Sobre la història dels Estats Units d’Amèrica del Nord.

 

A qui li preguntava com s’havia de preparar per exercir un paper en el món, Kissinger contestava amb les paraules de Winston Churchill: “Estuduï història, estudiÏ història, estudiï història.”

Giuliano da Empoli, L’hora dels depredadors. Ed.62. B-2025

Aquest dies estem pendents de la nova guerra que ha pres lloc al món, la dels USA i Israel contra l’Iran. Riuades d’anàlisi, comentaris, informacions, explicacions,... Una d’elles, una més, a Agenda Pública.

A la foto surt el President Trump amb una gorra vermella al cap. Ens van explicar fa pocs dies que si la gorra és vermella vol dir que està de mal humor i si és blanca que està de bones. Curiós anàlisi del capteniment momentani del President de la primera potència econòmica i militar del món.

Però potser que miréssim una mica enrere a la història dels Estats Units d’Amèrica del Nord, que no és gaire llarga malgrat provenir de foranes arrels ancestrals.

Recordem un primer fet significatiu no massa llunyà: el rebuig de l’actor Marlon Brando a recollir el premi cinematogràfic, l’Òscar a la millor interpretació, que se li concedia per segona vegada i que fou la segona vegada que era rebutjat. Del que diu la Wiquipèdia:

Brando va rebutjar l'Oscar, segona vegada en la història de Hollywood que passava (la primera vegada, l'havia rebutjat l'actor George C. Scott). En lloc de recollir el premi, Brando va enviar a la cerimònia una actriu estatunidenca d'origen indi, que es va manifestar en contra del tractament que rebia el seu poble en les pel·lícules de Hollywood.

A La Vanguardia ho relataven així:

https://www.lavanguardia.com/cultura/20180327/441964325800/marlon-brando-dejo-ridiculo-hollywood-rechazo-oscar.html

Va tenir una certa popularitat la difusió a través de la literatura, el cinema, i la música la darrera gesta protagonitzada pels aborígens americans (els amerindis se’ls ha dit) en front els colonitzadors “blancs” descendents d’europeus establerts amb posterioritat al territori. “Enterreu el meu cor a Wounded Knee”

Hi ha una munió de llibres sobre la història dels Estats Units. En vull ressenyar alguns que he conegut ara al pensar sobre l’actualitat.

D’una editorial interessant que segueixo, Desperta Ferro, que té altres libres sobre el tema. Aquest, curiosament, és d’un autor d’origen finés: Pekka Johannes Hämäläinen

 

De hecho, el poder de los nativos alcanzó su punto álgido a finales del siglo XIX, con la victoria lakota de Little Bighorn en 1876. Continente indígena sostiene que la propia noción de «América colonial» es engañosa, y que, en su lugar, deberíamos hablar de una «América indígena» que se fue convirtiendo en colonial de forma lenta y desigual. La prueba más palmaria del desafío indígena es hoy los cientos de naciones nativas que todavía salpican los territorios de Estados Unidos y Canadá. Un libro que devuelve a los pueblos nativos el lugar que les corresponde en la historia de Norteamérica

Dels mateixos anys i en el mateix territori, però el que passava a l’altre costat. Un llibre que surt els propers dies.

Deadwood (Peter Cozzens) fue descrita en su día como «la ciudad más diabólica sobre la faz de la tierra», un ombligo de pecado que emergió a comienzos de 1876 en las Black Hills (Dakota del Sur), excrecencia de la fiebre del oro que convocó allí a miles de mineros, buscavidas, pistoleros, prostitutas y mercachifles. Una ciudad de barracas infectas, de saloons donde corría el alcohol y de habitantes de dudosa moralidad y de gatillo fácil, pero que apenas tres años después fue asolada por un pavoroso incendio, cual purificador castigo bíblico. Un lugar destinado a alimentar la imaginación y la mística del salvaje Oeste, poblado de personajes legendarios desde Wild Bill Hickok, Calamity Jane o Caballo Loco.

D’aquest altre tema se’n ha parlat poc.

Estamos familiarizados con los mapas que delimitan los cincuenta estados. Y también estamos familiarizados con la idea de que Estados Unidos es un "imperio" que ejerce su poder en todo el mundo. ¿Pero qué hay de los territorios reales -las islas, atolones y archipiélagos- que este país ha gobernado y habitado? En ¿Cómo ocultar un imperio?, Daniel Immerwahr cuenta la fascinante historia de Estados Unidos fuera de los Estados Unidos. 

I un darrer d’un autor interessant d’aquí: Roger Senserrich

¿De dónde viene la crisis política estadounidense? ¿Es algo nacido al abrigo del trumpismo o más bien una tendencia histórica? Por qué se rompió Estados Unidos parte de la insólita victoria de Trump en las urnas el 8 de noviembre de 2016. Un mandato que estuvo plagado de escándalos, disputas internas y fracasos legislativos, y acabó con una derrota que arrastró a una muchedumbre para dar el conocido golpe de Estado en el Capitolio. Este libro indaga con precisión y rigurosidad en el germen de este momento decisivo y explica sus raíces históricas, políticas e institucionales.

Roger Senserrich sostiene que Trump no es una anomalía. 

Potser del coneixement de la historia dels USA es pot intentar comprendre més el què está fent i com està actuant.

27 de març.

L’hora dels depredadors.

 

“Com diuen els xinesos, el poder és un drac en la boira”

Giuliano da Empoli la torna a clavar. Ara exposa el que ens ve al sobre, o potser el que ja tenim al sobre: el poder dels “tech”, dels amos del nou mon de la IA, els depredadors.

