Dejaste constancia de que te dejarían marchar cuando por alguna
circunstancia ya no pudieras compartir la vida con los tuyos, tu familia, tus amigos,
tus compañeros, … Hoy se ha cumplido dolorosamente pero cabalmente tu decisión.
Francisco Solano López Romito (San Juan, Argentina, 1943) “Hi has passed away”que diuen els anglesos, has passat endavant,
ens has passat davant no sé pas cap a on, però ja no hi ets. De fet, ja fa un
temps -tampoc gaire- que sols hi eres físicament i no sé fins a quin punt -això
no ho sabrem mai- estaves amb nosaltres.
Ens vam conèixer al 1977, quan
fugint o foragitat pel cop d’estat dels militars argentins vas aterrar a aquell
estrafolari despatx dels serveis tècnics de la U.G.T. que s’estava reconstruint
en mig dels Pactes de la Moncloa que van acompanyar el naixement de la democràcia
que tenim ara. Vas caure en mal moment, però venies apallissat -te’n van quedar
marques per sempre- d’una situació molt pitjor. Aquí hi havia esperança, allà baix
desesperació. Vas refer la teva vida professional, érem col·legues, entre nosaltres, després vas establir-te
a Madrid, però continuàvem veient-nos de tant en tant amb tota aquella colla
que vam treballar plegats un breu lapse de temps.
Quan vaig anar a semi expatriar-me
a la capital en dues legislatures vam tenir contactes més sovint a casa teva. A
més la teva dona, la More, era el nostre contacte amb el Ministeri de
Medi Ambient, mà dreta llavors de la Cristina Narbona. Deliciosos sopars
a la vostra casa de Ciudad Lineal.
Ja jubilat vàreu prendre la
decisió de venir a viure a Mataró. Han estat pocs anys els que hem compartit
veïnatge. Us hi trobàveu bé, gens difícil, la nostra ciutat és agradable. Però
les malalties et van clivellar i poc a poc vas anar deixant-nos sols amb la
teva figura. Ja no tenies esma per explicar-nos la història del teu país, les
seves vicissituds passades i les actuals, les teves “peroratas” sobre
qualsevol tema polític o filosòfic. Hem estat companys fins al final.
Eres un home culte, escrivies i
publicaves poesia, contes infantils i juvenils, una novel·la curta.
Mira per on, m’aixeco a buscar darrera meu a la lleixa on hi tinc la
poesia un llibre que em vas regalar i dedicar l’agost del 2018: “Retratos
aleatorios” i se’m obra per la pàgina d’un poema que es titula “Testamento
Vital”, rubricat a Madrid a 13 de juliol de 2010:
Firmo y me doy cuenta que me doto
de un escudo para lidiar en caso
del ataque rencoroso y traicionero
de la muerte en su sádico empeño
por desmentir que ella no es nada.
(la foto és d'en Pep Molsosa, de fa pocs dies)
Adeu, company, amic ,…, ara ja
descanses en pau. Et recordarem.
Maig del 2011. Després de l’aturada
dels treballs al Congrés provocada per les eleccions municipals, torno a Madrid.
El primer que fem amb els companys és anar a la Puerta del Sol on
hi ha l’acampada del 15-M, el “moviment dels indignats”.
Vaig sortir decebut, era una barreja de “kermesse”, no sé si gaire
heroica, una “bullanga”,
un campament scout, assemblea
intermitent, gent dormint en tendes de campanya la mig del carrer, proveïments amb
carros de la compra dels súpers propers,... Un gran caos amb alguns
organitzadors (tots professors universitaris de polítiques), encara que no crec
pas que Antónov-Ovséinko
se’n hagués refiat massa d’ells per assaltar el Palau d’Hivern.
Però d’allí en va sortir una
força política que anava a assaltar els cels, Podemos. A les
eleccions generals del 2015 va treure 69 diputats i quasi bé un 20% de vots
emesos. Van repetir-se les eleccions al 2016 i una heteròclita combinació de
coalicions i col·ligats en treu algun diputat més, 71. A les primeres del 2019 va baixar a 42 amb el
12% del vots, a les segones, les repetides de novembre, 35 mantenint el 12% de
vots. A les del 2023, ja sense el Líder Màxim que després de ser Vicepresident
del Govern s’havia retirat a obrir una taberna, 31, amb una líder que ha fet un
gran treball però que diu que ara, al acabar la legislatura, plega. Inconsistència,
inconstància, incoherència, és el que els ha portat a barallar-se, fraccionar-se
i a quedar sols amb 4 diputades que estan al Grup Mix que és un poti-poti.
“Mi
generación ha experimentado una desilusión considerable con la política como
instrumento de cambio. La consecuencia de ello, incluso entre quienes consiguen
esquivar el cinismo, es
una relación difícil con la esperanza.”, diu Jorge Tamames.
Jorge
Tamames, és un brillant -sembla- politòleg madrileny nascut el 1989, no
ha arribat a fer encara 40 anys. Quan ell va néixer jo ja feia deu anys que
tenia responsabilitats polítiques públiques i estava al front d’una ciutat de
cent mil habitants. Ell va estar a la Puerta del Sol, després va
estar un temps formant-se als Estats Units d’Amèrica (felicitats!) on va
arribar a fer campanya pel senador esquerrà Bernie Sanders. Ara,
15 anys després d’intentar arribar al cels i amb una notòria carrera d’assessor
polític (bona feina aquesta!) publica un petit llibre que ha merescut el
reconeixement del II Premio
Utopías que caben en el BOE: “Algo
que hicimos juntos”, ed. Lengua de Trapo y Círculo de Bellas Artes, M-2026.
