De la ventada excepcional.

 

Com un ser viu. Els arbres son vius mentre ho estan de vius. Ara, son sers? Avui n'hem sacrificat un de nostre. Les ventades de dijous el van inclinar més cap el carrer, a l'estesa del cablejat de tota mena i a ca La Mansiona. Ja estava de  sempre una mica inclinat, i les forçes eòliques van remoure molt la terra -ara tova- on s’havia assentat fa molts anys posant en perill que es mantingués dret.

Era un senzill arbre de Nadal, un avet,  que la Marta gran va comprar, o li van regalar, i va romandre després de les festes al balcó de casa seva durant una temporada fins que ens el va portar a Cabrils i el vam plantar al pati del davant de can Mon. Allà s'hi va arrelar i hi ha estat creixent més de trenta anys. Ara era imponent, havíem d’anar esporgant les branques de baix ja que eren com tendals. La ventada ha estat de tramuntana, venia saltant la carena, i l’ha vençut. Abans de que caigués per si mateix i fes alguna desgràcia l’hem sacrificat.

Tindrem un record menys de la Marta i trobarem un buit al pati ja que havia esdevingut part del nostre paisatge quotidià i familiar.

Res, com la vida que ve i va.

14 de febrer.

Sant Jordi ’25. Les fàbriques tèxtils de Cabrils.

Presentació a Cabrils el llibre d’en Jaume Tolrà, en Quim Forcada i en David Farell: “Les fàbriques tèxtils de Cabrils. Història i testimonis.” VdD-2025.

Ja fa un temps en Quim Forcada em va connectar per explicar-me el projecte d’aquest llibre. Resulta que la “fabriqueta” que el meu pare va muntar a Can Mon els era d’interès, volien parlar d’ella. Evidentment no tenia ni la dimensió econòmica i social que tenien la fàbrica gran o de Can Coll, ni la petita o de can Domingo. Els vaig explicar tot el que recordava de l’empeny del pare i els vaig proporcionar el que tenia escrit. Ara han presentat el llibre al centre cívic de Cabrils, a “La Fàbrica”, que és l’espai de la fàbrica petita de llavors.

En Forcada i en Tolrà malden per deixar explicada la història del vell Cabrils, el del 800 veïns que es van mantenir fins quasi a finals del segle XX. Ara, el poble és una altra cosa. Ho vaig explicar ja fa temps en el pròleg del llibre d’en Jaume Tolrà, “Cabrils, 175 anys d’història” i que molts anys després vaig acabar penjant al blog:

https://magrinyar.blogspot.com/2018/12/republicant.html

Però, la dèria, molt bona dèria, d’ambdós cabrilencs es manté viva i amb l’ajut d’en David Farell, historiador de Cabrera de Mar, que treballa temes de recerca local semblants, han aconseguit una altra fita. Ara documenten la història del que va ser una eina important de l’economia local, ja desapareguda, les fàbriques tèxtils que va tenir.

El llibre té dues parts, una primera que explica les fàbriques, principalment les dues importants, contextualitzant bé d’on surten, que s’hi fabrica, com evolucionen tècnicament, com i qui hi treballava, i com desapareixen. No va ser un fenomen sols de Cabrils, s’explica el que també es dona a l’entorn: principalment Vilassar de Dalt, però també Premià de Mar, Vilassar de Mar, Cabrera, deixant clar la primacia de Mataró en aquest sector.

La segona transcriu entrevistes amb persones que hi van treballar. Es tracta de persones grans que descriuen la seva passada per les fàbriques en diferents llocs de treball. Són gent gran, dels temps de desprès de la guerra. Si hi van entrar amb 14 anys i l’activitat fabril es va estroncar cap els anys 60 podem fer comptes. Els autors ho tenen ben present en la introducció que fan al començament del cap. 5.: “Treballar a la fàbrica. Testimonis  de Cabrils”:

“Ha passat mol de temps d’ençà de la seva vida laboral i la jubilació, i tot i que el record de la feina feta sota el soroll de les màquines es manté viu, diríem que força nítid, creiem que el temps suavitza i endolceix bona part dels records, sobretot quan es tracta d’etapes superades.”

Un bon exercici per explicar la història del poble de Cabrils, tal com va ser temps enrere, un poble de pagès, en el que el principal -en aquells temps- era la vinya i pas gran cosa més, on hi havia els serveis imprescindibles, mínims, pel funcionament econòmic i social d’una petita comunitat i en el que s’hi van establir en les avançades dels temps, ben entrat el segle XIX, fàbriques tèxtils que van ajudar a mantenir les famílies que hi vivien.

La “fabriqueta” de Can Mon que va muntar el pare va ser una cosa molt marginal però del que estic content i agraït és de també se l’hagi considerat com un element més del que fou la ja superada història del tèxtil a Cabrils.

De la història petita, menuda, desprès se'n pot fer la més gran.

24 d’abril, l’endemà de Sant Jordi.

11x7= 77

“Tú, que has sido augur y sabes de cálculos, conocerás sin duda todo lo que se dice desde antiguo sobre el número siete: que es el número sagrado de Apolo, y, a decir del propio Pitágoras, también el de la diosa ateniense; que los cielos, la tierra y todo lo que está sobre ella están llenos de sietes; y que las fases de la luna se rigen por el número siete, y así también los movimientos de los cuerpos celestiales, y la música, y -lo que ahora nos toca- las edades del hombre y de su cuerpo. Hipócrates, Solón y otros sabios nos cuentan que la vida humana se encuentra dividida, a modos de escalones, en tramos de siete años, y que el punto más crítico entre ellos es el cierre del noveno tramo, que por esto conocen como el gran climaterio.”

“De senectute política. Carta sin respuesta a Cicerón.”, Pedro Olalla. Acantilado, B-2018.

Doncs, bé, ja fa temps que vaig passar el punt més crític. Va coincidir amb deixar d’estar oficialment i administrativament en actiu. Ja porto dos esglaons més en la vida i qui sap si en podré pujar algun altre. En tot cas dono gràcies a la vida, i als que m'han acompanyat fins ara, que m’ha portat fins aquí i tot el que he pogut viure fins ara.

77

___________

D’una antologia dels Adagis d’Erasme de Rotterdam

Iucundi acti labores.

Són plaents els esforços que han reeixit.

Ciceró, Sobre els límits del bé i del mal.

 

10 de març

Gràcies, Joan.

 

M’assabento que en Joan Sàrrias, regidor de l’ajuntament de Mataró de l’equip de govern, plega.

https://www.tvmataro.cat/story/dimiteix-el-regidor-de-promocio-de-ciutat-de-mataro

En Joan va anar com a independent a la llista socialista a les eleccions locals del 2023. Un “botiguer” compromès a les llistes socialistes de Mataró vaig pensar: molt bé, pot ser un bon fitxatge.

Diu que plega per motius personals i ho fa -pel que he vist- entre elogis dels seus companys de Consistori de tots els colors. Sembla que el seu treball ha estat útil i profitós per la nostra comunitat en el breu temps que l’ha portat a terme.

Motius personals. Sense necessitat de conèixer-los els sé molt bé. He estat molts anys dins de l’engranatge polític per saber el pa que s’hi dona. Un càrrec públic com el de regidor, però també a altres nivells, ha de compaginar com pugui la seva vida personal que comprèn a l’hora la conciliació familiar, el manteniment professional i l’activitat política. Aquesta darrera comporta inexorablement unes preocupacions, unes exigències públiques, una dedicació i uns horaris que dificulten o impedeixen moltes vegades portar una vida personal “normal”. Això va de menys a més segons la responsabilitat política assumida i la feina que comporta.

Conec el cas, és conegut, de polítics que posaven una fotografia seva al rebedor de la llar familiar perquè els seus recordessin quina cara tenia. Conec el cas, menys conegut, de polítics que al deixar aquesta responsabilitat i pretendre tornar a la seva feina es troben que en els anys que han estat fora d’ella l’escalafó ha corregut i no troben com tornar-s’hi a encabir. Conec casos de gent que duia activitats professionals, comercials o empresarials que no troben el mateix panorama que van deixar i tenen evidents dificultats per reprendre-les. Per molt que la legislació protegeixi aquests retorns, defensant-los, no és tant fàcil ni en el cas dels funcionaris. La vida, familiar, professional, política, corre molt de presa en el món d’avui. Pretendre dedicacions parcials o a distància és més difícil del que sembla. Amb aquest panorama, qui es podrà dedicar a la política? Qui voldrà arriscar-se al que comporta personalment? La ciutadania té un problema que ha d’assumir si no vol veure la degradació dels seus representants. Ah! I no cal oblidar que “si paguem amb cacauets tindrem micos”. Tot això ja ho va explicar fa més de 40 anys el reconegut, ja traspassat, professor Alejandro Nieto en la seva obra, que va anar ampliant amb posterioritat, “La organización del desgobierno”.

Ho vaig deixar escrit fa més de 13 anys, quan vaig plegar de Diputat:

https://manelmas.blogspot.com/2011/09/tienes-vuelta.html

 

Joan, moltes gràcies pel teu intent, moltes gràcies per la feina que has fet i que la vida et doni el que millor que pugui donar-te.

 

19 de febrer.

Nadala'24.

 20 desembre.

Donostia-1995.

 

Al acabar una reunió de la Comissió Executiva de la FEMP, deuria ser la darrera del mandat 1991-1995, el llavors alcalde de San Sebastián-Donostia, Odón Elorza, va convidar als assistents a acompanyar-lo a la “Semana Grande” de la seva ciutat, a meitat d’agost. Eren els anys de plom del terrorisme basc, i crec que amb una barreja d’inconsciència i de solidaritat vaig ser l’únic que m’hi vaig apuntar.

La primera activitat “oficial” va ser l’anada des de l’Ajuntament a Basílica de Santa Maria del Coro per escoltar la interpretació de la Salve Donostiarra per l’Orfeó. Cal travessar la “Parte Vieja” pel carrer Major. No hi havia comitiva formal, sols els càrrecs municipals degudament escortats i a pas lleuger per estalviar problemes. Estàvem al mig de “Territorio Comanche”. L’alcalde em diu que l’any passat els van tirar coixinets de boles. En arribar a l’església ja hi havia dins la representació del Govern Basc, amb el Lendakari Ardanza al cap davant. Amb sorpresa meva no hi va haver cap salutació entre el Consistori i el Govern. L’acte és impressionant ja que els components de l’Orfeó Donostiarra canten admirablement la Salve sense que ningú els dirigeixi barrejats entre el públic.

A la sortida, l’alcalde desapareix, ja ens portaran a algun lloc a sopar (mesures de seguretat), després serem convidats a veure els focs artificials des de la teulada de l’ Hotel de Londres amb tota la Conxa per escenari. Espectacular! No recordo gaires coses d’aquells pocs dies ja llunyans: segurament pujada al Monte Igueldo, visita a l’Aquarium, dinar a una penya gastronòmica, l’obligada caminada fins al “Peine del Viento”,...

Temps durs aquells, on entrar als carrers de la “Parte Vieja” era difícil ja que tot estava dominat pel radicalisme abertzale, “herriko tabernas”, fotos de presos, recollida de diners a la porta dels bars, pancartes reivindicatives, cares hostils, ...

D’aquella visita en va quedar una bona relació amb l’alcalde Elorza i la seva Corporació i van ser varis els intercanvis que posteriorment vam fer les dues administracions municipals buscant conèixer experiències que ens ajudessin a millorar. Zones de vianants, mercats municipals, cementiris, tractament de residus sòlids i líquids, promoció econòmica,...

Quant es va inaugurar el Kursaal vaig tenir el privilegi de tornar a ser convidat i de la mà de l’Ernest Lluch,  una veu autoritzada allà dalt, em va anar explicant algunes de les interioritats de la societat basca i coses de l’urbanisme donostiarra.

