Els Vilella d’Alforja
a Mataró s’acaben a Mataró i a Ripollet. Sols en resten cinc que en portin
el cognom i de segon: dues a Mataró i tres a Ripollet, totes dones, amb el que a la generació següent
ja no en quedarà cap amb aquest cognom. Ens queda la seva història. L’Antonet Vilella Llopis va venir buscant nous horitzons
i va deixar una nissaga que s’ha anat esllanguint, però que ha viscut totes les vicissituds dels temps i els
dies: La demografia antiga i la moderna, la dura industrialització a les
fàbriques tèxtils, les lluites sindicals obreres, la recerca de nous horitzons lluny d’aquí,
la Guerra Civil i la postguerra, la represa i la restitució democràtica, l’ascensor
social, la reconversió industrial,... , la vida. Ara, hem pogut refer aquesta
història mercès a que el confinament per la pandèmia del coronavirus ens ho ha permès, ens ha donat temps. Ho
deixarem per qui l’interessi: els nostres descendents que sabran dels seus
avant passats, algun curiós de la història local, ..., vés a saber si això que
avui està a la xarxa hi serà demà.
(Joaquim Mir. Paisatge d'Alforja)
Vaig descobrir l’obra de Joaquim Mir quan estava a Madrid,
ignorància meva. Em captivà. La seva relació amb Alforja m’ha permès obrir i
tancar aquesta aproximació als Vilella a
Mataró vinguts d’aquella localitat.
Mercès a la descoberta d’en Miquel
Huguet Vilella hem pogut confegir plegats, amb en Pere
Palau també ajudant, l’arbre genealògic complert d’un home de camp que
se’n ve a una ciutat industrial. Emigració interior primer, més endavant altres
camperols de molts indrets se’n anirien també del camp cap a les ciutats. Els que ara som
aquí, a Mataró, som fets per moltes llets (“Mil leches hay en tus
cenizas” que cantava en Serrat), les dels Vilella d’Alforja també. Gràcies.
La ciutat de Mataró s’ha fet molt gran, dels 20.000 habitant
dels començaments de segle als més de 125.000 d’ara. Aquí el plànol de l’any
1940 amb les indicacions (costen de veure) dels llocs on han estat els Vilella de Mataró.
(Mataró, avui. segle XXI)
Alforja s’ha quedat amb els habitants que tenia, va davallar
com totes les poblacions agrícoles i ara recupera el que tenia que no és pas
gaire. El vi és una font de renta i riquesa allà baix, al Baix Camp i al Priorat, a les terres
tarragonines i de l’Ebre, ara anomenat i apreciat.
Acabo amb un altre Joaquim Mir, tal com al començament. "El mirall de l'església"
El celler de Can
Silveri manté oberta la bodega que va començar l’Antón Vilella Llopis a principis del segle XX, ja fa més de
cent anys, quasi cent vint. Espero que s’acabi el confinament i poder-hi anar a prendre un got
de vi a la seva salut i al record dels avantpassats de la meva dona.
(Serrat canta Machado)
Mataró, 19 d’abril de 2020. Estic satisfet i content.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada