La venjança d’un barber.

Per la Laura Freixas.

Recordem sempre a Joan Fuster (no em canso de citar-lo): Front a “Puix que parla català, Déu n’hi doni bo”, ell, murri, deia “Puix que parla català, vejam que diu”.

Els companys de la Promo65 de Valldemia quan ens trobem fem referència a un “hermanu” que era català: el germà Joaquim, en Quimet. El recordem, bé, jo no recordo que el recordem per altra cosa, de fer-nos aprendre i cantar en públic algunes cançons en català.

Començaments dels anys 60, en plena Dictadura, però ja menys. De més petit, al Maristes de Sant Josep, vaig cantar al pati amb tots els companys arrenglerats en files per classes els himnes del Règim franquista: el “Cara al Sol” i l’”Oriamendi”, dels falangistes i els carlins respectivament. També recordo que ens havien fet aprendre a la sala que feia de capella “El novio de la muerte”, l’himne de la Legió (què bèsties, fer cantar allò a criaturetes!). Quan vaig veure la pel·lícula “Los girasoles ciegos” em va venir a la memòria aquells capellans (en aquest cas mig capellans, ja que sols eren “hermanus”) sorgits dels rengles dels voluntaris “nacionals” a la Guerra Civil. A Valldemia, el Pla d’Estabilització és del 59, l’estètica més feixista ja va desaparèixer, feia 20 anys que s’havia acabat la guerra.

Vaig conèixer alguns maristes catalans en els meus llargs anys en els seus col·legis: primer a Sant Josep, desprès a Valldemia. Hi vaig empalmar 13 anys seguis. El germà Narcís, a la primera classe de Sant Josep; en Quimet, a tercer i quart de batxillerat; el germà Josep, a la sexta també de Sant Josep i que desprès va ser administrador de Valldemia. Però tot es feia en castellà com corresponia als temps que es vivien. Les poesies que recitàvem a les festes, els himnes de la congregació marista, el de la patrona del col·legi, el dedicat al director en el dia de la seva onomàstica, les lectures,...Recordo a en Daniel Ribé, que era un bon rapsoda i un bon poeta, encastat, sense memòria, dalt l’escenari en públic, al mig de “El poema del hijo”, de Enrique de Mesa (autor força progre pel que sembla):

Ven al campo hijo mío;
comeremos majuelas,
iremos al endrino,
te alcanzaré las bayas de los robles,
y, en aquel regatillo
de los helechos, cogerás las piedras,
y cortarás los lirios.

Sort que a casa hi havia un volum de “Lo trovador català” d’Antoni Bori i Fontestà.

Però el germà Joaquim, en Quimet repeteixo, l’any 1963, estàvem a quart de batxillerat, a la festa escolar de Sant Tomàs d’Aquino ens va fer cantar a cor una sardana. “El saltiró de la cardina” i una adaptació d’un tros d’una simfonia de Beethoven. També ens va fer representar un parell de peces teatrals curtes en català. Una d’elles: “La venjança d’un barber”. Jo hi tenia “paper”, era el barber, l’assassí que compareixia davant del jutge.

No, fills meus, no. Ara seria impossible representar tal obra. Per racista: el primer acusat era un pispa vestit de gitano (bé, això es podria arreglar vestint-lo d’altra manera). El segon, era un barber que havia assassinat a la seva dona: violència de gènere! I la sentencia que dicta l’agutzil que substitueix d’estranquis al Sr. Jutge, és... masclista!!

Clar, l’obra que el bon germà Quimet ens va fer representar era de l’any 1932, d’una col·lecció de peces  per ser representades a Centre Culturals i Societats Catòliques, sense dames, o amb dames soles. El nostre col·legi en aquells anys, com tots, era d’un sol gènere.

Transcric del llibret que conservo desprès de tant anys la declaració del barber a la Sala explicant els fets (estalviant la part de la resta dels personatges, el català és el de la època):

“...Quina és la teva sorpresa que’m guardes? vareig preguntar-li. Mira, em digué, i m’ensenyà el clatell... S’havia tallat els cabells a la garçonne! Vaig llençar un crit d’esglai i als meus peus caigueren el vi i els bunyols.

.......

La meva dona tenia un cabell negre, negre com els mals pensaments; fi com un bri de seda. Jo hi jugava amb la seva cabellera tal com juguen els micos amb les closques de coco.

......

Aquell cabell era una joia, la més preuada per mi; i tot d’un cop se’m presentava esquilada. L’hi havia pres el pèl, senyor Jutge. La meva dona sense cabellera... era una escombra cap per vall, agafi una escombra senyor Jutge...

.....

Ai, senyor Jutge; la dona em deia: mira, maridet meu, quin clatell més pelat, mira, toca, i jo senyor Jutge, vareig tocar-li el clatell, i... perdó, senyors de la justícia, al contacte dels meus dits amb la seva carn, em crispà els nirvis, s’entelaren els meus ulls i ....

......

¡Nyec!, Vareig escanyar-la.

.....

Amb quin goig apretava jo les mans; un cop ja morta, als meus peus, vareig posar-me a riure...

.......

Tenia la convicció d’haver complert amb el meu deure...”

No descric el final de l’obra que ja és a punt d’acabar i en la que es dóna el tomb a la situació, ja que ara sí tindria tot el moviment feminista corrent darrera meu per apallissar-me.

9 d’abril. Dijous Sant. A fora fa una tarda esplèndida. No podrem anar a veure la desfilada i els quadres del Armats..