El llibre comença així: “¿Cuándo fue la última vez que hiciste algo útil y
valioso para los demás?.
D’intentar arribar, i conquerir,
els cels, anem a la terra. Proposa la creació d’un “Sistema Nacional de Guàrdies
pel Comú” que el concep como una institució de treball comunitari estatal, universal i
obligatòria. Aquest Sistema, d’ara en endavant “Les
Guàrdies”, inclou: “iniciativas de
prevención de desastres climáticos, programas de regeneración medioambiental, labores
de seguimiento, apoyo e inclusión en el ámbito de la salud y ante emergencias sanitarias
y trabajos de cuidados en el cuarto pilar del Estado del bienestar (en sectores
como la dependencia, discapacidad y tercera edad.”
De resultes d’una reflexió sobre
la Renda Bàsica proposava l’establiment de contrapartides comunitàries derivades
de prestacions varis que el comú fa a determinats del seus membres. L’autor del
llibre comentat va molt més lluny. Proposa l’establiment d’un Servei Civil
universal i obligatori per tots els membres de la comunitat.
A partit d’aquesta idea la va
acotant, tant en la forma de fer-la, a quines franges d’edat li correspon, quines
són les feines i de quina manera s’exerceixen. No en parla en cap moment, però
a mi m’ha vingut al cap el funcionament d’un Servei Militar: el
suïs.
He hagut d’esperar arribar a la
darrera pàgina del llibre (en l’apartat d’agraïments) per trobar una referència
que em semblava oblidada en les feines a fer per “Les Guàrdies”:
el manteniment del patrimoni. “... así como la idea, pendiente de desarrollo, de un quinto programa de
guardias, consagrado al cuidado y rescate de nuestro patrimonio histórico, ...”
Evidentment, hi ha coses
discutibles o per discutir, i obstacles per salvar especialment en el marc
institucional que tenim, però és molt bo llençar propostes a la plaça pública. Tot una capítol,
el darrer, per objectar les objeccions que se li poden posar a la seva
proposta. Molt bé, m’hi he divertit amb les objeccions i contra objeccions “cunyades”.
Una nota a peu de pàgina citant una
de les seves referències: “Lo verdaderamente radical es hacer la esperanza posible y no la desesperación convincente, la
izquierda ha puesto notablemente más empeño en lo segundo.” I
dos libres importants: el de Karl Polanyi, “La
gran transformación”, que incomprensiblement ara se’n parla molt i no es
troba a les llibreries, i el de David Graeber i David Weingrow, “El
amanecer de todo”, ed. Planeta, B-20221.
Cada generació ha de descobrir
per ella mateixa el Mediterrani.
En el llibre autobiogràfic d’en Peridis (José Mª Pérez González):
“El
tesoro del Convento Caído”, ed. Planeta (Espasa), B-2025, surten moltes
vegades las habichuelas, les mongetes. És el record de l’autor de quan
acompanyava a la seva mare plantant-les als horts del convent llavors abandonat
de Santa
Maria la Real a Aguilar de Campoo.
Fins hi tot en dibuixa el record a la portada.
Ja és gran, nascut a l’any 41 del
segle passat al costat nord de la serralada cantàbrica, lebaniego. De ben
petit la seva família passa a l’altra banda, a Aguilar i es
converteix en palentí, de la muntanya
palentina. Juga entre les ruïnes abandonades de la gran abadia dels premonstratencs
que esdevé l’obra cabdal de la seva vida. Arquitecte, ninotaire, escriptor,
activista del romànic i de moltes altres coses, podem dir que el que es
trasllueix en les pàgines de l’obra comentada és que és un complert ciutadà. No
és pas un polític, però ha fet molta política.
“..., porque ha sido el Convento
Caído el que me ha hecho crecer a mí, dándome a comer los frutos de su huerta y
dándome a beber el agua del arroyo. Y si es cierto que<<la
patria del hombre es su infancia>>, mi patria, a lo largo de toda mi
vida, ha sido el monasterio de Santa María del Real, porque, sin darme cuenta, su
claustro, su iglesia, el arroyo con sus cangrejos y el refectorio con moras y
frambuesas me entraron por todos los poros del cuerpo y me inocularon la
vocación de la arquitectura. Y ahora, ya con el pie en el estribo, he sentido la
necesidad de contar la aventura de mi vida… con el monasterio como amigo
perpetuo y como protagonista en la realidad, de los sueños y las sombras de la
vida.”
M’ha agradat que traduís “la España vacía”, o ”vaciada” com
s’empatollen a dir-ne ara, per la España deshabitada que és un
significant millor del concepte. Com supera la burocràcia administrativa, com
proposa solucions davant de problemes, com sap decantar-se quan ja toca. Com
viu, alegries i penes, la família, els parents i els amics.
“Hay
luces de juventud que, como estrellas fugaces, tienen un resplandor tan corto,
pero tan intenso que vale la pena revivirlas y añorar-las cuando seca las hojas
el otoño”.
Moltes dedicatòries al començar i
mols agraïments a l’acabar, normal, és tota una vida.
Ah, la primera cita que obra el
llibre és d’en José Luis Sampedro (un altre homenot que diria en Pla):
- ¡Ay, don José Luis! ¡Mi vida es
una novela!