Les seves conclusions no poden ser més desesperançadores pels que venim del mon de la Il·lustració.

“... estaven (estàvem)  acostumats a la idea que adquirir informació és el mitjà més bo de reduir la incertesa sobre el futur.

A l’hora dels depredadors, aquesta regal ja no s’aplica. Avui posseïm cada cop més informació i som cada cop menys capaços de predir el futur. Els nostres ancestres vivien en societats molt més pobres en dades, però podien fer plans per a ells mateixos i per als seus descendents. Nosaltres cada cop tenim menys idea del món en què ens despertarem demà al matí.

Aquesta paradoxa no és conjuntural, sinó estructural.

..., el pas de l’analògic al digital eludeix el sentit profund de les coses i obre de bat a bat la porta al caos.

Per aquesta raó no tenim futur, si més no en el sentit en què els nostres avis en tenien. Els futurs culturals plenament imaginats són un luxe del passat,... Per a nosaltres, tot pot canviar tant bruscament que els futurs com els dels nostres avis no tenen prou “ara” per aguantar-se drets.”

El darrer capítol del llibre datat a Lieusaint al desembre del 2024 m’ha agradat molt.

Lieusaint (Llocsant) és un municipi nou a les afores de Paris. Amb el seu Alcalde, Michel Bisson, “n’hi ha prou d’enraonar cinc minuts per retrobar tot el que constitueix l’encant de la vida local.” La definició que fa del personatge és impagable pels que hem estat al mon local (pag.129). Cal recordar que da Empoli va ser Tinent d’Alcalde a l’Ajuntament de Florència amb Matteo Renzi d’Alcalde que va desprès arribar a Primer ministre d’Itàlia.

L’alcalde Bisson es troba de cop amb un problema. En la densa circulació dels voltant de París comença a circular pels carrers, fins llavors tranquils, de la seva població un flux desorbitat de vehicles que li trastoca el funcionament del transit al que estaven habituats.

“En pocs dies, els barris residencials de Lieusaint van quedar transformats en un infern urbà;...

A l’alcalde no li cal gaire temps per comprendre que la causa de tot plegat és una petita marioneta somrient, que tots els conductors han après a conèixer i a apreciar: Waze, l’aplicació de Google que suggereix els itineraris més ràpids en temps real i permet guanyar temps evitant els embussos.

Waze té una única missió: fer guanyar temps als seus usuaris. Tota altra consideració el deixa indiferent.

Exactament com els seus creadors, Waze pateix d’Asperger: els seus esforços es concentren en un únic objectiu.

El punt de vista de l’alcalde de Lieusaint és una mica diferent.”

 

Intentarà corregir la situació, però es trobarà amb un buit i quan aconsegueixi parlar amb algú serà amb una paret, persones que sols son engranatges d’un algoritme. No obstant, en la darrera ratlla del llibre l’alcalde de Lieusaint somriu, la lluita continua.

Per cert, els meus fills fan servir el Waze i algun cop així (de malament) els ha anat. Jo encara vaig amb mapes desplegables de paper, com tota la vida. Sempre tinc el context als ulls.

21 de març. Ja és primavera.

Parlem de la R-1, la línia del trenc per la costa del Maresme.

 

Perdoneu, “em feu -tots plegats- més por que una fragata de moros”. Mai tant ben dit tractant-se del litoral maresmenc. Moltes afirmacions que fa temps que es van repetint les trobo catastrofistes, i estem allà mateix.

A veure, llevantades i augment del mar 4 mm. a l’any. En cent anys, 4 mm, son 40 cm., oi?, és a dir dos pams en cent anys. Potser també, la placa de l’estació és molt, però molt obsoleta. 

(placa a l'estació del ferrocarril a Mataró. L'he vist tota la meva vida, potser té més de cent anys)

Les llevantades i altres temporals provoquen estralls en la costa que afecten a la línia fèrria, cert. Les variacions provocades per la mà de l’home, com els ports, que n’hi ha uns quants, i les  climatològiques en el funcionament de les rieres, des de la Tordera cap al sud, han estat importants, no cal negar-ho.

Ara bé, d’aquí a cridar que cal llençar la via a la paperera de la història i desmuntar-la n’hi ha un bon tros.

Partint del fet que cal fer alguna cosa per què el mal funcionament actual que ja ha esdevingut crònic no s’eternitzi, cal plantejar-se propostes realitzables, no construir castells en l’aire.

No sé qui ha suggerit al Ministre Puente la solució de l’enlairament de la via. Adamisme. Aquest tema ja va ser estudiat i descartat fa quaranta anys. Per encàrrec de l’Ajuntament de Mataró que cercava com resoldre la millora de la connectivitat de la trama urbana amb la platja estalviant-se les vies del tren es va encarregar un projecte de la seva elevació al seu pas per el front de mar. Els arquitectes, recordo encara qui eren, van fer fins i tot una maqueta (maqueta també es pot interpretar com a maca petita, oi?) que si la memòria no em falla va ser exposada a l’estand que tenia l’Ajuntament a la Fira de Pentecosta, llavors també comercial i de mostres (mostres diverses). Aquell projecte va ser ràpidament posat en qüestió pels tècnics ferroviaris ja que per enlairar les vies calia arrancar la pujada i establir la baixada amb unes distàncies considerables, ja que aquesta mena de transport no accepta abruptes desnivells. D’aquí els túnels, les trinxeres, els recorreguts helicoidals i els trens de cremallera. Així mateix la inèrcia de la marxa d’uns combois tan pesats i voluminosos comportaria unes estructures de suport de la via molt considerables i feixucs. Si ara es vol fer en varis indrets del recorregut actual de la via em sembla que és una volada de coloms considerable, vaja potser estic equivocat.

