A casa, quan jo era ben petit, hi
havia un llibre en català més antic encara. “El Trobador Català”
d’Antoni
Bori i Fontestà. És de la 19ena. edició, ja adaptada a les normes ortogràfiques del I.E.C. (però encara amb llicència
eclesiàstica). Era de la meva mare, nascuda el 1919, marcat el seu nom a llapis
amb la lletra que va aprendre a l’escola. Deuria ser dels anys 20, ara fa cent
anys. El conservo com un bé preuat.
En ell vaig aprendre les primeres
poesies en català i sempre em torna al cap “La terra de Xauxa”
que recitava conjuntament amb la mare. Xauxa, terra mítica en l’imaginari
català.
Xauxa és el país més gran
i bonic per excel·lència
allà es neda en l’opulència
i de pobres no n’hi ha.
-----
Allà no s’ha de passar
cap pena per viure;
vinga broma, vinga riure;
i menjar bé i disfrutar.
----
Amb això, sense disbauxa,
si us agrada lo que es diu,
aneu a passà un estiu
allà a la terra de Xauxa.
La
terra de Xauxa és un quadre
del pintor flamenc Pieter
Brueghel el Vell, actualment a l'Alte Pinakothek de Múnic, Alemanya.(1587)
L’estret de Gibraltar,
14,4 km. d’amplada, és el punt més curt que separa dos mons a la Mediterrània.
És la frontera que marca la desigualtat entre un Nord ric, vell, panxacontent i
feliçoi*, i un Sud pobre, jove, famolenc i
desesperançat.
Com volem, doncs, impedir que la
gent del Sud no envegi a la gent del Nord (recordant, a més, les humiliacions
que ha sofert de les seves mans en els darrers segles) i hi vulgui anar -de la
forma que sigui- fugint de la seva situació?
Això és imparable i els donem
motius perquè així sigui. El nostre capteniment, tant individual com col·lectiu,
tant dels ciutadans com de les institucions, provoquen un “efecte crida”
constant. Els exemples els tenim als carrers, els veiem constantment i en
aquestes dates més encara. Avui, que el mon està connectat, que un extrem
coneix què fa l’altra, que sabem com viu tothom, el que fem els del Nord
provoca contínuament un “efecte crida”. Sí, som nosaltres, els del Nord,
els provocadors.
Ells, els del Sud, ens veuen, ens
miren, sabem com vivim i diuen: “nosaltres també volem viure bé, nosaltres
volem viure com ells”, i quan poden se’n van de la misèria, de la guerra,
de la falta de perspectives. Per què sinó, aquesta gent se’n va de casa seva? Son fugitius, son pobres, volen
treball i perspectives i creuen -i molts que ens arriben ho
aconsegueixen- que les obtindran aquí.
De fet, al llarg de la història,
sempre ha estat així. Què foren sinó els francesos (gavatxos) que fugiren de la fam i de la violència i vingueren a
Catalunya al segle XVII? **; què foren sinó els catalans que se’n anaren
a les Amèriques a començaments dels segle XX? No fou la cançó “L’emigrant” (jo encara la puc cantar sencera)
una de les més populars a casa nostra a la primera meitat d’aquell segle? Què
eren aquells canaris que, abans dels turisme, s’enfilaren a les barques (com
ara els seus veïns ho fan als “cayucos”)
fins anar a petar a les costes de Veneçuela? Qui forní la segona onada immigratòria
cap als centres industrials espanyols durant els anys 60 del segle passat? D’on
sortiren els contingents de treballadors espanyols (gastarbeiters) que
se’n anaren a Europa necessitada de mà d’obra desprès de la II Guerra
Mundial?
Són fugitius, fugitius de la
misèria, amb ganes de prosperar, de viure millor ells i els seus descendents,
de treure’s mocs i lleganyes, de voler dormir tranquils amb la seva família,
sense pors. Saben que segurament els costarà i que hauran de treballar
dur en el que els panxacontents d’avui i aquí no volen fer, saben que aniran a un mon
nou, diferent, al que hauran d’adaptar-s’hi vulguin que no.
Ells, com ha passat tota la vida,
intentaran mantenir algunes coses, les que puguin i els deixin, del que els van
ensenyar els seus ancestres i en un mon globalitzat aportaran elements nous,
saba nova a la societat feliçoia a la que arriben. De la barreja del
vell ric i del jove pobre en sortirà -n’hem vist exemples recents- una societat
nova que serà diferent a l’actual. Tots, els que ja hi som (des de quan?) i els
que arriben ara (de tot arreu) bastirem el mon del demà. No cal tenir por de
perdre el que érem. Ho tenim, ho érem,
de no fa pas gaire. Alguns no ho volen admetre, però és així, sempre ha estat
així. Avui potser molt més de pressa, d’aquí la por.
Passant per la carretera, a l’alçada
de Badalona, al campanar de l’església
de la Salut hi havia -no sé si encara hi és- una pancarta
que deia: “Volem acollir”. Ara, Badalona és als mitjans... Hi ha un
Alcalde democràtic escollit en eleccions lliures pels seus conciutadans. No és
l’Albiol,
ell és sols l’executor implacable, insensible, també irresponsable, però
conseqüent amb el que va dir que faria, amb el que representa. “Volem
acollir”,...
Ja ho va expressar el poeta Salvat-Papasseit
cent anys enrere en versos molt coneguts però que encara tenen tota la seva
vigència.
Demà posats a taula oblidarem
als pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora
dels postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
*feliçoi, -a
adj. Tranquil, despreocupat, que totes li ponen.
Una cosa és ser feliç, i una
altra ser feliçoi!
**”La immigració francesa a Mataró durant el
segle XVII” J. Nadal i E. Giralt, E.1966.
Premi Iluro, 1963
23 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada