Dalt la bicicleta una altra vegada.

 

En els darrers temps feia balanç de com havia anat l’any dalt la bicicleta. Aquí el balanç de l’any 2022

https://magrinyar.blogspot.com/2023/01/balanc-ciclista-2022.html

Per l’any 2023 vaig confegir també l’evolució en ja es començava a veure una tendència que davallava a les darreries del període. Clar que van haver-hi algunes coses a remarcar: l’operació de cataractes pel setembre i la caiguda insospitada al Passeig Marítim al desembre que em va deixar baldat de l’espatlla i el braç drets. Però també vam a fer amb en José Mª l’anada i tornada de Tortosa a Alcanyís en tres dies parant a Horta de Sant Joan.

L’any 2024 va començar irregular per les conseqüències de la caiguda del desembre anterior i va acabar malament. Ja en el forat, el 26 de setembre -amb només 965,2 Km.- vaig deixar de pedalar. Estava al fons del pou on no hi trobaria la sortida fins quasi bé un any després.

Les dues bicicletes que tinc les veia cada dia, la de muntanya al costat del cotxe al garatge, la de carretera elèctrica a dalt a casa al costat del butaca de lectura (que poc hi vaig llegir). El 18 de setembre del 2025 vaig tornar a pujar-hi i a pedalar.

Poc a poc, al final de l’any havia fet ja 707,6 Km. Tornava a la rutina de intentar sortir els dimarts i els dijous al matí pel Passeig Marítim, uns 17 Km cada vegada, quelcom més d’una hora, i els diumenges les rutes habituals per les carreteres comarcals, un 45km més, amb la corresponent parada i fonda. Els meus “co-équipiers” han estat formidables.

Torno a ser-hi, que duri tot el que sigui possible, tampoc he de fer grans “exploits”. Mantenir el cos fent exercici. Veurem què dona l’any de sí . M’agradaria tornar a fer-ne alguna de llarga, no sé si el cos em donarà per assolir-ho.

10 de gener.

 

La foto de l’any.

 

En una de les nostres caminades dels divendres, l’Enric em va portar fins a Trentapasses (Vilalba Sasserra). Ja veuràs com el que t’ensenyaré et sorprendrà, em va dir.

 

Efectivament, un banc de carrer gegant al peu del bosc. És un element més, el n. 281, de la comunitat del Big Bench Community Project.

Diuen que “tens la sensació de gaudir de vistes com si fossis un nen altra vegada”. Segons pretenen (B.B.C.P.) estan fets per relaxar-te/ compartir/ fer un gest social/ i aprofitar l’energia positiva que emanen. Aquest té, quan t’hi asseus, aquesta vista del Montseny al davant.

 

Gràcies per tot, Enric!

 

21 de desembre. A veure si demà ens toca alguna cosa. Ah! Però has comprar algun dècim?

Gràcies, Joan.

 

M’assabento que en Joan Sàrrias, regidor de l’ajuntament de Mataró de l’equip de govern, plega.

https://www.tvmataro.cat/story/dimiteix-el-regidor-de-promocio-de-ciutat-de-mataro

En Joan va anar com a independent a la llista socialista a les eleccions locals del 2023. Un “botiguer” compromès a les llistes socialistes de Mataró vaig pensar: molt bé, pot ser un bon fitxatge.

Diu que plega per motius personals i ho fa -pel que he vist- entre elogis dels seus companys de Consistori de tots els colors. Sembla que el seu treball ha estat útil i profitós per la nostra comunitat en el breu temps que l’ha portat a terme.

Motius personals. Sense necessitat de conèixer-los els sé molt bé. He estat molts anys dins de l’engranatge polític per saber el pa que s’hi dona. Un càrrec públic com el de regidor, però també a altres nivells, ha de compaginar com pugui la seva vida personal que comprèn a l’hora la conciliació familiar, el manteniment professional i l’activitat política. Aquesta darrera comporta inexorablement unes preocupacions, unes exigències públiques, una dedicació i uns horaris que dificulten o impedeixen moltes vegades portar una vida personal “normal”. Això va de menys a més segons la responsabilitat política assumida i la feina que comporta.

Conec el cas, és conegut, de polítics que posaven una fotografia seva al rebedor de la llar familiar perquè els seus recordessin quina cara tenia. Conec el cas, menys conegut, de polítics que al deixar aquesta responsabilitat i pretendre tornar a la seva feina es troben que en els anys que han estat fora d’ella l’escalafó ha corregut i no troben com tornar-s’hi a encabir. Conec casos de gent que duia activitats professionals, comercials o empresarials que no troben el mateix panorama que van deixar i tenen evidents dificultats per reprendre-les. Per molt que la legislació protegeixi aquests retorns, defensant-los, no és tant fàcil ni en el cas dels funcionaris. La vida, familiar, professional, política, corre molt de presa en el món d’avui. Pretendre dedicacions parcials o a distància és més difícil del que sembla. Amb aquest panorama, qui es podrà dedicar a la política? Qui voldrà arriscar-se al que comporta personalment? La ciutadania té un problema que ha d’assumir si no vol veure la degradació dels seus representants. Ah! I no cal oblidar que “si paguem amb cacauets tindrem micos”. Tot això ja ho va explicar fa més de 40 anys el reconegut, ja traspassat, professor Alejandro Nieto en la seva obra, que va anar ampliant amb posterioritat, “La organización del desgobierno”.

