Els amos de l'Estat

 

Sembla que algú va sentir que li trepitjava l’ull de poll, o potser és que tenen la pell molt fina. M’ha arribat algun comentari sobre el que els ha semblat dins l’administració municipal el contingut de la meva entrada de fa uns dies posant un nimi exemple de com a vegades -poques o moltes- funciona l’administració pública.

https://magrinyar.blogspot.com/2026/05/sobre-el-funcionament-de-ladministracio.html

El corporativisme de qualsevol organització, entitat, empresa, institució,  fa que davant alguna crítica al seu funcionament la reacció més immediata sigui la de tancar files i rebutjar-la. En el cas que vaig comentar no feia falta. Es tractava d’un assumpte llunyà en el temps (ja vaig exposar que el funcionari al·ludit feia molt que estava jubilat), cal també dir -que llavors no ho vaig fer- que ha estat una de les poques vegades que he utilitzat el meu antic càrrec del que soc fora ja fa més de 22 anys i que de l’actual administració municipal, lògicament pel temps transcorregut, pràcticament no conec a quasi bé a persona. Per tant, que no és necessari que algú aixequi suspicàcies abans d’hora, el fet es probablement irrepetible. Prescripció preventiva pels que els ha fet mal de ventre: Alka-Selzer.

Malgrat tot, a totes les administracions públiques, com a Galícia les meigas, “de haberlas haylas”.

Em van fer arribar el llibre de Rafael Méndez, “Los dueños del Estado”, ed. Península, B-2026, acabat de sortir. L’autor és un periodista -que ha passar per alguns dels mitjans prestigiosos del panorama mediàtic espanyol- que s’ha dedicat a esbrinar (investigar?) sobre el funcionaris més “llestos” del Estat, aquells que conformen els cossos més selectes: L’advocacia de l’Estat, els inspectors fiscals, els lletrats de Congrés, els del Consell d’Estat,... i com van i venen, com compatibilitzen la seva feina amb d’altres de privades, com munten despatxos professionals, com es relacionen, com condicionen obertament o subreptíciament les decisions polítiques. Nom il·lustres, molts amb cognoms  ( i també noms) dobles, parenteles, sagues,... per sobre de la “melée” dels polítics sobrevinguts o sortits de les pròpies “castes”. Costa arribar-hi, les oposicions són molt dures, però un cop superades -amb o sense ajut del tribunal qualificador- has fet el cim. Bé, a poca edat, abans dels trenta anys, ja ets dalt i no hi ha gaire alçada més que pujar a menys que..., sí, a menys que t’obris nous camins aprofitant les dreceres i tresqueres possibles que hi ha defensades per aquests cossos com gat panxa enlaire.  Ho vaig veure i viure en directe quan el llavors Ministre d’Indústria José Montilla va decidir descentralitzar la Comissió Nacional del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona.

La sèrie televisiva “Celeste” retrata d’una forma “pel·liculera” la feina d’una inspectora d’Hisenda intentant demostrar el frau fiscal d’una coneguda estrella mediàtica. Ella, la inspectora d’Hisenda, era la número 2 de la seva promoció. L’advocat defensor de la cantant és el que va ser el número 1. Ja està tot dit, el que li munta la declaració d’hisenda s’ha passat al “lado oscuro”, sap tots els punts flacs i les escletxes de l’administració. El llibre ressenyat abans està ple d’exemples semblants.

Aquesta és una petita part del que es coneix com a “Deep State”, l’Estat profund, que té molts més tentacles en totes les branques de les administracions públiques. No us penseu pas que això sols és dona a “Madriz”. Allà es dona molt ja que hi ha major concentració dels nivells superiors i últims de l’Estat, però als altres nivells administratius (que també son Estat, però menys) també es dona.

Benvinguts a la realitat del món.

Per cert, quina coincidència, aquests dies es celebra a Mataró, al Tecnocampus, el tercer Congrés Català de Gestió Pública. Fa temps que estic allunyat d’aquests temes, encara que pel que veig..., no sé si parlaran d’aquestes coses o continuaran a “Alicia en terra de meravelles”

18 de juny.

Obsequis de cortesia.

 

No tothom té a casa seva un objecte regal de l’Emir de Kuwait. Jo en tinc un, me’l va lliurar el xeic Yáber III Al-Áhmad Al-Yáber Al-Sabah que llavors (1998) era cap d’Estat d’aquell país quan hi vaig anar com a representant de la IULA (Unió Internacional d’Autoritats Locals) a la cimera de la WACLAC (Coordinadora d’associacions Mundials de Ciutats i Autoritats Locals). És la reproducció a mida petita de la barca que tradicionalment feien servir  els mariners  en el golf Pèrsic, avui tant d’actualitat.

