08304. Rocafonda. Unes notes a cuita corrents.

 Ara que es parla tant de Rocafonda potser fora bo fer un repàs de la història d’aquests barri mataroní, dels seus 60 anys (més o menys), des dels seus inicis i la seva evolució urbana i social.

El barri de Rocafonda, a Mataró, no deu tenir més de 50 anys, potser algun més, no gaires més. Quan va començar l’expansió urbana de la ciutat per la vinguda de nova gent, immigrants del sud bàsicament, van començar a surgir “bolets” urbans, alguns descontrolats com el del darrera del cementiri dels Caputxins, Molins Altos, fins a Vista alegre. Jo hi vaig veure “barraquisme” als anys 60. També es van fer algunes operacions controlades: el barri de l’Esperança, sota el mateix cementiri, iniciativa pública, o el pisos d’en Calvet (empresari del tèxtil), privats, a continuació per sobre del rec del “desvio”, ara avinguda d’Amèrica. Abans, a finals dels 50, s’havia fet el barri del “Matadero”, allà al Puerto Rico, passades les fàbriques (Gassol, Marot) i l’escorxador, tocant a la Riera de Sant Simó.

Rocafonda comença a la banda de llevant del Cementiri i s’estén per l’espai que hi ha fins a la Riera de Sant Simó, darrera els blocs d’en Calvet i la carretera de Mata. No hi ha encara Pla General, no hi serà fins el 1977. És un garbuix d’edificacions en una zona agrària ja abandonada. Els “progres” de la Unió de Cooperadors hi fan la seva primera promoció (habitatge i supermercat) que s’omple de gent de “Mataró tota la vida” a la cerca d’una oportunitat d’habitatge ben fet. El bloc és d’en Manuel Brullet, al carrer del Poeta Punsola. És l’excepció de la qualitat de l’habitatge que s’hi fa al seu voltant. Però, al barri que està naixent, no hi ha espais d’equipament ni d’esbarjo. Els veïns aconsegueixen “apropiar-se” del que serà un camp de futbol amb l’Ajuntament fent la vista grossa que no es regularitzarà fins a meitat dels vuitantes. A la part alta, tocant ja a la Plaça Pintor Cusachs hi ha algunes fàbriques que tenen pes: Telcisa, Triblond,... Aquí hi ha alguns dels inicis de ZARA, l'Amancio Ortega m’ho va explicar  personalment a Arteixo.

Quan entra el primer ajuntament democràtic fa 45 anys  tot està per fer i tot encara és possible (dins del possible). Es negocia la compra de Can Noé, que era edificable residencial, per convertir la finca en l’embrió del que seria els serveis comunitaris centrals del barri. Amb el temps hi ha una magnífica escola bressol, inaugurada un Primer de Maig amb l’orquestra tocant la Internacional, i una potent escola d’adults, preocupació municipal d’aquells temps, i s’hi afegirà un centre cívic de molta vida.

També llavors es comencen a fer, no refer ja que no estaven fetes, les places i placetes del barri. A la Plaça Joan XIII s’hi instal·la la primera escultura pública (potser la segona) de la democràcia: la figura de la voluptuosa dona d’en Yago Vilamanyà. La inauguració va ser polèmica: L’Alcalde és rebut per una manifestació contra l’augment de la contribució urbana: “Bienvenido Mister Contribución”. L’Alcalde aprofita per donar-hi la volta i explicar que gràcies als impostos és com es pot anar bastint els espais degradats. Després vindria la Plaça Rocafonda tocant a l’Avinguda del Perú amb aparcament subterrani inclòs i la placeta del carrer Colòmbia.

Amb el Pla general aprovat es pot passar a sòl públic el triangle entre la Ronda del Pintor Estrany i la Riera de Sant Simó. Equipaments del contigu Pla Parcial industrial Mata-Rocafonda, començant pel parvulari de l’escola Germanes Bertomeu, continuant amb els anys pel C.A.P., el camp de futbol que s’havia començat de qualsevol manera, al final amb gespa artificial com tots els altres de la ciutat, la pista poliesportiva, el dipòsit de vehicles enretirats i abandonats, i ja més cap aquí, la instal·lació -encara amb barracots- de l’institut de les Cinc Sènies.

Renovades les xarxes d’aigües netes i brutes i els paviments, es van millorant les places. A més de l’escola Germanes Bertomeu, ja citada, al voltant del barri, a tocar hi ha l’escola Rocafonda, l’Ángela Bransuela i la Vista Alegre. El servei de transport col·lectiu, el Mataró Bus, desserveix bé al barri.

Vaja, que partint d’on es partia, l’actuació administrativa pública, empesa per un actiu moviment veïnal (Maria Majó, José Ramón Soria, Duñabietia,...) va aconseguir amb el temps dotar al barri dels equipaments i serveis bàsics i necessaris a tota comunitat. Cal repetir, partint d’on es partia, d’un creixement inicial desgavellat que restringeix l’actuació pública  a un espais públics ja consolidats.

Però, malgrat la seva inclusió en els Plans de Barris dels Governs d’esquerres -després abandonats-  la configuració social del barri experimenta una gran mutació. El gruix social que l’havia construït, la primera onada migratòria dels ”desarrollismo”, es reemplaçat per la nova immigració. Tot canvia amb el nou segle i acceleradament. S’intenta un treball intercomunitari, però no és gens fàcil. La nova gent que s’aposenta a Rocafonda porten noves olors, nous colors, noves menges, nous Déus, noves costums i comportaments. Tot procés migratori té característiques comunes: Els nou vinguts busquen la companyia de gent dels seus, sorgeixen noves estructures: familiars, comercials, de convivència,... Cal entendre-ho, acceptar-ho i intentar  que aquest procés no derivi  cap a una segregació que serà dolenta per tothom, els nous i els vells. La tasca és ingent i no hi ha massa exemples reeixits a curt termini. Abans pensàvem que amb el temps la cosa seria més fàcil, ara se’n tenen dubtes. Tensions, malestar, incomprensió, manca d’adaptació i acceptació a la normativa pública i als costums privats, incivisme, ...

Ara n’ha sorgit un motiu d’orgull, felicitem-nos, però no oblidem d’on venim i a on estem.

11 de juliol.

Avui fa 16 anys. L’Orgullo gay.

