L’efecte crida. Nosaltres. Badalona.

 

A casa, quan jo era ben petit, hi havia un llibre en català més antic encara. “El Trobador Català” d’Antoni Bori i  Fontestà. És de la 19ena. edició, ja adaptada a les normes ortogràfiques del I.E.C. (però encara amb llicència eclesiàstica). Era de la meva mare, nascuda el 1919, marcat el seu nom a llapis amb la lletra que va aprendre a l’escola. Deuria ser dels anys 20, ara fa cent anys. El conservo com un bé preuat.

En ell vaig aprendre les primeres poesies en català i sempre em torna al cap “La terra de Xauxa” que recitava conjuntament amb la mare. Xauxa, terra mítica en l’imaginari català.

Xauxa és el país més gran

i bonic per excel·lència

allà es neda en l’opulència

i de pobres no n’hi ha.

-----

Allà no s’ha de passar

cap pena per viure;

vinga broma, vinga riure;

i menjar bé i disfrutar.

----

Amb això, sense disbauxa,

si us agrada lo que es diu,

aneu a passà un estiu

allà a la terra de Xauxa.

 

 

La terra de Xauxa és un quadre del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell, actualment a l'Alte Pinakothek de Múnic, Alemanya.(1587)

L’estret de Gibraltar, 14,4 km. d’amplada, és el punt més curt que separa dos mons a la Mediterrània. És la frontera que marca la desigualtat entre un Nord ric, vell, panxacontent i feliçoi*,  i un Sud pobre, jove, famolenc i desesperançat.

Com volem, doncs, impedir que la gent del Sud no envegi a la gent del Nord (recordant, a més, les humiliacions que ha sofert de les seves mans en els darrers segles) i hi vulgui anar -de la forma que sigui- fugint de la seva situació?

Això és imparable i els donem motius perquè així sigui. El nostre capteniment, tant individual com col·lectiu, tant dels ciutadans com de les institucions, provoquen un “efecte crida” constant. Els exemples els tenim als carrers, els veiem constantment i en aquestes dates més encara. Avui, que el mon està connectat, que un extrem coneix què fa l’altra, que sabem com viu tothom, el que fem els del Nord provoca contínuament un “efecte crida”. Sí, som nosaltres, els del Nord, els provocadors.

Ells, els del Sud, ens veuen, ens miren, sabem com vivim i diuen: “nosaltres també volem viure bé, nosaltres volem viure com ells”, i quan poden se’n van de la misèria, de la guerra, de la falta de perspectives. Per què sinó, aquesta gent se’n va de casa seva? Son fugitius, son pobres, volen treball i perspectives i creuen -i molts que ens arriben ho aconsegueixen- que les obtindran aquí.

De fet, al llarg de la història, sempre ha estat així. Què foren sinó els francesos (gavatxos) que fugiren  de la fam i de la violència i vingueren a Catalunya al segle XVII? **; què foren sinó els catalans que se’n anaren a les Amèriques a començaments dels segle XX? No fou la cançó “L’emigrant” (jo encara la puc cantar sencera) una de les més populars a casa nostra a la primera meitat d’aquell segle? Què eren aquells canaris que, abans dels turisme, s’enfilaren a les barques (com ara els seus veïns ho fan als “cayucos”) fins anar a petar a les costes de Veneçuela? Qui forní la segona onada immigratòria cap als centres industrials espanyols durant els anys 60 del segle passat? D’on sortiren els contingents de treballadors espanyols (gastarbeiters) que se’n anaren a Europa necessitada de mà d’obra desprès de la II Guerra Mundial?

Són fugitius, fugitius de la misèria, amb ganes de prosperar, de viure millor ells i els seus descendents, de treure’s mocs i lleganyes, de voler dormir tranquils amb la seva família, sense pors. Saben que segurament els costarà i que hauran de treballar dur en el que els panxacontents d’avui i aquí no volen fer, saben que aniran a un mon nou, diferent, al que hauran d’adaptar-s’hi vulguin que no.

Ells, com ha passat tota la vida, intentaran mantenir algunes coses, les que puguin i els deixin, del que els van ensenyar els seus ancestres i en un mon globalitzat aportaran elements nous, saba nova a la societat feliçoia a la que arriben. De la barreja del vell ric i del jove pobre en sortirà -n’hem vist exemples recents- una societat nova que serà diferent a l’actual. Tots, els que ja hi som (des de quan?) i els que arriben ara (de tot arreu) bastirem el mon del demà. No cal tenir por de perdre el que érem.  Ho tenim, ho érem, de no fa pas gaire. Alguns no ho volen admetre, però és així, sempre ha estat així. Avui potser molt més de pressa, d’aquí la por.

Passant per la carretera, a l’alçada de Badalona, al campanar de l’església de la Salut hi havia -no sé si encara hi és- una pancarta que deia: “Volem acollir”. Ara, Badalona és als mitjans... Hi   ha un Alcalde democràtic escollit en eleccions lliures pels seus conciutadans. No és l’Albiol, ell és sols l’executor implacable, insensible, també irresponsable, però conseqüent amb el que va dir que faria, amb el que representa. “Volem acollir”,...

Ja ho va expressar el poeta Salvat-Papasseit cent anys enrere en versos molt coneguts però que encara tenen tota la seva vigència.

 

Demà posats a taula oblidarem als pobres

-i tan pobres com som-

                                            Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora dels postres

i després de mirar-nos     arrencarà a plorar.

 

 

*feliçoi, -a
adj. Tranquil, despreocupat, que totes li ponen.
Una cosa és ser feliç, i una altra ser feliçoi!

**”La immigració francesa a Mataró durant el segle XVII” J. Nadal i E. Giralt, E.1966. Premi Iluro, 1963

23 de desembre.

La intel·ligència, artificial?

 

Vam tornar a anar a Florència des de Sant’Appiano i a l’arribar ens vam aturar al Piazzale Michelangelo on hi ha bona possibilitat d’estacionar els vehicles. És coneguda la sensacional vista que hi ha sobre la ciutat des d’aquell indret. Vam pujar caminant a San Miniato des d’on encara milloren les vistes i té un petit cementiri adjunt amb alguns panteons sorprenents.

Baixem cap a la ciutat en mig d’una turmenta impressionant de la que fins i tot se’n va fer ressò els mitjans de comunicació, 18 d’agost de 2022. Per la Via dei Serragli (curiós el nom) i el ponte alla Carraia ens fiquem al cas urbà florentí cercant on podem deixar els cotxes per tota la jornada. Aparcaments de pagament plens, voltes, voltes, i al final, més amunt de la Piazza della Libertá, en un indret mal girbat trobem un forat al carrer per deixar-hi els vehicles.

Volem anar a Santa Maria Novella. Caminada i  ja hi som. Les capelles: Tornabuoni, Strozzi, il Cappellone degli Spagnoli; Masacio, ..., hi és quasi tot, tot el Renaixement. No era pas la primera vegada que hi anàvem, sempre per tornar-hi. https://manelmas.blogspot.com/2007/12/roma-altra-volta.html

Feina per trobar lloc per dinar, som 10. Via dei Servi, al costat mateix del Duomo, gentada arreu. Tenim entrades amb horari a primera hora de la tarda pels Uffizi. No és lloc per anar a l’agost entre la gernació turística i amb criatures. Visita per sobre, no hi ha altra.

A la sortida del museu ja una mica cansats enfilem cap allà on hem deixat els vehicles. A la Via Cavour els menuts troben una gran botiga de Lego, aturada. Llavors el cel s’enfosqueix i ens cau al sobre una bona estona de pluja. Els homes, amb uns paraigües minsos van cap a buscar els cotxes. Els vells, les dones i els nens ens fiquem a una gelateria mentre tornen a buscar-nos. Cantonada Via Cavour, Via Guelfa. Els dos conductors xops i cap a casa, als turonets toscans.

27 de març de 2023, set mesos després. Carta certificada amb acusament de rebut de la Comune de Firenze, Policia Municipale. “Verbale di violazione alle norme del codice della strada”, vaja, una multa de trànsit.  Hem infringit, els dos automòbils, l’article 7: “circolava in zona de trafico limitato con veicolo non autorizato”, dia 18-8-22, hore 19,03. (Data e hora Accertamento: 24-9-22, 9h 13m.) Luogo dell’infrazione: Via Guelfa.

La primera intenció al llegir la notificació és fer un recurs. Home: turistes, en un dia de pluja, amb gent gran i infants, no saben a on es fiquen i els claven una multa de...176,78€ (en caso di mancato pagamento), 68,88€ si la pagues abans de cinc dies de rebre la notificació.

Es pot fer recurs al Prefetto, “deve essere redatto in lingua italiana” normal, i “Attenzione (sí subratllat) in caso di rigetto del ricorso da parte del prefetto la sanzione subirá un aumento minimo del doppio.”!!

També es pot fer un recurs al Giudice di Pace, també en italià i aquest cop l’Attenzione diu: “per i ricorsi al Guidice di Pace è previsto il versamento di un contributo”. ¡Toma ya!

Divisió d’opinions a la família sobre quin comportament seguir. Amb la meva vella experiència de les administracions públiques i més les municipals crec que el millor és pagar i callar. Ara ves a explicar a no sé pas qui, potser a una màquina, que érem turistes desconeixedors de la prohibició, que plovia, que hi havia gent gran i infants cansats, que els conductors estaven xops de dalt a baix, ..., no crec que valgui la pena.

El viatge de les vacances de l’any passat han tingut doncs una despesa extra de més.

Clar, diu la meva filla (funcionaria a l’Administració Tributaria de Catalunya), si no posen restriccions els cotxes arribarien a la porta del Duomo. Sí, aquesta interpretació rigorosa és correcta, cal un necessari control, però alguna consideració raonable d’excepcions hauria de ser possible. Això, però, no ho expliquis a una màquina que va retratant als infractors i a algun obscur funcionari municipal que hauria de revisar els recursos i atendre’ls o no. No sé pas -ara que es parla tant de la Intel·ligència artificial- com funcionaran aquest temes en el futur. Ho creuaran tot?

Potser que l’Oficina de Turisme de Florència ho esbrini.  http://www.florencia.es/florencia-practica/informacion-turistica/informacion-turistica

 

29 de març.

Els radicals*

*A la meva companya Montse B. que deu patir lo seu.

Els destí dels radicals és sempre –la història ho demostra- que els fotin al carrer. A Barcelona, els radicals, estan portant a terme una forta campanya contra l’ús del vehicle de motor privat. Cal reduir la congestió i la contaminació, estem d’acord, però totes les masses piquen, diu la vella dita catalana, i cal atendre’s a les conseqüències, al cap de vall poden ser (les masses) honesta i legítimament volgudes però les conseqüències els hi poden tornar els cops.

Pensen els impulsors de la campanya per reduir la circulació privada de vehicles, el Govern municipal, que probablement ara és el millor moment per fer-ho atès la situació provocada per la pandèmia. Ho deuen tenir estudiat, o algú els ho ha “estudiat” i s’hi estan llençant a fons. Radicalitat pura i dura.

Una metròpoli origina molts desplaçaments: de treball, d’oci, de comerç, de serveis, de cultura, ... Molts d’aquests desplaçaments són de les perifèries cap al centre. Perifèries d’un radi mínim de 30 km i en el cas de Barcelona perifèria atenuada perquè la meitat està habitada per peixos, poquets ja. El centre, el rovell de l’ou, de la metròpoli viu principalment d’aquesta mobilitat. La relació entre els residents d’aquest centre i l’activitat de tota mena que s’hi dona és quantitativament i qualitativament petita. Aquest fet passa arreu de totes les metròpolis, no veure-ho i pitjor, no acceptar-ho, és un error, és estar cec. Cal mantenir algun grau acceptable en aquesta relació perquè no esdevingui simbòlica, reduïda a poca cosa, i pitjor, al no res. Si hi afegim el turisme aquesta relació no serà mai gaire gran. Residència, hostalera o no, comerç, essencial o d’impuls, serveis puntuals o sostinguts, centres culturals i d’oci per grans i per joves, ..., estan més al servei dels de fora de la nou que dels que hi resideixen. No tenir-ho present pot portar a la catàstrofe de la complexa i variada vida de tot centre metropolità.

Hi ha dos factors intrínsecs en la actualitat que poden -si es prenen mesures massa radicals- portar a una diabòlica situació de col·lapse destructiu del centre, del rovell de l’ou de la Ciutat Comtal: la situació sanitària i l’ús d’Internet. Deixem a banda, el factor extrínsec, que és l’estroncament del turisme no se sap per quant temps. Déu n’hi do, però, el que comporta aquest factor extern sobre el que poc s’hi pot fer de moment. Tardarà a refer-se, a part de si continua sent convenient de la forma descontrolada en que es venia produint, ja que tothom, els emissors, intentarà amb l’excusa de la seguretat sanitària que la gent es quedi a casa. No a la casa, sinó al seu territori, emissors i receptors allà mateix. L’alternativa, doncs, passa per fer el mateix, no?

Anem als factors intrínsecs que poden retreure la mobilitat cap al centre de la nostra metròpoli. El primer, la situació sanitària, estalviar-se situacions de rics mentre la pandèmia no estigui controlada, especialment en aquelles persones qualificades precisament de risc. Els grans, per exemple, hem d’estar més amatents als possibles contagis i reduir la mobilitat i més concretament la mobilitat col·lectiva. Potser aniríem al centre a fer un vol, a fer unes gestions, a comprar, a fer-hi un àpat,... però,..., saps què, anem-hi  amb el nostre cotxe. Ah, no! hi ha dificultats, més enllà del cost de l’aparcament ja pels núvols: menys possibilitats de circular, més obstacles, aviat el peatge per entrar. Doncs, no hi anem, ens quedem a casa o al nostre entorn més immediat que podem fer-lo a peu. Molt bé per la sostenibilitat, molt bé per la vida dels residents del centre, menys congestió, menys contaminació de tota mena. La relació de la que abans parlàvem, residents/serveis de la zona augmentarà, però a costa de la reducció del denominador, dels serveis oferts. No en caldran tants, al centre serà tot molt més contingut, probablement deixarà de ser centre, començarà una espiral reductiva. Els urbanistes hauran de començar a pensar en altres paradigmes urbans per oferir als polítics

El segon, no té res a veure amb la pandèmia, té a veure amb el desenvolupament tecnològic: Internet. Si podem comprar per la xarxa tota mena de coses, una ampla, variada i inabastable oferta de productes i serveis sense moure’ns de casa i que ens els portin, perquè necessitem la oferta física de botigues, restaurants, teatres i sales de concert? Per què els mercats, per què les lluminàries nadalenques, per què... si ara hem d’estalviar-nos les gernacions, els llocs tancats, els desplaçaments en col·lectivitat, ... Si tenim alternativa. No, no us quedeu amb Amazon, aquest és el gran magatzem virtual, el nou El Corte Inglés d’Internet. Hi ha a Internet moltes botiguetes, molts productors directes, molts petits i especialitzats intermediaris, aquí i a la Xina.

Ara en aquestes dates, programàvem a casa nostra anar un dia al centre metropolità a comprar els torrons tradicionals de Nadal. He vist que puc comprar els de sempre –de tota la vida- per Internet. La fàbrica no perdrà el client que som de molts anys, però la botiga tan “tradicional” i històrica del sota l'escala de l’entrada de la finca del carrer Cucurulla criarà teranyines, i contribuirà a l’esllanguiment del centre barceloní.

Què maco que era posar-te a les grans i bones  llibreries - del Raval o dels carrers de l’Eixample- i anar resseguint els taulells vessant de novetats que et cridaven l’atenció i sorties amb més llibres dels que volies i pots llegir. Si estàs atent al que va sortint d’informació pels mitjans els encarregues per mail a les mateixes llibreries i te’ls porten a casa o et diuen que ja els pots passar a recollir. Segurament no en compraràs tants, seràs més precís en la compra, potser fins i tot els adquiriràs directament a l’editorial amb el que la funció de l’espai físic de la botiga a on queda?

Sort que els cellers per comprar vi els tenim encara a prop, seria un pal anar carregat del pes de les botelles fins el cotxe, i a més també per Internet et serveixen el que vulguis en menys de 48 hores: Navarra, Rueda, La Mancha, Rioja, Montilla, Xerès, Rias Baixas, Guadiana, Tarragona, Penedès, Empordà, ...

I aprofitar l’anada per quedar-te a dinar a un restaurant que coneixes de sempre o un de nou que t’han recomanat? No!, ara està tot tancat i compte quan obrin, els de risc haurem de pensar-nos-ho. Sota casa pots fer un take away d’exquisideses.

Els radicals ho deuen haver tingut en compte tot això? Hauran tingut en compte les conseqüències? No n’estic tant segur. El radicals van pel dret, la idea, l’objectiu final,  és el primer de tot. Desprès, ... desprès, més tard o aviat, els fotran al carrer.

