Sobre la Renda Bàsica.

El tema agafa embranzida en mig de la situació en que ens trobem. La Consol Prados –fa 25 anys que et vaig enredar, oi? Eren les municipals del 95- em diu que no és fàcil parlar del tema. Cert.

Des de diferents punts de vista i posicions ideològiques se’ns diu que no hi ha més remei que anar proporcionar una Renda Bàsica Universal (els títols amb que s’anomena la cosa varien) a una població que no tindrà possibilitats de tenir els mínims ingressos per subsistir (això en unes societats riques com les nostres!, o potser per que som societats riques ens ho podem plantejar) i que caldrà donar-los-hi.

Sempre m’ho he mirat amb prevenció, malgrat que he intentat comprendre-ho. Es parteix de que no hi haurà prou treball i de que tenim suficient riquesa per afrontar-ho. En qüestiono les dues coses.

1. Sí, no hi haurà treball amb els paràmetres de l’economia d’avui. La globalització (uf, elspobres de Bangladesh ara mateix...), els robots (no sé si serviran per tenir un tracte gaire “humà” –mai tant ben dit- a les residències de gent gran), la intel·ligència artificial (potser descobrirem de veritat que el Gran Germà existeix), les aplicacions informàtiques (les “plataformes” aportaran grans recursos a les prestacions per jubilació?), el teletreball (descobrim que molts estudiants ni tenen xarxa ni ordinador a casa seva)... És evident que hi haurà gent, (molts?, potser sí) que no tindran un lloc en la societat del futur que ja treu el nas. Però em dóna la impressió que els “gurus” o profetes d’aquest futur el veuen amb prismàtics (que permeten veure-hi bé molt lluny però a canvi de limitar molt el camp de visió). N’hi ha que encara portem ulleres amb vidres de miop i si les perdem ens costa veure clar més enllà del nostre nas.

2. D’altra banda, els recursos econòmics per implementar aquestes Rendes Bàsiques seran quantiosos si es volen fer amb una ample universalitat. No, sí ja els tenim aquests recursos!, sí, però amagats i distrets de control als paradisos fiscals que hi ha repartits per tot el món. Comencem per abolir el sistema de funcionament administratiu de la City de Londres que és diferent que el del municipi on està instal·lada? Parlem de Delaware o, d’Holanda sense anar gaire lluny? Crearem una U.M.E. (Unitat Militar d’Emergència) per requisar els recursos que s’escapoleixen i que necessitem per implementar aquestes mesures? Ja fa temps que molta gent ve advertint que els rics se’n van. Que ja no estan en les estructures socials, que viuen en els seus mons, al marge del que passi a la societat. Tenen els recursos suficients  per que no els passi res i se’ls en fot com visqui la gent, no els veuen, per ells són (som) part del mobiliari, la flora i la fauna del paisatge.

Crec que de feina n’hi ha molta i de recursos –realment disponibles- no n’hi ha tants.

“No és el mateix treballar que fer feina”, sempre s’ha dit. Què és treballar en el món d’avui? Produir? Què és fer feina en el món d’avui? Viure?

Penso que hi ha tres camps d’actuació que com que no són en el mercat no es consideren productius i darrerament ens adonem que són bàsics per viure. La conservació del medi ambient, l’atenció a les persones, i els marcs de convivència cívica i social.

1. Durant gran part de la Història la conservació del medi ambient es va produir sol per les condicions de les societats agràries. La industrialització ho va canviar tot. Des de les “Enclosure act”. S’ha posat de moda parlar de “la España vacía”, com podíem parlar de la Catalunya buida o de l’Europa també buida, que són sinó “les gilets jaunes”? Qui ens cuidarà el paisatge? No hi ha molta feina (repeteixo, feina) en la conservació del paisatge? Clar, ara ja no hi ha bosquers, ni remeieres, ni saurins, ni minaires, ni caçadors, però hi ha boscos, hi ha insectes, plou i l’aigua s’escorre, els animals feréstecs campen i proliferen (a vegades amb la connivència i protecció dels urbanites. Ull, amb la preservació de les espècies. Alguns n’han fet un legítim modus de viure), la massa forestal creix descontrolada, els vells camins són costosos de mantenir, les petites vies fèrries abandonades es deixen pels que anem amb bicicleta a fer esport o excursionisme. Que no hi ha feina en el medi ambient? Molta, i falten mans per fer-la i alhora mantindríem la població dispersa en el territori que bona falta que ens fa.

