L’estació central de Zurich va ser per nosaltres un punt central de pas entre el rovell de l’ou de la ciutat i l’hotel on solament anàvem a dormir i punt de sortida i de tornada quan ens vam desplaçar fora. Al matí vam acostumar-nos a esmorzar al primer bar tot entrant a l’estació (Il Baretto) a les 8h. Res, un cafè amb llet i un croissant, a preu d’entrepà de Jabugo amb xampany. Moltes vegades vam creuar l’amplíssim vestíbul, el primigeni, tot admirant l’Àngel de la Guarda que penja dels sostre i altres peces artístiques clàssiques o modernes que hi ha. També ho férem per sota travessant de cantó a cantó la seva extensa zona comercial, fruit de successives ampliacions, on preferentment els usuaris aprofiten per menjar a peu dret o per emportar-se com passa arreu en equipaments de transport col·lectiu.
Con un promedio de 405.300 pasajeros en
días laborables (datos de 2024) y alrededor de 3000 viajes diarios, es la
estación más concurrida de la red de Ferrocarriles Federales Suizos y también una de las
estaciones de ferrocarril más concurridas de Europa.
A les 9 ja estàvem dalt del tren i a les 10 arribàvem a St. Gallen disposats a veure la famosa
biblioteca de la seva abadia.
En español
pueden encontrarse menciones como San Galo y San Gall. El nombre
en alemán, usado en el sitio web oficial de la ciudad, es St. Gallen, que puede encontrarse escrito en su versión
expandida Sankt Gallen. En otras lenguas habladas en Suiza recibe
nombres como Saint-Gall (en francés), San
Gallo (en italiano) y Sogn Gagl (en romanche).
Comencem per la Catedral, per una petita entrada del darrera i quedem bocabadats: una decoració barroca espectacular, ricament ornamentada: és catòlica. L’entrada principal curiosament no és central sinó pel creuer en una disposició que mai havia vist.
Sortim per anar a la biblioteca però abans ens delim per entrar a una pastisseria de la plaça a prendre una tassa de xocolata. Decepció, no ens donen -com preteníem- una xocolata espessa sinó una llet amb xocolata que no és el mateix. Per entrar a la biblioteca t’has de calçar, sense treure’t les sabates, unes sabatilles de feltre per caminar sobre el terra de marqueteria. L’estança és sensacional, et pots delectar amb les estanteries a dos nivells i els llibres, amb les pintures i decoració del sostre, amb la globus terraqüi, que per cert, no és l’original, és una copia torna d’una “disputa de béns culturals” entre l’abadia i Zurich que va durar tres cents anys, vaja, com les pintures de Sixena. Sortim de la biblioteca, travessem al pati conventual i anem cap al soterrani voltat i a la sala d’exposicions on admirem tot el que allà hi ha i l’audiovisual del famós plànol medieval de l’abadia.
Se’ns fa tard per anar a dinar a l’hora dels suïssos. A punt
de tancar, darrera nostra ja desmunten les taules i rebutgen a més clients,
aconseguim que a La Dolce Lucia puguem menjar. Volta al carrer,
una altra església, Sant Llorenç, i pel carrer central del casc antic ple de
detalls per retratar fins a la Markplatz. Ja havíem decidit passar la tarda agafant el tren lleuger (d’ample mètric) que ens porti fins
a Appenzell. Crec que no sabíem massa que
anàvem a veure més enllà de paisatges de la Suïssa profunda. Va resultar tota
una descoberta.
Appenzell es
sinónimo de las tradiciones suizas más bellas, como el canto a la tirolesa, el
queso, los descensos alpinos del ganado y los bailes tradicionales. Maravíllate
con las casas magníficamente decoradas y con la artesanía vivida.
Sí, és la seu del conegut formatge que porta el seu nom del que allà. al lloc d’origen, no en vam fer gaire cas ja que es troba a tot arreu, també a casa nostra, i fa de mal portar en un viatge. La vila abocada al turisme és deliciosa. Entrem a l’església de Sant Maurici, aquí són catòlics, molt catòlics. El cementiri que hi està adossat és sorprenent per a nosaltres ja que es tracta d’un seguit de fileres plenes d’enterraments al terra, però sols de les restes incinerades -vam entendre-ho així després de preguntar-ho a l’oficina de turisme- amb un esclat magnífic de flors al sobre. Recorrem el carrer principal, amb botigues característiques d’una població turística. La vista se’ns envà a les esplèndides pastisseries, en una comprem unes galetes típiques; passem pel Rathaus, la adrogueria Löwen, la capella de la Santa Creu, fins arribar a la plaça del Landsgemeinde, on el diumenge anterior, l’últim d’abril, com cada any, el poble es va reunir en assemblea per decidir a mà alçada els assumptes de la comunitat.
Vam entrar a l’oficina de turisme que hi ha a la plaça, constatant una vegada més l’eficiència d’aquest servei allà a Suïssa i la importància que li donen des de fa molts anys. Tot continuant, al carrer, al sentir-nos parlar entre nosaltres, vam ser interpel·lats per una senyora connacional de la nostra edat, gallega ella. No havia perdut el seu l’accent i fa més de quaranta anys que viu allà. Hi vam tenir una agradable conversa sobre aspectes de la localitat i de la seva vida, tot admirant alhora el conjunt d’eines de ferrer que hi havia plantades a la placeta on estàvem aturats.
Les sis de la tarda, hora de retirar-se. Dos trens d’ample de vies diferents i cap a Zurich a sopar a les hores i les menges del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada