Sentir parlar de la “pacificació”
de la N-II al seu pas pel Maresme em treu de polleguera, i
sentir-ne parlar als “meus” encara més.
En puc parlar una mica. Soc
nascut a Cabrils, tinc família repartida als pobles del voltant. He
viscut sempre a Mataró mantenint els meus lligams natals ja que tinc
casa i comparteixo vida a ambdós llocs. Soc ja gran, i he vist semàfors al Camí
Ral de Mataró quan era part de la N-II per regular-ne la
circulació en tots dos sentits. La meva activitat política, ara ja acabada,
s’ha desenvolupat, com és ben conegut, en aquest territori del Maresme.
Sempre he dit que aquesta comarca no existeix.
Aquesta afirmació l’he fet des del punt de vista polític-administratiu. La seva
història i realitat humana: dos bisbats, amb dues verges patrones; dos partits
judicials, l’un el d’Arenys de Mar saltant fins fa poc la carena fins al
Baix Montseny; la seva activitat marinera, amb “negreros”
inclosa; la seva extensió, Pla dixit, a Badalona i Barcelona;
la inexistència d’un mercat central propi;..., ho demostra. Una altra cosa és
que hi hagi qui s’entesti en pretendre-ho. Quan Pau Vila
fa la divisió comarcal de Catalunya amb la Generalitat Republicana,
aviat farà cent anys, jo ho va posar de manifest.
La seva realitat física sí que és
evident: una estreta franja de territori, maresmes, aiguamolls i rieres,
protegit per la serralada litoral que crea un microclima molt suau i
històricament abocada al mar.
Quan s’estableix la N-II
en el marc de les carreteres radials espanyoles que tenen a Madrid com
apunt central, la carretera de “Madrid a Francia por la Junquera”
passa pel Maresme. Desconec, no en sé gaire, del perquè, encara que
intueixo alguna cosa que pot ser la continuïtat del traçat
des del temps del romans, de la Via Augusta, o d’un dels seus ramals.
Però des d’aquella decisió ha
baixat molta aigua per les nostres rieres, molt més concretament d’uns
cinquanta anys cap aquí. L’assentament humà sobre el territori, l’extensió de
la “urbanització”, el creixement i dispersió de la “urbs” i la
mobilitat facilitada pels “auto mòbils” ha comportat que rebentessin les
velles costures que encotillaren els territoris que -durant molt temps per la
majoria dels que hi eren assentats- eren estancs, quasi bé autàrquics.
Avui, si algú vol anar de Madrid
a França per la Jonquera no se li ocorrerà passar pel Maresme,
té altres alternatives. Pot, venint de l’Aragó, agafar a Cervera
l’Eix transversal (la C-25), complicat i potser llarg, però possibilita estalviar-se
la Regió Metropolitana de Barcelona i sortir ja a prop de Girona.
Si ve de terres tarragonines o lleidatanes pot intentar saltar-se l’Àrea
Metropolitana de Barcelona agafant a El Papiol la continuació de l’AP-7
fins a Mollet. Si ja està dins de Barcelona i vol anar cap al
nord probablement intentarà anar per l’avinguda Meridiana amunt a
buscar la C-33 i empalmar a Montmeló amb l’AP-7. També,
aquest darrer, pot sortir cap a Badalona i agafar la C-32 i anar
a buscar la vella N-II (ara sí) a Palafolls, al final del Maresme,
passant per les esquenes dels pobles maresmencs d’arran de mar.
La gratuïtat de les autopistes
catalanes (ACESA) derivada d’haver arribat al termini de les
seves concessions administratives (ampliades moltes vegades) ha reblat els
claus del taüt que conté el mort en que s’ha convertit la N-II de “Madrid
a Francia por la Junquera” al seu pas per Catalunya. Sí,
administrativament encara deu existir la N-II al seu pas pel Maresme,
però en realitat és un “zombie”, un mort no enterrat.
D’aquí, que la vella demanda de “pacificació”
de la N-II al Maresme s’hagi de mirar amb uns altres ulls, els
ulls de l’actual realitat territorial i de les seves necessitats de mobilitat.
Els 30 municipis del Maresme alberguen
avui unes realitats urbanístiques molt diferents. La densitat de població ha
crescut molt (1.189,49 hab./km²) front a una densitat mitja a Catalunya de 254 hab./Km2.
Molts dels seus municipis son de fet barris de la conurbació barcelonina. Som 472.572 habitants ara
mateix, que amb la mitja a Catalunya de 690 vehicles per cada 1.000
habitants (segurament al Maresme alguns més) donen uns 326.000 vehicles.
Les característiques d’urbanització dispersa (sprawl)
que tenen molts municipis, especialment els de dalt (Cabrils té 27
urbanitzacions, algunes de Tordera miren des de dalt la carena a Calella,...)
comporten unes necessitats
de mobilitat extraordinàries: escola, treball, oci, compra, salut i
cures, ... que provoquen repensar la “pacificació” en aquests termes. Ja
no es tracta de “pacificar” la N-II que de fet ja no existeix, sinó
de convertir la C-32 en una carretera comarcal, relligar la comarca amb
un Camí del Mig ben fet i complert i convertir la vella N-II no en un passeig sinó en
unes veritables Rondes urbanes que ajudin a treure la circulació d’uns
carrers interiors de molts del pobles que ja no donen per a més.
És bona
la idea de fer més sortides a la C-32 ja que no és una autopista que ha
de tenir uns determinats requisits tècnics, sinó que és una carretera comarcal.
És bona la idea de facilitar la circulació ciclista, compte!, no per anar en
bicicleta com element de mobilitat d’un poble a un altra, sinó pel lleure i l’esport
tal com ja ho és molt d’utilitzada, deixem pels joves si volen aquest desideràtum.
Fora molt bona la concreció d’un autèntic Camí del Mig, al menys
des de Montgat fins a Mataró, encara que aquest tema és molt més
complicat que els dos anteriors especialment per les dificultats de traçat. Ara
bé, compte amb el que
comportaria convertir la vella N-II en un bulevard cívic, no
sigui que es creïn uns colls d’ampolla que estrangulin el trànsit Inter
municipal o àdhuc el propi municipal.
Algunes
poblacions ho tenen més fàcil que altres, vegis l’exemple de Mataró (o
de Calella): que ha aconseguit amb temps i esforços una convivència
reeixida: calçades laterals, rotondes, mitgeres arbrades, passos subterranis
decents, semàfors, girs a l’esquerra,.. D’altres ho tenen més difícil, potser
per l’evolució històrica del seu urbanisme fins i tot ho tenen impossible (Caldes
d’Estrac?). Però un bulevard
no és una ronda que és el que es necessita.
Cal
atendre’s a la realitat d’avui, amb les seves potencialitats, possibilitats i
impossibilitats. Pot ser que aquesta realitat no ens agradi del tot, però hem
de saber fins a quin punt és possible canviar-la. No tirem rocs a la Lluna que
en podrien caure al sobre.
Un
altra dia haurem de parlar del trenc (tren en mataroní).
18 de
febrer. Dimecres de cendra.