Ho vaig deixar escrit fa més de 13 anys, quan vaig plegar de Diputat:

https://manelmas.blogspot.com/2011/09/tienes-vuelta.html

 

Joan, moltes gràcies pel teu intent, moltes gràcies per la feina que has fet i que la vida et doni el que millor que pugui donar-te.

 

19 de febrer.

Aquest any tampoc.

L'objectiu era tornar a fer els 3.000km/any pedalant dalt la bicileta, però tampoc ha pogut ser. Estancat.

Les dades, amb la gràfica corresponent, manifesten un estancament en els kilòmetres recorreguts aquest any passat, un xic menys que l'anterior.

Algunes circumstàncies ho expliquen, encara que la més rellevant és la de l’edat del ciclista. Cal destacar, el 2023 com l’anterior 2022, he passat pel quiròfan. Si el 22 va ser la bursitis al colze esquerra, el 23 ha estat l’eliminació de les cataractes (que m’ha retingut menys del que pensava). Una sortida extraordinària al juny, l’anada a Alcanyís, però després es va espatllar l’ajut del reforç elèctric i va costar més d’un mes en ser arregat. El final d’any ha estat dominat per les molèsties a les articulacions i la caiguda a meitat de desembre que ha impedit acabar l’any amb normalitat.

Veurem aquest 2024 que no comença bé ja que encara hi ha seqüeles de la caiguda.

4 de gener.

Hi he tornat, i més. Beer Bike Tour 2023.

Fa temps, al 2015, vam fer la ruta del carrilet de Tortosa a Horta de Sant Joan: https://magrinyar.blogspot.com/2015/09/tortosa-horta-de-sant-joan.html

Llavors anava amb un bicicleta que era un “ferro”. Ara, amb una màquina més adient a la meva edat i condició física, de qualitat, amb motor elèctric, condicionada per l’aventura, hi hem tornat. Però, més ambiciosos, hem perllongat la ruta i l’hem fet en tres etapes.

La primera, repetida, des del pont de ferro de Tortosa fins a Horta de Sant Joan, on ens vam quedar a passar la tarda i a dormir. Una primera tirada fins a l’estació de Benifallet, tancada i barrada malgrat la propaganda que sembla que està preparada per rebre gent. Sort que portàvem l’entrepà  de casa per fer el primer mos. Uns quants túnels ja fets pel darrera i molts més cap endavant, ponts i els dos imponents viaductes passat Bot. La pujada final per la carretera a l’hotel Miralles d’Horta, matadora. Ens vam refer amb el dinar, una bona migdiada, una passejada per aquesta bonica i interessant localitat, un sopar amb un carpaccio de crestó (cabra blanca dels Ports), i un dormir reparador.

L’endemà la segona, sense presses, desprès d’un  bon esmorzar, baixem cap a la via verda de Val de Zafrán, camí d’ Alcanyís. Els primers trenta quilòmetres són una joia, amb interminables rectes amb lleugera inclinació, primer amunt i desprès avall, entre oliveres i ametllers. Fantàstics els viaductes sobre l’Algars (partió entre Catalunya i Aragó) i el del Matarranya; aquí, pocs túnels fins arribar al de Valdealgorfa, anomenat del Equinoccio, desaconsellat de passar-hi pel seu estat. Petita variant trenca cames amb característiques de pista de pagès i enllaçar altre cop amb la via verda que té uns darrers deu quilòmetres pedregosos, no aptes ni per les rodes de gravel de la meva bicicleta. A patir una bona estona.

A Alcanyís, restaurant Meseguer, unes llenties estofades amb llonganissa i un cochifrito van posar-nos el cos a to altra vegada. Ens van llogar un apartament catalogat de VUT (vivienda de uso turístico) que era una preciositat, tant per la seva distribució i condicionament, com per la formidable vista que es veia des del balcó: Mirador de Alcañiz. Una altra migdiada reparadora, una estona de lectura i sortir a fer un vol per veure la població. Una església parroquial immensa (per la mida de la vila) amb una vella torre gòtica rehabilitada al costat i una de les millors “plaza de España” que hi ha al país: espectacular! Vam sopar de “platillos”, originals i bons, a LaLola en una taula al carrer de cara a l’Ajuntament. Formidable.

Tercera etapa, refem el camí fet deixant Alcanyís cap a Tortosa d’una tirada, fa baixada. Ens saltem per carretera els kilòmetres pedregosos fins a Valdealgorfa. Arribats a l’entrada del túnel, un grup de ciclistes de Santa Perpetua de Mogoda ens diuen que el túnel és transitable i que ells l’havien fet l’any passat. Ens hi aventurem..., i el fem a peu arrossegant les bicicletes. És intransitable encara. Ens havien informat a Alcanyís que ja s’havia licitat l’obra d’arranjament del tram pendent, la noticia va sortir fa pocs dies: https://www.diariodeteruel.es/bajoaragon/adjudicado-el-tramo-de-via-verde-de-val-de-zafan-entre-valdealgorfa-y-alcaniz-por-12-millones.

Fora del túnel, reprenem la via verda. Ara, des de Cretas, ve una bona estona de baixada, ens aturarem a dinar a l’estació de Bot, ja en la Terra Alta. Després d’un merescut repòs, cap avall fins a l’estació de Benifallet on comencen uns 20 Km. planers fins al final de l’etapa, amb embolic per travessar Xerta per dins de la població i acabar al parc municipal de Tortosa, davant el pont de ferro de l’inici, amb una ben merescuda gerra de cervesa en mig de la jovenalla local. 

Ens ho hem passat molt bé, tot i l’esforç. Segons el meu “computer”, 206,15 Km. Si realitzen aviat el condicionament del tram que falta -i que com ha quedat explicat més amunt està ja adjudicat (TRAGSA, 1,2 milions d’€)- hem de tornar-hi, especialment perquè deu ser espectacular fer el túnel del Equinoccio en bones condicions, repetir el tram des d’Horta de Sant Joan i descobrir fins a La Puebla de Híjar. El centre hauria de ser a Alcanyís on vam estar molt bé. Veurem si el cos aguanta fins a poder veure-ho.

12 de juny.

Balanç ciclista 2022

 

Són dies de fer balanç del què ha estat l’any que acaba de concloure. Com ha anat això de la bicicleta? Com ha anat en relació als anys anteriors?

Doncs bé: L’any 2021, amb el salt qualitatiu que va representar passar-me a l’ajut de la pedalada motoritzada, l’increment de kilòmetres realitzat va ser considerable, de 1.842,74 Km al 2019; 2.504,58 Km al 2020; a 3.221,21 Km. Val a dir que la novetat i la il·lusió de poder fer fites que s’anaven escapant em va portar a fer algunes sortides extres que a més van donar-me consciència del límits que tenia la màquina nova. El fracàs de l’intent de pujar al port de la Bonaigua va ser el més clamorós, malgrat el motor extra les cames donen pel que donen.

Aquest any hi ha hagut algunes coses a ressenyar:

1.       L’operació de bursitis al colze esquerra que em va tenir un mes fora de combat.

2.       No he fet cap sortida especial, mantenint sols les conegudes rutes properes.

3.       L’agost va ser fluix amb motiu del viatge familiar que vam fer a Itàlia.

4.       El genoll dret m’està causant incomoditat a l’espera de la rehabilitació que em pugui fer el fisioterapeuta.

5.       L’edat no perdona, ja no sóc cap jovenet.

6.       De resultes de tot això la tendència com es veu a la gràfica és decreixent.

Han estat 2.741,22 kms Malgrat tot, no està mal. Aquest any 2023 veurem. Ganes n’hi ha de continuar, fins i tot de fer alguna cosa especial i ambiciosa, encara que potser ja se’m ha covat l’arròs.

9 de gener.

Balanç de l’any, ciclista.

Pel maig vaig fer un escrit explicant el què era la T.A.M. (taxa anual mòbil) i com l’havia fet servir al llarg de la meva vida professional. Ara l’he recuperat d’on l’havia desat i la publico en aquest blog penjant-la en la data en que la vaig fer.

Avui, 31 de desembre, he sortir a fer cames amb bicicleta. El dia era molt bo, solet, bona temperatura. El recorregut ha estat curt ja que havíem d’anar al mercat, l’últim de l’any.  En Quico, el nostre pagès de referència, ens ha dit que la setmana que ve no vindria el divendres i que el proper dissabte tampoc vindria. Clar, el proper dissabte és demà, cap d’any, i la setmana que ve ja hi haurà mercat normal els dissabtes.

Resumeixo el que ha estat l’any ciclista per a mi. Déu n’hi do. Mai havia fet tants kilòmetres, la bicicleta (ja amb motor elèctric) m’ha ajudat. He fet alguna de les fites que volia i que vaig explicar que pretenia a l’escrit de la T.A.M. Veurem l’any vinent què soc capaç de fer. Aquí hi ha les dades.

Com es pot veure dels números i de la primera gràfica, les dades de cada mes, l’evolució és molt irregular. El 2019 va ser dolent, ja ho sé i sé el perquè. Hi ha a més el forat, el buit, del març i de l’abril del 2020, el temps del confinament. Però a la sortida d’estar tancats la corba comença  a enfilar-se.

N’hi ha que han cercat una taula en una terrassa d’un bar per desfogar-se i treure cabòries. Pel que es veu el que vaig fer jo va ser agafar la bicicleta i fer kilòmetres.

He tingut dos bons companys. En Xevi pel Passeig Marítim, i ara més enllà fins a Vilassar  de Mar tot contravenint les indicacions de que no es pot passar pel nou pas obert per la protecció de la via, i en José Mª que cada dia festiu m’acompanya i m’aconsella per les carreteres properes (i no tant properes).

