En Xavier Vilert

Esperàvem que ens donessin la notícia més aviat que tard. Aquesta nit ens ha deixat en Xavier Vilert. Feia temps que estava malalt i ha anat resistint fins ara.

Ens vam conèixer a començaments dels anys setanta del segle passat, el 1971. Jo em movia pels entorns de la Unió de Cooperadors de Mataró i em van proposar ser el director de l’oficina que la Cooperativa Crèdit i Estalvi de Barcelona anava a obrir a Mataró, a la Muralla de Sant Llorenç. El local escollit donava per més i vam decidir (la U.M.C.), en l’espai sobrant -que era força petit- obrir una secció de llibreria que vam encarregar la seva gestió a en Xavier Vilert que s’ho va prendre amb entusiasme i amb el temps va esdevenir un bon llibreter, en faria la seva vida. Jo encara no tenia 24 anys, en Xavier en devia tenir uns vint. Al poc vaig abandonar la feina del que en dèiem el “banquet”, amb en Jordi, l’Isidre, i em va substituir en Josep Garriga, el pastisser. Jo havia acabat la carrera i vaig anar a altres feines.

Però em van fer President de la U.C.M., rellevant a  l’històric Francesc Roy que havia mantingut la bandera de la cooperativa aixecada però que ja era gran per continuar al capdavant d’una entitat que ja tornava a ser una empresa mercantil, com son totes les cooperatives. Aquell intent -típic intent de la “progressia” dels anys seixanta- no va reeixí. No vam pas ser els únics, sols hi ha la història d’èxit d’Abacus. Quan vaig constatar que el compte de resultats feia inviable la continuïtat de l’empresa vaig proposar el seu tancament. En aquella operació, d’una forma força irregular, vam salvar la secció de la llibreria venent-la (actius i passiu) per una pesseta al Submarí Groc d’en Pep Duran la nit del tancament del supermercat del carrer Poeta Punsola.

Vaig creure convenient la meva dimissió de la presidència de la cooperativa en una tensa assemblea, si mal no recordo el febrer del 1977, a la sala antiga de l’Ateneu del carrer de Bonaire. Alguns socis no van acceptar la meva decisió i, malgrat jo desentendre’m del tot des d’aquell moment dels afers de l’entitat, van pretendre mantenir-la viva. Hi havia més història que la simple gestió maldestra d’una activitat econòmica que no obstant -i aquesta era la meva posició- era la que donava sentit a l’entitat.

En Xavier Vilert va ser un d’aquells. Això ens va distanciar, fins aquell moment havíem treballat molt plegats. Les vicissituds personals posteriors no van ajudar a refer gaire les nostres relacions. Vam emprendre camins polítics diferents dins de l’esquerra, i sobre tot vam tenir diferències en la forma de resoldre la inacabada encara batalla pel patrimoni històric de la U.C.M. Jo, possibilista, vaig intentar alguna sortida que ell, més reivindicatiu, no acceptava. Molt més tard, ja en el segle actual, es va arribar a una solució de compromís en la que no vaig voler ser-ne partícip ja que al meu entendre va tancar malament el problema. Ens vam tornar a fer, encara que sols en una relació client-proveïdor, en la seva etapa magnífica de la llibreria Robafaves que va ser el nom que li vam posar, ell i jo, aquella nit de la venda de la llibreria de la cooperativa  a en Pep Duran.

Fa poc, coneixedor de la seva irreversible malaltia vaig dir a l’Arcadi, el seu germà, que li demanés si podíem fer un esmorzar plegats. Va contestar afirmativament. “No li parlis de la malaltia”, em va advertir l’Arcadi. No ho vaig fer, ni tampoc vam parlar de les nostres diferències. Vam evocar els “vells temps i les velles històries” que havíem fet plegats i vam parlar també del moment polític actual. El seu germà em va dir que ell en va sortir content d’aquell esmorzar i jo també d’haver cicatritzat una antiga historia quan encara podíem fer-ho i no deixar-la penjada per l’absència.

Aquesta passada nit en Xavier s’ha emportat amb ell una part de la meva història, de la meva vida. Descansi en Pau.

Mataró, 11 de maig.