Ara, al cap de molts anys hi hem tornat. Va ser una anada d’unes hores ja que la nostra base de la recent estada al País Basc estava a 120km. Volíem fer un dinar de “pintxos” i aprofitar per veure molt per sobre la ciutat, els llocs més emblemàtics, sense aprofundir-hi. L’ambient era molt diferent d’aquella terrible època ja feliçment superada. Al menys aquesta va ser la meva impressió. A la “Parte Vieja” havia desaparegut, no la vaig saber veure, tota la parafernàlia abertzale radical. Ara tot era eminentment turístic. Els bars com sempre, però alguns ja regentats per magrebins o sud-americans,... Vam començar pel Gandarias i després uns quants més; els menuts van descobrir el LocoPolo.  Suposo que els donostiarres saben diferenciar, si és que hi ha diferencies. Els carrers curulls de gent menjant tranquil·lament les exquisideses que són el reclam de la seva gastronomia. Vam assentar-nos a fer el cafè a la Plaça de la Constitució, allà on l’Ernest Lluch va fer el seu famós míting: “¡Gritad, gritad más, que así no mataís!”

Avui, com moltes d’aquestes ciutats interessants i agradables pateixen per la massificació i l’excés de turisme. Però Donostia val la pena, cal trobar un forat al calendari per anar-hi. Del tot recomanable.

 

 2 de setembre.

Ulle Gorri Baserria. Apreguindana.

 

Vam trobar una casa rural a Àlaba que reunia els requisits que buscàvem per anar a passar uns dies al País Basc tota la família al complert com fem cada any: situació, preu, capacitat, confort,... Va resultar ser Ulle Gorri, un vell “caserio” arreglat el 2017, en el municipi d’Arkebustaiz que comprèn un grapat (12) de pobles i llogarrets que la seva part nord aboca al Cantàbric i la meridional al Mediterrani. El centre del municipi és el “concejo” de Izarra, d’uns 1.000 habitants, L’indret era apartat, però ben comunicat. A deu km de l’autopista que comunica Vitòria amb Bilbao, més o menys a uns 40 km d’ambdues capitals basques. Tocant a Orduña, un curiós enclavament de Biscaia dins d’Àlaba tocant a la província de Burgos.

La casa estava al llogarret d’Apreguindana, que és part del “concejo” de Unzá-Apreguindana, en el que sols hi havia un parell de cases més, vaja un racó de món en mig de camps on pasturaven cavalls, vaques i ovelles.   Ens van dir que hi havia llops als boscos del voltant i vam poder comprovar directament les dificultats (no sé si hi ha alguna avantatge) de la vida rural ramadera. El turisme rural és una sortida lluny del turisme massificat, encara que des del punt de vista econòmic no deixa de ser una minsa sortida. Els seus responsables ens varen explicar que la seva temporada alta era a la tardor i per les festes nadalenques principalment amb gent del país .

La casa disposava d’un baix amb una estança única des de l’entrada que servia de cuina, menjador i sala d’estar, i d’un habitació de matrimoni amb els seu quarto de bany (que era força humida) i d’un dalt que tenia quatre habitacions amb tres quartos de bany on ens vam poder situar les diverses parts de la família còmodament.

Ja vàrem veure de seguida que malgrat disposar d’un pati exterior amb un porxo moblat poca vida hi faríem, ja que les temperatures en aquella zona varien força, fresques als matins i al vespres, i més altes durant el dia, especialment si fa bon temps. Sols ens va ploure, tímidament, el dia després de l’arribada, el que ens va malmetre la previsió que teníem d’arribar-nos fins al salt del Nervión. Aquest punt és un dels atractius de l’indret, malgrat que amb l’estiatge no hi ha res a veure, sols imaginar-te com podria ser la cascada del salt de l’aigua que dona naixement al riu que passa per Bilbao. Passa el mateix amb la cascada del Goiuri que també vam anar a veure però que igualment sols ens vam poder imaginar.

Vam aprovisionar-nos abans d’arribar a la casa al Centre Comercial Gorbeia de Vitòria, on hi havia un Carrefour, que ens va semblar una mica abandonat i després vam anar comprant una mica a tot arreu allà on necessitàvem alguna cosa més concreta o que se’ns havia acabat. El pla era de fer els àpats a la casa i sols anar de restaurant els dies de visita a les ciutats. Evidentment volíem menjar algun “txuleton” i també anar de tapes, que van ser les excepcions que vam poder aconseguir fer. Vam comprar formatge Idiazábal a una “queseria” propera on ens van explicar les dificultats de les explotacions tradicionals.

Vam complir el pla que ens vàrem proposar al preparar l’estada. A part dels dos dissabtes de l’anada i la tornada que vam fer sense cap problema quasi bé tot per autopista (de pagament fora de Catalunya), el diumenge, el dimarts i el dijous vam fer els entorns naturals i el dilluns, dimecres i divendres les capitals basques: Bilbao, que estaven de “Semana Grande”, Vitòria-Gasteiz, molt tranquil·la i San Sebastián-Donosti que ja havien acabat la seva “Semana Grande” però estava plena de gent igualment.

En tindrem un bon record.

28 d’agost.

Els versets del néts per Nadal

 

Joan

 

Enfilat a la cadira

i al voltant d’aquesta taula,

ara que tothom em mira

trio prendre la paraula.

 

Parlo per donar la veu

als que no deixen parlar,

i perquè mai oblideu

a qui no es pot pagar el pa.

I també per recordar

que escalfi com flama i brasa

a qui li falli la sort

o hagi de ser lluny de casa.

 

I brindo per l’esperança

d’anar fent un món com cal,

que el demà just ja s’atansa

I us desitjo un Bon Nadal!

 

 

Mar

 

Ja ha arribat el Nadal, els Reis vindran,

junts amb la família obrirem regals,

fem cagar el tió i el pessebre muntem,

esperem que vingui el Pare Noël.

 

Muntem l’arbre, les llums s’encenen

i per acabar l’estrella hi pararem.

Els pastorets anirem a veure,

mirarem com han decorat tots els carrers.