Pas a pas haurien tingut a la llarga millors resultats. També està escrit a la Història.

(La futura bicicleta elèctrica de la Harley Davidson. Diuen que sortirà l’any que ve)

14 de novembre.

El Padrí*

*Agraeixo a la Sra. Carme Blay Herrero i a la seva filla M. Carme Corts les informacions que m'han donat per confegir aquest relat.

Jo només vaig tenir un avi, l’avi Jaumet, el pare del meu pare. Del cantó de la mare no n’hi havia d’avi. La iaia Anita estava “disividida” que és com llavors s’anomenava als que s’havien separat de la seva parella matrimonial. Sembla que la meva mare no va arribar a conèixer al seu pare fins molt tard i el va veure sols una vegada. Va créixer mig orfe, sols amb mare.

En Josep Estela Viladegut, (Tremp, 1893- Mataró, 1961) d’ascendència lleidatana, el seu pare era d’Alcarràs i la seva mare de Lleida mateix, va deixar a la meva àvia, o va ser deixat, quan la meva mare, la seva filla, encara estava per néixer al ventre matern. Consta que s’havia casat amb l’àvia Anita a Sant Martí de Provençals (per mi tot un misteri el perquè d’aquest lloc).

El seu cunyat, Ambrosi Herrero Piquer, casat amb Joaquima Casanovas, germana de la iaia Anita, el va haver de convèncer que anés a reconèixer administrativament a la seva filla i li donés el seu cognom, Estela. Ell va refer la seva vida, era fuster, tenia una fusteria al carrer de Sant Pelegrí i vivia al carrer de Quintana. La meva mare el va anar a veure quant ja tenia 26 anys i necessitava –formalitats de l’època, 1945- el permís patern per casar-se. Ella mateixa ho contava, imaginem-nos l’escena: 

-“ Déu vos guard, sóc la Teresita Estela, la seva filla, i necessito que em firmi un paper per poder casar-me”

-“Passa, noia, passa”.

Li signà el paper i pel que sé, mai més. La ciutat llavors no era gaire gran i potser tingueren ocasió de veure’s o trobar-se de casualitat, però mai més.

Per aquesta raó, quan vaig néixer, essent el segon, no es va poder complir la tradició d’aquells temps que els padrins eren els avis, el patern pel primer, el matern pel segon. A casa no hi havia avi matern.

Però, lògicament, vaig tenir un padrí, un bon padrí, que per la meva família era el Padrí (en majúscules): en Manuel Herrero Casanovas, cosí germà de la meva mare, fill de la  tia Quimeta –germana de la iaia Anita- i de l’Ambrosi Herrero Piquer.

El meu padrí, en Manuel Herrero Casanovas.

Sempre havia sentit dir que l’Ambrosi era valencià i moreno, ben moreno, tret que va traspassar a la seva descendència. Ara he sabut que era exactament de Algimia de Almoacid, poble castellonenc a la Serra d’Espadà, nom d’evidents ressonàncies àrabs que van dominar aquella zona més de cinc-cents anys i van deixar-hi empremta i segurament descendència. (Américo Castro té raó, tots els espanyols descendim d’un moro, d’un jueu o d’un capellà. O de les tres coses a l’hora). Els seus pares eren pagesos però la terra donava per poc i baixaven (o pujaven) a Barcelona a treballar encara que mai deixaren del tot el poble. Van tenir tres fills, un noi i dues noies.

Algimia de Almoacid avui.

L’Ambrosi (Algimia de Almoacid, 1886 - Mataró, 1940) es va casar amb la Quimeta Casanovas Macià (Mataró, 1891-1963), matrimoni que tampoc va funcionar ja que la seva muller tenia algun que altra problema i es van separar deixant mig desemparats a dos fills, la Juanita (1915-1934) i en Manel (1918-1978). La noia, mot maca amb uns ulls negres preciosos, va morir de tuberculosis l’any 1934, ja promesa amb un jove retratista d’esquerres, amb 19 anys. El noi va ser el meu padrí.

L’Ambrosi va refer la seva vida, però va morir també força jove, sis anys desprès de la seva filla. El que fou el meu padrí va proposar als meus pares que podrien posar-me el seu nom, Manuel, malgrat que com tots els Manuels, ell mateix també, acabem sent Manels.

El meu besavi matern, Menció Casanovas Janer (1857-?) amb els seus néts, Juanita, Manel i Teresita.

En Manuel Herrero Casanovas estudià als escolapis de Santa Anna i va entrar a treballar a l’Energia (Energia Eléctrica de Cataluña S.A., de la Barcelona Traction), on ja treballava el seu pare i on anys desprès també treballaria el seu fill. De petit i de jove es va fer molt amb la meva mare, malgrat que les mares d’ambdós, les dues “disividides”, no es fessin durant molt temps. Es van barallar per una fotesa (la cultura i la misèria provocaven temps enrere enfrontaments d’aquesta mena). De grans es van reconciliar, les dues eren sastresses.

Es va casar amb una noia de Prades, que no sé pas com va arribar a Mataró (les muntanyes de Prades també donaven pel que donaven), L’Anita  Dulcet Calba (1924-2003), molt maca també, i sols van tenir un fill, que al dir-se també Manel va acabar en Manelet. De l’Anita tinc el record de que treballava “a mans”, molt habitual en aquell temps a Mataró, fent “dotzenes” amb una overlock* a la casa del matrimoni del carrer de Moratín. Quantes vegades hi havia anat en dies festius i estava allà, abocada a la màquina, acabant una feina que s’havia d’entregar el dilluns al matí a primera hora!

*o era una remallosa?