 

Les Jornades ciclistes Parlamentàries es venien fent anualment al final del segon període ordinari de sessions de les Corts (Congrés i Senat), a començaments d’estiu, de resultes d’una de les idees que van sortir dels Jocs Olímpics de Barcelona '92 per promocionar l’esport ciclista i la salut amb els diputats i senadors aimants de la bicicleta.

Vaig participar en algunes d’elles quan vaig ser Diputat:  https://manelmas.blogspot.com/2008/06/recorrent-espanya.html

La del 2008 va ser la darrera vegada que es van fer. Després de la crisi econòmica (financera) que es va desfermat a la tardor ja no va haver-hi possibilitat de tornar-les a fer. Tothom va creure que no era convenient donat l’ambient que es va crear sobre els polítics i la política -que aniria a pitjor- fer unes jornades d’aquella mena.

Tal dia com avui, el 28 de juny de 2008 estàvem hostatjats a Salamanca. L’etapa de l’endemà sortiria de la seva esplèndida Plaza Mayor. Però aquell dia es celebrava el llavors anomenat dia de l’Orgullo Gay i hi havia convocada manifestació a la ciutat. Transcric el que vaig escriure llavors:

“De retorn a l’hotel de concentració, al capvespre, els companys socialistes de Salamanca ens demanen que els acompanyem a la manifestació del Dia del Orgullo Gay que avui s’escau. Home!, pensem alguns, fer actes d’aquesta mena en ciutats tan tancades com Salamanca ja té mèrit i per tant ens hi afegim. Clar que em vaig trobar força fora de lloc amb els eslògans que es van cridar durant el recorregut: “¡Soy lesbiana, castellana!”, o “¡Soy maricón, de Castilla y León!”, però bé, no estava gens de més donar-los un cop de mà. La manifestació va acabar a la Plaça Major que estava plena de ciutadans/es que evidentment en la seva majoria devien considerar el tema força estrafolari.”

https://manelmas.blogspot.com/2008/06/el-cim.html

He buscat i he trobat algunes fotos de l’esdeveniment que va ser força reduït. A segona fila, darrera la pancarta hi anàvem els acompanyants.

Avui, és altre cop 28 de juny. Amb més amplada i visibilitat. Felicitats, la festa no ve d'ara.

Estris innecessaris.

 

Faig una comanda de vi a un dels meus proveïdors habituals. Res de l’altre món, verdejo de Rueda, i m’obsequien amb un lleva taps elèctric. Sembla que l’estri de tota la vida, el manual que fan servir els cambrers ha de ser superat per un enginy més actual que estalviï esforços (?) innecessaris al usuari.

L’estri se les porta ja que per carregar-lo de la necessària energia cal fer-ho amb un endoll USB i la connexió amb l’aparell és com la del telèfon mòbil més actual.

És necessari aquest nou adminicle? Podríem estalviar-nos estris com aquest? Més enllà de la pretesa modernitat, què aporten? Potser em direu que hi ha gent que té dificultats amb els tirabuixons de sempre, potser sí, no ho sé pas.

El cert és que hi ha una nova eina a casa que segurament acabarà perduda en el fons d’algun calaix, mentre busquem la senzillesa del lleva taps manual de tota la vida.

Economia sostenible? La cerca dels resultats econòmics com a única premissa comporta estimular a la possible clientela amb el que sigui, mal sigui un lleva taps elèctric. I el proveïdor és una cooperativa.

25 de juny.

 

21 de juny.

They has passed away. En Sigfrid, en Guzmán.

 

Ahir, de casualitat, per les xarxes, em vaig assabentar de la mort de l’actor David Sutherland. No soc cinèfil, però em va agradar la forma de comunicar-ho del seu fill: “I tell you that my father has passed away”. Segurament deu ser una forma col·loquial completament habitual de dir en anglès que s’ha mort, però a mi em va sobtar la literalitat de l’expressió. “S’ha anat lluny”.

Seguidament vaig tenir la notícia del traspàs del meu veí de Cabrils, en Sigfrid Galbany Abril, de ca l’Arlot, just sota casa. Era fill d’en Jordi, el peixater i de la Cinteta, i amb tota probabilitat el seu nom venia de la dèria musical dels seu pare que deuria ser wagnerià, coses de l’època. Uns quant anys més gran que no pas jo (11), el veïnatge ens va fer relacionar-nos molt. Va continuar l’ofici familiar de peixater a Mataró i jubilat va romandre a casa seva conreant, no ho havia deixat mai, l’afició musical del seu pare esdevenint un prolífic compositor de sardanes. El poble de Cabrils li va fer un sentit homenatge i l’ha reconegut amb un senzill monument a la Placa de la Bodega.

Trobaré a faltar la música que es desprenia pel veïnat del treball al piano que feia component i del resultat final del mateix. De fet ja fa un temps que una dissortada malaltia el tenia postergat i inactiu. La seva esposa i companya de vida l’havia precedit no fa pas gaire. Una altra història de la meva vida que desapareix. Enguany, demà passat, quan cremarem a casa la pólvora de la nit de Sant Joan, recordaré amb tristesa quan posàvem plegats una traca al llarg de les escales del nostre carrer entre la seva casa i la meva. Descansi en Pau. Una abraçada ben forta a les seves filles, al seu germà Jordi i a tota la família.

Aquest matí em comuniquen el traspàs d’en Guzmán Clavel Julió. Tenia 95 anys i feia temps que estava malalt. Vaig tenir una llarga i especial relació amb ell. De fet la varen començar els nostres pares, el Sr. Joan Clavel, concessionari de la Vespa a la Muralla, i el meu, que malgrat tenir una Ossa, tancava la moto al seu garatge. Després van venir els 4L del pare i els R-5 meus ja de la mà d’en Guzmán. Però el que ara vull ressaltar, en agraït record, és un fet que vaig conèixer no fa par gaire temps que va ser cabdal per la meva vida. En Guzmán Clavel, suposo que com a President dels antics alumnes dels Maristes de Sant Josep, va ser el signant de la petició que es va fer a la llavors Caixa d’Estalvis de Mataró per tal que bequessin els meus estudis. Vaig tenir beca ininterrompudament des de 2on. de batxillerat de llavors (12 anys), fins a 2on. de carrera d’econòmiques (20 anys) en que ja vaig renunciar a continuar-la per tenir ja feina professional amb l’Ernest Lluch. Ves per on, una signatura va ser la que em va possibilitar el meu futur i permetre que fos el primer de la meva nissaga amb estudis acadèmics superiors.

