Especialmente en abril.1 d'abril

 1 d'abril

La intel·ligència, artificial?

 

Vam tornar a anar a Florència des de Sant’Appiano i a l’arribar ens vam aturar al Piazzale Michelangelo on hi ha bona possibilitat d’estacionar els vehicles. És coneguda la sensacional vista que hi ha sobre la ciutat des d’aquell indret. Vam pujar caminant a San Miniato des d’on encara milloren les vistes i té un petit cementiri adjunt amb alguns panteons sorprenents.

Baixem cap a la ciutat en mig d’una turmenta impressionant de la que fins i tot se’n va fer ressò els mitjans de comunicació, 18 d’agost de 2022. Per la Via dei Serragli (curiós el nom) i el ponte alla Carraia ens fiquem al cas urbà florentí cercant on podem deixar els cotxes per tota la jornada. Aparcaments de pagament plens, voltes, voltes, i al final, més amunt de la Piazza della Libertá, en un indret mal girbat trobem un forat al carrer per deixar-hi els vehicles.

Volem anar a Santa Maria Novella. Caminada i  ja hi som. Les capelles: Tornabuoni, Strozzi, il Cappellone degli Spagnoli; Masacio, ..., hi és quasi tot, tot el Renaixement. No era pas la primera vegada que hi anàvem, sempre per tornar-hi. https://manelmas.blogspot.com/2007/12/roma-altra-volta.html

Feina per trobar lloc per dinar, som 10. Via dei Servi, al costat mateix del Duomo, gentada arreu. Tenim entrades amb horari a primera hora de la tarda pels Uffizi. No és lloc per anar a l’agost entre la gernació turística i amb criatures. Visita per sobre, no hi ha altra.

A la sortida del museu ja una mica cansats enfilem cap allà on hem deixat els vehicles. A la Via Cavour els menuts troben una gran botiga de Lego, aturada. Llavors el cel s’enfosqueix i ens cau al sobre una bona estona de pluja. Els homes, amb uns paraigües minsos van cap a buscar els cotxes. Els vells, les dones i els nens ens fiquem a una gelateria mentre tornen a buscar-nos. Cantonada Via Cavour, Via Guelfa. Els dos conductors xops i cap a casa, als turonets toscans.

27 de març de 2023, set mesos després. Carta certificada amb acusament de rebut de la Comune de Firenze, Policia Municipale. “Verbale di violazione alle norme del codice della strada”, vaja, una multa de trànsit.  Hem infringit, els dos automòbils, l’article 7: “circolava in zona de trafico limitato con veicolo non autorizato”, dia 18-8-22, hore 19,03. (Data e hora Accertamento: 24-9-22, 9h 13m.) Luogo dell’infrazione: Via Guelfa.

La primera intenció al llegir la notificació és fer un recurs. Home: turistes, en un dia de pluja, amb gent gran i infants, no saben a on es fiquen i els claven una multa de...176,78€ (en caso di mancato pagamento), 68,88€ si la pagues abans de cinc dies de rebre la notificació.

Es pot fer recurs al Prefetto, “deve essere redatto in lingua italiana” normal, i “Attenzione (sí subratllat) in caso di rigetto del ricorso da parte del prefetto la sanzione subirá un aumento minimo del doppio.”!!

També es pot fer un recurs al Giudice di Pace, també en italià i aquest cop l’Attenzione diu: “per i ricorsi al Guidice di Pace è previsto il versamento di un contributo”. ¡Toma ya!

Divisió d’opinions a la família sobre quin comportament seguir. Amb la meva vella experiència de les administracions públiques i més les municipals crec que el millor és pagar i callar. Ara ves a explicar a no sé pas qui, potser a una màquina, que érem turistes desconeixedors de la prohibició, que plovia, que hi havia gent gran i infants cansats, que els conductors estaven xops de dalt a baix, ..., no crec que valgui la pena.

El viatge de les vacances de l’any passat han tingut doncs una despesa extra de més.

Clar, diu la meva filla (funcionaria a l’Administració Tributaria de Catalunya), si no posen restriccions els cotxes arribarien a la porta del Duomo. Sí, aquesta interpretació rigorosa és correcta, cal un necessari control, però alguna consideració raonable d’excepcions hauria de ser possible. Això, però, no ho expliquis a una màquina que va retratant als infractors i a algun obscur funcionari municipal que hauria de revisar els recursos i atendre’ls o no. No sé pas -ara que es parla tant de la Intel·ligència artificial- com funcionaran aquest temes en el futur. Ho creuaran tot?

Potser que l’Oficina de Turisme de Florència ho esbrini.  http://www.florencia.es/florencia-practica/informacion-turistica/informacion-turistica

 

29 de març.

Ahir, Dia de l'aigua.

 

Presentació del conferenciant Rafael Montserrat a l’acte

“La gestió històrica del dèficit d’aigua a Mataró”

Associació “Amics de la ciutat de Mataró”

Ateneu de la Fundació Iluro, 22-3-23.

 

 

Vull començar la presentació d’aquest acte agraint als “Amics de la ciutat” que hagin pensat en mi per fer-la.

És un acte oportú en els moments actuals i el ponent és una persona coneixedora a l’abast del que se li ha proposat que expliqués: Com s’ha gestionat el dèficit d’aigua que ha tingut i té la nostra comunitat.

Ahir el diari francès “Le Monde” explicava que els pagesos del Rosselló, aquí al costat, havien tret en processó a Sant Galderic, el seu secular patró, per que intercedís per la pluja. Avui, el diari “Regió 7” explica que el bisbe de Solsona presidirà diumenge una missa i una processó dels pagesos del Bergadà per demanar a la Mare de Déu dels Torrents* (bona advocació) que intercedeixi pel mateix. Estem en situació de sequera extraordinària i amb el Pla d’emergència activat al país en fase d’excepcionalitat.

És que l’aigua és fonamental per la vida i la qüestió del seu aprovisionament és cabdal per els sers vius -plantes i animals- des de la seva aparició a la Terra.

Pels humans, els pagesos miraven al cel i el núvols; els que vivien agrupats en poblacions miraven als seus governants. Les aglomeracions urbanes es situen en llocs adequats o es procuren la manera de fer arribar aigua a les seves concentracions: Viaductes, canalitzacions, mines, pous, dipòsits, fonts, safareigs, abeuradors, ..., han estat presents des de temps immemorials en totes les civilitzacions. L’abastament d’aigua és un tema estratègic en l’acció de la “res pública”, en l’administració de la comunitat.