Per tant, tornem a baix a la costa o a dalt per l’interior. Necessitem mantenir el servei i alhora pensar com el podem millorar (i ampliar, no es tracta sols de substituir el que hi ha, en necessitem més).

Pensem a curt, mig i llarg termini. Cal pensar així ja que la requesta econòmica de una possible alternativa està fora de l’abast ara per ara de qui la hauria d’assumir que fora alguna administració pública.

A curt termini. Cal mantenir el temps necessari la línia per la costa. Ports, rieres, ... i esculleres? La solució darrera emprada al terme municipal de Mataró, entre la Riera d’Argentona i el port ha resultat una bona solució que s’albira duradora en els efectes del darrer temporal. Una escullera alta (no baixa com hi ha al litoral de Cabrera de Mar), separada per un passeig (malgrat la prohibició de passar-hi, tots hi passem) de la tanca de les vies del tren, ha funcionat molt bé. Ja sé que hi haurà qui posarà el crit al cel per tal proposta. Una altra actuació contra l’espai natural!!, Però, l’acció de l’home sobre la natura no ha estat sempre de modificar-la? No, no es tracta de dir que una actuació de més no ve d’aquí. Es tracta de trobar una solució que mantingui en un temps raonable, o potser fins hi tot definitivament (d’aquí cent anys, tots calbs), una comunicació cabdal de l’àrea barcelonina (mantenir la línia com un tramvia turístic, perquè no?) Mentre tant, sense deixar de funcionar la línia ferroviària, anem a cercar altres solucions.

https://www.facebook.com/share/v/1ZKkphgrcp/?mibextid=wwXIfr

A mig termini. Aquí entren els estudis tècnics en profunditat. Una altra via per on i amb quins costos. Per dins, sempre s’ha dit, per dins! Per dins de on? Per superfície no li sé veure (altra vegada trinxant la comarca?), per sota tampoc li veig, vaja potser és que no m’agradaria ser un talp en mig de la meravellosa comarca, paisatgísticament i climatològicament parlant, com és el Maresme. Cal disposar d’un bon projecte, molt complert -penso en les connexions amb els nuclis de població, ara en sprawl, que hi ha; en l’entrada al rovell de l’ou metropolità; en les necessitats de freqüències variables atenent a les necessitats diferents de mobilitat de la nostra població;...- i sobre tot en els costos que comportaria. Això no sols val temps i diners, sinó que també necessita molt diàleg amb els agent implicats: particulars, socials, institucionals,... No es fa en quatre dies. Deu haver-hi treballs fets, no sé si gaires ni aprofundits. Hi ha una infraestructura ja feta, de fa força anys, un tros de l’any 1968: més de cinquanta anys i un altra tros de l’any 1995, més de trenta anys: l’autopista, la C-32. La seva utilització a ras de sol, del seu sol, o aixecada podria ser una alternativa plausible. Cal estudiar-ho.

A llarg termini. Establerta la solució cal implementar-la i això requereix disposar dels recursos econòmics per fer-la. Crec que hauríem de pensar a “lo gran”, amb ambició a l’hora de projectar en la etapa anterior. Si vam tenir la primera línia de tren i la primera autopista, perquè no podem plantejar-nos una bona solució futurista? Quedem bocabadats amb els “exploits” (hazañas, gestes) que aconsegueixen a hores d’ara els asiàtics en temes de comunicacions ferroviàries (potser son IA avant la lletre, i ens enreden?) Perquè, a llarg termini, no podem pensar en coses semblants? Estem projectant, cal somiar una miqueta. No estem davant d’un problema menor ni qualsevol. Estem davant del funcionament d’una metròpoli que ara ja té més de cinc milions d’habitants i que tindrà més gent i més requeriments. Som-hi! Les administracions, totes, que s'hi posin (potser ja hi estan)

Quan ens retirin -que sigui quan més tard millor, però ja hi estem enfocats- als cementiris de la carena, amb les esplèndides vistes que hi ha, estarem satisfets del que podran gaudir més endavant els nostres descendents. En Biada tampoc no va poder veure funcionar el seu somni.

https://www.facebook.com/share/v/17wsf8shmB/?mibextid=wwXIfr

7 de març.

Sense sostre.

 

En uns moments en que l’atenció està centrada en el desenvolupament d’una guerra d’efectes mundials imprevisibles parlar d’altres temes pot semblar fugir d’estudi.

Però de la guerra a l’Iran no hi podem fer res, potser fins i tot ens caurà de cop el mon al sobre, però sí que podem reflexionar -encara que sigui d’esquitllada- sobre el que tenim al davant dels ulls als nostres carrers.

Els sense sostre.

Uff...!!, aquest és un problema irresoluble. És el primer que et diu qualsevol al que li parles d’aquest tema. Sí, clar, no és sols tenir un sostre on aixoplugar-se, són moltes més coses que cal afegir-hi: salut física i mental, addiccions varies, abandonament, indolència sobrevinguda,... Tot son dificultats i problemes a l’hora d’afrontar la situació.

Segons les estadístiques (fiabilitat?) a Barcelona poden ser unes 1,16 persones per 1.000 habitants. A Mataró aquest indicador donaria unes 150 persones.

El problema no sols és quants n’hi ha a cada localitat. Si la resposta i solució possibles es fa lloc a lloc, en uns o altres, provoca d’immediat un efecte crida que trastoca el resultat pretès. Pot haver-hi un efecte “globus”: quan s’estreny una part s’eixampla un altra. No hi ha doncs solucions locals, han de ser solucions més amples territorialment: metropolitanes o regionals.

Estem parlant de mil·lèsimes: 1,16 x 1000. ¿Un conjunt del 998,84 és incapaç de resoldre l’1,16 restant? És a dir, en percentatge, ¿el 99,9 % és incapaç de resoldre el 0,1%? Aquí entrem en el tema de les prioritats. Quants col·lectius d’aquest mateix insignificant volum no tenen algun problema i no estan reclamant a la col·lectivitat la seva solució? I quants recursos calen per resoldre aquesta difícil situació? Segurament molts més que l’escarransit percentatge del 0,116%: Atenció social, sanitària, ocupacional i principalment habitatge. Compte!, es diu tot seguit: si intenteu resoldre aquest problema, quanta gent no ens vindrà al darrera per intentar  que també es resolgui el seu que potser és de major magnitud i no tant insignificant: malaltia, soledat, amuntegament, atur, ...

La proposta de solucions marca el capteniment col·lectiu: Buscar-les: totals, parcials, temporals, provisionals,..., o no buscar-les. És a dir, atendre o abandonar un molt petit grup marginal a la seva marginalitat. Aquí s’obre tot un ventall de posicions i d’opinions.

Hi ha molta gent que treballa en aquesta problemàtica per intentar resoldre-la: Housing first és una d’elles. A casa nostra també hi ha qui s’hi dedica en aquesta línia. Com a altres contrades és a nivell benvolent, molt lloable però no és institucional. Aquí ens enfrontem amb un problema gros: Ha de ser assumit col·lectivament? Mentre tant no ho és,... el deixem a la caritat?

Crec que aquest tema cal posar-lo al davant de tot. No pot ser que tinguem conciutadans que visquin deixats de la mà de Déu com bestioles. Ja sé que cal esmerçar-hi recursos més enllà del 0,116%, però som una societat rica que té suficients mitjans si els sap prioritzar. Quin és l’interès general de moltes de les demandes que es fan a les administracions públiques? Si tot és important, és que res ho és d’important, no hi ha gradació.

L’establiment de sostre, d’ubicar a la gent sense sostre, és primordial per començar la integració socials a la comunitat d’aquells que no en tenen. Això està molt estudiat, diuen els que s’hi dediquen. Edificis abandonats que rehabilitats podrien donar molt de joc, habitatges prefabricats convenientment ubicats, caravanes turístiques en desús,... mínims caus que no han de ser precaris. No s’han de fer “campaments” de marginals. L’atenció social i la tensió col·lectiva a on s’establissin els farien impossibles de gestionar i els portarien al fracàs i a la reacció cívica. Però nuclis abastables i controlables sí que foren possibles.

https://www.facebook.com/share/r/1Ha5Dw8eCY/?mibextid=wwXIfr

Les necessitats més bàsiques : menjar, vestir, sanitat, escola, ja estan cobertes. La de tenir un sostre, no. Cal prioritzar-la.

Un exemple: https://casasprefabricadascofitor.com/casas-prefabricadas-estandar/10/Casa-prefabricada-40-m2

5 de març.

Tucídides

 

Aquest dies, arran de la guerra dels U.S.A. i Israel contra l’Iran, es parla molt de Tucídides. https://elpais.com/opinion/2026-02-18/contra-tucidides-un-elogio-del-derecho.html

Tucídides fou un general hel·lènic atenenc i un del pares de la Historia al escriure la de la guerra del Peloponès que va durar 26 anys en la que va participar. Segons llegeixo, el famós principi de “La trampa de Tucídides” està deduït d’un esdeveniment recollit al llibre V de la seva “Història”.

La “Trampa de Tucídides” és una teoria que explica la relació entre una potència hegemònica en declivi i una altra en ascens. El que estem veien de l’actuació de l’actual President del U.S.A., Donald Trump, amb les seves bravates però principalment amb les accions militats que empren, casa perfectament amb la por de la fins ara potència hegemònica, els U.S.A., a que el creixement de la Xina -amb uns criteris d’actuació diferents- comporti la seva substitució en l’hegemonia mundial. D’aquí les accions i reaccions d’un i d’altres. Espanya també.

He anat a cercar la “Historia de la guerra del Peloponès” entre les meves lleixes, però només tinc una col·lecció reduïda de la “Bernat Metge” en la que sols hi ha els dos primers llibres. Però hi he trobar un capítol del segon llibre que m’ha semblat interessant a remarcar en el debat actual sobre la posició del Govern espanyol i algunes de les respostes que se li donen.

Estem al segon any de guerra i el atenencs en comencen a estar cansats i remuguen contra els seus líders. A més acaben de passar una pesta, la moral no és pas la millor. Llavors, Pericles  es dirigeix als seus conciutadans i els diu:

Cap. LXI:

“Quan es pot escollir i a més les coses marxen bé, és una gran follia d’optar per la guerra; però si l’única alternativa és o cedir i tot d’una sotmetre’s a l’enemic o jugant-se la vida salvar la independència, el que defuig el perill és més digne del blasme que no pas el qui l’afronta.

Jo soc el mateix i no canvio d’opinió. Sou vosaltres que varieu, perquè ha resultat que vosaltres seguíreu els meus consells mentre no havíeu sofert dany, i us en penediu ara que us ateny la desgràcia; en la vostra manca de fermesa la meva política sembla equivocada, perquè ara el dolor ja es fa sentir a cadascú, mentre que la prova de la seva utilitat és encara remota per a tothom, i davant d’aquest gran trasbals que us ha caigut d’improvís, el vostre ànim està massa deprimit per a perseverar en las vostres resolucions.

......