Descansi en Pau, i un record sentit a la seva persona que sempre tindré per ell. Una abraçada a tota la seva família.

21 de juny.

 

21 de juny.

Demà passat, a votar!

 

Demà passat estem convocats a votar, eleccions europees. Dissortadament hi ha hagut un retrocés en la consciència europeista de la ciutadania. El manteniment per sobre de tot de les polítiques nacionals n’és la causa.

He llegit aquests dies, ja no recordo on, que hi ha dos tipus de pensament polític: el nacional i el cosmopolita. El primer prima el que és “propi”; el segon va més enllà i el seu “propi” és tot, tot el món. És molt difícil el segon, un s’hi ha d’esforçar per acceptar que els “altres” no són res més que tu que han crescut amb uns paràmetres diferents. Però avui en dia, aquest paràmetres es van homogeneïtzant. Tothom sap de tothom, ens impel·leixen a més a ser com tothom. Per tant, mantenir el que és teu, àdhuc això tant important com és la parla, la cultura, les menges, les convencions socials, està condemnat a dissoldre’s en temps més o menys llarg. Com ho ha estat sempre per l’evolució de les societats. Potser ara la diferència està en la rapidesa en que s’estan produint els canvis. La barreja, sempre el món ha estat una barreja.

Aquells que creuen en les essències i en el manteniment immutable de les coses deuen estar patint molt, ja que veuen al seu voltant, ei!, si no són cecs, que tot varia. Acceptar que t’agraden més unes coses que d’altres, que potser mantindries moltes de les coses amb les que has crescut al teu voltant, és lògic. Ens agradaria una certa estabilitat, però no està en les nostres mans mantenir-la. Tota mena de dinàmiques, socials, econòmiques, culturals, científiques,... van transformant el nostre entorn. Resistències numantines no porten enlloc.

Europa, la seva construcció actual, neix sobre piles de morts i destrucció entre els habitants dels seus pobles. Hem construït un espai que és excepcional al món. No tothom viu sota els nostres estàndars de convivència, la majoria viu molt lluny d’ells. Som un exemple que s’ofereix a la Humanitat que cal defensar i mostrar, fet difícil ja que a molts llocs precisament el que es vol és que no s’estengui el nostre model.

Votaré el diumenge com he fet sempre des que se’ns va donar l’oportunitat de manifestar lliurement el nostre parer. I votaré pensant en la constitució d’un Parlament que vagi construint cosmopolitisme, que vagi construint consciència europea i que continuï sent un mirall pel Món.  Que ens puguem moure, que ens puguem identificar com a ciutadans iguals, no uns d’aquí i altres d’allà o de més enllà. Ja sé que no és fàcil, i menys en els temps que corren, però no hem de defallir en l’esperança.

Que les generacions futures puguin dir al ser preguntades d’on són: som europeus, tot plegat d’un racó de món, fet de racons de món del passat que van aconseguir superar-los i construir-ne un de una mica, no gaire, més gran.

7 de juny.   

Una plaga.

 

Les moreres del pati de Can Mon estan sentenciades. Ja tenen els seus anys, les va plantar l’avi Jaumet em sembla recordar a finals dels anys 50 del segle passat, quan es va reemplaçar, no sé per quina causa, l’esplèndida figuera que hi havia al mig del pati.

Ara, una plaga d’un insecte forà invasiu, l’escarabat vespa, les està atacant i acabarà amb elles.

 Escarabat vespa barrinador de les moreres

 

Xylotrechus chinensis, conegut com l’escarabat vespa barrinador de les moreres, és un insecte coleòpter pertanyent a la família dels cerambícids, originari del nord-est d’Àsia (la Xina, Corea, el Japó i Taiwan).

 

Els danys a les moreres els provoquen les larves d’aquest insecte que barrinen i s’alimenten de la part externa viva dels troncs i les branques de l’arbre, de manera que interrompen el flux de la saba, i poden arribar a produir la mort dels arbres.

 

Els símptomes més evidents d’infestació són els forats de sortida dels adults (els escarabats) que poden veure’s als troncs i les branques de les moreres. L’escorça infestada de l’arbre també acaba morint, i aleshores s’asseca i es desprèn, cosa que deixa vista la part dura o xilema. 

El veí del costat de casa em va dir que la seva morera  estava atacada i ja pràcticament acabada. Amb aquest advertiment, al mirar les pròpies, hem vist que també ho estan. La consulta amb el jardiner que ha tingut cura del manteniment i poda d’aquestes moreres des de sempre ens ha donat males notícies. Els tractaments coneguts, ultra la seva dubtosa eficàcia i el seu cost, no compensen fer-los en un arbres ja vells i que el millor és substituir-los, és a dir, tallar-los i plantar-ne de nous, millor d’una altra espècie.

Aquestes moreres han protegit  la casa orientada a ponent donant-li ombra a l’estiu i esporgades claror a l’hivern. Van néixer, van créixer i ara, per una plaga forastera, van cap a l’acabament. És llei de vida. 

 23 de maig.

Anant cap al contenidor de paper de la cantonada.

 

Què hem de fer els grans que hem estat una mica (tampoc tant) lletraferits amb els volums d’assaig de temps passats que hem anat acumulant amb els anys i que ara no en fem res? Perquè els guardem, per a qui?

És evident que mai els tornarem a llegir, no ens dedicarem a aquestes alçades de la vida a fer un repàs a la nostra pròpia història. També és segur que qui els pugui heretar tampoc els hi seran d’interès. Per tant? Omplen lleixes i espais de la casa sense que serveixin de res. Altres objectes: quadres, figuretes, fotografies, ..., ens recorden moments concrets de la nostra vida, viatges, obsequis, ..., però els llibres d’assaig de moments temporals..., que també van ser adquirits en moments concrets, no ens reporten res al tornar-los a tenir entre les mans. Sí, et ve al cap, era d’interès al seu moment, però ara, què en faig?