Era habitual i pel que veig encara ho és, potser en menor intensitat, que en les visites o encontres que es feien entre autoritats polítiques es procedís a un intercanvi d’obsequis com a mostra d’amistat. Me’n vaig atipar en els meus temps d’Alcalde de donar i rebre tota mena d’objectes en les trobades en que vaig participar. Evidentment, els obsequis, i el seu valor, procuraven tenir alguna relació amb la representació que s’ostentava, la importància de l’acte i dels donants i receptors. Mai vaig tenir el goig de rebre una reproducció facsímil de les “Homilies d’Organyà” com les que fa uns dies el President Illa va obsequiar a Lleó XIV en la seva vinguda a Barcelona. Alguns d’aquest obsequis van acabar a les dependències municipals (vés a saber a on son guardats, en algunes golfes potser) i d’altres estan a casa meva com la barca de Kuwait. Per a mi aquests objectes tenen un valor sentimental i de record. Pocs d’ells, sinó cap, tenen un valor econòmic, la majoria són reproduccions d’elements significats de la contrapart. Quan jo ja no hi sigui segurament aniran a cal drapaire.

Caldrà algun dia explicar l’anada a Kuwait, el perquè i el com, el què representà. Però ja avanço que vaig ser el primer espanyol que va anar allà després de la primera guerra del Golf i dels embolics de Javier de la Rosa i l’afer KIO. Vaig poder entrellucar les Mil i una Nits i alguns passatges de l’Antic Testament. 

Tinc forces anècdotes dels molts i variats encontres en que vaig participar, com a protagonista o com a component d’alguna delegació. Potser la que em va fer patir més va ser una trobada en l’agermanament amb Créteil en que els portava com a obsequi una reproducció de la nostra estimada figura del “negrito” de l’estany del Parc Central. A la taula del sopar de la recepció oficial, assegut davant de l’Alcalde Laurent Cathala (que encara n’és d’Alcalde a dia d’avui), em van posar de veí a un dels seus Tinents d’Alcalde, ...que era negre. Vaig patir tot el sopar pensant què diria a l’hora d’entregar l’obsequi que duia preparat i que va romandre tot el sopar dins d’una capsa als meus peus. Al final, em vaig armar de valor i vaig explicar -suant- amb tota la naturalitat que vaig poder què representava aquell obsequi pels mataronins. Eren altres temps, avui potser seria impensable tal cosa.

15 de juny.

Capsigranys i malfactors.

 

D.I.E.C:

Capsigrany: Persona de poc seny, no gens entenimentada.

Malfactor: que comet actes criminals.

 

(Pieter Brueghel, ball de noces)

L’ocasió i la oportunitat eren que ni pintades. Tot el Món ens veuria. Podríem fer-la sonada.

L’escriptora mataronina Maria Escalas explica, a poques hores del fet, i el Capgròs ho recull prest com a primícia, que va tornar de l’acte d’abans d’ahir al vespre de la benedicció pel Sant Pare de la torre de Jesucrist de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona  -en presència de les principals autoritats del País: els Reis, el President del Govern i catorze ministres, la Presidenta del Congrés dels Diputats, del President de la Generalitat i el seus Consellers, l’Alcalde Barcelona, et tutti quanti-  amb una sensació agredolça.

La senyora Escalas, reconeguda escriptora, també és cantant, i com a tal va participar en l’acte en una coral que va fer una actuació -que va tenir un paper- en la cerimònia.

Resulta -explica- que els serveis de seguretat van regirar les bosses dels cantaires en algun moment i van trobar-hi banderes estelades suposadament prestes a ser lluïdes. No diu quantes, si moltes o poques, si de tots o d’algú. Per aquesta raó, acabada la seva actuació a l’interior del temple i quan anaven a continuar-la a l’exterior van ser aconduïts a una zona exterior “encapsulant-los” sense explicacions (calia?) al marge i sent vigilats convenientment per la policia. D’aquí el sentiment agredolç. Havien participat a la festa i no podien acabar-la com haguessin desitjat.

“Em sento molt mal tractada”, diu. Ingènua? Així és com va anar tot al “procés”, com xais (o llobatons) portats a l’escorxador.

Deixem a part la aquesta pretesa ingenuïtat. Dues reflexions:

La primera: No està fora de lloc pensar que la seva pretesa “performance” seria la noticia que taparia la celebració que es feia? Que aconseguiria fer arribar la seva reivindicació arreu del món, però ensorraria la imatge de l’ ”Estat” (monarquia, Govern, Parlament, Generalitat, Ajuntament,...) i que és precisament gràcies a la governació que en aquest moment té aquest “Estat” que s’està podent superar aquelles esbojarrades actuacions dels temps del “procés” que fins i tot van portar a gent a la presó i a l’exili que encara dura? Què pensen, que “contra Franco vivíamos mejor”?

Capsigranys!

La segona: l’actuació sòbria, discreta, sense escarafalls de les forces de l’ordre i de les directrius polítiques que tenien, no fa pensar que en altres moments -no gaire llunyans- si s’hagués actuat igual no hauríem arribat a on vam arribar? No hi havia llavors -potser- una implícita voluntat de portar les coses , o de deixar que les coses anessin, fins al punt on van arribar per fer-ho esclatar tot?

Malfactors!

Dissortadament hem de tornar a D. Manuel Azaña: més que pensar en definir Espanya el que s’ha de fer és governar-la (article de José Mª Ridao a P&P). Governar-la tal com és, i no com uns i altres voldrien que fos.

Cal rellegir “La velada de Benicarló”.

12 de juny.

Inquiet i preocupat.

 

Soc del grup de persones que hem viscut amb plenitud personal i política els anys de la democràcia espanyola després de la Dictadura franquista. Hem estat, alguns en diverses mesures, protagonistes, participants i/o senzillament assistents dels temps més benèvols que s’han pogut donar en la nostra història com a col·lectivitat. Ara, com molta altra gent, estic inquiet i preocupat. La deriva de judicialització de la política espanyola em porta neguit. Tenim present què ha comportat això en altres indrets.

Sabem que la democràcia és un instrument de govern de la comunitat que es va construint cada dia, que no és un sistema ni acabat ni tancat. Que ha de tenir en compte l’evolució de la societat i que els seus principis son incomparablement millors que els d’altres sistemes polítics que potser tenen algun aspecte aparentment avantatjós però molts inconvenient no desitjats.

Sabem també de la condició humana. Ningú, per molt que ho pretengui, és perfecte. Tots podem tenir errades, fins i tot fer malifetes, amb molta consciència o sense adonar-nos. Que ens hem dotat de sistemes i institucions per corregir-nos, tot adreçant-nos o indicant-nos el camí correcte. Per això creiem en els serveis de l’ordre i en els judicials havent-los retornat un reconeixement que havien perdut. Per determinar el recte procedir s’elaboren les normatives corresponents a les múltiples variants que es poden donar en els comportaments humans. Son els legisladors i els executors, escollits pels procediments adequats i lliures, els que fan aquestes normatives: lleis i reglaments. Estem d’acord en que la interpretació de l’aplicació de les normes les facin els jutges, no pot ser d’altra manera.

Diem que la democràcia es va construint dia a dia i adaptant-se als moments, els temps i els espais.  Els que la construïm, els ciutadans i ciutadanes i les nostres institucions no som perfectes, ho pretenem, i així amb proves i errades anem avançant. No creiem en certeses immutables ni en comportaments perfectes, de ningú.

Però ara veiem estendre’s pel món pensaments i comportaments que neguen aquests principis i que de formes diverses els volen erosionar i fer decaure a través de mitjans subrepticis o plenament explícits. No amb eines militars, com s’estilava en altres temps, sinó amb les mateixes eines del sistema o eines noves que els avenços tecnològics han propiciat. Subvertint completament els principis de les forces de l’ordre, de la judicatura, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials i de la informació es busca posar en qüestió directament persones, organismes o institucions que han sorgit i estan actuant a partir de la lliure voluntat de la ciutadania. Que cal actuar sobre conductes i comportaments impropis, cert, cal fer-ho. Anar a buscar de la forma que sigui les errades o malifetes, certes o preteses, de sols una part dels protagonistes públics amb diferents vares de mesurar, tant pel que es busca com els que es troba, empastifant-ho tot sense commiseració, sense tenir espera en els procediments i temps establerts, o millor dit retorçant-los al màxim, creiem que és un desori i una injustícia.

No creiem en la crispació, volem la convivència. No estem per la confrontació entre diferents, estem pel diàleg assossegat entre iguals. No volem la polarització sinó la concòrdia.

Les societats partides o imposades son de mal record en la història de la Humanitat, no volem recórrer  o tornar a recórrer aquell camí.

Cal dir-ho, cal deixar-ho dit.

Passantia de Felip Ros (5 de gener de 1567) extreta de publicació “Breu Noticia dels llibres de Passanties conservats al Museu d’història de la Ciutat”, de Manuel Trallero. Edició de l’Ajuntament de Barcelona per la felicitació de l’alcalde Pasqual Maragall el Nadal de 1988.

10 de juny.

Sensacional! Ja he complert.

 

Enguany tenia una certa procrastinació a fer la declaració de l’impost de la Renda corresponent al 2025. Com que sabia que sortiria positiva no tenia pressa. Cada any des que estic jubilat em surt a pagar ja que és una declaració molt simple i sols queda la diferència entre les retencions i la liquidació. Mentre la fes abans del termini establert n'hi havia prou. A més, com que sempre pago en dos terminis, el càrrec del primer no arribarà fins el 30 d’aquest mes de juny. La mandra en posar-m’hi venia donada per la situació general. Haver retornat la confiança als aparells de l’Estat, jutges i policies, perduda en temps de la Dictadura franquista, i veure com te la paguen no ajuda gens.

Però s’ha de complir, fer “tripas corazón”, i no pensar en el destí que pot tenir la teva aportació a la comunitat. Potser una malversació de cabals públics que comporta el que alguns es posin les “punyetes” i es dediquin a fer la punyeta, però s’ha de complir. Som-hi, doncs.

Sorpresa! Hisenda sap (sempre ho he pensat, però avui ho he constat de veres) de quin color son els calçotets que m’he posat aquest matí. Resulta que com que tinc certificat electrònic (idCAT) amb sols tres clics de ratolí he arribat a la presentació automàtica de la meva declaració. Plis, plas,... en menys d’un minut la declaració presentada. Com que no he modificats res del que vinc fent en els darrers temps (dades personals, domicili, fer-la separada, finalitats socials, entitat i compte de càrrec, pagament en terminis,...) i com que estan registrades totes les entrades a considerar (pensió, propietats immobles i mobles, rendiments, donacions i aportacions varies,...) ja m’han presentat la declaració feta i acabada. Vinga, a complir i llestos.