En Rafael Montserrat ha estat un home de l’aigua. Jo diria, amb el coneixement que en tinc d’ell, que és l’home de l’aigua en el Mataró recent. Per tant, està capacitat per explicar-nos d’on surt i d’on pot o no sortir l’aigua que raja a casa nostra quan obrim l’aixeta ... o tirem de la cisterna. Va estar en el tema de l’aigua des de 1969 fins que es va jubilar al 2010, tota la vida, els darrers d’ella trenta anys com a director gerent de la nostra empresa municipal “Aigües de Mataró S.A.”. A l’octubre del 2021, per encàrrec d’aquesta companyia i amb motiu del seu centenari, va publicar el llibre “El subministrament d’aigua a Mataró. Una mirada als últimsquatre-cents anys de gestió.”

Rafael, tens la paraula.

 

*Església de la Mare de Déu dels Torrents a Espunyola (que amb Montmajor organitzen la processó). També hi ha una ermita amb la mateixa advocació a Vimbodí, al costat de Poblet.

24 de març.

Perspectives electorals. Primer refer l’anàlisi.

 

Arran de les eleccions municipal del 2005 vaig fer una entrada en la que analitzava l’evolució del comportament de l’electorat mataroní des de l’adveniment de la democràcia municipal: “36 anys i 10 eleccions a Mataró”, https://magrinyar.blogspot.com/2015/06/36-anys-i-10-eleccions-mataro.html.

No fa pas massa temps en vaig fer un altra sobre el comportament electoral mataroní en els darrers 12 anys: “Dotze anys de volatilitat i volubilitat política a la ciutat de Mataró (anàlisi electoral)”,

 https://magrinyar.blogspot.com/2022/10/dotze-anys-de-volatilitat-i-volubilitat.html

Hi ha hagut una contesa d’eleccions locals posterior a aquella primera entrada, la del 2019 i ara estem a punt d’una de nova pel maig, com cada quatre anys. Actualitzem les dades, les del 2019, i tornem a fer-hi una mirada.

-increment de la població de la ciutat: ara, l’última dada que es coneix la de 2022 hi ha 129.002 hab., al 2019 la dada era de 128.291, el 2015 érem 124. 934 . L’increment 2019/2015 va ser del 2, 69%, l’increment 2022/2019 és del 0,55%. El cens del 2015 era de 86.638, el del 2019 va ser de 87.694 electors, un increment del 1,22%, per tant l’increment del cens electoral a l’any 2023* serà molt petit. Pocs canvis per aquesta banda.

-L’any 2019 es va produir un molt fort increment de la participació: del 53,82% al 2015 al 63,56% al 2019, quasi bé 10 p.p. més. Alguna cosa pot tenir a veure les tendències més generals del comportament electoral tant del 2015: explosió de la “nova política”, VM (Podemos), C’s; com al 2019: efecte “Sánchez”,  convulsió “nacionalista” CiU/ERC, cansament per la ingovernabilitat.

Quadre 1. La participació a les eleccions municipals a Mataró.

Quadre 2. La distribució percentual dels vots emesos entre les opcions polítiques a Mataró.

Quadre 3. L’assignació d’escons al Consistori mataroní segons els resultats electorals. En vermell les forces que han format els corresponents governs.

En aquestes 11 conteses i en els 40 anys transcorreguts des de la primera, al 1979, hi ha quatre períodes ben diferenciats.

1.       (1979-1987) podríem dir el de la Transició. Llevat de la distribució del primer mandat, 1979-1983, pel fet de ser les primeres eleccions, el segon i el tercer (1983-1991) són de majoria absoluta socialista, bàsicament per l’ensorrament del PSUC a començaments dels vuitanta del que no aconsegueix recuperar-se. És l’etapa “felipista” a Espanya.

2.       (1991-2003) de la consolidació democràtica. Al 1995 veu l’ascens del PP que consolidarà la tercera posició llarg temps, més enllà d’aquest període., mantenint-se els governs d’esquerres I el “rebot” del PSC, al 1999, mercès a la “incompareixença” de l’adversari principal i a les realitzacions del govern: la culminació de la “Nova Ciutat”. Cal dir però que les anteriors eleccions (1995) van ser molt tensionades per la situació general del país, amb alta participació i que el 1999 ja era un altre moment. És el “aznarato”.

3.       (2003-2015). Aquest període veu l’aparició mica en mica de nous agents. Al 2003, ERC per primera vegada. Al 2007, a més, les CUP. Al 2011 surt ERC però a més entra, de forma sorprenent, PxC. Són temps convulsos: la “bombolla” immobiliària, Zapatero, la crisi financera del 2008 i les seves conseqüències, l’inici del “procés”. Per primera vegada a Mataró al 2011 hi ha un Alcalde que no és socialista, que no es consolida, i també per primera vegada un govern en franca minoria, 8/27 regidors.

4.       (2015-2023). L’esclat i l’ensulsiada de la “nova política”. El mandat del 2015 es caracteritza per l’extrema fragmentació del Consistori, tots els grups que es presenten a les eleccions obtenen representació, hi ha nou grups municipals que fins i tot arriben al llarg del mandat a deu, entren C’s i Volem (Podemos) que ambdós sumen més d’un 21% dels vots emesos. L’Alcalde surt del grup més votat, amb sols sis regidors. Torna a ser socialista malgrat haver obtingut el resultat percentual més baix que mai a les votacions, un 18,46%. Inicialment hi ha un govern PSC/ CiU que sols dura mig mandat. La impossible governança d’aquest període pot ser una de les explicacions que porta a l’electorat, a la següent contesa, al 2019, a capgirar la situació, incrementat quasi bé 10 p.p. la participació i concentrant el vot en dues forces, PSC i ERC, capdavanters dels dos “blocs” polítics ara existents a casa nostra, “normalitzant” el Consistori i retornant a l’estabilitat. El PSC més que dobla els seus resultats, en vots i en regidors, i torna un tradicional govern amb la recomposició de la seva esquerra, EcP (al 2015 hi ha una candidatura d’ICV i una altra de Podem).

Que s’albira per la propera contesa del maig? El primer que cal constatar que aquest mandat 2019-2023 està marcat per alguns fets, cignes negres alguns d’ells, que no estaven al guió en el seu començament.