A veure, Anthony Giddens i la tercera via a la socialdemocràcia, els reflexius treballs de Hans Magnus Enzesbergen, els estudis d’economia urbana que em van ser formatius fa cinquanta anys, fins hi tot els no tant llunyans en el temps que han quedat completament depassats, i tants d’altres que ja no serveixen, o no em serveixen, de res. No em digueu pas que sempre poden interessar a algú i que és una pena despendre-se’n. Dubto d’ambdues coses i més en aquests temps en que tot el que és analògic està ja en el món digital, i en tot cas a les biblioteques públiques i especialment a les universitàries ja hi deuen ser.

Els joves estan en aquest món nou d’avui que ja està ben assentat. Fa pocs dies una jove, o ja no tant jove, estudiosa que va veure al meu despatx els diccionaris que m’acompanyen a la taula de treball se’n va sorprendre. A part del que venia a buscar concretament, li vaig encolomar quatre llibres que ja no en feia res. També al Re-read es queden alguna cosa, però ha de ser de literatura. Què en farien dels vells llibres d’assaig? Els del “Llibre viu”, que fa anys que fan un treball notable, no en volen de “morts”.

S’edita molt, crec que massa. Em fa basarda entrar a una llibreria i quedar bocabadat de la quantitat de títols diversos i atraients que hi ha a les taules de novetats. Clar que sempre hi ha públics per a tot. Descobreixo, sorprès en mi mateix, el títols i els temes que he anat adquirint i no fa pas massa.

No hi ha més remei que anar fent camins cap al contenidor de paper que està a la cantonada. No crec pas que me’n penedeixi. Crec que aquesta reflexió que escric avui no m’és pas nova, ja la dec haver exposat en algun que altre moment. La literatura és una altra cosa, encara que em sembla que també...

10 d’abril.

Venjança.

 

“Las horas huecas”, de Ferran Vallespinós, RBA, B-2022, va ser la darrera de les obres de les que vaig organitzar la presentació quan en feia. Desembre del 2022. L’autor em va dedicar el llibre desitjant que m’agradés la novel·la. Ara l’he llegit.

Doncs, sí. Té moments molt durs que em van temptar de deixar-la, de no continuar, però les ganes de saber com continuava van poder més i he arribat fins al final. És la història d’una venjança motivada per la trista vida del món rural quan es creua amb la nefasta història espanyola de la Guerra Civil.

Els poblets i els paisatges del Baix Aragó i el Matarranya, que vaig conèixer fent la via verda l’any passat. La dura vida del camp: secà, pobresa, caciquisme llavors, no sé si encara. La pervivència dels estralls de la guerra en el cos civil, en la gent, els d’un costat, els de l’altre. Perduren? La diferent significació de la lluita de classes en el món rural, primitiu i fortament contrastat.

Com he vist en altres novel·les, en l’obra hi ha dos línies temporals del relat que al final -d’una forma que es va intuint per alguna paraula que se li escapa a l’autor, potser volgudament,- es troben en els dos protagonistes d’ambdues trames. Un final de revenja, pel context d’aquelles terres avui, les de l’Espanya buida, sarcàstic, duríssim.

Potser l’autor hi fa sortir massa coses de la nostra història recent per anar vestint la possibilitat del final i el que demostra. De la Guerra Civil a l’amnistia del 77, passant per les vicissituds dels comunistes i les giragonses que pot donar la vida dels protagonistes en aquest període. Evidentment és una novel·la, però l’autor hi dir la seva a través del que deixat escrit.

“Sí, pero la justicia no siempre es justa. Yo solo confiaba en la venganza. ¿Y sabe, Sergi, qué es lo peor de la venganza? -me pregunta de repente, aunque se da a sí mismo la respuesta-. Que las horas son huecas.   ...un hueco jamás se colma, es una condición permanente.”

No sé si en fem un gra massa tornant encara avui a donar voltes a aquells temps, a les seves penalitats, a les seves conseqüències,. Pel que surt als mitjans sembla que sí, per mi és una llàstima que així sigui. Les nostres terres, la nostra gent, el nostre món, ha canviat molt des de llavors. El que ens ve al davant potser és tant tenebrós com el que tenim al darrera. No sé, em preocupa.

3 d’abril.

En “Nals”.

Avui s’ha mort en Josep M. Canals. Érem vells i bons amics. El seu record serà el meu record dels trossos del camí de la vida que vam fer plegats. Des de joves, si mal no recordo, o potser no, a les cooperatives. Després en la política, va ser un regidor fugaç a les llistes socialistes del 1979. No va entrar al començament sinó que va reemplaçar a un company que va plegar abans d’acabar el mandat. Crec que hi ha va estar molt poc temps i després no va voler continuar a la política. Més tard en la feina de personal qualificat a l’Ajuntament.

Responsable administratiu des de sempre, a les fustes, a l’hospital, a l’Ajuntament. En Pim Esperalba el va rescatar per tornar al món hospitalari. Això són els meus records ara imprecisos. Molt entregat i conscient, això sí, de les feines que se li van encarregar.

A nivell personal  era molt afable amb una sana ironia que el caracteritzava, un xic sornaguer. Aimant de la bicicleta de muntanya, havíem fet alguna sortida plegats pels entorns de l’Escala i el Montgrí on hi tenia un apartament. Molt de la seva família: esposa, fills, nets, germans. Va cuidar la seva mare de llarga vida. Els ulls no el van ajudar en el tram final de la seva vida ja jubilat, però maldava amb una lupa per continuar llegint.

Vam compartir, ho he dit al començament, trossos del camí de la vida, amb molts altres amics comuns. Ara sols em quedaran els records. Sabia de la seva malaltia, dura. Descansa en pau, amic. Una forta abraçada, Dora, Roc, Roger i tota la família. Ens trobarem, espero que temps encara, pels carrers i les places de la nostra ciutat i plorarem la seva figura.

18 de març.

El turisme avui.

 

He dedicat unes quantes entrades al turisme. És un tema que fa temps que hi dono voltes, amb curiositat, amb preocupació,...

Fa uns sis anys, al Grup de Reflexió que teníem llavors, vaig fer de ponent del tema a partir d’un llibre de Pedro Bravo “Exceso de equipaje”.

https://magrinyar.blogspot.com/p/1-2018-sobre-el-turisme-i-els-seus.html

Quan la pandèmia (qui es recorda hores d’ara del que va representar la pandèmia i tot el que es va dir que comportaria?) també en vaig escriure força. Res del que vaig intuir ha succeït, sinó tot el contrari. La gent sembla que fa els possibles per sortir de casa seva i anar-se’n a veure món. Allà on sigui, com sigui. Una oferta a l’alça que satisfà una demanda també a l’alça.