...perquè el judici del homes tant condemna aquell qui per flaquesa es mostra inferior a la fama que té, com troba odiós el qui amb atreviment aspira al que no li correspon. Deixeu---vos, doncs, de doldre de les vostres penes particulars i ocupeu-vos, en canvi, de la seguretat pública.”

No estem pas encara en aquesta situació, però ja es veu a venir que el debat en els propers temps i en les properes eleccions anirà sobre la conveniència de mantenir la ferma posició de l’actual Govern respecte a les pretensions dels U.S.A. o d’amollat-se a elles, amb totes les conseqüències possibles d’ambdues posicions.

5 de març.

Pensament socialista

 

Els companys del Partit que porten la revista digital “Pensament socialista” m’han demanat que contesti el qüestionari -del mateix nom que la publicació- que adrecen a figures rellevants per la seva trajectòria del Partit o dels nostres germans del PSOE. És un honor que agraeixo, que em considerin figurar al costat de aitals companys i companyes. Em sento aclaparat per la responsabilitat de les respostes que he de donar i que espero estigui a l’alçada que pretenen els que me les demanen.

La revista és interessant en el sentit que més enllà del combat quotidià, de la feina concreta dels companys i companyes que estan a la primera línia, proporciona eines de pensament, lectura i reflexió sobre la nostra tasca política.

No sé pas d’on han tret la fotografia que encapçala les meves respostes, ja que és de temps enrere, de quan estava en actiu segurament. Potser té més de quinze anys. Ja no porto ulleres, la clenxa és més ample i, sí, encara recordo la camisa de ratlles que fa temps que ja no està al meu armari.

Manuel Mas, alcalde de Mataró (1983 – 2004) i diputat a les Corts Generals (2004 – 2011), respon al nostre qüestionari.

Què creu que defineix substantivament el socialisme democràtic? Quins creu que són els seus valors i propostes essencials?

Establert el “Programa Máximo” pel Congrés fundacional del PSOE el 1888 que acaba així:

“En suma: el ideal del Partido Socialista Obrero es la completa emancipación de la clase trabajadora; es decir, la abolición de todas las clases sociales y su conversión en una sola de trabajadores, dueños del fruto de su trabajo, libres, iguales, honrados e inteligentes.”

El que cal és veure com es porta a la pràctica aquest “desideràtum”. En la història del moviment obrer, endegada al segle XIX, hi van coexistir tradicionalment dues tendències: la socialista i la llibertària, que s’han barallat i influït mútuament. La seva separació va portar a la desaparició de la I Internacional Obrera.

Dins d’ambdues línies també hi ha dos corrents: la radical i la possibilista. En el camp del socialisme, la tendència radical va conduir al trencament de la II Internacional el 1921, amb la creació dels partits comunistes. La possibilista és l’embrió de les socialdemocràcies que coneixem avui dia.

El possibilisme, que també podríem anomenar pragmatisme, es basa en dos pilars:

1. Un intent acurat de conèixer la relació de forces que es dona en tota societat, en cada indret i moment, per adaptar els moviments tàctics als objectius estratègics; la història ens ha ensenyat que les fraccions radicals, enlluernades pels objectius finals, han acabat portant el moviment obrer cap a viaranys que s’han demostrat eixorcs.
   
   
2. Un comportament que té molt en compte els temps necessaris per aconseguir objectius concrets: la paciència i l’habilitat com a virtuts. També la història ens ensenya molt sobre aquests dos aspectes.

Ambdós pilars són difícils de mantenir, i per això és necessària una eina potent, adaptable, flexible, formada, informada i democràtica: el Partit. La manca de potència (cada moment exigeix la seva), d’adaptabilitat i flexibilitat (tal com fan els nostres adversaris de classe), d’escassa formació i informació (que permet una deriva populista) i de democràcia interna (que eviti “cesarismes” carismàtics que el bloquegin) és el que ha portat el moviment obrer, moltes vegades, a emprendre dreceres equivocades, provocant desencís i desil·lusió en el camí que volíem transitar.

Al seu torn, aquesta eina, dirigida correctament, ha comportat nombrosos avenços per aconseguir que els treballadors —que no tenen ara algunes de les característiques que tenien temps enrere— siguin més amos del seu treball, més lliures, iguals, honrats i intel·ligents.

*Vegis el programa que va presentar el primer regidor socialista a l’Ajuntament de Mataró (i de tot Catalunya), l’any 1895, Joan Rocafort i Prous, a Vides de lluita, tenacitat i compromís, article de Ramon Salicrú, edició del PSC de Mataró, 2010.

Com entén la relació entre marxisme i socialisme? Quina lectura fa de la història del socialisme?

El marxisme és una eina intel·lectual bastida en un moment històric concret i pràcticament en un espai geogràfic determinat. Amb el temps, aquesta eina intel·lectual s’ha anat adaptant i/o modificant amb més o menys encert en la seva pretesa aplicació concreta. La seva lectura, adaptació i/o modificació ha donat lloc a avenços i retrocessos en la història del socialisme. Cal tenir present, per exemple, l’afirmació de Branko Milanovic* sobre que el comunisme ha estat el millor sistema per passar del feudalisme al capitalisme.

Una lectura no dogmàtica d’aquesta eina permet continuar aprofitant alguns dels seus principis per analitzar les societats i aprofundir en el seu coneixement, fet que és essencial -com he explicat abans- per avançar correctament cap a l’objectiu somiat. Però l’evolució tecnològica i social de les col·lectivitats, que no totes tenen els mateixos ritmes, posa en qüestió alguns dels preceptes “ortodoxes” d’aquesta eina: L’extensió del sector públic de l’economia com també el desenvolupament del tercer sector, la creixent urbanització de les societats, la continuïtat dels moviments migratoris, l’evolució de la tecnologia, la variació de les relacions socials… fan que s’hagi de reinterpretar aquells escrits, acceptant-ne, modificant-ne, abandonant-ne alguns dels seus continguts. Les relacions de producció, la plusvàlua, l’exèrcit industrial de reserva, la pauperització de les classes treballadores, principis genèrics del marxisme, han de ser llegits amb la llum canviant de les societats, avui frenètic. Les organitzacions d’avui, el Partit, no pot tenir les mateixes bases organitzatives ni geogràfiques de quan va néixer.