-Pues, ¡escríbala, escríbala,
señora!
M’han quedat moltes ganes d’anar
a passar uns dies a l’hostal
del “Convento Caído” i fer un recorregut pel romànic de la muntanya
palentina. A veure si ho podem fer l’any que ve fora de temporada, a la
primavera.
Fa dies que de resultes d’un
escorcoll al despatx personal de Rodríguez Zapatero van sortir dins
d’una caixa forta unes joies que un taxador va valorar en una xifra elevada. O potser no tant, sempre he pensat que davant determinades quantitats que esveren
al personal els rics de veritat es deuen fer un tip de riure. El seu
propietari no ha aclarit encara com les va arribar a posseir. No sé, perdoneu-me, si
està obligat a explicar-ho. La meva presumpció, sembla que molt compartida, és
que poden ser obsequis que temps enrere s’acostumaven a fer de resultes de
trobades entre mandataris polítics. Vaig explicar en aquella entrada els obsequis
de cortesia que jo rebiaque evidentment
eren en consonància amb la meva relativa insignificança. Abans se’n deien “francesilles”,
obsequis extraordinaris que representaven de poc import pel que els entregava.
Avui Ernesto Ekaizer -que
sembla tenir bones fons d’informació- fa un escrit a El Periódico
on explica els obsequis de cortesia que presumptament la monarquia saudí va fer
a les més altes instàncies de l’Estat amb motiu d’unes gestions diplomàtiques
que els interessaven força als àrabs ara farà uns vint anys.
Respecte a la capacitat del jutge
i de la policia per esbrinar el perquè Rodríguez Zapatero tenia unes joies
guardades, el catedràtic Pérez Royo va escriure fa dies un article que
em va semblar revelador de la deriva judicial i policial que hi ha instaurada
en aquest moment al país.
Aquest tema dels obsequis de
cortesia es va anar corregint mica en mica, accentuant-se molt després de la
crisi econòmica del 2008. La resposta general de les democràcies occidentals a
aquella situació -protegint al món financer i fent recaure l’ajustament en la
població en general i en les classes populars- va comportar arreu reaccions
airades contra la classe política que encara avui són ben manifestes. D’aquella
pluja, aquests fangs. El tema -que també va afectar a les empreses privades
encara que d’això no en sabem gaire ja que no hi tanta obligació de transparència- ha
arribat a extrems paranoics, fins el punt de jutjar amb ulls d’ara -tant pel
món de la informació com sorprenentment per la judicatura- fets de un període
anterior en que hi havia unes altres costums i comportaments. Que ara no siguin
ben vistos, implica no acceptar-los ni repetir-los, però cal entendre’ls en el
context de quan es varen produir.
Un alt càrrec de l’administració catalana
em va explicar una anècdota que il·lustra on hem arribat en aquesta resposta.
En un dinar oficial en el que ell era l’amfitrió, a l’hora dels postres alguns
dels convidats van canviar els postres per un “xupito” de licor. Com que
no variava el cost del dinar, que ja estava taxat reglamentàriament, ningú va
pensar que hi hauria problemes a l’hora de presentar la factura a la
intervenció de comptes. Bé, resulta que no va haver-hi problema amb el cost del
dinar, però sí amb la reglamentació de que no podien -en aquesta mena de dinars-
prendre’s begudes de més de 20 graus d’alcohol. Qui m’ho explicava em va dir
que per solucionar la qüestió va pagar els “xupitos” de la seva butxaca
i va tancar el tema.
Vaig pensar si no havíem fet més
despesa pública amb el cost d’un funcionari repassant les factures de
restaurant dels càrrecs públics. El tema ve de que s’ha perdut el sentit de la
mida, de la proporció, del sentit comú (potser és que mai n’hi ha hagut). Ara
-i les xarxes socials ho amplifiquen- tot està sota sospita. Qualsevol denuncia
-certa o falsa, real o inventada- és ràpidament recollida per algú que en dona
pàbul i es genera una pilota (moltes vegades de merda) molt difícil d’aturar.
Que hi ha comportaments inadequats i punibles, cert, n’hi ha. Però s’ha creat
un clima que fa molt difícil la convivència, tot són motius per la crispació,
no hi ha cap perspectiva, tant dels possibles infractors com dels denunciants.
Les normatives que s’estableixen
són per complir-se o modificar-se, si cal, pels procediments establerts. Ara, la
justícia patibulària ens pot portar a una societat ressentida i amargada.
Ja és un tema rar de veure a les
notícies davant de l’escàndol
que representa la seva situació arreu del país. Durant els primers anys
de la democràcia local, els darrers de segle passat, l’angoixosa situació de la
hisenda local (municipis, diputacions, et all) era per la penúria amb la
que tenia que afrontar la reconstrucció -moltes vegades la construcció- de les
poblacions abandonades per les raneres del franquisme. Ara el problema, reitero
escandalós, és el contrari: les normes implantades de la crisi del 2008,
Montoro 2012, continuen vigents encotillant a les Corporacions locals i
provocant una delirant situació
de “milionari superàvit”(sic) en un moment econòmic completament diferent
al que va provocar-les i amb unes necessitats socials evidents que les administracions
locals són les més adequades per afrontar.
