que no sols sigui un somni, sinó que esdevingui una realitat. No sé pas si serà difícil d’aconseguir, però valdrà la pena intentar-ho. Si ho aconseguim serà fabulós.

 

Mataró, 17 de novembre de 2020.

No son periodistes. Son portaveus.

 

(fragment d'un vitrall  de Marc Chagall a la Fraumünster de Zurich. El Rei David, cantant de salms.)

Ja sé que algun amic periodista se m’enfadarà. Ja està en Manel amb la seva dèria contra els periodistes. Però el cert és que els diaris i els mitjans d’informació els fan uns professionals que es diuen periodistes. I ara, es veu amb claredat que molts d’ells son “voceros”, portaveus, d’una operació que ja no se’n amaga intentar, sigui com sigui, fer caure el Govern espanyol. No és pas una operació nova, trenta anys enrere el “Sindicato del Crimen”, periodístic, ja ho va aconseguir, reconeixent-ho després. No, no es tracta de posar en qüestió la gestió del Govern, la seva obra, el que han fet o  estan fent, sinó posar en qüestió a les persones del Govern, principalment el seu cap, arribant si cal a les seves famílies més immediates.

Cada dia una notícia (?) més descabellada, versemblant o no. Es tracta de destruir la imatge dels adversaris i alhora enfonsar la moral dels seus seguidors. Algú, amb coneixements o suposicions, se’n va a un jutge i l’informa de comportaments que poden ser irregulars (o no) d’una persona prominent. El jutge els fa cas i encarrega a la Policia que ho investigui. El que la Policia aporta al jutge es filtra d’immediat als mitjans, que per por de no quedar menys que els altres, no dubten en fer-ho  públic sense atendre a cap consideració jurídica i apuntant a qüestions pretesament morals. I ja està, ells, els periodistes, sols informen del que es diu, o els hi ha arribat. Si això és veritat o mentida, si té o no té recorregut legal, si això pot afectar a la imatge d’algú o no, si té algun context explicatiu o no, ... tot això no es té en consideració. Endavant, titular i notícia a escampar. I ja tenim el judici popular conclòs abans del judici dels jutges pròpiament dit: pena de tele diari com a mínim, escarni públic i condemna a l’avern. Per això els afectats son el que son,  per aguantar el que sigui i així queda després la seva imatge, per terra, per amagar-se.

Però als mitjans tant els fa, ells han de vendre, han de fer la que diuen és la seva feina: informar. Informar de què? De qualsevol infàmia? Informar perquè? Per destrossar sense consideració a persones que tenen algun nom? Informar com? Amb les notícies més truculentes i morboses que puguin ser? Informar a on? a les portades dels diaris i a les capçaleres dels informatius? Informar per a qui? Pels impotents que destil·len rancúnia per les xarxes socials?

No té solució. Però pensin-ho bé, tenen tanta responsabilitat com els altres responsables (polítics, policies i jutges) del clima que està ben instal·lat a casa nostra (i més enllà). D’acord amb el Poder, del que evidentment son part, estan destruint la democràcia.

25 de juny.