 

Ja ha arribat Nadal, els Reis vindran.

Junts amb la família obrirem els regals.

Fem cagar el tió i el pessebre muntem

Esperem que vingui el Pare Noël.

 

 

Gerard

 

M’agrada el Nadal, faig petons i regals.

         Els carrers i els balcons, plens de llums i colors.

M’agrada el Nadal un pessebre com cal.

 

Pastorets i torrons i cançons vora el foc.

Quan miro la nit, veig el vidre entelat.

Escric amb el dit Bon Nadal i un desig.

 

Vull un somni de neu per baixar amb un trineu.

Poder veure el Rei Blanc fent de mag un instant.

 

M’agrada el Nadal.

No sé quants anys més em queden i els queden per veure el dia de Nadal, a la sobretaula, com els néts s'enfilen a la cadira i reciten el seu verset. Però en vull deixar constància pel record. Nostàlgies de l'avi.

26 de desembre. 

Records de 70 anys enrere.

 

La fotografia és d’ara fa 70 anys, al pati de l’escola amb el decorat adient. A principis de tardor, al començament del curs, era -ja es veu- el 1953-1954, a la segona classe dels Maristes del carrer de Sant Josep, el meu germà Jaume i jo. Ell acabava de fer 7 anys i jo en tenia 5 i mig. L’atzar, i la bona predisposició del “Hermanu” Doroteu (tota una institució a Mataró, fins i tot té una placeta al seu nom), va permetre que féssim tota els estudis primaris plegats, en Jaume amb els seus corresponents d’edat i jo enganxat amb ells sent el menut de la colla.

Anem vestits igual. La mare en les festes i celebracions sempre ens feia anar iguals. Quins records més entranyables i inesborrables de la infància, de l’escola i de la família.

La “segona” era al primer pis pujant l’escala a la dreta del “pasillu” del carrer Sant Josep que portava al pati. Després del replà a l’esquerra tot dret i desprès la porta de la classe a la dreta, al front hi havia la “quarta”. Al fons de la classe, d’uns quaranta, hi havia una estufa de llenya i la sala d’estudis de la comunitat dels "hermanus". Feia fred a l’hivern i ens sortien penellons.

17 d'octubre.

Ara va de troballes.

Hem de buidar un espai de mals endreces. Les bigues de fusta de la vella cort de la casa que va comprar el meu avi farà aviat cent anys, que ves a saber quants anys tenien llavors, ja no donen per a més i cal reposar-les abans no ens caiguin pel cap.

A la planta baixa d’aquella cort hi havia un galliner que resguardava a l’aviram de nit, ja que de dia per un forat sortien a fora a un engabiat. També les botes de vi, el celler. Per una dreta escala de fusta es pujava al pis, el terra del qual també era de fusta aguantat per unes bigues escadusseres, que servia per emmagatzemar-hi la collita: herba pels conills, assecar mongetes i cigrons, guardar ametlles i patates,... Ah! També hi havia una màrfega per si alguna vegada no hi havia prou llits a casa per acollir algú de la família o de fora. Per enllumenat, amb un parell de bombetes de 25w, una a baix i una a dalt. La planta no té més de 20 m2.

Tot això, el meu pare, fa cinquanta anys, va pretendre aprofitar-ho per començar una nova casa en l’espai que li havia tocat en l’herència de l’avi. Va ser més fàcil acabar comprant a la tia Núria la casa, can Mon, de la que la cort n’era un afegit. La pretensió del meu pare es va abandonar i aquell espai va restar a mig fer, apuntada la intenció però estroncada, i va  esdevenir un lloc de mals endreços en que des de llavor ha anat acumulant de tot, restes de mitja vida nostra i dels avantpassats.

Ara, en una decisió que no sé pas si és massa encertada però obligada, refarem aquest espai, la vella cort de can Mon, tot mantenint-ne el volum i les obertures existents, amb un sostre nou i intentant convertint-lo en un àmbit més aprofitable. El meu somni és convertir-lo en una biblioteca, ara que ja no tenen sentit, però que reuneixi de millor i més ordenada manera els llibres i papers que he anat acumulant amb el pas dels anys. Somni que sospito que té la meva mateixa caducitat. Quin llast pel que em vindran al darrera!, però ja no hi seré. Que en facin el que vulguin.

Cal començar, i en aquesta remoció dels mals endreços el primer és triar què cal guardar i què s’ha de llençar. Feina complicada i dolorosa. Els objectes que anem “redescobrint” són part de la nostra vida. Els contenidors d’escombraries són a prop, la deixalleria no és massa lluny. Fem troballes i costa molt desempallegar-se’n. Sort de l’existència a can Mon d’un altre espai, ara marginal, que també caldrà posar en ordre algun dia i que ens ajuda a no prendre decisions dràstiques. Tot una feinada.

Una troballa. Ens seguiran d’altres.

7 de maig.

Fora de circuit.

 

De jove, 18-19 anys, em va agafar la dèria del romànic. No sols a mi, també a alguns dels meus amics. No sé explicar la raó hores d’ara, potser la proximitat del de casa. La impactant austeritat de les esglésies de les muntanyes pirinenques i prepirinenques. La seva brutal bellesa ornant el paisatge. La història bèl·lica i repobladora que hi havia al darrere dels primers comtats catalans. Una certa idea religiosa, mística, que ens atreia. En poc temps, però, passaríem de catòlics “progres” a progres a seques i fent via.

El meu pare en seguí la vena i m’acompanyà algunes vegades. Al setembre del 1967, amb en Ferran i en Toni, bons amics llavors i encara ara, vam anar a dormir a la fonda de Borredà i l’endemà, recordo que fent camí a peu, anàrem a Sant Jaume de Frontanyà. Els desplaçaments i les carreteres no eren pas com ara. 

Per Molló i el coll d’Ares, a Cuixà i dormir al càmping de Vernet les Bains, sota les pomeres, per anar a peu a Sant Martí del Canigó i tornar passant per l’abadia de Serrabona, a Boule d’Amont.

No he abandonat mai aquella dèria, l’he perseguit en molts indrets, aquí i a fora. Encara m’atrau.

Avui, 55 anys després, he tornar a Sant Jaume de Frontanyà. Ara hi ha una excel·lent carretera per arribar-hi. Caminants, ciclistes, que van fent camí com el vaig fer jo fa molts anys. El poble és molt petit, encara que ja no és el més petit sinó el segon; la fonda que hi havia va tancar fa uns anys per jubilació dels qui la portaven, l’anterior vegada no n’hi havia. Les poques cases de la sagrera estan arreglades, fins i tot l’ajuntament on hi ha un avís que atenen els dijous laborables de 16 a 20h.

El conjunt de l’església fa patxoca, la porta és poca cosa però quan hi entres la volta de canó de l’única nau impressiona. Amb un euro encens la il·luminació que la fa lluir, encara que estic acostumat a veure les construccions d’aquest estil amb la pobre llum natural que tenen. Els rosetons i els vitralls vindran més endavant.

M’he fet fer una fotografia al graó de la porta tal com estàvem de joves, des del mateix lloc que ens la devia fer el meu pare.

El pantà de La Baells, la nostra preocupació d’aquests dies, fa pena.

7 d’abril. Divendres Sant. Gràcies Ferran per conservar la fotografia del 1967.

Una feinada.

 

Segurament no faré mai un llibre. No pas per falta d’escriure, en tinc pilons d’escrits, sinó perquè crec que l’esforç no valdria la pena. Sempre penso: qui pot estar interessat en adquirir pagant alguna cosa que jo pugui publicar, el que sigui. A la xarxa, en els mitjans de comunicació, en documents oficials, hi ha un munt de coses meves, i per si algú els pot interessar, de franc.

Però sí que elaboro per consum propi, i dels meus, des de fa temps, àlbums de fotografia adobades amb altres imatges i lleugers escrits que recullen viatges i vivències. De resultes de l’anada a Nova York, quan vaig fer 60 anys, l’Eulàlia ens va obsequiar amb un voluminós àlbum que recollia aquella estada i vaig agafar el costum d’anar fent àlbums semblants. Ja són quinze anys i en una lleixa de casa ja hi ha, acompanyant a aquell primer, 27 àlbums més, els dos darrers recollint la vida familiar a l’any 2020, l’any de la pandèmia.

Però l’atrafegada vida dels jubilats (actius) i una certa procrastinació en deixar per més endavant algunes feines en determinats moments o etapes de la vida m’ha portat a no estar al dia desprès de superar la pandèmia. Tinc pendents els àlbums del viatge a Suïssa del 2021 i del primer viatge que vam fer amb l’IMSERSO a Tenerife del 2022. Tenia començada i aturada -des de començaments de la tardor de l’any passat- la feina del viatge a La Toscana del 2022 i a començaments de febrer vaig fer el cop de cap de posar-m’hi i acabar-lo.

Ha estat una feinada, satisfet al concloure-la però feixuga. Ara tothom té imatges, tothom porta a sobre un enginy que encara en diem telèfon mòbil, o mòbil (en altres indrets en diuen cel·lular) que permet fer moltes més coses que comunicar-te, encara que moltes de les que fem són comunicació, que rebem o que produïm. En fi, recollir les imatges captades per un grup de set adults -la Júlia va perdre les seves en una sostracció que va patir després, llàstima- i la incorporació d’algun dels menuts que aprofitava una càmera abandonada dels grans ha estat tota una feinada. La selecció ha estat laboriosa, destriant, triant, corregint, evitant reiteracions i repeticions, demanat millor definició, ...

N’han sortit dos àlbums, el primer de 86 pàgines i el segon de 82. No he comptat les imatges que hi ha, probablement passen del miler. Però és que a més he aprofitat per incorporar-hi imatges preses en  viatges fets en altres moments als mateixos llocs. Del 1989, escanejant paper fotogràfic, col·locades en tons sèpia. Del 2005, ja fetes digitalment, posant-hi un altre filtre que ajudés a diferenciar-les de les actuals. Alguna d’una fugaç estada al 2007. Hi ha comparacions força interessant i explicatives. Unes quantes imatges de postals, d’anuncis, de prospectes, de bitllets, de targetes de llocs, fins i tot d’acudits que pensava que s’adeien amb el que volia explicar.

Dos volums més a la pila, en seran 29, en queden d’endarrerits per fer, però ara calen uns dies de repòs d’aquesta feina i de fer lectures també pendents. Ves a saber quin futur tindrà aquest treball, on anirà a parar. Com a mínim l’esperança que la descendència alguns dia els miri de la mateixa manera que nosaltres de tant en tant repassem el contingut de les capses de sabates que ens van deixar els nostres avantpassats i ens delectem una estona amb les històries que una i altra vegada redescobrim. En tot cas ja no hi serem per valorar el seu destí.

Curiosament, desprès de la feinada per confegir el treball, fins i tot “corregint galerades”, sempre hi ha alguna cosa que t’has deixat o mal incorporat, alguna errada, sempre. Però un cop dones per tancada l’execució del programa que t’ha facilitat la feina i procedeixes a enviar-la per que l’editin tardes menys de 40 hores, 40, ni 48, en rebre el resultat. Meravelles de les T.I.C.’s. i dels sistemes de producció i distribució actuals.

 4 de març.

I van 50!

  Vaig signar un bon contracte. Després em van tallar la corbata.

25 de novembre.

Sorpresa!!

Acabo de rebre una comunicació de Google (sembla que és verídica) -a la que no puc contestar- en que se’m comunica que han retirat una entrada del meu antic blog (que està inactiu des de fa 11 anys) http://manelmas.blogspot.com/ .

Hola:

 

         Como probablemente ya sabrás, nuestras normas de la comunidad

(https://blogger.com/go/contentpolicy) describen los límites de los contenidos permitidos y no permitidos en Blogger. Nos han pedido que revisemos tu entrada "El viatge dels '60.". Hemos determinado que vulnera nuestras normas y hemos retirado la URL http://manelmas.blogspot.com/2008/05/el-viatge-dels-60.html, de modo que no está disponible para los lectores de tu blog.