La pandèmia del Covid-19 a pocs més de nou mesos de començar el mandat és un fet rellevant. Les conseqüències -aquí sols indirectes- de la guerra d’Ucraïna és el segon, i el trasbals a l’economia globalitzada. L’aferrissada polarització al país derivada de la moció de censura -triomfant per primera vegada en democràcia- que va portar a Pedro Sánchez a La Moncloa i les eleccions generals del 2019. El lent viratge de la trajectòria del independentisme portada per ERC.

Aquests elements influiran sens dubte en els posicionaments que prendran els electors dins de pocs mesos. Evidentment, la valoració de l’acció del govern municipal -PSC/EcP- també, encara que cal veure fins a quin punt despullada de qualsevol influència dels anteriors o fortament contaminada pers ells. La confiança que més enllà de les sigles reporti el nom, o els noms dels candidats, és un element que també compta en unes eleccions locals i el contingut de les seves propostes.

La participació pot ser clau, encara que pot donar resultats diversos segons quina sigui la seva direcció. Pot passar que una baixa participació doni entrada als grups minoritaris que tenint una petita però convençuda base d’addictes assoleixin traspassar la barrera del 5% de vots, com va passar a les eleccions del 2015,  fet que comportaria una nova fragmentació al Consistori, o per al contrari si l’abstenció es produeix d’un gruix important de votants d’una tendència concreta repetir-se el resultat de les eleccions del 1999 que va afavorir a una opció en detriment de les altres.

Estem en temps d’incerteses, ara i en el futur. Estem en temps de inquietuds, pel present i pel demà. Estem en temps de confusió, pels que ho saben tot i pels que dubten de tot. Estem en temps caòtics, per què i com es comunica i pel què i com s’amaga. Estem en temps descarats, pels atreviments i pels capteniments. Estem en temps volàtils i en molts casos fútils.

Com en tota democràcia la ciutadania tindrà la paraula. Del que opti fer en serà el resultat.

16 de març.

 

* Artículo 39. Rectificación del Censo en período electoral. (LOREG)

1. Para cada elección el Censo Electoral vigente será el cerrado el día primero del segundo mes anterior a la convocatoria.

La convocatòria es produeix 54 dies abans de la seva celebració, serà a primers d’abril ja que les eleccions són fixades normativament pel quart diumenge de maig de cada quatre anys. Per tant, en aquests moments el cens ja està tancat a 1 de febrer.

Una brasa viva

 

Arran de l’acte de reconeixement i homenatge a la Professora Elvira Rocha a l’Ajuntament de Mataró de fa uns dies que vaig glossar aquí http://magrinyar.blogspot.com/2023/01/en-roig-i-la-rocha.htm, vaig tenir coneixement de l’existència d’un llibre editat el 2009 que recollia el 50 primers anys de l’Institut de Mataró: “Una brasa viva” publicació coordinada per M. Josep Castillo, Àngels Jubany i M. Roser Trilla. El llibre és un recull de la vida d’aquells 50 anys (1958-2008) elaborat entorn als actes de la efemèrides celebrats l’any anterior.

No en tenia notícia, ni recordo haver tingut notícia de la celebració que es va fer com Déu mana. En aquells temps, octubre de 2008, jo estava de Diputat a Madrid, enmig del desencadenament de la crisi financera. He repassat el que vaig escriure aquell mes i ni rastre dels 50 anys de l’Institut http://manelmas.blogspot.com/2008/10/

Gràcies a l’ajut d’en Pep Illa que ha aconseguit trobar un exemplar per intermediació d’una de les seves coordinadores, la M. Roser Trilla, ja en tinc un a les meves mans, molta sort la meva d’obtenir un llibre editat fa més de 13 anys per un moment concret.

A les poques pàgines, després de la presentació, els escrits institucionals (curiosament no n’hi ha de l’Alcalde de llavors, sols una foto general), i de l’explicació del context, hi ha una secció de mirades. Són escrits dels protagonistes de la història de l’Institut: “Professors, alumnes, directors, ... (que) ens donen en primera persona la seva visió de l’època que van viure”.

Amb sorpresa veig que del primer decenni 1958-1968 hi ha un escrit meu. No ho sabia, o no recordava pas que ho sabia (la memòria ja no dona per a tot).  L’havia fet l’any 2003, és molt personal, no me’l podien pas fer com podia ser en altres cassos, i es va publicar al primer número de la revista Parlament, desembre del 2003. És un fet curiós de la meva vida, no sé quan el vaig redactar ja que el darrer quadrimestre d’aquell any no existeix per a mi, estava fos a casa,

“El desembre del 2003 veu la llum una nova publicació, Parlament, subvencionada per l’AMPA, amb voluntat de ser la revista de l’Institut. El director de la revista, Josep Illa i Ximenes, comenta el títol triat en aquests termes: “El títol de la revista en sí ja és un repte. Parlar, dirigir-se a la ment, a les ments. Si ho llegiu de pressa, Parlament és allò propi de la cosa pública, és a dir, de la política en el sentit més noble de la paraula. En el fons, el més propi, també de l’educació i de la condició humana.”

El meu escrit “Records de l’Institut” recull l’estada sols d’un curs, el 1965-1966, a les aules primer de la Plaça de Cuba i després ja a l’edifici de la Plaça dels Bous.

“El meu pas pel centre que ara es coneix com a Alexandre Satorras va ser fugaç, donat que va ser un únic curs, però jo crec que va ser decisiu per aflorar sensibilitats i motivacions que després s’han convertit en les inquietuds culturals que he anat adquirint i cultivant fins el dia d’avui”.

Aquell curs és de l’any de la Caputxinada. Vaig tenir el primer contacte amb el moviment estudiantil a través d’en Carles Manté que em va connectar per una intersindical de PREU’s en una trobada en un bar de Barcelona que no recordo, era ja cap a finals de curs, que conduís a res en concret.

Tornaria a les portes de l’Institut de la Plaça dels Bous als anys setanta a buscar cada nit a la M. Antònia, la meva muller ja llavors, que hi va fer tot el batxillerat fins a C.O.U. (1975) en les classes nocturnes que van aprofitar la gent que treballava i volia assolir els graus de titulació que no havien pogut fer en els seus anys escolars.

10 de març.

És hora. Aniversari.

El monòleg "Llàgrimes en la pluja", de la película "Blade Runner".