Darrerament he anat a Barcelona alguns dies i he quedat sorprès (i corprès) de les multituds de turistes que envaeixen els seus centres més emblemàtics: el modernisme, el casc antic, el Passeig Marítim,... gent de tot arreu del mon, gent de totes edats i condicions, gent, gent...

(Dissabte al migdia, 17 de febrer, a la Barceloneta)

No m’agradaria estar a la pell dels gestors de la ciutat, de la seva administració, que progressivament, si, d’una forma cada cop més potent, van envaint l’espai públic amb tot el que comporta: Habitatge, circulació, restauració, comunicació, neteja, ...i ara també la sequera

Això té aturador?, bé, abans de tot, algú vol que això s’aturi? No sols aquí a Barcelona, suposo que a altres ciutats semblants, capitals o no, passa el mateix. Recorro mentalment el que jo també he fet als darrers temps: de Lió a Florència, de Praga a Estocolm, de Madrid a Berlin.  Si jo també he estat “turista” envaint com qualsevol altre  aquests espais públics, visitant museus, anant als restaurant típics, guaitant pels seus carrers i places emblemàtiques.

Però, ara, quan hi penso a casa meva, veig un monstre (bé, potser per molts no n’hi ha per tant) que no para de créixer i que canvia el paisatge urbà d’una forma considerable.

Però llavors, em ve al cap una pregunta: És possible aturar-ho i/o revertir-ho? Ho veig molt difícil. Tant del cantó de l’oferta com del cantó de la demanda. Acaben de botar un vaixell de vacances per 10.000 persones amb tot el que deu comportar per fer-ho anar. Però quantes poblacions tenen aquesta magnitud? Les propostes per anar amunt i avall cada cop són més espectaculars: vagi a qualsevol capital, un cap de setmana, per quatre rals. Quatre rals pels que els tenen, que com que és un import reduït arriben a molta gent. I no diguem si això s’obre, com es veu mirant les cares pels carrers, als orientals (no em feu dir de quins països) que n’hi ha molts i tenen ganes de viatjar també.

Alhora, gent jove que a cap edat s’han acostumat a moure’s. Dels viatges de finals d’estudis secundaris al seguiment d’alguna celebració musical o competició esportiva. Que n’hi van pocs relativament a cada esdeveniment..., sí però n’hi ha molts d'esdeveniments. La classe treballadora de l’època dels meus pares anaven de “viatge de nuvis” a Montserrat. Nosaltres, fa cinquanta anys, ja vam anar a París. Ara ja no cal “viatge de nuvis”, de què... Qualsevol edat i qualsevol circumstància és bona per anar-se’n a fer un vol uns dies a una destinació propera o llunyana.

No hi veig aturador, ans al contrari. És un potent i puixant sector econòmic que fa créixer el P.I.B., l’ocupació, la satisfacció de les masses. Tornarem a mesurar el nombre creixent de visitants , l’aportació a l’economia, tot el que gira en torn al turisme. I celebrarem que sigui un dels nostre principals motors econòmics, molt més enllà del tradicionals.

Fins a on? Fins a quant? No ho sé. Em dona la impressió que això no pot continuar creixent  d’aquesta manera,  però no sé veure què és el que pot provocar un canvi. I si aquest canvi s’esdevé, què comportarà? Hem viscuts reconversions: de societat agrària a industrial, d’industrial a serveis, ara de serveis a... Moviments de població, reestructuracions territorials, canvis en la composició social de les comunitats,...

Tinc la impressió que estem en una embogida cursa cap a no sé pas on, endavant?, que penja de fils molt prims. Com repercuteix tot això en la política, en la societat...? Algú deu estar-hi pensant, amb quin propòsit...

20 de febrer.

D’aquí, d’allà i de més enllà.

 

Quatre lectures seguides sobre un dels temes més transcendents i d’actualitat del nostre món: el canvi climàtic, o com li vulgueu dir, emergència, crisis, desastre,... Potser n’he fet un gra massa d’aquesta petita immersió en el tema.

Em va atreure primer el llibre de Tim Jackson: “Postcreixement. La vida després del capitalisme”, ed. Arcàdia, B-2022, amb un pròleg de Joan Martínez Alier.

https://www.arcadia-editorial.com/llibres/postcreixement/

Entremig se’m va creuar el de Jason Hickel: “Menos es más. Cómo el decrecimiento salvarà el mundo”, ed. Capitan Swing, M-2023, recomanat pel Financial Times com a llibre de l’any 2021.

https://capitanswing.com/libros/menos-es-mas/

Vaig tenir coneixement de l’obra de Enrique Santiago: “Contra el mito del colapso ecológico. Por qué el colapsismo es una interpretación equivocada del porvenir y como formular un horizonte de transición transformador”, B-2023.

https://arpaeditores.com/products/contra-el-mito-del-colapso-ecologico

Em va atreure de la taula de novetat de la llibreria el llibre de Joan Vila: “La fi de l’abundància. Creixement sostenible o decreixement estable? Cap a un benestar eficient i frugal”, Icaria ed., B-2023.

https://icariaeditorial.com/novedades/4785-la-fi-de-labundancia-jon-vila-788419200884.html

El meu respecte als autors que afronten un tema de gran abast i actualitat, molt punyent i polèmic per segons qui. Crec que a grans trets van en la mateixa direcció: anem malament i és difícil corregir-ho.

Primer la situació: estem consumint més recursos dels que tenim i a més en llencem més de les que podem suportar.

Segon: qui és el causant? Un sistema econòmic en el que sols preval el benefici econòmic d’uns quants en perjudici de la majoria.

Tercer: quines conseqüències té aquest desastre? Que si no l’aturem ens anem cap el precipici, primer alguns més que d'altres i després tots plegats. La Humanitat en perill, cap a la seva extinció.

Quart: hi ha solucions? Sí, però no van en la línia dels interessos dels explotadors i els que haurien d’aturar-ho els és molt difícil. Manca de poder real, desconeixement, obnubilació provocada...