 

     ¿Por qué se ha anulado la publicación de tu entrada de blog?

     Tu contenido vulnera nuestra política de malware y virus.

….

L’entrada és de l’any 2008, fa 14 anys!!!, evidentment no recordo el seu contingut exacte, però pel títol em sembla que feia referencia al propòsit que havia manifestat a la família de anar amb ells Nova York quan fes 60 anys. No ho sé, suposo que hi devia incloure algun afegit, fotografia o enllaç, que ara em duien que és incorrecte. Sorprenent.

Em diuen que puc tornar a penjar l’entrada si la corregeixo, però com que no sé què he de corregir hauria d’intuir què és el que vaig fer incorrectament i els ha portat a esborrar-la. Sí, sí, l’entrada ja no existeix. Era una entrada del 24 de maig del 2008. Tinc un resum del que vam fer guardat al magatzem (disc extern) i hi he trobat l’enllaç d’aquella data que clar clicant a sobre no et porta ja a enlloc. S’ha evaporat, o l’han evaporat.

Bé, com que la constància del viatge va quedar ben reflectida, tant la sortida a la segona quinzena d’agost amb dues entrades, com a la tornada al setembre amb 10 més d’experiències varies i tres entrades més en mesos posteriors, crec que sols hauré perdut el propòsit del mes de maig que dono per desaparegut. Malgrat tot faré copies d’aquelles 15 entrades, no fos cas que algú també creies que hi ha inconveniències.

Sort que l’Eulàlia va confegir un gran àlbum de fotografies, el primer de viatges de tots els que han vingut darrera des d’aquell, que comença amb una fotografia meva del dia que vaig fer 60 anys obrint un sobre on se’m comminava a complir la meva vella promesa:

“Tot va començar fa uns quants anys, entre ruïnes grecoromanes, esglésies gòtiques i museus inacabables. Llavors, en Josep i l’Eulàlia van reclamar deixar de banda la història i anar a Nova York, la capital del consumisme, l’oci i els gratacels. En Manel se’ls va treure de sobre adduint que ja hi aniríem quan fes 60 anys... I finalment aquest aniversari ha arribat!”

És la primera vegada que em trobo amb una qüestió semblant després de més de 17 anys penjant entrades de tota mena al blogger, unes 2.500! Potser sí que algun dia havia de passar. Què hi farem...

19 de novembre.

L’àlbum de l’any de la pandèmia

 

M’ha costat però al final l’he acabat. La procrastinació, anar-ho deixant per més endavant. Sempre hi ha coses a fer, anar en bicicleta, llegir, atendre els compromisos adquirits, la casa, les relacions socials, la feina encomanada,...

Al acabar l’any 2020, l’any de la pandèmia, vaig pensar que estaria bé fer un àlbum de fotografia que recollís el que havia estat la nostra vida (la de la família) aquell any. En el futur, preguntarem, o preguntaran: i com ens ho vam passar, què vam fer, quin panorama hi havia? Vaja, un document per deixar a les generacions futures per si els fes mai gràcia mirar com ho vam viure. Encara que el més probable es que mai se’l miri ningú.

Resulta que el primer mig any, fins a la revetlla de Sant Joan -que ja vam poder celebrar com sempre- em va portar un mes. A començaments de febrer del 2021 ja havia confegit 70 pàgines que comprenien els moments més durs del confinament. Vaig tancar un àlbum que vaig fer editar i, satisfet, em vaig posar a fer el segon semestre per fer-ne un 2on. volum. No sé pas que em va passar, però em vaig encallar a la translació del mes d’agost -que havíem passat de vacances a l’Empordà- i allà es va quedar per continuar.

Quan relacionava les coses pendents per fer sempre sortia acabar el segon àlbum de l’any de la pandèmia. Van arribar les vacances el 2021 i les vam fer extraordinàries, però tampoc vaig ser capaç d’ordenar el material, fotografies, fulletons, planells, bitllets, records gràfics recollits per fer-ne com sempre -des de fa uns quants anys- un àlbum que recollís l’experiència. Doble retard. Feina per fer.

Ara fa pocs dies m’hi vaig posar i l’acabo d’enviar a editar. És més gruixut que el primer, hi ha l’agost -les vacances- i el desembre -les festes nadalenques-, i han sortit 86 pàgines. Total 156, no està mal.

Amb textos comentant cada mes, obrint i tancant ambdós períodes, una munió de fotografies -no les he comptades- recullen que va ser aquell any. Déu n’hi do! Sí que vam estar confinats, sí que posteriorment van estar limitats, sí que vam anar amb precaució, sí que vam mantenir “bombolles” i vam acabar amb algun coneixement telemàtic que d’altra manera no tindríem,..., però registrar tota l’activitat d’un any permet veure que vam fer moltes coses, potser perquè la nostra manera de fer i de viure  ens ho va fer fàcil. Certament, pel que a mi fa referència, per la salut mental no va ser pas negatiu, tot al contrari. Tampoc vam ser afectats per l’economia, els jubilats no vam patir gens. Després ha vingut aquesta fal·lera de sortir al carrer, jo no la tinc pas.

24 de maig.

El carrer de la Mercè.

Quan vaig néixer, a tocar la meitat del segle XX, hi havia vaqueries dins les poblacions, la carretera de “Madrid a Francia por la Junquera” passava per dins de la ciutat, pel vell camí Ral, i la via del tren cap a Arenys passava per entre les cases del carrer de Sant Felicianu. Tot això es va trastocat a finals dels anys cinquanta, Pla d’estabilització. Les vaqueries van desaparèixer, prohibides per sanitàriament perilloses dins les viles i ciutats. La llavors ja coneguda con a N-II va anar a ocupar la part de baix de la trama urbana de la ciutat, i la via del tren (trenc) va ser traslladada una mica més avall, emportant-se per endavant aquets trasllats la vella ubicació del Can Dimas. Els pescadors, les seves barques, mica en mica van anar desapareixent.