2. L’atenció a les persones. La societat “productivista” ha destrossat els nuclis de convivència tradicionals. De les tribus s’havia passat a unes unitats familiar amples en que els seus components tenien uns “rols” (papers) generalment complementaris. Els sers humans som dependents els uns dels altres. Això en els ramats de bèsties també es dóna. Els humans ho hem sofisticat més gracies a que el raciocini que hem desenvolupat fins avui ens ha permès un ajut mutu més complex. Som dependents: d’infants, de malalts, de vells, necessitem comprensió, ser escoltats i estimats.

Tot això ha experimentat un important retrocés en les societats “productivistes”. L’individu ha guanyat front la comunitat. Aquesta constreny la llibertat a canvi de la seguretat. S’han perdut, esberlat, trencat, moltes xarxes de protecció: afectives, culturals, materials,... Cert, s’ha guanyat molt en llibertat. Però, quin preu en paguem? S’ha guanyat molt en condicions i esperança de vida, Però, a quin preu? A l’hora de la veritat volem tenir cura dels infants, dels malalts, dels vells, dels disminuïts, dels marginats. Volem no estar sols, no volem viure i sobre tot no volem anar-nos-en com els gossos. Volem afecte, volem que ens estimulin. Aquests dies de la pandèmia es posa ben de manifest.

Guaita, doncs, si n’hi ha de feina en aquesta camp! Si volem llibertat i seguretat ara tenim els mitjans per assolir-les a l’hora. Sí, potser portarem a sobre un artefacte que controlarà les nostres constants vitals, l’estat de les nostres malalties i xancres, ens avisarà de què hem de fer, de menjar, de quan medicar-nos, potser ens arribarà a dir que hem de satisfer les nostres necessitats fisiològiques (de tota mena). Tot a distància, però ens faltarà una veu, una mirada, un tacte, la comprensió d’una persona al nostre costat. Pot haver-hi moltes persones ocupades en aquestes feines. Si hem de donar diners a canvi de res, perquè no els donen com a retribució a gent que s’ocupi d’aquestes feines? Potser no haguéssim vist el que hem vist ara amb la passa del virus a les residències de gent gran.

3. La cura de la Terra, la cura de la Humanitat... ens queda la cura de l’espai comú, la cura de la convivència. No sols en els seus aspectes materials, que també, sinó en els dels valors, en les formes. En això també hi ha feina per fer si volem fer-la. Cuidar l’espai físic de convivència, els carres, els parcs i places, els equipaments, les instal·lacions,..., requereix dedicació. Les administracions fan el que poden, Déu ni do el que gasten en manteniments, però mai arriben a cobrir les amortitzacions. L’espai urbà (a ciutats i pobles) es deteriora. Quan ja no aguanta més s’enderroca i es reconstrueix de nou. Potser no caldria si es mantinguessin més.

L’espai cultural ha tingut una embranzida considerable en els darrers temps. Hi ha molta gent que es guanya la vida fent el que li agrada com tocar una trompeta, pujar dalt d’un escenari a representar Shakespeare o donar cops de peu a una pilota en la gespa d’un camp de futbol. Perquè no poder fer feliços a més gent que es dediqui a fer-nos feliços a tots fent les seves aficions i delectant les nostres? Com hem de fer per conservar, mantenir, i ensenyar el patrimoni que ens han llegat els nostres avantpassats? Arribar a un poblets o llogarret perdut i trobar oberta una esglesiola o una casa de pagès atesa per un personal que ho cuida i que amb la seva feina dóna alhora feina a d’altres persones que li faciliten la vida. Revitalitzar pobles, revitalitzar la vida, Sí n’hi ha de feina...

Tot això, la cura de la Terra, de la Humanitat, de la Vida, no té res a veure –o té molt a veure- amb la producció material. Si ara hem avançat tant en aquest aspecte i ens sobra (a  alguns) els béns materials (aconseguits a costa d’haver-nos carregat moltes coses), perquè no dediquem els recursos, no a que tothom faci el que vulgui sinó a tenir cura de la Terra, de la Humanitat i de la Vida?

Per tant, si hi ha feina, ocupem a la gent, paguem-los per que la facin. Si hem de retribuir a gent que necessita diners per viure, fem-ho a canvi de la seva feina per petita que sembli , però per substancial que representi per la col·lectivitat. No té res a veure amb el mercat. Neoliberals, abstenir-vos!

Pel que fa als recursos necessaris, existents però amagats per cràpules usurers que no volen deixar-los anar, ¿sols ens queda el recurs de col·locar les forques o la guillotina altra cop a la plaça del poble?

Les vies maximalistes són perilloses. La història ens ho ensenya. Els exemples no els tenim gaire lluny en el temps. Les vies graduals i pragmàtiques em semblen (compte, és sols una opinió) més efectives.  Però, ... tot està obert.

27 d’abril. La Moreneta. Vés per on, és moreneta.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.