 La T.A.M. del 2020 i del 2021, la segona gràfica, és creixent encara que sembla que hi ha un sostre que s’assoleix cap a mitjans d’aquest any. Dels 1.843 km. del 2019 (any difícil pera mi), fins els 3.221 d’enguany hi ha un increment del 75%. Psicològicament la pandèmia no m’ha afectat, ans al contrari, em trobo més be que mai, deu ser una qúestió de l'edat.

31 de desembre. Cal tancar i anar a buscar les coses que falten per celebrar-ho.

Els colors de la tardor.

 

Malgrat que anunciava temps plujós ens hem arriscat i hem seguit el llibre de ruta que ens havíem marcat, i ens ha sortit bé. A les 9 esmorzàvem a Ribes de Freser i a 2/4 de 10 cap amunt. 25kms fins dalt la collada de Toses i 25 km més per baixar a Puigcerdà.

No hi havia tornat des que van obrir el túnel del Cadí. Fins llavors era la ruta habitual per anar a la Cerdanya i d’allà a Andorra. Deu fer d’això més de 35 anys.

Cap amunt creixia la boira. A l’alçada dels 1400m ha esdevingut a estones pixanera, sort que anàvem previnguts. Pujant, el motor ha respòs bé ja que no l’he exigit més del compte, no mires gaire el paisatge, mires al terra a la roda del davant de la bicicleta. Hem parat a mig camí, el cul dolia, aprofitant per fer algunes fotos dels colors de la tardor. A dalt la boira ja era tancada, una patrulla de la Guardia Civil tenia aturat i revisava un cotxe andorrà. Però noi, a la baixada, rebent cap a la Cerdanya, la boira s’ha esvaït i fins i tot hem tingut solet. Quina meravella els colors que ara sí sense esforç podíem delectar-nos a mirar encara que fos fugisserament.  El verds que van esdevenint grocs, els marrons, els vermells forts, ... a clapes, dispersos, sorgint en un revolt,... Pels d’arran de mar sempre  ens sorprenen els paisatges de muntanya.

A Puigcerdà de dret a l’estació. El primer tren que ha passat ens ha tornat al Ripollès a l’altra banda. La revisora, amb sorna, ens ha dit perquè no tornàvem en bicicleta. Un bon dinar ens esperava als Caçadors de Ribes. Jornada complerta.

21 d’octubre.

L’etapa reina (Reina del Cel que els serafins baixaren...)

Barralet no vell encara ja que puja fins dalt al santuari de Montserrat malgrat li faci figa de nou el motor de la bicicleta que es va comprar precisament per poder continuar fent exercici. A aquest pas, si no saben arreglar-me-la, haurà resultat una inversió fallida i ruïnosa. Tinguem esperança... Tot i l’enuig de l’averia, un “xute” de moral a l’arribar a la porta dels santuari per les meves pròpies cames. Les indicacions del “mestre”, cadència, ritme, descans, ajut mecànic, estant sent cabdals en aquest Tour.

Hi ha partit encara!

A Monistrol, al peu de la muntanya, per refer forces, a El Pont del Gat. Bon servei, bon menjar i bon preu.

8 de juliol. Beer-Bike-Tour-2021.

Tornem a ballar-la.

 -Jo sols he anat a una festeta amb una dotzena d'amics.

-Si, és així... Saps... en plena pandèmia cal evitar les festetes.

-Encara sóc jove... certament tinc que anar-me'n ara?

-No et preocupis... La teva mare, el teu pare i la teva àvia ens acompanyaran.

(Débétiseur)

No, no volem una “nova normalitat”, volem la vella. Ja passarà, serà un episodi per oblidar que deixarem enrere. Ara ja tenim als vells (i no tant vells) vacunats. Tornem-hi, que no ha estat res.

No és cert, no podem tornar a fer la vida d’abans. Hem de canviar d’hàbits i ho hem d’explicar. No pot ser que el jovent que està vivint en el millor dels mons cregui que sols pot “socialitzar-se” amb la promiscuïtat, l’alcohol i la nit. Ho sento, clar, ja sóc gran i no entenc el món dels joves. No pot ser que celebrem que ja tornin a surar aquests monstres moderns que són els creuers. No pot ser que pensem en les festes majors de sempre i que celebrem les rebaixes. No pot ser que tornem a omplir esbojarradament estadis i festivals. Vivim en comunitat i l’alegria i l’esbarjo d’uns no pot enterbolir les vivències i la tranquil·litat dels altres.

Hem perdut ja més d’un any per fer-ho comprendre. Calia mentalitzar a la gent de que res tornaria a ser com abans i que determinades pràctiques lúdiques s’haurien d’abandonar. No ho hem fet, la pressió dels interessos de la “vella normalitat” ha estat molt forta. Hauríem d’haver-los sotmès a una reconversió, sí, una reconversió per eliminació tal com es va fer amb  l’industria pesada obsoleta als anys vuitanta dels segle passat. Ara s’hagués tractat d’una industria (?) lleugera. Però, com és recondueix la distracció i l’esbarjo d’una societat rica, hedonista i insolidària? Difícil, però ja s’està veient que absolutament necessari. No, aquesta societat de l’oci no admet, perquè no ho pot admetre econòmicament?, que se la posi en qüestió. Hem de tornar als carrers plens, als espectacles multitudinaris i abarrotats, als viatges en ramat, a tocar-nos els uns amb els altres.

Tenim alternatives possibles, clar que potser més avorrides, més cultes, més sanes pel cos i l’esperit, més personals. Es podien haver aprofitat i potenciar-les.

No n’hem aprés res diu el professor Josep Oliver. “La dicotomia efectiva ha sigut entre economia i hospitalització”.  No hem comparat el que s’enfronten les generacions joves d’avui amb el que es van enfrontar les passades diu l’Enric González, “Hoy nos da bastante igual la vida de nuestros abuelos y bisabuelos. Pero vaya vidas aquellas.”  L’esforç dels sanitaris és menystingut als seus nassos. Guanyen les canyes i les tapes. Això rai, les vacunes no ens han costat res, ... o no és que han plogut del cel?

Ho pagarem car. Encara que per ells és el pollastre. Alguns ens ho mirarem de molt lluny, de tota la distància que puguem. Potser uns quants, desgraciadament i com a conseqüència, ja al marge o fins i tot des fora.

6 de juliol. No hi ha hagut tampoc "chupinazo" aquest any, i demà no caldrà posar-se davant el televisor a les vuit en punt.

2ona etapa Tour estiu 2021.

Seguint la progressiva preparació ( ...?) per aconseguir metes més altes (enlairades) avui hem pujat altra vegada a Coll Formic, però aquesta vegada des del cantó del Vallès, sortint des de Sant Esteve de Palautordera.

Hem deixat el cotxe i descarregat les bicicletes a les afores del poble al costat de la capella restaurada de Santa Margarida i cap amunt, diu que són uns 20 km. que ens portaran ben bé dues hores.

A la meitat del recorregut, ja silenci, concentrats, mirant cap avall a la roda del davant desaprofitant les espectaculars vistes de la cara sud del Montseny. Hem fet una mica més endavant una breu aturada. No, no eren les cames, era el cul el que dolia. Ja no sabíem com posar-nos-hi. A falta de quatre kilòmetres pel final un ensurt, el motor de la meva bici fa figa (en José Mª encara és sanguini) i malgrat que sembla que encara hi ha càrrega a la bateria, no funciona. Fem com si fos l’ordinador, treure’l i tornar-lo a posar. Apagar i engegar. Sí, torna a funcionar, encara que crec que potser hagués fer aquet tros final amb tracció animal. Al darrer kilòmetre he d’aixecar el peu. Animat per veure ja l’arribada anava a més revolucions (pulsacions per minut) del compte. No valia la pena forçar, l’objectiu ja estava pràcticament aconseguit. Segons el computador, 2h. 15m., a 8,7 Km/h de mitja i a una mitjana de 117 ppm. La baixada ha estat una altra cosa.

Evidentment l’especialitat de ciclisme de “fonda” requereix entaular-se convenientment. El restaurant de Coll Formic, cap a l’esquerra la pista al Pla de la Calma, cap a la dreta les escales que pugen  al camí del Matagalls és força endreçat i ho fan bé. Ens hem “dopat a tope” (no ho explico per prevenció davant la “censura” mèdica).

A la tornada, tot baixada, clar, he pensat en la cançó d’en Serrat, Bienaventurados:

Bienaventurados los que alcanzan la cima

Porque será cuesta abajo el resto del camino.

Hi ha unes quantes etapes més ja programades d'aquest Tour. Montserrat (per fer una mica de penitència); Santa Fe, també al Montseny, no sé pas si fins el Turó de l’Home; el santuari del Àngels a Girona per Madremanya, per quedar-nos-hi a dinar; i a veure si en atrevim amb el port de La Bonaigua, fora l’etapa reina del Tour. Ja ho veurem. Il·lusions.

25 de juny. Avui, paga doble.

 

El combat del diumenge, la meva opció.

Com a tothom, espero, per si volies exercir el vot per correu, van arribar a casa les paperetes de les opcions polítiques que es presentes a les eleccions del diumenge vinent, 15, evidentment les de la meva circumscripció barcelonina. Déu ni do, 2.025 candidats, més un bon grapat de suplents. He aprofitat per agafar la meva i deixar-me-la ja preparada i he fet un cop d’ull a les altres. 7 d’elles són netament independentistes; una, barcelonina, molt gallega, és d’aquells que et trobes a l’escala i no saps si pugen o baixen. Tres són netament espanyolistes i 3 més no se sap massa què són (o sí) malgrat els seus altisonants noms. La meva no cal que l’expliqui, ho he fet a l’abast aquest darrers dies (aquí i aquí), és la socialista.

Per tant, 7,5/15= 50%. El debat, novament, sobre la independència. La sínia altra volta, veurem què donarà la mòlta. Amb l’altre 50% girant cap a l’inrevés no ens en sortirem, encara que no es tracta del percentatge d’uns contra els altres. La pedra del molí per treballar bé, eficaçment, ha d’anar en la mateixa direcció lliscant el millor possible.

Però les set opcions “indepes” van d’un costat a l’altre de l’arc ideològic tradicional dreta / esquerra. N’hi ha d’extrema dreta, de dreta, de centre dreta, de centre esquerra, d’esquerra amb camisa, d’esquerra amb samarreta i fins i tot de n.s./n.c., o així se’n diuen o ho semblen. Si mai s’imposa aquesta pretensió, quin model de societat tindrem? Birmana o bolivariana? Soviètica ja no, oi? Assistirem, com estem veien subreptíciament ara, a lluites caïnites i successives pujades al cadafal anant tallant caps?

L’absència de qui mana realment a casa nostra, les classes tradicionals d’abans (totes) ara difuminades, desaparegudes o esmaperdudes, ha dislocat el país. Les mostres institucionals i socials d’aquest fet estan a la vista. Ara estem en mans de galifardeus (DIEC2: home capaç de fer-ne de totes) que abusen de la desorientació esdevinguda de la ciutadania. És mal general, no sols de casa nostra. I, consegüentment, la política és diferent, ha variat. El futur, ..., “chi lo sa”, un nou ordre s’esdevindrà en la governança de les societat. Hi ha perill de tamborinades properes i de paisatge devastats.

Malgrat això, no hem de desistir d’intentar fer sobresortir opcions assenyades. Cal anar  a votar. Jo ho faré, ja ho he dit, per la llista socialista, la que encapçala Salvador Illa.

11 de febrer. Avui és Dijous Gras, menjarem la truita amb botifarra (com es pot veure a sota n'hi ha de tota mena, crua, cuita, d'ou, negre, i a Girona, dolça, i beurem una copa de vi a la nostra salut i a la de tots.

Les properes festes.

Carlos del Amor en la seva peça d’ahir al Telediari de la nit començava –a l’1 de desembre- a fer un resum de l’any comentant el resum de l’agència Reuters. Deia, però, que l’any –aquest any- havia començat a meitat de març i encara no sabíem quan s’acabaria. Serà recordat no pel seu número sinó pel seu adjectiu qualificatiu: l’any de la pandèmia.

Se necesitan varios miembros del personal médico con trajes protectores para trasladar a un paciente de 18 años que padece la enfermedad por coronavirus (COVID-19) en una unidad de cuidados intensivos en el hospital San Raffaele en Milán, Italia, el 27 de marzo , 2020. Foto REUTERS / Flavio Lo Scalzo

No hi ha hagut Festes, no les hem pogut fer. Es van estroncar d’entrada les Falles de València, després la Feria de Abril i las Cruces de Mayo, la Patum de Berga, els Sanfermines de Pamplona, les Santes de Mataró,..., i tantes, totes.

Tampoc, encara, no hi hauran festes de Nadal. Prou que els Ajuntaments  han guarnit ja de lluminàries els carrers i les places. Quina tristesa comportarà veure-les il·luminades en el temps del toc de queda i amb poca circulació i visitants els caps de setmana per les restriccions.

Els Reis d’Orient no desfilaran amb els seus seguicis. Els veurem per pantalles d’enginys diversos.

Ja s’aixequen lamentacions i esgarips. En una societat –com som- de porcs, rics i mal farts, alguns fan sentir el seu clam indignat contra les restriccions que amb bon criteri les autoritats estableixen per controlar –i reduir si es pot- la pandèmia del COVID-19, com sempre s’ha fet al llarg de la Història amb totes les “pestes” que hi ha hagut. “¿Quien rompió las rejas de Montelupo?”.

No fa tants anys que es celebren multitudinàriament i engrescadament les festes nadalenques culminant amb l’arribada dels Reis d’Orient.

Miguel Hernández escriu “Mis abarcas desiertas” als primers dies de 1937. Joan Manuel Serrat les va musicar a començaments d’aquest segle.

Por el cinco de enero,

de la majada mía

mi calzado cabrero

a la escarcha salía.

 

Y hacia el seis, mis miradas

hallaban en sus puertas

mis abarcas heladas,

mis abarcas desiertas.

 

Tothom pogués plorar amb els nostres ulls!

2 de desembre.

Musée Picasso-Paris

 

El Museu Nacional Picasso-París (estic subscrit a les seves notícies) em comunica que ha tancat les seves portes amb motiu de les directives del Govern francès en la lluita contra la pandèmia del Covid-19. Llàstima!, però tampoc hi podia anar tal com estan les coses, ara estem confinats, no podem sortir de la nostra comunitat.

M’agraeixen molt (chaleureusement, très français ça) la meva fidelitat i recolzament i que ja m’aniran informant de les proposicions que son en train de faire. Agraït per la consideració tenint en compte que sols hi he estat una vegada.

Tenen moltes ganes d’acollir-me de nou. I jo de tornar-hi si mai puc ja que em va agradar molt.

Acaben dient-me que em cuidi. Només faltaria, procurarem fer-ho.

12 de novembre.

Don Juan Tenorio 2020*

 *agraeixo a l’amic i bon teatrero Ernest Samper l’origen i gran part del contingut de la present entrada.

Era tradició (que com tantes altres es va perdent) que  per aquestes dates de primers de novembre es fessin representacions del drama romàntic Don Juan Tenorio del val·lisoletà José Zorrilla.

Potser avui l’insigne poeta i dramaturg  hauria pogut salvar el confinament perimetral a que està subjecte Andalusia i la província de Sevilla i arribar a hostatjar-se a la Hosteria del Laurel  aconseguin ambientar-se convenientment per crear l’obra més emblemàtica per la que se’l coneix.

Hostería de Cristófano Buttarelli. Puerta en el fondo que da  a la calle: meses, jarros y demàs utensilios propios de semejante lugar:

Escena I

Don Juan, con antifaz, sentado a una mesa escribiendo: Buttarelli y Ciutti, a un lado esperando. Al levantarse el telón, se ven pasar por la Puerta del fondo Máscaras, Estudiantes y Pueblo con hachones, músicas, etc.

Juan:

¡Cuál gritan estos esos malditos!

Pero, mal rayo me parta

Si en concluyendo la carta

No pagan caros sus gritos!

(Sigue escribiendo)

L’escena primera, tot just llevat el teló, hagués estat sense encant, 30% d’ocupació màxima a l’interior, poc brogit als carrers, estudiants reclosos amb les classes on line, toc de queda. Imaginem que pot anar escrivint, però quan arriba a l’escena de la seducció de Doña Inés a la quinta vora el Guadalquivir se li esguerra el panorama i li surten els versos tal com m’han arribat avui d’un per mi desconegut autor:

Don Juan:

No es verdad, ángel de amor,

que en esta apartada orilla

no hay que llevar mascarilla

y se respira mejor?

 

He venido desde lejos

(aunque el lugar me lo callo)

a lomos de mi caballo

para tirarte los tejos.

 

Que es verdad, y no te miento

que arriesgándome salí

desde muy lejos de aquí,

burlando el confinamiento?

 

Que he amarrado mi bajel,

que está todo ventilado,

que las manos me he lavado

y me he puesto el hidrogel.

 

Sea pues bella señora,

concededme vuestro amor,

os lo pido por favor

¡desde hace más de una hora!

 

Doña Inés:

 Callad, por Dios, caballero,

que es ya público y notorio

que aunque vos seáis un Tenorio

la salud es lo primero.

 

Con todo lo que se ha dicho

prefiero yo no arriesgar,

no me quiero contagiar

que a mí me da miedo el "bicho".

 

Teneos, por caridad,

portaos con elegancia,

y mantened la distancia,

es por la seguridad.

 

Que este año no hay romance.

Se rompe la tradición.

Ya habrá mejor ocasión

con la vacuna al alcance.

 

Andad, pues por la vereda

y no lo hagáis muy despacio;

volved a vuestro palacio

antes del toque de queda.

 

Algú, doncs, ja ha pensat la possibilitat d’arribar fins a l’escena de la seducció de Doña Inés que aquest any no es consumaria i així acabaria definitivament l’obra i baixaria el teló.

Malos tiempos corren hoy

para encuentros y reuniones;

huyamos de los follones,

y ya, con esto, me voy.

 

Me despido, mis Señores,

agradezco su atención,

deseo de corazón

que vengan tiempos mejores.

 

Solamente pretendí

arrancar una sonrisa

porque hoy no tengo prisa...

no sé si lo conseguí.

 

Glòria als “vates” d’ahir, d’avui i de sempre!

 

6 de novembre.

Cuatro gatos

Si mal no recordo del temps de semi expatriat a Madrid, més de set anys (2004-2011), vaig aprendre que als nascuts a la capital els diuen “gatos” (el seu gentilici popular)  i als que tenen els seus pares, ambdós, també nascuts a Madrid els diuen “gatos-gatos”. En vaig conèixer alguns, però molt pocs, quatre gats. La majoria de madrilenys no són de Madrid, són d’arreu. Això fa que hi hagi poc “nacionalisme madrileny”, evidentment són més “espanyols” (en el sentit més ampli) o tenen més sentiment de ser-ne.

Els seus habitants quan tenen una oportunitat per escapolir-se uns dies ho fan, se’n van. Normal, com a totes les gran ciutats no s’hi viu gaire bé, són incòmodes per l’amuntegament. Tenen la seva gràcia quan hi vas des de fora, uns dies, temporades, però si no és per força major, perquè no tens més remei, la gent –arreu- prefereix fugir-ne o tenir, els que poden, un segon cau (segona residència en diuen) on puguin esplaiar-se més a gust.

Llavors tens, caps de setmana, ponts, vacances, estiu, ..., corrues a les carreteres a les estacions, als aeroports, ...  anar-se’n i tornar-hi.