Compràvem la llet a ca la “Dulia”, que devia ser la Sra. Obdúlia, al carrer de la Mercè. La carretera que travessava la ciutat era de doble direcció, però com que alguns trossos eren estrets, hi havia una regulació semafòrica pels que venien de França a l’alçada del carrer de les “rates” (Jorge Juan/ Jordi Joan) i pels que venien de Barcelona a l’Hotel Suïs, al carrer de Sant Agustí (¿o era a “Correus”, al carrer de Sant’Antoni?). Les cases de darrera de can Maitanquis, on em sembla que també hi havia una vaqueria, quedaven fumejades per els efluvis de les locomotores de vapor.

Avui, l’Ajuntament ha inaugurat la remodelació del tram del camí Ral que és conegut com el carrer de la Mercè, entre Iluro/Cooperativa i Lepanto/Montserrat. Ha quedat espectacular. Com sempre, l’obra pública a Mataró, des de la recuperació de la democràcia és ben feta, fa goig. No ens estem de res. Ja sigui una escola bressol, ja sigui un polígon industrial, ja sigui una placeta o un nou parc, ja sigui refer un carrer, l’Ajuntament, el comú, hi posa ganes. Els seus tècnics, el disseny; l’administració, el pressupost. Podria ser més senzill, menys costós, més barat, igual de funcional, ... però no ens estem mai de res. Des de l’arranjament de Les Figueretes, plaça i equipament infantil, a l’any 1985, fins ara, és una marca de la casa. Que per molts anys sigui així, els ciutadans en gaudiran.

La lleteria de ca la Dulia se'n va anar en els temps del trasllat de la carretera a l’altra vorera del mateix carrer. Encara vam anar-hi a buscar la llet a doll fins que ens vam canviar de veral i vam anar a viure a l’Havana i llavors vam anar a can Roca, també a peu de la vella carretera ja convertida en carrer, davant de la botiga de can Bellatriu. Els descendents de la casa de la Dulia, no sé si encara de sang o de propietat, llueixen per damunt l’edifici una gran bandera estelada que domina tota la panoràmica del carrer de la Mercè. Però, avui, ja ni els autobusos urbans hi passaran pel davant en un carrer ara pacificat de trànsit amb un espai segregat per ciclistes i patinets, bancs i cadires per seure i arbres a banda i banda, que difereix notablement del que havia estat el Camí Reial cap a França, el Camí Ral.

L’alcalde Bote, davant el que havia estat el magatzem de can Boter (en Boter dels olis, personatge públic de les darreries del franquisme), cantonada Cuba/ Churruca, una mica més enllà del bar Europa, ha presidit l’acte amb les parlament i les celebracions pertinents.

Nosaltres ho hem anat a celebrar al restaurant Allium, obert no fa pas gaire, unes passes més enllà, davant de l’estanc de can Visa (que tampoc és al lloc original, una mica més cap aquí en el mateix carrer) . Del tot recomanable.

Una gran obra pública.

 2 d'abril.

Els fesolers.

 

S’ha mort la Montserrat Godàs Tolrà (1926-2022), D.E.P. Era la darrera descendent que encara era viva del matrimoni d’en Joaquim Godàs i la Dolors Tolrà. Van tenir vuit fills en vint anys. El gran, en Josep, va néixer l’any 1909, la petita, la Teresa, l’any 1929. L’ara difunta, la Montserrat, era la penúltima. Era la gent de Cal Fesoler.

De ben petita, a ulls d’ara, la van enviar a Vilassar de Mar, a casa d’uns parents i allà es va quedar, es va casar amb en Mateu Comas Rocabayera i va tenir una filla, la Dolors.

El meu pare es va casar amb la filla gran de cal Fesoler, l’Emilia (1911-1944) que va morir a punt d’infantar al safareig de can Colmenar que era la casa veïna de ca’ls avis, can Mon,  que en feien de masovers. Una trista història de la postguerra.

Vaig conèixer i tenir relació amb altres germans de la Montserrat. L’Enric, el paleta, casat amb la Magdalena de cal Forner, i els seus fills, l’Emilia (en record de la tia morta) i l’Enric; la Matilde, que restà soltera; la Teresa, que es va casar amb en Salvador Colomer i que el seu fill, en Quim, va ser alcalde de Cabrils. La Matilde i la Teresa havien nuat nucs a les bobines del pare, a la “fabriqueta”.

De la Montserrat no en sabia res, pensava que la nissaga s’havia extingit a la mort de la Teresa i la meva sorpresa va ser quan una senyora em va venir a empaitar sortint del cementiri de Cabrils el dia dels Morts i em va explicar qui era. Era clavada fisonòmicament a les “fesoleres” que jo havia conegut i que pensava que ja no en quedava cap.

En els dies dels primers mesos de la pandèmia, del confinament, vaig anar refent fins allà on vaig poder aquesta branca estroncada el 1944 de l’arbre del meu pare Simón. Vaig descobrir alguna cosa curiosa. Una filla d’una cosina germana del meu pare, la mare era la Francisca Coll Mas, la filla la Maria Roura Coll (1922-2012), de can Jep a tocar a la plaça de l’església, es va casar amb en Fernando Comas Rocabayera (1919-2001), germà d’en Mateu espòs de la Montserrat Godàs Tolrà. Un nebot d’ambdós, fill d’una germana, l’Eulàlia Comas Rocabayera, en Joan Dominguez Comas, va ser molts anys el cap administratiu d’AMSA, la companyia d’aigües de Mataró, a qui vaig conèixer i tractar força en el meus temps d’Alcalde. Una neboda neta d’ells, la Silvia Tarridas Dominguez és la botiguera de la Plaça de Cuba que ens ven cada setmana la fruita seca que gastem a casa, gràcies a ella i a la memòria de la seva mare he pogut refer tots aquests lligams cabrilencs.

