Tornem a ballar-la.

 -Jo sols he anat a una festeta amb una dotzena d'amics.

-Si, és així... Saps... en plena pandèmia cal evitar les festetes.

-Encara sóc jove... certament tinc que anar-me'n ara?

-No et preocupis... La teva mare, el teu pare i la teva àvia ens acompanyaran.

(Débétiseur)

No, no volem una “nova normalitat”, volem la vella. Ja passarà, serà un episodi per oblidar que deixarem enrere. Ara ja tenim als vells (i no tant vells) vacunats. Tornem-hi, que no ha estat res.

No és cert, no podem tornar a fer la vida d’abans. Hem de canviar d’hàbits i ho hem d’explicar. No pot ser que el jovent que està vivint en el millor dels mons cregui que sols pot “socialitzar-se” amb la promiscuïtat, l’alcohol i la nit. Ho sento, clar, ja sóc gran i no entenc el món dels joves. No pot ser que celebrem que ja tornin a surar aquests monstres moderns que són els creuers. No pot ser que pensem en les festes majors de sempre i que celebrem les rebaixes. No pot ser que tornem a omplir esbojarradament estadis i festivals. Vivim en comunitat i l’alegria i l’esbarjo d’uns no pot enterbolir les vivències i la tranquil·litat dels altres.

Hem perdut ja més d’un any per fer-ho comprendre. Calia mentalitzar a la gent de que res tornaria a ser com abans i que determinades pràctiques lúdiques s’haurien d’abandonar. No ho hem fet, la pressió dels interessos de la “vella normalitat” ha estat molt forta. Hauríem d’haver-los sotmès a una reconversió, sí, una reconversió per eliminació tal com es va fer amb  l’industria pesada obsoleta als anys vuitanta dels segle passat. Ara s’hagués tractat d’una industria (?) lleugera. Però, com és recondueix la distracció i l’esbarjo d’una societat rica, hedonista i insolidària? Difícil, però ja s’està veient que absolutament necessari. No, aquesta societat de l’oci no admet, perquè no ho pot admetre econòmicament?, que se la posi en qüestió. Hem de tornar als carrers plens, als espectacles multitudinaris i abarrotats, als viatges en ramat, a tocar-nos els uns amb els altres.

Tenim alternatives possibles, clar que potser més avorrides, més cultes, més sanes pel cos i l’esperit, més personals. Es podien haver aprofitat i potenciar-les.

No n’hem aprés res diu el professor Josep Oliver. “La dicotomia efectiva ha sigut entre economia i hospitalització”.  No hem comparat el que s’enfronten les generacions joves d’avui amb el que es van enfrontar les passades diu l’Enric González, “Hoy nos da bastante igual la vida de nuestros abuelos y bisabuelos. Pero vaya vidas aquellas.”  L’esforç dels sanitaris és menystingut als seus nassos. Guanyen les canyes i les tapes. Això rai, les vacunes no ens han costat res, ... o no és que han plogut del cel?

Ho pagarem car. Encara que per ells és el pollastre. Alguns ens ho mirarem de molt lluny, de tota la distància que puguem. Potser uns quants, desgraciadament i com a conseqüència, ja al marge o fins i tot des fora.

6 de juliol. No hi ha hagut tampoc "chupinazo" aquest any, i demà no caldrà posar-se davant el televisor a les vuit en punt.