El que m’ha cridat més l’atenció
de tot l’article, llarg i documentat article, és la inexistència de la veu de
les organitzacions municipalistes, començant evidentment per la F.E.M.P. (Federació Española de Municipios y Provincias).
¿El periodistes no consideren necessari demanar la seva opinió? ¿Tan
irrellevant s’ha convertit el municipalisme per què no se li senti la seva veu?
¿Tant mesells són els electes locals que estan muts?
¿Des de quan reduir el deute
públic local a la irrellevància, com es pretén, és un signe de bona
administració quan hi ha forats immensos en el que hauria de ser el quefer de
les administracions locals? ¿Des de quan, i fins quan, la tan reclamada -temps
enrere- autonomia local en matèria de gestió dels seus interessos ha d’estar encotillada
per estúpides normatives que sols posen de manifest el desinterès de les
organitzacions polítiques en l’administració local? ¿Per què s’augmenten, allà
on s’augmenten, cada any els imports dels impostos i les taxes locals si no es
poden després gastar?
Em va tocar de rebot ser el
portaveu del Grup Parlamentari Socialista al Congrés del Diputats en el debat
del pressupost del 2008. Era l’any anterior, any encara de vaques grasses en aparença
com es va veure després. D’un dia a l’altre vaig haver d’intervenir en una compareixença
del Secretari d’Estat d’Hisenda on ens va anunciar que la recaptació anava com
un “tiro”, els sortien els ingressos per les orelles. Alguna cosa sabia
de la Hisenda pública de la meva anterior etapa política i no em va semblar
gaire adequada la seva explicació. Li vaig etzibar -fet que no va agradar gens
als meus correligionaris- que si hi havia tants ingressos o que se’ns expliqués
en què es podien gastar (sempre hi ha necessitats públiques per atendre), o que
es reduís la càrrega fiscal sobre la ciutadania. Després va venir el que va
venir, el desastre de la crisis del 2008 i les seves conseqüències que encara
estem pagant, especialment des del punt de vista de la confiança en la política
i els polítics.
Ara els Alcaldes no tenen problemes
d’hisenda, van granats, paguen al comptat, tenen quantiosos romanents als bancs,
anuncien cofois que tenen superàvit -no expliquen que obligat- i a tothom li
sembla bé. Mentre tant el manteniment del patrimoni comú, la creixent
necessitat d’atenció social, la cura del medi ambient i l’adaptació a les noves
tecnologies es va esllenguint, o no son ateses com cal, sense que ningú, sembla, s’esveri. A mi em sembla
molt malament, potser és que soc d’un altre temps.
M’ha vingut al cap -segurament
dec estar equivocat- una analogia.
El Regne del Marroc i molts saberuts
analistes consideren que les ciutats espanyoles al nord de l’Àfrica, Ceuta,
Melilla i els illots varis que hi ha, pertanyen “naturalment” al Marroc.
Aquests indrets, la seva sobirania és fruit de la història, de molts anys d’història.
De quan en les darreries del que es considera l’Edat Mitjana (any 476,
caiguda de l’Imperi Romà, any 1453, caiguda de Constantinoble, fi de l’Imperi
Bizantí), els regnes ibèrics, portuguesos i castellans, fan expansions
territorials, colonialistes en diríem ara, no s’entenien pas així llavors, més
enllà dels seus hàbitats (naturals?) peninsulars, que al seu torn els havien
anat conquerint als qui els havia també -molts anys abans- conquerit a uns antecessors
visigòtics -germànics- que al seu torn els havien conquerit dels romans, que al
seu torn... És l’esdevenidor de la història.
L’analogia: els turcs van
penetrar -venint del que se’n deia l’Àsia Menor, però l’Àsia- a territori
europeu ja a començaments del segle XIV, cent anys abans de l’expansió ibèrica
per Àfrica. L’amplada del Imperi Otomà va
ser molt gran, com la dels gran antics imperis.
Però amb el temps va anar retrocedint, al
final de la Primera Guerra Mundial (1918) els seus territoris europeus van
quedar molt empetitís. L’actual Edirne, és l’antiga Adrianòpolis
que tanta importància tingué en la història de les batalles de l’Imperi Romà i
després del Bizantí, amb presència fins i tot de la Companyia Catalana
d’en Roger de Flor.
Constantinoble era l’històric
nom amb el que es coneixia el que ara és oficialment Istanbul. Els “joves
turcs” a la creació de la República de Turquia l’any 1923 traslladen
la capital romana, bizantina, otomana, a Ankara i canvien oficialment el
nom de la vella ciutat que està a cavall de dos continents, Europa i Àsia,
i que ara té més de 16 milions d’habitants.
A ningú li ha passat pel cap una
reclamació territorial de la part europea de Turquia. Potser a algun irredempt
grec o balcànic sí, però marginal. És el flux i reflux de la Història (sí, amb
majúscules).
Ara, en un indret tant cobejat
com el de l’ estret
de Gibraltar, les velles columnes d’Hèrcules, amb els anglesos
-el Regne Unit- mantenint el Penyal a la
part nord del pas, Ceuta,
a la part sud, esdevé novament notícia, i torna a sortir la reclamació
marroquina.
La Història mai va de pressa. Ves a saber què ens
depararà la política, la geo-política, els propers temps. Pels nostàlgics de l’Imperi
(espanyol) aquest tema és intocable, ni parlar-ne! No sé pas si la nostàlgia
del passat -arreu- té més força que el pragmatisme adaptatiu del futur. Veurem
amb el temps com es van desenvolupant els esdeveniments, veurem. Potser
-segurament- nosaltres ja no. Encara que... de més verdes se’n maduren.