A la Montserrat, en la primera treva de la pandèmia, vaig tenir ocasió de visitar-la a la seva caseta de les cases del “Barato” de Vilassar de Mar on vivia amb la seva filla Dolors Comas Godàs. Estava ja delicada però amb el cap clar em va explicar la relació i el record que tenia del meu pare a qui va tornar a veure desprès de molts anys al mercat de Vilassar poc dies abans del seu traspàs, deuria ser cap a l’any 1975, ja que el meu pare li va explicar que s’acabava de jubilar. Em va ensenyar fotografies que guardava de la seva família, dels “fesolers”, i altres records i a mi em va quedar una agradable memòria de la visita.

Ahir, la Dolors Comas em va comunicar el seu traspàs. 96 anys, una altra figura del meu paisatge, llunyana si voleu però fins ara present, que desapareix.

La majoria d’aquesta història ja la vaig explicar a una entrada que vaig fer a l’octubre del 2020: https://magrinyar.blogspot.com/2020/10/lultima-fesolera.html i encara que avui repeteixo moltes de les coses que vaig escriure llavors penso que serveixen per seu record. D.E.P.

3 de març.

Mares.

David, un dia -fa temps- et vaig explicar com estava la meva mare de cofoia de que el seu fill petit fos l’alcalde de Mataró. Com patia per l’exposició pública que aquests càrrec comportava i com em defensava de les maledicències que es deien a les botigues de la plaça.

Em vas demanar que ho escrivís i li enviés a la teva mare ja que ella no veia clar el camí pel que t’endinsaves i que et portaria a ser també Alcalde de Mataró.

Tinc present que no vaig fer el que em demanares. Per mandra, o potser per pudor de posar per escrit el que t’havia dit de paraula. En tinc deute. Ara, però, ella ja no hi és. D.E.P.

Estic segur que la teva mare, com la meva, n’estava de tu, del seu fill petit. Aquell infant que havia parit, aquell nen que havia fet créixer, aquell jove que va anar a estudiar a Salamanca, aquell home que sobresortint dels seus orígens familiars havia fet carrera acadèmica i política. Segur que veia des de la talaia de l’edat que ella havia reeixit en alguna cosa important. No li va ser fàcil la vida, desplaçada dels seus orígens, perdent massa aviat la companyia de l’espòs i haver de fer sola encara un llarg camí, malalta al final.

Vés a saber, si en algun lloc, en algun temps, la Teresita li sortirà a l’encontre, la saludarà tot dient-li: “Conxa, hola, soc la mare de l’Alcalde Mas. Encantada de conèixer-te. Anem a fer un cafetó?”.  I del bracet aniran a rivalitzar cordialment sobre les meravelles dels seus respectius fills.

La meva mare era per a mi molt maca, com la teva per a tu i com per a tothom les seves. Ploro per la meva mare, ploro per la teva. Surt el sol.

Una abraçada, David.

12 de gener.

Tornem a ballar-la.

 -Jo sols he anat a una festeta amb una dotzena d'amics.

-Si, és així... Saps... en plena pandèmia cal evitar les festetes.

-Encara sóc jove... certament tinc que anar-me'n ara?

-No et preocupis... La teva mare, el teu pare i la teva àvia ens acompanyaran.

(Débétiseur)

No, no volem una “nova normalitat”, volem la vella. Ja passarà, serà un episodi per oblidar que deixarem enrere. Ara ja tenim als vells (i no tant vells) vacunats. Tornem-hi, que no ha estat res.

No és cert, no podem tornar a fer la vida d’abans. Hem de canviar d’hàbits i ho hem d’explicar. No pot ser que el jovent que està vivint en el millor dels mons cregui que sols pot “socialitzar-se” amb la promiscuïtat, l’alcohol i la nit. Ho sento, clar, ja sóc gran i no entenc el món dels joves. No pot ser que celebrem que ja tornin a surar aquests monstres moderns que són els creuers. No pot ser que pensem en les festes majors de sempre i que celebrem les rebaixes. No pot ser que tornem a omplir esbojarradament estadis i festivals. Vivim en comunitat i l’alegria i l’esbarjo d’uns no pot enterbolir les vivències i la tranquil·litat dels altres.

Hem perdut ja més d’un any per fer-ho comprendre. Calia mentalitzar a la gent de que res tornaria a ser com abans i que determinades pràctiques lúdiques s’haurien d’abandonar. No ho hem fet, la pressió dels interessos de la “vella normalitat” ha estat molt forta. Hauríem d’haver-los sotmès a una reconversió, sí, una reconversió per eliminació tal com es va fer amb  l’industria pesada obsoleta als anys vuitanta dels segle passat. Ara s’hagués tractat d’una industria (?) lleugera. Però, com és recondueix la distracció i l’esbarjo d’una societat rica, hedonista i insolidària? Difícil, però ja s’està veient que absolutament necessari. No, aquesta societat de l’oci no admet, perquè no ho pot admetre econòmicament?, que se la posi en qüestió. Hem de tornar als carrers plens, als espectacles multitudinaris i abarrotats, als viatges en ramat, a tocar-nos els uns amb els altres.

Tenim alternatives possibles, clar que potser més avorrides, més cultes, més sanes pel cos i l’esperit, més personals. Es podien haver aprofitat i potenciar-les.

No n’hem aprés res diu el professor Josep Oliver. “La dicotomia efectiva ha sigut entre economia i hospitalització”.  No hem comparat el que s’enfronten les generacions joves d’avui amb el que es van enfrontar les passades diu l’Enric González, “Hoy nos da bastante igual la vida de nuestros abuelos y bisabuelos. Pero vaya vidas aquellas.”  L’esforç dels sanitaris és menystingut als seus nassos. Guanyen les canyes i les tapes. Això rai, les vacunes no ens han costat res, ... o no és que han plogut del cel?

Ho pagarem car. Encara que per ells és el pollastre. Alguns ens ho mirarem de molt lluny, de tota la distància que puguem. Potser uns quants, desgraciadament i com a conseqüència, ja al marge o fins i tot des fora.

6 de juliol. No hi ha hagut tampoc "chupinazo" aquest any, i demà no caldrà posar-se davant el televisor a les vuit en punt.