Després, per allò que sempre et queda el neguit de si t’ho han fet ben fet (els vells som analògics encara), hi he tornat, l’he repassat, a misses dites, amb la declaració presentada. Però, res, hi és tot i ben posat. Clar que hi ha gent (molta, poca?) que deu tenir mil subterfugis per  intentar escapolir-se de les seves obligacions fiscals amb la comunitat. Potser, fins i tot, algun jutge, algun policia, algun periodista, comunicador socials o “influencer”. Son aquells als que els “ajuden” a fer la seva declaració... de la Renda.

Satisfacció, feina feta, una menys.

3 de juny.

Impertèrrits. “Mantenella y no enmendalla”?

 

Fa més de mig any vaig posar de manifest que a l’entrada de l’Arxiu Comarcal del Maresme (que depèn del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya) hi havia un cartell explicatiu sobre l’edifici i la seva història (la seva pròpia història, la de l’Arxiu) amb una errada. Bé no sé si era una errada involuntària o una mistificació*.

Tothom impertèrrit. Ningú s’ha donat, o volgut donar, per al·ludit**. El cartell segueix allà on el vaig veure fa temps sense cap modificació. On no apareix aquella errada (?) és en la web de l’Arxiu. En l’apartat “Dades generals i serveis” es fa omissió de l’origen de la propietat de l’edifici que és de l’Ajuntament de Mataró. Aquí no hi ha cap errada, simplement s’obvia. Segurament resulta més fàcil, ves a saber, corregir una web que haver de canviar tot un panell gràfic, o potser ja va ser així des del principi de l’existència de la web.

L’edifici com vaig explicar va ser adquirit amb una subvenció del Govern espanyol amb càrrec a una partida pressupostària habilitada per commemorar el “5º Centenario de la Unidad de España”. Eren altres temps, de transició.

No vull entrar si és o no és, si hi ha o no hi ha, 5ª Centenario de la Unidad de España. Aquesta és una feina dels historiadors. El que si que hi va haver és una partida en els Pressupostos Generals de l’Estat a començaments dels anys 80 amb aquest nom del que vam aconseguir treure’n una pessigada per comprar Can Palauet.

Crec que a alguns conspicus nacionalistes parlar de la “Unidad de España” els deu “repatejar” els budells (o més avall) i per tant és millor no fer menció de l’origen dels cabals que van permetre l’adquisició de l’immoble. “Ojos que no ven, corazón que no siente”. Però si no ens haguessin pretès abans donar gat per llebre ningú s’hagués adonat que ara ens pretenen amagar la perdiu.

Deia que ningú s’ha donat per al·ludit, però en un Arxiu Històric, és fer l’estruç. Fa quedar molt malament la seva professionalitat.

Costarà desempallegar-se de l’ambient que hem viscut  des de la recuperació de la Generalitat i que pretenia reblar el “procés”. La història és la història , no és la que pretenen escriure o amagar-nos.

Per cert, a l’exposició sobre les “indianes” a Can Marfà es parla reiteradament de l’Estat Espanyol, que és un concepte administratiu, per no dir Espanya que és un concepte polític que ara és innombrable.

1 de juny

*(DIEC-2: mistificar:

1 v.tr. [LC] Falsejar 1.
2 v. tr. [LC] Enganyar (algú) abusant de la seva credulitat.

**Manel, il·lús! Penses que algú llegeix o fa cas dels teus retrets?

Dissabte a la tarda.

 

Albert Anker (1831-1910) Natura morta amb dos gots de vi negre, una ampolla i galetes.

Beu i passa-t'ho bé.

 Què és demà o el futur que ha de vindre,

no ho sap pas ningú.

 No tinguis pressa, company,

i tant com puguis regala,

 menja i pensa com pensen

els homes mortals, que ser viu

 no cau gens lluny de morir.

Tota la vida és això:

 un moment. Hi ets a temps? Tota teva,

però si et mors és d'algú

 altre i tu ja no tens res.

"Ara beu i enamora't. Poesia breu grega de simposi." Traducció de Pau Sabaté. VIBOP ed., Alella, 2026. 

30 de maig.

 

Sobre el funcionament de l’Administració Pública.

 

A la finca n.00 del carrer XXXX la meva senyora esposa hi té un departament en règim de propietat horitzontal.

La Comunitat d’aquesta finca, ja fa temps, va decidir en Junta General instal·lar una plataforma mecànica elevadora que salvés el desnivell que hi ha entre el carrer i la porta d’entrada a la finca, una barrera arquitectònica de sis esglaons que en dificultava l’accés a les persones amb mobilitat reduïda, en aquella finca bàsicament gent gran.

La Comunitat va fer la corresponent petició a l’Administració municipal perquè els atorgués permís per fer la instal·lació que comportava la invasió de la vorera del comú d’un pam d’amplada ja que es recolzava en la façana exterior.