El d’aquí: Joan Vila. https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Vila_Simon És un enginyer i empresari gironí (suposo que petit o mitjà, ja que està a la PIMEC) del que m’ha interessat l’explicació de la paradoxa de Jevons. https://ca.wikipedia.org/wiki/Paradoxa_de_Jevons

Si l’objectiu final és la recerca de més beneficis econòmics, les millores que es vagin introduint en el sistema comportaran que es produeixi més i més sense pensar que potser no és del tot necessari, però evidentment aquest és un tema que no es té en compte.

“El plaer és curt, la felicitat és llarga. El plaer és visceral, la felicitat és intangible, de bellesa etèria. El plaer és prendre, la felicitat és donar. Al plaer s’hi por arribar amb substàncies, a la felicitat no. El plaer s’experimenta en soledat, la felicitat en grups socials. Els extrems del plaer porten a l’addicció, sigui de substàncies, o de conductes: no existeix l’addicció a un excés de felicitat.”

El d’allà: Emilio Santiago. https://climatica.coop/entrevista-emilio-santiago-colapso/

És un gallec, científic amb plaça al CSIC, doctor en Antropologia,  activista eco social i militant i assessor de Mas Madrid

Al anar llegint el llibre pensava: Benvingut a la política.

M’ha donat la impressió que l’obra recull les batalles dels grups ecologistes radicals i a l’esquerra de l’esquerra, no sé si sols centrades a Madrid o arreu. Ell és positiu, crec que pot haver-hi solució i que cal no deixar-se caure en derrotismes. És difícil, sí, però no impossible.

“El ecologismo está hoy dividido por numerosos debates, corrientes y propuestas. Existe un mínimo común compartido en el diagnóstico y un amplio abanico de opciones respecto a qué se debe priorizar y cómo podemos conseguirlo.”

“En este punto del cortísimo siglo XXI, y aunque no todo valga, y contemos con experiencia suficiente para que unes apuestas sean más series que otras, es Bueno partir del hecho de que, en términos de voluntad transformadora, mucho es lo que suma y poco lo que resta.”

Els de més enllà: de Tim Jackson ja en tenia coneixement, deu anys enrere vaig llegir “Prosperidad sin crecimiento. Economía para un planeta finito”. És un economista ecològic anglès https://ca.wikipedia.org/wiki/Tim_Jackson molt reputat. Amb el creixement continuat no anem enlloc, bé, sí, al desastre.

“Les persones que volen el canvi tendeixen a no tenir poder. Les que tenen el poder tendeixen a no voler canvis. Les possibilitats que hi hagi alguna mena de canvi depenen de la distribució de poder codificada en normes socials. Les normes socials estan a mercè de l’estat. La mercè de l’estat depèn inherentment de quin és el seu mandat. El mandat forjat per la democràcia occidental és molt especial. El poder polític està incòmodament lligat a proporcionar creixement econòmic.”

“La legitimitat del pacte social forjat al gresol del capitalisme depèn fatalment d’una promesa falsa: que sempre n’hi haurà més i més per a tothom. Aquesta promesa, al seu torn, és massa fàcil de corrompre amb les dinàmiques del poder polític.”

El darrer també és anglès, però entre altres coses també és catedràtic a la Autònoma de Barcelona. Jason Hickel https://revistaidees.cat/autors/jason-hickel/ també molt reconegut. El P.I.B. com a mala mesura del benestar, tot pel creixement, però no ens desempalleguem d’aquest indicador.

“Está claro que la gente vive mejor ahora que en el pasado, y parece razonable pensar que es gracias al crecimiento. Actualmente, sin embargo, los científicos y historiadores están poniendo en cuestión este relato. Hemos descubierto que, por increíble que parezca tratándose de un discurso tan arraigado en nuestra sociedad, la base empírica que lo sostiene es muy poco sólida. Resulta que la relación entre el crecimiento y el progreso humano no es tan evidente como pensábamos. Lo que importa no es el crecimiento en sí mismo; lo que importa es qué producimos, si la gente tiene acceso a los bienes y servicios esenciales y cómo se reparten los ingresos. Y, una vez superado cierto umbral, un mayor PIB no es absoluto necesario para mejorar el bienestar humano.”

“En el fondo, eso que llamamos “la economía” es nuestra relación material con otros seres humanos y con el resto del mundo viviente. Tenemos que preguntarnos: ¿cómo queremos que sea esta relación? ¿Queremos que se caracterice por la dominación y la extracción? ¿O queremos que se caracterice por la reciprocidad y el cuidado?”

 

Bé, ha estat una incursió en un tema de gran actualitat i transcendència com deia al començar. Miro al meu voltant, veig les notícies de cada dia, penso en el que faig jo mateix,... i m’adono de la complexitat en la que ens movem i la dificultat de canviar el rumb de la nau. No sé pas si ens en sortirem, si podrem viure d’una forma diferent, si acceptarem la frugalitat i el decreixement. No ho sé pas.

Malgrat tot, Tim Jackson al final del seu llibre escriu una frase que m’ha agradat molt:

“Però a la falda de les muntanyes freqüentades pels déus hi ha camins fressats que fins i tot els mers mortals poden seguir.”

Ara he de canviar de registre i esventar-me una mica.

 

7 de febrer.

Epigrames.

 

Claudi Valeri és un ric patrici romà que desvagat escriu poesia i estima les dones. Blasma de la plebs, dels senadors i del Tirà. El Voltor el desterra a l’illa de Menorca on hi fa vent i, ell és ateu, cristians.

“Ars vivendi”

No vulguis ser perfecte, no és possible.

Intenta fer-ho tan bé com puguis

i evita, són inútils, planys i queixes.

No trobaràs enlloc el beneplàcit

de tothom i a vegades els elogis

duran, falsos, esquitxos de saliva.

Si veuen que ets feliç i que les coses

et van bé creixerà en torn teu l’enveja

i rebràs dels frustrats insults i greuges.

Qui destaca, molesta. Ningú vol

algú que, del seu ram, li faci ombra.

Atents a  mossegar qui els sobrepassi,

no t’hi assemblis ni caiguis dins la soll*.

Fes honest el camí i descobriràs

que ser ric és trobar-hi bons amics.

No et fermis al passat, viu el present

i deixa arribar en pau l’incert futur.

