Plaça d’Itàlia

Repassant el llibre d’en Jordi Buscà (Mataró, 1933-2024) “El creixement subterrani d’una ciutat” MTR-2004, em fixo en la imatge d’una vista aèria de la ciutat en forma de cercle que encapçala cada capítol sota el seu corresponent títol.

Aquesta imatge de la plaça d'Itàlia, correspon al Capítol V: “Les clavegueres com a element bàsic de la transformació de la ciutat”. En aquest capítol, l’autor, explica el treball fet en aquest tema en el primer període del nou ajuntament democràtic. Recordo que en la inauguració del nou col·lector que passa sota la Ronda Ramon Berenguer vaig explicar a la ciutadania que estaven trepitjant Europa (la U.E.) que era qui ens havia ajudat a pagar aquelles obres que no es veien però que eren importantíssimes pel funcionament dels immobles i consegüentment dels qui els estatjaven, els ciutadans del barri de Cerdanyola.

La Plaça d’Itàlia és el nus central de la Via Europa, la clau de volta del funcionament de les Rondes que permeten la integració dels barris del nord de la ciutat: la continuïtat de les Rondes de Sant Oleguer, Frederic Mistral, Dr. Ferran, Dr. Turró, Roca Blanca i Bellavista, en confluència amb la pròpia Via Europa des de la plaça de Granollers- antic límit del teixit urbà dibuixat al nou-cents (Pla Cabanyes)-  amb l’entrada Mataró -O, sortida 100 de l’autopista C-32, que clou ara la ciutat per dalt.

La pròpia Via Europa es va anar inaugurant per trams a mesura que s’anava fent realitat. La inauguració de la Plaça d’Itàlia, el 1999, va comptar amb una demostració de “Sbandeiatori” en presència de les autoritats de Corsico, ciutat italiana prop de Milà agermanada amb Mataró des de l’any 1993, encapçalades pel seu “Onorevole Sindaco” Giorgio Perversi, fa temps ja traspassat: Giorgio Perversi 25 anni fa lasciava questo mondo.

Tinc bones anècdotes de la relació derivada de l’agermanament entre les nostres ciutats: Vaig assistir una vegada a la Sagra de Corsico el dia del “rincontro de la Chiesa e il Comune”. Sortim de l’ajuntament amb els membres del Consistori en comitiva acompanyats per la banda municipal i enfoquem la Via Cavour que dona front la Chiessa dei Santi Pietro e Paolo on a la porta ens esperava el rector darrera d’un micròfon de peu. La comitiva municipal s’atura i el rector ens llença un sermó sobre la feina de l’església a la comunitat, aplaudiments. A continuació el “sindaco” s’avança, es col·loca darrera el mateix micròfon de peu que no s’ha mogut i fa un discurs sobre la feina dels serveis socials de l’Ajuntament, nous aplaudiments. Tot seguit, al pati de la rectoria un piscolabis compartit entre la “Chiesa e il Comune”, tal com de les pel·lícules de Don Camilo e Peppone.

Recordo la primera vegada que ens vam trobar (la memòria és molt traïdora i fantasiosa). Se’m avança, mà per davant, i es presenta “Io sonno Pervesi”, al que jo li contesto (al menys sempre ho explico així): “io sonno Piú”. Més (Mas) en italià és piú. "Se non è vero, è ben trovato", oi? 

 

18 de desembre.