(A la festa de la primera comunió d’en Manelet, amb el Padrí i l’Anita)

El padrí treballava a les oficines de l’Energia, ja però llavors era FECSA, a la Riera, al costat de l’Ajuntament, on hi ha ja fa molt temps un  famós Frankfurt. Els administratius, empleats, no obrers, no sé perquè treballaven de 8 a 2 de dilluns a dissabtes, 36 hores setmanals en lloc de les 48 de la majoria del treballadors (el meu pare al despatx de can Marot també feia aquesta jornada). Diferències dels colls blancs i dels colls blaus. Aquest horari els permetia, o els obligava, per arrodonir el sou a buscar-se ocupacions a les tardes.

El meu padrí no va deixar passar cap oportunitat de les que se li van oferir o les que va anar a buscar, per ocupar-se i guanyar més. Va ser administrador (amb la precària administració que hi havia llavors, a la postguerra) del Velòdrom de Mataró en els seus grans moments: en Timoner, en Van Looy, en Van Steenbergen,..., els sis dies, les carreres americanes. També ho fou del Casino de la Riera, de l’Assembla Local de la Creu Roja, de la companyia d’aigües de La Gatassa que abastia els inicis de la construcció (urbanització?) del Poble Sec, (desprès Cerdanyola), de promotors immobiliaris, ... No el vaig veure mai ociós.

Va complir amb escreix els seus deures de padrí. Mai em va faltar una bona mona per Pasqua, uns calerons per anar a la Fira, o un obsequi pel meu sant. Més enllà del parentiu concret que tenia amb la meva mare, ambdós es tenien unes relacions fraternals molt fortes potser derivades de les vicissituds de les seves respectives infanteses.

(El meu padrí, en Manuel Herrero i la meva mare de ben joves)

Recordo vivament la celebració del seu sant, l’1 de gener, en que l’anàvem a felicitar a la tarda a casa seva després del dinar de Cap d’Any. Gent entrant i sortint del llarg corredor (així a mi em semblava) que duia al menjador i al contra menjador, les dones a la cuina rentant plats i copes, la taula parada per postres, neules i torrons, i cafès, copes, ..., el fum dels cigars. Un record d’infant: el racó de les begudes dels grans on, a més del xampany (llavors encara no era cava) que corria, deuria haver-hi una mostra completa de tota mena de licors de la producció del país: Calisay, rom escarxat, pippermint, conyacs (ara se’n diuen brandys), Chartreuse, Cointreau, Aromes del Montserrat o altres estomacals, Bonet,  Benedictine, ..., Licor 43, anís i anissetes, ...No, no recordo cap dels espirituosos que bevem ara (secs, llavors tots eren dolços),  en aquell temps les begudes foranies encara no havien entrat, estàvem en plena autarquia franquista.

I aquí entren els de cal “Tit”. Tota la vida tenint present que hi havia en la família del padrí la gent de cal “Tit”, però mai, fins ara, no havia escatit perquè estaven allà amb ells. La recerca dels orígens de les diferents branques de la família m’ho ha aclarit: eren de l’altra cantó del padrí. Si nosaltres érem parents pel cantó de matern, ells ho eren pel cantó patern.

L’Ambrosi Herrero tenia dues germanes, la Carme i la Teresa. La Carme es va casar i va tenir una filla, Carme Blay Herrero que era, és, doncs, cosina germana del padrí com ho era la meva mare, sinó que per l’altre costat. La Carme Blay Herrero (Mataró, 1923) es va casar amb l’hereu de cal “Tit” en Ramon Corts Cot (Mataró, 1910-1990), fill d’en Ramon Corts Camdepadrós que com que era el petit de la seva família li va quedar en “Tit”. Tenien una vaqueria al cap de munt del Caminet (de les vinyes) tocant al que ara és la Plaça d’Espanya.  La Carme que als seus 97 anys conserva una memòria prodigiosa i un estat de salut envejable m’ha aclarit moltes coses d’aquest cantó de la meva família. Té dos fills, la M. Carme que ha treballat molts anys d’infermera a l’Hospital, ara ja jubilada (li hauré de preguntar d’on venia, si de l’Hospital o de l’Aliança), i en Ramon, capellà i historiador notable que coneix els fons “secrets” el Vaticà ja que cada any s’hi passa un temps escodrinyat vells papers a mesura que es van desclassificant.

Alhora també he aclarit la relació de parentesc d’en Francesc (Cisco) Martí, traspassat fa poc, (Mataró?, ?-2020), que també em sortia en els records familiars, nét de l’altra germana de l’Ambrosi, la Teresa. Aquesta branca també té alguna particularitat a gratar ja que un oncle d’en Cisco, fill de la Teresa, en Miquel Martí Herrero,  se’n va anar a França amb la retirada i va acabar fent vida allà desprès de reclamar els seus fills desapareguda la seva muller. Però aquesta ja és una història molt colateral a la meva família.

arbre dels Herrero Casanovas

(Alguns dels personatges d’aquesta història: asseguts de dreta a esquerra, la meva iaia Anita, la meva mare i el meu pare, en Salvador, sogre del padrí, al fons la Roser Casanovas. Drets, en Francesc Lleonart, jo i el meu germà Jaume i en Cisco Martí. La corbata que dúiem el meu germà i jo, encara ho recordo, portava el nus fet i s’aguantava amb una goma sota el coll de la camisa. La foto és del dia de la comunió d’en Manelet.

 

 24 d’octubre.

Douvaine-1*

 *Agraeixo a Claude Meyrier el seu ajut i informació per fixar concretament les impressions i records que jo tenia.