*Branko Milanovic: Capitalismo, nada más. El futuro del sistema que gobierna el mundo, ed. Taurus, M-2020.

Quina pensa que ha estat i quina hauria de ser la vinculació entre pensament i praxi política en el socialisme?

El pensament ha d’ensenyar camins correctes atenent  les situacions concretes, la praxi política ha de saber transitar-los. No pot ser que el pensament no tingui en compte la realitat sinó sols el desig i tampoc pot ser que la praxi, amb la seva necessitat d’immediatesa, no escolti les veus de la reflexió. Cosa difícil avui en dia en què les exigències de resultats impel·leixen a uns a donar la cara cada dia i als altres els impedeix la reflexió assossegada de la realitat.

Quins són, segons el seu criteri, els reptes del nostre món actual en els que el pensament socialista necessita centrar els seus esforços de reflexió i/o actualitzar els seus postulats (desigualtats, medi ambient, migracions, digitalització, ciència, globalització, representació social i política, d’altres)?

Estan molt estudiats i definits: Canvis tecnològics, socials i mediambientals. Amb quina rapidesa s’estan produint tots tres i quines resistències hi ha per afrontar-los. Qui miri massa endarrere i enyori situacions superades sols portarà a les societats al fracàs. La dinàmica dels tres canvis enunciats és molt forta, cal explicar-la i analitzar-la bé, sobretot explicar-la, perquè la seva incomprensió pot portar a reaccions indesitjables. Les eines polítiques, i especialment les que ens interessen a nosaltres, els socialistes, han de fer esforços dirigits a la comprensió del que està passant, per tant, la formació -com ha estat sempre- és fonamental, i a la informació atenent  les eines que hi ha i que hi haurà que sempre ha estat també fonamental en la lluita que portem a terme.

Considera la forma partit com l’entorn adequat per mantenir, desenvolupar i difondre el pensament socialista? És possible o necessari el pensament de partit? I la figura de l’intel·lectual orgànic?

Sense una organització potent, capil·lar i democràtica, no és possible mantenir el pensament socialista. Exemples recents i comportaments actuals de persones que creuen que amb les noves tecnologies de comunicació es poden superar els problemes orgànics (els inherents a les organitzacions) han demostrat els seus límits, mancances i derivacions contràries a les seves pretensions.

És absolutament necessari dominar el pensament i el coneixement del pensament per assegurar-ne la difusió i construir així l’eina necessària per als moments actuals. Aquesta feina es pot dur a terme de moltes maneres, atenent les circumstàncies socials i geogràfiques en què s’ha de bastir. La presència d’intel·lectuals compromesos és bàsica com a referents per ensenyar camins, com ja s’ha assenyalat. No han d’existir intel·lectuals tancats en la seva “torre d’ivori”, limitant-se a remugar o criticar les pràctiques encertades o equivocades de l’organització. És dins d’ella on s’han de fer propostes i és a ella qui li toca escoltar. Algú ha dit darrerament que temps enrere era més ben vista la crítica que l’elogi.

Manuel Mas Estela (Cabrils, 10 de març de 1948) és llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i va ser alcalde de Mataró de 1983 a 2004. Va ser president de la Federació de Municipis de Catalunya de 1995 a 2004 i vocal de la comissió executiva de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (1987-1999), a més de president del Consell Comarcal del Maresme de 2003 a 2004. Entre 2004 i 2011 va ser diputat al Congrés dels Diputats i també va formar part del Consell Nacional del PSC des de 1978 fins al 2011.

1 de març.

Un dia a Barcelona.

 

Aquests dies depèn de quin autobús arriba a la parada, pagues o no pagues. Si és un que fa habitualment el trajecte i té la instrumentació per validar el bitllet, se’t cobra immediatament al pujar. Si és un autobús de reforç -degut als problemes amb els trens de Rodalies- i no porta el sistema de validació, el conductor t’indica que passis sense pagar.

Anem (Caballo Loco i Viejo Lobo Solitario) al tipi del jefe Gran Águila Roja a veure’l. Li demanem ajut per uns projectes que volem endegar. Ens l’ha dóna i a més tenim una agradable i distesa conversa amb ell. Quan tot va començar a quallar, ara fa 50 anys, ell encara no s’havia incorporat a la nostra tribu. S’hi afegí, és més jove que jo, quan la febrada inicial ja havia remés i la nostra tribu començava a ser més assenyada tal com s’aniria demostrant més endavant i que amb alts i  baixos encara perdura. Caballo Loco, un cadell llavors, es va afiliar aquells dies.

De la Plaça del Cinc d’Oros al mercat de Santa Caterina a peu. És una mica distant, travessant tota la “turistada”, però m’és agradable.

L’amic Josep M. (Pep) m’ha convidat  a dinar a un restaurant que acaba de descobrir. Ens veiem cada mes. Quan ell ve a Mataró soc jo el que tria el restaurant i el que paga. A Barcelona ho fa ell. Fa 60 anys que ens coneixem, va ser a les aules de la Facultat d’Econòmiques (les úniques, no n’hi havia encara d’altres semblants). Després cadascú ha fet la seva vida, però mai hem deixat de veure’ns. Em diu que està en temps de present continu que es una forma de verb anglès que nosaltres no tenim (és una de les moltes coses que no sé).

El restaurant és diu CanBo i està als baixos de la casa que habità cent anys enrere en Francesc Cambó. Molt encertat el joc del nom. Un dinar exquisit, menú del xef, degustació (de gustació), servit per un atent cambrer que preguntat ens respon en un català correctíssim que és equatorià .

En acabar, la mestressa (així m’ho va semblar) ens ve a saludar i ens presenta al seu marit que és el xef. Ell és italià i ella catalana de soca rel. També ens presenta al seu pare (no sé pas quin paper hi té), no gaire més jove que jo. Ens diu, al demanar-nos d’on érem i dir-li jo que de Mataró (el meu amic és de Rupià), que ell hi té família.

-“Els puc conèixer?”, pregunto.

-“Viuen al carrer del Carme. Ella es diu Marta Pujol”. Bingo!

-“Ah, la casada amb l’arquitecte mexicà Esperalba?

-“Sí, jo soc el marit de la Mireia”.

“Els conec als Pujol i als Esperalba, jo vaig ser alcalde de Mataró (vaig haver d’aclarir)”.

El Mon és un mocador.

M’acomiado del meu amic i emprenc camí cap a la parada de l’autobús per tornar a casa (aquest viatge pagaré, l’anada ha estat de franc).

Al passar davant del Col·legi d’Arquitectes, a la Plaça Nova, veig que anuncien una exposició sobre en José Luis Mateo, avui tot un arquitecte reconegut des del punt de vista professional internacionalment. Home!, conec una de les seves primeres obres: el poliesportiu que estava per acabar al Pla d’en Boet a començaments dels anys vuitanta (el primer ajuntament democràtic el va aconseguir acabar) i que ara fa poc s’ha renovat. Bona i llarga carrera ha fet aquell xicot, avui catedràtic emèrit per una universitat europea. M’aturo una estona per veure l’exposició. Obra diversa arreu del mon. Felicitats!

Enfilo la Porta Ferrissa, territori avui comercial turístic. Em perdo per les velles Galeries Maldà plenes ara de botigues de “paquis et all”. Poca cosa a ressenyar. Surto a la plaça del Pi, m’aturo a l’aparador de la ganiveteria Roca (em van refer el ganivet del joc de coberts de quan la meva Primera Comunió). Ja a Petritxol, la llibreria Quera a la dreta (allà vaig comprar fa molts anys els primers mapes de l’Alpina per anar al Pirineu); parada obligatòria a la Sala Parés, tot un clàssic, de clàssic. Alguna granja de tota la vida, La Pallaresa i algunes botigues que van canviant al ritme de la demanda (o de l’oferta) turística.

(Tomas Moragas, 1837-1906. a la Sala Parés) 

Palau Moja i Rambles amunt. Aquestes estan d’obres però no hi falta la munió de turistes estrangers que no sé que hi troben ara que sols queda el flaire del que havien estat.

A mitja tarda s’està obrin pas la primavera.

21 de febrer.

Desaparició de la N-II al Maresme. Pel debat.

 

Sentir parlar de la “pacificació” de la N-II al seu pas pel Maresme em treu de polleguera, i sentir-ne parlar als “meus” encara més.

En puc parlar una mica. Soc nascut a Cabrils, tinc família repartida als pobles del voltant. He viscut sempre a Mataró mantenint els meus lligams natals ja que tinc casa i comparteixo vida a ambdós llocs. Soc ja gran, i he vist semàfors al Camí Ral de Mataró quan era part de la N-II per regular-ne la circulació en tots dos sentits. La meva activitat política, ara ja acabada, s’ha desenvolupat, com és ben conegut, en aquest territori del Maresme.

Sempre he dit que aquesta comarca no existeix. Aquesta afirmació l’he fet des del punt de vista polític-administratiu. La seva història i realitat humana: dos bisbats, amb dues verges patrones; dos partits judicials, l’un el d’Arenys de Mar saltant fins fa poc la carena cap al Baix Montseny; la seva activitat marinera, amb “negreros” inclosa; la seva extensió, Pla dixit, a Badalona i Barcelona; la inexistència d’un mercat central propi;..., ho demostra. Una altra cosa és que hi hagi qui s’entesti en pretendre-ho. Quan Pau Vila fa la divisió comarcal de Catalunya amb la Generalitat Republicana, aviat farà cent anys, jo ho va posar de manifest.

La seva realitat física sí que és evident: una estreta franja de territori, maresmes, aiguamolls i rieres, protegit per la serralada litoral que crea un microclima molt suau i històricament abocada al mar.

Quan s’estableix la N-II en el marc de les carreteres radials espanyoles que tenen a Madrid com a punt central, la carretera de “Madrid a Francia por la Junquera” passa pel Maresme. Desconec, no en sé gaire, del perquè, encara que intueixo alguna cosa que pot ser la continuïtat del traçat des del temps del romans, de la Via Augusta, o d’un dels seus ramals.

Però des d’aquella decisió ha baixat molta aigua per les nostres rieres, molt més concretament d’uns cinquanta anys cap aquí. L’assentament humà sobre el territori, l’extensió de la “urbanització”, el creixement i dispersió de la “urbs” i la mobilitat facilitada pels “auto mòbils” ha comportat que rebentessin les velles costures que encotillaren els territoris que -durant molt temps per la majoria dels que hi eren assentats- eren estancs, quasi bé autàrquics.

Avui, si algú vol anar de Madrid a França per la Jonquera no se li ocorrerà passar pel Maresme, té altres alternatives. Pot, venint de l’Aragó, agafar a Cervera l’Eix transversal (la C-25), complicat i potser llarg, però possibilita estalviar-se la Regió Metropolitana de Barcelona i sortir ja a prop de Girona. Si ve de terres tarragonines o lleidatanes pot intentar saltar-se l’Àrea Metropolitana de Barcelona agafant a El Papiol la continuació de l’AP-7 fins a Mollet. Si ja està dins de Barcelona i vol anar cap al nord probablement intentarà anar per l’avinguda Meridiana amunt a buscar la C-33 i empalmar a Montmeló amb l’AP-7. També, aquest darrer, pot sortir cap a Badalona i agafar la C-32 i anar a buscar la vella N-II (ara sí) a Palafolls, al final del Maresme, passant per les esquenes dels pobles maresmencs d’arran de mar.

La gratuïtat de les autopistes catalanes (ACESA) derivada d’haver arribat al termini de les seves concessions administratives (ampliades moltes vegades) ha reblat els claus del taüt que conté el mort en que s’ha convertit la N-II de “Madrid a Francia por la Junquera” al seu pas per Catalunya. Sí, administrativament encara deu existir la N-II al seu pas pel Maresme, però en realitat és un “zombie”, un mort no enterrat.

D’aquí, que la vella demanda de “pacificació” de la N-II al Maresme s’hagi de mirar amb uns altres ulls, els ulls de l’actual realitat territorial i de les seves necessitats de mobilitat.

Els 30 municipis del Maresme alberguen avui unes realitats urbanístiques molt diferents. La densitat de població ha crescut molt (1.189,49 hab./km²) front a una densitat mitja a Catalunya de 254 hab./Km2. Molts dels seus municipis son de fet barris de la conurbació barcelonina. Som 472.572 habitants ara mateix, que amb la mitja a Catalunya de 690 vehicles per cada 1.000 habitants (segurament al Maresme alguns més) donen uns 326.000 vehicles. Les característiques d’urbanització dispersa (sprawl) que tenen molts municipis, especialment els de dalt (Cabrils té 27 urbanitzacions, algunes de Tordera miren des de dalt la carena a Calella,...) comporten unes necessitats de mobilitat extraordinàries: escola, treball, oci, compra, salut i cures, ... que provoquen repensar la “pacificació” en aquests termes. Ja no es tracta de “pacificar” la N-II que de fet ja no existeix, sinó de convertir la C-32 en una carretera comarcal, relligar la comarca amb un Camí del Mig ben fet i complert i convertir la vella N-II no en un passeig sinó en unes veritables Rondes urbanes que ajudin a treure la circulació d’uns carrers interiors de molts del pobles que ja no donen per a més.

És bona la idea de fer més sortides a la C-32 ja que no és una autopista que ha de tenir uns determinats requisits tècnics, sinó que és una carretera comarcal. És bona la idea de facilitar la circulació ciclista, compte!, no per anar en bicicleta com element de mobilitat d’un poble a un altra, sinó pel lleure i l’esport tal com ja ho és molt d’utilitzada, deixem pels joves si volen aquest desideràtum. Fora molt bona la concreció d’un autèntic Camí del Mig, al menys des de Montgat fins a Mataró, encara que aquest tema és molt més complicat que els dos anteriors especialment per les dificultats de traçat. Ara bé, compte amb el que comportaria convertir la vella N-II en un bulevard cívic, no sigui que es creïn uns colls d’ampolla que estrangulin el trànsit Inter municipal o àdhuc el propi municipal.

Algunes poblacions ho tenen més fàcil que altres, vegis l’exemple de Mataró (o de Calella): que ha aconseguit amb temps i esforços una convivència reeixida: calçades laterals, rotondes, mitgeres arbrades, passos subterranis decents, semàfors, girs a l’esquerra,.. D’altres ho tenen més difícil, potser per l’evolució històrica del seu urbanisme fins i tot ho tenen impossible (Caldes d’Estrac?). Però un bulevard no és una ronda que és el que es necessita.

Cal atendre’s a la realitat d’avui, amb les seves potencialitats, possibilitats i impossibilitats. Pot ser que aquesta realitat no ens agradi del tot, però hem de saber fins a quin punt és possible canviar-la. No tirem rocs a la Lluna que en podrien caure al sobre.

Un altra dia haurem de parlar del trenc (tren en mataroní).

18 de febrer. Dimecres de cendra.

De la ventada excepcional.

 

Com un ser viu. Els arbres son vius mentre ho estan de vius. Ara, son sers? Avui n'hem sacrificat un de nostre. Les ventades de dijous el van inclinar més cap el carrer, a l'estesa del cablejat de tota mena i a ca La Mansiona. Ja estava de  sempre una mica inclinat, i les forçes eòliques van remoure molt la terra -ara tova- on s’havia assentat fa molts anys posant en perill que es mantingués dret.

Era un senzill arbre de Nadal, un avet,  que la Marta gran va comprar, o li van regalar, i va romandre després de les festes al balcó de casa seva durant una temporada fins que ens el va portar a Cabrils i el vam plantar al pati del davant de can Mon. Allà s'hi va arrelar i hi ha estat creixent més de trenta anys. Ara era imponent, havíem d’anar esporgant les branques de baix ja que eren com tendals. La ventada ha estat de tramuntana, venia saltant la carena, i l’ha vençut. Abans de que caigués per si mateix i fes alguna desgràcia l’hem sacrificat.

Tindrem un record menys de la Marta i trobarem un buit al pati ja que havia esdevingut part del nostre paisatge quotidià i familiar.

Res, com la vida que ve i va.

14 de febrer.