La expresión sin cuartel
significa una lucha,
combate o competencia muy dura que se hace sin piedad, sin pausa y sin mostrar
compasión hacia el rival. Dos ideas clave que la
definen son la falta de
piedad y la intensidad
máxima en cualquier enfrentamiento.
Cuando en la política se dice que la
"lucha será sin cuartel", eso significa que se irá en ella hasta las
últimas consecuencias, hasta la liquidación política del adversario, aun cuando
éste se rinda o pida tregua.
Fa molts pocs dies, només
tres o quatre, que l’Oriol Bartomeus va
ser clarivident:
Així estem. Si el President del Govern espanyol, Pedro Sánchez,
no plega ja s’anirà a per totes. El cas de l’assalt de Ceutaper una massa innumerable
de marroquins, utilitzats un cop més com a carn de canó, és
una altra prova de la lluita de la dreta mundial -amb la aquiescència dels seus
corresponents espanyols, catalans inclosos- de fer la vida impossible al President
del Govern fins que accepti retirar-se.
I si no ho fa, el massacraran, i amb ell tot el que representa: l’esquerra,
el federalisme, la humanitat i la tolerància.Va d’això la guerra i les batalles que anem veien cada dia.
És indignant que quan el país acaba de lliurar una batalla
contra els més gran incendis forestals que es recorden s’obri sense uns
instants de treva un altre flac de la guerra bruta contra al darrer reducte d’esquerres
que queda a Europa. És d’una
immoralitat total que el cap de l’oposició carregui les culpes de la
terra cremada al Govern de l’Estat quan els responsables de cuidar-se del tema,
els Govern autonòmics en mans de correligionaris seus, s’han declarat
públicament impotents per fer-ne front i han traspassat el “trastos”(expressió
del món taurí) -que havien arraconat amb escarafalls- al Govern Central.
Ara també, davant l’allau de persones saltant-se la frontera a les “braves”,
la responsabilitat se li torna a endossar al Govern. És evident que un cop més els conjurats actuen “sense
modos ni vergonya”. No és pas la primera vegada.
Ciutadans, ciutadanes, ens hi va el model de societat, de vosaltres és el vot. Això es
un crit d’alerta contra el que vol venir, la reacció trumpista; és un clam per
mantenir el que volem continuar sent, el progrés europeu.
Cada
cop serà més difícil ser català, francès, etíop o birmà al món digital.
Per
primer cop en tres mil anys, no serà aquí (Europa) on es dissenyi el proper
ordre mundial.
L’estructura
política dels estats nació resulta cada cop més ineficient per posar en ordre els
grans grups supranacionals des de la Xina els Estat Units.
Computació,
xips, internet, algoritmes o intel·ligència artificial no formen part d’una
transformació digital sinó d’una revolució digital.
Estem
davant de l’oportunitat d’explorar una altre horitzó que serà radicalment
diferent i, per tant, generarà conflictes.
En
algun moment ens haurem d’atrevir a ser revolucionaris, i enfrontar-nos al que
està passant.
Però
en l’àmbit institucional i
social l’escenari encara està dominat per actors anacrònics i es troba a
faltar un ecosistema de noves veus capaces de personar-se amb contundència a la
discussió.
Estem
incorporant noves eines perquè estem en plena transició d’una societat industrial cap a una societat
digital, i encara no sabem ben bé on anirem a parar i com serà el model
resultant.
Pels que ja hi són, el que diu son obvietats. Pels que no hi son
encara, que s’hi preocupin que això ja està aquí per quedar-se i créixer. Pels que no hi volen ser,
que recordin les lluites dels luddites de l’anterior
revolució industrial. Pels
que ja no hi serem, sempre és bo saber quin món deixarem.
Recullo del taulell d’un
establiment comercial de la Plaça un full que demana ajut per restaurar les
portes de la basílica de Santa Maria. “La vàlua material i simbòlica de les
seves cinc portes, que són dels segles XVII, XVIII i XIX, requereix una
intervenció que en garanteixi la integritat i conservi les traces de la
història que tenen.”
No fa pas gaire van ser les campanes, amb una placa dins del
campanar que en dona constància; dies enrere un bon amic en nom d’una històrica
entitat local em va demanar ajut per l’orgue petit (el
gran, també malmès, ja veurem com i quan es farà, fa vint anys que se’n
parla); l’any passat l’Arquebisbe Metropolità de Barcelona, el Cardenal Omella,
va fer notar als assistents de la Missa
de Glòria de Les Santes que la basílica necessita una mà de pintura; cal arranjar
-sembla- la capella del Roser; la instal·lació elèctrica presenta un estat
perillós;...
Estem davant d’un problema. La
baluerna és de l’Església Catòlica, de la parròquia de Santa Maria de Mataró, però
el seu deteriorament al cor de la vella Iluro interpel·la als
mataronins. Pel que em diuen els que estan ficats en aquella congregació és un
problema molt estès arreu. La societat s’ha secularitzat. No hi ha capellans ni
monges. Pocs feligresos i aquests ja no són els de les classes dominants i
benestants que apoquinaven les grans reformes mentre el poble menut es posava
la mà a la butxaca quan passava la safata. Ja ningú es recorda del Delme. El centre de Mataró ja no
és el rovell de l’ou del poder ciutadà, cívicament ja no és res, espai per la festa i l'esbarjo, terrasses
de bars i restaurants molts d’ells regentats per ciutadans asiàtics. Tampoc
això no és pas gaire diferent del que passa en altres indrets
Però som interpel·lats no per les
creences religioses, que molts no tenim, sinó per la tradició, la cultura, el
manteniment del patrimoni, per la imatge de l’espai públic. Com resoldre
aquesta situació que no és original però sí controvertida? Els promotors de la
restauració d’aquest element són organismes i entitats de “missa”, com
correspon, però tenen -perquè l’han demanat- el suport de les administracions
públiques. A les administracions públiques hi va a demanar tothom i tampoc
poden -i no han- d’arribar a tot. Primer han d’arribar al comú, després als
singulars. Llavors...? Cal asseure’s a parlar seriosament del problema, sense
apriorismes ni privilegis, conscients de la realitat, disposats a les cessions per
totes parts, mirant a llarg amb consens i constància, com històricament s’han
fet aquests edificis. Els representants del comú i els representats de la
singularitat, històrica i decadent, però singularitat.
I atenció, no és un problema sols
de la basílica de Santa Maria. Hi ha altres baluernes religioses a la ciutat a
considerar.
Agraeixo a Josep M. Carreras,
ànima dels dinars
tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès la possibilitat de
participar-hi. A la darrera, el passat dilluns 13/7, el Sr. Xavier Roig,
coordinador de l’informe Fènix,
ens va fer una presentació del mateix al que va seguir un debat força
interessant. L’entrada que exposo a continuació expressa el meu pensament sobre
l’esmentat informe.
L'Informe Fènix té el seu origen en el neguit d'alguns economistes i empresaris del país, que fa temps que detecten i denuncien les anomalies del model econòmic català. És un anàlisi independent que només vincula a les persones que l'han elaborat i signat.
En aquest context, l'informe introdueix el concepte de "sectors altament subvencionats", definits com aquells .on els salaris, de mitjana, són tan baixos que no generen ingressos fiscals per sostenir els serveis públics més elementals de què gaudeixen els seus treballadors. Això implica una transferència implícita de recursos des del conjunt de l'economia per cobrir aquest dèficit, especialment perniciosa quan el beneficiari últim de la producció és una persona que no viu a Catalunya. Entre els sectors amb aquestes característiques destaquen especialment el turisme de sol i platja i la indústria càrnia.
Entre les principals recomanacions, l'informe proposa:
1, Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i el valor afegit aportat per cada sector productiu.
2. Eliminar avantages fiscals que afavoreixin activitats de baixa productivitat.
3. Incrementar el salari mínim per frenar l'expansió de llocs de treball poc qualificats.
4. Implementar polítiques d'immigració selectiva basades en la qualificació i la demanda.
5. Reduir la capacitat turística.
6. Reformar les polítiques d'ocupació per equiparar-les als estàndars europeus més avançats.
7. Revisar el sistema fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del treball i de l'estalvi.
8. Fer obligatori el coneixement del català com a requeriment per ocupar llocs de treball d'atenció al públic i serveis de cura personal.
Malgrat la declaració dels autors
de l’informe Fènix que diuen que té l’origen en el seu neguit en les anomalies
que ells detecten en el model econòmic català, crec que la seva preocupació
-potser subconscient o deliberadament amagada- és la del futur de la societat
catalana -població i territori- que pels camins que va es va allunyant cada
vegada més de la concepció “nacionalista” del país. Ensenyen la “poteta”
en la darrera de les seves recomanacions:
“Fer obligatori el coneixement del
català com a requeriment per ocupar llocs de treball d’atenció al públic i
serveis de cura personal.”, encara que veien i
coneixent els currículums dels seus autors no és pas d’estranyar.
Hi
ha antecedents d’aquesta preocupació, són històrics: “Catalunya, poble
decadent” de Joan Antoni Vandellós al 1935 (quasi bé cent anys
enrere). Malgrat els posicionaments de Jordi
Pujol: “És català qui viu i treballa a Catalunya”, van ser les
forces d’esquerra, el PSC i el PSUC, els que van treballar per la
unitat civil del poble de Catalunya, assumint el que comportava la integració
efectiva dels “altres catalans”. És la lluita, per exemple, de l’escola
catalana enfront a la idea, aplicada al País Basc, de les dues línies
educatives segons l’idioma dels alumnes.
Però
els recels hi eren, havíem estat “envaïts”, (colonitzats?) pels xarnegos.
La plasmació d’escons al Parlament entre opcions “nacionalistes” i “espanyolistes”
en les diverses convocatòries electorals ha estat clau per què no es fes mai
una llei electoral pròpia de Catalunya que corregís la evident disparitat de la
representació territorial. Ara, el model econòmic que alguns han implantat amb
l’anuència directa o indirecta de les administracions públiques (no ha caigut
del cel) i del que en son beneficiaris, posa sobre la taula l’evidència d’una societat cada cop més
barrejada, amb la por que els “nacionalistes” sempre tenen a
aquest fet, i un territori
cada cop més malmès lluny de les essències tradicionals (?) amb danys
molt visibles.
Cert,
hi ha sectors “subvencionats” (el concepte no és massa exacte però
s’entén), aporten menys del que reben: el turisme, el sector carni, en menys
mesura el comerç a la menuda i, com a tot arreu, el primari: agricultura,
ramaderia, pesca,... Aquest darrer és general i acceptablement assumit,
de sentit comú, pel manteniment del territori.