En Joan Duran Godàs (1), el del Molí, travessa la frontera en la retirada a començaments de l’any 1939. No sé quines foren les seves vicissituds durant el temps de la guerra. Suposo que és la mateixa persona que consta en el primer Comitè antifeixista que es constitueix a Cabrils el juliol del 36 quan la revolució contra l’aixecament dels militars comandats per Franco (2). Allà consta com a representant de la CNT. Vés a saber -en un poblet d’uns 800 habitants, bàsicament pagès encara- què representava ser del sindicat anarquista, de quina corrent, si n’era d’alguna i de quin pensament més enllà de la consciencia de treballador i de compromès amb l’esperit del temps. 

Al passar la frontera deixa enrere la seva família, dona (Lola Coll Mas, 1904-1980), cosina germana del meu pare, un fill, en Joan (1929-2012), és a dir un nen de 10 anys, i una filla, l’Amàlia (1933), una nena de 6 anys. Com tants, va confinat al camp d’Argelès, a la platja. L’alternativa que els ofereixen als internats és o tornar a Espanya o anar a treballar forçosos al que els manin. Ell s’apunta, de grat o per força, a treballar. A finals de l’estiu és temps de “vendanges”, el sud de França està ple de vinyes i cal mà d’obra. Té la sort de trobar-se amb el seu germà Pepet (3) que venia d’un altre camp, probablement del de Sant Cyprien.

Les brigades de treball el porten a treballar a la línia Maginot que els francesos construeixen per aturar una possible invasió alemanya i que a l'hora de la veritat no servirà de res. Retirats cap al sud la brigada es reagrupa i estatja al castell d’Annecy. És enviat a treballar a tasques d’interès comú (treballs públics) a pobles de la Haute Savoie, mentre que d’altres espanyols s’apunten al maquis, a la resistència francesa contra l’ocupació, també de grat o per força. Quan s’acaba la guerra europea com que s’ha fet apreciar com a treballador li proposen quedar-se a Douvaine per treballar al camp ja que hi ha una manca gran de mà d’obra.

Va a treballar a una granja com a pagès a canvi d’alimentació, habitatge i alguns diners de butxaca per vestir-se i poca cosa més. Al 1947, la seva mestressa contenta de la seva feina li demana que pot fer per ajudar-lo i ell li respon que si el pot ajudar financerament per poder reagrupar a la seva família allà. Ella es ven dues vaques per a fer-ho i aquí comença una altra història: ¿Com en plena postguerra europea i de la postguerra civil espanyola un pobre exiliat republicà aconsegueix portar a la seva família a Douvaine? Torna a entrar en acció, i en l’acció, el seu germà, en Pepet. Aquest es posa en contacte amb una cabrilenca, la Maria Matilde Coll, no sé si amb algun parentiu proper o llunyà amb ells, que té contactes i suposo que recursos (tinc altres anotacions sobre ella relatives a la branca Abril del meu arbre). Aquesta senyora passa temporades a Ginebra, no és la primera cabrilenca relacionada amb la família que em trobo en aquestes dates a Suïssa, i aconsegueix bitllets d’avió Barcelona – Ginebra per la Lola i els seus fills. Cal imaginar-se el viatge pels temps i la condició dels passatgers! Arriben a Douvaine el 12 d’agost de 1947, més de vuit anys desprès de la separació que vés a saber com els han hagut de passar. En Joan ja té 18 anys, tot un home, l’Amàlia en té 14. El noi es quedarà a la granja a treballar amb el seu pare, la noia anirà de minyona a casa la senyora Matilde a Ginebra esdevenint doncs una frontalière.

La mestressa de la granja, madame Marie Bosset, mort el 1955, i en Joan Duran compra la propietat als seu nebots que són els hereus. ¡S’embarca fins el coll! Li costa més de 15 anys de collites de blat que produeixen les terres, però és molt treballador i aprofita el que li surt, de paleta, que és el seu ofici, recull les escombraries del poble, condueix el carro dels morts, ... i parla el francès que pot per fer-se entendre i fer-se un lloc a la comunitat a la que s’integra plenament, tant és així que la seva filla, que és bonica encara avui, es casa amb un noi del poble que té una empresa de serveis de lampisteria a Thonon, en Joseph (Jo) Meyrier, amb el que tindrà un noi, en Claude, i una noia, la Christine.

La fotografia és meva, de l’any 1964, quan la germana de la Lola, la Mercè, el seu marit i el seu nét fan una visita a Douvaine. Davant la casa, dalt del tractor, els acompanya la dona del noi amb una de les seves filles.

Però en Joan Duran no perdrà mai els seus orígens i casa seva és un punt de trobada i acollida d’altres espanyols de la diàspora republicana i de l’emigració dels anys 60. El mallorquí Sebastià Terrassa, un “ancien membre” dels temps difícils –militar republicà-, viu a casa seva, a prop hi té en Miquel Villà (de cal Pato), amic seu de Cabrils. Quan el “rei negre”, en Jaume Lleonart (4), bon amic de Mataró de la colla de la meva mare i del meu padrí, emigra a Suïssa a fer del seu ofici, manyà, s’estableix a Ginebra amb la seva família i es posa, o el posem, en contacte amb Douvaine. En les meves estades allà vaig conèixer uns quants “gallegos” que treballaven de paletes i l’ajudaven en les feines del camp per fer-se un complement, generalment alimentari. Però això és una altra història que hauré d’explicar més endavant en un altre moment.

També de l’any 1964. Els mateixos de la fotografia anterior més una colla de “gallegos”, en Joan Duran i jo tots endiumenjats. 