"He vist coses que vosaltres els humans no us creurieu mai de la vida ... He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió ... He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser ... Tots aquests... moments segur que es perdran... en el temps... com ... llàgrimes... en la pluja ... És hora ... de morir." 

Avui fa 75 anys que la Teresita, la meva mare, em va treure al món. Ara, després de tants anys, el meu temps  i espai ja han passat. Cal viure el que em quedi de vida. És hora de plegar del sobrer, el temps i l’espai és dels que venen al darrera. Ja s’ho faran, com ens ho vam fer nosaltres.

Hi haurà un moment en que ja no hi seré. Potser l’hauré vist venir, potser serà de cop i no. Després, ..., després res.

10 de març.

Políticament incorrecte, avui.

 

A Mataró hi va haver una de les fàbriques de mitges més importants del país. M.A.G.S.A. (Manufacturas Antonio Gassol S.A.). Recordo que va arribar a tenir més de 800 treballadors i també recordo i vaig compartir l’aferrissada lluita de l’empresa per la supervivència en els seus darrers anys i les seves conseqüències laborals. Era una de les meves icones quan tractava d’explicar què era i de què vivia la meva ciutat. Les capitals de província ho tenen més fàcil, tothom sabia què eren, però jo podia explicar una potent base econòmica que molts altres no tenien.

Era una de les banderes industrials de la ciutat, tant per la seva història, la seva trajectòria i la seva posició en el mercat. En el seu moment àlgid va arribar a tenir el 33% del mercat de les mitges de senyora. Hi havia altra gent més que feia mitges a Mataró i a arreu, però els líders eren ells.

El canvis en l’abillament de les dones, junt amb una competència ferotge en un mercat que s’anava arronsant, va portar al seu declivi i quasi be com totes les empreses ubicades al final del carrer Prat de la Riba camí a l’escorxador va tancar.

Fa vint i cinc anys, la seva felicitació de Nadal anava acompanyada de la reproducció d’una aquarel·la de Rafael de Penagos de 1924, avui quasi de cent anys enrere. Crec que ara seria impublicable: A la foguera!, cridarien abrandades lluitadores feministes (i altres hierbas).

En una visita que vaig fer a la fàbrica conduit pel seu Conseller General, Joan Antoni Sanfeliu Cortés, de qui guardo bon record, em van ensenyar la introducció de l’eina informàtica per la realització automàtica de brodats a les mitges. Com a mostra de les possibilitats  que tenia l’invent em van fer signar, fer la meva signatura, en una pantalla de l’enginy i l’endemà rebia al meu despatx a l’Ajuntament una capsa de mitges, negres!, amb la reproducció de la meva firma resseguint tot el camal des de baix el turmell fins dalt de tot de la cuixa. No sé si en vaig treure gaire profit d’obsequiar aquelles mitges a algunes senyores, però penso que si fos ara seria blasmat a la plaça pública per masclista empedreït.

D’aquella època, 1996, és l’edició del llibre “Elogio de la pierna femenina” de Marius Carol que s’obre amb una frase de Marlene Dietrich al director Wilhelm Dieterle al 1922: “Y si quieren piernas, pues van a tenir piernas”. El llibre, mercès als bons oficis del ja traspassat amic Manuel Cuyàs, el tinc dedicat pel seu autor: “Per a Manuel Mas, amb el desig de que no li falti mai la fantasia ni en la vida privada ni en la pública”, Barcelona, 26 de juliol de 1999.

“Elogio de la pierna femenina es un relato literario a través de la historia para descubrir el progresivo protagonismo en el cuerpo de la mujer. El autor repasa anécdotas y acontecimientos, se sumerge en las artes plásticas y la literatura, revisa la moda y la psicología colectiva para realizar un fresco sugerente. El libro es una iniciativa de Manufacturas Antonio Gassol S.A.”

Era al segle passat, avui tot això que he explicat és impensable. A la foguera! A la foguera!, com en els temps de la Inquisició.

8 de març.

Aquesta història ja l'havia  explicat més o menys temps enrere, però avui s'esqueia repetir-la.

https://magrinyar.blogspot.com/search?q=Gassol

Quina tropa!

 

La fotografia té data, 1 de desembre de 2007. 15 anys enrere. És a Florència a la sortida del sopar de part del grup d’amistat parlamentària del Congrés dels Diputats amb la Camera dei Deputati italiana.

L’explicació de la trobada ja la vaig fer al seu moment: https://manelmas.blogspot.com/2007/12/roma-altra-volta.html

Ara, buscant records d’anteriors estades a Itàlia, la foto ha tornat a sortir a la llum de les entranyes del disc dur de l’ordinador.

Els grups d’amistat estaven composats per representats dels grups parlamentaris i anaven acompanyat per un lletrat del Congrés. Aquí, a la foto, d’esquerra a dreta alguns dels seus components, jo no hi surto ja que era el retratista.

-Vicente Martínez Pujalte, diputat del PP per València, que llavors era un conegut senglar parlamentari. Avui en dia és Conseller de la Presidència del Foment del Treball, amistats de l’amic comú Sánchez Llibre.

-Mª Jesús Sainz, diputada pel PP per La Coruña, va ser Conselleira d’Educació de la Junta de Galicia a la presidència de Fernández Albor (1982-1987), en aquells dies era Secretaria 1a. de la Mesa del Congrés i més tard va ser Senadora. Veig un blog seu aturat l’any 2011.

-Ana Torme (de blanc), diputada del PP per Valladolid, llavors era la portaveu adjunta del seu grup parlamentari. Després va ser senadora i al 2015 va tornar de funcionaria a la Junta de Castella i Lleó.

-Ignacio Gil Lázaro, diputat llavors pel PP per València, ara ho és de Vox també per la mateixa província, sempre ha estat molt de dretes, venia d’ Alianza Popular. Era el President del Grup d’amistat.

-Francisco Martínez Vázquez, era el lletrat del Congrés que acompanyava al Grup d’amistat. Va arribar a ser Secretari d’Estat de seguretat (2013), el número dos del ministeri encapçalat per Jorge Fernández Díaz. La seva meteòrica carrera es va veure estroncada per la seva implicació en els escàndols polítics que han sacsejat al PP en els darrers temps i que han fet d’ell carn de notícia periodística i judicial.

-M. Antònia, la meva esposa. Alguns parlamentaris vam viatjar acompanyats de les “pròpies” corrent a càrrec nostra les despeses que aquest acompanyament ocasionava: desplaçaments, àpats fora de protocol,... No va ser la única muller de parlamentari en aquest viatge.

-Jordi Xuclà, diputat de Convergència i Unió per Girona, ho va ser-ho unes quantes legislatures. Especialista del seu grup en temes de política internacional. Liberal, molt agradable de tracte. Encara que avui em sembla fora de les restes del que va ser CiU, continua present als mitjans de comunicació.

Fora de la fotografia hi havia dos membres del Grup parlamentari socialista que aquell vespre no ens van acompanyar al sopar:

-Rafael Roman, un històric del PSOE d’Andalusia de la meva edat, diputat per Cadis. Va ser Conseller de Cultura de la Junta d’Andalusia, President de la Diputació de Cadis, senador, diputat. Encara ens comuniquem per les xarxes. Anava acompanyat de la seva muller.

-Mamen Sánchez, també diputada per Cadis, avui alcaldessa de Jerez des del 2015. Al Congrés va ser especialista en temes de defensa dels que va desplaçar a resultes de les seves intervencions sobre l’accident del Yak-42 a l’històric en aquest temes Jordi Marsal de Manresa. Era membre de la direcció del GPS.

En anteriors trobades, la del 2005, ens havia acompanyat alguns altres diputats/ des, crec recordar la Begoña Lasagabaster, diputada per Eusko Alkartasuna i em balla pel cap la Uxué Barkos de Nafarroa Bai.

Al Capgròs (maig 2005), quan feia un article quinzenalment sobre la meva activitat parlamentària, vaig fer una ressenya d’aquell moment.

https://magrinyar.blogspot.com/p/4-2005-roma.html

 

De l’anada del 2005, al maig, visitant els museus del Vaticà. Ja ens acompanyava en Francisco Martínez.

Recordant-ho: “¡Vaya tropa!”.

6 de març.

Una feinada.

 

Segurament no faré mai un llibre. No pas per falta d’escriure, en tinc pilons d’escrits, sinó perquè crec que l’esforç no valdria la pena. Sempre penso: qui pot estar interessat en adquirir pagant alguna cosa que jo pugui publicar, el que sigui. A la xarxa, en els mitjans de comunicació, en documents oficials, hi ha un munt de coses meves, i per si algú els pot interessar, de franc.

Però sí que elaboro per consum propi, i dels meus, des de fa temps, àlbums de fotografia adobades amb altres imatges i lleugers escrits que recullen viatges i vivències. De resultes de l’anada a Nova York, quan vaig fer 60 anys, l’Eulàlia ens va obsequiar amb un voluminós àlbum que recollia aquella estada i vaig agafar el costum d’anar fent àlbums semblants. Ja són quinze anys i en una lleixa de casa ja hi ha, acompanyant a aquell primer, 27 àlbums més, els dos darrers recollint la vida familiar a l’any 2020, l’any de la pandèmia.

Però l’atrafegada vida dels jubilats (actius) i una certa procrastinació en deixar per més endavant algunes feines en determinats moments o etapes de la vida m’ha portat a no estar al dia desprès de superar la pandèmia. Tinc pendents els àlbums del viatge a Suïssa del 2021 i del primer viatge que vam fer amb l’IMSERSO a Tenerife del 2022. Tenia començada i aturada -des de començaments de la tardor de l’any passat- la feina del viatge a La Toscana del 2022 i a començaments de febrer vaig fer el cop de cap de posar-m’hi i acabar-lo.

Ha estat una feinada, satisfet al concloure-la però feixuga. Ara tothom té imatges, tothom porta a sobre un enginy que encara en diem telèfon mòbil, o mòbil (en altres indrets en diuen cel·lular) que permet fer moltes més coses que comunicar-te, encara que moltes de les que fem són comunicació, que rebem o que produïm. En fi, recollir les imatges captades per un grup de set adults -la Júlia va perdre les seves en una sostracció que va patir després, llàstima- i la incorporació d’algun dels menuts que aprofitava una càmera abandonada dels grans ha estat tota una feinada. La selecció ha estat laboriosa, destriant, triant, corregint, evitant reiteracions i repeticions, demanat millor definició, ...

N’han sortit dos àlbums, el primer de 86 pàgines i el segon de 82. No he comptat les imatges que hi ha, probablement passen del miler. Però és que a més he aprofitat per incorporar-hi imatges preses en  viatges fets en altres moments als mateixos llocs. Del 1989, escanejant paper fotogràfic, col·locades en tons sèpia. Del 2005, ja fetes digitalment, posant-hi un altre filtre que ajudés a diferenciar-les de les actuals. Alguna d’una fugaç estada al 2007. Hi ha comparacions força interessant i explicatives. Unes quantes imatges de postals, d’anuncis, de prospectes, de bitllets, de targetes de llocs, fins i tot d’acudits que pensava que s’adeien amb el que volia explicar.

Dos volums més a la pila, en seran 29, en queden d’endarrerits per fer, però ara calen uns dies de repòs d’aquesta feina i de fer lectures també pendents. Ves a saber quin futur tindrà aquest treball, on anirà a parar. Com a mínim l’esperança que la descendència alguns dia els miri de la mateixa manera que nosaltres de tant en tant repassem el contingut de les capses de sabates que ens van deixar els nostres avantpassats i ens delectem una estona amb les històries que una i altra vegada redescobrim. En tot cas ja no hi serem per valorar el seu destí.

Curiosament, desprès de la feinada per confegir el treball, fins i tot “corregint galerades”, sempre hi ha alguna cosa que t’has deixat o mal incorporat, alguna errada, sempre. Però un cop dones per tancada l’execució del programa que t’ha facilitat la feina i procedeixes a enviar-la per que l’editin tardes menys de 40 hores, 40, ni 48, en rebre el resultat. Meravelles de les T.I.C.’s. i dels sistemes de producció i distribució actuals.

 4 de març.

Visió des de fora. Error.

Quan la desbocada força dels cavalls

de l'aiguat de sobte baixa pels rials,

He mirat aquesta terra,

He mirat aquesta terra.