La resposta de l’Administració fou negativa. No podia ser que la petició comportés ocupar l’espai públic que permetria el funcionament de la plataforma. Estira i arronsa amb els serveis tècnics municipals. Els veïns -la comunitat de propietaris- al final van optar per demanar-me ajuda. “Tu que havies estat Alcalde, no trobaries alguna forma de desencallar el tema?”

Vaig agafar el telèfon. Coneixia al funcionari responsable d’aquestes coses. Havia estat un bon col·laborador meu en el seu temps, encara teníem relació (ara, ja fa temps que es va jubilar). “Escolta, Fulano, aquest tema de la plataforma elevadora del carrer XXXX, no es podria arreglar?”

“Ah!, bé..., sí..., veurem...”

No sé pas què va veure, el cert és que als pocs dies la Comunitat de propietaris de la finca va rebre el permís favorable per la instal·lació de la plataforma elevadora. Per cert, un dels principals veïns afectats per superar la barrera arquitectònica que representaven els esglaons de l’entrada de la finca era un conegut militant local d’un grup polític de l’oposició  (ja traspassat també ).

Així és com funciona en determinats temes i en concrets moment l’administració pública, per lo gros i lo petit. Evidentment per lo gros, jo us ho podeu imaginar. No sé si cal llençar gaires esgarips i estripar-se massa les vestimentes, depèn de magnituds. Els contactes, fortuïts o buscats, per sobre els procediments reglats.

A los amigos, el culo.

A los enemigos, por el culo

Y a los indiferentes, la legislación vigente.

Res de nou sota el sol arreu del món i qui digui el contrari i s’escandalitzi és un estruç. Què us penseu què son sinó les relacions públiques, la Responsabilitat Social Corporativa, els patrocinis, els mecenatges i les llotges dels camps de futbol, ...? De tant en tant, algú (policia, jutge, periodista,...) exclama com el capità Louis Renault a Casablanca: Òndia, aquí es juga! I llavors, correm-hi tots a aixecar la forca a la plaça pública. Cal sang per acontentar i a l’ensems atemorir al poble, els romans ja ho sabien.

25 de maig.

Al Bibliobosc amb en Pep Duran

 

Tenia interès en parlar amb en Pep Duran sobre l’antiga història que -en els anys 70 del segle passat (fa més de cinquanta anys)- ens va portar primer a conèixer-nos i després a col·laborar durant un temps.

Passats aquells anys vam seguir camins diferents, ell es va dedicar de ple a fer de llibreter i més endavant a “contista”, a explicar contes, i jo a la política. Manteníem la coneixença, ens saludàvem si ens trobàvem, fèiem algun comentari d’esquitllada sobre llibres i poca cosa més. Per sobre sabíem alguna cosa l’un de l’altre per la nostra exposició pública.

Ara, arran de gratar alguns fets que vaig protagonitzar als anys 60 i 70 del segle passat -sense gaire pretensió més enllà de fixar la memòria- he volgut connectar amb ell per escatir i reblar alguns punts que se’m mostraven enterbolits.

Ens vam conèixer deuria ser a finals dels 60 quan el voluntariós i voluntari equip de joves* que impulsàvem la llibreria “Cap Gros” de les galeries Aymar a la Riera, vam decidir abandonar aquell paper impulsor per discrepàncies amb qui portava la gestió econòmica de la botiga. La resposta d’aquell va ser contractar a en Pep Duran, un jove argentoní que no sabia res de llibres (era pèrit elèctric) però que s’ho va agafar amb empenta i ganes.

Més endavant, el “Cap Gros” es va traslladar al Torrent (c/ de Sant Rafael) on va eixir com a “El Submarí Groc” (picada d’ullet als Beatles), complementant la llibreria amb la venda de discs i música, amb una petita sala d’art on s’hi feien activitats diverses: exposicions, presentacions, xerrades,...

“El Submarí Groc” tingué la mateixa fi que el “Cap Gros”. Discrepàncies sobre la gestió econòmica portaren a en Pep Duran a abandonar el vaixell (mai tant ben dit) i a integrar-se -no sé pas en quines condicions contractuals (llavors això era molt laxa)- a la botiga de llibres de la Unió de Cooperadors de Mataró, que ja s’havia, o s’estava traslladant del petit local de la Muralla de Sant Llorenç on havia començat al carrer de Santa Teresa en un espai de lloguer molt més ampli.

Era el naixement del “Robafaves”, nom de ressonàncies mataronines que vaig decidir jo, en aquell temps President de la U.C.M., atenent a una certa continuïtat amb el desaparegut “Cap Gros”. El “Robafaves” nasqué, doncs, com una secció -la botiga de llibres- de la reviscolada cooperativa de consum, que s’havia creat cinquanta anys enrere i havia patit vicissituds greus derivades del temps de la Dictadura.

El disseny de la imatge de la llibreria, que es va mantenir pràcticament igual fins la seva desaparició, el va fer en Toni Manté, conegut i bon grafista mataroní que començava llavors una llarga i exitosa carrera professional.