Ara els vénen dues oportunitats per sortir: el pont del Dia dels Morts, a la C. de Madrid dilluns 2 de novembre és festiu (com en algunes altres CC.AA.) i l’altre dilluns, dia 9 de novembre festivitat de la Verge de l’Almudena patrona de la ciutat (aquests tenen patró, Sant Isidre, i patrona, aquí som més laics, els nostres patrons són en dies feiners). Dos ponts seguits de tres dies per anar a la segona residència o a la casa del poble d’origen. En la situació actual de desenvolupament de la pandèmia, als Presidents de les CC.AA. veïnes se’ls han posat els pèls de punta. És que el panorama és el següent:

 Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Comunidades_y_ciudades_aut%C3%B3nomas_de_Espa%C3%B1a#:~:text=Anexo%3AComunidades%20y%20ciudades%20aut%C3%B3nomas%20de%20Espa%C3%B1a%20%20,%

La densitat (habitants/ km2) és molt alta a la comunitat de la capital, com generalment en totes les grans urbs, mentre que al seu voltant hi ha “la España vacía”. Les zones més poblades de Sibèria no superen els 40 hab./km2.

Els Presidents de les Comunitats Autònomes veïnes (d’opcions polítiques diferents, antagòniques?) ràpidament han proposat confinar perimetralment els seus territoris, és a dir, impedir la sortida o l’entrada (sobre tot l'entrada) de gent de fora per intentar evitar la propagació de la pandèmia. Ja veuen, lògicament, en el primer pont, que les visites als cementiris de les seves comunitats per honrar els ancestres comportarien un empastifament del virus no ja en les zones més habitades sinó precisament en les que ho estan menys i que a més tenen més problemes d’atenció sanitària per la seva dispersió i baixa densitat. Recordo ara una pel·lícula de l’Almodóvar que començava amb l’arranjament d’unes tombes per part de la “prota”, la Penélope Cruz.

Semblava, inicialment, que la Comunitat de Madrid s’afegiria també a aquest confinament dins dels seus límits però a l’hora de la veritat la seva Presidenta, coneguda pel seu acrònim d’IDA (no sé si amb segones, ja potser sí que està “ida”) ha decidir proposar en una rebequeria de criatura consentida que sols ho farà els dies que són festius. Sembla que des del Govern Central li han acceptat la proposta ja sigui per treure-se-la de sobre, donar-la per la banda, (com ja he llegit en algun lloc) ja sigui perquè la mesura és completament inútil tota vegada de que per ser efectiva sols podria efectuar-se per via aèria cap algun lloc (quin?) que permetessin l’entrada. Tot plegat, patètic.

Aquí i arreu s’estan prenent mesures dràstiques, sembla que els governants amb l’assessorament que tenen no les tenen totes amb ells i pretenen controlar la situació. Les conseqüències aniran com sempre per barris: rics, pobres; actius, passius; joves, grans; essencials, no essencials; ocupats, aturats; urbans, rurals; esportistes, sedentaris; ... A veure, no tornem exactament al 15 de març, confinament total, però quasi. Aquest any 2020 serà recordat i tant de bo que no ho sigui també algun més que li ve al darrera.

 

29 d’octubre.

Caldera vella, bony o forat. Al taller.

Se’m ha fet malbé l’espatlla dreta, la del braç i la mà que faig servir més per a tot. Puc escriure a mà i amb el teclat una mica però no aguanto gens el ratolí de l’ordinador. Això comporta reduir la meva presència al ciberespai. Si escric alguna cosa me la hauré de guardar per a mi fins que pugui tornar a bolcar-la a l’ordinador.

Tinc un escrit ja en word a punt de ser traspassat a una entrada del blog amb les imatges seleccionades que s’haurà d’esperar. Va sobre la “nova circulació urbana”. En tinc un altre encara a mà titulat provisionalment “Porcs, rics i mal farts” sobre el delit de tenir més, més i més. Aquesta haurà d’esperar més. Tinc a l’ordinador, també en word, per acabar, un treball per afegir una pàgina més al blog sobre la història que vaig viure de l’Hospital de Mataró. La feina que estava fent  per aquesta pàgina va ser la “puntilla”: el dolor de l’espatlla dreta em va fer desistir de continuar, insuportable.

Ara, escrivint a mà, torna a molestar-me l’espatlla. Doncs, ni així. Tanco l’escriptura per una temporada.

Estic en mans (mai tant ben dit) del fisio que m’explica no sé què de les càpsules sinovials entre el tendó i l’os claviculat. No sé quant temps tardaré en recuperar-me i tornar a escriure. Repòs, Aturada. Ara, a llegir, que tinc un bon grapat de llibres pendents.

Clar, aquesta entrada tampoc la podré penjar. No anirà a la cua, haurà de ser la primera quan pugui tornar-hi per explicar l’absència. Espero que no es noto gaire, tant mateix  no és res de l’altre món el que vaig explicant en aquest blog, coses meves que no crec que siguin d’especial interès per gaire gent, encara que agraeixo la curiositat dels que les llegeixen.

Uff, l’espatlla dreta!. Manel, plega, que ja se’n ressent. Fins aviat.

21 de juliol.