L’any 1955, fa 16 anys que s’ha acabat la guerra i en Jaume Mas, el meu avi i el seu fill Segimon, el meu pare, se’n van a Douvaine a veure la família exiliada i perduda. L’avi Jaumet és oncle de la Lola, la dona d’en Joan Duran. Hi van amb moto, una OSSA de les grises, 125c.c., (nari-nant) anar-hi anant, uns 800 Km., llavors no hi havia autopistes. L’avi ja té 71 anys i va de paquet, és per l’agost, dormen al ras en un prat al costat de la carretera, deurien arribar baldats. No es veien des del 39 i les primeres paraules que es varen dir, segons sempre van explicar, foren: “Recoi, Joan, que t’has fet vell!”, a lo que en Joan li replicà: “Que no t’has mirat tu al mirall?”, i es posaren a recollir garbes de blat.

En la fotografia, el meu pare al mig entre en Joan, amb boina, i la Lola que té al costat el seu fill Joan, el noi, amb la seva dona francesa, Jannine, mentre que al costat d’en Joan hi ha l’Amàlia, la seva filla i l’avi Jaumet. Suposo que el que tirà la fotografia era en Jo (Joseph Meyrier) el marit de l’Amàlia.

 És el retrobament desprès dels anys durs i difícils. Estem en els anys que els europeus anomenen els “30 gloriosos”, fins al 1975, a Espanya són els anys del “desarrollo”. Tot anirà cap amunt: pau, creixement econòmic i assentament social, superació de les penúries i els maldecaps, construcció europea. A partir d’aquí es reprenen les relacions, uns cap avall, als orígens, altres cap a munt, a la novetat d’Europa. Vam ser uns quants els que hi vam fer, ara en diríem “stages”, estades estiuenques a Douvaine, del cantó Mas, del cantó Coll i del cantó Duran. Caldrà explicar-ho en un altre moment. Amb en Francesc (Kiko) Carcolé Bargalló, dissortadament traspassat prematurament, n’havíem parlat molt d’aquesta relació, era un dels nostres punts en comú.

La Lola Coll Mas mort el 1980 i descansa al cementiri de la terra que va acollir a la seva família desprès del trauma de les guerres i les postguerres espanyoles i europees. En Joan Duran i el seu fill van tornar a Cabrils de visita moltes vegades. El noi també es va casar amb una francesa, Jennine, va tenir dues filles, la Martine i la Josiane (a veure si aconsegueixo informació sobre elles que em manca) i es va divorciar més tard. Deixà de fer de pagès i entrà a treballar de lampista, aprenent l’ofici de gran, amb el seu cunyat. Recordo que en una de les seves vingudes em va portar a l’Ajuntament de visita a una delegació d’una entitat esportiva de la localitat amb la que estava vinculat d’alguna manera. Era molt aficionat al futbol. Va morir el 2012 i també reposa allà.

En Joan Duran Godàs, desprès de l’atzarosa vida que va passar com tota la seva generació, guerra, penúries, trasbals, treball, va morir a Douvaine al 1996, tenia doncs, 94 anys!, tota una vida. Com la de molts del seu temps, temps complicats a ulls d’ara, però tota una vida.

(1) En Joan Duran Godàs era fill d’en Joan Duran Coll que es va casar amb l’Amàlia Godàs Tolrà (d’aquí, suposo, vindrà el nom que s’imposarà a la seva filla). En Duran Coll va morir a l’any 1957 als 76 anys. El fet que aquest decés el reculli en Ramon Salicrú en el seu treball “Mataró: persones i famílies” fa pensar que deuria morir a Mataró on hi vivia el seu altre fill Josep (Pepet) que al seu torn estava casat amb la Josefa (Pepeta) Mas i que foren pares de la Montserrat.

(2). “Cabrils. 175 anys d’història”, Jaume Tolrà i Ferrer. La Comarcal ed. Argentona, 1998. Pag. 76.

(3) A casa, en Josep Duran Godàs sempre serà conegut com en “Pepet del Porronet” ja que va tornar a Espanya no sé com, quan, ni en quines condicions i va muntar un petit bar al carrer de Lepant, a Mataró, davant de la clínica de l’Aliança Mataronina que portava el nom de “bar Correos” amb un curiós rètol en forma de porró que s’encenia i s’apagava que per l’època cridava força l’atenció per la seva novetat. Amb la seva família van ser molt bons amics dels meus pares. Recordo que sortiren d’excursions moltes vegades, ja que tancava l’establiment els diumenges ja que deuria treballar preferentment pels treballadors i usuaris de la clínica i  per l’oficina principal de Correus que es va instal·lar al costat.

(4)

Amb la família Lleonart, en Jaume, la Ción i els seus fills, els meus pares i la meva àvia Anita en una de les visites que ens feien als estius quan retornaven uns dies de vacances.

31 d'agost.

Reprenent la construcció de l’arbre.

Desprès d’un temps d’inactivitat en el tema genealògic, però amb emotius contactes personals o telefònics de familiars perduts en el temps i l’espai, cal reprendre el fil i la feina.

Tots hem tingut 32 quadravis (impossibles de conèixer), 16 rebesavis (que tampoc), 8 besavis (potser que algú n’arribés a conèixer algun però difícilment el recordi), 4 avis (aquí ja és més fàcil, però pot haver-hi de tot), i els dos pares (encara que els que van patir la guerra tenen buits).

En Segimon Mas Bergay*(1840-1909), un dels meus besavis, va tenir 3 fills: Maria, 1878-1953; Dolors (Dolores), 1881-1957; i Jaume (Jaumet), 1884-1971. Dos d’ells es van casar, la Maria i en Jaumet, i van tenir descendència. La Dolores es va quedar soltera vivint fins a la seva mort a la llar de l’avi Jaumet. La descendència foren 5 néts, quatre noies i un noi: Francisca (?), Lola,1904-1980, Mercè, 1911-1997, Segimon, 1910-1977, i Núria, 1915-2002.