Es celebren 40 anys del retorn a la independència municipal de Salt, perduda el 1974 a les darreries del franquisme. Aquí l’article d'en Joaquim Nadal, Alcalde de Girona de 1979 al 2002, que ho explica:

https://www.diaridegirona.cat/opinio/2023/03/03/salt-3-marc-84035335.html?utm_source=newsletter&amp%3Butm_medium=email&amp%3Butm_campaign=autonewsletter&amp%3Butm_content=Titulars%20del%20dia&pnespid=D7Ek6UoHtjoOkkSbss7WEFxZohMhmLV5pF5HArkBMI3K.uhpBKE0XHqPZICiktMlwYbYG5U

Salt i Sarrià de Ter van ser annexats, amb altres territoris propers de Sant Gregori, al municipi de Girona i quan l’adveniment de la democràcia hi va haver una lluita de les forces democràtiques per retornar a l’estatus anterior. De Salt se’n commemoren el 40 anys d’haver-ho aconseguit. De Sarrià de Ter les informacions que he trobat sols diuen que va recuperar la seva independència el 1979. “Amb la constitució dels nous ajuntaments democràtics l’any 1979, Sarrià va recuperar la seva independència municipal.”, és el que diu la web de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Aquest és el mapa del conjunt Girona- Salt- Sarrià de Ter tret del Google Maps.

A la Wiquipèdia la descripció dels dos municipis, Salt i Sarrià de Ter, comença així:

Salt és un municipi de Catalunya situat a la comarca del Gironès que forma part de l'àrea urbana de la ciutat de Girona.

Sarrià de Ter és un municipi de la província de Girona, a la comarca del Gironès i forma part de l'àrea urbana de la ciutat de Girona, a Catalunya.

Al mapa del Google, la línia de puntets vermells que sembla voler delimitar el territori de Girona capital deixa fora (suposo un error) el barri de Germans Sabat que també va ser annexat el 1974 a Girona, pertanyia al poble de Talaià, juntament amb Sant Ponç de Fontajau, que eren part del municipi veí de Sant Gregori.

“Taialà és el nucli més pròxim a Girona, a l'esquerra del riu Ter. El 1974, a l'igual que Domeny, el poble va viure l'annexió d'una part del seu nucli al municipi de Girona, incloent l’antic territori de Sant Ponç de Fontajau, que pertanyia al terme de Sant Gregori”. (de la web de l’Ajuntament de Sant Gregori).

Quin gran error democràtic (també se’n fan d’errors en democràcia, i més quan es recupera, el sistema “per se” no se’n lliura de tenir-ne), ¡Quina oportunitat perduda! Voler recuperar el passat, en lloc d’aprofitar el que hi ha en el present per projectar-lo cap el futur. L’essencialisme. En aquests 40 anys que ara es commemoren la llavors incipient i intuïda conurbació urbana gironina s’ha consolidat ben bé. Segurament hi va haver interessos, o sentiments, llavors, no sé si grans o petits, per prendre aquelles decisions, tant per agrupar com per separar.

Penso, però això és problema dels seus ciutadans llurs, si no fora convenient repensar el present per plantejar-se una administració local més adequada als temps que ja vivim i sobre tot als que també ja veiem venir.

Fornells de la Selva, Vilablareix, Salt, Sant Gregori, Sarrià de Ter, Girona. Si un municipi segons la llei de Règim Local https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1985-5392  és:

Artículo 11.

1. El Municipio es la entidad local básica de la organización territorial del Estado. Tiene personalidad jurídica y plena capacidad para el cumplimiento de sus fines.

2. Son elementos del Municipio el territorio, la población y la organización.

La configuració del territori i la dinàmica de la seva població, ja hi són en aquest espai geogràfic i humà. Sols queda per formalitzar l’organització, superant els històrics vells territoris i acceptant la realitat de les relacions poblacionals actuals per donar als seus habitants una administració més adequada. Sols hi ha, com a arreu del país, les petites misèries locals i els interessos que les mantenen.

3 de març.

"Negrerus"

 

Em fa una certa gràcia el rebombori que hi ha sobre el tema del passat “negreru” dels catalans. Bé, d’alguns catalans, evidentment no tots ni gaires. Cada generació sembla que ha de descobrir el Mediterrani, ... o la sopa d’all. Un programa a la “nostra” tele i les xarxes socials han provocat l’esvalotament del galliner.

A l’any 1966 (57 anys enrere) a les amples aules de l’Escola de Altos Estudios Mercantiles, a Pedralbes, on a les tardes es cursava llavors la “carrera” (els estudis) de Ciències Econòmiques, Polítiques i Socials, a primer curs, a l’assignatura d’Història Econòmica Mundial, el professor Jordi Nadal Oller feia la seva classe magistral a una munió d’estudiants jovenets que l’escoltàvem delerosos. 

“Las señoritas se sienten en las primeras filas, por favor”. En recordo alguna de molt maca, les hormones a tota màquina.

“Si dos pueblos ibéricos no han tenido escrúpulos en comerciar con carne humana han sido los portugueses y los catalanes.

A ver, ¿hay alguien de Sabadell o de Tarrasa en la sala? ¡Que se levante!.

Mig espantat s’aixecava algun o alguns. Potser a hores d’ara ha arribat ben amunt.

Su padre es fabricante, ¿verdad?, pues su abuelo fue negrero, ¡negrero! Siéntese.”

I llavors ens explicava, amb el corresponent avergonyiment del senyalat, el comerç triangular entre la Península, el golf de Guinea i les Amèriques: Alcohol de les vinyes costaneres (...verdes vora el mar), per negres que subministraven els traficants (generalment musulmans) i aquests per productes “colonials”, cotó, sucre, especies, ...

Quan calia explicar la Contrareforma catòlica i feia aixecar a alguna monja o capellà que venia a classe allò ja era de traca i mocador.

Tot això ara seria motiu d’escàndol, des de la forma d’impartir les classes fins a la interpel·lació directe als alumnes. Però, així anàvem aprenent i vam aprendre molt aquells cadells que veníem de “colegios de curas y monjas”. A la classe anterior, el catedràtic de Teoria Econòmica més jove d’Espanya, en Joan Hortalá Arau (25 anys) entrava a fer la seva dissertació rodejat de tots els seus ajudants i ai de tu que t’hagessis deixat la corbata, et quedaves a fora. Sort que sempre hi havia algun bidell, degudament uniformat, que te’n deixava una.