Quan la U.C.M. va fer fallida (mai declarada), vaig proposar a l’Assemblea de l’entitat el tancament del supermercat del carrer Poeta Punsola, a Rocafonda, i la mateixa nit, en una acció irregular des del punt de vista jurídic que sols pot entendre’s pels temps polítics que estava travessant el país, vaig procedir a la venda per 1,- pta. de l’actiu i el passiu de la llibreria a en Pep Duran, assegurant així la continuïtat de la mateixa i possibilitant que el seu treball, juntament amb en Xavier Vilert, que era qui havia aixecat la secció de la llibreria de la U.C.M. i altres col·laboradors portessin el “Robafaves” de la U.C.M. al “Robafaves” S.C.C.L., a una cooperativa de treball que sempre va tenir especial consideració als seus orígens atenent als socis cooperativistes de consum.

La història de la llibreria “Robafaves” ja traslladada al carrer Nou, creixement, zenit i desaparició és prou coneguda i no l’he d’explicar ja que no hi tinc res a veure.

Tota aquesta vella història dels anys 70 del segle passat és la que em porta a veure a en Pep Duran, retirat ja del món, al seu cau del Bibliobosc a redós del Parc Natural del Montseny de la Diputació de Barcelona.

El lloc és excepcional. Arribar-hi és complicat, però no difícil. Sí, al darrer tros de camí és estret, hi passa sols un vehicle per sentit i creues els dits perquè no te’n vingui un altre de cara, cosa no sols infreqüent sinó insòlita. No té connexió de serveis de cap mena. Per tenir electricitat, plaques solars i un gasogen. L’aigua va ser aportada per la Diputació per uns quants habitatges del voltant des d’un rec. Les comunicacions i la informació per satèl·lit i des d’unes antenes dalt del Puig Sesolles. Al mig del bosc, en un lloc en pendent entre dos rierols, és fantàstic. Mirant a nord, dona a la vall de la Tordera. A l’altra banda, el massís del Montseny del cantó de la carretera que de Sant Esteve de Palautordera puja a Collformic, amb el poble de Montseny al bell mig.

Allà, en Pep Duran hi ha muntat una biblioteca al mig de la natura, al mig del bosc. Amb racons especials, amb casetes especialitzades per matèries, amb maletes, capses i amagatalls, col·locant els llibres embolicats en plàstics per guardar-los i conservar-los del temps i les rates del bosc; amb gandules, hamaques, butaques i cadires per aturar-se a llegir o passar l’estona. Un lloc màgic on pots anar fins a l’infern, a baix de tot de la finca, on trobaràs -of course- la Divina Comèdia.

Allunyat del món, vidu de fa temps, viu en companyia de la Paloma, madrilenya ella, gata (que és com s’anomena als nascuts a la capital), i una gossa de pastura d’un veí que els ve ha fer companyia (en Pep diu a vigilar) cada dia, sortint d’aquest cau sols per les coses imprescindible que precisa que són poques.

Li vaig portar uns llibres adients perquè els incorporés al Bibliobosc i amb va delectar amb un arròs de conill cuinat per ell mateix que al porxo de casa seva vam compartir com si estiguéssim al restaurant més afamat d’un enclavi turístic de moda, tot anant desenvolupant la conversa del que m’havia portat a veure’l.

Hi tornaré, però ara sense cap intenció particular, sinó sols per passar una bona estona en un indret únic.

*Joan Solà/ Josep González-Agápito/ Corro Cot/ Antoni Pous/ Manuel Mas/ i Josep M. Solà.

 22 de maig.

Troballes o re troballes

Remenar entre les lleixes repartides per indrets varis on hi tinc els llibres i les publicacions acumulades al llarg dels anys, un quants anys ja, produeix una certa malenconia.  

D.I.E.C. Malenconia: Tristesa vaga, ombrívola i duradora.

Primer, sorpresa i alegria de retrobar-me amb textos i imatges agradables o que m’havien sigut plaents en el seu moment. Després, una certa nostàlgia de recordar com havíem arribat a les meves mans, adquirides o obsequiades. I també tristesa per pensar a on acabaran en el inexorable  futur i quin valor els hi podran o voldran  donar els que les rebin, especialment en un món que ja ha deixat enrere Gutemberg.

Haver passat per diverses responsabilitats públiques ha comportat la recepció de moltes publicacions, llibres et al: reflexions i estudis d’accions, espais i moments concrets; imatges -no necessàriament visuals, que també,- que volien fixar i eternitzar algun esdeveniment o indret; edicions especials d’autors clàssics, locals o no, o encàrrecs concrets;...

Les administracions públiques van ser molt prolífiques en els moments posteriors a la recuperació de la democràcia local. Calia guanyar auto estima, col·locar-se en el mapa, remarcar el que podia afegir valor a l’acció política. En el cas que ara m’ocupa l’ Ajuntament de Barcelona, s’endú la palma. També la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Igualment, amb més o menys intensitat, de tot arreu.

La Nadala de 1993 de l’alcalde Maragall, l’any després dels JJ.OO. reprodueix un grapat d’obres d’ ”Il·lustradors de la Barcelona Vuitcentista i Noucentista” del Fons del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Joan García Junceda (Junceda), El terrat. Ploma, tinta xinesa i aquarel·la sobre paper Canson. No datat.

 

Perquè ara ja no es fan publicacions com aquelles? Érem noucentistes i ara son post-moderns? O..., bé, deixem-ho.

21 de maig

Factures al cobrament

 

Les factures tard o aviat es paguen. Us pensàveu que l’acció de govern dels socialistes espanyols era de franc? Anàveu equivocats. Tard o d’hora, al comptat o en un termini més o menys llarg, “algú” presenta una factura al cobrament. Posicionar-se en contra de l’actual genocidi de Gaza té un preu, com ho va tenir retirar les tropes espanyoles d’Iraq. Apujar el salari mínim, regularitzar immigrants, legalitzar tot tipus de matrimoni, també té el seu preu.

Hi ha qui porta una llibreta en la que va fent anotacions. Tard o d’hora, segons convingui, desvelarà el seu contingut. Tothom té alguna cosa que no ha fet bé, des de prendre alguna copa de més a saltar-se un semàfor en groc; des de fer algun comentari incorrecte a mirar-se de reüll un “monument”. Si t’amolles, si col·labores, si calles (com fan alguns) i passes desapercebut, doncs no passa res, les anotacions de la llibreta no veuen mai la llum. Encara que no te’n refiïs, pot ser també víctima perquè passaves per allí. Ara, si vas contracorrent t’acaben pescant, com els salmons en el Narcea, fins i tot pots ser un “campanu”.

El àngels no son sers reals. Les persones i el “poder” si que ho son de reals.

Res, reflexions que a un se li ocorren aquests dies amb la que està caient, encara que ja fa temps que les té per certes.

20 de maig.

Cultura i natura-6.

Ja som al darrer dia del viatge. A les vuit ja havíem desembarassat les habitacions i havíem fer el check-out. Vam deixar les maletes a la consigna de l’entrada de l’hotel.

Com cada dia, esmorzar al bar de l’estació que avui estava més buida de passatgers, és diumenge. Un tren de rodalies ens porta fins a Neuhausen am Rheinfall on l’estació està a peu de les famoses cataractes del Rhin, les Rheinfall

Les cascades del Rin són els salts d'aigua més grossos de l'Europa central i es troben en el curs alt del Rin, entre els municipis de Neuhausen am Rheinfall i Laufen-Uhwiesen, a prop de la ciutat de Schaffhausen, al nord de Suïssa, entre els cantons de Zuric i Schaffhausen. Tenen 150 metres d'amplària i 23 m d'altura.

Sols cal anar pel caminet que baixant per la riba dreta et porta a la zona d’esbarjo de l’indret. Restaurants, zona de pícnic, botigues de “souvenirs”, fins a l’embarcador o s’ofereixen quatre o cinc tipus de sortides -de temps i recorreguts diferents- per acostar-te fins al peu de la caiguda del riu.

No és d’una gran alçaria però sí ample i espectacular, especialment en aquesta època de l’any que comença el desglaç, i més en una zona urbanitzada rodejada de blocs d’habitatges. És part de l’àrea metropolitana de Schaffausen, important i antiga ciutat industrial tocant ja a la frontera amb Alemanya.

Embarquem en un recorregut curt que ens permet acostar-nos suficientment a la caiguda de les aigües i fer les corresponents preses d’imatges.

A les botigues de records encara no hi ha la l’oferta d’estiu: les típiques samarretes, barrets, ulleres i cremes pel sol. Tot just comencen la temporada i s’hi pot estar -malgrat ser un diumenge-, no està abarrotat.

Podríem haver anat a passar al resta del dia a Schaffausen ja que tenim l’avió de tornada a quarts de deu del vespre, però preferim retornar a Zurich per precaució, mai se sap en els viatges si pot sortir algun imprevist que acabi ocasionant molèsties. No cal dir que el serveis ferroviari suïs és excel·lent però .... A l’estació de Zurich busquem un lloc per dinar, ja és l’hora, i ens entaulem ens un establiment especialitzar en peix molt ben assortit.

Després del cafè anem al Museu Nacional Suís, Landesmuseu. Al costat mateix de la Bahnhof, hi hem passat cada dia pel davant i creiem que pot ser un bon final de festa.

Helvetia té a la mà el Tractat Federal del 7 d'agost de 1815. La imatge epresenta la força de l'estat federal. Amb el típic vestit de Berna i el teló de fons alpí ancora la figura en el llenguatge visual nacional.

Edouard Castres. La Suïssa defensiva. 1895. Oli sobre tela

És un museu extraordinari, d’aquells que no t’acabes, ni per continent ni per contingut. La història del país des de ben antic, l’art, les costums i els hàbitats, ... El férem a “uña de caballo” ja que tanquem a les cinc de la tarda. Hi ha de tot i força. A la botiga, al final del recorregut, com sempre, fa de mal estar ja que l’oferta és molt ample. En les petites adquisicions que faig (postals, guies,...) agafo de pagament un llibret d’informació pels que s’han d’incorporar a l’exèrcit suís. Allà el servei militar és obligatori. Suposo que per motius de seguretat els soldats que fan el servei militar ja no guarden l’arma reglamentaria a casa seva. Fins fa poc era així i els que ara hem vist circulant pels carrers i els transports públics ja no la porten al sobre. Un bon museu per sortir assabentat del que és i com ha estat aquell especial país.

