30 de juny del 2022

Ara toquen ossos.

De resultes del tancament del primer semestre de l’any. Cal replantejar-se coses.

Mica en mica, lentament, havíem superat la Gran Recessió del 2008. Va venir la pandèmia del 2020 i amb la lliçó apresa de l’anterior patacada les polítiques públiques van ser molt diferents, a l’extrem oposat, i vam anar trampejant la situació: ERO’s, ICO’s, despesa pública, Europa (la U.E.), mutualització del deute, ...

Però va sortir un nou “cigne negre”, la guerra d’Ucraïna que -encara que costi de veure- ho ha desballestat tot. El funcionament de l’economia globalitzada tal com es venia produint, bé o malament, ha saltat pels aires: els subministraments de l’energia que precisem per anar com anem, els intercanvis comercials amb tot el món, les xarxes de subministraments de les empreses per produir i distribuir, el sistema financer,... Potser la gent del carrer que segueix molt a distància, o que ni segueix, el que passa al món o tal com passa, no n’és prou conscient. Ara sí, més gros que quan la pandèmia, tot (l’economia i de retruc la política) s’està capgirant.  Això té conseqüències que ja les estem veien, la més immediata la inflació.



Si el mercat dels subministraments energètics es trasbalsa és tota l’economia la que se’n ressent. L’energia, el seu consum, és vital a l’economia d’avui. Això és el que està passant i la inflació s’ha disparat en poc temps, des de fa uns mesos, a unes xifres que feia anys que no es veien i a les que les generacions joves no estan acostumades ja que no les havien vist mai. Els preus pugen pels estrangulaments de la distribució i producció de béns  que provoca que l’oferta minvi o es destaroti. La resposta és la de replicar aquests augments traslladant-los cap endavant o més amunt, o demanant, -a vegades exigint- que es compensin. El Govern (els governs) fa mans i mànigues per donar respostes pal·liatives. Això ens porta de pet a l’espiral inflacionària que alguns desconeixen però que els grans recordem vivament.

En una societat infantilitzada i que qualsevol fet és bona excusa per alimentar la polarització política tenim combustible social per produir un bon incendi. No és vol acceptar que de resultes d’un fet extraordinari com és una guerra (una guerra? quina guerra?) en resultarem afectats i esdevindrem menys rics dels que som. Sí, menys rics, no més pobres. Els pobres patiran de valent. Haurem de ressituar-nos en un món que ha canviat per culpa d’un esdeveniment del que no en som responsables però que en afecta.

Té cap sentit que no ens replantegem tornar a cuinar senzill a casa en lloc de demanar que ens ho portin fet a la nostra mida, gust i moment? Té cap sentit no replantejar-nos l’oci i l’esbarjo que ja considerem “normal i habitual” en lloc de tornar a una vida més tranquil·la? Té cap sentit continuar vivint “esbojarradament” en lloc d’assossegar-nos? Però, tot això qui és el valent que surt a explicar-ho a la ciutadania, a dir-los que calma, que continuarem bé. És clar, hi ha força gent que en viu i en fa negoci d’aquest estil de vida actual, sí que patiran una mica si transitem pel replà un temps en lloc de pretendre continuar pujant esglaons.

Hem estat un temps menjat talls, ara toca rosegar alguns ossos. N’hi ha que ni ossos tenen.

 

30 de juny.


A l’entrada aquesta que vaig fer ahir hi alguna cosa que grinyola, que no quadra. Vaig pensar i escriure sobre la situació inflacionària que estem vivint sols pensant que el seu origen està en la guerra d’Ucraïna.

A l’escrit vaig fer un enllaç a la nota que acabava de treure l’INE i vaig retallar i col·locar la gràfica de l’evolució de l’increment de l’IPC en els darrers mesos. I aquí, pensant-hi posteriorment, vaig que hi ha una incoherència. La gràfica posa de manifest que la tendència a l’increment ve de l’any passat, molt abans del començament de les hostilitats bèl·liques. ¿Els mercats van descomptar amb temps el què passaria? No ho sé, no ho crec. Crec que hi ha altres temes. El cert és que tot l’any passat ja hi havia signes de que l’estabilitat dels preus anava a la seva fi.

Que la causa primigènia no sigui la guerra no vol dir pas que el moviment alcista incontrolat, i sembla desbocat, no sigui provocat per fets aliens a l’estructura econòmica del país, no és pas sols un fet exclusivament espanyol. La nostra estructura econòmica potser hi ajuda més que en altres indrets, però -potser també- l’estructura dels intercanvis globalitzats ha arribat a un moment incontrolable que provoca aquest fet. Els preus de l’energia i d’algunes matèries primeres crec que continuen essent cabdals per entendre el que passa.  L’evolució i la dinàmica de l’economia mundial fa que ens haguem de preguntar contínuament què és el que està passant, que hi ha poques coses immutables i que les variants del que pot passar són força imprevisibles.

1 de juliol.

28 de juny del 2022

El dret a la propietat.

 “La propietat és el robatori” Pierre-Joseph Proudhon.



La revolució burgesa, conseqüència de la industrialització, capgira completament les relacions socials, és a dir les relacions de poder a les societats en les que es produeix.

Ja existia la propietat abans, des de sempre que hi ha hagut societats jerarquitzades. Els de dalt, aristòcrates, capellans o soldats, tenien. Els de baix, menestrals, pagesos, no tenien. Entre mig, els comerciants, el escrivents, els lletrats, tenien si els deixaven tenir. La propietat estava molt concentrada, era un privilegi que tenien alguns que ves a saber com l’havien aconseguit inicialment (segurament per la força) i que el transmetien hereditàriament. Era l’Antic Règim.

Però aquesta propietat coexistia arreu amb una plètora diversa de bens comunals, alguns molt definits que encara perviuen avui i altres més indefinits per ús ancestral o per tinença del comú o de l’església que van ser acotats i molts d’ells suprimits per la revolució burgesa. Les “enclosure acts britàniques del s.XVIII, o les lleis de les desamortitzacions espanyoles del XIX.

Quan els Estats liberals del XIX implanten impostos sobre la propietat, Mon/ Santillán 1845, són pocs els afectats però que són els que tenen dret a vot, el vot censatari. La majoria de la població tenia escassos bens immobles, si en tenia cap.

A la meitat del segle XX, desprès del terrabastalls revolucionaris primer i bèl·lics després que van caracteritzar la primera part del segle, es veu clar per part dels dirigents socials que cal estendre la propietat per tal que la majoria de la població, els de baix, abans de llençar-se a aventures trencadores amb el sistema pensi què hi pot perdre en l’intent. Es passa, en l’habitatge primer, del lloguer (o del barraquisme) a la propietat. L’impost de bens immobles (l’IBI), continuador de l’instaurat el 1845, és avui una de les fons principals de la hisenda local. Més endavant, fins i tot, s’intenta instaurar el “capitalisme popular” estenent la possessió de títols de bens mobles en capes més amples de la població amb resultats desiguals quan no negatius pels que menys tenen i més s’arrisquen.

Aquest canvi ha representat un capgirament molt important en la percepció social que hi ha avui sobre la propietat. Sí, ara els més avançats sostenen que és més important l’usar que el tenir, el gaudi que la propietat, i que per ser menys dependents (més “lliures”) cal ser més “despresos”, despresos de propietats. Dir això als que acaben d’accedir a ser propietaris, fet per ells secularment negat, és un xic sarcàstic.

Certament, els bens comuns també han tornat a créixer amb força amb l’establiment de l’estat del benestar (ensenyament, sanitat, pensions, prestacions,...) i amb el desenvolupament d’infraestructures de tota mena necessàries avui en dia. Però també és cert, que pel sols gaudi, el sols ús, els bens usats han de ser d’algú, privat o públic. Podem disposar d’aigua corrent, però cal tot un llarg procés perquè arribi a les cases, això no va de fons públiques. Podem disposar, en alguns lloc no, de les platges, però cal fer-hi algunes coses per gaudir-ne, com a mínim permetre arribar-hi. No parlem ja de les telecomunicacions i dels espectacles: no cauen del cel.

Tot això comporta una nova sensibilitat molt arrelada ja en la societat que fa que el qüestionar la propietat sigui avui molt més discutit que en altres temps ja que afecta a molta gent, relativament en molt poca quantitat de valor sobre el total, el famós 1%, però aquesta petita quantitat molt repartida.

Sorprèn que alguns grups socials i/o polítics no vegin el que està preocupant a amples capes de la població, encara que ben pensat potser el que passa és que alguns dels seus components no han tingut mai problemes de propietat al haver nascut ja amb ella des de llinatges ancestrals. Tampoc tenen problema en considerar la propietat del comú ja que temps enrere ells, les seves nissagues, eren el comú, eren els que determinaven el comú. Ara, però en les societats democràtiques, el comú, el seu govern, és escollit per tota la ciutadania en eleccions lliures amb sufragi universal i ja no existeixen les eleccions censatàries.