No sé pas que haurem de fer ara amb la glòria local ilurenca, l’ínclit Miquel Biada i Bunyol, que té monument, carrer, plaça i institut d’ensenyament al seu nom a la nostra ciutat de Mataró i que cada 28 d’octubre la Corporació municipal diposita una corona de llorer als peus del Mercuri alat que simbolitza l’arribada del primer tren (trenc en mataroní) de la Península i del medalló amb el seu rostre que perpetua aquell esdeveniment. Com que és conegut que era un “negreru” -més exacte, potser directament no, però defensava el sistema esclavista- potser ens ho haurem de pensar. A Barcelona els “revisionistes” ja han retirat l’estàtua del Marqués de Comillas. A Canet i a tant llocs de la costa ja poden començar a pensar també en l’origen de les seves cases modernistes. I si només fos a Espanya, però quantes poblacions importants de la costa atlàntica europea d’altres països estaran en entredit?

“Defensa de l'esclavitud i construcció ferroviària, dues cares, o la mateixa, de la consolidació d'un tipus de societat en la qual el creixement econòmic i l'explotació humana formarien un tot únic, com alguns contemporanis havien intuït ja en aquells anys.” Josep M. Fradera, “Miquel Biada i l’esclavitut a Cuba”, Fulls de l’Arxiu del MSMM, 1982.

¿Podríem deixar la Història en pau, assumir-la, que no vol dir fer-la nostra ja que no ho és, és d’uns altres que foren avant passats nostres (bé, d’alguns dels nostres, no de tots) i que no en tenim cap responsabilitat ja que no hi érem? Clar que la història del poder i les riqueses s’ha fet a base d’espoliacions! Sempre, i ara també continua essent així.

Però la civilització ha anat avançant, i força en els darrers temps. Es tracta de viure avui i de no reproduir coses del passat que ara no creiem que siguin bones de fer. Mirar el futur que ens ve, que serà difícil també, i no entossudir-nos ara tot el dia mirant pel retrovisor per veure si el nostre camí va ser correcte a ulls d’avui. No era el nostre camí, és un camí que van fer les generacions anteriors i que ens l’han deixar perquè ara nosaltres construïm el nostre.

16 de febrer.

Cridòria.

Després d’una anys en que els tipus d’interès del diner no eren notícia, o eren notícia per ser pràcticament nuls o fins i tot negatius (cosa quasi inversemblant) ara són motiu d’escàndol per que estan pujant i “col·loquen” als prestataris, aquells que van agafar diner prestats, en una situació difícil.

Quin escàndol, diuen! Sí, l’escàndol és la demagògia que es fa al no explicar clarament què passa quan no es tenen diners i s’han de manllevar. La definició del DIEC és molt clara: Prestatari: Persona que en un contracte de préstec rep els diners del prestador i es compromet a retornar-los juntament amb l’interès acordat.

Les regles dels jocs estan establertes des del començament. Hi jugues o no hi jugues, però sense intentar canviar les regles a mig partit. Quan em van bé les accepto, quan em van malament poso el crit al cel.

L’evolució del tipus d’interès de l’euribor (el més comunament utilitzat en el negoci bancari) i els del B.C.E. venen exposats en el gràfic que acompanya una de les moltes cridòries i esgarips que hi ha sobre el tema, en aquest cas d’un mitjà “progre” (podríem trobar altres qualificatius).

Del que va de segle fins ara. Dues muntanyes, pics, puntes, al primer decenni (que no passen del 5,5%) i una continuada baixada en el segon fins ara que tornen a créixer. El negoci del diner, com tot els negocis, no és a pèrdua sinó a guany. Lògic, sinó no seria negoci seria una altra cosa. Que no ens agrada...? Uff, com ho expliquem? Amb els corbs capitalistes amb barret de copa? Senzill, ja tenim els culpables. Alternatives? Bé, les que s’han provat fins ara no és que hagin resultat gaire bé. Per tant,... anem al mercat a buscar els diners que ens falten i que tenen els corbs capitalistes. En realitat no els tenen ni són dels corbs, sinó de les formiguetes, o dinosaures,  que els han anat acumulant en els seus nius. Ells sols els gestionen, compren i venen.

Perquè ens falten diners i els hem de manllevar? Perquè volem disposar de coses que no tenim i necessitem, o no, i no tenim estalvis, o la capacitat d’estalviar, per disposar de fons propis per adquirir el que volem. Tot això és tan vell com la civilització. Clar que hi ha necessitats peremptòries i bàsiques, encara que podríem parlar-ne molt de quines i quantes són i perquè han esdevingut que sigui així. Però si en endinsem en aquesta reflexió ens adonarem ràpidament que el problema no són els tipus d’interès sinó moltes altres coses. Potser els “estils” del vida en els que volem viure, com, quan, quant, perquè. Deixem-ho aquí? Anem als tipus d’interès.

Posem un exemple: fa cinc anys, el 2017, un ciutadà té necessitat (més o menys volguda o obligada) de manllevar a una entitat financera una quantitat, posem-hi, de 150.000,-€. És el complement dinerari que necessita per adquirir un aixopluc. En aquest cas segurament ja disposa d’algun estalvi per poder pagar-lo completament. Estalvi dius? Deixem-ho, tornaríem al paràgraf anterior.

Li podem deixar (li diuen els corbs) el que necessita a tipus fix o a tipus variable. El fix és ara més alt que el variable, però serà igual tot el temps que tardi en tornar-nos el que li deixem, vint anys?, vint anys. O, però el variable està ara per terra i em sortirà més econòmic l’amortització. Sí, la quota ara per ara, és més baixa, però no en té la seguretat de que es mantingui així per tota la durada del retorn del préstec.

Però que diuen els economistes sobre el futur? Miri, els economistes són experts en predir el passat. Ningú no pot saber què passarà demà passat, potser una guerra, una cataclisme meteorològic, canvis polítics,...vagi a saber, avui  en dia... Pot agafar una solució de risc, el tipus variable, o una situació assegurada, el tipus fix. Vostè tria.

Segons el gràfic exposat més amunt, el tipus variable lligat a l’euribor des del 2017 al 2022 ha estat negatiu, lleugerament per sota del 0%. No es recorda en la història econòmica un fet semblant. Però des de l’any passat comença a pujar i ara a començaments del 2023 està ja el 3,3%, una pujada meteòrica, i espera’t.

El “prudent” que va agafar el crèdit a interès fix del 2% del mateix import, pel mateix temps, ha vingut pagant interessos i li ha resultat, a grans trets, més aviat una mica menys del càlcul, uns 750,-€ de quota mensual. L’"arriscat", al 0%, amb els mateixos càlculs per sobre, 625,-€ de quota. S’ha estalviat 125,-€ cada mes que per uns cinc anys que són 60 quotes ha aconseguit un estalvi respecte a l’altre de 7.500,-€. No està mal, oi?

