La rissaga.

Talment com una rissaga. L’economia es retira de cop per intentar protegir-nos d’un fenomen que ha sorgir de repent i imprevist, una pandèmia. Ja portem més d’un mes així. Sectors sencers paralitzats i sense perspectives de quan es podran tornar a posar en marxa i en quines condicions. No es tracta d’una aturada parcial i desprès tot torni a la normalitat. En la seva retirada, l’economia com l’aigua, deixa al descobert tot el que no es veia que hi havia a sota. Quins eren els fonaments que aguantaven algunes construccions que semblaven poderoses. També es posen de manifest els damnificats i com molts d’aquests estan boquejant –com peixos sense oxigen- tractant de sobreviure.

Ara veiem com aquells treballs que s’havien considerat subalterns han esdevingut essencials. Des de les persones que atenen les caixes de les botigues, a les cuiden els vells que ja són més enllà que aquí, als que vetllen per la nostra salut, als que mantenen els serveis bàsics de neteja, seguretat, transport de mercaderies i persones. Ara es fa paleses moltes injustícies.

Ara veiem què són les “plataformes” que es queden sense substància quan la roda deixa de girar. Ara veiem la necessitat de les administracions de les col·lectivitats, les administracions públiques. Ara veiem quan de mal pagats estan aquells professionals que són absolutament necessaris.

Ara veiem com hem fet cultiu extensiu d’activitats molt plaents però que s’han d’abandonar fins que no tinguem solució per respondre al petit virus que ens emprenya, que no sabem encara massa d’on ha sortit, si se’n anirà de tot o rebrotarà més endavant. O si desprès, més endavant, sortiran nous virus que ens tornaran a sorprendre sense preparació.

Ara, diuen, que sí, que caldrà prestar més atenció a les persones, a la Terra, a les complicades relacions que hem establert entre nostres i entre nosaltres i el medi ambient. Diuen... També ho van dir amb l’esclat de la bombolla financera de fa dotze anys i... estem pitjor. Atenció a la reacció: hi és i ben present i no és pas fluixa ni feble.

Quan l’economia torni a pujar la força de la represa colpejarà a altres sectors que ara es creuen resguardats: els pensionistes, els treballadors públics, les empreses que no tindran mercat, els que vivien de l’excedent que haurà desaparegut. Caldrà buscar recursos per anar tapant forats, col·lectius o individuals, llunyans o propers, i d’algun lloc hauran de sortir. Ens haurem de deixar tallar la capa, o ens la tallaran vulguem o no vulguem.

Si volem retribuir com cal als que s’ho mereixen, i ara ho hem descobert que s’ho mereixen (quines descobertes que fem, oi? A vegades fins i tot la sopa d’all), haurem de fer-ho, haurem de retribuir-los com cal i deixar de gastar el que ara esmercem potser en foteses, capricis, superficialitats de les que ens en podem ben estar. Ens en haurem d’estar i col·locar l’estalvi que farem en el que hem descobert que és més important. No cal que ens fem mala sang, ho podem fer sense patir gaire. Tenim de tot i més, massa, per viure dignament. Costarà, però, acceptar-ho. No tot serà la solidaritat que alegrament es manifesta ara. Torno a pensar en la reacció, en la insolidaritat, en l’egoisme.

Ens ve a sobre un estiu trist. El sol escalfarà però no el podrem prendre junts, o massa a la vora uns dels altres. Voldrem compartir les ganes de viure que tindrem, però ens farà por el fer-ho i ens retindrem. Voldrem tornar a veure què hi ha fora de casa i ens posaran tota mena de dificultats per anar-hi. Voldrem, haurem de, tornar a agafar el to muscular i mental, el color, les olors, les relacions que hem perdut o deixat, però  ens reconvindran de fer-ho. 

Continuarem dins la closca, i amb la closca a sobre, un bon temps més.

21 d’abril. Dos dies seguits de pluja entristeixen als mediterranis. Avui estic estoic.