Cañones o mantequilla.

Aquesta frase: "Cañones o mantequilla" -que correspon a una de les primeres lliçons d’economia del llibre de Paul A. Samuelson que els economistes que ja som grans vam aprendre a primer de carrera- l’explicava als meus regidors cada vegada que tornant de vacances ens havien d’enfrontar a la elaboració del pressupost de l’any següent. Què havíem de prioritzar?

M’arriba un mail dels bons amics de Can Valerià de Premià de Dalt. Tenen una programació cultural interessant des d’aquella població, que sempre m’envien malgrat que mai els he acompanyat tot i que els tinc a tocar.

Em fan coneixedor de la campanya de protesta del sector cultural per la desatenció que -al seu criteri- creuen tenir en aquests moments que estem travessant de la lluita contra el coronavirus.

“La cultura, ... no es mereix la desconsideració expressada pel ministre aquesta setmana, ni la desafecció del govern de la Generalitat i de la majoria d'ajuntaments a quins ciutadans serveix.”

“Sentim com els representants polítics de la societat espanyola i catalana no ens estimen. I per això diem prou.”

Diu que s’afegeixen a una aturada de 48 hores que farà el sector i demanen la nostra comprensió.

Al migdia a les notícies diuen que aquesta protesta s’ha retirat i que el Ministre dialogarà amb el món cultural.

Els he contestat a la seva informació: “Em sembla que us equivoqueu. No serà que ara hi ha altres prioritats? Tranquil·litzeu-vos, si-us-plau! Tothom és necessari, però ningú és imprescindible, oi?”

Crec que es posen la vena abans de rebre la ferida. Se la veuen a venir. Certament en aquest anys darrers en els que semblava que les possibilitats i disponibilitats eren il·limitades, que es podia fer de tot, hi ha sectors, i no ho amaguem, el cultural n’ha estat un d’ells- que ha pogut anar creixent i desenvolupant-se correctament. Menys, segur, del que voldrien els seus components, però Déu ni do. I ara, caldrà tornar a considerar que hi ha límits i que s’haurà de prioritzar en què s’inverteixen els recursos. Estem en guerra, i doncs, poca broma, calen canons, no mantega.

Les fàbriques de cotxes es converteixen en fàbriques de respiradors hospitalaris. Les confeccions, són de material sanitari, bates i mascaretes. Els recursos humans van cap al front a lluitar i a patir fins on calgui, metges i enfermeres. No podrem continuant, durant un temps, mantenint el subministrament de mantega a la població. Menjarem menys dolç, més “ranxo”. Compte! No plorem més del compte, som força rics, al menys ara per ara. La diversió, l’oci, l’entreteniment, la creació, l’esbarjo, seran més limitats. No hi haurà tants recursos per aquestes coses. 

Viurem, potser d’una forma més grisa que com fins ara. Sempre ha passat en totes les guerres. Durant la “Batalla d’Anglaterra” els cinemes, teatres i cabarets van continuar funcionant com van poder. Però les prioritats eren altres: la subsistència i els abastaments, el posar-se a redós en els refugis, la producció d’eines militars, el treball femení,... Estem en una situació de guerra i la ciutadania no entendrà, per exemple, que hi hagin recursos públics pels esports, per les manifestacions culturals i artístiques, per les festes (aquest any ni Sant Jordi, ni Patum, ni JJ.OO., ni futbol, ...) Caldrà aprofitar el que tenim i el que podem fer per nosaltres mateixos. El front està a la sanitat, a la investigació, en la col·laboració entre tots en la batalla, en l’atenció als més desafavorits: grans, infants, pobres, desvalguts, dissortats i abandonats.

La gent del món de la cultura hi ajudarà, són generosos i segurament produirà obres i accions remarcables com en altres moments de la història com aquests.

Cal tornar a obrir Vasili Grossman: “Vida y destino”, Círculo de lectores/Galaxia Gutemberg. B-2007.

11 d’abril. Portem ja quatre setmanes tancats a casa.