Per tant, plantejaments anarquistes comprensibles en el segle XIX, tenen poca cabuda en les societats contemporànies. Les derives llibertaries avui condueixen d’una banda al iliberalisme i d’altra al reforçament de les temptacions populistes que sempre són de dretes. En resum, aquests plantejaments d’esquerres poc.

 

28 de juny.


23 de juny del 2022

Els follets de la nit de Sant Joan.

Tenia una entrada feta per penjar aquesta tarda però me’n desdic. Ja ho faré més endavant, o no. Potser quedarà al “tinter”, no fa per avui.

La festa d’avui, de la nit de Sant Joan, em fa una especial il·lusió: la preparació, els amics, el sopar, les coques i el cava, la pólvora cap al cel, i més cava i més coca. No sóc “bailongo”, mai ho he estat, por al ridícul.

Deixem que l'expliqui, com ningú, en Jaume Sisa:


La nit de Sant Joan és nit d'alegria
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
De mans d'un follet que li fa de guia
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants.



Aquest dies els follets de l’algoritme ( o l’algoritme follet) han detectat que m’he mirar alguna camisa hawaiana i per la xarxa no paren d’enviar-me ofertes, quina d’elles més agosarada que l’anterior. Em diverteix. Segurament no en podré adquirir cap, no em deixaran, fugirien d’anar al meu costat amb una roba tan llampant que cridaria massa l’atenció.




Va, que l'estiu ja va!

23 de juny.

22 de juny del 2022

Fer un “Ansón”

Sembla que l’Antonio Caño, antic director de El País, ha fet una piulada que podem qualificar com de fer un “Ansón”. Sí, aquell prohom del periodista madrileny que va explicar com es va constituir i amb quines pretensions el que va ser anomenat “el Sindicato del crimen” als anys noranta, fa més de 25 anys. Es tractava de foragitar com fos de la Presidència el Govern a Felipe González i ho van -segons ells- aconseguir.

Ara, en Caño, explica una història semblant feta no fa pas gaires dies enrere. Es tractava de que Pedro Sánchez no aconseguís formar Govern. Consideraven perillós que els “independentistes” i el “ex etarres” li donessin el seu suport. No ho van aconseguir llavors però crec que l’intent no s’ha abandonat i és persistent. No hi val cap excusa, ni la pandèmia, ni el volcà, ni la guerra a Europa, ... a “degüello” (mata degolla)!

A veure: Segons la nostra Constitució el President és escollit per majoria dels membres del Congrés dels Diputats i al seu torn aquest membres són escollits per la ciutadania en eleccions. Per tant, no podem pas objectar la composició de la Cambra i les seves decisions. Que no ens agraden? Potser sí, però si expressen la voluntat popular, què hi podem dir? O, és que hi ha expressions que són “bones” i d’altres que són “dolentes”?

La majoria per l’elecció de President pot ser absoluta o simple (més vots a favor que en contra). La història la tenim ben present: Moció de censura reeixida al maig del 2018 que condueix a eleccions generals dues vegades el 2019. Govern de coalició (per primer cop a la història de la recuperada democràcia) en minoria parlamentaria. Quina era la solució per tirar endavant? Cert que a alguns, o a molts, no els va agradar la forma de desentrellar l’atzucac, però quina solució proposaven més enllà d’oposar-s’hi?

Diuen ara que hi ha un canvi de cicle, de quin cicle? En tot cas, d'un període de ben poc temps i per circumstàncies excepcionals. Res, continuem l’embolic, cop de coça i a seguir.

Em sap greu pels meus amics periodistes que se’m enfaden quan els explico la meva visió de la premsa (a tots els mitjans), el seu biaix, la seva tendenciositat (a totes bandes) i els dic que cal saber llegir, no literalment el que es diu sinó el que es vol pretendre amb el que es diu (per imposició, aquiescència o ignorància) i descodificar-ho convenientment i saber-ho interpretar. En quina clau es fan titulars, editorials, reportatges, entrevistes, etc,.. Tot això no és pas nou, sembla que tornem a descobrir el Mediterrani.

La premsa escrita, que va de baixa lamentablement (la que no és escrita encara és molt pitjor), al menys en podem treure alguna utilitat mal sigui per netejar els vidres o per trepitjar desprès de fregar el terra.

Ho lamento, nois, però aquest és un altre cop fort per la minvada credibilitat de la professió, d’altra banda -per molt que us hi encaparreu- no gaire diferent del que veiem en totes les altres. La condició humana, la lluita pel poder, el poder en sí mateix.

22 de juny. (amb la falç al puny)

17 de juny del 2022

En el dia de la jubilació d'en Pep Canal.

Avui, havent arribat a l’edat reglamentaria pel seu estatus, s’ha jubilat com a funcionari públic en Pep Canal. Tot una munió de companys i amics de treball i de vida l’han acompanyat aquest migdia sota la calor abassegadora d’aquests dies a l’era de Can Xalant (ara Can Boet)

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

Has de pregar que el camí sigui llarg,

Ple d’aventures, ple de coneixences.

Tinc en orgull haver convençut a un jove economista a adreçar-se cap a la gestió a l’administració pública. Al entrar a l’Ajuntament, les noves corporacions democràtiques, al 1979, vam veure la seva misèria en recursos humans, especialment tècnics de tota mena. Explicar-los faria tot un anecdotari. Calia que gent jove amb preparació pensés que allà podia haver-hi feina per ells. En Pep Canal va ser dels primers que vaig convèncer. Desprès en vindrien molts més, no tants, però, com segurament es necessitaven i ens hagués agradat.

Des de l’any 80 a l’administració local, un temps a Santa Coloma de Gramenet, la majoria a Mataró, en càrrecs de responsabilitat a l’administració de l’administració local, compaginant-ho amb acumulacions  a alguns altres ajuntament, en aquest cas de mida més reduïda.

La gran interventora Ángela Acín, al seu pas notori per l’Ajuntament de Mataró, el va ensarronar -així m’ho ha explicat en Pep- a fer les oposicions a Interventor municipal que es va treure. Quan vam començar als ajuntaments democràtics, encara per llei, els “cuerpos nacionales" (en dèiem “cuervos nacionales”) eren el Secretari, l’Interventor, el Tresorer, ... i el Director de la Banda de Música. Sort n’ha tingut l’Ajuntament de Mataró, especialment en el darrers mandats electorals de tenir al timó de l’economia de la seva administració a una persona com en Pep, preparada i amb principis.

Paral·lelament ha estat el cervell de l’administració de la seva formació política que algun maldecap més li ha portat.

És coneguda, per notòria, la nostra discrepància -poc accentuada- en temes polítics. No és tant coneguda la nostra afinitat, però també les nostres desavinences, en temes de hisenda local en els que hem coincidint durant tants anys. Darrerament, jo ja passiu, vam tornar a coincidir al consell d’administració d’AMSA, ell en aquella figura -per mi un xic estranya- de delegat de l’Ajuntament al Consell, però que la seva aportació ha estat sempre molt positiva i en algun moment -la recompra d’accions de MESSA en mans de Naturgy- decisiva i cabdal.

 Ara deixa la cova de Polifem i continua la navegació cap a Ítaca, li queda camí.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

I que ja siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí.

 

Bon viatge en la teva nova singladura, Pep, i moltes gràcies pel teu treball.

17 de juny.

Ves per on. Dec ser un radical extrem.

La setmana passa la Fundació Ernest Lluch va organitzar un dels seus Diàlegs a Vilassar de Mar, a la seva seu, a la biblioteca que porta el nom de l’Ernest.



El presentador habitual d’aquests Diàlegs, l’amic i col·lega Esteve Oroval, m’havia recomanat molt un dels intervinents, en David Casassas. L’explicació que van fer els ponents, l’altre era en Jordi Mundó, ambdós professors universitaris, va ser interessant i competent però em va deixar perplex tal com vaig manifestar al col·loqui posterior. Liquidada per l’experiència  l’alternativa al capitalisme que va representar la utopia comunista, tots aquells que volen superar, o suprimir, l’actual sistema econòmic cerquen respostes per solucionar els mals que comporta, especialment les desigualtats -que no sé pas si són gaire diferents de les que hi havia en les societats d’altres temps. Les propostes que vaig sentir de Bens Comuns i de Renda Bàsica em van semblar que eren noves paraules per velles realitats. Tinc la impressió que la Universitat, les Universitats, estan plenes de gent que fa la seva carrera especulant amb les coses més inversemblants.



Dilluns vaig repetir. Als dinars tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès que organitza el també amic i col·lega Josep M. Carreras s'hi presentava altra vegada, també per l’Esteve Oroval, en David Casassas. La presentació va ser una mica diferent ja que va partir de la seva interpretació del que havia dit el “pare” de l’economia, Adam Smith, per centrar la seva exposició i aconduir-la cap al que vol vendre’ns que és la Renda Bàsica, o la Teoria de la Renda Bàsica. En el col·loqui vaig intervenir demanant-li la seva opinió sobre la Teoria del Treball Garantit que em sembla una opció, també, utòpica, però millor. (he de dir que no vaig aclarir-me gaire en la resposta). Dic també utòpica ja que el periodista Jaume Guillamet, present a la tertúlia, va preguntar quines possibilitat hi havia de que algun dia el tema de la Renda Bàsica podria ser discutir en el panorama polític actual. La defensa de Casassas va ser que altres conquestes socials com la sanitat universal, l’educació pública. les pensions o les Rendes d’inserció també havia tingut el seu temps de maduració des de la seva concepció fins a la seva implementació. Encara que, penso jo, no sé pas si les expectatives, pretensions i lluites de les societats que van aconseguir aquells drets són traslladables a l’actualitat amb aquesta nova demanda. O potser sí.

Jo continuo pensant que el treball garantit és millor. Segurament, dirien els moderns, per les meves arrels culturals i ideològiques de matriu judeo-cristianes. Sí, ja està al llibre del Gènesis: “Et guanyaràs el pa amb el suor del teu front...” G. 3.19. que no és el mateix que Te ganarás el pan con el sudor del de enfrente...”

Sobre aquest tema ja vaig escriure fa més de dos anys, https://magrinyar.blogspot.com/2020/04/sobre-la-renda-basica.html ; https://magrinyar.blogspot.com/2020/12/el-mon-es-un-mocador-novament-en-contra.html

Després vaig descobrir de la mà del llibre de l’Stephanie Kelton les idees de la Teoria Monetària Moderna: https://magrinyar.blogspot.com/2021/11/la-teoria-monetaria-moderna-tmm.html

La lectura del llibret de Pavlina R. Tcherneva, “En favor del trabajo garantizado” Lola Books, 2020, no m’ha aportat res de nou del que ja hi havia en el llibre de l’Stephanie Kelton, encara que sols està centrat en el tema del treball garantit.



Però, ves per on, remenant a la xarxa sobre aquest tema m’ha sortit la frase següent:

“El trabajo garantizado debe convertirse por tanto en un referente fundamental para la izquierda. Solo así podrá salir del empantanamiento al que le han conducido ideas que, como la renta básica universal, sostienen que la solución a los problemas de los trabajadores es que dejen de trabajar y pasen a vivir gracias al trabajo ajeno.”

https://elcomun.es/2020/09/16/en-favor-del-trabajo-garantizado/

Dona la impressió que aquesta publicació digital -que no sé pas si té gaire ressò- és d’alguns radicals anti capitalistes. De fet, l’article en qüestió acaba amb un  Euro delendus est.”, evidentment com explica la Kenton aquest tema sols pot anar lligat a la sobirania monetària i a la creació del diner, fet que nosaltres dins de l’Euro no tenim. Sorprenentment, aquests esquerranistes, no volen el món globalitzat i interconnectat que és una realitat sinó que es refugien en la sobirania “nacional” que cada cop, arreu, és menys sobirana. Aquest sí que seria un bon element per encaterinar a la ciutadania  en la construcció europea que hi hagués un espai de treball garantit.       

En tot cas, un debat de futur, d’un futur no gaire llunyà. Com ja vaig escriure fa dos anys, no és el mateix el treball dins d’una economia capitalista i una organització administrativa pública que la feina que es pot fer a la societat en el triple objectiu -no mercantil- de la cura de les persones, del medi ambient i de l’espai urbà.

17 de juny.

13 de juny del 2022

Alcibíades.

 

El meu nom és Timandra i sóc una hetera.


“Timandra”, Theodor Kallifatides. Ed. Galaxia Gutenberg, B- 2022.

A una caseta de camp, a Frígia, comença la història. Se’n pot endevinar ràpidament el desenllaç. Si anem a buscar l’entrada d’Alcibíades a qualsevol enciclopèdia la sabrem de seguida (spoiler). Però no és el desenllaç el que és important en aquesta obra. Són els pensaments que va desenvolupant Timandra  que reflecteixen la seva vida i el seu món, l’atenenc del segle V aC.