Però ara s’han girat les tornes. El “prudent” continua pagant 750,-€ de quota, però l’”arriscat” en passa a pagar (aprox., amb els mateixos càlculs) 812,50€, 187,50€ més que abans, un 30% més. En poc més de tres anys, si les coses no empitjoren, veurà volatilitzar-se l’estalvi, i espera’t, li queden uns quants anys per continuar incertament. Drama! Això no pot ser! Els corbs s’omplen  les butxaques  costa dels pobres prestataris!

Ja la tenim “liada”: els governs han d’intervenir per no deixar a gent desprotegida o a precari davant l’impossibilitat de fer front a una contingència que podia passar però que van preferir obviar. Ara els plors. Tornem a estar a l’esclat de la bombolla del 2008? Ara, de moment, en aquest moment, no. No és la mateixa situació. Ara, repeteixo, de moment, hi ha feina. El que hi ha és una pujada sobtada -però que podia passar- dels costos dels préstecs. Es pot reestructurar la despesa dels afectats, o estan al límit? O, s’ha de reestructurar el deute dels afectats i allargar els terminis de venciment amb unes quotes com abans de la puja dels interessos? Cada cas serà un món. 

Ara bé, fins a quin punt les situacions de risc assumides voluntàriament han de ser solucionades per la col·lectivitat? La paràbola de les verges prudents.

Potser hem de cercar altres fórmlues. Algunes es van proposar el 2008. Sense éxit.

4 de febrer.

Compte amb la reacció!

 

 

Brindis del Seny i la Rauxa. Josep M. Rovira Brull. 1990.

Raimon Obiols fa aquest dies un seguit de pinzellades interessants, uns “apunts del dia”. En un d’ells fa referència a la reacció que es dona en l’actualitat en diversos àmbits geogràfics a les polítiques establertes des de l’esquerra, en diríem al “mainstream”?  https://www.noucicle.org/lhora/raimon-obiols-lapunt-del-dia-10-restaurar-o-federar/

Tota acció política genera una reacció. No és ben bé el principi d’Arquímedes, però alguna cosa d’això hi ha, especialment si l’acció es important, o vehement, o persistent, o trencadora. Ho hem vist moltes vegades al llarg de la història.

La resposta de l’“establishment” a la crisi financera del 2008, que ells mateixos havien provocat per acció o omissió, va ser una defensa aferrissada de les seves posicions -ens van dir que era l’ortodòxia necessària- que va provocar grans patiments precisament als que eren menys responsables del fet. Això va anar generant un creixent rebuig social cap el sistema que es va traduir en el sorgiment de forces polítiques radicals en molts indrets davant la incapacitat de l’esquerra tradicional de donar-hi resposta. Aquesta explosió de radicalitat va tenir el seu punt àlgid però sembla -també per impotència en traduir-se en polítiques realistes- que està anant de baixa. No obstant queden moltes brases encara enceses mantingudes en part per les noves formes de comunicació social, les xarxes, i pel declivi constatable de les velles, els mitjans tradicionals.

La resposta davant la crisi provocada per la pandèmia del Covid-19 ha estat totalment diferent. Potser no hi ha hagut massa interès en escatir quins eren els seus orígens i les responsabilitats que se’n derivaven, però si que davant un possible col·lapse del sistema econòmic es va canviar totalment de polítiques econòmiques públiques. I a continuació, la sobtada inflació arreu de l’any 2022 ha provocat el manteniment de l’esperit de les polítiques endegades l’any 2020, potser fins i tot -aquesta és una percepció personal meva- més enllà del convenient.

Les polítiques de l’actual govern espanyol són eloqüents en aquest sentit, però el que ara vull ressaltar és la cridòria que hi ha en la defensa de tot tipus d’estímuls i beneficis aconseguits sense valorar -potser- totes les seves virtualitats. Aquelles brases derivades de les males polítiques del 2008 es revifen pels mitjans de comunicació nous i vells demanant tota mena d’accions que ajudin a pal·liar la situació, especialment pels més afectats però amb efectes generalitzats.

Els retrets contra els dirigents econòmics i empresarials estan en boca de tothom. S’han guanyat un merescut desprestigi i ara, amb raó o sense, en paguen les conseqüències. Els augments de preus de productes bàsics, o no tant bàsics; l’increment dels tipus d’interès, que ara ronden el 3-4% desprès de temps d’estancament total en torn al 0%; els des proveïments d’alguns productes essencials, farmacèutics; el milionaris volums de beneficis sense atendre a la relativitat i origen dels mateixos; les peremptòries (?) necessitats energètiques davant de l’hivern; la nova situació dels endeutats;... tot és un clam.

Però cal explicar les coses amb calma, amb més calma de la que es dona en aquests temps tant “esquerps” per la immediatesa i caducitat de les informacions.

Cert, hi ha una situació diferent, no provocada, o no deliberadament provocada, pels agents econòmics, tots o la majoria d’agents econòmics: la guerra d’Ucraïna, les noves multipolaritats, ... Hi ha qui se’n beneficia, segur, però cal anar en compte en no equivocar l’objectiu en determinar el causant. Potser, fins i tot, no està gaire en les nostres mans corregir-lo.

Hi ha un tema que aquests dies em fa ballar el cap: la situació dels afectats per l’increment dels tipus d’interès en els préstecs que van agafar temps enrere. Podies agafar una hipoteca a tipus fixe o variable, per exemple. El fixe era més alt, no gaire alt ja el tipus de referència estaven per terra o sota terra. Però era segur al llarg del període del deute. El variable era més profitós, llavors. Ara resulta que el variable s’ha enfilat. Tampoc tant, els grans recordem tipus d’interès del 14%, ara estem parlant del 3-4%. ¿Hem d’ajudar a aquells que avui per les condicions contractuals que van signar temps enrere i que els van ser molt favorables durant un període, ara pateixen? La Bíblia, en el Nou Testament, parla de les verges prudents i de les nècies. Paul Samuelson, premi Nobel d’economia, parlava dels consumidors estúpids.

Perdó, tot això ara deu ser molt incorrecte. Llots de les polítiques de la crisi del 2008. Compte amb la reacció!

3 de febrer.