Tots els néts es van casar (alguns van enviudar i es van tornar a casar) i tenir descendència: en van sortir 9 besnéts, dels quals ja n’hi ha tres traspassats: Maria Roura Coll,1922-2012, Joan Duran Coll,1929-2012, i M. Dolors Brossa Coll,1933-1996. Els besnéts tots tingueren descendència, llevat de la Maria Roura Coll que casada amb Fernando (sic) Comas Rocafagera, 1919-2001, no van tenir fills. En van sortir 15 renéts que ja són ben crescuts a data d’avui, alguns són dels anys 50 del segle passat, que al seu torn casats (a excepció d’una d’elles) ja tenen pel que he conegut fins ara (dada, doncs, provisional) 21 rebesnéts, amb algun que altre sobrevingut que evidentment no pot portar el cognom i algun altre que pel que sé està en camí.

De tots aquests 21  n’hi ha molts pocs que conservin el Mas entre els seus cognoms i tant sols un, en Joan Mas Guri, pot fer l’arbre de la nissaga fins més enllà de començaments del segle XVIII tal com el fan els entesos que sols tenen en compte per fer-los les línies paternes.

Qüestions del patriarcat en dirien ara.

Queden uns quant buits i interrogants per anar omplint i molt concretament d’alguns branquillons d’aquesta branca. Paciència, perseverança i treball. Arribaré fins on pugui. Tornaré a capbussar-me a l’altra branca paterna que és molt frondosa. Les dues maternes són curtes i ja les tinc força delimitades.

*Segons el que va publicar en Francesc Costa a “Història secreta de Manuel Mas”, Mataró-Escrit, juny 1991 (que de secreta no en té res, en tot cas desconeguda públicament) el besavi Segimon neix a Barcelona (l’únic de la meva nissaga que no és de Cabrils) ja que el seu pare, Jaume, no és l’hereu dels Mas de la Santa Creu, és fadristern, i se’n va a treballar a Barcelona (és el temps de la primera Revolució industrial a casa nostra). La seva dona, Francesca Magriñà Pallès, lògicament besàvia meva, també és de Barcelona encara que deuen retornar a Cabrils ja que els seus fills neixen aquí i hi foren enterrats tal com consta al registre del nínxol de la família.

24 d'agost.

Cròniques d’estiu-4. Can Gat Vell.

 

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,

a dintre de la mar hi ha una sirena.

Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,

ella canta a les nits de lluna plena.

 

 

Aquest any s’han cancel·lat totes les propostes de viatges previstes. Per l’abril una escapada a  Bordeus, pel maig a Tenerife d’Imserso, a l’estiu ja veuríem, per la tardor a Bulgària, ja teníem fins i tot els bitllets d’avió i contractada l’estada. Tot se’n ha anat en orris.

Pel maig vam començar a buscar un lloc on recloure’ns. L’opció de les cases rurals ja apuntava a l’alça. Calia trobar un lloc confortable per tota la família, preferentment amb piscina i que tingués algunes opcions interessants complementàries. Vam acabar a l’Empordà, a Llampaies, sobre la carretera que de la sortida de l’AP-7 porta a l’Escala, a can Gat Vell.

La contrada ens era coneguda, quan els fills eren petits hi vam ser alguns anys, vam tornar-hi quan els néts. Les platges d’Empúries, els gelats al nucli antic de l’Escala, la passejada per Riells, el trenet que als petits –i als grans- els encanta, l’oferta gastronòmica variada però que sempre hi cau alguna paella d’arròs, els amics que hi tenen casa i ens conviden, algun vell company dels temps municipals encara en actiu, les possibilitats d’anar a passejar fins a Torruella de Montgrí, Roses, Pals, Figueres, les ruïnes d’Empúries, les sortides en bicicleta ja de muntanya o més de carretera. L’Empordà és anar a tir segur. 

Can Gat Vell té de tot. A la Pallissa, tres habitacions confortables a excepció de la de dalt que és calorosa (vam ensopegar alguns dies de forta calor i amb un ventilador al sostre n’hi hauria prou per resoldre el problema), un menjador cuina estar ampli per dinar-hi a recer de la calor i un pati recollit per sopar-hi a la fresca amb una barbacoa en la que vam fer una bona costellada. Crec que està més pensada per les altres estacions de l’any ja que la nevera queda petita pels possibles ocupants a l’estiu en que aquest electrodomèstic s’omple de begudes, fruites i verdures. Una llar de foc ben ample fa pensar en vesprades de tardor fent-hi torrades i couen alguna botifarra dolça que és típica de la regió acompanyada d’un vinet empordanès.

A fora, al conjunt, una piscina suficient per treure’s la calor de sobre, uns espais comuns ben cuidats, tant per estar a cobert i entretenir-se si el temps no acompanya, com a l’exterior per estar-s’hi, amb aparcament pels vehicles, un petit espai amb gespa per jugar-hi a pilota i amb un galliner amb dues gallines escadusseres per que els menuts vegin d’on surten els ous i que els pollastres no venen de la graella de l’ast. El gat vell corre avorrit per allà. El poblet de Llampaies, petit i recollit, sense cap brogit que trenqui la tranquil·litat i ben a prop, a un cop de cotxe, tots els serveis i proveïments. Va resultar una bona opció, recomanable i per pensar-hi per altres moments i circumstàncies. Podríem repetir encara que en els temps en que estem no se sap que s’esdevindrà.

Bicicleta de bon matí per carreteres secundàries que són continuats tobogans però amb alguns trossos ben fresquets. Espai dins la casa per tenir un racó per llegir fins i tot per treballar una miqueta. Sense problemes de convivència familiar més enllà dels derivats dels neguits de la mainada i de la calor que es solucionen de cap a la piscina quasi bé fins la posta de sol.

Malgrat que he estat advertit de la inconveniència de penjar fotografies personals a les xarxes no me’n puc estar de posar aquesta per acabar.

12 d'agost.