És la tercera obra (novel·la?) de Theodor Kallifatides que llegeixo en poc temps (la primera, la segona). M’he aficionat a una revisió del clàssics grecs. En aquesta hi surt de tot: vida, costums, filosofia, política, relacions, guerra, ...

Crec que una gran part de les reflexions que fa Timandra (curiós, o potser no tant, un escriptor posant-se a la pell i a la ment d’una dona, crec que amb encert) que em sobrepassen, no hi arribo. Les relacions sentimentals, físiques i afectives des del prisma femení. Són temes que desconec força. Alguns altres, els polítics i filosòfics se’m han donat millor. Les descripcions de l’ambient i dels personatges, converses, pensaments, les he trobat reeixides.

 Alcibíades va i ve, anem descobrint-lo al llarg de l’obra.

 No em resisteixo a transcriure’n tot un capítol.


Eren molt lluny els dies i les nits de la felicitat despreocupada. Em sentia embriagada per la bellesa del seu cos, em sentia embriagada per l'amor d’Alcibíades i pel meu amor, però també m'embriagaven les seves grans victòries polítiques -n'hauré de parlar més tard o més d’hora- i els seus èxits en la guerra.

Era feliç per ell i em posava sovint de part seva quan Sòcra­tes insistia a esguerrar-li l'alegria amb la seva crítica incessant, tot i que encertada.

-Què saps tu que no sàpiguen els atenesos? -li preguntava-. Per què vols governar-los? Què saps tu del que és bo o del que és dolent?


     Naturalment, Alcibíades tenia un grapat de respostes a punt, però Sòcrates les rebatia una rera l'altra, fins que Alcibíades ja no sabia què dir i queia en un estat de malenconia, encara que no gaire estona, per sort.

-Però per què no ho preguntes als atenesos? -li vaig dir un cop, cridant-.  Per què no els preguntes per què el volen com a cabdill?


-Això mateix! -va dir Alcibíades, triomfant.

Sòcrates no va contestar de seguida, i sabíem que com més trigava a respondre pitjor era per a nosaltres.

-No preguntem al ruc per què vol la sella. Ho preguntem al traginer!

-O sigui que tots els atenesos són rucs? -li vaig cridar, amb apassionament teatral, en defensa de la democràcia.

     -Cada atenès, individualment, no és un ruc, encara que n'hi ha uns quants que ho són. Però tots els atenesos junts es transformen en rucs. Els atenesos, exactament igual com tothom, es tornen estranys i esdevenen de grat una multitud estúpida.

-Aquesta manera de pensar et durà a la mort, Sòcrates -li vaig dir.


-No en tinc cap dubte -em va respondre, tranquil-. Jo mo­riré de democràcia.

Teníem sovint aquests debats a casa meva, i molts dubtaven de les seves conviccions polítiques.

-Diu i es desdiu -balbucejava Alcibíades-. Per una banda, defensa els drets dels ciutadans, per l'altra, l'emprèn contra tots els atenesos. Na ho entenc!

Què afirmava, de fet, Sòcrates?

Era evident que no tolerava la tirania, però al mateix temps es burlava dels polítics escollits democràticament. Llavors, com es podia governar una ciutat?

Insistíem perquè ens donés una resposta, però ell ens mirava amb els ulls mig aclucats, com si ens volgués preguntar:

-Però, cal de debò que una ciutat sigui governada?

No ens ho va preguntar mai. Com ho hauria pogut fer? La història ensenya que des del temps en què hi ha homes i fins tot abans, quan només els déus vivien a la terra, o més aviat, al cel, hi havia governants i governats.

Els déus se sotmeten a altres déus, els homes se sotmeten a altres homes. Els déus dels sotmesos se sotmeten als déus dels vencedors. Aquesta és la nostra història. Fins i tot la nostra me­mòria se sotmet a la memòria d'algú altre.


Aquest és l'ordre del món i ens sotmetem a aquest ordre, només que Sòcrates no es volia sotmetre a res ni a ningú, volia engrandir els seus límits, el seu pensament.

Era veritat que els altres també ho podien fer?

No, no era veritat, i per això callava.

Els homes lliures són molt més rars del que creiem. Sòcrates callava, i el seu silenci m'omplia d'inquietud.

Ara que ja ve l'estiu tinc a la pila un altre llibre sobre el tema grec d'un autor que ja conec també: Pedro Olalla, "Palabras del Egeo. El mar, la lengua griega y los albores de la civilización" Ed. Acantilado, B-2022.


13 de juny.