Tot passa i passarem. Els morts no tornen

ni es gaudeix de la fama en cap més vida.

 

*soll: cort de porcs.

 

Ponç Pons, “Humanum est”. Poesia dels Quaderns Crema, B-2023

13 de gener.

El món d'avui.

_{Luces entre sombras
De la clara oscuridad
De este mundo absurdo
Que no sabe a dónde va.
Aleluya, aleluya, aleluya...}

_L.E.Aute.

 

Martín Caparrós (Buenos Aires, 1957) és un reconegut periodista i escriptor. Acaba de publicar “El mundo entonces,Una historia del presente”, Random House, B-2023.

Una historiadora, al 2123, li encarreguen que escrigui la història de com era el món, el nostre, cent anys abans, és a dir ara. Així, l’autor passeja la seva mirada pel món d’avui, des de fora, descrivint molts dels aspectes del que som, des de la vida quotidiana, a la política, les comunicacions, les relacions personals,..., partint d’un parell de premisses: la fi del món Occidental i les desigualtats entre el MónRic i el MónPobre i les pròpies desigualtat dins de cada un d’ells.

He doblegat forces cantonades de pàgina, que contenen frases, paràgrafs o pensaments que he trobat interessants. El llibre m’ha agradat. Al final de cada capítol, un article periodístic rebla el clau del seu contingut, persones en les que es concreta la mirada de la historiadora. M’ha emocionat el de “La escuela de las nenas”:

“Aquella noche hubo fiesta en el ger: Sayana se vistió especial, Jiigee le pidió disculpas, la besó con cariño que parecía perdido. Después le dijo que había decidido algo:

-Cuando las nenas crezcan vamos a mandarlas a la escuela.

Su sonrisa llenó toda la estepa.”

Mitja dotzena de retalls:

“Fue el gran momento de las patrias. Pocas ideas derramaron tanta sangre como esta -que en 2020 todavía estaba en su apogeo.”

“La religión del crecimiento tenía pocos ateos todavía y seguía su marcha a todo trapo. Ya sabemos, claro, lo que sucedió.”

“En el <<capitalismo>> la remuneración del trabajo no dependía de la importancia o utilidad de la tarea sino de los beneficios económicos que pudiera producir.”

“Muchos hombres y mujeres tenían cosas y más cosas, pero muchos no tenían casi nada.”

“Es posible que nunca en la historia tantos poseedores se sintieran tan desposeídos…. Así se sostenía el modelo de crecimiento continuo. Gracias a esa insatisfacción permanente siempre podían vender más, ofrecer más, producir más, vender más, ofrecer más, convencerte de que más cosas te faltaban.”

“En esos días una revolución que no solía contarse como tal había cambiado radicalmente la vida de las personas: la explosión del tiempo libre.”

I una coda:

“En esos días había, como en tantos momentos de la historia, personas que se preocupaban por los destinos y futuros de todos y muchísima gente que se preocupaba por sus propios destinos y futuros: por vivir su vida <<lo mejor posible>>.

……

Así, el problema principal del cambio social parecía ser que no había tanta gente que lo quisiera. Querían tener un poca más, vivir <<mejor>>, pero no creían que para eso hubiera que conseguir nuevas estructuras sino un buen trabajo. Eran, aparentemente, la mayoría, y eso, por supuesto, desesperaba a los que trataban de imaginar sociedades colectivamente mejores. Es difícil, cuando alguien se ha pasado la vida pensando en los destinos de la humanidad, aceptar que la mayor parte de la humanidad piensa en su propio destino. Era -y es- difícil y molesto y desalentador y todas esas cosas.

……

Así que eran tiempos ambiguos, como suelen ser los que no imaginan su futuro. Ahora es más fácil hacer sentido con todo aquello; entonces, nadie sabía lo que significaba, hacía dónde llevaba ese camino a esos pobres caminantes.”

 

Per tant, no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu.

John Doone

 

12 de gener.

 

Aquest any tampoc.

L'objectiu era tornar a fer els 3.000km/any pedalant dalt la bicileta, però tampoc ha pogut ser. Estancat.

Les dades, amb la gràfica corresponent, manifesten un estancament en els kilòmetres recorreguts aquest any passat, un xic menys que l'anterior.

Algunes circumstàncies ho expliquen, encara que la més rellevant és la de l’edat del ciclista. Cal destacar, el 2023 com l’anterior 2022, he passat pel quiròfan. Si el 22 va ser la bursitis al colze esquerra, el 23 ha estat l’eliminació de les cataractes (que m’ha retingut menys del que pensava). Una sortida extraordinària al juny, l’anada a Alcanyís, però després es va espatllar l’ajut del reforç elèctric i va costar més d’un mes en ser arregat. El final d’any ha estat dominat per les molèsties a les articulacions i la caiguda a meitat de desembre que ha impedit acabar l’any amb normalitat.

Veurem aquest 2024 que no comença bé ja que encara hi ha seqüeles de la caiguda.

4 de gener.

75 old.

 

Aquest any he fet 75 anys, 75 old, que diuen en llengua anglesa. Amb tal motiu he fet obsequi a gent propera, una colla, del llibre de Pedro Olalla “De senectute política. Carta sin respuesta a Cicerón.” Evidentment, des del segles que han passat ja no cal esperar resposta del destinatari, però és un escrit, una carta, sobre el món d’avui que podria haver fer ara el destinatari de “De senectute”  a qui va escriure el romà al  segle primer a.c.

El llibre em va agradar molt quan el vaig llegir en la seva primera edició del 2018 (ja va per la tercera) i no era pas la primera vegada que el regalava. Però enguany, en atenció a l’esdeveniment de l’aniversari -certament rodó, ¾ de segle,- vaig afegir-hi una dedicatòria.

Amb lleugeres variants, més o menys, diu així:

Aquest any he fet 75 anys. És hora de plegar. El temps i l’espai ja no són els meus. Ara és el temps dels que ens venen al darrera i l’espai que han fet o han de fer.

A viure el que em quedi de vida.