                                                                                                                 (Anònim, El bailie de Zürich Hans Conrad Bodmer amb la seva família a taula, 1643)

Ara sols cal fer temps per anar a l’aeroport i tornar cap a casa. Serà ja passada la mitja nit quan hi arribarem.

Molts bons records del viatge. Anar a un país amb una història important al cor d’Europa, des del mite de Guillem Tell a l’actual neutralitat. Des de la industrialització, la metal·lúrgia i la química, al turisme de tot moment: hivern i estiu, ciutat i muntanya, botigues i esport, cultura i natura. Un país geogràficament important, la reserva d’aigua de mitja Europa ja que els seus cabals vessen al nord cap el Rhin, cap a l’oest al Roine, cap al sud al Po i cap a l’est al Danubi.

Ara bé, si no estàs disposat a obrir la cartera, no hi vagis. No és un país per a pobres, és un país de rics.

Tenia raó Kapuscinki que tot viatge es fa tres vegades: quan es prepara, quan es fa i quan es recorda.

18 de maig

Cultura i natura-5

Avui toca anar a veure el Museu Paul Klee de Berna i després passejar per la capital de suïssa.

Paul Klee es uno de los artista de las artes plásticas más importantes de la Modernidad Clásica del siglo XX.

L’obra de Paul Klee em va encisar quan vaig veure molts quadres seus al Sammlug Rosengard de Luzerna fa uns anys. Llavors també vam anar a Berna, però no vam tenir l’ocasió -o el temps- de visitar el museu que hi ha allà en un edifici espectacular dissenyat per Renzo Piano. Ara tenia l’ocasió.

A les 10h. ja érem dalt de l’autobús (el 12) que des de l’estació de Berna ens va portar a les afores de la ciutat on hi ha el museu travessant pel mig de la Marksgasse fins a la punta del promontori on es va assentar la ciutat antiga.

Una certa decepció. D’entrada no vam poder accedir a l’ala esquerra de l’edifici ja que estava ocupat per un esdeveniment privat. Val a dir que l’edifici és d’una concepció excepcional mimetitzat amb el paisatge, rodejat de vegetació, amb vistes a la ciutat vella, en un lloc aïllat i tranquil, ... convida a l’art i a la memòria de l’artista.

Tenen guardades, diuen, més de 4000 obres de Paul Klee que va treien en exposicions  d’unes 400. La selecció que ens va tocar, aquells dies que hi vam ser, té de tot de la seva producció. Està molt bé però no ens va entusiasmar. Mostra cronològicament les etapes de l’artista (1879-1940) i les seves relacions, des del grup de Genet Blau (F. Marc, Kandisnky,...), els viatges amb August Macke, l’amistat amb Vasili Kandisky, el seu treball la Bahnhaus, els seu retorn a Berna fugint del nazis d’alemanya i els seu darrer anys afectats per l’esclerodermia. Va ser també un bon violinista.

Possiblement no vam donar prou importància i vam passar de llarg de l’entorn del museu: el camp de cultiu “Terra Fèrtil”, el parc d’escultures, el mirador i lloc de la seva tomba,...

El 12 ens va tornar al centre i vam baixar a l’entrada a veure els ossos símbol de Berna que hi ha en el Bärengraben. Els vam poder veure vagarejant pel seu espai.

Després ens vam endinsar a peu pel barri antic i vam fer, calcat, el recorregut que havíem fet cinc anys enrere amb la “troupe” familiar. Pels nostres amics era la primera vegada, tot sorprenent. Els carrers porxats, el rellotge, les fonts, el mercat al carrer, el palau del Govern i el Parlament, la Catedral, l’Ajuntament,... Calor per ser els primers dies de maig.

Com l’altra vegada vam tornar a dinar al restaurant del Migros, la cadena cooperativa de supermercats, “bueno, bonito y barato”, ... bé, pel que costa tot allà, encara que calia pagar 1,- CHF per anar a les “toilettes” del propi establiment.

La darrera font, Kindlifreserbrunner; la darrera església, Französische Kirche, que preparaven un concert; una cervesa en la terrassa d’un pub irlandès i cap a l’estació de tornada a Zurich. La de coses que ens van quedar per veure altra vegada!

Ja al centre de la nostra estada vam anar a fer un sopar suïs de comiat, a la Niederdorfstrasse, demà hauríem de sopar a l’aeroport. Ja ho vaig explicar a la primera entrada d’aquesta sèrie Cultura i Natura-1: La cambrera -portuguesa- que ens va atendre ens va fer el suggeriment que calia: una fondue de formatge, una Zürcher geschnetzeltes amb rösti  i un Schweizerschnitzel, a compartir entre els comensals. Vaig tenir l’atreviment de demanar una copa de vi, 6,-CHF, vi suïs que no estava malament.

Per pair el sopar una passejada nocturna i tranquil·la per la ciutat vella pujant fins el Münsterbrucke i anant a buscar -pels carrerons de l’altra banda del riu- la Bahnhofstrasse cap a l’estació i el nostre hotel per un descans ben merescut.

16 de maig.