31 de maig del 2018

Sobre el turisme.


Sobre el turisme i els seus problemes.*

Guió per la trobada del GR 30/5/18

*Tenia clar els quatre o cinc punts que volia tractar (1), havia recollit molts articles apareguts darrerament sobre el tema, però al final m’he recolzat en un llibre acabat de sortir: Exceso de equipaje, Pedro Bravo. Ed. Debate, M.-març 2018. Crec que és un bon resum de l’estat de la qüestió.

(1): Tots volem fer turisme; això és imparable; anem cap el desastre; és possible regular-ho; no ens atrevim a fer-ho.

He rellegit a Keynes. El seu article sobre les possibilitats econòmiques dels nostres néts (1930) “…las necesidades de los seres humanos parecen insaciables. Pero se dividen en dos clases: las necesidades que son absolutas, en el sentido que las experimentamos cualquiera que sea la situación de nuestros semejantes, y las que son relativas, cuando las sentimos solamente si su satisfacción nos eleva y nos hace sentirnos superiores a ellos. Las necesidades de la segunda clase, aquellas que satisfacen el deseo de superioridad, pueden ser verdaderamente insaciables. ...pero esto no es tan cierto respecto a las necesidades absolutas.”

 1.       Tots volem fer turisme, o quasi bé tothom. (Haurem convertit el viatjar –necessitat relativa- en una necessitat absoluta?) .....



Crec, però, que no vaig convèncer gaire amb la meva visió apocalíptica del tema. Sempre té aspectes positius, personals o col·lectius, defensables. Penso que  el turisme, o el viatjar, és una de les causes de la catàstrofe mediambiental a la que ens dirigim i que caldria regular-lo. Regular-lo com tantes altres coses s’han també de regular, però tenim poques forces front als que tenen el poder real, el capitalisme esbojarrat que ens domina, o pensem que qui ha de cercar els nous equilibris (si n’hi ha d’haver) són les generacions que ens vénen al darrera. Potser sí.

31 de maig.


25 de maig del 2018

Quina joia!


A la bústia de casa em trobo amb un paquet que conté llibres. Sempre són ben rebuts els llibres. Però, què hi ha? Qui els envia? Renoi, tot una joia! L’amic Manuel Cusachs em fa un gran obsequi: el Bestiolari d’en Josep Vallverdú amb els seus dibuixos. Fa poc es va editar el segon i me’n envia els dos! El primer del 2010 i el segon del 2017.

Resulta que no fa pas gaire, a en Manuel Cusachs i Xivillé li van fer una exposició antològica a Mataró a la sala de l’Ateneu de la Fundació Iluro (l’hereva de la Caixa Laietana) i allà vaig descobrir una facècia seva per mi desconeguda, la d‘il·lustrador. En vaig deixar constància i més endavant, coincidint amb ell en un acte, li vaig comentar, d’aquí deu venir el seu obsequi.

Tinc obra seva a casa, exposada, penjada, alguna comprada, altra que ell mateix em va regalar, altra que la vaig fer editar jo quan era alcalde i en vaig fer obsequi als que m’acompanyaren a la tasca municipal (quin pecat ara!). Sempre n’he estat d’en Manuel Cusachs, és un dels “nostres” preuats artistes.

Manuel, moltes gràcies! Estic molt il·lusionat i content!


toro (resum)

Armat d’afilades banyes,
si té torero i té plaça,
el toro pot ser dolent
i fer coses ben estranyes,
envoltat per una massa
sanguinària de gent.
Però si el deixen anar,
lliure, al prat a pasturar
enmig de vaques lleteres,
demostra bones maners
com qualsevol ciutadà.

(Josep Vallverdú)


(Manuel Cusachs)

La imatge la vaig fer amb el telèfon (ara aquest estri serveix per tot) a l’exposició ressenyada.

25 de maig.

17 de maig del 2018

Presentació al Foment Mataroní.



Presentació del llibre “La España de las ciudades”, Josep M. Martí Font.
Foment Mataroní, 16 de maig 2018.

1.    Benvinguts i agraït per la vostra presència. Gràcies, també, Josep M., per acceptar novament tornar al lloc dels teus orígens a presentar altra vegada un dels teus llibres. Vam tenir aquí a en Josep M. Martí i Font pel gener del 2015 per la presentació del seu llibre “Después del muro”.


2.      A finals del 2016 i començaments del 2017 va ser molt comentada i ressenyada la  aparició del llibre “La España vacía”, del periodista aragonès Sergio del Molino, amb el suggeridor subtítol de “Viaje por un país que nunca fue”. En un to marcadament “noventayochista”, l’autor descrivia la desolació en que estaven quedant amples zones d’Espanya, de l’Espanya interior. Esgarips, lamentacions, remembrances, ... fins i tot el Govern Central en aquells dies va constituir un Comissionat sobre la despoblació (més o menys. Bé, menys que més). El tema, sentimentalment és maco. El llibre està molt bé.

3.      A finals de l’any passat, Josep M. Martí treia a la llum, “La España de las ciudades”. No sé, l’autor aquí present ens ho dirà, si va ser un contrapunt realista  a la situació existent. La població mundial es va concentrant cada cop més a les ciutats. En la història de la Humanitat, les ciutats sempre han estat a l’avançada front el món rural. La industrialització es va fer a les ciutats, els avenços comercials ja s’havien produït en elles, i el poder sempre es va exercir des dels nuclis concentrats, no dispersos o reduïts.

4.      En Josep M. va considerar que era natural que jo li presentés els seu llibre aquí, a Mataró, donat la meva antiga experiència municipalista. Ho vaig acceptar complagut i convençut, però m’he adonat –tot llegint el llibre per preparar aquesta presentació- que m’he ficat en un problema. No puc ser un presentador distant, ja que com molt bé sabeu, la meva principal activitat professional i pública ha estat en la política en l’Ajuntament de Mataró i en el món municipalista. Però no sóc jo que he d’explicar el llibre en presència el seu autor. És ell qui ha de fer-ho. Permeteu-me, però, un a breu introducció intentant no passar-me de la ratlla.

5.      He llegit el llibre entre la satisfacció i la irritació. Satisfacció de veure que les velles idees que vam defensar els municipalistes des del començament de la democràcia municipal al 79 continuen vigents. Irritació per què encara estem allà mateix. (13% despesa pública) i ara sembla que ressorgeixen les reivindicacions de sempre (com a noves?) amb una nova generació de polítics que el decurs dels temps ha portat a ocupar el lloc dels que ja ens hem fet grans.

6.      Certament, els Estats volen el control del territori i les ciutats volen escapar-se d’aquest control i la malgrat la seva empenta, són el futur, no les deixen, van amb les regnes tibades impedint-les desenvolupar totes les seves potencialitats. Aquesta és la tesis central del llibre (cita pàg. 16), és la tesis que havíem defensat els municipalistes (potser més els catalans a partir de Barcelona i la xarxa de ciutats mitges que conformen el territori català) i rabiosament atacada tant pel poder central i més quan està en mans de la dreta, vegis els “controls” Montoro, com el nou poder territorial de les Comunitats Autònomes, especialment aquí a Catalunya xocant amb l’imaginari nacionalista, vegi’s l’AMB o els Consells comarcals.

7.      “Si els Alcaldes governessin el món”, Benjamin Barber, recentment traspassat. Va ser el llibre que li vaig regalar a l’actual alcalde de Mataró quan va assumir l’alcaldia ara fa tres anys. No us penseu pas que ell és gaire diferent per edat i experiència del que vaig ser jo en els seu moment. Però la Jane Jacobs també fou un dels nostres referents, com l’Henri Lefevre.

8.  Desprès d’un repàs a les figures d’alguns alcaldes d’algunes ciutats (conurbacions) més importants del món: Londres, Torí, Roma, Jakarta, Nova York, París, Los Ángeles, Barcelona, i els problemes als que s’enfronten i a què donen prioritat, el nostre autor d’avui es centra i repassa la Iberia urbana i analitza més a fons sis ciutats amb Governs i problemàtiques diferents: Vigo, Saragossa, Málaga, València, Barcelona, Madrid.

9.      Deixem que ell ens ho expliqui, ja l’acotarem si cal en el col·loqui, però permeteu-me un darrer apunt, de collita pròpia, la de l’experiència viscuda, per comprendre millor el panorama actual. Les ciutats es fan a glopades i aquestes glopades resolen temes secularment pendents, o de molt temps i de canvis d’època, i les projecten cap a endavant per molt temps amb el que la gestió de les ciutats no és un continu sinó un conjunt de pujar escales i recórrer replans. La generació de la Transició vam pujar moltes escales, potser la generació dels fills de la Transició els toca recórrer molts replans.

10.   En Josep M. Martí té la paraula.



17 de maig.


14 de maig del 2018

Presentació a l'Ateneu.


Presentació David Lizoaín autor de “El fin del Primer Mundo”, ed. La Catarata, M-2017.

Ateneu Barcelonès, dinar tertúlia d’economia, 14 de maig 2018.

1.       Agraïment a Josep M. Carreras per atendre el meu suggeriment i a David Lizoaín per acceptar –malgrat que ara ja no viu a Barcelona- a participar en aquesta tertúlia.

2.       Generalment els de la meva edat continuem mirant el món amb els nostres ulls, des del que som. Aquí i arreu en aquesta mena d’actes, des dels convidats als contertulians (en general). Els més joves que nosaltres tenen altres feines que fer per poder venir-hi: el treball, la família (pujar-la), establir-se, esbargir-se,...

3.       Nosaltres, però, ja no som decisoris, acceptem-ho. Què pensen i què fan els membres de la generació dels nostres fills? Ells sí que són, o haurien de ser, els decisoris. Per tant, si volem entendre què passa avui al nostre entorn hem de veure què fan i què pensen. D’aquí la proposta que vaig fer de portar a en David Lizoaín. Hi ha tota una nova generació de professionals i acadèmics en Ciències Socials (sociòlegs, politòlegs, economistes,...) que es fa present, més i millor formada que la nostra, que cal escoltar i seguir si volem entendre com ells veuen el món i què proposen.

4.       David Lizoaín pertany a aquesta nova generació. Nascut a Toronto (1982) de pare basco-navarrès i mare canadenca jueva (com ell explica), és llicenciat en economia per Harvard, té un màster en desenvolupament per la L.S.E., un premi en dret constitucional per la Univ. de Toronto. Fa uns quants anys establert entre nosaltres ha tingut càrrecs orgànics a les JSC i JSE al màxim nivell, va treballar, breument, al Gabinet del President Montilla i ha estat assessor del GPS al Parlament. Fins ara, que jo sàpiga, no és pas cap jove “enragé”. Des de fa poc s’ha traslladat a viure a Madrid, encara que a deixat moltes bones relacions a Barcelona.

5.       Va publicar l’any passat “El fin del Primer Mundo”. El títol em va cridar l’atenció de seguida, ja que vaig intuir de què anava i connectava amb algunes intuïcions meves que no deuen ser –d’altra banda- gens originals. El pròleg és d’un altre membre d’aquesta generació, Ignacio Sánchez Cuenca, i aquí fa poc va ser presentat per un altre d’ells, Ignacio Urquizu. Em sembla, intueixo, que hi ha bona entesa entre aquesta gent. Jo els segueixo.

6.       És radical:
6.1.: Què passa?
6.2.: Què és i com és la reacció que estem veient?
6.3.: Què s’ha de fer? Hi ha alternativa?
6.4.: Qui l’ha de executar aquesta alternativa?
6.5.: Com s’ha de fer?

7. Aquestes són les preguntes a les que s’enfronta en el llibre: Les respostes les ha de donar el seu autor, les ha d’explicar ell. No obstant, per acabar aquesta presentació, no em puc deixar de ressaltar una de les moltes píndoles que conté el llibre: “Imaginar el fracaso de un futuro mejor, produce vértigo”. És més que probable que en futur nosaltres no hi siguem, ell és més que probable que si. En David Lizoaín té la paraula.


14 de maig.

11 de maig del 2018

Els 10 manaments de l’administració electrònica:


L’Eulàlia com a tècnica de l’administració pública, té responsabilitats de tirar endavant l’administració electrònica al Departament on treballa. Fa uns dies va fer un fil al Twitter (ja m’explicaràs com es fa això que els vells encara no en sabem) sobre els principis que han de regir la feina dels funcionaris públics en el món d’avui. Unes noves taules de la Llei?  Tant de bo!

I.              Usa sempre la signatura electrònica. No signis a ma.

II.            Els expedients seran electrònics o no seran. No creïs nous expedients en paper.

III.         Garanteix que les persones puguin fer tots els tràmits de manera electrònica. La
          tramitació presencial només es reserva a les persones físiques que ho demanen.

IV.         Simplifica els teus tràmits per sobre de totes les coses.

V.        Elimina tota la burocràcia interna possible i qüestiona’t les coses que “es fan així” només perquè “sempre s’han fet així”.

VI.          Amb les altres administracions i internament comunica’t sempre de forma electrònica.

VII.     No demanis als ciutadans documents originals ni elaborats per una administració publica. Demanar la fotocòpia del DNI i còpies de documents per triplicat està completament prohibit!

VIII.   Notifica de manera electrònica sempre (recorda que no serveix un correu electrònic). Addicionalment, notifica en paper només a les persones físiques que ho demanin.

IX.          Fes còpia autèntica de totes les resolucions (i de qualsevol altre document oficial que hagi de sortir de l’administració).

X.           Quan les eines electròniques fallin, mantingues la calma i persisteix (i recorda el temps que costa notificar per edictes i que els bolígrafs i les impressores també es queden sense tinta).