És una obsessió que tinc d’un temps ençà provinent de la meva mirada al que m’envolta. Intento seguir-ho, encara que hi ha coses que ja no aconsegueixo copsar-les, segurament perquè  sóc d’un altre temps i espai. Rebel·lar-s’hi i voler fer sentir la teva veu, del que no t’agrada, no té massa sentit, el món ara ja és un altre. Intentar adaptar-s’hi, ja no queden gaires forces ni ganes. Comprendre fins allà on ho entengui i sigui possible. Observador sols, i tant de bo no s’escapi cap malastrugança que ens afecti massa.

Per això, aquest any he abandonat algunes coses que feia o en les que participava.

El primer que vaig deixar va ser l’organització de presentacions de llibres. La darrera va ser la de “Las horas huecas”, d’en Ferran Vallespinós amb presentació de la Care Santos, al desembre de l’any passat. Aquestes presentacions, en els darrers temps telemàtiques i sota l’aixopluc de Federalistes d’esquerres, havien esdevingut una activitat personal, i sembla que intransferible, pel que vaig pensar que ja no tenia sentit continuar-les fent. Això és feina o de llibreries, que és el seu àmbit comercial, o d’entitats i/o organitzacions, que sigui de la seva preocupació. Ho portava fent des de l’any 2014 i n’havia organitzat 75, generalment d’assaigs polítics i socials, també alguna obra purament literària. No funcionava gens malament, hi havia un reduït nucli fidel de seguidors als que lamento haver abandonat. No tenia cap ressò a la ciutat, com tantes altres coses que es fan i de les que cal fer la publicitat convenient sí vols que es coneguin, feina per la que no jo n’estava gaire.

El mes de març vaig deixar el Patronat de la Fundació Ernest Lluch. Va ser un honor i un goig ser-ne membre uns quants anys. Prèviament vaig anar a veure al seu President, en Joan Majó (el meu predecessor a l’alcaldia de Mataró), per comunicar-li la meva decisió. Crec haver deixat constància de la meva estima per l’Ernest en diversos indrets. Considero que el seu record i el seu llegat no ha d’anar sols vinculat a la seva dissortada mort assassinat per ETA. La seva tasca d’estudiós, professor i divulgador de l’economia i de la seva història ha de continuar sent valorada, així com la culminació de la seva tasca governamental de la que encara en vivim. Si la seva memòria ha de ser sols dels que el vam conèixer el recorregut és limitat a la nostra generació.

Pel juny vaig demanar al President de la Fundació Rafael Campalans, el President Montilla, que em permetés plegar de ser membre del seu Patronat. Vaig entendre el meu nomenament, quan es va produir, com un reconeixement a la meva trajectòria en el PSC, malgrat la meva coneguda heterodòxia. Sempre he estat un vers lliure dins de la organització de la que en sóc un dels seus membres des del primer moment. Ho he d’agrair, com altres coses que he d’agrair al meu partit. Però els temps ja són uns altres. La gent que ara mana als socialistes catalans tenen les seves pròpies formes de pensar i actuar que cal acceptar i fer-se a un costat. La imatge és la del vell indi assegut dins del seu tipi per si els ardits guerrers volen anar a demanar-li algun consell, fet que cada cop és menys freqüent.

Abans de les eleccions locals del maig vaig dir al President de la Junta General d’AMSA, l’alcalde Bote, que fos quin fos el resultat de les mateixes no volia continuar sent President del Consell d’administració de la companyia d’Aigües de Mataró. L’Alcalde m’havia proposar assumir aquesta funció després de les eleccions del 2015 en una situació de difícil govern a l’Ajuntament. Em va repetir al començar el mandat del 2019. Hi he estat vuit anys en els que em sembla que he complert amb la tasca encomanada. L’empresa va bé i està encarrilada cap endavant. Cal ara que ara s’hi posi al front una persona preparada que respongui convenientment a les formes i preocupacions de la Junta General, el Ple de l’Ajuntament, i del seu Alcalde, permetent-me tornar al meu estat ple de jubilat. No hi he deixat de perdre res en aquest temps, ni ara tampoc. Estic content d’haver retornat durant un període altra vegada a treballar per la meva comunitat en un tema que m’agrada molt, això és el tot el que hi he guanyat.

Potser m’hauria d’haver esborrat d’alguna altra cosa, però tampoc calia ja que més enllà de la vinculació nominal i passiva poc hi aporto ja. Si que estic content d’haver-me apuntat a donar classes d’economia als instituts, algunes poques, en el marc del programa EFEC que el proper any, si Déu vol, repetiré.

En aquest any també m'he desapuntat d’alguna subscripció de pensament i/o reflexió que ja no podia atendre, no dono per a més, encara que en mantinc unes quantes que ja veurem el que duren. Tampoc a l’acabar l’any puc dir que he assolit l’objectiu que m’havia proposat fent bicicleta. L’operació de cataractes al setembre i l’ensopegada (amb caiguda i patacada) de fa pocs dies, amb el consegüent i obligat repòs (amb els anys costa més refer-se), em resten quilòmetres en el propòsit. Les forces es van escurçant per objectius ambiciosos. Ja he desistit de fer el camí de Sant Jaume, crec que el cul, no les cames, no ho aguantaria, però mantinc encara la il·lusió de fer algun dia el descens del Danubi des de Passau fins a Viena per la que fins ara no he trobat acompanyants. Em quedarà el bon record de l’anada i tornada de Tortosa a Alcanyís del juny per la via verda i l’ajuda elèctrica que vaig incorporar a la pedalada per continuar estant a la carretera cada setmana.

La vida continua, mentre hi hagi salut per viure-la, i ganes, que no en falten. Hi ha una pila de llibres pendents, hi ha la presència a les xarxes -encara que no cal donar-hi gaire importància en el meu cas. No sé si el proper que decaurà seran els escrits en aquest blog. Vaig començar en aquest sistema el maig del 2005, quan estava a l’ordre del dia. Potser ara ja ha quedat sobrepassat per la fal·lera de la immediatesa i la concisió cridanera. Tampoc tinc cap especial requesta ni interès en conservar-lo, és més aviat un cert narcisisme de deixar escrit en algun lloc notes i apunts personals que no sé si importen gaire.

La família i els amics són el temps i l’espai que em queda. Que sigui per molts anys encara. Aniré fent camí.

El camí fa pujada i me'n vaig a peu.

31 de desembre. 

post escriptum: Hi haurà un moment en que ja no hi seré. Potser l’hauré vist venir, potser serà de cop i no. Després ..., després res.