L’existència
d’uns sectors que aporten uns més i altres menys que d’altres és molt coneguda
en la història econòmica i no ens ha
d’estranyar, forma part de les decisions polítiques, del que es coneix com a
política econòmica. Aquestes decisions responen als interessos de les forces polítiques i socials dominants en
cada moment històric i en tenim referències a l’abast: des de la P.A.C. europea
al Holodomor estalinista
(aquest un cas extrem). Ara estem assistint a un debat importantíssim d’intentar
capgirar substancialment les polítiques econòmiques implantades després -i a
resultes- de les guerres mundials de la primera meitat del segle passat principalment
en territori europeu.
Els
redactors de l’Informe Fènix han trobat una molt bona palanca que posa de
manifest les anomalies del sistema econòmic català (només el català?). Això
també és tant vell com Arquímedes: «Doneu-me
un punt de suport i mouré el món».
Però
crec que és un error discutir o qüestionar l’informe Fènix centrant-se en aquesta
palanca. Aquesta pot ser certa, potser sí, però la crítica als sectors del
turisme i de la industria càrnia es poden fer també des d’altres punts de vista
ja que tenen altres externalitats molt evidents, les medi ambientals per
exemple. L’objectiu dels redactors de l’informe és un altre i el mon acadèmic
pot vestir les coses com els convingui.
El punt primer de les seves recomanacions:
"Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i
el valor afegit aportat per cada sector productiu.”
Hi ha sectors que aporten menys del que comporta el seu funcionament. Qui
treballaen aquest sectors
principalment?: Mà d’obra immigrada. Els autors en privat i en pla col·loquial
parlen de negres, “sudaques” i moros. Així, quins i com seran els futurs “catalanets”?
L’acudit d’en Mohamet Torrens. Què fem, com conceptuem, en Lamine
Yamal? Bé, aquest és metropolità i del Barça. No cal que en parlem gaire.
Però a més a més, quin son els sectors que malmeten més el territori: el
turisme (Lloret, Salou, ...) i el porcí (de La Garrotxa al Lluçanès), la
Catalunya “catalana”, el pa amb tomàquet i l’esqueixada, la botifarra
amb mongetes, la sardana i les havaneres,... (les havaneres!)
Cal aturar aquest
model, com?:
Eliminar avantatges
fiscals que afavoreixen activitats de baixa productivitat.
Incrementar el salari
mínim per frenar l’expansió de llocs de treball poc qualificats.
Reduir la capacitat
turística.
Ah! I aquí s’alça
la veu -poderosa- dels principals beneficiaris d’aquest model. Hi ha molta
gent que en viu, de forma interessada, aliena o tan se me’n fotista. Els
primers, els empresaris dels sector; els segons les administracions, les locals
per endavant, també les altres. Dieu a l’Alcalde de Vallfogona del Mig que potser
tancaran les granges de porcs de quatre potes. Dieu al President de la comarca
de l’Empordanet que cal reduir el nombre de places hoteleres. Dieu a les
administracions que cal reduir algunes partides de la balança de bens i serveis.
Cal “Implementar polítiques d’immigració selectiva basades en la
qualificació i la demanda.” Parole, parole,... La gent que emigra ho fa per
millorar les seves condicions de vida i va allà on hi ha treball. El que li
ofereixin és millor del que tenen. No cal polítiques d’immigració, calen
polítiques econòmiques que determinin què volem ser. Volem turisme de masses?
Tindrem cuiners, cambres, personal de neteja i serveis. Volem un serveis de
cures digne i competent? Tindrem infermers/eres, metges i personal sanitari
qualificat d’arreu. Volem “matarifes”?, tindrem personal a dojo. Volem
qualificats informàtics? A la Índia en formen a milers. No és política immigratòria el
que he de fer, hem de fer política econòmica.
Aquí comença de veritat la qüestió: Quin país volem i com ho aconseguim.
Sobre la taula tenim a Catalunya vuit (8) opcions polítiques : quatre "nacionalistes": de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, passant per ambdós
cantons del centre; i quatre opcions "espanyolistes", dues unitàries i dues
federals. Tot el ventall cobert amb un sistema d’eleccions proporcional
provincial.
Revisar el sistema
fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del
treball i l’estalvi.
No sé entreveure quina possibilitat d’aconseguir conjuminar una acció de
govern que tingui un mínim de consens i de cohesió interna. Ingovernabilitat.
A partir d’aquesta constatació, tothom estirant pel seu cantó, sense un
diagnòstic comú, no hi ha possibilitat de fer un mínim de política coherent i de política econòmica encara menys. El resultat? Evident, no ens en sortirem. Bé,
a curt se’n sortiran alguns, aprofitats i depredadors. I el poble? Ja ho va
respondre La Trinca fa molts anys.
Va ser molt interessant i instructiva l’entrevista que la
directora del diari Ara, Esther Vera,
va fer en viu i directe a Raimon Obiols (segurament una de les darreres “patums” que queda dels inicis i del llarg procés de la unitat
socialista a Catalunya després del franquisme) en l‘acte
institucional de commemoració dels 50 anys del Miting de la Llibertat (organitzat
pel Govern de la Generalitat i la Fundació Rafael Campalans) a la
sala d’actes de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona.
Curiosa la selecció de l’entrevistadora, suposo que un “clin
d’oeil” als nacionalistes i la voluntat de no fer una entrevista “massatge”,
reeixida per a mi en les dues suposicions.
Algunes coses a destacar en una lliure
interpretació personal meva:
-Sols hi va haver dos moments en que els
assistents (provectes) vàrem aplaudir, llevat del final.
El primer quan al explicar
algunes de les coses reeixides pels socialistes catalans va fer referència a la
reforma de l'Exèrcit que va aconseguir portar a terme Narcís Serra.
Llavors va continuar: “si també s’hagués fet el mateix amb la policia i la
judicatura potser ara no ens trobaríem on estem”.
El segon, al ser preguntat sobre
que li havia semblat la recent visita del President Illa a Jordi
Pujol va dir que li havia semblat bé, però que ell no hi hauria posat tant d’entusiasme.
Dit amb el President Illa assegut a primera fila de la sala.
-També va fer una confessió i una afirmació:
“M’he reconciliat amb això que
se’n diu “l’aparatu,” reconec la feina de l’organització en els partits”!
Els que hem viscut la història d’aquests cinquanta anys de vida del PSC
en sabem alguna cosa. Tenia a en Josep M. Sala assegut dues files més
endavant. Chapeau, mestre! També crec que no hem d’anar-nos-en
deixant velles històries mal cicatritzades.
Reconeixement a la figura d’en Pasqual
Maragall varies vegades. La història del MSC i del FOC
tornant-se a creuar, les estratègies i tàctiques d’ambdues forces i d’ambdós
personatges, i la síntesi, el PSC. La periodista li va preguntar si era
cert allò de que en Pasqual era modernista i ell noucentista, i va
contestar afirmativament. Tots dos venen familiarment d’on venen, és la
història recent, o no tant llunyana, de Catalunya.
-Per mi, les dues preguntes que va resoldre més be
van ser les relacionades amb Espanya:
“Què li va semblar el pacte
amb el PSOE de les eleccions del 1977?” Resposta de calaix pels que sabem d’on
venim: “ve de molt enrere, de trenta anys enrere”. Sí, de Josep
Rovira, del Front de la Llibertat, a Tolosa de Llenguadoc l’any 1947.
No sé pas si és massa coneguda la nostra història, des de sempre federals
“Quina valoració en fa del
procés?”. És la seva teoria del botó vermell. “i sí sí?” es va
preguntar la gent. I la resposta correcta dels dirigents hauria d’haver estat: “I
sí no?”
Aquest és el meu record i
interpretació personal de l’entrevista, però recomano a qui la vulgui veure
sencera que ho pot fer a l’enllaç a Youtube ja que hi ha moltes més coses
interessants a remarcar. (p.e., com va anar l’exposició que van fer al
Governador Civil els que li van anar a demanar el permís per fer l’acte i el que va passar en ell.)
Per acabar, una fotografia (extreta del vídeo de la presentació de la commemoració) de
dues jovenetes llavors que van anar al Palau Blaugrana aquell dia: La Pili
González i l’Anna Comas (en el record).
Les idees són molt fàcils de
venir, de pensar, d’expressar-les, però –a vegades, massa vegades- és més
difícil i costós posar-les a la pràctica.
“Sota els ombús, mirant la mar”,
és una proposta d’erigir un record a la memòria del periodista i cronista
mataroní Manuel Cuyàs Gibert,
traspassat no fa gaire dolorosament pels que l’apreciàvem i pels que
l’estimaven, en forma d’una escultura de
la seva figura assentat a un dels clàssics bancs de travesses de fusta a
l’ombra dels arbres del Passeig Marítim de Mataró, davant de les cases del
Callao.
Els ombús són uns arbres
importats de les Amèriques fa molts anys a les nostres terres.El seu nom més científic és el de Pytulaques,
encara que la traducció col·loquial d’ombús –paraula guaraní- al català és el
de bellaombra. És el símbol de l’Uruguai, de l’Argentina i de la cultura dels
gautxos. L’avi pirata.
En Manuel li agradava el mar, el “marc”
a Mataró, i gaudia de la seva platja. La mar és la Mediterrània, més enllà del
concepte geogràfic. És el mar i el que l’envolta no només físicament sinó també
culturalment, són els seus pobles –en l’ample accepció de la paraula-, la seva
gent, és la seva cultura, costums, menges, festes, història i tradicions.
Més enllà de la línia de l’horitzó,
que a pet d’ones potser no arriba més enllà de la boia, sabem que aniríem fins
a Menorca. Però mentre tant, -mirant si les ones trenquen amb menys o més
empenta, si avui l’aigua és més transparent, tèrbola o bruta, si hi ha sirenes
i dofins que s’atreveixen a ficar-s’hi a qualsevol data, si les sargantanes
surten del cau i fan bronzo a la sorra per estar més boniques, si les iaies i
els avis van caminant a ran d’aigua per alleugerir la circulació sanguínia-,
podríem anar a assentar-nos una estonaacompanyant
el record d’una persona que es va estimar la seva ciutat, el seu mar, el seu
país, la seva gent.
Mirant la mar, sota els ombús.
Posem-nos-hi a fer realitat aquest idea, que no sols sigui un somni, sinó que
esdevingui una realitat. No sé pas si serà difícil d’aconseguir, però valdrà la
pena intentar-ho. Si ho aconseguim serà fabulós.
